ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 84

“XERICAR” (XERRICAR)

És el que fan els ocells petits al niu, però nosaltres ho apliquem al soroll dels grinyols i sorolls estridents de fregament metàl·lic. Amb aquest darrer significat també hi ha la paraula “xerricar” que significa fer “xerrics” (el sorolls metàl·lics esmentats).
“Haurem de posar oli a les frontisses de la porta perquè xeriquen (o xerriquen) de mala manera.”
Les dues paraules tenen un origen onomatopeic (imitació del so).
Pel que fa al mot “xerricar” encara té un altre significat diferent: beure a galet fent xerrics (soroll d’empassar líquid amb la llengua en contacte amb el paladar).
“Amaga el porró que a en Manel li agrada xerricar; llavors se li desferma la llengua i no hi ha qui l’aturi.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 83

“ANDERRIS”

El fem servir nomes en la seva forma plural i per referir-nos a un conjunt d’estris inútils, andròmines, trastos, impediments.

És possible que sigui d’origen preindoeuropeu, molt probablement de l'euskera, però no he aconseguit cap informació fiable en aquest sentit.
En tot cas, es tracta d’un mot que pràcticament ha desaparegut de la nostra parla i que ja havia quedat molt restringit sobretot a ambients de pagès.
“Algun dia haurem de buidar les golfes. Estan tan plenes d’anderris que no t’hi pots moure. Déu nos en guard que haguéssim d’anar-hi a buscar alguna cosa!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 82

“LLEIXA”

Es tracta d’un prestatge normalment fet d’obra i adossat a una paret, habitualment la de damunt la pica de la cuina, que servia per deixar-hi els atuells de cuina i la vaixella. També podem trobar una lleixa a la campana de les llars de foc. A les sales de les cases també solia haver-hi un armari encastat a la paret, de vegades en una raconada, amb lleixes d’obra i portes amb vidres on es guardava la vaixella de mudar i el vidre delicat.
És una paraula derivada del verb “lleixar” que era la forma antiga de l’actual verb deixar, format afegint-hi la preposició de que solia dur al davant. La paraula ve del verb llatí “laxare” que volia dir afluixar, derivat de l’adjectiu “laxus” per referir-se a les coses fluixes. Ara ja sabeu també d’on ve el mot “laxant”.
“Després d’eixugar-los detingudament amb el drap, va anar posant els plats i els gots a la lleixa de sobre la pica.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 81

“FATO”

Es fa servir “fato” per referir-se a l’equipatge que es porta, però més genèricament conjunt de coses en general, articles de comerç en una botiga, els ingredients per preparar un plat...
Els segadors, que s’agrupaven en quadrilles i anaven segant de casa en casa, duien tot el “fato” que els calia en un cabàs de palma lligat a l’esquena i consistia en un esclopet (protecció de la mà), la pedra d’esmolar, l’ungüent de la serp (per curar ferides), alguna peça de roba, el garrot de lligar garbes, i el volant amb l’arquet de protecció penjat al muscle.
L’origen de la paraula és prou curiós: pot venir de l’aragonès “fato” (en castellà “hatillo”), del germànic “fat” (vestir-se) o de l’àrab “hazz” (porció que toca a cadascú). Segurament, essent la nostra una llengua romànica té més relació amb la primera que amb les altres.
“A Fussimanya tenen fama de posar molt de fato en tots els plats. Feines tens a acabar-te’ls.”

ARQUEROLOGIA FILOLÒGICA, 80

(Cada cop més a prop de la fita de 100)

“ESCLOPET”

És una altra paraula extingida per desaparició de l’objecte que designava i que ja només podreu veure als museus, com l’Ecomuseu del Colomer.
Un esclopet no és un esclop petit (que potser tampoc no sabeu què és) es tracta d’una protecció de fusta que els segadors es posaven a la mà amb què ajeien una mica el blat abans de clavar el cop de volant (falç) per segar-lo.
Tenia forma una mica afuada amb un forat just abans del pic i es fermava al canell amb un cordill. D’aquesta manera quan el volant patia alguna “reblincada” (una altra paraula d’Osona), si arribava a la mà no la feria.
“–Pro què collons et pensaves que feies? Com se t’ha acudit fer anar el volant del dimoni sense l’esclopet a la mà? Mira que t’ho he dit mil cops. “ (“Crònica en blanc i negre” Cap 1911).

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 79

“VENCILL”

Un record afectuós per a la Montse i en Xevi de l’Ecomuseu del Colomer, posant en valor la feina d’explicar el procés de cultiu del blat que fèiem any rere any als nois i noies de 1r d’ESO de l’Escola Vedruna de Tona.
Hi ha paraules condemnades a l’oblit per desaparició física de l’objecte que designaven. Aquesta n’és una. Fa més de mig segle que no se sega a mà, que no es fan garbes, feixos de blat lligats amb un vencill format amb dos manats de cames de la mateixa planta nuats amb l’ajut d’un garrot.
Ara el procés, que abans durava cosa d’un mes, es fa amb una màquina de segar i batre directament al camp, i en cosa de poques hores fa la feina de tota una quadrilla de segadors que anaven a jornal, i també de la màquina de batre, una baluerna sorollosa que es plantava a l’era i separava el gra de la palla.
Si no hi ha garbes, no hi ha vencill, vet-ho aquí, per tant ha passat a la història i ens haurem de conformar amb guardar-ne el record.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 78

"PELLUCAR”

Vol dir menjar en petites quantitats, a pessics, de mica en mica. Recordo haver-ho sentit molt a casa i em sembla recordar que hi afegien la comparació “com una gallina”. I té tot el sentit del món perquè un dels sinònims de la paraula és “picar”.
És curiós aquest mot perquè el seu origen és un complet misteri i no he sabut trobar cap indici de la seva etimologia. Per tant, m’invento una teoria i avall: a les cases de pagès era costum de donar a les gallines les triadures del menjar, les “peles” de les patates per exemple. El sufix "ucar", intueixo que és un afegitó procedent del verb "menjucar" que significa el mateix que "menjotejar": menjar poc i sense gana.
“No m’estranya que facis aquesta fila de desnerit: tu no menges, només pelluques.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 77

“ACOTXAR”

Vol dir fer que la roba abrigui bé, especialment la del llit a l’hora d’anar a dormir.
“Acotxa bé el nen, que fa fred; de la manera com es mou, d’aquí a poca estona estarà per damunt del llit.”
La paraula sembla que ve del francès “coucher” (ficar al llit), en tot cas la referència més antiga del mot seria del llatí “collocare”, del qual també en deriva el verb “colgar” que es fa servir en el sentit d’anar a dormir. (“Me’n vaig a colgar”)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 76

“A DOJO”

És la forma col·loquial de l’expressió “a doll”, que significa a raig fet, en gran abundància. Allò que hauria de fer la pluja a la Plana per mantenir la mitjana de pluviositat, que hauria d'estar a 240 mm i només arribem a la meitat. 
“Tants anys havent d’anar a buscar l’aigua a la font, i en teníem a dojo a sota casa. Tant de bo haguéssim fet el pou abans!”
L’expressió vé del lígur “a doggio”, que significa sense interrupció. En la seva forma italiana es diu “doppio”, que ve del llatí “duplus”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 75

“TOU”

Aquesta paraula usada com a sinònim de “pilot”, amb el sentit de quantitat, és ben curiosa. Feia anys que no la sentia i la vaig escoltar de boca de la nostra carnissera que és relativament jove, un fet que em va fer il·lusió perquè demostra que a la Plana de Vic la llengua segueix ben viva.
Sembla que es fa servir molt també al Vallès, al Penedès i a Eivissa, per tant té una distribució ben curiosa. Tot i que he furgat en diferents racons per saber-ne l’origen, no he trobat res que aporti cinc cèntims de llum. Un bon misteri!
En tot cas, quan vegeu molta quantitat d’alguna cosa, no us estalvieu de dir que n’hi ha “un tou”.
“Mira que només fa tres anys que vam plantar aquest cirerer, i ja fa un bon tou de cireres!”

ENAMORATS DEL TEMPS

Avui s'ha presentat el llibre "Enamorats del temps", una iniciativa editorial de El 9 Nou. La presentació ha anat a càrrec d'en Dani Ramírez, meteoròleg de TV3, que ha parlat de les característiques especials de la nostra comarca. El llibre és una creació col·lectiva de meteoròlegs, periodistes, fotògrafs i escriptors d'Osona. Sóc un dels quatre escriptors que hi hem aportat un text per introduir cada una de les estacions, en el meu cas la tardor, que trobo que s'adiu força a la meva actual etapa vital. Però el que realment cal destacar del llibre és l'enorme qualitat i l'espectacularitat de les imatges. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 74

“GALDÓS”
És un terme que encara es fa servir força i me l’ha recordat la M. Rosa Cerda. Serveix per expressar que una cosa que s’esperava que fos bonica, correcta, ben feta, ha acabat resultant lletja, mal feta, dolenta, bruta... És per aquesta raó que pot semblar que es fa servir de manera irònica tot i que només en fem ús de forma negativa.
“Tothom esperava que la seva intervenció seria lluïda, tal i com pertoca a una persona de la seva condició, però al final va fer un discurs ben galdós. És allò que diem, que un mal dia el pot tenir qualsevol.”
Podria ser que el nom vingués de l’euskera “galdua” que vol dir perdut o fet malbé, al qual s’hi ha afegit part del terme “gaudiós” que significa satisfactori, agradable. Això explicaria els dos sentits contradictoris.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 73

“TORNA”

La torna era allò que es donava per acabar de fer el pes, quan la mercaderia que es comprava no arribava al que demanava el client. Jo encara recordo la torna del pa quan anàvem amb la coixinera a buscar el pa de tota la setmana al forn de la carretera de Roda. De vegades em donaven un llonguet!
Ara ja no es pesa el pa, per tant es dona per entès que el pes de cada peça és exactament el que et diuen.
Recordo una obra de teatre dels Joglars: “La torna”. Feia referència a l’execució a Tarragona del polonès Heinz Chez que va esdevenir una mena de “torna” de contingut polític que complementava i pretenia desviar l’atenció de l’assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antic, una de les darreres fuetades dels franquisme. Era el 1977 i en Boadella va acabar a la cangrí. Qui l’ha vist i qui el veu!
“M’agradava anar a comprar el pa amb la mare, perquè la Maria del forn sempre em donava un crostó de torna que de vegades encara era una mica calent i feia una olor que no oblidaré mai.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 72

“ENCOMANAR”

La pandèmia no nomé s’ha endut pel davant un fotimer de persones, també s’ha endut aquesta paraula que és molt nostra. Abans les malalties es podien encomanar, però d’ençà que la Covid va venir a trastocar-ho tot, només es parla de contagis, que és molt correcte però en un nivell més culte de la llengua. Hauríem de recuperar-la. Es tracta d’un molt polisèmic, amb diversos significats, el primer del qual és “encarregar”.
La paraula ve del llatí “commandare” que significava encarregar una tasca a algú.
Aprofito l’ocasió per parlar d’una altra expressió que darrerament ha quedat arraconada: “demanar hora”. Ara tothom “demana cita prèvia”, una expressió que considero completament estúpida perquè qualsevol cita sempre és prèvia a una trobada. Ep, diria jo!
“No t’acostis gaire que t’encomanaré el refredat. I ara que tothom té la mosca rere l’orella encara es podrien pensar que es tracta d’alguna malaltia més greu.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 71

“ÒSQUEI!” “OLLAÓ!”

Recordo perfectament aquestes expressions en boca del pare, tot i que em sembla que en el cas de la primera deia "oixque!", asseguts al pescant del carro o a la tartana quan volia que la mula o la burra anessin cap a l’esquerra en el primer cas i cap a la dreta en el segon. Es feia servir, sobretot en el treball al camp, quan al capdamunt del rest calia fer girar l’animal per fer el volt de tornada.
Sóc conscient que difícilment els fareu servir perquè no teniu bestiar de peu rodó per menar, però m'han fet gràcia.
Aprofitaré per parlar de la mula de casa que va acabar arrestada a la caserna de la Guàrdia Civil de Manlleu perquè es va escapar de nit i va decidir anar a passejar lliurement per la carretera de Roda, amb tan mala fortuna que va acabar ajaguda damunt el citroèn 2cv d’un guàrdia civil que la va rebolcar al revolt de la Cavalleria. No cal que us expliqui la gràcia que li va fer al pare haver de pagar la reparació del cotxe perquè l’assegurança que tenia no se’n va voler fer càrrec.
Em quedo, però, amb la cara que devia posar el “picolo” quan a altes hores de la nit, que ves a saber d’on venia i en quin estat, se li va aparèixer al davant una bestiassa negra que no va poder o saber esquivar. Segur que si hagués passat ara hauria acabat detinguda i acusada de terrorisme.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 70!!!

“ANDRÒMINA”

Es diu dels estris o mobles atrotinats o que han esdevingut inútils. En fi allò que anomenem “trastos” i que resulta prou correcte, perquè si no com anomenaríem els espais destinats a les andròmines? Androminers?
De totes maneres, no em digueu que no és molt més bonica aquesta paraula esdrúixola i ben diferent de la terminologia castellana que ens acabarà fagocitant.
Resulta que no se sap del cert el seu origen, però hi ha qui diu que és una adaptació una mica potinera del terme Andròmeda protagonista mitològica d’una història tan fantàstica i reconsagradament complicada que resultava difícil d’explicar per la seva complexitat. Us recordaré l’embolic, a veure si me’n surto:

Es veu que els pares d’Andròmeda (Cefeu i Casiopea) van ser castigats perquè ella es creia la més bella de les Nereides i aquestes, geloses de mena, van demanar a Posidó que les vengés. El déu va provocar inundacions a Etiòpia, el seu país, i va enviar el monstre Cetus (d'aquí ve el terme "cetaci") a destruir les seves terres. El Rei Defeu va consultar un oracle i li va dir que Andròmeda havia de ser sacrificada al monstre marí per evitar el càstig de tot el poble. Andròmeda va acabar lligada a una roca a disposició de Cetus. Quan Perseu tornava de matar la Medusa volant amb les seves sandàlies alades, va veure Andròmeda i se’n va enamorar. Va baixar per parlar amb els seus pares i els va demanar de casar-se amb ella si derrotava el monstre. Perseu va matar el monstre gràcies al cap de Medusa que tot i morta convertia en pedra tot el que la mirava. Perseu es va casar amb Andròmeda, però Fineu (l’antic promès de la noia) no li va posar fàcils les coses i va haver de tornar a fer servir el cap de Medusa per convertir en pedra Fineu i la colla que li volien fer la pell. Perseu finalment es va endur Andròmeda a Argos, i van ser feliços i no van menjar anissos perquè encara no existien, però van tenir diversos fills i una filla. Ja ho veieu, un embolic considerable.
I... “se non è vero, è ben trovato”, que dirien els italians.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 69

“ESTIRAGANYAR”

Aquí a Osona fem desaparèixer la segona vocal neutra i diem “estirganyar”. Vol dir deformar una cosa tot estirant-la, i es fa servir sobretot parlant de la roba.
El mot deriva del verb “estirar” que ve del verb “tirare” de l’argot militar romà que es referia al fet de llançar fletxes. Ara bé, per què a “estirar” se li ha afegit “ganyar” és una incògnita, segurament és un afegit expressiu per donar-li més força.
“Fes el favor de treure’t el jersei sense estirar-lo pel coll, que l’estiraganyaràs.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 68

“REQUESTA”

És el fet de requerir una cosa, sinònim de demanda. Quan una noia tenia molts pretendents (nois que li anaven al darrere), dèiem que tenia molta requesta. Ha quedat amb un cert to masclista aquesta observació, però ja em perdonareu que faci servir els referents de la meva època, no els actuals, alguns dels quals no acabo de capir. 
La paraula ve del participi “request-a” de l’antic verb “requerre” que el vam canviar de conjugació i el vam passar a la tercera (acabat en –ir) “requerir”.
“Aquests llenguados que hem portat de la llotja a meitat de preu dels de la setmana passada tindran molta requesta, ens els prendran de les mans.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 67

“REPAPIEJAR”

Segurament qui menys se n’adona que li passa és precisament aquell que repapieja, per tant com que ja vaig tenint una edat, si us n’adoneu, aviseu-me abans que comenci a fer el ridícul.
Significa tenir minvades les facultats mentals a causa de l’edat.
La paraula sembla que ve del grec “páppos” o del llatí “pappus” que significava “avi”. Ara ja sabeu per què no hi ha cap Papa de Roma que no sigui com a mínim septuagenari.
“Avui ja van tres vegades que l’avi m’explica el mateix. Em sembla que comença a repapiejar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 66

“SENDERI”

Significa seny, judici, enteniment, raonament, allò que avui dia abunda tan poc pels resultats que veiem de tot plegat. La curiositat de la paraula radica en el fet que només la fem servir en frases negatives, per tant no direm mai: “Mira que n’arriba a tenir, de senderi!”
Es tracta de la simplificació de la paraula “sindèresi” (capacitat de raonar) que ve del llatí “synderesis” nom amb el qual es feia referència a la capacitat d’observació.
“A força de fer el ximple i fer-se passar pel que no era, va acabar perdent el poc senderi que tenia.”
“Que t’has begut el senderi? Com vols que capiguem tots sis a dins d’aquest Corsa? I la Marta va haver de fer el viatge fins a Maó entaforada dins el maleter.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 65

“PIXATINTERS”

Es diu de qui treballa en un despatx, el que abans anomenaven escrivent i que els temps moderns li han volgut donar una categoria superior anomenant-lo “administratiu”. El terme es feia servir sobretot de manera un punt despectiva, especialment per part dels treballadors de les fàbriques que tenien entravessats els que no s’embrutaven les mans. Bé, això que no s’embrutaven és un dir perquè amb les plomes de sucar calia anar amb molt de compte, i sé de què parlo perquè a La Salle vaig omplir fulls i fulls de cal·ligrafia calcada amb plomí que sucàvem en un tinter que sortosament tenia un disseny que impedia el vessament de la tinta.
La paraula és composta del verb “pixar”, un terme d’origen onomatopeic (imitació del so) que neix al segle XIII i que va anar quedant en el registre vulgar del llenguatge, i el nom “tinters” amb el qual ens referim al recipient que conté el líquid amb què s’escrivia. És derivat de “tinta” i ve del llatí “tinctus” (tint).
Qui va fer de pixatinters durant tota la seva vida laboral va ser el nostre estimat poeta Miquel Martí i Pol, que a l’edat de 14 anys va entrar a treballar al despatx de la fàbrica de filats de cotó Tecla Sala de Roda de Ter i va treballar-hi fins a l’any 1973, quan li van diagnosticar una l’esclerosi múltiple.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 64

“CAGADUBTES”

Es diu de les persones indecises, insegures, que tenen problemes a l’hora de prendre decisions perquè no es poden treure els dubtes del cap. Només anotar la curiositat que singular i plural tenen la mateixa forma: un cagadubtes/uns cagadubtes.
És una paraula composta de “cagar”, el significat de la qual pel fet de ser evident no cal comentar, però que ve del verb “cacare” (suposo que ja intuireu què significa en llatí) i “dubte” que ve del llatí “dubitare”, derivat llunyà de “duo” (dos), per allò de trobar-se en la disjuntiva de triar entre dues alternatives.
“Si haguéssim d’esperar que l’Enric es decidís, no faríem mai res. És un cagadubtes.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 63

“ESTOPENC”

La Marta Pelfort em planteja un dubte que mirarem d’aclarir. Ella sempre ha fet servir l’adjectiu “estopenc” o “estopenca” (hi ha zones que diuen “estopeny”) per referir-se a un tall de carn més aviat eixut, dels que costen de mastegar i empassar, però si consulteu el DGLC diu “tou, flonjo, com estopa”, per tant sembla una contradicció.
La paraula deriva del mot “estopa” que és la part basta que se separa del lli o del cànem en pentinar-los i que es feia servir per assegurar que les rosques de les canonades d’aigua i les aixetes no degotessin abans que s’inventés el teflon. També la fan servir els calafats per tapar les juntures de les peces de fusta de les barques abans de calafatejar l’obra morta d’una embarcació.
El tacte de l’estopa és realment tou i flonjo, però sec i eixarreït. Per tant, no és d’estranyar que el Diccionari Normatiu Valencià doni una definició ben diferent de l’adjectiu “estopenc”: Que presenta una textura semblant a la de l'estopa, sec, aspre.
Em sembla que haurem d’avisar als de l’IEC que revisin la definició o almenys que la complementin. De moment, quedem-nos amb aquesta segona definició i seguim aplicant l’adjectiu amb el sentit que hi dona la Marta.
“Jo prefereixo un tall de cuixa, perquè el pit de pollastre a l’ast és d’allò més estopenc.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 62

“TORRACOLLONS”

Una persona que molesta, que troba obstacles i pegues a tot, d’aquelles que n’acabes fart al cap de poca estona de coneixe’l.
En català fem servir el terme “collons” en tants sentits figurats que no m’estranyaria que tingués el rècord lingüístic d’aquesta categoria. Tot i que el mot es considera de registre vulgar, per tant s’hauria d’evitar en situacions de comunicació més o menys formals, el trobo molt divertit i l’hauríem de preferir-lo per davant de l’expressió “mosca collonera”, que és una adaptació del terme castellà.
“No siguis torracollons. Portem més d’una hora de reunió i has posat pegues a totes les propostes que hem fet. Ja seria hora que aportessis alguna cosa positiva.”
Amb aquest nom, he trobat un vi ecològic de la DO Costers del Segre que es veu que té una combinació perfecta de garnatxa, cabernet i syrah. L’haurem de tastar.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 61

“MITJAMERDA”

Diem que és un mitjamerda algú que no defensa cap opinió, ni fa cap acte que comporti una certa fermesa de caràcter o valentia... un pusil·lànime, en definitiva.
Com que la paraula s’explica per ella sola i ve de la mateixa llatina “merda-ae”, encara que no hi tingui res a veure, m’entretindré en l’expressió “molta merda” que es desitgen els actors abans de cada representació teatral. He trobat tres teories i una elucubració:
1-La fortor de fems de la gent que assistia als espectacles en temps passats. Com més pudor, més públic assistent.
2-Les companyies ambulants que es paraven als pobles on hi havia molt de fems quan hi havia fires i que quan es creuaven amb altres pels camins els desitjaven que trobessin llocs amb molta merda.
3- A les gran ciutats només anaven al teatre la gent benestant, amb carruatge, i els cavalls deixaven el regalet a la porta del teatre. Com més merda hi havia a l’entrada, més gent hi havia com a públic.
4- Segurament és molt més recent i té a veure amb una mena de superstició que, per la teoria de la compensació, més val desitjar “merda” perquè així l’atzar aportarà “sort” per equilibrar la balança.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 60

“LLEPAFILS”

D’una persona que és excessivament primmirada i escrupolosa en el menjar, en diem “llepafils”, una expressió que s’ha d’entendre en sentit figurat, perquè imaginar-se que algú pot sobreviure limitant-se a llepar fils és hiperbòlic. De totes maneres, la imatge que et ve al cap d’un plat ple de fils i un ximple que els llepa resulta prou divertida.
És un mot compost del verb “llepar”, que no és d’origen llatí, segurament és indoeuropeu, i “fil” que ve del llatí “filum” i tenia exactament el mateix significat.
“L’avi se’ns ha tornat tan llepafils que no sé pas com ens ho farem per aconseguir que mengi de manera equilibrada.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 59

“SALTATAULELLS”

S’anomenava d’aquesta manera el “xerric” (una altra paraula perduda) que feia d’aprenent de dependent. Se li devia atribuir aquest nom perquè, com que era el responsable de tots els encàrrecs i d’acompanyar els clients amb la mercaderia si aquesta era prou pesada, es feia un fart de passar d’una banda a l’altra del taulell.
Avui parlar d’aprenent de dependent sembla una estupidesa perquè considerem que es tracta d’una tasca per a la qual no cal formació i qualsevol la pot fer, però potser convindria recuperar aquesta figura tenint en compte el tracte que rebem a segons quines botigues i l’actitud amb què ens despatxen. No fa gaire, una noia que treballa de dependenta ens comentava les dificultats que tenen per trobar gent jove que sàpiga tornar el canvi. Com que ara tothom paga amb tarja...
“Va començar de saltataulells en aquella sastreria del carrer Major i, amb els anys, va acabar per convertir-se en propietari del negoci.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 58

“PANXACONTENT”

El registre col·loquial de la nostra llengua és enormement ric pel que fa a paraules compostes que tenen un significat figurat. Al llarg d'aquesta setmana en comentarem una cada dia perquè resulten prou divertides i hauríem de fer per manera de tornar-les a posar en circulació.
El mot que avui ens toca s’aplica a una persona satisfeta, que no s’amoïna per res, que busca una vida fàcil.
La paraula “panxacontent” és relativament recent, va sorgir el segle XX per la fusió del nom “panxa” i l’adjectiu “content” per referir-se a una persona despreocupada i més aviat vividora, de les que viuen gratant-se la panxa, com si diguéssim.
“Mira que arriba a ser panxacontent! Sap que dilluns té un examen de matemàtiques i se n’ha anat tot el cap de setmana a la platja. I no et pensis que s’hagi emportat cap llibre.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 57

“RONSO”

La Margarida Rifà, en l’exercici d'una tasca docent de la qual s’ha jubilat feliçment, segur que s’havia trobat molts alumnes que feien el ronso; suposo que per això me la devia proposar.
Sempre la trobarem dins la frase feta “fer el ronso”. Ronsejar vol dir anar donant allargues abans de fer una cosa, sobretot quan aquesta s’ha de fer de mala gana o amb poc convenciment. També es diu “fer el ronsa”.
“Quan li deien que havia d’anar a llençar les escombraries, sempre feia el ronso. I no li servia de res, perquè sempre ho acabava fent, encara que fos amb cara de fàstig.”
És una paraula derivada de l’antic verb “ronsar” (arronsar) que deu venir de l’àrab “arromz”. Aquest terme es referia a qualsevol gest de cara que n’arrugués una part (fer l’ullet, per exemple). D’aquí es va passar al concepte “contreure” més general aplicat a qualsevol fet.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 56

“TRAPAUS”

En Josep Font em va proposar aquesta paraula que faig servir tot sovint.
Per trapaus s’entén un conjunt d’estris i també les pertinences personals, però aquesta paraula gairebé només l’usem en l’expressió “agafar els trapaus”, que fem servir per dir que marxem, que “toquem el dos”, que “fotem el camp”.
No està gaire clar d’on ve el mot, però sembla que deu venir d’un antic imperatiu “trapau!” (atrapeu), és a dir “afanya’t a atrapar-lo”.
“Estava ben tip que l’amo l’esbronqués per qualsevol minúcia. Amb l'escridassada d’aquell matí va arribar a tenir-ne el pap ple. Va agafar els trapaus i no el van tornar a veure mai més pel taller.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 55

“REPATANI”

Significa tossut, difícil de convèncer, d’idees fixes. Per això també s’ha fet extensiu el seu significat aplicant-la a una persona reaccionària, carca.
És una paraula estranya, que no té un origen gens clar, per tant se suposa que és una combinació de diferents mots expressius que va aparèixer en la llengua parlada fa un parell de segles.
“Mira que n’arribes a ser de repatani! Com ho haig de fer per poder-te convèncer que t’has de bellugar? Si segueixes així, d’aquí a quatre dies no podràs aixecar el cul de la cadira.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 54

“FLASSADA”

És una peça teixida de llana, cotó o fibra sintètica que s’usa com a abrigall al llit, és a dir una manta.
Segurament ve del mot preromà “flakiatta” que ens devia arribar de Pirineus enllà, perquè tampoc no és iber.
És curiós comprovar que mentre nosaltres estem perdent la paraula, l’escriptora d’origen marroquí Najat El Hachmi la fa servir a la seva novel·la “L’últim patriarca”:
“Les germanes el deixaven mandrejar més del compte entre les flassades encara calentes del fons de l’estança; encara dormia amb elles...”