NADAL 2016

Obrim els ulls damunt la fina línia

que ens manté de peus a terra temps i temps,

enlairem el cor estels amunt, fent via a l’infinit

i sentim-nos anodines i menudes engrunes d’univers.

Guaitem de lluny estant la nostra vida grisa,

esbotzem l’absurda closca protectora

i esquincem efímers embolcalls intranscendents.

Aquest Nadal ens escauria repensar-nos

des d’una estricta, pura, imprescindible humilitat.

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT DE LA COMUNITAT VALENCIANA

Acabo de rebre una salutació molt especial amb motiu del Premi Micalet de Teatre 2016: la del President de la Generalitat Valenciana. Ja sé que pot ser insignificant, però és una mostra evident de la unitat de la nostra llengua, una unitat essencial per a la seva preservació. Tant de bo ara que bufen vents favorables puguem tornar a reconstruir els ponts de comunicació que durant més de vint anys s'han dedicat a destruir.

PREMI MICALET DE TEATRE 2016

Acabo de rebre el "Premi Micalet de Teatre" atorgat per la Societat Coral el Micalet de València. No cal dir que per a mi ha estat un honor, però sobretot la satisfacció d'haver pogut compartir la vetllada amb Marc Granell, un poeta actual a qui han reconegut la seva obra literària i també el seu compromís amb la llengua i la recuperació nacional del País Valencià.

 "Permeteu-me que, en adreçar-vos aquests quatre mots d’agraïment faci referència a tres realitats que em vénen presents en aquest moment. En primer lloc, us haig de dir que em fa molt feliç haver pogut contribuir amb la meva humil aportació literària al reforçament de la unitat de la llengua catalana, una unitat que hi ha qui s’entesta a fraccionar, potser per allò que ens ve dels romans “divide et impera”. Diguem-ne com vulguem: valencià-català, català-valencià, valencià-català-balear. No és important el terme que usem sinó allò que volem significar de trobada i d’unitat cultural amb respecte a la diversitat. En segon lloc, manifestar-vos que produeix una notable satisfacció el fet d’haver pogut contribuir amb un granet de sorra al manteniment d’una memòria històrica no prou ben protegida. L’acció de “Cota 705” se situa en plena Batalla de l’Ebre i aporta elements de reflexió que casen perfectament amb aquest objectiu. Sóc dels qui pensen que quan no guardem memòria dels errors estem fatalment condemnats a repetir-los. Hi ha encara un tercer motiu, aquest més íntim i personal, que voldria posar de relleu. Per als qui ens dediquem a escriure en aquesta nostra llengua, rebre un premi sempre suposa una important motivació, i us asseguro que amb el d’avui he aconseguit càrrega d’energia per seguir fent-ho durant força temps. I res més. Permeteu-me la gosadia de dir-vos les darreres paraules en la vostra variant lingüística que també vull fer meva: “Us agraïsc de tot cor aqueix guardó i portaré el vostre reconeixement molt endins la resta de la meua vida.”

Tardor

Vestim amb peces amples, tons de gris,

ocres, marrons i vermells esgrogueïts;

fonem-nos amb el sòl, ara estantís,

i esperem la vinguda de les nits.

Respirem blans aromes de desig,

prenem la mà que ens ha portat alè.

Les fulles mortes fan d’aquest trepig

la melodia d’un camí serè.

Convida el temps al suau recolliment

que endreça el cor i cau a l’esperit.

Tapís rogenc al cel, cap a ponent.

La llar acull la manca de delit

i tot davalla al fons d’un firmament

que empara el mot que neix a dins del pit.

UN 12 D'OCTUBRE BEN GALDÓS

Que el senyor Fernández Díaz em titlli d'indigent cultural, a mi i a tots els qui pensem que allò d'Amèrica va ser un immens genocidi, no em fa ni fred ni calor, més aviat el retrata a ell com a indigent ètic, moral i cultural, però no ens ha d'estranyar perquè ha donat moltes proves fefaents de la seva baixesa. 
Que en quaranta anys de democràcia l'estat no hagi estat capaç de fer desaparèixer aquesta rèmora anacrònica del franquisme és una altra misèria dels residus en descomposició de l'imperialisme espanyol que mai no ha estat capaç d'aprofitar una d'aquestes tronades cimeres iberoamericanes per demanar perdó, fer acte de contrició i propòsit d'esmena davant els actuals líders i representants dels països americans que van conquerir, "alfabetitzar", "convertir" i, sobretot expoliar.
Dit això, convé també pensar que analitzar aquella realitat al cap de cinc segles amb l'optica i el punt de vista actual, amb uns valors actuals i uns drets humans compartits mundialment, no deixa de ser una mica arriscat. Ho dic perquè tenim una tendència preocupant a usar el recurs fàcil de comparar genocidis, i les referències més properes les tenim molt vives i presents.
Si ens entestem a gratar en fets històrics remots i analitzar-los amb patrons ètics actuals, anirem massa enrere i algú parlarà de la desaparició dels neandertals a mans dels sàpiens sàpiens i ho posarà com a exemple del primer gran genocidi.

PARLEM D'ACCENTS DIACRÍTICS?

Quatre dècades explicant a classe que són les mores que mengen móres i no a l'inrevés, que els óssos no deuen tenir els ossos peluts, que tinc un nét i unes nétes molt net i netes, i quan ja estic a punt de llençar la tovallola i donar-me per vençut em vénen (no venen) a dir que aquests esforços (tot i que siguin continguts) han resultat d'allò més estèrils?
Sí, ja sé que no els volen pas eliminar tots, només faltaria! Que en volen mantenir poc més d'una dotzena. Si els altres se'ls volen carregar perquè són (que no tenen son) mots poc usats, no veig quina nosa hi fan, la veritat.
Posats a treballar per a la modernització de la llengua, se m'acudeixen altres possibilitats: poden eliminar la l·l i posar seny pràctic en tot allò que es refereix a l'ús dels pronoms febles.
I si volen tirar per la banda de les barbaritats, poden facilitar la tasca dels mestres:
-eliminar la grafia "h" menys en les onomatopeies i el mot halar,
-eliminar la "v", que al cap i a la fi sona igual que la grafia "b",
-eliminar les grafies mudes,
-canviar la correspondència so grafia g/j eliminant el dígraf gu
-fer l'equivalència "s" essa sorda i escriure "z" sempre en la sonora,
-afegir una grafia nova per a la vocal neutra...
La cosa quedaria més o menys així:
"æbui no e pogut llæji la nobelæ que m'as æmbiat æ cazæ pærquè e pæsat masæ æstonæ æscribin æquet ærticlæ"
Fa força mal d'ulls, però també ens hi podem acostumar. En aquest país som de mentalitat oberta.

11 DE SETEMBRE DE 2016

Hem anat a Salt a passejar l'estelada i a bategar amb milers i milers d'altres cors que senten el mateix que nosaltres. Tant de bo aquesta sigui la darrera manifestació de reivindicació i l'any vinent pugui ser de celebració. 

TROBADA AMB ALUMNES DE 6è DE L'ESCOLA VEDRUNA-TONA

Aquest és el segon any que els nois i noies de la meva escola llegeixen "Caramels de menta" i sempre resulta molt agraït parlar amb lectors joves. A banda de parlar amb ells durant una hora llarga, els he demanat que em fessin arribar comentaris crítics sobre l'obra. 

Els podreu llegir al blog http://verdetavoliavolar.blogspot.com.es/ tan bon punt me'ls facin arribar. Per a un autor, l'opinió dels lectors sobre la seva obra és enormement interessant i enriquidor. No n'hi ha prou amb la tasca d'escriure; cal que allò ho llegeixi algú i cal també copsar l'efecte que li provoca. 

És durant aquestes trobades que aprofito per conèixer els seus gustos, les seves inquietuds, els seus interessos...

UNA NOVA XERRADA AMB ELS ALUMNES DE 4t DE L'ESCOLA ILDEFONS CERDÀ DE CENTELLES

He anat a parlar una hora llarga amb els nens i nenes de Centelles que aquest any han llegit el llibre. Com sempre, ha estat un plaer compartir aquest temps amb ells i conèixer les seves inquietuds i els seus dubtes, contestar les seves preguntes i explicar-los algunes coses del llibre d'aquelles que només coneixem els autors. M'han regalat un àlbum d'il·lustracions seves, del qual només us poso aquesta mostra perquè m'ha semblat especialment graciosa. Al final m'he estat més de mitja hora signant-los el llibre amb una petita dedicatòria a cada un. Em fa molta il·lusió que les escoles motivin els alumnes i els desvetllin el gust per la lectura. Els he demanat que, ara que ja hi estan acostumats, procuressin no deixar de llegir mai. 

UNA XERRADA AMB ALUMNES DE PRIMÀRIA

He anat a parlar de "Verdeta volia volar" amb els nens i nenes de 4t de l'Escola Vedruna Tona, la meva escola. Ja fa sis cursos que els alumnes més grans del cicle mitjà de primària llegeixen aquest llibre. La trobada resulta sempre molt gratificant: parlar amb els lectors d'una obra teva sempre és un plaer i, si aquests lectors són infants, encara més. Ho dic per la seva espontaneïtat, per la seva sinceritat, sensibilitat, il·lusió... No deixen mai de sorprendre'm amb alguna observació nova sobre el contingut del relat. El que els sobta més és sempre el desenllaç, perquè el troben trist. Jo acostumo a dir-los que no ho veig igual, sinó que transmet un missatge d'esperança, però es veu que ells estan més acostumats a desenllaços feliços.

15 ANYS D'OBSERVACIÓ METEOROLÒGICA

El gener del 2001 vaig començar a recollir dades meteorològiques diàries amb una estació molt primària a la terrassa de casa. Durant 15 anys he sigut fidel a aquesta tasca i he anat prenent nota de les dades dia rere dia. Quinze anys després tinc 15 llibres d'Excel amb les dades diàries i un altre amb els resums mensuals i anuals. Quinze anys representen un munt de dades i dos centenars de fulls de càlcul que recullen l'evolució del temps meteorològic d'aquesta zona de Vic a tocar del riu Gurri.
A manera de resum, posaré aquests dos gràfics amb les mitjanes tèrmiques anuals i la pluviositat acumulada. Curiosament, aquest 2015 no ha estat ni l'any més càlid ni tampoc el més sec.