dimecres, 31 de març del 2021

AIXAFEM EL FEIXISME

Que consti que estic traint el meu propòsit de no tornar a parlar mai més d’aquesta colla d’energúmens de Vox, però és que m’ho han posat en safata i no he pogut deixar escapar aquesta oportunitat.
Aquest ximple d’en Garriga, que està cridat a proveir el Parlament de Catalunya de moments memorables per la seva estupidesa i la seva mala llet (a parts iguals), li va recriminar a la presidenta del Parlament que de la mateixa manera que se li exigia que rectifiqués algunes de les blasfèmies que havia llençat en forma d’exabrupte feixista en la darrera sessió, havia de recriminar l’ús de la simbologia feixista que s’hi havia mostrat en la primera sessió fallida d’investidura.
El molt beneit es referia al cartell de Pere Català Pic que amb el títol “Aixafem el feixisme” ens mostra un peu calçat amb espardenya de set betes trepitjant una creu gamada esquerdada. Penso que es pot ser curt de gambals, inculte, fins i tot analfabet, amb una certa dignitat, però quan als apel·latius que he indicat s’hi afegeix un punt de fatxenderia imperdonable el resultat és ridícul per definició.
Es tracta d’un cartell amb un missatge claríssim, no gens subliminal ni críptic com els que ens vèiem obligats a usar en temps del franquisme que ells enyoren, per tant he d’arribar a la conclusió que aquest xicot no és capaç d’interpretar el món que l’envolta i en conseqüència l’han posat en un lloc que no li pertoca. Si el seu ofici de dentista l’exerceix amb la mateixa eficiència que demostra com a diputat, que déu agafi confessats els qui gosen obrir la boca davant seu!

dilluns, 29 de març del 2021

NEGACIONISTES

S’ha de ser malànima de cervell buit per manifestar-se com  a negacionista en plena pandèmia mundial com la que vivim. Ahir a TV3 van fer un reportatge sobre aquesta mena de gent i em vaig negar a veure’l perquè hi ha coses que em perjudiquen molt l’estat anímic i l’equilibri emocional; deu ser que amb la punyetera pandèmia m’he tornat més fràgil i menys tolerant. En lloc d’empassar-me els exabruptes d’aquesta mena de tarats mentals, vaig optar per veure, potser per segona vegada, un capítol de “Caso cerrado” a 8TV, aquest residu del projecte mediàtic del Comte de Godó que em sembla que està a punt de canviar de mans per veure si el refloten.
Tots estarem d’acord que les farmacèutiques estan fent el seu agost, però també el deuen fer els fabricants de gel hidroalcohòlic, els de les mascaretes, fins i tot els fabricants d’electrodomèstics, que em sembla que han arribat a esgotar estocs. Però imaginar, en una mena de paranoia estúpida, que darrere d’això hi ha un contuberni universal és una miserable postura que només pot contribuir a posar pels a les rodes en la solució de la tragèdia. “No conec ningú que hagi mort de Covid”, vaig sentir que afirmava una dona en un dels tràilers de promoció del programa que van emetre durant el dia. “Doncs podries morir-te’n tu, i així faries un favor a la humanitat” vaig arribar a dir en veu alta. Us adoneu de per què em vaig negar a veure el programa?
És que resulta que no vull sentir bajanades, estupideses ni arguments ximples que em puguin avariar encara més les quatre connexions neuronals que em funcionen amb una certa regularitat.

diumenge, 28 de març del 2021

RECUPERAR EL PRESTIGI

Quan vam recuperar la Generalitat amb l’arribada d’en Tarradellas (1977), només teníem una imatge, un símbol, un prestigi del personatge, i un buit de poder per exercir que es va haver d’anar guanyant a petits passos. En aquells moments jo estava fent la mili a Madrid (a la Marina, que ja té collons la cosa!) i parlant amb personatges amb galons que voltaven per aquelles oficines on es xerrava molt i no es pencava gens em vaig adonar que li tenien un respecte especial, fins i tot gosaria dir que una certa por argumentant que havia aterrat amb aires de virrei.
Què ha passat entremig fins arribar a la situació actual? Moltes coses, massa de reprovables al meu entendre, però esmentaré les dues darreres que han estat determinants: l’aplicació del 155 i el govern d’en Torra que ha estat una olla de grills de la qual el president en va sortir per la porta del darrere amb una inhabilitació que fa temps que penso que va ser perfectament buscada.
I ara ens trobem que tenim una Generalitat amb poders (cada vegada més limitats, potser) i una manca total d’imatge, de prestigi. A això fins i tot hi va contribuir el senyor Torra dient que l’actual autonomia era un fre per a la independència. Amb missatges d’aquest tipus no es recupera la confiança en la institució. I amb espectacles com els que ens ofereixen aquests darrers dies, tampoc!
La feina d’en Pere Aragonès, si aconsegueix la investidura d’aquí a uns mesos, perquè la cosa va per llarg, serà precisament la de recuperar aquest prestigi, aquesta imatge simbòlica de què parlava. Altrament, ens instal·larem en una mena de tansemenfotisme considerant que durant tots aquests mesos de provisionalitat no s’ha pas ensorrat el món, per tant podem seguir fent la viu-viu.
Ja n’hi ha prou de ximpleries! Ens mereixem alguna cosa més que una colla d’irresponsables fent veure que treballen per al país. Us heu adonat que la paraula que més fan servir aquests dies és el verb “treballar”. Collons, quanta feina que han fet, tant treballar! 

dissabte, 27 de març del 2021

MÉS QUE CREMAT, CALCINAT

La gelosia és molt, però que molt punyetera! L’atac de gelosia que ha patit JxCat en veure que ERC abans que res pactava amb la CUP els suports que necessitava ha estat de manual. Els nyics i nyecs que tenen entre ells des de fa molt de temps ja augurava una sortida de gos com fuig com la que es va produir ahir al Parlament.
A veure, sincerament, l’excusa del Consell per la República i el paper que ha de jugar aquesta institució de lluïment paral·lela a l’estructura de la Generalitat no té cap mena de credibilitat i, acostumats com estem a rebre informacions incompletes, tots intuïm que des de Waterloo es vol fer entrar el clau per la cabota.
De debò que malbaratareu els resultats de les darreres eleccions per culpa d’estratègies de partit? A qui de tots vosaltres se li acudeixi tornar a esmentar el concepte unitat no li caurà la cara de vergonya? O esperarà que algun dels soferts ciutadans que vam anar a votar posant-nos una pinça al nas la hi parteixi amb un parell de mastegots.
Ja estava força cremat, que consti, però heu aconseguit calcinar-me definitivament. 

dimecres, 24 de març del 2021



Des de l'editorial em confirmen que el meu darrer llibre acaba de sortir de la impremta. A punt per Sant Jordi, tot i que aquest any seguirà essent una mica descafeïnat. "Crònica en blanc i negre" és la tercera novel·la amb temàtica basada amb el món de pagès. Igual que en les altres dues precedents (Arrels de pedra i Olor de resclosit) l'acció se situa a La Solana, però en aquest cas es tracta d'una masia al cor de la plana. Hi reflecteixo les il·lusions, els tràfecs, els esforços, els entrebancs i daltabaixos de la família propietària de la petita explotació durant tres generacions. Aquesta crònica ens permetrà descobrir la lenta evolució i millora de la vida de pagès i les feines del camp.  

FORMACIÓ PERMANENT

Que les empreses subvencionin en part o de forma completa la formació dels seus treballadors és fins i tot de justícia, pel fet que aquesta formació acabarà repercutint de forma positiva en el desenvolupament de la seva tasca, però que l’administració pagui a consellers i alts càrrecs màsters i cursos de formació diversa ja planteja un munt de dubtes. He de reconèixer que mentre exercia com a mestre l’escola em va subvencionar alguns cursos de formació específics relacionats amb la tasca que desenvolupava, però crec que era una actuació justificada per la millora que representava en l’exercici de la meva professió docent. No és pas el cas del que s’ha destapat tot just avui, que genera dubtes ètics, no vull pas dir que legals.

El primer dubte que em genera és el fet que la seva tasca com a treballadors públics és transitòria i, per tant, la formació que se’ls paga a la llarga acabarà beneficiant el sector privat.

El segon dubte té relació amb la necessitat de subvencionar aquests cursos a qui ja està cobrant una enorme picossada cada mes de l’erari públic, per tant potser caldria com a mínim que ho declaressin com a pagament en espècies a l’hora de fer la declaració de renda.

El tercer dubte és simplement ètic. En un moment en què els joves es veuen obligats a seguir estudiant i pagant a preu d’or aquests estudis de post-grau, amb quina cara van pel carrer sabent que el seu currículum personal va creixent gràcies als impostos de la resta de mortals?

El senyor Santi Puig, que tant s’esmerça per aparèixer com a model d’integritat i de vegades fins i tot de víctima en els daltabaixos polítics que hi ha hagut aquests darrers anys, potser podria justificar els 8.000 € en formació que se li van concedir mentre era conseller, més que res per saber qui s’ha acabat beneficiant d’aquesta inversió pública.

I parlo d’aquest senyor perquè em sembla que està al capdamunt del rànquing, però la llista és llarga i afecta polítics i càrrecs d’elecció directa de tots els partits que han tingut responsabilitats de govern.

Potser sí que al final caldrà fer neteja a fons, perquè cada dia que passa apareix més merda sota la catifa. 

dissabte, 20 de març del 2021

FI D'ETAPA

Ha passat un any des d’aquell 21 de març de 2020 quan ja portàvem uns quants dies d’un confinament domiciliari que crèiem de curta durada, ignorants del que estava a punt de caure’ns al damunt. M’hi vaig mig adaptar i em movía dins l’espai de casa i de la terrassa fent circuits tancats circulars per estirar les cames i no engorronir-me. Va ser aquell dia 21 que vaig proposar-me el repte de dedicar cada dia una estona del meu temps lliure a escriure un text al meu blog i compartir-lo en aquest espai amb tots vosaltres. El repte m’ajudava a mantenir-me despert i pensava també que seria cosa de pocs dies, però vet aquí que ja ha passat un any, i durant aquest temps he compartit amb vosaltres: 
50 microcontes de confinament, 
50 micropoemes (tankes), 
50 animals d’Osona retratats amb 50 tankes, 
30 microrelats de postconfinament, 
35 comentaris de frases fetes, 
26 sonets formant un abecedari, 
12 faules i paràboles, 
7 poemes fent el pessebre, 
12 descripcions de fauna fantàstica, 
60 articles de diversa temàtica 
i una vintena llarga de textos amb reflexions de difícil catalogació.
Després de tot un any, he decidit abandonar aquest repte i retornar a l’escriptura de textos més llargs que durant tot aquest temps he tingut força abandonats. Tinc una novel·la incipientment embastada que em demana a crits que comenci a prendre-me-la seriosament, i a això dedicaré unes hores cada dia, que és l’única manera de poder tirar-la endavant.
De tant en tant, quan disposi d’alguna cosa que consideri prou interessant, ja us la faré arribar per aquest mitjà. M’agafo unes certes vacances de la tasca diària que m’ha mantingut despert durant aquest any. Rebeu el meu sincer agraïment per l'interès amb què heu seguit la meva aportació de cada dia. Fins sempre! 

divendres, 19 de març del 2021

PASSI-HO BÉ, MONSIEUR

Amb tots els merders que s’han muntat aquestes darreres setmanes, ens ha passat per alt un personatge que mereix un tractament a part: un tal Manuel Valls, exprimer ministre francès que va provar de fer fortuna travessant els Pirineus i instal·lant-se a despeses pagades a casa nostra, amb la voluntat de frenar el dimoni independentista que campava pel país dels seus avantpassats.
A fe de déu que va aconseguir barrar el pas d’Esquerra Republicana a l’alcaldia de Barcelona, que va regalar a Ada Colau, però al preu d’una aliança amb Ciutadans que va durar quatre dies. I s’ha acabat l’aventura catalana (o espanyola, perquè el noi tenia aspiracions d’assolir altes quotes al poder central de l’estat), i se’n torna a la seva estimada França amb la cua entre cames, conscient que aquí no hi té res a fer i sabedor que els comptes de la seva campanya estan sent investigats perquè hi ha aspectes poc clars. Una altra rata que fuig. 
Passi-ho bé, monsieur; no el trobarem gens a faltar. 

UN ADÉU CANTAT

Amb un somriure d’orella a orella, contemplo la progressiva desintegració de Ciutadans mentre comprovo la certesa de l’afirmació que les rates són les primeres d’abandonar el vaixell que s’està enfonsant.
Un partit que va néixer a casa nostra sense cap ideari clar ni cap projecte de país, més enllà de l’objectiu d’atiar la guerra de llengües en un espai de convivència on es respectava un cert equilibri tot i que una mica descompensat, per força havia d’acabar en el no res més absolut i deixar un petit rastre per a futurs estudis de cagades polítiques. Encara recordo en Jordi Cañas amenaçant: “Os vamos a montar un Ulster que te cagas!”, i resulta que se l’han muntat a l’interior de les seves seus.
Com a grans objectius assolits quedaran: la campanya contra la immersió lingüística, que va portar algunes famílies a demanar l’ensenyament en català; l’aparició forçada i estúpida del castellà a les sessions parlamentàries; els missatges provocadors farcits de falsedats argumentals; els escamots armats que de nit despenjaven llaços grocs; les denúncies a tribunals per l’existència de pancartes i llaços grocs als edificis públics; la campanya de desprestigi dels mitjans de comunicació de la CCMA; unes eleccions (2017) guanyades que només els van servir per enfonsar una mica més els sociates... Diuen que canviaran de seu perquè l’actual se’ls ha fet gran. Estic a punt d’oferir-los la caseta de fusta de la terrassa.
La llàstima de tot plegat és que amb el seu aterratge a Madrid van servir per fer pinya i blanquejar els primers passos de Vox en la seva croada de reconquesta, i aquests sí que són perillosos, perillosos i intel·ligents, cosa que ens ha de preocupar molt més que no pas les atzagaiades del disc ratllat en què s’ha convertit el discurs de l’Arrimadas, a qui li queden tres telenotícies abans de passar a la paperera de la història. 

dimecres, 17 de març del 2021

POTSER USANT ESQUEMES DEL LLATÍ...

Ignoro si vau tenir la fortuna o la dissort d’estudiar llatí pel sistema que ho vaig fer a 4t de l’antic batxillerat. En tot cas, us diré que vaig memoritzar les desinències de les cinc declinacions per a tots els seus casos (nominativo, vocativo, acusativo, genitivo, dativo y ablativo –ho dic en castellà perquè és la mateixa referència que quan tinc dubtes sobre les taules de multiplicar i haig de dir-me “nueve por siete sesenta y tres”) i tot això sense arribar a entendre què coi eren això dels casos, un misteri que vaig escatir molts anys més tard quan em vaig adonar que eren les funcions sintàctiques que un nom podia tenir dins la frase. Bé, doncs avui faré servir els sis casos per referir-me als nostres polítics.
NOMINATIU
Els nostres polítics segueixen entestats a repetir els errors de la darrera legislatura i convertir en inútils la presó i l’exili dels represaliats.
VOCATIU
Polítics, poseu-vos d’acord d’una punyetera vegada i demostreu-nos que la unitat amb què us ompliu la boca no és només una simple entelèquia amb la qual porteu tres anys marejant-nos.
ACUSATIU
Tornem a veure els nostres polítics fent la puta i la ramoneta, simulant enteses mentre es llancen dards esmolats després de cada reunió.
GENITIU
La irresponsabilitat dels nostres polítics és directament proporcional a la seva ambició de poder i inversament proporcional a la voluntat de servei que hauria de guiar la seva actuació.
DATIU
Missatge per als nostres polítics: Decidiu d’una vegada què voleu fer amb el futur d’aquest país, i feu-ho de pressa perquè la paciència de la gent s’està esgotant i al final arribarà a creure que l’única solució és entrar al Parlament amb bats de beisbol per fer-vos-en fora.
ABLATIU
Fa temps que molts de nosaltres hem deixar de confiar en els nostres polítics que tenen una feina important a fer si la volen recuperar.
Tot això en el benentès que quan parlo dels nostres polítics em refereixo als quI defensen el dret a l’autodeterminació i creuen que la solució és un referèndum. De la resta no en vull parlar perquè els considero poc més que simples mercenaris al servei de la metròpoli que pretén mantenir la nostra nació dins la categoria de colònia ocupada. 

dimarts, 16 de març del 2021

L’EFECTE PAPALLONA

Mai no hauria dit que fos tan fràgil l’equilibri ecològic de l’ecosistema polític d’aquest estat en evident fallida democràtica! El simple moviment d’ales d’una papallona murciana ha desencadenat un terratrèmol que amenaça els fonaments del centralisme castís de la “Villa y Corte”.
L’intent de moció de censura de sociates i ciutadans contra els populars murcians i el perill que es pogués reproduir a la comunitat del llombrígol, motiva la IDA (popularment Ayuso) a dissoldre l’assemblea de Madrid i convocar eleccions anticipades, mentre els de l’Errejon i els sociates d’en Gabilondo li presentaven una moció de censura. Això provoca la intervenció (quina curiosa coincidència) del poder judicial per dirimir si abans va ser l’ou o la gallina. Paral·lelament, els peperos de Múrcia compren tres fràgils voluntats ciutadanes i les incorporen al seu govern per fer fracassar la moció de censura. L’Arrimades queda amb el cul a l’aire (Ai uix, quina imatge més lletja!) i els ciutadans comencen a fer-se l’harakiri. Finalment, un flamant vicepresident del govern espanyol toca retirada i se’n va a salvar els mobles a la comunitat de Madrid abans que el partit morat no acabi perdent presència i esdevenint residual. I potser encara no s’ha acabat, caldrà estar amatent a les possibles rèpliques del terratrèmol.  
La IDA ja pot reconstruir l’extrema dreta al seu voltant, a l’estil de la CEDA durant la segona República, i cregueu-me no deixarà escapar l’oportunitat. Ho fa amb el crit “Comunismo o libertad!” mentre demana a tot l’estat espanyol que li estiguin agraïts perquè ha fet saltar el “Coletas” del govern central.
Quin circ! Quin circ! Adoneu-vos que estem en mans de tota aquesta colla d’irresponsables i tremoleu perquè n’hem de veure de gruixudes!

dilluns, 15 de març del 2021

MASCULINITZAR ELS NENS

Recordeu aquell personatge llefiscós, Wert de cognom, que en Mariano Rajoy ens va endinyar com a ministre d’educació? Sí, aquell que després d’una nit de malson es va llevar amb la idea que volia “españolizar los ninos catalanes”? Sí, aquell que ara viu amb la seva estimada com un rei en un palauet de París fent veure que representa l’estat espanyol davant no sé quina institució.
Doncs resulta que els xinesos s’han assabentat de la seva pensada i han tingut la sàvia idea d’aplicar-la a una seriosa problemàtica que han detectat entre els seus plançons de sexe masculí. Com que l’educació és una tasca exclusivament de dones, tant a la llar com a l’escola, resulta que els nens se’ls estan feminitzant. I això, atesa la seva condició social que encara no ha reconegut la igualtat de drets entre homes i dones, s’ha de resoldre immediatament si no volen que la seva cultura masclista se’n vagi a can pistraus.
Han decidit que volen “masculinitzar els nens” a les escoles, i ho pensen fer obligant-los a practicar esports de contacte, de força, d’empenta, com el futbol americà, per exemple.
Que els xinesos funcionen a unes altres revolucions i tenen esquemes mentals i de valors que es troben als nostres antípodes, ja ho sabíem, per tant no ens ha d’estranyar que de tant en tant fotin aquestes atzagaiades, però que això se sàpiga la setmana en què s’ha celebrat el dia de la dona, té el seu punt de morbositat.
Només penso: “Que als de Vox els passi per alt aquesta bestiesa” perquè, si acaben tenint una certa presència a governs autonòmics, ja us podeu imaginar per quin pedregar duran el carro. 

dissabte, 13 de març del 2021

PLAÇA MAJOR

 

Un dissabte qualsevol de començaments del segle passat a la plaça Major de Vic.
Em crida l’atenció l’estesa d’atuells de terrissa que hi ha a les parades de la part baixa central de la imatge. Cent anys després l’indret segueix oferint aquesta mateixa imatge cada dissabte al matí. Tenim una les places més boniques de Catalunya, efectivament, una plaça porxada amb un reguitzell de voltes de totes mides i estils, i se n’ha sabut mantenir l’esperit i l’aspecte.
Fixeu-vos que es deia plaça de la Constitució, i ara, en nom d’una constitució diferent, tenim un reguitzell de presos polítics i exiliats amb el seu retrat penjat a les façanes de les cases circumdants. I tot sembla indicar que encara s’hi estaran una bona temporada.

divendres, 12 de març del 2021

PORTES GIRATÒRIES

Acabo d’assabentar-me que el Comitè d’Ètica municipal de l’Ajuntament de Barcelona ha reprovat l’exregidora dels comuns Gala Pin.
Es veu que, en deixar el càrrec a l’ajuntament, va acceptar un lloc de treball a la Fundació Goteo, que prèviament havia rebut subvencions de la seva regidoria per un import superior al quart de milió d’euros.
Algú dirà que parlar de “portes giratòries” en aquest cas que comporta un sou mensual d’uns 1.500 € és exagerat i està fora de lloc. Si fem la comparació amb el que s’embutxaquen els recol·locats als consells d’administració de les elèctriques, el cas de la Gala Pin no té ni arrel ni fonament, és cert; però oi que sempre parlem de la importància de l’exemplaritat en els càrrecs públics? Doncs, o tots moros o tots cristians, i no hi ha res més a discutir.
Podem parlar de les dificultats de tornar a la vida laboral activa després d’un cert temps d’exercir un càrrec públic (en tinc constància per una persona propera que m’ha explicat el seu cas), però cal ser molt curós amb l’acceptació d’ofertes que es podrien interpretar com un tracte de favor per serveis prestats.
Em consta que l’exregidora ha renunciat al lloc de treball i ara es troba a l’atur, una decisió que l’honora i la redimeix de la relliscada. Que diferent del cas del Poc Honorable José Montilla quan va defensar que entrar al consell d’administració d’Enagás li permetria “aportar-hi experiència i coneixements acumulats” que en cap cas no deuen ser tècnics, atesa la seva nul·la formació universitària. Sort que em sembla que la llei li prohibeix seguir cobrant la pensió d’expresident de la Generalitat! 

dijous, 11 de març del 2021

FOTRE EL CAMP

Jugada mestra: abans que sociates i ciutadans presentin una moció de censura per fer-me fora de la presidència de la Comunidad de Madrid, dissolc l’Assemblea i convoco eleccions. I, com que m’he ficat els “chulapos” a la butxaca amb l’arriscada i forassenyada gestió de la pandèmia, segur que milloraré els resultats i potser no hauré de dependre de cap altra força política per seguir fotent disbarats al que jo entenc que és “España dentro de España”.
La tia (IDA) és fatxenda i de vegades ens fa dubtar que tingui tots els mobles ben posats, però té una capacitat de supervivència nedant a contracorrent que em fa pensar que no és precisament estúpida.
I és que el PP fa aigües: el que els ha passat a Múrcia amenaça d’escampar-se com una taca d’oli a d’altres autonomies (excepció feta de Catalunya on són poc menys que testimonials), foten el camp de la seva seu en una maniobra per rentar-se la cara de la corrupció acumulada durant decennis, el líder (Casado) està cada vegada més qüestionat, en Bàrcenas canta la Traviata a cada sessió de judici, en Villarejo els esquitxa cada vegada que trepitja un bassal...
Quin perill hi ha en tot aquest merder? Que els de Vox, oportunistes de mena, aprofitin per escombrar cap a casa. No ho faran pas els de Ciutadans que també s’estan autoimmolant. I llavors sí, llavors tindrem un problema greu. Jo, per si de cas, em sembla que començo a fer les maletes i me’n vaig a l’Àrtic a viure amb els inuit. O potser a Austràlia que hi fa més caloreta. 

dimecres, 10 de març del 2021

NO HI HA MANERA!

Ahir vaig descobrir que tenim una mena de monja exclaustrada com a ministra d’Afers Exteriors, l’Arancha González Laya. De fet ja l’havia vista de reüll alguna altra vegada, però no m’havia interessat gaire pel seu tarannà. Ahir, guarnida amb un medalló de la mida d’un plat de postres que duia dos lloros pintats, es va despenjar amb un missatge antieuropeu i tan autàrquic com ho podia ser en temps de la dictadura i va llançar als quatre vents: “Los problemas de Catalunya se resuelven en España, no en Europa”. Tot això amb una cara de satisfacció evident que celebrava l’aixecament de la immunitat parlamentària a en Puigdemont, en Comín i la Ponsatí.
Ja em direu quina diferència hi trobeu entre un govern del PSOE i un del PP, després d’aquesta sortida! Amb personatges d’aquesta mena no hi tenim res a fer, i és el que més abunda, són els que es neguen a acceptar la nostra realitat i, en lloc de fer passes per gestionar-la negociant, es limiten a negar-la.
Quina sort que la mateixa informació venia contrastada des de Brussel·les amb declaracions dels tres afectats. Em quedo amb la fina ironia de la Clara Ponsatí, que va recordar-los els problemes de l’Armada Española a Flandes. Aquest torpede per sota de la línia de flotació (es nota que vaig fer la mili a la marina) em va encantar!
Per cert, quina coincidència més casual el fet que paral·lelament a l’aixecament de la immunitat parlamentària dels exiliats es produís també la revocació del tercer grau als presos polítics de Lledoners! No tenen la més mínima vergonya. 

dimarts, 9 de març del 2021

ARAN DEL DIA DE LA DONA

Ahir es va celebrar el Dia de la Dona. Malament quan a algú, alguna activitat, algun fenomen... se li ha de dedicar un dia de forma expressa. Significa que durant un dia ho tindrem present, farem examen de consciència, acte de contrició i demanarem que ens perdonin els pecats acumulats, però no crec  ni que arribem a complir la penitència que ens mereixem.
Estic convençut que si tots els homes que ahir van fer declaracions a favor de la igualtat, contra el masclisme i a favor del feminisme ho tinguessin present durant tot l’any, no caldria dedicar un dia a la reivindicació del paper de la dona en la societat. A més, hi ha tants “dies de...” que s’acaba banalitzant el seu significat. Si fins i tot hi ha el “Dia de la Croqueta” (16 de gener, per als qui us interessi)!
En fi, que ja està, que ja ha passat i s’han fet les manifestacions (allà on els han deixat) i tornem a la normalitat de cada dia. Per cert, vaig sentir l’opinió d’una noieta que es manifestava per Barcelona i responia a la pregunta d’una periodista amb aquests termes: “Ho faig en contra d’una societat patriarcal que m’oprimeix i no em deixa ser lliure”. Immediatament vaig pensar que caldria demanar-li què entenia per “societat patriarcal”, demanar-li que posés exemples de l’opressió que pateix i que definís el terme “ser lliure”. I és que els lemes estan bé, però tendim a convertir-los en lletania i oblidar-ne el significat.
Per la meva part, com que em sento ridícul emetent proclames, prometo deixar de fer el comentari: “Segur que és una dona”, cada vegada que haig de fer una maniobra per esquivar un cotxe aparcat en doble línia perquè la seva propietària ha baixat a comprar la barra de pa.

dilluns, 8 de març del 2021

PARLANT DEL SEMINARI...


El Seminari Vell, el del carrer Sant Just, va quedar petit i després de la Guerra Civil es va iniciar la construcció del Seminari Nou ran del camí que s’enfilava cap al Puig dels Jueus. Diria que aquesta imatge és de cap a la meitat de la dècada dels quaranta perquè la construcció estava força avançada.
La desproporció de l’edifici, atesa la finalitat amb què es va construir, s’explica per l’enorme poder de l’església sota el paraigua de la dictadura. El va inaugurar el dictador Franco el 1949 i en aquella època hi havia uns 400 seminaristes, molt lluny dels 1.200 que havia  arribat a tenir durant l’època de màxim esplendor, quan al Seminari Vell s’hi havia agregat La Panissa (antic museu episcopal) i el Santuari de la Gleva.
Des del 1986 ja no hi ha el que s’anomenava “fàbrica de capellans” perquè els diferents bisbats van acabar creant un seminari interdiocesà a Barcelona que l’any passat va incorporar la quantitat més baixa de vocacions: menys de vint.
Ara l’immens edifici acull dues escoles, diversos cicles formatius, restaurant, allotjament, sala d’actes... i un pàrquing de pagament que, tot i el seu preu, va de conya per als qui han d’anar a l’antiga Aliança, ara Clínica Bayés, l’únic edifici de la ciutat d’estil racionalista, construït el 1935 i ampliat amb un tercer pis (el que no té balcons) vuit anys més tard. 

diumenge, 7 de març del 2021

EL PASSEIG

Aquí no hi havia cotxes, només tartanes i carros, i la gent podia passejar tranquil·lament pel mig del carrer pavimentat amb llambordes. Fixeu-vos en l'artístic fanal de l'esquerra que em fa pensar en els modernistes que hi havia al passeig de Gràcia de Barcelona. Hi havia arbres que feien ombra i la mainada hi podia sortir a jugar sense cap perill. Ignoro la data, però sembla del primer quart del segle passat.
La foto està tirada des de la plaça Santa Teresa i a mà dreta hi ha Ca l’U. Tot i que el rètol diu Rambla del Carme, ara és la del Passeig. 
Aquest era el trajecte que de menut feia cada matí a peu per anar a classe als Maristes, al carrer de Gurb. Agafava el cotxe de línia de Roda a Sant Francesc s’hi Moria i em deixava al capdamunt del Portalet. Males llengües diuen que en aquest escàs camí de mig quilòmetre m’entrebancava amb tots els pots d’escombraries que trobava a la vorera. Potser era degut al fet que només d'enfilar-me al vehicle ja em marejava, però més aviat penso que, badoc de mena i venint de pagès, tot el que tenia al voltant devia cridar-me poderosament l’atenció, tret dels pots de llauna que es trobaven massa avall per poder-los ullar.
Aquest espai públic ara el trobo extraordinàriament fred, resulta ampli, però sense personalitat. El fet d’haver plantat arbres de creixement lent només a la banda de dalt (justament la que sol tenir ombra dels edificis) i a la vorera de la banda baixa converteix l’esplanada de pedra en un forn a l’estiu i convida a caminar arran de paret. Ja sabem que els arbres a l’entorn urbà solen ser motiu de conflictes i controvèrsies (recordem els de la rambla de l’Hospital), que malmeten el paviment de les voreres i cal fer manteniment, però una mica més de verd ens faria la vida més agradable.

dissabte, 6 de març del 2021

UNA DEMOCRÀCIA PLENA

Oi que, si tinguéssiu relació freqüent amb una persona que cada vegada que obrís la boca tingués la necessitat de dir que ell sempre va amb la veritat per davant, acabaríeu per sospitar que així que pugui us ensarronarà?
Vet aquí el que passa amb els polítics de la “villa y corte”: a força de repetir la lletania que Espanya és una democràcia plena i consolidada, l’únic que aconsegueixen és la malfiança dels qui hem de patir en carn pròpia la deshonestedat, la incompetència i la incoherència dels manefles de tota mena que ocupen les cúpules dels poders de l’estat.
Si fos una democràcia plena i consolidada, la separació de poders seria admirablement transparent, un extrem que no s’ha assolit ni de bon tros ateses les ingerències de tota mena del poder executiu cap al judicial i a la inversa, o del legislatiu cap al judicial amb el sidral que tenen muntat per la renovació de la cúpula dels jutges.
Si fos una democràcia plena i consolidada, el quart poder (l’informatiu) hauria fet durant tots aquests anys el que li tocava: tractar i denunciar les martingales del cap d’estat en qualitat de rei que tenia carta blanca mentre tots miraven cap a una altra banda. En lloc d’això, s’ha generat una mena de càrtel desinformatiu per manipular el poc criteri i formació de les classes més modestes de la societat.
Si fos una democràcia plena, la inspecció d’Hisenda ja hauria actuat d’ofici sobre les irregularitats del qui va fotre el camp a Abu Dhabi amb tot un reguitzell de delictes que omplirien un catàleg. En lloc d’això, han permès que regularitzés pagaments que estaven fora de termini. A qualsevol de nosaltres ens hauria caigut el pèl per 500€, però com que en el seu cas es tracta de milions mereix una altra consideració.
Si fos una democràcia plena, mai no s’hauria confós un referèndum amb un cop d’estat (rebel·lió, sedició o com collons en vulguin dir), perquè la convocatòria i realització d’un referèndum no és un delicte segons la nostra legislació.
Si fos una democràcia plena no tindríem presos polítics, ni de consciència, ni dels que compleixen condemna per criticar qualsevol dels poders de l’estat.
Si fos una democràcia plena...
Podria seguir posant exemples que ens porten a suspendre aquest estat fallit en qualsevol examen que se li practiqui, però n’hi ha tants que me n’he cansat. Al cap i a la fi, el que passa aquí no és pas tan diferent del que succeeix a Turquia, a Polònia o a Hongria. Tant els costa d’adonar-se’n als de Brussel·les?

divendres, 5 de març del 2021

SALTAR-SE LA CUA

Siguem sincers, si us trobéssiu de viatge en un país estranger i us oferissin de vacunar-vos per a la Covid, després de comprovar la seguretat del procés i el tipus de vacuna, el més probable seria que hi accedíssiu, i segurament no se us acudiria pensar que el vostre comportament fos èticament punible ni criticable. Potser si tinguéssiu un càrrec públic que comportés visibilitat i de vosaltres s’esperés una conducta íntegra i modèlica us hi repensaríeu abans de fer el pas.
Amb això no vull pas excusar l’estúpid i poc ètic comportament de les dues infantes que s’han vacunat a Abu Dhabi, ben al contrari, perquè elles si que estan sota la lupa dels mitjans de comunicació i se’ls demana un punt d’exemplaritat atesa la seva condició de membres d’una família reial encara que estigui en les hores més baixes de tota la seva història. I dir com l’estúpid alcalde de Madrid que “no le han quitado la dosis a ningún espanyol” no és cap argument vàlid tractant-se d’un concepte ètic i no pas econòmic, però els arguments de la gent d’aquesta mena ja sabem que no tenen gaire volada.
En fi, que les nenes ja estan vacunades i podran anar a veure el “papà” cada quinze dies. Només em pregunto: “Qui els paga el viatge?” També el deu pagar Patrimonio Nacional com el daurat exili del miserable monarca? I aquí, els que viuen de l’ERTO havent d’esperar més de 2 mesos per poder cobrar.
Per cert, si es fes un cens actualitzat de les persones vacunades, quants empresaris, directius i gent d’aquesta mena sortirien a la llista? Quants deuen haver aprofitat el viatge de negocis per accedir a una vacuna per a la qual nosaltres haurem d’esperar mesos? Aquests viatges sí que es poden seguir fent, perquè sempre hi ha urgències i imponderables que justifiquen les excepcions.   

dimecres, 3 de març del 2021

FORA COTXES!

Aquest matí m’he aturat al capdamunt del carrer Torras i Bages, al Portalet que en diem, perquè el semàfor estava apagat, i he mirat a mà esquerra per assegurar-me que no venia cap vehicle. M’he sentit completament estúpid: no recordava que han tancat la Rambla del Bisbat i la dels Montcada al trànsit de cotxes, he travessat el carrer i he fet cap al Passeig mentre rumiava en la utilitat de la darrera mesura presa amb la intenció d’expulsar els cotxes del centre. Tancar la pujada del Portalet i obligar els cotxes a desviar-se pel pont de la Pista i el carrer de la Soledat no em sembla gens encertat, sobretot tenint en compte que aquest carrer és estret com una mala cosa d’ençà que n’han retallat l’amplada per fer-hi el carril per a bicicletes.
La Rambla dels Montcada ja disposava d’una vorera prou àmplia per al pas de vianants, excepció feta de la part baixa, a prop del carrer de les Adoberies, que fa un coll d’ampolla. La Rambla del Bisbat també disposa d’una vorera prou àmplia tot al llarg del Palau i el Claustre.
Ara contemples des del capdamunt del Portalet els dos carrils buits i les voreres desertes i penses: “Què en faran de tot aquest espai?” “Volen recuperar el mercat de bestiar que s’hi havia fet fa anys i del qual encara en queda el vestigi de les argolles fixades a la part baixa de la muralla?”
Sincerament, penso que en matèria de pacificació de trànsit hi ha algú que vol ser més papista que el papa.

dimarts, 2 de març del 2021

CIVISME

Passejant pel caminet que hi ha vora el Gurri, a tocar de casa, ens creuem amb un noi que ha tret a passejar un gos que campa al seu aire, s’atura damunt l’herba arran del camí fressat, acota la part posterior del cos i allibera una tifarada de mida considerable; després de quedar descansat, segueix el seu amo que l’espera una dotzena de passos més endavant.
No me’n puc estar: “Ep, noi, has vist el regalet que acaba de deixar el teu company?”, li dic pensant que es donarà per al·ludit, traurà una bossa de plàstic de la butxaca i recollirà la merda acabada de dipositar.
Que t’ho creguis! Es limita a comentar: “Ho ha fet al marge, i aquí ja no cal recollir-la.”
I, ruc de mi, em quedo sense arguments. Em limito a dir-li: “No tinc cap ganes de posar-me a discutir amb tu, però que sàpigues que no hi estic d’acord.”
Segurament hauria d’haver fet foto del gos, de l’amo i de la tifa, i anar a explicar-ho a algú de la Guàrdia Urbana. Aquesta mena de gent, fins que no els toquin la butxaca, seguiran emmerdant l’espai públic sense cap mena de consideració.

CASUALITATS

Tant les casualitats d’efectes positius com les fatalitats acostumen a aparèixer amb comptagotes, fins al punt que arribem a considerar-les productes d’una conjunció astral d’aquelles que es donen cada cent en celis en el nostre espai d’univers immediat. Aquesta llei sembla que regeix per a totes les activitats i relacions humanes, però n’hi ha una que s’escapa del seu domini: l’univers judicial.
Digueu-me, si no, com n’arriba a ser de casual que la setmana en què el Barça en el terreny esportiu es juga la lliga i la copa (donem per escapada la Champions), i en l’àmbit social el seu futur com a entitat a les eleccions de diumenge, es torna a activar el procés judicial conegut per “Barçagate”, fan escorcolls fins i tot dins els cotxes i detenen quatre exdirectius. El tema portava un any dormint en un calaix.
Però fiquem-nos en política, que té més suc. Digueu-me si no és extrema casualitat que just l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya la fiscalia recorri contra el tercer grau dels nostres presos polítics. Digueu-me si no resulta casual que en plenes negociacions sobre la formació de govern s’acabi jutjant els membres de la Sindicatura Electoral de l’1 d’octubre després d’anys d’instrucció de sumari. Digueu-me si no resulta també sospitosament casual que el fiscal es querelli contra els membres independentistes de la mesa del Parlament de Catalunya que van permetre que es parlés d’autodeterminació i es rebutgés la monarquia contravenint les ordres del Tribunal Constitucional. Segur que trobaríem altres casualitats, però amb aquestes ja fem una llista prou notable.
No serà que s’adonen que l’efecte Illa ha fet llufa i aquest fenomen de la política restarà infrautilitzat quatre anys com a cap de l’oposició al Parlament de Catalunya? No serà que volen posar hostatges damunt la taula de negociació del nou govern? Us heu adonat que el tema de l’indult, que durant la campanya electoral sortia cada dia, s’ha esvaït per art de màgia? Heu sentit a parlar de la famosa mesa de negociació d’ençà de les eleccions?
Senyor Sànchez, cada dia em costa més trobar diferències entre el PSOE i el PP. De fet l’única que hi trobo és que governen amb la crossa de Podemos, una cosa que no farien mai els de l’albatros a la bandera blava, però ja veu de què ens serveix, ja veu... 

dilluns, 1 de març del 2021

L'ONADA QUE S'ACOSTA

Arriba un cert relaxament de les mesures de control de la Covid i a molts els deu semblar que això ja ho tenim superat, que els hospitalitzats, els atesos a les UCI, els morts, les dades de contagis que no acaben de baixar... són una mena de mal menor al qual ja estem acostumats i per tant poden reprendre la vida normal.
Ahir vam anar a fer un volt amb bicicleta, aprofitant que feia bo, ara que les tardes comencen a allargar-se una mica. Vam fer una de les voltes que tenim per costum pel sud-est d’Osona i que és força planera, perquè estem molt desentrenats després de tants dies de fred, de Covid i de rehabilitació d’una espatlla que sembla que ja torna a rutllar. Pel camí vam passar pel costat d’una casa de pagès d’aquestes habilitades com a segona residència i hi vam comptar set cotxes aparcats. Només que a cada cotxe hi anessin dues persones, el càlcul em diu que superaven de llarg el límit que en aquests moments està permès. En tornar a casa, vam sentir un xivarri considerable a la terrassa d’un dels pisos superiors del bloc veí del nostre. Des de casa es podia comptar una dotzena llarga de nois i noies participant en un sarau important. Ja no parlo de l’amuntegament de joves que hi havia a la zona del parc on hi ha la instal·lació de fer el mico penjats de barres (ho sento, no recordo el terme anglès que fan servir per referir-s’hi) amb tots els participants sense ni una trista mascareta protectora. Tampoc em referiré a les manifestacions d’aquests dies perquè ja em cansen.
Efectivament, d’aquí a quinze dies a tot estirar, tornarà a iniciar-se una nova onada, perquè no hem après res. I mira que ens han donat oportunitats per posar seny! La culpa de tot la tenen els polítics i els tècnics que no són capaços d’entendre les necessitats de les persones?