dilluns, 23 de juliol del 2012
CRÒNICA D’UNA ESTADA A MENORCA
Des del cim d'Es Toro (358 m.) he gaudit per primera vegada la sensació d'estar envoltat d'aigua per totes bandes (aquella definició clàssica que apreníem a geografia). Hi ha una vista excepcional damunt tota l'illa i he tingut l'oportunitat de copsar un horitzó marítim ininterromput de 360º. Malauradament, la calitja no permetia distingir la costa oriental de Mallorca.
Menorca es fa estimar des del moment que hi poses el peus i inspira una ancestral predisposició a la protecció de tot el que s'apropa. I és tan petita que de seguida ho tens tot a tocar. M'he quedat amb tota la gamma de blaus impresa a la retina per molt de temps. M'he deixat envoltar pel mar, el verd, les pedres, el vent i el so estrident de les cigales. He restat una bona estona embadalit contemplant una sargantana negra com el carbó. M'ha sorprès l'arquitectura talaiòtica: els talaiots, els santuaris de taula, les navetes... I, sobretot, m'ha meravellat la construcció de les vivendes a partir d'enormes blocs de pedra, que m'han fet sentir més minúscul que mai i m'han obligat a imaginar-me els privilegiats prehistòrics habitants de l'illa com una mena de gegants ciclopis, malgrat que la seva estatura no devia ser gaire diferent de la nostra.
Em queden tants indrets per descobrir-hi, que caldrà una segona estada, i potser una tercera... De fet, i això és una altra característica sumament interessant, feia temps que necessitava viure uns dies sense cap mena de pressa i ho he aconseguit en aquesta petita illa plantada al centre del Mediterrani occidental.
dijous, 5 de juliol del 2012
UN EXVOT CURIÓS I ENTRANYABLE
El dia de Sant Jordi de l'any 1958 em vaig trencar la cama corrent a peu pla per la lliça de Can Panegre. En aquella època es tenia per costum fer prometences i vots a sants i marededéus per beneficis rebuts: es feia en forma d'exvot que es penjava a les parets de l'església, santuari o capella dedicada a qui n'era deutor. Els meus pares, agraïts per la curació completa i perfecta de la meva extremitat inferior esquerra, el mes de febrer de l'any següent van penjar aquesta foto a la paret de l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses amb un text que la mare m'ha prohibit que fes públic pels errors ortogràfics que conté, però que té un valor excepcional. Un text escrit en català, tenint present que va ser escolaritzada íntegrament en castellà i que només va tenir accés a la nostra llengua de forma intuïtiva i autodidacta té per a mi el valor entranyable dels versos d'Espriu: "però hem viscut per salvar-vos els mots..."
La forma com aquest exvot ha tornat a caure a les meves mans és una mica rocambolesca i no em vull allargar, però us ben asseguro que per uns moments he tornat a la meva infantesa: tots aquells records bolcats a "Arrels de pedra" prenen vida cada vegada que una imatge em transporta al meu passat més remot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)