TRANSPORT PÚBLIC?
Per a la Marta P.
“Viure a l’Alt Empordà té el seu encant, ho reconec, però
també les seves servituds, que es transformen en inconvenients si no disposes
de cotxe propi per moure’t amb la imprescindible i agraïda autonomia. D’això me
n’adono cada vegada que he de viatjar a altres comarques, sobretot a Osona on
hi tinc certs lligams. Aquesta setmana havia d’anar a Vic per raons que, tot i
que no són inconfessables, no venen gaire al cas que ens ocupa. Faig una
recerca exhaustiva a internet per quadrar totes les combinacions de busos i
quan tinc la certesa que puc anar i tornar el mateix dia, aviso els meus
amfitrions: “Vindré dimecres. Arribaré a l’estació d’autobusos pels volts de
2/4 d’1. Em podreu venir a buscar per no haver de travessar tota la ciutat a
peu amb aquest sol que estaborneix?” No cal dir que s’avenen a fer-me el favor
i quedem entesos.
“Dimecres em llevo d’hora, agafo l’autobús i en poca estona
soc a Figueres. Sorpresa! L’autobús que havia de sortir pels volts de les 10
cap a Olot ha estat suprimit tot i que encara consta a la informació que he
trobat per internet. M’hauria d’esperar fins a les 2. M’ho deixo córrer. Truco
a Vic: ‘Em sap greu, però he quedat penjada a Figueres. M’hauria d’esperar
moltes hores i prefereixo tornar-ho a provar un altre dia.’ ‘Doncs sàpigues que
hi ha un altre motiu per saber-te greu, perquè ara mateix estava fent els
macarrons de dinar!’, em contesta en Joan que imagino que està remenant la
cassola a la cuina perquè sento el soroll del sofregit. ‘Vindré dissabte, que
sí que hi ha el bus de les 10 cap a Olot.’
“Dissabte torno a emprendre l’ègida amb la seguretat que
aquesta vegada sí que ho tinc tot controlat. Tot funciona a la perfecció fins
arribar a Olot. Allà m’emporto la desagradable sorpresa que el bus que s’ha
suprimit és el que sortia cap a Vic abans de les 11. L’espectacle és quimèric:
gent penjada sense saber com fer-s’ho per seguir el viatge, l’emprenyament puja
de to i els pobres conductors no saben ni quina cara posar-hi, perquè han
tancat l’oficina de la companyia a l’estació d’Olot. Penso mil sistemes i busco
la solidaritat dels damnificats, però no funciona cap estratègia i torno a
trucar a Vic: ‘No t’ho podràs creure, però ara estic tirada a Olot!, dic mig
emprenyada, mig irònicament. ‘Queda’t aquí, que en cosa de mitja hora soc a
Olot’, em respon en Joan. Efectivament, no ha quedat altre solució que tirar
del vehicle privat. Durant el viatge amb cotxe pels túnels de Bracons, el meu
taxista particular ha de suportar estoicament les meves reflexions al voltant
de l’eficàcia del transport públic d’aquest país, que cada vegada té més
similituds amb els d’alguns països suposadament subdesenvolupats on he viatjat.
“Havent dinat, i després de comprovar que la Dolo ja està
una mica refeta de l’accident, toca la segona epopeia: buscar alternatives de
transport per tornar a Roses. Recerca per internet i decisió de fer servir el
tren fins a Figueres. Tren de Vic a Granollers-Canovelles, canvi d’estació i
travessar tot Granollers fins a l’estació Centre, agafar el tren regional fins a
Figueres. Torno a tenir taxista particular fins a l’estació de Granollers
Centre, perquè en Joan no ha volgut de cap manera que travessés Granollers a
peu. El tren arriba amb retard, però això ja forma part de la normalitat del
mitjà, per tant no és notícia. Arribo a Figueres i constato que m’he d’esperar
fins a 2/4 de 9 pel bus que em retornarà a Roses. Estic a punt de cantar
victòria, però l’epopeia encara em reserva sorpreses. Asseguda al seient i
disposada a relaxar-me durant el darrer tram de viatge, constato com la Policia
Municipal entra al bus per garantir que tothom duu mascareta i, evidentment,
sempre hi ha qui s’entesta a trencar normes. Amb tot l’embolic sortim amb mitja
hora de retard. I encara no s’han acabat les complicacions: un parell de ximplets
reclamen que l’autobús passi per Empuriabrava malgrat que el trajecte el fa per
Vilajuïga. Munten un temperi increïble i el conductor, per no haver-los de
sentir, accedeix als precs. “De fet, ja no deu pas venir de 10 minuts”, deu
pensar l’home.
“Quan pels volts de les 10 l’autobús s’atura a l’estació de
Roses, estic a punt d’ajupir-me i fer un petó a terra. Si no fos per aquest
cony de pandèmia que ens té mig acollonits a tots, us juro que ho faria. Em
limito a apartar discretament la mascareta de la meva boca i respiro
profundament l’aire de mar. Torno a ser a casa.”