dilluns, 24 de desembre del 2012

NADAL 2012

Amb un inútil arrossec
de més de dos mil·lennis
hem arribat a aquest Nadal
amb les mans buides,
un cor d’incert batec
i els ulls d’infant incrèdul. 
Aquell qui volgué néixer
al més humil indret
d’aquesta terra esquerpa
per dir-nos el camí
deu plorar amb desconsol
la nostra estupidesa.
I si, despullats de tot,
recomencem de ferm
l’humil sender perdut,
endevinem el mot sincer,
trobem l’acollidora mà,
i al capdavall esdevenim humans?

diumenge, 2 de desembre del 2012

ONADES


Amb l’oreig de la tarda xafogosa
pentinava memòria i mil anhels
i la brisa ensumava el teu somriure
ran de mar, amb l’onada persistent.

Mentre em deies, ulls clucs, mil renys amables
llambregava ben lluny amb seny escàs
somniant la pell bruna i salabrosa
que encisava amb esglai el meu afany.

Tots els blaus bressolats pel lleu oratge
s’acostaven a esborrar senyals de pas
dels teus peus amollats damunt l’arena
que enginyaven efímers viaranys.

Una vela punxent i platejada
retallava el cel gris cap a llevant
i singlava la pell bellugadissa
d’aquest nostre desert tan delejat

Transparents, el teus somnis abocaves
i cuitava a abastar-los amb els dits
per gronxar-los damunt la platja estesa
dreçant-los, amb un bes, a l’infinit.

Si l’enyor els meus ulls acaronava,
n’escapçava el filam descabdellat
el vol ras de les ales fugisseres
del gavot que es perdia cel enllà.

Ben al lluny, en un punt inabastable,
el teu fat, implacable i expectant,
romania dispost a plantar cara
als nous déus que menaven el meu pas.

Un esquitx sorprenia el lleu desvari
perlejant el pit nu i agosarat
i abrandava deliris de tendresa
amb la llum matisada cap al tard.

dijous, 8 de novembre del 2012

UNA REFLEXIÓ ENCARA BEN VIGENT

M'ha sobtat la sorprenent vigència d'aquest poema que vaig escriure fa una pila d'anys. 

Per si em sentiu

Res no detura aquest innoble degotim
tenaç, abjecte, crònic, persistent, 
amb què ara han tornat a empudegar
el sòl mig erm d’aquesta terra que estimem? 

Com renascuts de cendres ancestrals
han revingut els mots indignes i malnats,
fal•laços, espuris, equívocs, inclements,

d'un vell malastre que tots crèiem soterrat.

Sota la pluja que volem eternament benigna,
descabdellem camins que abasten nous indrets,
però un tel enlleganyat de boira malaltissa
ens vol tornar ingenus, mesells, lacònics i confiats.

Ran de la por que neix amb l’infortuni
batega el tremp d’un vell anhel omnipresent:
agarberar el blat enrossit i aplegar la fruita vermellenca
abans no caigui la primera bruixonada de l’estiu

dimarts, 30 d’octubre del 2012

ANIVERSARI










Vull creure que,
des d'algun dels teus indrets més estimats,
assegut en una pedra ran de camí,
el teu esperit encara filustra
entre molses i pinassa
la nova collita tardoral.
 Vull creure que,
amb ulls murris i posat bonhomiós,
el teu esperit vetlla tothora
perquè seguim l'humil camí que ens vas traçar.

diumenge, 30 de setembre del 2012

HE CANVIAT LA CARA DEL BLOG

La impossibilitat de BLOCTUM de seguir oferint l'allotjament de blogs en català de forma lliure, després de 5 anys de servei impecable i havent estat els primers a oferir WordPress en la nostra llengua, m'ha obligat a una migració contra la meva voluntat.
En tot cas, vull fer públic el meu agraïment a qui durant tots aquests anys ha treballat de forma desinteressada per facilitar l'ús de la nostra llengua a la xarxa. 
L'antic blog seguirà a la mateixa adreça, però sense actualització. 

dimecres, 26 de setembre del 2012

UN ALTRE TROSSET DE CAMÍ DE RONDA

En aquest cas hem començat a Sant Feliu de Guíxols amb la intenció de fer el trajecte fins a Platja d'Aro. Entre Sant Feliu i Sant Pol, el camí voreja el mar pel damunt dels penyasegats i ens hem fet un tip de pujar i baixar escales. Les vistes són interessants, però són excessivament urbanitzades per al nostre gust: des de qualsevol punt on et trobis, segur que veus alguna construcció d'aquelles que no haurien d'existir si haguéssim fet el coses com calia.

El punt més bonic i que encara conserva l'encant feréstec de la Costa Brava és la Cala de l'Ametller, on ens hem estat una estona observant una colònia de corbs marins.

corbsmarins.jpg

dijous, 23 d’agost del 2012

LA TERRA ASSEDEGADA

secada.jpg

A la Plana de Vic, des del 4 de juny, només han caigut 25 mm. d'aigua. Aquest és un fet excepcional, perquè en els 12 anys que enregistro dades meteorològiques, la mitjana d'aquest període ultrapassa de molt els 125 mm. Comencen a fer llàstima els turons de la plana plens de roures amb les fulles ressecades, incapaços de mantenir-se amb la poca humitat que poden aspirar del subsòl.

Avui, durant l'habitual excursió matinal en bicicleta d'aquests dies, m'he aturat a fotografiar aquest espai de conreu. Si us hi fixeu bé, podreu veure-hi un parell de corbs pasturant enmig dels terrossos que l'estripadora ha arrencat del camp de blat segat el mes passat. Aquests ocells solen ser indici de mals averanys. Sigui com sigui, el paisatge presenta quelcom de desèrtic, polsegós, que pot il·lustrar perfectament els efectes d'aquest implacable període de secada en els conreus de la Plana.

dilluns, 20 d’agost del 2012

VEURE EL PRIMER RAIG DE SOL

sortidasolosona.jpgsortidasolneta.jpgsortidasol3.jpgsortidasol4.jpg

Des de la terrassa de casa, a banda d'esplèndides postes de sol damunt els turons de Gurb, vigilades pel campanar romànic de la catedral, també es poden veure sortides de sol prou interessants. Aquests darrers dies d'estiu m'hi he avesat i us ho recomano. Cal llevar-se d'hora, pels volts de les set, però l'esforç de posar els peus a terra es veu compensat. D'altra banda ja portem molts dies de vacances i, allò que se'n diu cansat, no me'n sento gens, per tant puc matinar sense que aquest fet m'afecti els bioritmes bàsics.

L'espectacle varia molt depenent de la quantitat de núvols que guarneixen el sol damunt les Guilleries: apareixen escenaris barrocs amb il·luminacions càlides, espais turmentats de gris amb llum freda i quadres minimalistes amb un simple disc d'argent retallat damunt una fina línia irregular que separa el cel grisenc de la terra encara fosca. Què devien pensar els primers humans que van assistir a aquests espectacles naturals? Com ho devien viure?

dijous, 16 d’agost del 2012

SORTIDA DEL SOL DAMUNT EL MAR

stelmsortidasol.jpg

A mesura que ens acostàvem a Sant Feliu, el cel clarejava i temíem fer tard a l'espectacle que havíem vingut a veure. Quan hem enfilat l'estreta carretera que puja a l'ermita de Sant Elm, l'estesa de mar lleugerament argentat per les primeres clarors s'ha mostrat esplèndid. En el moment d'asseure'ns a la barana del mirador de l'ermita, el primer punt vermell es dibuixava en l'horitzó difuminat per un lleu tel de boira. Eren encara no ben bé les 7 del matí. Cinc minuts després, l'espectacle era el de la imatge.

De vegades, llevar-se ben d'hora, ben d'hora, té el seu premi.

dilluns, 23 de juliol del 2012

CRÒNICA D’UNA ESTADA A MENORCA

costamenorca.jpg

Des del cim d'Es Toro (358 m.) he gaudit per primera vegada la sensació d'estar envoltat d'aigua per totes bandes (aquella definició clàssica que apreníem a geografia). Hi ha una vista excepcional damunt tota l'illa i he tingut l'oportunitat de copsar un horitzó marítim ininterromput de 360º. Malauradament, la calitja no permetia distingir la costa oriental de Mallorca.

Menorca es fa estimar des del moment que hi poses el peus i inspira una ancestral predisposició a la protecció de tot el que s'apropa. I és tan petita que de seguida ho tens tot a tocar. M'he quedat amb tota la gamma de blaus impresa a la retina per molt de temps. M'he deixat envoltar pel mar, el verd, les pedres, el vent i el so estrident de les cigales. He restat una bona estona embadalit contemplant una sargantana negra com el carbó. M'ha sorprès l'arquitectura talaiòtica: els talaiots, els santuaris de taula, les navetes...  I, sobretot, m'ha meravellat la construcció de les vivendes a partir d'enormes blocs de pedra, que m'han fet sentir més minúscul que mai i m'han obligat a imaginar-me els privilegiats prehistòrics habitants de l'illa com una mena de gegants ciclopis, malgrat que la seva estatura no devia ser gaire diferent de la nostra.

Em queden tants indrets per descobrir-hi, que caldrà una segona estada, i potser una tercera... De fet, i això és una altra característica sumament interessant, feia temps que necessitava viure uns dies sense cap mena de pressa i ho he aconseguit en aquesta petita illa plantada al centre del Mediterrani occidental.

dijous, 5 de juliol del 2012

UN EXVOT CURIÓS I ENTRANYABLE

exvotstjordi.jpg

El dia de Sant Jordi de l'any 1958 em vaig trencar la cama corrent a peu pla per la lliça de Can Panegre. En aquella època es tenia per costum fer prometences i vots a sants i marededéus per beneficis rebuts: es feia en forma d'exvot que es penjava a les parets de l'església, santuari o capella dedicada a qui n'era deutor. Els meus pares, agraïts per la curació completa i perfecta de la meva extremitat inferior esquerra, el mes de febrer de l'any següent van penjar aquesta foto a la paret de l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses amb un text que la mare m'ha prohibit que fes públic pels errors ortogràfics que conté, però que té un valor excepcional. Un text escrit en català, tenint present que va ser escolaritzada íntegrament en castellà i que només va tenir accés a la nostra llengua de forma intuïtiva i autodidacta té per a mi el valor entranyable dels versos d'Espriu: "però hem viscut per salvar-vos els mots..."

La forma com aquest exvot ha tornat a caure a les meves mans és una mica rocambolesca i no em vull allargar, però us ben asseguro que per uns moments he tornat a la meva infantesa: tots aquells records bolcats a "Arrels de pedra" prenen vida cada vegada que una imatge em transporta al meu passat més remot.

dissabte, 2 de juny del 2012

LA RESOMPENSA DEL DIÀLEG AMB ELS PETITS LECTORS

blogautor.jpg

Dijous passat els nens i nenes de cicle mitjà de l'Escola Ildefons Cerdà de Centelles em van convidar a xerrar una estona. A l'escola tenen un interessant programa d'animació a la lectura i el darrer llibre que han llegit és "Verdeta volia volar". Sempre resulta molt gratificant poder comentar una obra pròpia amb els lectors, però quan aquests són de curta edat l'activitat esdevé un autèntic plaer. M'agraden la seva espontaneïtat, les seves ganes de participar, l'espurna de la il·lusió que els traspua pels ulls, els seus comentaris enginyosos i les seves crítiques.

Estic avesat a tractar amb nois i noies més grans, que són tot un altre món,  i la relació amb nens i nenes de 9 i 10 anys em retorna a la convicció que la tasca de mestre és un veritable privilegi. Ja ho sé que de vegades n'hi hauria per tirar el barret al foc, però n'hi ha prou amb rebre un petit detall d'agraïment, amb constatar que alguna cosa que has creat ha sigut d'algun profit per a algú que està creixent com a persona, per tornar a creure en la teva professió.

En aquest sentit, val a dir que sóc doblement afortunat: ho sóc pel fet de fet de mestre i també pel fet d'escriure relats que es publiquen i que algú acaba llegint.

diumenge, 20 de maig del 2012

PARDAL (passer domesticus)

pardal.JPG

Aquest esplèndid i confiat pardal de teulada es va fer amic nostre al parc de la Rimenbranze a Venècia. No recordo haver tingut mai un pardal a l'abast de la mà, però aquest es va estar una bona estona picotejant entre els nostres peus mentre estàvem reposant de la caminada pels estrets carrerons, asseguts en un banc de l'únic parc amb aquesta categoria que es pot trobar a Venècia.

Els pardals del nostre país són més esquerps: mantenen una distància de seguretat, segons he pogut comprovar a la terrassa, d'uns tres a cinc metres. Qualsevol moviment que detectin dins d'aquest radi els dispara l'avís de perill i fugen rabents. Aquest, ben al contrari, va permetre que em mogués, que tragués la màquina de fotografiar de la motxilla, que canviés els peus de lloc perquè no sortissin a la foto. Fixeu-vos que sembla que s'hi posi bé i tot.

Vaig intentar allò la gavina de l'anunci: "Amb la mirada perduda...", però no em va entendre perquè el meu italià és molt, molt dolent.

divendres, 4 de maig del 2012

DE L’HORT AL PLAT

enciamspedra.jpgenciamsgrans.jpgenciamsamanits.jpg

Algun component atàvic se'ns deu desvetllar quan volem recuperar activitats rurals en medis urbans. Sembla mentida que una simple jardinera permeti recuperar la il·lusió per plantar, regar, veure créixer, tallar, posar el plat i menjar.

Després de la pedregada, ningú no hagués donat ni cinc cèntims pels nostres enciams, però vet aquí que van sobreviure i van anar creixent. Van créixer tant que amb prou feines si cabien en els quatre pams quadrats que els havíem proporcionat a la nostra terrassa.

Ahir vam començar la collita: vam tallar el primer enciam i vam preparar la primera amanida feta amb una hortalissa crescuda a la terrassa. Segur que un gourmet hauria considerat que no n'hi havia per a tant, però a nosaltres ens va semblar que tenia un gust especial, el que li dóna un producte fet i tractat per un mateix amb tot l'amor del món.

dimarts, 1 de maig del 2012

UN CAMPANAR INCLINAT A BURANO

buranobloc.jpg

Molt més famosa la Torre de Pisa, és ben cert, però aquest campanar de la petita illa de Burano resulta igual d'inquietant.

Hem estat tres dies a Venècia i hem aconseguit sobreviure enmig de la constant riuada de turistes que envaeixen la ciutat. La solució ha consistit en rondar pel laberint de carrers i canals que no acostumen a freqüentar els turistes que van en ramat precedits de la guia amb una antena de ràdio telescòpica reconvertida en senyal identitari del grup.

Fugint de les aglomeracions, hem fet cap a les illes del voltant: Murano, Torcello i Burano.  A Torcello hem visitat la primera catedral veneciana, que conserva uns dels mosaics bizantins més antics d'Europa. A Murano hem descobert que els seus habitants, a banda de ser molt negats en la tasca de combinar colors per pintar les façanes de les cases, un extrem que confereix al poble un encant innegable, deuen mirar sovint cap a la punta del "campanile" per comprovar que el grau d'inclinació de la torre segueix permetent-li el fràgil equilibri amb què se sosté.

dijous, 19 d’abril del 2012

PÒQUER D’AUTORS OSONENCS PER ALS ALUMNES DE L’INSTITUT DE VIC

poquerliterariiesvic.jpg

Poder compartir taula amb en Ramon Erra, en Toni Pladevall, la Pilar Cabot i en Vicenç Ambròs és un honor. En un acte que ja arriba a la seva vuitena edició, hem estat presentant les nostres novetats editorials d'aquest Sant Jordi als alumnes de batxillerat de l'Institut de Vic. No passa gaire sovint que em toqui parlar davant una concurrència àmplia i tan exigent com l'adolescent. Cal felicitar-los de tot cor per la seva atenció i participació en el col·loqui final: dues hores de xerrera d'escriptors són feixugues i avui no semblava que se'ls fessin especialment llargues.

He aprofitat per fer un estudi sociològic en directe: he demanat que aixequessin la mà els qui vivien a pagès i l'han aixecada un parell de persones. Seguidament he demanat que ho fessin aquells que eren fills de pares que havien nascut i viscut a pagès: més d'una vintena de mans repartides per tota la sala. La meva tercera petició ha estat per saber quins nois i noies tenien constància que els seus avis havien viscut en una casa de pagès: la meva sorpresa ha estat comprovar que prop de les dues terceres parts eren néts de famílies pageses.

Aquesta introducció prou gràfica m'ha permès dir-los que la meva novel·la "Arrels de pedra" explicava això i que valia més la imatge que havíem creat entre tots que les mil paraules que després, per complir amb el temps pactat, els he hagut  d'engaltar.

dilluns, 9 d’abril del 2012

EL CANIGÓ DES DE LA MARE DE DÉU DEL MONT

verdaguermdmont.jpg

Hem pujat al Santuari de la Mare de Déu del Mont a mitja tarda, comptant que les boirines del matí s'haurien fet fonedisses. Lamentablement hi havia una mica de calitja, però la vista de 360 graus és espectacular i eixampla l'esperit. No he pogut resistir la temptació de fotografiar el Canigó sota l'atenta mirada de Jacint Verdaguer.

Estic convençut que si em deixessin un mes i mig aquí dalt hi acabaria escrivint alguna cosa extensa. Dubto que acabés essent de la importància del poema èpic de Verdaguer, però alguna cosa llegible acabaria sortint.

És un dels punts encimbellats on la visió panoràmica de la nostra terra  resulta més colpidora.

dilluns, 2 d’abril del 2012

BRICOLATGE PER A EN “XISCO”

xaletxisco.jpg

De fet s'acostuma a dir que "criatures naixem i criatures tornem". Si fa un any m'haguessin insinuat que tindria un hàmster a casa, segurament hauria contestat que ni en somnis. Per a mi tots aquests rosegadors de mida petita no eren més que rates peludes sense gens ni mica de gràcia. Però un dia va arribar en Xisco a casa, refugiat, i de mica en mica s'ha anat convertint en un més de la colla: fins i tot el tió li va cagar una roda nova que no fes tanta fressa i ens deixés dormir a les nits.

Arribades les vacances de Pasqua, acostumo a treure la pols de les eines i dedicar-me a fer algunes de les tasques de bricolatge que sempre vaig deixant per al cap de setmana següent. Aquest any he començat construint un xalet per a en Xisco: dues plantes, terrassa i tobogan amb sortida a l'exterior. Aquest matí l'ha estrenat i ja ha tingut temps de comprovar totes les possibilitats. Em sembla que li agrada.

dijous, 22 de març del 2012

POBRES ENCIAMS!

enciams.jpg

Ves que n'arriba a ser de dura i desagraïda la tasca de l'hortolà! La primera plantació d'enciams d'aquesta temporada ens la va malmetre la darrera glaçada. Ara que ja en tornàvem a tenir quatre d'agambadets, una pedregada ens els ha deixat en el lamentable estat que veieu. Però no ens podem desanimar. Si no ressusciten, un fet altament improbable, en plantarem quatre de nous. No volem renunciar a fer una amanida crescuda a la terrassa!

diumenge, 18 de març del 2012

HEM AMPLIAT EL PARC D’ATRACCIONS PER A OCELLS

casetaocells.jpg

A la menjadora i el niu que els vam fer a la caseta de fusta, aquest cap de setmana s'hi ha afegit un autèntic xalet. La terrassa ja comença a semblar un parc temàtic per a animalons voladors.

dimecres, 29 de febrer del 2012

“LES ARRELS, LA MEMÒRIA, LA CONSCIÈNCIA”

L'Ester Puig va realitzar aquesta visual per a la presentació de la novel·la a Vic i a Tona. Us deixo l'enllaç per si hi voleu donar un cop d'ull.

http://youtu.be/XdKKAxRQDbA

divendres, 24 de febrer del 2012

dilluns, 20 de febrer del 2012

EN LA PRESENTACIÓ D’”ARRELS DE PEDRA” A TONA



tonablog.jpg

Quan vam triar l’espai de Can Sebastià per a la presentació d’Arrels de pedra a Tona ho vam fer pensant en un indret acollidor, a la mesura del públic que hi pogués assistir. Ho vam encertar de ple: la seixantena de persones que s’hi van reunir divendres passat al vespre omplien tot l’espai i el feien agradable per a l’acte que teníem programat.

A tots els qui vau venir a fer-nos companyia, us vull agrair de tot cor la vostra presència i el caliu que vau ajudar a crear. No és gaire habitual trobar un grup tan nombrós interessat en una activitat literària d’aquesta mena. Això, em podeu ben creure, reconforta i em motiva a seguir en aquesta tasca interminable d’aprenent d’escriptor que fa anys vaig començar i que m’ha aportat un munt de satisfaccions.

Ara, quan ja han passat un parell de dies i m’han arribat un munt de valoracions positives de part dels qui hi vau assistir, repasso mentalment el desenvolupament de l’acte i m’adono que vaig agrair a l’Ester Puig la seva tasca en la realització del vídeo, a en Pep Simon, la Dolo Ayats i en Ferriol Calvet la seva col·laboració en posar-hi les veus... I m’adono d’un oblit imperdonable. No vaig pensar en mostrar el meu més profund agraïment a la persona que va portar el pes més important de la presentació, l’Helena Ges.

Per tant, aprofitaré aquestes quatre ratlles per esmenar el lapsus. Gràcies, Helena, per tot un munt de motius: per acceptar el repte de fer la presentació; per les teves paraules senzilles, sinceres i il·lusionades; pel to que vas saber triar, proper i espontani; per saber desvetllar la curiositat dels possibles lectors; per la valoració entusiàstica i benèvola de la meva obra; i, sobretot, pel fet que usessis l’apelatiu “amic” referit a la meva persona. Aquest tracte per part d’una exalumna és una de les coses més boniques que et pot aportar la professió de mestre.

diumenge, 19 de febrer del 2012

NOMÉS HAN PASSAT 50 ANYS!

plallis.jpg

Aquesta casa enrunada és el Pla Llis i la vam triar amb l'Ester Puig com a motiu per al vídeo "Les arrels, la memòria, la consciència" que vam projectar en la presentació de la novel·la "ARRELS DE PEDRA". Però no és una casa qualsevol triada a l'atzar: va ser la meva primera escola. Aquesta masoveria està a un tir de pedra de la meva casa natal "Can Sargantana", al costat de l'ermita de Sant Francesc.

Ahir vaig anar a visitar la meva primera mestra, la Ramona del Pla Llis, a qui no havia vist des de feia 50 anys, per portar-li el vídeo i la novel·la. Va ser una trobada d'allò més emotiva, ja podeu comptar... Es veu que de menut, menut, m'escapava de Can Sargantana amb un cistell i un aixadell i, amb l'excusa d'anar a buscar herba pels conills, feia cap al Pla Llis cada tarda. Tant i tant va durar la comèdia que la mare va optar per dir-li a la Ramona: "Ja te'l pots quedar". I a partir de llavors, en lloc de cistell m'enduia una maleteta de cuiro marró amb una llibreta, un llapis i una goma i me n'anava a escola. La Ramona, al matí anava a col·legi a la Torre Negra i a la tarda m'explicava a mi tot el que ella havia après. No és d'estranyar que amb 8 anys, quan vaig començar a anar a escola a Vic, tingués dificultats amb la llengua castellana (l'única que s'escrivia en aquella època) i, en canvi, sabés fer arrels quadrades, una habilitat que no m'ha servit de gran cosa en aquesta vida.

Recordo vagament aquella època, però haig de reconèixer que era l'infant més feliç del món. Els problemes van arribar quan, acostumat a fer la meva tot sol, em vaig haver de relacionar amb una munió d'infants de la meva edat sota la mirada inquisidora dels "Hermanos Maristes". Us puc assegurar que vaig arreplegar una "depressió" de cavall, en una època en què es veu que aquesta malaltia encara no s'havia posat de moda.

dimecres, 8 de febrer del 2012

PRESENTEM “ARRELS DE PEDRA” A TONA

cartelltona2.jpg

El proper divendres dia 17 a les 8 de la tarda presentarem "ARRELS DE PEDRA" a Can Sebastià, a Tona. En aquesta ocasió durà la batuta l'Helena Ges que introduirà l'acte i em sotmetrà a un intens interrogatori, que espero que sigui benvolent. Em fa una especial il·lusió tenir-la al costat en la presentació de la meva novel·la. No fa pas tant que encara compartíem classes de llengua i literatura catalana a l'Escola Vedruna de Tona, ella com a alumna i jo com a mestre. Serà un retrobament emotiu. La presentació es completarà amb la projecció del vídeo "Les arrels, la memòria, la consciència", que l'Ester Puig ha realitzat a partir de l'argument de la novel·la.

divendres, 3 de febrer del 2012

“LO CÀNTICH” PUBLICA UN POEMA MEU IL·LUSTRAT PER EN JOSEP MONTMANY

espai.JPG

La revista digital de literatura "LO CÀNTICH" acaba de publicar un poema del recull "VIURE" que em van premiar al concurs literari de El Perelló l'any 2002. El poema l'han il·lustrat amb una aquarel·la del bon amic Josep Montmany. El poema es titula "Espai" i presenta de forma sintètica una opció vital ajustada a l'autencitat i la senzillesa.

El podeu llegir en aquest enllaç:

http://www.locantich.cat/2012/02/espai-joan-roca-illustracio-montmany.html

dijous, 2 de febrer del 2012

LA MÀGIA DE LA NEU

feixetesnevat.jpg

Trepitjar neu verge, sobretot en un indret que només l'acull molt de tant en tant, té un encant especial. L'espai immaculat del parc de Les Feixetes a Tona, de bon matí, m'ha permès fer un reportatge fotogràfic extens i atractiu. Tot el paisatge es transforma, la llum tamisada arriba per igual a tots els racons i cada branca de cada arbre és un univers de formes renovades que convida a la contemplació. La puresa del color i el silenci que desprèn encomanen pau. Per uns moments he aconseguit tenir el pensament del mateix color que el paisatge...

dilluns, 23 de gener del 2012

ENTREVISTA A RÀDIO MANLLEU

"L'avió de paper", el programa de literatura de Ràdio Manlleu, es va fer ressò de la presentació de la novel·la. En aquest enllaç trobareu l'entrevista que em van fer telefònicament mentre acabàvem de muntar l'escenari de la presentació al Temple Romà de Vic.

http://www.goear.com/listen/93a8600/entrevistarm2101-radio-manlleu

EL TEMPLE ROMÀ DE VIC, UN ESPAI IDEAL PER A LA PRESENTACIÓ D’”ARRELS DE PEDRA”

vicarrels2101r.jpg

Gairebé un centenar de persones van assistir a la presentació de la meva darrera novel·la. El Temple Romà de Vic s'havia guarnit de la millor manera possible: una exposició de pintura d'Eusebi Baucells que semblava expressament triada per a l'ocasió. Algú em va fer notar que la portada del llibre i la temàtica dels quadres tenien un grapat de punts de coincidència. Les parets de pedra nua van acollir la presentació d'en Jordi Vilarrodà que va fer un extens viatge per l'obra, tant pel que fa a la temàtica com a l'estructura narrativa que va qualificar de poc habitual. El vídeo confegit per l'Ester Puig va ser l'autèntic protagonista de l'acte: sincer, elegant, atractiu, creatiu... Més d'una persona de les que van assistir a la presentació em va comentar que esperava que la lectura del llibre l'arribés a emocionar tant com el vídeo que acabàvem de projectar.