Amb l’oreig de la tarda xafogosa
pentinava memòria i mil anhels
i la brisa ensumava el teu somriure
ran de mar, amb l’onada persistent.
Mentre em deies, ulls clucs, mil renys amables
llambregava ben lluny amb seny escàs
somniant la pell bruna i salabrosa
que encisava amb esglai el meu afany.
Tots els blaus bressolats pel lleu oratge
s’acostaven a esborrar senyals de pas
dels teus peus amollats damunt l’arena
que enginyaven efímers viaranys.
Una vela punxent i platejada
retallava el cel gris cap a llevant
i singlava la pell bellugadissa
d’aquest nostre desert tan delejat
Transparents, el teus somnis abocaves
i cuitava a abastar-los amb els dits
per gronxar-los damunt la platja estesa
dreçant-los, amb un bes, a l’infinit.
Si l’enyor els meus ulls acaronava,
n’escapçava el filam descabdellat
el vol ras de les ales fugisseres
del gavot que es perdia cel enllà.
Ben al lluny, en un punt inabastable,
el teu fat, implacable i expectant,
romania dispost a plantar cara
als nous déus que menaven el meu pas.
Un esquitx sorprenia el lleu desvari
perlejant el pit nu i agosarat
i abrandava deliris de tendresa
amb la llum matisada cap al tard.