dimarts, 29 de setembre del 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 3

 SER UNA OLLA DE GRILLS

Mireu, en un moment que caldria empassar-se les pròpies misèries i mostrar cinc cèntims d’empatia, no cap als qui ens són contraris per definició, sinó cap als qui considerem nostres, aquest collons de sistema de partits carregats de vicis adquirits i amb el punt de mira més desviat que una escopeta de fira ha convertit tot això en una “olla de grills”. Ja fa dies que he deixat d’escoltar-los perquè em poso nerviós i ni em convé ni es mereixen que gasti cinc cèntims del meu temps en les seves lletanies.

Ep, i encara no han començat de bo de veres, perquè quan qui sigui que ho hagi de fer, que tampoc no està del tot clar, doni el tret de sortida de les properes eleccions, el soroll serà eixordador. Estic pensant seriosament exiliar-me a l’Antàrtida, que allà van de cara al bon temps i es veu que encara no hi ha arribat el Covid-19. 

FRASES FETES EXEMPLARS, 2

 FER SALAT

Senyora Díaz Ayuso,

No m’explico com és que ha arribat al lloc de poder on es troba actualment. O potser sí, tenint en compte el sistema de promoció interna dels partits. Perquè miri que vostè és més curta que una cua de conill! Només amb la frase “Madrid es España dentro de España”, n’hi ha prou per fer-se una idea de la seva capacitat de raonament.

Deixi de pretendre emular les heroïnes del 2 de maig, que en aquests moments no hi ha una invasió de gavatxos, sinó que aquesta és més subtil i la gestualitat dramàtica no la farà passar als llibres d’història.

No s’adona que està fent tard, que “fa salat” en termes col·loquials? Si segueix aquesta via, arribarà a misses dites com el mes de març. I jo no sé si els de Madrid s’ho mereixen com a escarment per haver votat el seu partit, però la resta d’aquest simulacre de país acabarem patint les conseqüències de la seva ineptitud.

dilluns, 28 de setembre del 2020

NOVA SÈRIE: FRASES FETES EXEMPLARS

Enceto una nova sèrie de textos amb la intenció de recordar frases fetes i locucions de les quals n'hauríem de recuperar l'ús. 

AGAFAR EL RAVE PER LES FULLES

Senyor Sànchez,

El comentari desafortunat sobre la responsabilitat del president Torra en la seva inhabilitació, arribant a acusar-lo de judicialitzar la política, a banda de merèixer l’apel·latiu “tros de quòniam”, que trobo molt encertat, és un bonic exemple que serveix per explicar el significat d’aquesta expressió tan nostra: “És ben bé que ha agafat el rave per les fulles.”

Jo no sé si a casa seva es mengen només les fulles del rave, però agafant-lo així no aconseguirà arrencar-ne l’arrel.

diumenge, 27 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 30

 COM S’HO FARAN?

Bar de la cantonada, dilluns pels volts de les 9 del matí. En una de les tres taules que van instal·lar com a terrassa provisional després del confinament, quatre homes d’edat avançada i sense protecció de mascareta comencen la seva jornada: el que està arrambat a la paret, amb barba de tres dies, es mira pensatiu el tallat que té al davant; el de la seva dreta, calb i amb els quatre cabells mal pentinats, comença amb un cigaló, el de l'esquerra, que deu ser el més fredolic perquè porta jersei, hi va més fort amb un got de barreja; el que està d’esquena al carrer esmorza un entrepà de pernil que fa tirar avall amb la primera cervesa del dia.

El mateix bar, el mateix dia a les 11 del matí. De les tres taules, n’hi ha dues ocupades, però nosaltres ens fixarem en la primera on hi ha els mateixos quatre comensals que hi hem deixat de bon matí. Ara el paisatge damunt la taula ha variat una mica i s’ha incrementat el nombre de tasses, gotets de cafè i quintos buits. L’home calb explica amb vehemència alguna anècdota mentre els altres semblen escoltar amb cara de resignació, i el que portava jersei se’l treu en comprovar que el sol ja comença a picar de valent.

El mateix bar, el mateix dia a les 4 de la tarda. Les tres taules ocupades, però seguirem fixant-nos en la primera, perquè ja en coneixem els estadants: l’home mal afaitat té al davant set fitxes de dòmino arrenglerades amb un cafè i una copa de conyac; l’home calb remena les fitxes sobreres i procura no vessar la copa que ja té força apurada; els que duia jersei, el deu haver deixat a casa; el que està d’esquena al carrer segueix amb la cervesa, estudiant les fitxes que li han tocat.

El mateix bar, dimarts pels volts de les 9 del matí. A la primera de les tres taules que van instal·lar com a terrassa provisional després del confinament, quatre homes d’edat avançada i sense protecció de mascareta comencen la seva jornada: el que està arrambat a la paret, amb barba de tres dies, es mira pensatiu el tallat que té al davant; el de la seva dreta, calb i amb els quatre cabells mal pentinats, comença amb un cigaló, el de la dreta, que deu ser el més fredolic perquè porta jersei, hi va més fort amb un got de barreja; el que està d’esquena al carrer esmorza un entrepà de pernil que fa tirar avall amb la primera cervesa del dia.

...

En una situació normal, sense pandèmia ni mesures de prevenció com les que estem avesats a respectar, faria aquesta reflexió: “No els caurà la casa al damunt, no, a aquests quatre.” Però ara em veig obligat a canviar-la: “Què collons faran aquests quatre si ens tornen a confinar i tanquen els bars?”

divendres, 25 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 29

 NOMÉS QUINZE DIES?

No fa ni dues setmanes que ha començat el nou curs, però ha tingut temps de reprendre les converses de secretets amb les amigues a les hores del pati, ha tornat a compartir alguna nova experiència ara que sembla que tot això de l’escola ha canviat, ha experimentat la satisfacció de passar hores entre persones de la seva edat, s’ha tornat a llevar als matins amb el punt de neguit de no fer tard, ha recuperat el costum d’explicar les facècies de l’escola durant els àpats...

I tot plegat ha durat això: poc menys de dues setmanes. Aquest matí ha arribat un correu electrònic a casa informant que al seu grup de classe hi ha un positiu per Covid-19. A la tarda ja no ha anat a l’escola. Li han dit que no hi vagi fins demà a partir de les 11 del matí per fer-se el PCR corresponent.

De sobte li han tornat a la memòria els dies i dies del curs passat que va estar confinada a casa, relacionant-se amb el seu món gràcies a les videotrucades. Com costaran de passar aquests quinze dies!

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 28

 LLÀSTIMA!

Devia tenir uns dotze anys quan, empès per la tafaneria d’observar de prop un niu de garses que hi havia en un pollancre immens d’un marge pel damunt de la torrentera de la Cavalleria, m’hi vaig enfilar fent gala d’una agilitat que fa temps va desaparèixer. En baixar, comptant que el camp havia estat llaurat i, per tant, el sol era prou tou, vaig decidir resoldre l’última fase fent un salt, però devia calcular malament l’alçada perquè les cames no van suportar l’impacte, es van blegar pels genolls i aquests van impactar-me a la barba provocant que un dels dos incisius se’m clavés al llavi inferior i quedés una mica consentit.

D’ençà, i d’això ja fa més de cinquanta anys, el pelapollancres mai no en va ser d’altre. Va anar canviant de color i enfosquint-se, un fet que deteriorava estèticament la imatge de la meva dentadura, tot i que no m’impedia de fer-lo servir per a la seva finalitat: mossegar amb contundència quan calia trossejar un aliment en ingerir-lo.

Darrerament l’estat d’aquesta dent havia empitjorat: s’havia ennegrit més i s’anava entregirant i incrementant l’escletxa amb la seva germana bessona. El seu aspecte poc agradable m’obligava a somriure amb discreció i un punt de timidesa, tement mostrar-la a la llum pública. Finalment el dentista va optar per fer-la fora de la meva vida i, en el seu lloc, instal·lar-hi una pròtesi que resolgués el dèficit estètic i fisiològic creat.

Ara llueixo una dentadura uniforme perfecta i he recuperat el somriure franc, de satisfacció sense contencions. Quina llàstima que l’ús de la mascareta m’impedeixi mostrar-la en la seva plenitud!

dimecres, 23 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 27

 FALSA ALARMA

–Paula, una mica de ‘brillo’, que tornarem a fer salat!

La Mercè, abans d’acabar de prendre’s el cafè amb llet de l’esmorzar, prepara les dues torrades amb mantega i melmelada de la filla que és una mica cançonera, especialment quan la realitat li imposa un punt de pressa.

–Tornarem a arribar tard, i ara l’hora d’entrada a l’escola és sagrada. Ja ho vas veure ahir.

Per tota resposta, pel canal de passadís li arriben dos sonors eixavuiros que la posen en alerta.

–Ai, marededéu, que ja hi som! Et trobes bé? –diu la mare, mentre per dintre pensa que en Pere ja se n’ha anat a treballar, que haurà de trucar a l’escola, que haurà d’avisar a la feina, que haurà d’anar al CAP perquè li facin la prova aquesta. Ja es veu amb la filla fent quarantena dues setmanes i el grup de mares de whatsapp bullint i acusant-la com a culpable del tancament de l’aula.

La Paula entra a la cuina tota feliç. D’ençà que torna a haver-hi escola, se la veu contenta tothora i amb ganes de fer coses, no com durant el confinament del curs passat, amb aquella cara de desmenjada tot el sant dia.

–Posa’t el termòmetre –ordena la mare mentre li acosta la mà al front per comprovar la temperatura.

–Ai, mare, estàs histèrica, eh! Només he eixavuirat. Ho faig cada dia quan em llevo.

La Mercè, quan comprova que el petit display del termòmetre marca una temperatura de 36,7o, respira alleujada. “Hem salvat un altre dia.”, es diu per a si mateixa. I és que a l’escola de Senet de Llac no hi ha cap cas positiu, però a l’institut que tenen al costat ja han tancat dues aules de primer d’ESO.

dilluns, 21 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 26

INTOXICAT

Mireu, jo soc de lectura habitual de diari, de seguir el telenotícies comarques, el telenotícies migdia i el del vespre per assegurar-me que no se m’escapa res abans d’anar a dormir. Però haig de reconèixer que d’un temps ençà estic patint una sobresaturació d’informació que m’està intoxicant, i m’he tornat més suspicaç, irritable i intolerant. Us ho confesso a vosaltres, però a la meva companya de viatge, que és qui me n’ha fet adonar i més ho pateix, de moment no li he volgut reconèixer, per tant us demano que em vulgueu mantenir el secret.

Em passo hores repassant el diari i renegant, mirant la tele i insultant amb fruïció polítics, jutges, fiscals, família reial... Les blastomies més abjectes se les enduen els de Vox, però els de Ciutadans, PP i sociates també reben sense contemplació. Darrerament he començat a fer-ho amb els d’aquí, els que em són més propers, perquè el seu grau d’estupidesa m’està neguitejant una cosa de no dir. Si a tot això hi afegim el bombardeig constant de dades relatives a aquest collons de pandèmia, dades que sovint són contradictòries o interessadament i subreptíciament comparades, el quadre clínic que presento comença a ser preocupant.

He decidit fer teràpia abans que les bestieses que comencen a venir-me a la ment (camps d’extermini, aplicació de la guillotina...) acabin esbarriant-me el poc d’intel·ligent que encara resta al meu cervell. Del diari, que segueixo comprant per militància, n’aprofito els mots encreuats i els sudokus; de la tele, em miro els concursos perquè trobo que és una bona manera de mantenir viva la memòria. I mato les hores escrivint ximpleries com aquesta i llegint, sobretot llegint. Us recomano “No soc aquí” de l’Anna Ballbona, que retrata amb sàvia ironia un univers de pagès periurbà que m’ha transportat a la infantesa; a la tauleta tinc preparat “La clau anglesa” d’en Toni Pladevall.

Entre tots estic segur que són prou capaços de fer-me perdre el senderi, però no aconseguiran que perdi les arrels! 

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 25

 NO PODIA SER!

Vaig pel carrer sense mascareta amb una certa sensació d’inseguretat. La gent amb qui em creuo tampoc no en porta, la qual cosa em neguiteja una mica. Davant la farmàcia, on sempre hi ha tres o quatre clients esperant tanda, la vorera està buida, però a l’interior de l’establiment hi compto ben bé mitja dotzena de persones. M’adono que han desaparegut els cartells que des de fa uns mesos lluïen a la porta de totes les botigues advertint de les necessàries mesures de seguretat. Les terrasses del passeig i de la plaça són plenes de gent; els cambrers que hi serveixen no duen cap protecció. Deu ser que hem tornat a una normalitat que tothom pronosticava que trigaria anys en arribar? I hauria arribat així, de cop, sense cap avís ni cap procés gradual de recuperació de les llibertats perdudes?

-Què, noi? Et penses llevar o mires d’anar fent el ronso per veure si t’estalvies de fer dissabte? –la veu de la meva dona em retorna a la trista realitat.  

I és que ja ho sé que és dilluns, però a casa fa molt de temps que l’aprofitem per fer dissabte, des que ens vam adonar que el cap de setmana, amb tota la tribu rondant pel pis, la feina de neteja esdevenia un punt inútil.

diumenge, 20 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 24

 AI, EL NEGOCI!

Rere la barra, s’entreté fregant els gots acabats de sortir del rentaplats com si els faltés un punt de brillantor abans de deixar-los perfectament arrenglerats al prestatge de vidre de la paret recoberta de cap a cap per un mirall que té la virtut d’eixamplar visualment un espai de mides molt discretes. S’atura per escoltar el minut de glòria d’un company de professió que des de la pantalla del televisor mostra el seu desacord amb les darreres mesures preses per l’autoritat competent en matèria sanitària.

-Quins collons! N’estic tip d’aquest victimisme. Tothom queixant-se, tothom parlant del que perd, tothom lamentant-se que haurà de tancar el negoci. I va aquest i diu que només amb el 50% de les taules de la terrassa no pot viure? Deu ser que les tenia sempre plenes quan les podia parar totes. Què més voldria jo que tenir el 50% de taules ocupades! El  negoci seria rodó, complet... Podria llogar un cambrer i tot. Ens hem acostumat tant a la queixa sistemàtica que sembla que no siguem capaços de donar cap altre missatge. Adaptar-se a la situació que pot canviar d’un dia per altre, anar fent la viu-viu, i esperar temps millors. No queda altre remei. Amb un punt d’il·lusió i el somriure a la cara, que la vida es veu diferent, i hem de saber encomanar-ho als clients. D’ençà del desconfinament, amb cada beguda posem una tapeta per picar, una cosa que no havíem fet mai. No pot pas ser que aquesta merda duri sempre.

Jo he anat seguint la seva dissertació assentint amb el cap com volent dir: “Ja ho ponts ben dir, ja.”, mentre ell, baieta en mà, ha sortit a repassar la superfície de taules i cadires després d’aplicar-hi unes quantes ruixades de líquid desinfectant. Amb un somriure a la cara, sí senyor.

divendres, 18 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 23

 NORMALITAT

Al tombant de la tarda, quan aquest sol de darreries d’estiu comença a declinar, surt a fer el tomb habitual amb el rellotge de polsera modern que comptabilitzarà els 10.000 passos que li van aconsellar. D’alguna cosa deu servir aquest hàbit, perquè des que s’hi ha avesat se sent més lleugera i l’esquena ha deixat de torturar-la quan s’està més de mitja hora asseguda al sofà.

Emprèn la caminada seguint el sender de vora el Gurri, aquell que han d’anar refent a cada riuada perquè se’ls enduu la meitat de la sorra que hi compacten, arriba fins al pont del Bruguer, esplèndida construcció medieval que fa goig de mirar, gira cua, reprèn el camí per l’altra riba del riu travessant el pot de ferro, arriba fins al parc Roca Viñas, el creua, emprèn el camí vora el riu fins als meandres que hi ha sota la Font dels Frares (de la qual ja només en queda el nom), i retorna a casa a pas viu.

De tornada s’adona que amb prou feines si s’ha creuat amb mitja dotzena de persones. Que diferent dels primers dies després del confinament, quan aquest indret s’havia convertit en una rambla on tothom s’esmerçava per recuperar la vitalitat a força de fer esport! Si no fos per la mascareta que duu posada, diria que tot ha tornat a la normalitat. De fet tot seria prou normal si no la bombardegessin tothora amb informacions repetitives i depriments sobre l’evolució del Covid-19. Es diria que pretenen tenir-nos a tots acollonits a força de recordar-nos a cada moment el nombre d’infectats, d’ingressats, de morts...

dijous, 17 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 22

 ATENCIÓ VIRTUAL

Fa un mes i mig que es va fer una analítica completa, un electro, un ecocardiograma i una altra prova de la qual ha oblidat el nom perquè era d’allò més estrany. El cor li va clavar un bon ensurt fa un parell d’anys i ara s’ha de cuidar, ha de vigilar amb l’alimentació, ha de ser curós a l’hora de prendre les medecines, i periòdicament ha de realitzar un munt de proves que fa de bon grat perquè és prou conscient del que s’hi juga.

Ah, minyons, però va arribar aquesta merda de pandèmia i les proves que s’havia de fer per l’abril es van anar ajornant, ajornant, fins que finalment, cap a mitjans de juliol va aconseguir hora i tanda per poder sotmetre’s a la inspecció d’unes màquines que d’entrada sempre generen un cert recel.

El van informar que en poc més de quinze dies tindrien els resultats. Podeu comptar que d’ençà ha viscut amb el punt de neguit de no saber-ne els resultats i, atesa la seva condició d’aprensiu, ha trucat repetides vegades al CAP i fins i tot s’hi ha plantat personalment interessant-se pel diagnòstic de la seva salut. Sempre ha obtingut la mateixa resposta: “El doctor avaluarà els resultats i ja el trucarà per informar-lo.”

Avui, finalment, ha rebut la trucada que l’ha tranquil·litzat. Tot està dintre la normalitat que s’espera d’un organisme amb setanta anys de vida a l’esquena. “Com és que heu trigat tant a donar-me els resultats?”, ha gosat interrogar. “Si hagués sortir alguna cosa malament, l’hauríem trucat de seguida, però com que tot estava en ordre...”

Ha estat a punt de parlar-li del mes i mig llarg que ha viscut amb el neguit corcant-lo tothora, però ha desistit perquè, al capdavall, ja està força acostumat al ritme de treball i punt d’eficàcia de la sanitat pública. Ho considera un mal menor. Es limita a dir-se a si mateix: “Els convindrien 50 anys treballant a la fàbrica com jo, i gruant tothora per no perdre la prima de productivitat.”

dimecres, 16 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 21

 PRIMER DIA D’ESCOLA

Havent dinat, s’asseuen davant del televisor per escoltar les notícies. Avui s’han reobert les escoles i tenen un punt d’interès en veure com ha anat tot plegat.

Els crida l’atenció un noiet tot eixerit, que sembla prou acostumat a fer front a les càmeres i que, amb una seguretat envejable, aporta la seva opinió: “Ja en tenia ganes. Portava molts mesos sense poder estar amb els amics. (...) Por? No, perquè sé que tot està preparat perquè no hi hagi contagis. Només hem de respectar les normes. Ara se’ns fa una mica difícil, però d’aquí a dues setmanes ja ho trobarem tot normal.”

El seu testimoni contrasta amb les imatges que serveixen a continuació. Una vintena de mestres manifestant-se a les portes de la Conselleria d’Educació i llegint per fascicles un comunicat contrari a l’obertura dels centres. “S’estan obrint escoles sense les necessàries garanties de seguretat. Els grups són massa nombrosos. (...) Falten quinze mil professionals per poder garantir les ràtios ideals. (...) Han plantejat malament el problema. Calia començar calculant quants professionals calia i després cercar la forma de fer front a l’increment de despesa.”

–Osti –exclama ell davant el discurs que acaba amb amenaça de vaga imminent–, si tan preocupats estan per la manca de mestres, què hi foten aquí? Haurien de ser a les seves escoles i podrien desdoblar vint grups classe més.

-Què dius? –rectifica la dona–. Aquests no han trepitjat una aula des de fa anys. Que no veus que són alliberats sindicals!

-Però quants alliberats d’aquests hi ha?

-Més dels que et puguis imaginar, força més. 

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 20

MESURES DE PREVENCIÓ

M’entretinc a contemplar un grup d’adolescents asseguts en un banc sota un avet monumental que els proporciona ombra. Deu ser l’hora de descans de mig matí perquè l’indret està sembrat d’aquests petits grupets que conversen animadament, segurament comentant les primeres impressions d’un curs que acaben d’encetar. Seuen de costat, sense cap distància, un parell noies a la falda del noi corresponent que les abraça per la cintura. No n’hi ha cap que dugui mascareta, ni penjant al sotabarba ni gronxant de l’orella, com sembla que s’ha posat de moda.

Mentre em trobo reflexionant sobre la inutilitat d’algunes normes higièniques i sanitàries que ens han imposat, se sent el so d’un timbre un xic llunyà que deu advertir els nois i noies de la represa de la seva activitat lectiva. A poc a poc es van aixecant i comencen el camí de retorn a les aules, ho fan cançonerament, sense convicció, amb el posat desmenjat a què ens tenen acostumats els nois i noies d’aquesta edat. Abans d’entrar per la porta de l’edifici, tots s’han col·locat la mascareta que devien dur a la butxaca i s’han anat separant de manera que entre uns i altres hi ha més d’un metre. Sota el llindar de la porta hi ha un dispensador d’hidrogel que tots acaben usant. Està molt bé això de respectar les normes. Contagi, allò que se’n diu contagi, segur que en aquest centre no n’hi haurà.


dilluns, 14 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 19

 ESTRÈS

Fa quatre mesos que figura que treballa a casa, en allò que en diuen teletreball. Avui es reincorpora a la feina de forma presencial després d’un mes de vacances. Té la immensa sort de pertànyer a la categoria de persones que tenen feina fixa i ben pagada de per vida gràcies a unes oposicions que, tot s’ha de dir, va haver de gruar durant tres anys per aconseguir guanyar-les. I ara resulta que forma part de la plantilla de funcionaris del SEPE, una mena d’ironia de la vida que li hauria de recordar a cada moment que és un privilegiat, si atenem els expedients que tracta i la documentació que passa per les seves mans dia rere dia.

S’asseu a la taula que tenia assignada i veu davant seu una pila de documents i carpetes que esperen la seva intervenció per anar donant sortida a sol·licituds de prestacions de diversa mena que es troben aturades per l’allau sobrevingut d’uns mesos ençà a causa dels ERTO i els ERO i tota aquesta mandanga. “Marededéu!”, exclama quan s’adona de la mida de la pila. “No t’equivoquis d’objectiu, Manel.”, diu una veu des de la taula del costat. Ell posa cara d’interrogant i l’interlocutor afegeix: “L’objectiu no és treure’ns aquests expedients del damunt quan abans. Es tracta de demostrar que calen dues o tres persones més per tramitar-los. O sigui que a poc a poc i bona lletra.”

En Manel obre el primer dossier disposat a comprovar els documents i justificants que conté de forma minuciosa. Només faltaria que per voler imprimir un punt de rapidesa al procediment es desviés de l’objectiu o, déu no ho vulgui, cometés algun error imperdonable en el càlcul de la prestació sol·licitada.  

dissabte, 12 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 18

 XXXL

Arriba la tardor, perquè ja estem a les darreres puntades d’aquest estiu estranyot i, com que no han gastat res anant de vacances, han decidit que tocava renovar l’armari. Fa un parell d’anys que ell no es compra cap peça de roba de temporada nova i va essent hora de posar-se al dia. Ella, molt més interessada en la seva imatge, cada temporada acostuma a afegir alguna peça nova al seu vestuari i en jubila alguna, però ell té una mena d’aversió a desprendre’s de la roba usada.

Ha vist dues bruses de màniga llarga que li fan el pes i un jersei prim de coll força original, amb botons, que troba que li escauria. La dependenta li proposa d’emprovar-s’ho per encertar la talla, però ell refusa l’oferiment, mig perquè li fa mandra, mig perquè amb això les mesures de protecció per la Covid s’ha tornat una mica més aprensiu del que ja era. “La talla XXL ha estat sempre la meva. No cal.” “És que en això de les talles, cada fabricant aplica mesures diferents.”, insisteix la dependenta. La seva dona fa anar la mà dreta com qui vol espolsar mosques volent dir: “Deixa’l estar, que no te’n sortiràs.” Després de pagar, surten de la botiga amb una bossa llampant que llueix el logotip de la franquícia, i xino-xano se’n tornen a casa. Ella no es pot estar de dir-li: “Em sembla que són petites. Ja ho veuràs.” “I ara! Em pensava que em tenies més ben apamat.”, fa ell amb un punt d’ironia.

En arribar a casa, la dona aconsegueix que s’emprovi les bruses. Comença per la de color gris i, un cop posada, s’adona que té tot l’aspecte d’un bull blanc d’aquells rodanxons que compren a la cansaladeria. “No pot ser! Jo sempre he gastat XXL. Això és que han fet les talles més menudes.”, s’exclama en veure marcats els sacsons laterals i la panxa contundent. “Sí que pot ser, sí, noi. Quant fa que no t’has pesat? Tants dies de confinament no perdonen. I t’has passat tot l’estiu fent el mandra. Què et pensaves?”

divendres, 11 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 17

 SERVEI AL CLIENT

La Magdalena arriba a l’oficina bancària a mig matí, amb la seva llibreta d’estalvi a la mà. És dia 26 i ahir li devien ingressar la paga. Entre la jubilació i la pensió de viduïtat arriba justet a 800 €, una quantitat una mica escassa però suficient per fer rutllar la seva migrada economia. Acostuma a treure uns quants euros cada setmana i va tirant del moneder mentre n’hi ha. A ella que no li vinguin amb targetes, perquè li agrada veure els diners. Com que és una persona d’hàbits senzills i durant tota la seva vida s’ha hagut d’acostumar a estalviar, no passa estretors. “Ja passen cinc minuts de les 11.”, l’informa la noia que l’atén. “Sí, ja ho sé, m’he entretingut xerrant al forn i ves...”, fa ella a tall d’excusa. “És que a partir de les 11 només atenem amb cita prèvia.” “Però no em diguis que per cinc minuts...”, prova la pobra dona implorant clemència. “A més, si vol treure diners ho ha de fer des del caixer automàtic.” “Ui, no m’hi he entès mai, jo, amb aquell ‘aparato’.”, es lamenta. “Ho sento, però jo ara estic sola perquè el meu company ha sortit a esmorzar i encara no ha tornat. No la puc acompanyar per explicar-li.” La Magdalena va per girar cua i amb l’expressió de “santa paciència!” dibuixada a la cara, fer el camí de tornada a casa i provar sort l’endemà.

Al seu darrere hi ha un noi de cabells llargs, engiponat en una roba que sembla anar-li dues talles gran pel cap baix, que l’atura abans d’obrir la porta. “Voleu que us ajudi, Magdalena?” “Ah, hola, Martí, no t’havia reconegut amb la mascareta. Ves, que no em volen donar els 50€ que necessito, perquè he fet tard.” “Si sabeu el número secret, ja us ajudaré amb el caixer.” “Sí, això sí que ho sé, perquè m’hi vaig fer posar l’any que vaig néixer. Em faràs un bon favor” “Doncs, veniu que ho arreglarem. Només faltaria que haguéssiu de tornar!” I en Martí, abans de sortir rere la veïna de camí al caixer automàtic, es gira i amb cara de mala llet s’adreça a la noia parapetada rere la mampara de metacrilat. “Teniu uns collons que us els trepitgeu!”, crida a viva veu perquè quedi clar el seu missatge. “Us hauria de caure la cara de vergonya.”, afegeix per rematar-lo. 

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 16

 DIADA 2020

Assegut al sofà, mentre repassa les pàgines del diari constatant una vegada més que no hi ha res de nou sota la capa del cel i que tot el que llegeix li sona com si ho fes per segona, tercera o quarta vegada, repassa mentalment les diades viscudes i té un record viu de la primera, la del 1976 a Sant Feliu. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Llavors s’obria al davant una època que anunciava un nou temps i una recuperació de la nació. D’ençà del 2010, que la va viure amb indignació i esperança, no s’ha perdut cap de les manifestacions de la diada. Té encara molt present, per l’emotivitat i la impressionant significació, la via catalana en què va participar a Arenys de Mar, rere el missatge “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”...

L’edat i aquest collons de pandèmia l’han convertit en persona vulnerable i aquest any es queda a casa sense poder participar en cap de les concentracions previstes. Ho fa amb un punt de recança, com si representés una mena de traïció als principis i al compromís personal. Ahir va seguir l’acte institucional per la tele i el va trobar fred, sense ànima, amb alguns detalls que cercaven solemnitat i  ratllaven la ridiculesa. Potser era el seu estat d’ànim, però. D’un temps ençà s’adona que tot plegat no va gens bé i que tenim mala peça al teler.

Mira cap al balcó i descobreix l’estelada descolorida pels anys que fa que hi és penjada. La darrera calamarsada l’ha perdigonada i presenta un estat llastimós. Sent un punt de vergonya. “Me’n vaig fins als ‘xinos’ a comprar una estelada nova. És el mínim que puc fer, penso.” “Vols dir que tindran obert, avui?”, el fa dubtar la seva dona. “Aquests no tanquen mai.” 

dimecres, 9 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 15

 PRIMER DIA


La mare li ha explicat un munt de vegades que com que ja és gran aquest any anirà a la mateixa escola que la seva germana. Tot i que no acaba de fer-se a la idea de tot el que comporta deixar la llar d’infants i aterrar a la secció d’educació infantil d’una escola, la il·lusió amb què li ho ha explicat la mare fa que de moment ho visqui de manera prou positiva i que en parli amb missatges esperançadors. La mare, però, coneixedora del poc que li agraden els canvis, sap que passaran una setmana complicada.

De bon matí, amb la motxilla vermella farcida amb tots els fòtils que l’escola els ha demanat, emprèn el camí de l’escola lluint una mascareta decorada amb el cargol d’en Mic. Ha costat déu i ajut que se la volgués posar, perquè durant tot aquest temps no n’ha volgut portar mai i li han respectat per allò que en els de la seva edat era optativa.

La senyoreta els espera a l’entrada de l’escola. “Hola, Roger! Quina motxilla més maca! A veure que mirarem la temperatura. Molt bé! Posa’t una mica de gel a les mans i ves a fer fila.” El noi gira sobre els seus talons i corre a abraçar les cames de la mare. “Vinga, Roger. Que t’ho passaràs molt bé. Has vist que a la fila hi tens en Guillem? Éreu molt amics a la llar d’infants.” Finalment aconsegueix convèncer-lo, i una mica de mala gana travessa la frontera de la porta per incorporar-se a la fila. La mare, força satisfeta, el veu allunyar-se cap a l’interior de l’escola.

A migdia, espera el fill amb un punt d’inquietud pels resultats de la primera experiència. Encara no ha acabat de sonar el timbre que veu aparèixer la fila dels de P3 pel passadís amb en Roger davant de tot. “On tens la teva mascareta? La del cargol d’en Mic.”, demana intrigada en comprovar que en porta una d’estampada amb caramels. “La té en Guillem. A mi m’agrada més aquesta de la Paula. Me la deixa i demà la hi tornaré.”

dimarts, 8 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 14

 AI, QUE PATIREM!

Dia per dia, fa sis mesos que no va a l’escola, excepció feta de les dues mitges horetes de juny que el van convidar per acomiadar-se d’un grup reduït de companys de classe, dels que els va tocar al sorteig en el seu grup i tanda. Aleshores la sensació ja va ser estranya, com si tot allò no tingués res a veure amb la seva escola, la que fa set anys es va convertir en la seva segona residència durant un mínim de vuit hores cada dia.

Avui hi torna amb la il·lusió de qui estrena bambes noves. De fet, n’estrena, i també motxilla, i estoig, i llapis de colors, i retoladors... I mascareta! La mare n’hi va comprar una que porta estampada una pilota de rugbi a cada galta, l’esport que practica dos dies per setmana tot i que encara no sap si aquest any l’equip tindrà continuïtat.

Arriba puntual, a tres quarts de nou, i a la porta que li han assignat hi troba la Maria, la directora amb l’aparell de mesurar la temperatura a la mà. “Bon dia, Albert. Benvingut!” “Bon dia.”, contesta sense gaire convenciment. La Mònica s’apressa a posar-li gel hidroalcohòlic a les mans. “Hola, Albert. Frega’t bé les mans.”

La colla de nens i nenes de la seva classe, en una fila perfecta i guardant les distàncies, es desplaça ordenadament fins a l’aula on els espera la senyoreta d’aquest curs, la Sílvia.

Escampades per tota la classe hi ha una vintena llarga de taules i cadires, totes separades entre elles, i s’afanya a prendre seient en una de les de la darrera fila que sempre són molt més discretes.

De sobte l’envaeix una sensació de desànim. Recorda el primer dia dels altres cursos: petons, abraçades, rialles, crits... Ara hi ha un silenci expectant. Fins i tot la mestra parla en un murmuri, com si no gosés alçar la veu. “Això no pot anar bé de cap manera.”, es diu a si mateix. “Ai, que patirem!”

dilluns, 7 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 13

 PASSEIG DE DIUMENGE A LA TARDA

Xino-xano, amb la prudència que aconsella l’estat del braç de la Dolo, ens hem acostat fins a la Roureda del Cantarell. Ha estat un bonic passeig de mitja tarda de diumenge que ens ha portat a un indret que feia temps que no trepitjàvem. L’espai, únic per la mida i edat dels roures, ja l’havia retratat en un poema de Concert per a ploma i veus trencades (2009):

Sota el fosc sostre de fulles

ufanoses, retallades,

d’aquests roures centenaris

que han  viscut aplecs humils,

m’acomodo damunt l’herba

recremada de l’estiu

i obro els ulls i les orelles

a l’esplèndida harmonia

dels secrets imaginables

que destil·la aquest indret.




diumenge, 6 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 12

 NEGUIT

A mesura que s’acosta el dia de tornar a classe amb tots els nens i nenes, se li va formant una mena de nus a la boca de l’estómac que a vegades li dificulta la respiració. Ha arribat a pensar que s’ha contagiat de Covid-19, però el test que li han fet quan la mare ha insistit a  acompanyar-la al CAP ha donat negatiu. Tot i això, no hi ha manera que es llevi del damunt aquesta mena d’angoixa que la corseca. Massa informacions contradictòries, massa consells que no sempre són coincidents.

Ha arribat el dia “D”. Es lleva a desgrat, havent dormit poc i malament. El dia abans al vespre va preparar tots els patracols: la maleta amb els llibres, la llibreta, l’estoig amb els estris d’escriure. Encara amb els ulls mig adormits, la veu damunt la cadira que té la bata penjada al respatller, i el cor li fa un salt. “Mare, no puc anar a l’escola. No puc, de veritat!”, diu amb veu prou alta com perquè la seva progenitora la senti des de la cuina on està preparant l’esmorzar. “Mireia, para de fer el ruc, que no tens tres anys. Quan eres petita i els primers dies t’havia d’acompanyar a parvulari, tenia paciència, però tens vint-i-quatre anys i ets la mestra, collons! Al final em faràs emprenyar. Aniràs a treballar encara que t’hi hagi de portar a rossegons.”

dissabte, 5 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 11

 EXPERIMENTACIÓ SOCIOLÒGICA

Fa dies que rumiava de fer una prova per valorar ni que fos subjectivament l’índex de persones amb cervell esbarriat que sota l’etiqueta de negacionistes voltaven sense atendre les mínimes normes de precaució i protecció. Va anar a la botiga dels “paquis” a comprar el mòbil més barat que tenien i una tarja de prepagament. A la tarda va imprimir un fotimer de quartilles amb el missatge: “Si estàs tip que et manipulin, uneix-te a nosaltres. Fem una associació contra la mentida del COVID-19. 60XXXXXX7. Truca’ns.” Havent sopat, va agafar la motxilla plena de pasquins i amb l’ajut de la cinta adhesiva els va anar fixant en arbres i fanals de tot el poble. Apa, ja només restava esperar la resposta ciutadana.

L’endemà estava una mica desanimat, perquè no havia trucat ningú, però es va convèncer que calia donar-los una mica més de temps. A partir del tercer dia el mòbil va començar a sonar. Ell explicava l’objectiu que suposadament el movia i anava anotant nom i telèfon al costat d’alguna observació o argument que li proporcionava l’interessat en l’associació.

Al cap de quinze dies disposa d’una llista d’una quarantena llarga de personatges amb un catàleg d’estupideses argumentals que li permetrà escriure l’article que fa dies li ballava pel cap: conspiracions mundials, interessos ocults de farmacèutiques, voluntat de control de les masses, alienació de consciències, desactivació de moviments de protesta...

Finalment dona per bona la inversió feta en el mòbil, en treu la tarja i el posa a dormir, comptant que segurament més endavant en podrà tornar a fer ús amb propòsits similars al que l’ha tingut ocupat aquests dies.

divendres, 4 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 10

EFECTES SECUNDARIS

El gel hidroalcohòlic, una substància l’existència de la qual ignorava per complet, ha arribat a les nostres vides per quedar-s’hi definitivament. La meva dona, que malgrat la jubilació no ha perdut ni cinc cèntims de la seva vocació didàctica, finalment ha aconseguit que en faci l’ús freqüent que aconsellen les autoritats sanitàries. Entre les vegades que m’hi frego les mans a casa i les que ho faig entrant i sortint dels comerços que visito, compto ben bé que l’esmentat producte es posa en contacte amb les meves mans almenys una dotzena de cops al dia. Algú pot pensar que aquesta afirmació és hiperbòlica, però pareu-vos a pensar-hi i us adonareu que no exagero gens ni mica. Ahir, mentre em trobava a la sala d’espera d’una consulta mèdica (no rigueu, que hi anava d’acompanyant) em vaig entretenir a llegir amb atenció un cartell que explicava com practicar una bona desinfecció de mans amb el producte de què estem parlant. Vaig adonar-me de com de malament ho feia i vaig memoritzar totes les fases i maniobres de mans que cal realitzar a fi que el gel arribi a tots els racons de les mans. Ara l’operació em suposa ben bé un minut de la meva vida. Comptat i debatut, cada dia destinaré un quart d’hora a desinfectar-me la part terminal de les extremitats superiors. Ja m’està bé, és una bona forma d’omplir el temps. A més, he descobert que l’ús perllongat del gel hidroalcohòlic té un efecte secundari meravellós: m’han desaparegut les taques epidèrmiques de les mans, aquelles que van apareixent amb la intenció de recordar-nos que anem sumant anys. No ho heu comprovat? És gairebé màgic.

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 9

REMEI INFAL·LIBLE

El meu grau d’aprensió supera de llarg la mitjana del de les persones de la meva edat i condició, en soc conscient i no me n’amago, tot i que de vegades em costa un xic reconèixer-ho. D’ençà que a començaments d’any vaig deixar el tabac (per tercera vegada i potser definitiva a la meva vida), el meu cos ha començat a donar senyals inequívocs de malestar que de bon començament atribuïa a la síndrome d’abstinència de la nicotina, però la cosa es va anar allargant i vaig decidir anar a veure el metge per fer-li cinc cèntims de les meves inquietuds. Plaques de RX, analítica, electrocardiogrames, auscultacions, ecocardiograma, dos mesos de pandèmia pel mig, TAC abdominal, test Covid-19, TAC toràcic de contrast... M’han practicat totes les proves conegudes i he vist uns quants especialistes. Fins ara, res de consideració. I jo que aquests dies, potser agreujat pel neguit de l’accident de la meva companya de viatge, em vaig sentint cada vegada pitjor, amb l’esquena queixant-se tothora, el pit amb sensació d’opressió i molèsties similars a una faringitis incipient. Decideixo anar a urgències de la petita clínica on ja em consideren com de la casa, amb una carpeta farcida de tota la informació recollida durant mig any. Un metge si fa no fa de la meva quinta escolta pacientment el meu memorial de greuges. Rere la mascareta amb què es protegeix, em sembla endevinar-hi un somriure un punt irònic. Després d’una detallada auscultació, comprovació del nivell d’oxigenació de la sang, valoració de la tensió arterial i un nou electrocardiograma, amb l’afegit de la consulta de tots els informes que porto ordenats per dates a la carpeta, el metge em diu: “Res que mereixi la categoria d’important. Pensa que com més proves et facis, més cosetes et trobaran. Jo diria que hi ha un punt d’ansietat en tot el que et passa. El meu consell és que facis un “kit-kat”. Aquest vespre us n’aneu amb la dona a la plaça i et recomano que demaneu un biquini al bar que fa cantonada amb el carrer de les Neus. No n’has menjat mai cap de tan bo. I a viure, que són quatre dies i s’han d’aprofitar.” Haig de reconèixer que la conversa que hem mantingut després m’ha reconfortat d’allò més. Aquesta nit he dormit quatre hores d’una tirada, cosa que no feia des de qui sap quan. Però m’ha dit una cosa que em fa rumiar, que parli amb el metge de capçalera perquè he de vigilar la tiroides, que sembla que desenvolupa un goll.

dijous, 3 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 8

 CIGRONS CUITS

La dieta mediterrània que ens hem imposat ens obliga, a la meva dona més que no pas a mi, a tenir cigrons al plat un dia per setmana. No cal dir que per una lliura de cigrons no compensa fer gaire  enrenou a casa, per tant els comprem cuits. Avui és dijous i a casa és dia de gra, no de paella. M’acosto a la botigueta del carrer de sota i estic de sort perquè només tinc una clienta al davant. “Seran dos amb trenta-cinc!”, em diu la Matilde. I mentre m’entretinc comptant les monedes perquè veig que disposo de força xavalla m’afegeix una informació: “Aquesta setmana, tanquem, eh!” “Feu vacances?”, demano amb un punt d’estranyesa mentre li lliuro el preu exacte. “I ara, no. Vull dir que baixem la persiana. Em jubilo i la meva filla ha trobat feina de caixera en un supermercat. Em sap greu, però...” “Doncs sí, un bon greu. On trobaré gra cuit al punt just?” Després d’afegir-hi algunes observacions i bons desitjos per a la nova etapa de la seva vida des de la meva experiència de jubilat, me’n torno a casa amb un deix de desànim. Al veral han tancat la merceria, el colmado, la fruiteria, el quiosc, la bacallaneria... I a la carnisseria hi veig cada vegada menys gent. Els supermercats han acabat amb la vida de barri. I aquest collons de pandèmia l’acabarà de rematar!

dimecres, 2 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 7

 CUES

Surto de casa de bon matí. Tinc cinc objectius a assolir abans de migdia i temps sobradament folgat per no haver d’anar amb presses. Primera estació, la farmàcia, per adquirir els múltiples productes químics que ens mantenen l’organisme en estat de viabilitat acceptable; a la vorera hi tinc quatre persones fent cua i esperant tanda. Segona estació, el forn de pa, per comprar el rodó girat de mig quilo de cada dia; tinc tres persones al davant que esperen pacientment a la vorera. Tercera estació, el quiosc, perquè bé que haig d’informar-me de les darreres informacions de la mare que va parir el Covid i en Messi de passada. Quarta estació, el banc, on haig de reclamar que ja està bé això de cobrar-me 36 € de comissió per una targeta renovada; hi ha set persones que s’han llevat abans que jo i que, mantenint la distància protocol·lària, s’estan a peu dret sota un sol que comença a fer-se notar. Cinquena estació, l’oficina de correus, on haig de certificar un enviament d’originals de la darrera novel·la que viatjarà a terres llunyanes en un nou intent que el jurat d’un certamen literari la vulgui mirar amb bons ulls. I aquí ja se m’ha acabat la paciència. A ple sol compto fins a deu persones que s’esperen per poder accedir a l’oficina. Rellotge en mà, compto com passen els minuts sense que la cua bellugui. Trenta-cinc minuts! Quan accedeixo a l’interior m’adono que hi ha tres persones atenent els clients al taulell, i una quarta que està endreçant papers segurament per poder garantir que a les 3 (perquè a la tarda ja no obren) tindrà la feina acabada. Un grup d’altres tres està xerrant animadament a peu dret a l’interior de l’oficina, completament aliens a la demanda d’atenció. Tinc ganes de muntar un temperi i dir-los el nom del porc, però la meva educació m’ho impedeix. Em sembla que quan la noia que m’ha atès m’ha tornat el canvi encara li he dit: “Gràcies. Bon dia.” Tinc el temps just d’arribar a casa i posar-me a fer el dinar.

Sort que avui no he hagut d’anar al CAP, perquè en aquest cas ja estaríem parlant d’una veritable epopeia!

dimarts, 1 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 6

JUBILACIÓ

Val a dir que hom espera l’arribada d’aquesta etapa de la vida amb la il·lusió de no estar pendent d’horaris i poder dedicar temps a aquelles activitats que ha anar ajornant al llarg de la vida laboral activa segurament amb la inconscient voluntat de poder seguir actiu com més anys millor. Certifico la validesa d’aquestes expectatives i per res del món tornaria a la meva professió de mestre, tot i reconèixer que n’he gaudit d’allò més i he estat enormement afortunat per poder dedicar-me a la que considero la millor professió del món. (Suposo que cadascú deu opinar el mateix de la seva.) Ara bé, també cal considerar alguns inconvenients i entrebancs: a mesura que guanyem anys, el temps accelera la velocitat i el veus passar a tota llet; cada dia descobreixes una nova xacra per afegir al catàleg de dolències; la inactivitat física del període de confinament m’ha afectat la biga de l’esquena, i segur que mai més en serà d’altra; aquesta setmana se m’ha inflat el segon dit del peu esquerre; el dentista ha decidit que l’incisiu superior que volíem conservar ha arribat a la fi de la seva vida útil i l’ha esborrat de la geniva, deixant-hi una porta per on s’escapen les esses i els capellans...

Sort en tinc de la mascareta que em permet fer vida normal i mantenir relacions socials sense que els meus interlocutors es fixin inexorablement en la meva precària dentadura amb posat de commiseració!