DARRER ACTE
(En el comiat de l'Àngels Camps)
S’aixeca el teló, com sempre, uns minuts abans de l’hora convinguda.
Fons d’escenari:
una pissarra verd-grisenca
farcida de lletra estranyament punxeguda,
i un planisferi acolorit,
maquiavèlica visió d’un món
que sabem rodó com una síndria.
Llum zenital, que aplegui
l’esguard del públic de la sala
en l’indret concret que ens interessa
i, de passada, que contrasti
els matisos que els anys deuen haver difuminat.
Attrezzo auster:
una taula una mica escantellada;
damunt seu, un llibre gruixut, pesant,
de tapes resistents,
obert per una pàgina a l’atzar;
i una esfera verd-blavenca, lluminosa,
que gira lentament;
a terra, repenjada en un petge del moble,
una bossa de tela gruixuda,
preferentment de quadres,
farcida de papers porucs traient el nas;
una mica enretirada,
com si no gosés sortir a la foto,
una cadira vulgar una mica malmenada.
La veu potent, rebel i persistent
desgrana records i els va mesclant
amb comprimits de temps i espai
que el llibre, generós, proposa.
És ben dura la feina de l’actriu,
quan el guió mai no és prou atraient
i la platea és cada cop més exigent,
més inquieta, més crítica,
menys tolerant i menys prudent!
I la veu omple l’indret,
el transcendeix i s’entafora pels racons,
per totes les escletxes
que el temps ha anat omplint de pols...
“Voleu callar?!”
El silenci, forçat i necessari,
s’apodera de tot l’àmbit de l’aula
i permet reprendre el fil de la contalla...
De sobte, el so estrident
que assenyala la fi de tota cosa dins l’escola
detura l’argument,
i alguns s’apressen a recollir
els fòtils de les taules.
L’Àngels articula els mots escadussers
d’aquest postrem missatge,
recull els estris pertinents
i fa el seu darrer mutis
amb una dignitat apresa
durant més de quaranta anys d’ofici.
Lentament baixa el teló
i el llum s’apaga
amb un lament imperceptible.
(Entre bambolines o al pati de butaques,
alguna conversa impertinent:
-Tu quin fons musical hi posaries?
Uns cors de Verdi, per exemple?
-I ca, ho faria tot massa solemne!
Potser “La Tardor” de Vivaldi,
discreta i molt més evocadora...
-Just ara que ve la primavera?
-Els anys t’ensenyaran
que a segons quina edat
cal que visquem les alegries
de forma continguda.)
RETRATO A LA ANTIGUA USANZA
(En el comiat de la Nora Solà)
Cual Cyrano, siempre en vela, de mot lleuger, amb ironia, la Nora a classe mai perd el discurs del dia a dia. De conciencia feminista inconfesa, aunque veraz, con prestancia siempre lista, porte y figura tenaz. Sense anhel de feminista, però amb complet convenciment, no perdéssiu mai de vista el seu ferm capteniment. Contra el vil sedentarismo, culto al cuerpo y su salud: desde su gimnasio mismo, precursor de actual alud. Precursora de la lluita contra el muscle en lassitud, al seu gimnàs vull i cuita per transmetre alè i salut. Micóloga impenitente de exquisito paladar, no contuvo ni el relente su afán del bosque escrutar. De la cuina, amant devota, percaçadora tossuda amb cistell, gaiata i bota del bolet al bosc més rude. Platicadora brillante con ocurrencias sin par, todos quisieran delante al punto de conversar. Brillant en plena conversa, tothora a frec d’acudit, la trobareu sempre immersa en col·loqui escotorit. En tiempos de desvarío osó ser neorrural, mas supo enmendar el lío con talante natural. Un desvari en temps propici la dugué a l’entorn rural, però s’allunyà del desfici abans de prendre més mal. Mujer de vasta cultura y atisbo atento a lo actual, funde el tiempo en la lectura de una forma visceral. Dona de vasta cultura i amatent al fet recent, fon el temps en la lectura de manera diligent. De caninas compañías forjadas con fe y tesón, cumplida cuenta en sus días da con santa devoción. Les canines companyies gestades amb fe tenaç li han alleugerit els dies de melangia fal·laç. Fue de mayor licenciada por empeño y vocación, siendo ayuda ponderada de una escuela en transición. Fou de gran llicenciada per pruïja i voluntat, una empenta molt preuada a l’escola i l’alumnat. Generosidad completa, “rara avis” en tiempo ruin, agasajar es su meta, la amistad franca, su fin. Generositat reblerta, “rara avis” en temps mesquí, l’afalac seu és l’oferta d’amistat franca sens fi. Con sueños de nicotina y un efluvio de alcohol, la tersa voz de Sabina besa su alma en si bemol. Amb somnis de nicotina i un efluvi d’alcohol, la tesa veu d’en Sabina besa l’aire com el sol. Del mar fiel enamorada, en sus orillas de paz halló una amable morada para perpetuo solaz. Del mar ferma enamorada, prop del so que a l’ona plau, ha trobat sojorn i estada per al seu retir de pau. |
PRINCESA DELS FOGONS
(Per a la nostra estimada Rosi, amb tota la gratitud del món.)
De terres castellanolleoneses, la més gentil princesa dels fogons,
tan tendra com les dolces lioneses,
tan dura com, a voltes, els cigrons.
tan tendra com les dolces lioneses,
tan dura com, a voltes, els cigrons.
Voltada de cassoles i paelles,
feineja sense pausa i tot cantant;
guisats humils transforma en meravelles
la nostra Ruscalleda rutilant.
Garbella, mescla, xerra i assassina
les dues llengües vives del país,
de forma tan normal, distreta i fina
que cap lingüista hi posa ni un matís.
Ha dit que ja en té prou de la marmita,
prodigi tecnològic avançat,
i deixa el seu reialme ara que “pita”,
abans de caure estesa en ple combat.
La cuina, de parets immaculades,
passant sempre la prova del cotó,
se sent una mica orfe de vegades
i a punt ha estat de deixar anar algun plor
DOS SONETS PER A LA MERCÈ RUSIÑOL
Dels mots més vius feu-me’n servent fidel,
que m’enamori tot allò més nostre,
que al cor no hi manqui mai un nou anhel
i dugui sempre un lleu somrís al rostre.
del buf tramuntanal, de les glaçades,
del sol viu i la boira persistent,
que el camí rost vol cames esmolades.
Amb mans humils desitjo fer de guia,
encomanar-vos nervi, persistir
en el tenaç combat d’obrir-vos via.
Us deixo els ulls perquè aprengueu amb mi
a compartir l’esforç de cada dia
fins abastar el demà des de l’ahir.
...
Al capdavall, després del llarg viatge,
m’enduc les vostres veus, mil melodies:
auster proveïment, càlid bagatge,
intens i dolç batec per als nous dies.
Us prenc de joventut alguns bocins,
us deixo quatre mots com a penyora
i al vell sarró entaforo ben endins
els vostres ulls per si el demà m’enyora.
Me’n vaig amb un serè i discret adéu,
amb gratitud, un prec i una recança:
us dec encara allò que he anat fent meu,
si us cal un cop de mà poseu-me en dansa,
truqueu-me tot seguit, no em sabrà greu.
Qui estima el seu ofici el temps no el cansa!
Al capdavall, després del llarg viatge,
m’enduc les vostres veus, mil melodies:
auster proveïment, càlid bagatge,
intens i dolç batec per als nous dies.
Us prenc de joventut alguns bocins,
us deixo quatre mots com a penyora
i al vell sarró entaforo ben endins
els vostres ulls per si el demà m’enyora.
Me’n vaig amb un serè i discret adéu,
amb gratitud, un prec i una recança:
us dec encara allò que he anat fent meu,
si us cal un cop de mà poseu-me en dansa,
truqueu-me tot seguit, no em sabrà greu.
Qui estima el seu ofici el temps no el cansa!
AUCA PER A EN JOSEP MONTMANY
En Josep, que és de Can Nica,
amb calçat sempre trafica.
i acaba envoltat de bates.
Aterra a la porteria
on viurà de nit i dia.
Quan truqueu a la Vedruna,
respondrà amatent tot d’una.
De fotocòpies colgat,
però sempre amb serenitat.
Ens enquaderna els treballs
i mai no fa escarafalls.
També té una caixa d’eines
per a mil variades feines.
Quan ens cal qualsevol clau,
correm tots al seu catau.
Com un infermer seriós,
cura mals de tots colors.
Allò que hagis extraviat,
ell ho haurà molt ben desat.
Quan et quedis a dinar,
convé en Josep avisar.
Què hem de dir del seu mural?
Ens deixa el llistó massa alt!
I és que en Josep és artista,
un fet que salta a la vista.
Ves per on, ara es jubila
i a veure qui s’espavila!
Perquè recordi l’escola
li fem força xerinola
I escrivim uns rodolins
que ens surten de molt endins.
ELOGI DE LA DISCRECIÓ PURA (Acròstic)
Mai no coneixerem prou bé
El so del teu trepig dins de l’escola,
Ran de paret, per no aixecar la pols,
Com si l’espai que vam saber bastir
Encara no gosessis fer-te’l teu.
Percaçarem un mot i una tonada
Rere el teu gest humil i generós
Amb el desig de ser escaients,
Testimoniant el teu llegat sincer
Sobre el camí de tants infants.
On cap al tard el sol s’amaga,
Bressolaràs alguns records d’escola
Rics i curulls de nostàlgia complaent
Enmig dels nostres ulls que ja t’enyoren.
Res no delata l’aire transparent
Res no ens parla del seu color,
O de la seva subtil, necessària presència.
Com aquest oratge discret, imprescindible,
Així ha estat per a tots la teva essència.
SONET
(En el comiat de l’escola de la nostra amiga Pilar Asesio)
Tenyeix de blau intens cada matí,
que et besi al front el buf del primer oratge;
mira a llevant, d’on tot sembla sorgir,
i enduu-te al fons dels ulls un nou miratge.
abraça amb força cada instant donat
i cerca al cor la nova fesomia
del món que amb anys de lluita t’has guanyat.
Tenyeix de groc valent cada compàs
del teu tarannà obert i generós
i fes-lo ben present a cada pas.
Tenyeix de roig ardent el teu bell fat,
que es mostri en els nous temps tan vigorós
com a l’escola que has acomiadat.
AMB UN DEIX DE GELOSIA
(Per a la Fina Pujol, en el seu comiat com a mestra.)
Els anys s’escolen entre els dits,
s’esmunyen com el vent,
però ens deixen un pòsit d’amistats,
perfums d’estiu,
de tardor,
d’hivern,
de primavera...
i algun record escadusser de minses maltempsades.
d’allò que els ulls ens ofereixen,
àvids de copsar el gest amable
d’aquells que ens acompanyen.
I arriba el punt d’aprendre a dir adéu
amb algun gest humil, els ulls espurnejants
i un punt de recança mal dissimulada.
Assagem amb por d’esdevenir maldestres,
havent caminat sempre amb la paraula
com a raó del tarannà de cada dia.
I el mot, inoportú, s’atura ran de gola,
malda per sortir, però s’ofega
en un oceà d’anhels i d’enyorances.
Al capdavall, però, segur que et resta
la tasca d’un munt d’anys amb la mainada,
la lluita colze a colze amb els companys,
la joia de la gresca i la tabola,
i els ulls de tots nosaltres compartint
un comiat amb un deix de gelosia
pel nou camí que just ara vols emprendre.
DARRERES CORRANDES D'ESCOLA
(Per a la Neus Font, el dia que diu adéu als companys de l’escola.)
Evocarem avui un temps passat
en què ni un sol instant no ens feia nosa,
quan del més ximple i fútil disbarat
en trèiem per a l’escola alguna cosa.
quan colze a colze anàvem construint
el lloc que tots havíem somniat
i al claustre no en comptàvem més de vint.
I reviurem surant en el record
les gresques i els saraus de cada curs;
és que llavors tots trepitjàvem fort
i vam aprendre junts a aterrar murs.
Contemplarem amb un xic de recança
l’espai aprofitat, humil, despert,
avui tècnicament posat en dansa
per a un futur que ens ensumem incert.
Recordarem la classe de 3 anys
curulla de marrecs enjogassats,
amb una mestra jove i grans afanys
per mantenir-los tots mig controlats.
Esborrarà el record l’última onada
i els ulls rebels, incrèduls, ens diran
que aquella noia del munt de mainada
ens diu adéu perquè ja s’ha fet gran.
Amb una joia intensa, compartida,
ens apleguem, captius, al seu voltant
per envejar-li aquesta nova vida
desitjant que sigui plena i exultant.
les gresques i els saraus de cada curs;
és que llavors tots trepitjàvem fort
i vam aprendre junts a aterrar murs.
Contemplarem amb un xic de recança
l’espai aprofitat, humil, despert,
avui tècnicament posat en dansa
per a un futur que ens ensumem incert.
Recordarem la classe de 3 anys
curulla de marrecs enjogassats,
amb una mestra jove i grans afanys
per mantenir-los tots mig controlats.
Esborrarà el record l’última onada
i els ulls rebels, incrèduls, ens diran
que aquella noia del munt de mainada
ens diu adéu perquè ja s’ha fet gran.
Amb una joia intensa, compartida,
ens apleguem, captius, al seu voltant
per envejar-li aquesta nova vida
desitjant que sigui plena i exultant.
SONET/ACRÒSTIC PER A LA DOLO
(En el comiat de la Dolors Ayats)
Dóna als teus ulls una mirada nova
O llança’ls amb vigor a l’infinit;
La teva fita en endavant es troba
On puguis mirar el món de fit a fit.
Bressol de bells records, aquesta escola,
Amb una petja teva a cada espai.
La noia de Ciuret ara s’envola,
La mestra de qui un no vam patir mai.
El buit en els debats de cada dia
S’ensuma i es confon amb el teu nom
Tot enyorant la teva gosadia.
Instint d’arrel i senzillesa airosa,
Niuat en un cor pur que vol tothom.
Adéu-siau, companya generosa!
CANÇÓ DE COMIAT
Per a l’Anna, que compleix65 estius,65 tardors,65 hiverns i65 primaveres.
La boira persistent fa temps que difumina
un fons de color verd amb algun matís de blanc,
el paisatge quotidià tan estimat,
farcit de fines ratlles blaves,
amb infants riallers que, amb ulls oberts,
aprenien a entendre el nostre món
a mesura que tu els el feies viure.
llapis de colors, gomes, maquinetes,
llibres, carpetes, fitxes i llibretes;
ha esmorteït amablement el so esquerdat
que tiranitzava el temps hora rere hora;
i ha allunyat les profitoses hores de debats,
de lluita colze a colze amb els companys
per mantenir la nau amb rumb inalterable.
A ponent, el punt que ens xucla la mirada,
s’ha congriat una negra i espessa nuvolada,
i un xàfec sobtat, intens, sever, potent
s’ha abocat damunt teu, inexorable.
Per una escletxa, un raig de sol benigne
travessa el cel grisenc i, cap a llevant,
dibuixa un arc de Sant Martí ple d’esperança.
TALMENT UN POM DE FLORS
(Per a la M. Dolors,en el seu adéu a la nostra escola.)
Sensible com la flor de la mimosa
que es pentina amb buf d’oratge
de terral i marinada.
que amb mil cures i afalacs
persisteix damunt la taula.
Discreta com una viola boscana
que trobem tot fent camí
ran de marge, al bosc ombrívol.
Assenyada com la flor de neu
nascuda del fred i el glaç
amb l’esclat del sol de primavera.
Fidel com la verònica blava
que, bellugadissa i menuda,
persevera sense treva.
Presumida com la campaneta
que gronxant-se en un mar verd
ens captiva la mirada.
Sincera com la tarongina
que amb un crit de color blanc
ens cobreix d’intensa aroma.
Tendra com el gessamí
que allibera el seu perfum
quan ja lluen els estels.
Talment un pom de flors
que la implacable boira del temps
a poc a poc ha anat fent fonedís
fins que ha fugit del nostre esguard.
EL TEU TREMP GENERÓS I SOLIDARI
(Per a la Montse Codina, a tall de comiat de la nostra escola.)
Matisos ben rogencs, aquest capvespre,
després d’un jorn de tràfecs persistents,
i al fons dels ulls, l’espurna que desvetlla
la teva empenta ferma i exigent.
de cada anhel nascut al teu sender
amb una voluntat profunda i tendra,
i un deix precís d’eterna adolescent.
El mot que et neix al pit s’envola lliure,
forneix converses, lloes i debats,
i aporta un punt de qualitat sensible
embolcallat amb el teu tarannà
El teu tremp generós i solidari,
tenyint cada petjada i cada afany
d’aquesta escola viva a flor de llavis,
ens ha colpit i un punt alliçonat
Matisos ben rogencs, aquest capvespre,
després d’un jorn de tràfecs persistents,
i al fons del cor ensumes ja nous reptes
de l’alba que anuncia el sol ixent.
SONET PER A LA ROSA
(En el comiat de l’escola de la nostra amiga Rosa Salarich)
Arriba el jorn que creies tan llunyà,
et cau sobtadament damunt la falda
i t’apresses a cloure’l dins la mà
tement que es faci escàpol, sense balda.
l’espai que vam fer nostre amb dignitat
i els ulls d’un munt d’infants tothora en dansa
que ja no gruaran al teu costat.
És temps de noves veus, tot evocant
la noia coratjosa i riallera
que, remembrant uns quants lustres enrere,
a l’escola que anhelàvem activa
i encara resta en el teu cor ben viva,
s’estrenava com a mestra rutilant.
PER A LA MARIA VIÑETA
(A manera de comiat després de quatre dècades viscudes a l’escola)
Enrere, molt enrere,
hi ha una aula amb més de trenta bates que belluguen
sense parar un instant,
mentre tu bregues, maldes, t’escarrasses
perquè parin quiets a la catifa vermellenca
i puguis encetar la jornada amb un relat de pau.
hi ha munts de fulls acolorits amb traç maldestre,
d’infants que van polint gargots
un brollador incessant de traços insurrectes
domesticats magistralment pel teu escalf
amb fermesa i paciència venerables.
Enrere, molt enrere,
hi ha una majúscula pissarra blau-verdosa
amb boirina de guix intermitent,
un quadre parcel·lat ple de lletres de colors,
parets farcides amb obres d’artistes incipients
i finestrals immensos que s’obren a migdia.
Enrere, molt enrere,
hi ha mil dilluns feixucs i interminables
de tasca poc lluïda,
després d’una jornada sencera ben intensa,
per anar bastint persistentment amb els companys
la vida d’una escola innovadora que ara ja t’enyora.
Avui, tot just avui,
recordarem la noia de fermesa mesurada,
generosa amb el seu temps,
que amb un punt de vergonya mal dissimulada
les companyes solien arriar per sortir a escena
en dies senyalats de gresca i de barrila.
Avui, tot just avui,
Maria, bentrobada, bentornada, benplantada,
només sabrem acomiadar-te
si ens promets amb verb prudent, considerat,
tornar de tant en tant per desvetllar del fons del temps
els mil racons de l’escola on encara viu la teva petja.
QUARANTA ANYS DE TRAVESSIA
MAL CONTATS EN CINC ESCENES
(Per a en Pep Simon, amic i company de singladures durant tota una vida fent de mestres.)
Grumet
Exterior amb llum de dia,la filera de norais,
goleta amarrada a port,
passarel·la amb fort pendent
s’enfila i porta a coberta.
Arriba un ferm jovencell
amb aire un punt temorenc:
duu sarró de llarga nansa
que penja del muscle esquerre
i una guitarra a la mà.
S’atura, observa el vaixell
amb uns ulls esbatanats
que es voldrien menjar el món,
i amb gambades decidides
puja a bord a punt d’emprendre
la primera singladura.
Mariner
Havent llevat les amarres
han salpat del darrer port,
arreplega les maromes
enrotllant-les amb mesura,
i es disposa a fer dissabte
netejant de punta a punta
la coberta del vaixell.
Amb ulls ben esbatanats,
des de la punta de proa,
fit a fit amb l’horitzó
manté una conversa amable.
“Tants anys solcant aquests mars,
i cada dia que passa
estic més enamorat
de la flaire que em regales!”
han salpat del darrer port,
arreplega les maromes
enrotllant-les amb mesura,
i es disposa a fer dissabte
netejant de punta a punta
la coberta del vaixell.
Amb ulls ben esbatanats,
des de la punta de proa,
fit a fit amb l’horitzó
manté una conversa amable.
“Tants anys solcant aquests mars,
i cada dia que passa
estic més enamorat
de la flaire que em regales!”
Nostramo
Amb ulls ben esbatanatscontempla tot satisfet
des del pont de mitja alçada
la coberta relluent
per on transiten i tresquen
tot l’estol de mariners
que des de fa un temps comanda.
I deixa que l’acaroni
el primer respir del sol
d’aquesta albada rogenca.
Avesat a trepitjar
un trespol que sempre gronxa
sap molt bé que en terra ferma
semblaria una granota,
i agraeix que dia a dia
l’aire marí el reconforti.
Capità
Al pont de comandament,gorra de plat a la clepsa,
la bitàcola al davant
per no perdre el punt de ruta,
les mans prement el timó
que governa la goleta,
recorda un noi temorenc
quan s’enfilava al vaixell
un grapat de temps enrere
i es volia menjar el món
a força de singladures.
Amb ulls ben esbatanats
que ara fita a l’horitzó
reconeix amb un somriure
que ha assolit la seva fita.
I agraeix a aquest desert
d’aigua tan bellugadissa
tots els grops de saviesa
de tants anys de travessia.
Comiat
Per l’estreta passarel·laque penja de la coberta,
amb pas un punt insegur
s’encamina a terra ferma,
i en posar els peus sobre el moll
es gira per mirar enrere
amb ulls ben esbatanats
el que durant quaranta anys
ha estat la seva quimera.
Porta un vestit antiquat,
les sabates massa grosses,
al cap hi duu un bombí
i a la mà un bastó flexible.
S’empuntega en un norai
i giravolta per l’aire
amb una gràcil pirueta.
S’aixeca, s’espolsa un xic
i s’encamina al futur
amb un saltiró torçat
picant de talons enlaire.
THE TRUE TEACHER NEVER DIES
Acròstic per al comiat de la Maite Planas,
referent en la didàctica de llengües estrangeres,
que durant una pila d’anys va assumir
la complexa i poc agraïda responsabilitat
de dirigir i coordinar totes les tasques de l’escola.
Mentre vint parell d’ulls, atentament,
Acullen mots forans amb complaença
I malden fins trobar un ús avinent,
Tota l’aula respira vida intensa.
Pertinent per gruar en el viu treball.
La paraula adequada, tendra o dura,
Adverteix que ningú pot fer un badall.
No podrà controlar l’extensa taula
Amb verbs irregulars, cruel suplici,
Si abandona sa tasca dintre l’aula.
Des d’avui, la tenaç mestra enyorem,
Referent de treball i sacrifici,
Ara que un grat adéu li procurem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada