dilluns, 31 d’agost de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 5

QUE RULI!

Pels volts de les 10 el parc resta silenciós i solitari, il·luminat pels quatre fanals que concentren la llum artificial al centre i a la zona dels jocs infantils. En una raconada, asseguts en un banc sota un desmai que els protegeix de mirades indiscretes, un grup de joves mata l’estona fent circular de mà en mà la segona litrona de la nit. “Això s’acaba, eh!”, comenta un. “Què s’acaba?”, respon un altre amb l’ampolla a la mà. “Les vacances, capullo! Què vols que s’acabi?” “Quin pal! Jo no em veig tornant a l’insti.” “És que ja no en recordo ni el color.”, diu el de cabells llargs deixant anar una alenada de fum. “Han dit que faríem vaga.” “Hem de defensar els nostres drets, collons!”, es mostra contundent un que duu estampada una fulla de cànnabis a la samarreta. “Sí, ara sembla que la culpa de tota aquesta merda és nostra.” “Ja està bé de criminalitzar els joves!”, apunta un que es troba una mica allunyat del grup. “Eh, eh, que ruli aquest peta, monyes! Que no és teu, només.”

diumenge, 30 d’agost de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 4

LIFTING?

Qui ho havia de dir que havia de passar una pandèmia, dos mesos de confinament, i dos de retorn amb comptagotes a la normalitat per adonar-me que això de les mascaretes resultarà un invent extraordinari.

“Seixanta anys? Au va!”, diu el metge quan revisa el meu historial buscant-hi algun antecedent que pugui explicar el dolor persistent a la zona del maluc que em fa veure les estrelles. “Seixanta-quatre. A dues setmanes de jubilar-me, per cert.”, contesto ratificant les dades de la meva fitxa sanitària. “Doncs ningú no ho diria, noia! Et conserves d’allò més bé.”, em diu mentre em fa una repassada general per comprovar que el que diuen els seus llavis té com a fonament la informació que li procura la vista. “Gràcies pel compliment. Les dones sempre agraïm aquest tipus d’observacions.”, responc mentre per dintre penso: “Si em llevés la mascareta, segur que no diries pas el mateix!”.

dissabte, 29 d’agost de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 3

COHERÈNCIA

Ens hem assegut en una de les terrasses de la plaça a contemplar com passa el temps i la gent que circula sota les voltes mentre ens prenem una cervesa i una tònica. A la meva dona no li agrada gens la cervesa i jo trobo la tònica força vomitiva, però tant se val això. A la taula del costat, quatre dones mantenen una tertúlia d’allò més animada al voltant de la seguretat de la mainada quan tornin a l’escola. Ho fan a viva veu, per tant encara que m’hi esforcés no podria evitar ser partícip del seu col·loqui, tot i la cara de circumstàncies de la meva companya de viatge que no suporta que tafanegi ni tan sols amb les orelles. Mentre els seus fills menuts s’entretenen furgant a la sorrera que hi ha a una vintena de passes, i els no tant menuts juguen a empaitar-se i rebolcar-se sense cap mena de contenció ni precaució, elles passen l’estona desgranant arguments d’aquesta categoria: “Jo, els meus, no penso portar-los a l’escola fins que no em garanteixin total seguretat.” “Dona, és que cada dia diuen una cosa diferent.” “Mira, els casals d’estiu eren una altra cosa i s’esforçaven per seguir els protocols de manera estricta, però a l’escola què vols que et digui!” “Vaig trobar la Neus, la senyoreta que l’any passat tenia la meva xica, i ja em va dir que està molt espantada, que si fos per ella no obriria l’escola de cap manera.” “És que Déu n’hi do, eh, la que vam passar! Només faltaria que es tornés a escampar.”

Un cambrer, protegit amb mascareta i des d’una distància prudencial, s’acosta a recordar-los que no està permès fumar en aquell espai. Les dues que fumaven procedeixen a apagar la seva cigarreta amb expressió de notòria contrarietat.

dijous, 27 d’agost de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 2

EM QUEDA UN DUBTE

Com cada matí, fa el camí indispensable per comptabilitzar 10.000 passos al rellotge estrafolari que duu al canell, aprofitant que el sol encara no és prou alt per estabornir-lo. Acostuma a fer més o menys el mateix trajecte, amb escasses variacions motivades per les urgències d’adquisició d’algun dels productes essencials per a la supervivència familiar. Absort en les seves cabòries, que ara no ens aturarem a analitzar, però que ens serviran més endavant per poder anar donant contingut a altres relats, camina a bon pas pel carrer Principal i s’atura quan se sent interpel·lat per una veu: “Ei, com anem? Feia dies que no et veia.” Una dona aproximadament de la seva edat, que no encerta a reconèixer, s’ha plantat davant seu i el convida a explicar algun detall de la seva vida de postconfinament. “Ves, anem tirant. I que duri.”, encerta a dir abans de confirmar que no reconeix la interlocutora. “A casa, tots bé?”, afegeix la dona interessant-se per la família. “Sí, sí, de moment cap més entrebanc. Intentant recuperar la normalitat, que diuen.”, comenta ell amb un punt d’intriga relatiu a la personalitat de la dona que sembla conèixer-lo a bastament. “Dona’ls records, doncs!” acaba dient ella. “De part teva.”, diu ell. I tots dos s’allunyen en direccions oposades, cadascú seguint el camí que la trobada casual ha interromput durant uns moments.

Ell, de tornada a casa, pensa: “I a la Carme, qui coi li haig de dir que m’ha donat records per a ella? Diria que era la Neus, però em queda el dubte.”

Ella, mentre fa camí a la plaça, rumia: “Ara mateix no estic gens segura que fos en Martí. Jo diria que sí, però amb aquestes mascaretes és difícil reconèixer la gent.”

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 1

TRANSPORT PÚBLIC?

Per a la Marta P.

“Viure a l’Alt Empordà té el seu encant, ho reconec, però també les seves servituds, que es transformen en inconvenients si no disposes de cotxe propi per moure’t amb la imprescindible i agraïda autonomia. D’això me n’adono cada vegada que he de viatjar a altres comarques, sobretot a Osona on hi tinc certs lligams. Aquesta setmana havia d’anar a Vic per raons que, tot i que no són inconfessables, no venen gaire al cas que ens ocupa. Faig una recerca exhaustiva a internet per quadrar totes les combinacions de busos i quan tinc la certesa que puc anar i tornar el mateix dia, aviso els meus amfitrions: “Vindré dimecres. Arribaré a l’estació d’autobusos pels volts de 2/4 d’1. Em podreu venir a buscar per no haver de travessar tota la ciutat a peu amb aquest sol que estaborneix?” No cal dir que s’avenen a fer-me el favor i quedem entesos.

“Dimecres em llevo d’hora, agafo l’autobús i en poca estona soc a Figueres. Sorpresa! L’autobús que havia de sortir pels volts de les 10 cap a Olot ha estat suprimit tot i que encara consta a la informació que he trobat per internet. M’hauria d’esperar fins a les 2. M’ho deixo córrer. Truco a Vic: ‘Em sap greu, però he quedat penjada a Figueres. M’hauria d’esperar moltes hores i prefereixo tornar-ho a provar un altre dia.’ ‘Doncs sàpigues que hi ha un altre motiu per saber-te greu, perquè ara mateix estava fent els macarrons de dinar!’, em contesta en Joan que imagino que està remenant la cassola a la cuina perquè sento el soroll del sofregit. ‘Vindré dissabte, que sí que hi ha el bus de les 10 cap a Olot.’

“Dissabte torno a emprendre l’ègida amb la seguretat que aquesta vegada sí que ho tinc tot controlat. Tot funciona a la perfecció fins arribar a Olot. Allà m’emporto la desagradable sorpresa que el bus que s’ha suprimit és el que sortia cap a Vic abans de les 11. L’espectacle és quimèric: gent penjada sense saber com fer-s’ho per seguir el viatge, l’emprenyament puja de to i els pobres conductors no saben ni quina cara posar-hi, perquè han tancat l’oficina de la companyia a l’estació d’Olot. Penso mil sistemes i busco la solidaritat dels damnificats, però no funciona cap estratègia i torno a trucar a Vic: ‘No t’ho podràs creure, però ara estic tirada a Olot!, dic mig emprenyada, mig irònicament. ‘Queda’t aquí, que en cosa de mitja hora soc a Olot’, em respon en Joan. Efectivament, no ha quedat altre solució que tirar del vehicle privat. Durant el viatge amb cotxe pels túnels de Bracons, el meu taxista particular ha de suportar estoicament les meves reflexions al voltant de l’eficàcia del transport públic d’aquest país, que cada vegada té més similituds amb els d’alguns països suposadament subdesenvolupats on he viatjat.

“Havent dinat, i després de comprovar que la Dolo ja està una mica refeta de l’accident, toca la segona epopeia: buscar alternatives de transport per tornar a Roses. Recerca per internet i decisió de fer servir el tren fins a Figueres. Tren de Vic a Granollers-Canovelles, canvi d’estació i travessar tot Granollers fins a l’estació Centre, agafar el tren regional fins a Figueres. Torno a tenir taxista particular fins a l’estació de Granollers Centre, perquè en Joan no ha volgut de cap manera que travessés Granollers a peu. El tren arriba amb retard, però això ja forma part de la normalitat del mitjà, per tant no és notícia. Arribo a Figueres i constato que m’he d’esperar fins a 2/4 de 9 pel bus que em retornarà a Roses. Estic a punt de cantar victòria, però l’epopeia encara em reserva sorpreses. Asseguda al seient i disposada a relaxar-me durant el darrer tram de viatge, constato com la Policia Municipal entra al bus per garantir que tothom duu mascareta i, evidentment, sempre hi ha qui s’entesta a trencar normes. Amb tot l’embolic sortim amb mitja hora de retard. I encara no s’han acabat les complicacions: un parell de ximplets reclamen que l’autobús passi per Empuriabrava malgrat que el trajecte el fa per Vilajuïga. Munten un temperi increïble i el conductor, per no haver-los de sentir, accedeix als precs. “De fet, ja no deu pas venir de 10 minuts”, deu pensar l’home.

“Quan pels volts de les 10 l’autobús s’atura a l’estació de Roses, estic a punt d’ajupir-me i fer un petó a terra. Si no fos per aquest cony de pandèmia que ens té mig acollonits a tots, us juro que ho faria. Em limito a apartar discretament la mascareta de la meva boca i respiro profundament l’aire de mar. Torno a ser a casa.”