REFLEXIONS DE JUBILAT, 59

AIXÒ DE L’EXTREMA DRETA

Siguin identitaris d’aquí o ultranacionalistes espanyols, tenen la mateixa consideració de feixistes i, per tant, cal vacunar-se contra els efectes que la seva podrida dialèctica tenen sobre la democràcia que només usen instrumentalment malgrat que no hi creuen i la volen esborrar.
Hi han sigut sempre, amagats darrere sigles que els protegien i els mantenien camuflats, però s’han destapat i ara actuen amb un desvergonyiment preocupant i sense amagar la seva condició i les seves intencions. Sentir com cantaven a ple pulmó “¡Hemos pasao, hemos pasao!” la nit electoral, fent referencia al “¡No pasarán!” de la resistència madrilenya a l’exèrcit feixista en la Guerra Civil ens hauria de preocupar, i molt!
Han tret un fotimer de vots i tothom se n’estranya, però al cap i a la fi només s’han limitat a dir el que volien sentir els de les classes més benestants que no s’atreveixen a verbalitzar-ho i les persones de classe més humil, les més incultes i necessitades, fartes que el sistema polític no els escolti ni resolgui els seus problemes.
És molt curiosa aquesta pinça social que conflueix en unes sigles llatines (potser per fer creure que tenen una certa cultura). Tant de bo aquest moviment acabi autodestruint-se com ho han fet els de color taronja, però aquests energúmens són d’una altra espècie i han vingut per quedar-se, tal com indica el corrent europeu de molts països, fins i tot els nòrdics que semblaven d’allò més cultes i civilitzats.
Almenys procurem que no creixin en nombre, perquè els haurem d’acceptar com un mal inevitable.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 58

PER TREURE’S EL BARRET!

No només són bones i ho guanyen tot, són agradables de tracte, senzilles, parlen amb humilitat i transmeten valors com l’esforç i la constància.
A veure quin dia veurem algun dels que cobren milions cada temporada per fer el mateix que aquestes noies posant-se una samarreta de compromís amb alguna causa social. Segur que això els faria perdre diners d’algun patrocinador i no podrien arribar a final de mes, pobrets.
Quan sento parlar dels valors que transmeten aquesta colla de nois consentits, la majoria amb estudis primaris i capacitat discursiva de pena, que el millor que saben fer és fotre xuts a una pilota i escopir damunt la gespa, i s’embutxaquen milionades, ho trobo lamentable.
Veure l’Aitana Bonmatí que per celebrar una “Champions” es posa una samarreta de suport als refugiats m’omple de satisfacció. A veure si l’esport femení en general comença a donar lliçons de com s’han de transmetre els valors.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 57

ENCARA MÉS SOBRE LA COMPRENSIÓ LECTORA DE LA MAINADA

He llegit a l’Ara un article de l’Alba Castellví, exprofessora de didàctica de la literatura infantil i juvenil, que m’ha afegit mitja tona de preocupació al voltant de la feina dels mestres a l’escola pel que fa a encomanar el gust per la lectura i l’interès per la literatura.
No hi ha cap mestre que surti de la universitat sabent com ho ha de fer per ensenyar a llegir. Els futurs mestres de primària creuen que això ja ho fan a infantil, quan la majoria de nens i nenes de primer de primària o tenen moltes dificultats lectores o simplement no en saben gens. Els mestres d’educació infantil tampoc no ho veuen perquè se suposa que aquest contingut didàctic es deu donar als que cursen primària. Els uns pels altres, i la casa sense escombrar!
Quan l’Alba explica la seva experiència el primer dia de classe amb estudiants de tercer curs de mestre de primària, refereix una realitat espaterrant. De la vuitantena d’alumnes que tenia, una seixantena no recordaven cap llibre llegit en edat escolar o bé el recordaven amb disgust. Quan va fer la pregunta de si els agradava llegir, la majoria va confessar que gens ni mica. No només detestaven aquesta activitat, sinó que ho reconeixien sense cap vergonya ni propòsit d’esmena.
Què voleu que us digui! En la reflexió d’abans-d’ahir només parlava d’un parell de causes dels mals resultats en comprensió lectora, i aquí en teniu una altra. Em resistia a posar el dit a la llaga dels professionals de l’educació, per allò del corporativisme que et porta a no voler parlar malament dels qui exerceixen la que ha estat la teva professió, però em sembla que convé un replantejament seriós abans el carro ja estigui al mig del pedregar.
La trista experiència que tenim a casa, en la persona de la nostra neta, ens diu que cal començar a estirar les orelles i demanar responsabilitats. A finals de segon de primària ens vam adonar que tenia serioses dificultats lectores i quan els seus pares ho van comentar a l’escola sembla que se’n van sorprendre perquè prou que agafava el llibre a l’hora de lectura. Només cal que us digui que eren divuit nens i nenes a classe i que tenien dos mestres durant la majoria de les hores lectives. Oi que no fa falta que digui res mes?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 56

ALLÒ DE L’EDUCACIÓ

Potser sí que m’he fet vell i els meus costums i valors ja no són vàlids en aquests temps que corren, però permeteu-me una mica de reflexió al voltant de la imatge que donem i el tracte que dispensem als nostres interlocutors.
Veure com una suposadament reconeguda poetessa que respon al nom de Juana Dolores es desboca i comença a cagar-se en tot, fins i tot en la persona que l’entrevista i en l’entitat que l’acull per fer l’entrevista em va semblar una completa anada d’olla (que és com els joves em sembla que es refereixen a quan algú pixa fora de test).
Es pot ser crític, es pot ser radicalment crític sense cap necessitat de caure en l’insult i la grolleria més absoluts. Una cosa és pensar que en Trias no et convé com a alcalde i l’altre desitjar que li caigui un meteorit al damunt, per posar un exemple de les barbaritats que va deixar anar. I tot això per penjar-se la medalla de marxista, sembla. En tot cas, l’expressió “puto vell” que va repetir vàries vegades diu ben poc de la seva educació, sobretot pensant que la gent gran mereix respecte encara que només sigui per la seva condició. Això seu suposa reforçar un edatisme que llavors hem de combatre. Visca la coherència!
Ara bé, no ens enganyem, en el fons va aprofitar per promocionar un llibre “que li importava una merda”, segons ella, i perquè amb aquests minuts de glòria ha acabat de fer-se un nom en el panorama literari modernet. Sincerament, a mi sí que m’importa un rave la seva poesia, perquè una persona que és capaç de fer el que va fer no em mereix cap mena d’interès ni respecte. Digueu-me antiquat.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 55

SUSPESOS EN COMPRENSIÓ LECTORA

L’informe PIRLS (Estudi Internacional de Progrés de Comprensió Lectora) ens acaba de deixar completament retratats. Els alumnes de 4t d’EP de les escoles del nostre país estan a la cua de la resta d’autonomies avaluades. Per darrere només hi ha Ceuta i Melilla. No, no cauré en l’acudit fàcil, no patiu, però deixo que us l’imagineu sense que us calgui verbalitzar-lo.
Com hem arribat aquí? Com hem pogut permetre aquest deteriorament de la qualitat d’aprenentatge a les nostres escoles? Se m’acudeixen diversos factors a considerar, però em fixaré en el més evident.
La pandèmia hi ha tingut alguna cosa a veure, però també hauria hagut d’afectar la resta d’autonomies i no és el cas. De fet els alumnes amb millor comprensió lectora als 10 anys són els asturians, una cosa poc sorprenent si tenim en compte que el seu sistema educatiu bàsic està molt disseminat en petites escoles rurals i tenen poca immigració. Però el nostre cas és més complicat. Si partim de la base que el 60% d’alumnes no tenen el català com a primera llengua a casa, un any i mig sense el referent constant del català a l’escola segur que els ha perjudicat més que no pas els qui a l’escola tenen només la llengua castellana com a vehicular.
Però no fa gaire vam conèixer que els resultats de l’Escola Vedruna Àngels (en ple barri del Raval de Barcelona) té resultats excel·lents a la prova de català de competències bàsiques. Si tenim en compte que tenen alumnes de 26 nacionalitats diferents i que només 1 de cada 10 parla el català a casa, alguna cosa deuen estar fent bé aquest equip de persones. Potser seria un bon moment per demanar-los què cal fer.
De fet no hi ha altra solució que garantir més hores de lectura comprensiva sobre paper. I si aquesta lectura és amb guia o acompanyament de l’adult, molt millor. No llegir sobre pantalla, que provoca sempre l’ansietat de trobar respostes ràpides i no facilita la concentració. El paper exigeix més reflexió, més pausa i concentració, unes habilitats que van perdent a força de passar-se les hores davant un mòbil, un iPad, una tauleta o un ordinador.
Potser a força de rebre clatellades algú posa una mica de seny i recuperem i reforcem l'imprescindible treball sistemàtic de llengua, una tasca que en cap cas no s’hauria de confiar als famosos projectes. Ara semblen la “panacea” i em fa por que resultaran una autèntica “capsa de Pandora”.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 54

QUINA CREU!

Encara no hem pogut reposar ni curar-nos les ferides de la campanya de les municipals que a la metròpoli decideixen que s’ha de continuar amb el ball. Un altre mes i mig de campanya electoral fins que els lemes, les utopies, les mitges veritats i les mentides matusseres ens surtin per les orelles abans que ens esclati el cap.
Què hem fet per merèixer aquesta tortura? No ens ho podríem estalviar? No hi hauria una manera més digna, barata i eficient d’informar els electors sense sotmetre’ls al bombardeig sistemàtic que ens espera?
I jo que havia fet vacances aquestes dues darreres setmanes esperant que tot passés!
En fi, tornem-hi! Ahir en Turull es va despenjar amb una proposta que és l’única viable perquè a Catalunya puguem aprofitar el batibull que s’organitzarà a nivell de tot l’estat i aconseguir escombrar cap a casa. Una llista única de tots els partits indepes seria una lliçó per als sociates que diuen que això del procés ja s’ha acabat i els obligaria a fer concessions si volen el nostre suport, que el necessitaran, això segur. Quina llàstima que això sigui una fantàstica utopia!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 53

SE’N VAN, PERÒ DEIXEN LA MERDA

Una de les poques alegries que m’han proporcionat aquestes darreres eleccions ha sigut la confirmació de la desaparició de “Ciutadans”, una agrupació nascuda a Barcelona l’any 2005 amb l’únic objectiu d’atiar un conflicte lingüístic a Catalunya.
Per culpa seva es va sentir la llengua castellana per primera vegada al Parlament i és gràcies a ells i la resta de formacions que han anat sortint com bolets però sempre amb els mateixos noms al darrere que han aconseguit promoure el conflicte lingüístic a les escoles del nostre país.
Penso que potser a la llarga el destí final dels de VOX, que també va néixer de la mà d’un altre català il·lustre (Aleix Vidal-Quadras), haurà de ser el mateix, quan es descobreixi que darrere d’aquests missatges xenòfobs i populistes hi ha un buit immens d’idees.
La llàstima de tot això és que se’n van però deixen la merda, perquè han aconseguit normalitzar el seu discurs podrit de mentides, odi, intransigència i lemes vomitius. A força de sentir-los els hem acceptat com un mal menor de la democràcia. Això els ha blanquejat i ara les taques ja no se n’aniran ni amb lleixiu.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 52

TOT PLEGAT, UNA PENA

Dels resultats d'aquestes eleccions municipals, a banda d’alguns detalls positius que ni cal esmentar per insignificants, només en trec una imatge: l’enorme quantitat d’energúmens de cervell encongit que s’han fet un lloc en molts ajuntaments de casa nostra a l’empara d’un ressorgiment feixista bastit al voltant de VOX i d’altres fenòmens més particularment nostrats que s’adjudiquen la consideració d’identitaris.
A mi tot plegat em fa una certa por per la tendència que estic convençut que costarà molt de trencar i que ja ha suposat la pèrdua de les Illes i del País Valencià. S’acosten temps difícils i em temo que veurem coses que mai no ens havíem imaginat.
En fi, que potser no resulta tan forassenyat el pensament esbiaixat que de vegades em porta a valorar si no seria millor un exili autoimposat en una selva ignota per fugir de la que ens caurà al damunt.
Però em sembla que faré cas al determini de Salvador Espriu:
“Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.”
I, tot i que cada dia que passa el trobo més utòpic, reforçaré les meves il·lusions de futur amb el vers d’un altre poeta, en Miquel Martí i Pol:
“Tot està per fer i tot és possible”.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 51

EXERCICI DEMOCRÀTIC

Després d’aquestes vacances autoimposades, reprenc el mal costum de torturar-vos cada dia amb un escrit que segurament seria del tot prescindible, però que em permet la pràctica de l’escriptura sistemàtica per no perdre el costum iniciat amb la punyetera pandèmia.
Avui he anat a votar, per convicció, per responsabilitat i per militància democràtica (no partidista, perquè no em veuran mai en cap partit). Érem pocs al col·legi electoral; hi havia força més apoderats dels partits i llistes que es presenten a les municipals que no pas votants amb el DNI i el sobre a la mà. M’ensumo que la participació serà minsa.
Això que us deia, que he votat, després de comprovar que figurava al cens i després que la presidenta comprovés que només hi tirava un sobre (volia garantir que no n’hi introduïa dos, perquè amb els temps que corren i que parlen de tupinades, vés a saber!). I durant tot el procés no m’he tret del damunt la sensació d’estar fent una cosa banal, la importància de la qual resultava relativa vist l’ambient en què es desenvolupava tot plegat.
I la memòria m’ha dut cinc anys i mig enrere quan vam poder participar d’una votació èpica, quan es respirava un ambient de neguit (pel perill que vinguessin els picolos o els piolins a hostiar els votants), de fermesa (perquè estàvem fent una cosa prohibida i ja se sap...), d’il·lusió (perquè llavors ens movia un objectiu que crèiem abastable), d’esperança (perquè ens semblava que podíem canviar el futur del país)...
En fi, que si em donen a triar, prefereixo la normalitat d’avui encara que sigui una mica insulsa, però els qui vam viure aquell referèndum el durem sempre a la memòria. Dels fets d’aquell 1 d’octubre, ni oblit ni perdó! Que ho tinguin clar els qui es pensen que hem passat pàgina.

UNA OLIVERA

Quan l'any 2018 vaig rebre de mans de la consellera Jordà el Premi Món Rural de Narrativa, em van regalar un plançó d'olivera que era tot un símbol. El plançó va arrelar a la terrassa de casa i cinc anys després té aquest aspecte formidable. 

 Avui, contemplant-lo després de la benaurada pluja que ha caigut aquests darrers dies, he pensat que bé podria suposar una mena d'oracle del futur que ens espera, incloent-hi l'estelada, per descomptat. Vivim tan immersos en la negativitat de tots els discursos que ens arriben que de vegades ens resulta molt difícil mirar endavant amb una mica d'esperança. 

Digueu-me càndid, ingenu, il·lús... però per un dia que decideixo ser una mica optimista, no em trenqueu la girada, sisplau. 

(I ara m'agafaré uns dies de vacances fins que passi tota aquesta merda de campanya electoral, perquè em faria dir disbarats que tampoc no aportarien res de bo al tema.)

REFLEXIONS DE JUBILAT, 49

AIXÒ VA DE MAL BORRÀS

La notícia que han suspès el 45% dels alumnes que s’han presentat a les proves d’aptitud personal per accedir a la carrera de mestre, tot i no sorprendre’m, em diu que definitivament hem perdut el rumb i algú haurà d’inventar una nova brúixola. Aquest percentatge es refereix als nois i noies que han fet batxillerat, perquè en el cas dels qui hi volen accedir des de cicles formatius arriba fins al 65%.
No us penséssiu pas que la prova en qüestió té la categoria i dificultat de les PAAU (selectivitat). Només es limita a valorar la capacitat de comprensió i interpretació de textos escrits, la capacitat de producció de llenguatge per a expressió pròpia i l’aplicació de les matemàtiques per a la resolució de problemes elementals. Els coneixements no cal avaluar-los perquè ja es poden trobar per Internet.
És a dir que la meitat dels nois i noies que volen ser mestres en aquest país no entenen el que llegeixen, no se saben expressar i no saben aplicar operacions simples per resoldre problemes quotidians. Segurament alguns no sabrien ni tornar el canvi en una transacció comercial simple.
Què voleu que us digui? Que a magisteri s’hi apunten els qui no es veuen amb cor de fer una altra carrera? Segurament, tot i que no deuen pas ser la majoria. Que és la viva expressió del resultat de la pèrdua de la cultura de l’esforç? D’això en podeu estar ben segurs, comprovant com tots aproven l’ESO i la majoria no han fet ni brot durant quatre anys. No es pot suspendre cap alumne perquè li causaríem un trauma irreparable.
El que més em preocupa és que aquests haurien de ser els responsables de la formació bàsica dels ciutadans del futur i els qui haurien de revolucionar el sistema educatiu des de dintre del sistema. Perquè fins ara tots els canvis que s’hi ha anat aplicant han resultat nefastos: els resultats ho demostren. De debò que tenim mala peça al teler.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 48

PARLANT DE SUÈCIA...

Parlar d’aquest país uns anys enrere significava fer-ho d’una mena de paradís democràtic, exemple de benestar social, model cultural i cívic, etc. Parlem del temps del primer ministre socialdemòcrata Olof Palme, assassinat el febrer de 1986.
Què ha passat perquè se n’hagi anat tot a prendre pel sac i un partit d’extrema dreta sigui la segona força política del país?
Què ha passat perquè s’hagi convertit en el país amb una taxa més alta de morts per arma de foc de tota la Unió Europea?
D’on ha sortit tota la delinqüència organitzada al voltant de la droga i el tràfic d’armes? Evidentment que sobretot dels que han vingut de fora: països de l’est, sirians, nordafricans...
I amb això no vull donar la raó als d’extrema dreta, que consti, perquè a Alemanya hi ha arribat pla més immigració que a Suècia i no tenen aquest problema, de fet no tenen ni la meitat de problema del que tenim nosaltres.
No es pot acceptar immigració sense una atenció adequada, perquè si es deixa a l’atzar es van creant guetos ingovernables als quals després només se’ns acudeix fer-hi front amb policia. Això és el que els ha passat a Suècia, amb un codi penal més que benèvol que aplica penes lleus als menors de 25 anys i amb els menors de 15 inimputables. Per tant, els grups mafiosos es dediquen a reclutar nois joves.
A mi tot plegat em comença a sonar massa semblant al que tenim a prop, que consti!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 47

CELEBRANT EL DIA D’EUROPA

Sembla que a la judicatura francesa se li estan encomanant els tics totalitaris de la que ens toca patir a casa nostra. Han trobat una bonica manera de celebrar el dia d’Europa i s’han despenjat amb una sentència que prohibeix a cinc ajuntaments de la Catalunya Nord fer servir la llengua catalana als plens tal com han vingut fent des de fa molt de temps, sempre sense problemes.
Els cinc batlles i batllesses d’aquests pobles han manifestat que seguiran usant la seva llengua, que només faltaria!
Esperem que, en algun lloc de les instàncies judicials superiors, algú esmenarà la plana d’aquest tribunal de Montpeller que no ha d’envejar res als que aquí ens toquen el que no sona. Suposo que, com que allà no és Espanya, no els enviaran els gendarmes amenaçant amb porres perquè a ningú no se li acudeixi desviar-se de la norma sagrada que diu que la llengua única de la república és el francès.
En tot cas, tenint present que els veïns de l’altra banda dels Pirineus són ciutadans d’una democràcia plena i consolidada des de fa anys, nosaltres encara ens hem de sentir afortunats per disposar del reconeixement que aquí se’ns atorga tant a la sagrada Constitució com a l’Estatut trepitjat.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 46

PISCINES

Acabo de llegir al diari que a Sant Cugat del Vallès hi ha censades 5.000 piscines particulars. Suposo que deu ser cert venint d’una font d’informació fiable, perquè d’entrada quan et diuen aquesta quantitat t’esgarrifes una mica. De fet deuen rondar els 100.000 habitants, o sigui que potser tampoc no és tan exagerat.
Estic d’acord que el problema de la sequera no és estrictament causat per l’elevat nombre de piscines particulars que hi ha per tot el país, també hi col·labora l’aigua potable que es perd per fuites en les canonades de distribució (que és vergonyós), el sistema de reg de camps per inundació (que han tingut anys per substituir-lo per un sistema més eficient), el poc mirament que tenim tots plegats a l’hora d’obrir l’aixeta...
Però tornem a les piscines. A la imatge en podreu comptar una vintena i només n’hi ha una de buida. En un país que tot just ara sembla que hem descobert que és de secà, permetre que tothom qui es fa una caseta tingui una piscina al costat deu ser poc menys que un delicte. I que no em vinguin amb allò que un cop plena ja no s’ha de buidar que ja es va reciclant, perquè només és cert en part.
Aquest any no omplirem la petita piscina del terrat que cada any posem amb la finalitat que es refresquin els nets, perquè ens fa mal al cor de malbaratar 2m3 d’aigua, mirem de regar el mínim possible les plantes, posem una palangana per recuperar l’aigua de la dutxa mentre esperem que s’escalfi... Mentrestant només a Sant Cugat hi ha 5.000 piscines plenes, i suposo que se seguiran regant els camps de golf, perquè són pla més importants que tots els fruiters de la terra ferma.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 45

AIGUAMOLLS DE SECÀ

A l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), a banda d’una certa tendència a l’integrisme conservacionista, en aquest cas també se li ha de reconèixer un punt d’optimisme exagerat.
En plena secada estructural i el Gurri aportant un cabal minúscul, apostar per crear dues basses a la zona de Les Casasses jo ho qualificaria d’optimisme exagerat. Home, sempre pot tornar a haver-hi una avinguda extraordinària com el del temporal Glòria i llavors segur que les omplen, però de moment ho veig difícil.
Que consti que el projecte el trobo interessant i a la llarga els espais acabaran naturalitzant-se i fins i tot podrem observar-hi ocells, però de moment... Els atorgarem cinc cèntims de confiança i un punt de fe creient que l’espai té futur, però em temo que tot plegat no acabi com la bassa dels Puig dels Jueus: un canyissar sense aigua. 
Ara només falta que els qui van a passejar-hi el gos es mentalitzin que l’han de dur lligat, altrament aquest espai no serà mai un lloc segur de refugi per als ocells que s’hi poden instal·lar o simplement fer-hi parada.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 44

RETORN AL PASSAT REMOT

Compareu les dues imatges i feu-vos creus de les semblances que hi podeu trobar:
-en totes dues hi ha dibuixets,
-en totes dues aquests dibuixets són vivament acolorits,
-els dibuixets de l’una i l’altra tenen una finalitat comunicativa,
-en totes dues imatges hi apareixen elements usuals de l’època...
Només les separen 5.000 anys!
Llavors arriba la necessària reflexió al voltant d’aquesta punyent realitat. Resulta que, malgrat tots els avenços tecnològics en matèria de comunicació, hem descobert que l’economia de llenguatge (expressar el màxim de significat amb el mínim de símbols) ja l’havien inventat els egipcis i també més endavant els maies, tot i que en aquest segon cas els seus glifos eren més simbòlics.
D’això se’n diu retrocedir en el temps i anar renunciant a la complexa estructura del nostre llenguatge, l’aprenentatge del qual té la seva dificultat, d’acord, però ens configura el pensament i ens organitza el cervell, no ho oblidem.
A veure si a força d’anar-ho simplificant tot acabem patint una llastimosa involució!
Ep!, amb això no vull dir que hàgiu de renunciar a les emoticones a l’hora d’enviar missatges, però, si us plau, que siguin un complement del llenguatge, que no el substitueixin!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 43

CONCERT MÀQUINA DE BATRE

La pseudomúsica que els veïns del parc Xavier Roca Viñas ens hem vist obligats a escoltar fins a la una de la matinada, a mi em mereix si fa no fa la mateixa consideració que la sorollada que feia la màquina de batre plantada a l’era de Can Sargantana que durant tres dies de juliol teníem cada any com a fons sonor.
Amb això vull dir que si hagués estat una altra música més melòdica potser no se’ns hagués fet tan insuportable, però segueixo pensant que la una de la matinada és una mica tard per al ritme vital de la majoria dels veïns.
Encara bo que aquest any han tingut la delicadesa de posar els bafles encarats cap a l’est, donant l’esquena a les edificacions, altrament i havent-los situat a tocar dels edificis, potser haurien aconseguit trencar algun vidre. Així i tot, si posaves la mà al vidre percebies perfectament la vibració.
Mira que el parc arriba a ser gran! No hi havia cap altre espai perquè s’hi pogués encabir l’escenari i el mig centenar curt de fidels seguidors d’aquesta música, hipnotitzats tant pel que els entrava per les orelles com pel que es fotien al cos?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 42

ES VEIA A VENIR?

Després del luctuós esdeveniment en què va perdre la vida un noi de 15 anys a Sant Hipòlit, s’han succeït, perquè els mitjans de comunicació han anat a burxar, declaracions de veïns del poble lamentant-se del fet i queixant-se que a les nits hi ha “trànsit” i “tràfic” i que el presumpte homicida el tenien tots fitxat (no només els Mossos d’Esquadra) com a persona perillosa i conflictiva.
Si realment tot això és cert, perquè quan donen veu a la gent del carrer sovint s’aconsegueixen descripcions hiperbòliques i de vegades esbiaixades de la realitat, què ha fet tothom qui hi tenia alguna responsabilitat fins que hi ha hagut aquest mort?
Perquè ara resulta que tothom s’apunta al missatge ja sabut de “jo ja ho deia que en passaria una de grossa”. Si els responsables de seguretat ciutadana eren coneixedors del que estava passant, què esperaven per intervenir? Sempre a remolc d’una realitat que els sobrepassa i que miren d’anar trampejant com poden, de vegades mirant cap a una altra banda.
Encara voldria fer una altra consideració. En el cas de tots els presumptes delinqüents, només ens assabentem de les inicials i de l’edat. En el cas que ens ocupa, no feia ni un parell d’hores que havia succeït el fet, i el nom i cognoms del sospitós, i fins i tot la imatge de la seva cara, ja apareixien als mitjans de comunicació. Aquest sí que es podia publicar perquè és dels d’aquí, dels de casa? Aquí no hi havia cap perill de racialització, oi? És per pensar-hi una mica.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 41

OCASIÓ PERDUDA?

Tenint en compte l’enorme repercussió que la visita a Barcelona de l’expresident Obama ha tingut als mitjans de comunicació nacionals, estatals i internacionals, hauria sigut interessant que el nostre president hagués fet mans i mànigues per poder mantenir-hi una conversa, per breu que fos, en presència dels mitjans gràfics que ho haurien immortalitzat. Si això hagués passat en una visita al Palau de la Generalitat, hauria tingut un significat important pel que té de reconeixement d’una nació i d’un govern que aspira a ser alguna cosa més que una miserable pseudoautonomia de gestió.
Però resulta que va anar a Montserrat i va conversar llargament amb l’abat i el prior que segons diuen li van poder fer cinc cèntims de la nostra condició nacional. Potser que els nomenem consellers d’afers exteriors.
Sembla que el pobre Aragonès ho va intentar per tots els canals que coneixia, però la resposta sempre va ser negativa. Diu que es tractava d’una visita privada i que no hi cabia. Què us hi jugueu que hi va haver pressions de l’aparell de l’estat? Què us hi jugueu que si li truquen del Ministerio de Presidencia apareix un forat a l’agenda privada perquè el senyor Sànchez pogués fer campanya? És que no paren!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 40

ELS TÉ QUADRATS

Imagineu per un moment que a la celebració de la Diada de Catalunya, l’11 de setembre, la responsable de protocol de la Generalitat li barrés el pas a un ministre del govern central dient que com que no estava convidat no hi té lloc.
L’escàndol que muntarien els partits espanyolistes (malament dits constitucionalistes) seria fenomenal. Al cap de pocs dies hi hauria una altra vocació al Senat per aplicar altra vegada el 155.
Com son les coses, eh! Aquesta Ayuso els té quadrats (els ovaris, s’entén), i no hi ha ningú disposat a plantar-li cara, ni dels seus ni dels que li van a la contra, perquè saben que si s’hi fiquen es fotran en un merder colossal, i només ella és capaç de nedar i respirar enmig del merder. Va deixar a peu d'escales aquest cregut en Bolaños que no va saber ni com reaccionar. Ni la seva companya de partit (esplèndida ministra de defensa) no va saber moure un dit.
Alguna cosa havia de fer la IDA, perquè les dades de la seva estimada “España dentro de España”, a pesar de tots els beneficis i els privilegis i la seva obsessió ultraliberal, no són precisament per tirar coets, perquè té força més atur que nosaltres, per exemple.
De mica en mica, aquella mena d’entelèquia de comunitat autònoma (que ja té collons que la metròpoli de l’imperi gaudeixi del mateix nivell d’autogovern que nosaltres), acabarà constituint-se en una mena de república bananera independent, si li deixen les mans lliures.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 39

EXCÉS CONSERVACIONISTA

Veig que en Jacint Raurell (arquitecte, i per tant persona amb dret a opinar en matèria d’urbanisme) té el mateix pensament que us vaig exposar fa quatre dies parlant de l’edifici del núm. 1 del carrer de la Soledat.
En un extens article a El 9 Nou, parla d’excessiu conservadorisme arquitectònic i d’integrisme normatiu a Vic. Ho fa aprofitant les dues cases ensorrades del carrer Nou, la façana de les quals va col·lapsar i es va aterrar cap al carrer per on sortosament en aquells moment no hi passava ningú, malgrat ser una hora (sortida de les escoles) en què hi sol haver força vianants.
Ja fa uns anys que un amic va voler reformar una casa a l’avinguda Montserrat i no li van deixar tocar ni un totxo de la façana, malgrat que el seu aspecte exterior no mereixi l’atenció de ningú perquè no presenta cap característica especialment remarcable. Això vindria a confirmar aquest integrisme normatiu de què parla.
Contràriament a la manera com s’aplica la normativa, ell és més del parer d’enderrocar per complet l’edifici i obligar a la reconstrucció mimètica de la façana, en cas que signi digna de ser conservada. D’aquesta manera se simplificaria la tasca dels tècnics i de l’empresa constructora, i de passada s’estalviarien riscos innecessaris.
A veure si amb el canvi de govern al consistori es poden començar a mirar aquestes normatives d’una altra manera menys integrista.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 38

UN CIRCUIT D’OBSTACLES PER A BICIS I COTXES

L’invent del carril bici que transcorre tot al llarg de l’avinguda Sant Bernat Calbó i la ronda Francesc Camprodon és una obra de traca i mocador. Ara circula per la dreta, ara per l’esquerra, ara pel mig de la via ajuntat a la mitjana... El traçat comporta haver d’anar creuant el carrer diverses vegades amb el perill que això suposa. D’altra banda, l’amplada del carril bici en alguns trams és exagerada: diria que hi ha més espai per a bicis que no pas per als cotxes.
Algú s’ha entretingut a comptar el nombre de bicicletes que hi transiten durant un dia? De debò creuen que posar una autopista de bicicletes motivarà la gent a pedalar per desplaçar-se per la ciutat. A mi m’ha fet pensar en l’AVE
Que consti que, com a usuari habitual de la bicicleta, estic molt a favor dels carrils bici, però em sembla que en aquest sector nord de la ciutat s’han passat de frenada. Considero que podia haver-se trobat una solució més senzilla i més ajustada a la realitat, però és una simple opinió d’un ciutadà sense formació en matèria d’urbanisme ecològic i sostenible.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 37

L’OBRA DE LA SEU

A banda de l’acudit fàcil sobre el temps que trigaran a enllestir la remodelació d’aquesta rambla del Bisbat, que porta un ritme que enamora, estic absolutament perplex per la decisió de fer fora els cotxes de tota aquesta via, afegint-hi la Rambla dels Montcada fins al Portalet.
Ja fa temps que el trànsit es desvia cap al carrer de la Soledat, fent una mena de gimcana urbà que deu agradar una cosa de no dir als veïns d’aquest carrer abans tan pacífic. Paral·lelament a aquest fet, tota la rambla dels Montcada amb la seva considerable amplitud està completament desaprofitada. No sé si algun cervell pensant s’ha entretingut a fer recompte de les persones que hi transiten a peu.
En tot cas, convé confiar que, quan s’acabin les obres de remodelació del sòl, els vigatans tinguem tendència a aprofitar aquest nou espai, però atès que no hi ha cap comerç que atregui els nostres passos ni que sigui per anar a badocar, ho veig difícil.
Jo seguiré anant a peu per desplaçar-me per tota la ciutat, però els qui van amb el cotxe enganxat al cul tot el dia, voleu dir que aquesta nova zona de vianants contribuirà a motivar-los perquè el deixin al garatge?
Sempre poden recuperar el mercat de bestiar viu dels dissabtes com el d'aquesta imatge.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 36

PROTECCIÓ DEL PATRIMONI?

És possible que algú més entès que jo en qüestions de patrimoni arquitectònic hi vegi alguna característica excepcional que a mi se m’escapa degut a la meva ignorància. Porto dos anys llargs passant per davant d’aquest despropòsit i me’n faig creus.
De debò que calia apuntalar i protegir aquesta façana? Quant deu costar la instal·lació i lloguer de l’estructura que evita que s’ensorri? Quin futur hi veuen en aquestes parets nues amb finestres adotzenades? A l’altra banda del Mèder estan restaurant un parell d’adoberies i puc entendre que tinguin característiques i estructures que permetin establir-hi un punt d’interpretació per explicar aquesta activitat industrial ara ja desapareguda. Però què hi veuen en aquest edifici?
Es diria que algú va marcar sobre plànol les finques i edificis a protegir sense haver-hi donat un cop d’ull que hauria resultat força aclaridor. Perquè considero que el sentit comú faria aconsellable no gastar ni un cèntim en mantenir dempeus aquesta carcassa. Segur que hi ha altres usos més profitosos per a aquesta despesa.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 35

QUÈ US DEIA!

Fins a quatre ministres sociates, dues ministres que poden i no saben si volen sumar, i per acabar de guarnir el pastís amb una cirereta, l’amic dels narcos gallecs: en Feijóo. Tots cap a Barcelona a fer-se veure per si poden arreplegar uns quants vots a les properes municipals, però amb la vista posada a l’horitzó de les generals que potser estan més a prop del que ens pensem. Veieu per què us deia allò de portar l’escombra?
Em quedo amb les paraules d’aquest darrer, tot i que posats a repartir estopa segur que en mereixerien tots set. Va aquest pallús de cervell adormit i diu que s’alegra de comprovar que a Catalunya estigui avançant el constitucionalisme. Quina perspicàcia la seva! I on ho devia veure? A les parades envoltades amb una bandera bicolor, a les fundes de les roses, a les esteses de llibres on predominava l’única llengua que entén? (Dic l’única perquè quan vol parlar en gallec es limita a canviar la flexió dels verbs) Malgrat aquest beneit i els altres sis “figures” que van aterrar a la nostra capital, malgrat tots els de segona fila que també es van passejar arreu del país, vam demostrar que això nostre és únic i vam tornar a batre rècords en tots els sentits. Sentir com a Girona el 70% dels llibres venuts van ser en català (suposo que a Osona el percentatge és més alt), em diu que no està tot perdut, que almenys la reserva espiritual del país (que es troba fora de Tabàrnia) es manté ferma. Ara només falta que decidim reconquerir (culturalment, eh!) el que ens manca de país.

UN SANT JORDI D'ALLÒ MÉS COMPLET

 He començat la diada amb una trobada/esmorzar d'escriptors d'Osona que aquest any se celebrava la segona edició a Gurb. Aquest any ja érem pràcticament una vintena de lletraferits i il·lustradors. 

A migdia he anat a signar llibres a Calldetenes, a la parada que la llibreria El Clip tenia instal·lada a la plaça Vella. Poder intercanviar opinions i comentaris amb els lectors és una cosa d'allò més agraïda. 

He passat la tarda signant llibres a la plaça Major de Tona, a la parada de la Llibreria Sant Jordi. Hi he retrobat exalumnes i famílies amb qui havia compartit moltes hores a l'Escola Vedruna. Tot un plaer per a qui fins fa quatre dies tenia Tona com a poble adoptiu. 

REFLEXIONS DE JUBILAT, 34

CELEBRANT SANT JORDI

Aquells que quan s’acosta la Diada Nacional de Catalunya s’omplen la boca dient que ells no ho celebren perquè no és de tots els catalans i perquè el sol esment de l’ensulsiada de Barcelona a mans borbòniques ja és una cosa que ens divideix, i són els mateixos que un mes després celebren el genocidi que van cometre a Amèrica, resulta que s’acosta Sant Jordi i, ara sí, és la festa de tots, i aquesta sí que ens uneix, etc.
Això encara es farà més evident aquest any que, en plena campanya de les eleccions municipals, no desaprofitaran ni una oportunitat de treure el nas als llocs més concorreguts, comprar roses i llibres (se suposa que en castellà i d’aquests autors mediàtics) sentint-se, ara sí, catalans per un dia. Després tornaran a muntar merder a les escoles amb el tema de la llengua, denunciaran símbols independentistes presents als espais públics i es tornaran a omplir la boca d’exabruptes contra unes persones que els fotem nosa només pel fet que som diferents, estimem de veritat el nostre país i la nostra cultura, i ens sentim maltractats des de fa tres segles.
Avui, quan sortim al carrer com cada any, ho hem de fer amb més il·lusió i convenciment que mai, perquè és una de les poques coses que ens queden. I no hauríem de permetre que aquestes persones de qui parlava toquessin ni un llibre, ni una rosa. Però som responsables, pacífics, tolerants, civilitzats, i no farem res en contra seva. Ep!, que no sé si seria millor sortir amb una escombra per si els oracles ens regalen un moment de debilitat.
Malgrat tot el que ens cau al damunt dia rere dia, malgrat aquesta genteta de qui us he parlat, TINGUEM UN BON SANT JORDI!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 33

L’ALTRA VIDA DE LES CULLERETES

Un altre cas de misterioses desaparicions en el marc de la llar (com el dels mitjons) és el que té a veure amb les culleretes, tant les de cafè com les de postres. Estic més que segur que hi ha tema per a investigar. Encara recordo que fa uns anys els nostre fill, cansat veure que sempre n’anàvem justos, un dia ens en va portar dues dotzenes que va arreplegar d’una oferta que feien a no sé quin magatzem (segurament devia ser xinès) on comprava per a la seva empresa.
Us voleu creure que no en queden ni la meitat? Ara em direu: “Això és que no vigileu bé quan llenceu la brossa i acaben al contenidor.” Jo no negaré pas que pot ser que alguna s’hagi esquitllat per aquesta via, però em nego a creure que sigui la causa principal de la seva constant i programada desaparició. Malfiat de mena, he arribat a espiar d’amagat si veig corredisses per la cuina quan tot està fosc i tranquil. Penso que en el cas dels coberts, per allò que són la mainada de la colla, deuen ser també les més bellugadisses. Doncs no he arribat a clissar-ne cap que es volgués fer fonedissa mentre la cuina està tranquil·la.
He arribat a pensar que en algun racó de casa hi ha d’haver una trobada de culleretes que deuen gaudir de la seva festa rave particular mentre es foten de nosaltres. Però no hi ha manera de saber on tenen establert el campament.
L’altre dia li vaig comentar a la meva dona que volia comprar un detector de metalls per escodrinyar tots els racons que són de difícil accés, però més enllà de posar cara de commiseració i fer una rialla un punt foteta no he obtingut el suport anímic que em calia.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 32

EL CATALÀ MÉS ENLLÀ DELS PIRINEUS

Estem tan capficats en la nostra misèria nacional veient com cada dia que passa hi ha una nova picabaralla entre els que haurien d’anar units per mirar de demanar una millora en el tracte que l’estat ens dispensa, que segurament ens ha passat desapercebuda una notícia que sembla treta d'aquests verals durant el franquisme.
Cinc alcaldes de cinc ajuntaments de la Catalunya Nord han hagut d’anar a judici per respondre davant la justícia del crim d’haver permès que els seus regidors parlessin català als plens municipals. La denúncia del prefecte francès ha sigut atesa per la judicatura de forma tan ràpida i eficient com ho és la que ens assetja d’ençà que vam gosar fer un referèndum.
Amb els cinc alcaldes s’han assegut al banc dels acusats la nostra llengua, la nostra cultura i els 8 milions de parlants catalans. I mentrestant Europa fa veure que no concerneix res, que tots aquests greuges cap a les llengües i cultures minoritàries (ep!, que la nostra no ho és tant com altres oficials) són problemes interns de cada país. Estem parlant de França, que és una democràcia amb pedigrí i consolidada! Només faltaria!
Ho tenim realment fotut si pensem que algun dia rebrem algun cop de mà des de l’altra banda dels Pirineus o pel cantó de mar.

SIGNATURA DE LLIBRES PER SANT JORDI

DIUMENGE DIA 23 

Matí de 12 a 1 a CALLDETENES

Plaça Vella (Llibreria El Clip)

Tarda de 17 1 19 a TONA

Plaça Major (Parada Llibreria Sant Jordi) 

REFLEXIONS DE JUBILAT, 30

DE LA LLENGUA ORAL DELS JOVES

Potser són manies meves i m’estic capficant amb una cosa que en el fons és producte per una banda de la meva deformació professional i, per l’altra, d’uns certs prejudicis arran de la societat que entre tots estem construint.
El cert és que darrerament em fixo en com parla la gent jove i em fa l’efecte que cada vegada tenen un discurs més escarransit: frases curtes, vocabulari escàs, barreja de llengües, repetició d’estructures i expressions... Sentir com entrevisten un noi o una noia per la tele o la ràdio i adonar-te de les empentes que té per construir un missatge coherent és el més habitual. Per cada un o una que trobeu que parli amb una certa fluïdesa, en trobareu cinc que s’ho han de ben menester.
A veure si és que, mal acostumats a comunicar-se teclejant amb el mòbil o l’ordinador, estan perdent capacitats pel que fa a la producció de llenguatge oral. A veure si, massa pendents que el món els arribi a través dels ulls, se’ls està avariant la via auditiva. Pot ser que els manqui el model lingüístic que els mestres els aportàvem en les classes magistrals que han desaparegut?
En tot cas, diria que anem per mal camí, però també pot ser que vagi errat de mig a mig i tot plegat siguin imaginacions meves.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 29

EL MÓN RERE ELS MIRALLS

Avui, mentre procedia a retallar-me la barba perquè ja començava a fer pinta de patriarca grec, observava atentament el pas del temps en una fesomia que es mostra cada dia més calba, amb més papada i arrugues, però que tinc tan acostumada que ja no m’inquieta. Per allò que dic que a partir de certa edat el cervell acostuma a divagar, m’he trobat reflexionant sobre les característiques del món que hi ha rere els miralls. I ho he trobat apassionant.
Resulta que, ben mirat, aquest món simètric (té la dreta a l’esquerra i viceversa) es troba fragmentat en milions de finestres sense que cap d’elles pugui abastar-ne la totalitat. Es tracta d’un món de només dues dimensions, més prim que el paper de fumar, i està condemnat a repetir de manera eterna els moviments que els del nostre món determinem. A més a més, deu ser un món de silenci sense cap mitjà com l’aire que pugui transmetre el so.
Llavors he pensat en la possibilitat de visitar aquest món per poder experimentar en cos propi aquestes sensacions de què us parlava, la més inquietant de totes la de no tenir llibertat per a cap moviment i estar condemnat a repetir amb rapidesa i exactitud el que el meu avatar fes al món que coneixem. De seguida he descartat la idea perquè, a banda que no sabria pas com accedir-hi, el meu cos voluminós difícilment tindria cabuda en un espai tan prim. A més a més, si és un món silenciós, com m’ho faria per cridar que em vinguessin a rescatar si no m’acabessin de fer el pes les condicions de vida?
Ja ho veieu. Qui no té feina, el gat pentina, que diuen.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 28

UNA MICA D’EMPATIA

A una funcionària que té com a feina atendre persones en una oficina del Departament de Drets Socials de la Generalitat, se li hauria d’exigir no només un tracte amable, sinó fins i tot una mica d’empatia cap a qui sol·licita els seus serveis. Ep, em sembla a mi, però com que no he estat mai funcionari, no sé quina mena de directrius guien les seves intervencions, i podria molt ben ser que pixés fora de test.
Ho dic perquè he assistit una mica atònit a la seva atenció a un ciutadà immigrant, que pel seu parlar i aspecte m’ha semblat provinent d’un país de l’est, i m’ha remogut una mica la consciència, tot i que he desistit d’intervenir-hi perquè realitzava una gestió per a una persona que es volia estalviar demanar festa a la feina per fer tràmits burocràtics. M’ha semblat que encara en sortiria perjudicat ell i m’he mossegat la llengua.
Després de renyar el pobre home, perquè quan li ha demanat si havia demanat cita prèvia ha contestat que no, i llavors ha resultat que sí que en tenia i era per a l’hora en qüestió, li ha lliurat un formulari perquè l’omplís amb les seves dades, les de la seva dona i les dels seus fills. Quan li ha posat cara d’interrogant, li ha contestat tota seca que només les havia de copiar dels documents d’identitat, que no era pas tan difícil. En excusar-se dient que no duia les ulleres i que tindria problemes, ha seguir amb el mateix to dient-li que ella no tenia per què omplir el formulari, que fes el que pogués perquè ella no ho faria pas i li ha ensenyat una taula on poder fer el procés. El bon home s’ha adreçat a l’espai en qüestió i s’ha disposat a fer els deures amb posat de xai degollat.
Me l’he imaginat fent front a un formulari escrit amb un abecedari que segurament no és el seu, aclucant els ulls per forçar la vista d’uns ulls que reclamaven unes ulleres, i escrivint tan pulcrament com podia les dades que intuïa que li demanaven.
M’hauria d’haver aixecat i anar a oferir-li un ajut que segur que hagués agraït, però estava a mig tràmit dels meus papers i, quan he acabat i passava pel seu costat, m’ha sonat el telèfon perquè hi havia qui em reclamava amb certa urgència en un altre lloc: una entitat bancària (estalvio comentaris perquè també podria dir-ne alguna cosa).
Voleu dir que costa gaire ser una mica amable o mostrar cinc cèntims d’empatia fent una feina de servei públic que tens garantida per a tota la vida?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 27

PARLANT D’IMPOSTOS

Cada any, quan em toca fer la declaració de renda, agafo una emprenyada considerable. Fa tants anys que hi haig d’afegir diners que el dia que em surtin ni que siguin cinc cèntims de devolució us ben juro que ho celebraré amb il·lusió.
Ja ho sé que els impostos són sagrats, que sense aquests impostos no es podrien donar els serveis que aquesta societat posa a disposició de tots els ciutadans, que no em puc queixar perquè ja fa tres anys i mig que visc de renda de l’estat, que els que tenim la sort de gaudir d’una pensió digna no hauríem de protestar...
Del que em queixo és que hi hagi persones que amb un nivell de vida infinitament superior al meu, per tant amb uns ingressos econòmics que no em vull ni imaginar, fent servir tota l’enginyeria financera que els seus assessors apliquen als seus comptes, a l’hora de la declaració no és que hagin de pagar menys que jo, és que a damunt els retornen part dels diners ingressats a compte.
O sigui que resulta que el meu cas, el d’un pensionista a qui tenen la pensió controlada al cèntim, que a més tinc un mini pla de pensions (que ni mai que l’hagués fet!), que he cobrat algun premi literari (més que modest, tot s’ha de dir), que de tant en tant cobro quatre cèntims de drets d’autor; un cop sumat tot plegat, deu representar que tinc la renda d’en Rothschild, perquè cada any em toca apoquinar de mala manera.
Què hi farem! D’algun lloc o altre han de sortir els diners per pagar els funcionaris del Parlament que cobren sense anar a treballar, les pensions vitalícies dels seus presidents, les dietes dels parlamentaris que les cobren encara que no facin acte de presència, i tantes altres despeses completament imprescindibles per a la nostra societat del benestar.
O sigui que a pagar i a callar, i que per molts anys puguem seguir gaudint de tots aquests privilegis!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 26

UNA ALTRA IMATGE INQUIETANT

La Setmana Santa ens ofereix sempre un extens àlbum de fotos amb imatges que mereixerien totes algun comentari. Les desfilades de legionaris romans permetrien treure’n molt de suc perquè de fet eren els dolents de la pel·lícula i resulta que a força de fer-los marcar el pas al voltant d’imatges religioses els hem rentat la cara. L’altra dia vaig empassar-me sencera la pel·lícula “BenHur”, la nova perquè la vella té més anys que jo, i penso que és un bon document per tenir clar quina feina hi feien els invasors romans per aquelles contrades.
Però hi ha una d’aquestes imatges de processons, que sempre m’ha fet posar nerviós: la dels legionaris de l’exèrcit espanyol portant el Cristo de la Buena Muerte alçat damunt dels seus caps pels carrers de Màlaga. Armats, espitregats i amb la barba a l’alçada del front. "A 160 pasos por minuto y un solo corazón, como un huracán de guerra desfila la Legión". La simple cançó “El novio de la muerte” ja em fa eriçar els pèls de tot el cos. Si la combinem amb la imatge sagrada de Jesús crucificat, el còctel resulta esgarrifós. Ho sento, però no acabo de veure-hi cap motiu de fervor religiós; que em perdonin els andalusos, entre ells l’actor Antonio Banderas que el van nomenar Legionario de Honor.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 25

UNA IMATGE INQUIETANT

Què sentiríeu si en plena Setmana Santa us arribés la imatge d’un bisbe de l’església d’aquí fent un petó a la boca a un nen, ensenyant-li la llengua i demanant-li que la hi llepés? Exacte, el mateix que jo: repugnància!
Ja ho sabem que el Dalai Lama, amb tota la seva santedat i espiritualitat, no deixa de ser humà, que els humans envellim i que tots acabem fent catúfols d’una manera o altra com en Ramon Tamames, però cal suposar que aquest personatge deu tenir gent al seu voltant que ha de vetllar per la seva imatge pública. Bé que deu rebre algun tipus de consell o d’assessorament.
Inquietant, molt inquietant, sobretot venint de qui ve, que d’alguna manera té un reconeixement universal de bondat i és Premi Nobel de la Pau. Per tant em puc imaginar què deuen ser capaços de fer altres persones que viuen la seva espiritualitat de forma molt lleugera.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 24

UNA PARÒDIA DESAFORTUNADA

El dia que vaig veure la Judit Martín, habitual col·laboradora del programa de TV3 “Està passant” d’en Toni Soler i en Jaïr Domínguez, disfressada de Virgen del Rocío en aquella entrevista improvisada que tantes vegades m’ha fet petar de riure, d’entrada em va fer gràcia, però a mesura que el gag anava avançant em va provocar una certa incomoditat i vaig ser conscient que allò duria cua.
Vaig pensar que la conya per la conya i l’acudit fàcil arran de la sexualitat del personatge i del tracte al seu fill (un nino amb corona que volava de mà en mà), era perfectament prescindible posat que estaven convençuts que feriria moltes sensibilitats ja de per si hiperbòliques com ho són les andaluses en matèria religiosa.
Estic convençut que si l'entrevista s'hagués fet a la Mare de Déu de Montserrat no hauria aixecat tanta polseguera.
Vagi per endavant la meva condició de persona aconfessional i agnòstica, per tant gens propensa a defensar institucions desfasades i de coherència dubtosa amb la missió que prediquen. Tot i així, conec força bé la societat on he nascut i visc, i soc respectuós amb uns orígens, una cultura i una història (això inclou el Cristianisme) que ens ha portat fins el present.
La llibertat d’expressió és sagrada, en soc conscient i en seré sempre un fervent defensor, però quan s’exerceix sense un objectiu clar i sabent que hi haurà qui se sentirà profundament ofès, hauria d’obligar a qui en vol fer ús a meditar un parell de vegades on posa els seus límits.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 22

TATUATGES

Deu ser que no tinc ànima de mariner, tot i haver fet la mili a la Marina on ni tan sols vaig aprendre a nedar, i per això sempre m’he mirat els tatuatges de cua d’ull.
Això de gravar-se una imatge o un rètol a la pell ho trobo més aviat agressiu cap a la pròpia persona, i allò que veig pel carrer en la majoria de casos em resulta desagradable, ben al contrari del que deuen pensar els que llueixen tatuatges com si es tractés d’una obra d’art.
Pensar que allò que t’hi graves ho duràs damunt la pell tota la vida ho trobo senzillament inquietant, tant inquietant com foradar-se el cos en qualsevol punt per poder-hi clavar anelles, claus, arracades, cadenes... No es tracta d’un vestit, unes sabates o un tallat de cabells per anar a la moda, sinó d’una cosa permanent de la qual et pots penedir la resta de la teva vida. O sigui que els negocis aquests que tenen una estètica tota tenebrosa i es dediquen a tatuar i fer forats, si fos per mi haurien de tancar per manca de parròquia.
Però avui he trobat una imatge que m’ha fet trontollar les meves conviccions. Us la deixo perquè la trobo senzillament interessant i divertida. A veure si encara...

REFLEXIONS DE JUBILAT, 21

SOM MOLTS

Si les dades consultades no m’enganyen, ja se sap que no totes les fonts d’Internet són de fiar, en aquest nostre país som més d’1.770.000 pensionistes. Això és una munió, i més enllà de considerar la despesa que suposa per a les arques de la Seguretat Social, que sort n’ha tingut mentre treballàvem per anar fent la viu-viu, devem ser el sector de la població més nombrós i sempre en procés de creixement.
De fet, si ens ho proposéssim, seríem el grup de pressió (ara se’n diu lobby per allò que si es diu en anglès sembla més modern i interessant) més important del país. A més comptem amb una infraestructura consolidada perquè disposem de llars de jubilats que poden ser centres de reunió i presa de decisions.
Només faltaria que fóssim capaços de posar-nos tots d’acord i els polítics començarien a tremolar de cames. Però ja sabem que això no passarà perquè en el fons ens hem acomodat a la nostra condició tranquil·la de vida, que de fet ja ens mereixem, i ens conformem amb la darrera pujada de les pensions (per primera vegada substancial), mentre ens lamentem amb la boca petita que els que ara encara penquen ho hauran de fer fins als setanta anys per jubilar-se amb dignitat.
A més, si els independentistes són incapaços d’anar a la una, si els d’esquerres es dediquen sobretot a discutir-se entre ells, algú pot pensar que 1.770.000 persones de condició diversa podríem arribar a algun acord?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 20

ELS TEMPS HAN CANVIAT

El 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals després de la dictadura. Les recordo com una festa de la democràcia. Suposo que com que veníem de temps foscos i no teníem cap mena d’experiència en això dels processos democràtics, ho vam viure amb una il·lusió considerable perquè havíem de triar els veïns que ens representarien en el govern més proper a nosaltres, els de cada poble, vila i ciutat.
A les llistes que s’hi presentaven, tot i que hi havia figures dels aparells dels partits polítics, tinc la constància que hi havia moltes persones d’aquelles que havien treballat per la seva comunitat des de sempre, des d’associacions i entitats que havien lluitat per mantenir la cultura, les tradicions, la llengua.
Es tractava de persones que tenien voluntat de servei, perquè era el que havien fet durant tota la seva vida des del compromís personal. No obeïen a consignes de partits ni actuaven per tacticisme a fi de mantenir-se en un càrrec que la majoria van desenvolupar de forma gratuïta i voluntària.
Quan aterro a la realitat actual, quaranta-quatre anys més tard, m’adono que aquelles persones sense formació democràtica que posaven el seu saber al servei de la ciutadania en l’exercici de càrrecs que desenvolupaven des del voluntarisme han desaparegut del mapa.
Resulta que als ajuntaments hem acabat tenint persones que cobren com a professionals de la seva àrea, però cal contractar tècnics perquè desenvolupin la seva tasca, no sé si perquè no disposen de prou temps de dedicació o bé no tenen ni idea del que gestionen.
Ja ho sé, ja ho sé que rebré algun castanyot. Ja sé que no es pot generalitzar, que de persones altruistes n’hi ha a tot arreu. No parlo d’aquests, que voldria que no fossin només l’excepció, em refereixo als qui els votants diria que tenim força apamats.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 19

FER D’AVIS

Quan s’arriba a aquesta edat, els qui tenim la sort de gaudir de descendència de segona generació ens toca exercir d’avis. Hi ha un bon amic que acostuma a dir que si desapareguessin els avis s’aturaria el món i penso que de raó no n’hi falta.
Com que els horaris i els calendaris de les guarderies (ja sé que ara tenen un altre nom) i de les escoles pot rebre qualsevol qualificatiu menys el de raonable i favorable a l’organització familiar, a les entrades i sortides dels centres educatius acostumem a aplegar-nos una bona colla de jubilats que substituïm els pares que o bé fa estona que treballen o bé encara no han acabat la jornada laboral.
Dit això, que podria semblar una queixa i per res no voldria donar aquesta sensació, haig de reconèixer que fer d’avi és un luxe, un regal diví que difícilment es pot comparar amb cap altra activitat. Sí, ja sé que quan se’n van a casa seva tens aquella sensació de recuperar aquella pau i tranquil·litat tan merescudes, però mentrestant has pogut fer tot allò que no vas poder amb els fills.
Perquè per pujar i educar els fills calia mostrar-se ferm, coherent, insistent, estricte i fins i tot intolerant si es donava el cas, perquè la tasca consistia en posar límits i donar exemple.
Ara podem ser tolerants, incoherents, flexibles i condescendents amb una generació de la qual ja no en tenim la responsabilitat primera i directa. D’alguna manera ens hem convertit en els policies bons i ens deixem prendre el pèl pels nets mentre els riem les gràcies. Els pares estan per educar els fills i els avis per relativitzar les normes. Ep!, tot fins a un cert punt, perquè hi ha línies vermelles que a casa no traspassaran mai, que consti!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 18

LES SET PLAGUES D’EGIPTE

A veure, aneu comptant que potser vaig errat, però jo diria que tot va començar amb el forat a la capa d’ozó. La velutina, la vespa asiàtica va colonitzant tot el país i amenaça d’exterminar les abelles i deixar-nos sense mel i amb escassa pol·linització. Eixams incontrolables de papallones van exterminar tots els boixos del nostre petit país. Els senglars i els conills estan delmant les collites dels pagesos. La secada persistent amenaça de deixar el nostre país arran de la desertització. Els incendis de darrera generació estan delmant els boscos.
Només faltava la setena, i fa temps que es veia venir: la plaga dels polítics que, aquests sí, aconseguiran anorrear el país. O no es pot anomenar plaga el fet que hagin estat incapaços d’arribar a cap acord a la cimera de l’aigua perquè tothom volia arrambar l’aigua cap al seu molí, és a dir perquè tots van actuar per tacticisme polític quan el que hi haurien d’haver demostrat és generositat, voluntat de servei i sentit de país?
De debò que tota aquesta colla d’enemics de la societat es mereixen que no els donem ni una gota d’aigua. Però vindran unes eleccions, i unes altres, i unes altres, i per allò que diem que algú ha de fer aquesta feina, seguiran sent els nostres representants a unes institucions que cada dia que passa estan més qüestionades i devaluades.
Si això passés a l’altra banda de l’Ebre, podríem fer-ho servir per reclamar la llibertat com va fer el poble d’Israel a Egipte, però és que els qui patim les plagues som nosaltres!

PREMI LITERARI A VILADA

Avui he anat a recollir el "Premi Aurora Bertrana de Narrativa" a Vilada.

Es veu que el relat "Llàgrimes verdes" (no confondre amb "Llàgrimes eixutes") que hi vaig presentar els va agradar.
Els qui en aquesta lliga literària juguem a tercera regional sabem molt bé com d'important resulta rebre de tant en tant reconeixements d'aquesta mena. El meu agraïment als membres del jurat i a l'Ajuntament de Vilada, entitat organitzadora del certamen.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 17

DIUMENGE DE RAMS

Era la celebració de l’entrada de la primavera. De fet la religió catòlica va reconvertir solsticis i equinoccis en festes religioses que tenien uns orígens pagans.
El Diumenge de Rams ens aplegàvem tots els pagesos de la contrada a Sant Francesc s’hi Moria per beneir la palma. Recordo que cada any estrenava pantalonets que em feia la mare (era i és una molt bona modista), mitjonets blancs i sabatetes de xarol. He vist en alguna foto que portava un palmó molt més alt que no pas jo, però el que millor recordo era una branca de llorer guarnida.
Em sembla recordar que hi penjàvem galetes de formes diverses i al capdamunt ho rematàvem amb uns rosaris de sucre de color blanc i rosa. Em pensava que això ja havia passat a la història, però ahir a la llibreria el Clip de Calldetenes vaig veure que la Núria encara en venia. Deu ser que als pobles sabem mantenir les tradicions, perquè els venedors de palmes d’aquelles amb elaboració barroca i palmons es queixen que el negoci se’ls en va a l’aigua.
Abans la palma o el palmó es penjaven al balcó de la casa com a protecció de vés a saber quins mals, però ara ja és molt estrany veure-n'hi cap.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 16

SEGON ACTE DE CAMPANYA

No em direu que no els ha sortit rodó. La sentència a la Laura Borràs, que era una cosa esperada i sabuda des de feia temps, ha servit per refermar la voluntat d’un sector independentista de seguir aprofitant el discurs victimista de la suspesa presidenta del Parlament per sortir a la foto dels mitjans de comunicació i anar fent bullir l’olla de cara a les municipals.
A veure, si demanem a tots els càrrecs públics d’aquest país que han tingut responsabilitats en l’execució de pressupostos, a veure qui d’ells ha fraccionat contractes per facilitar tràmits i estalviar el llarg camí del concurs públic per fer alguna actuació, la majoria d’ells aixecarien la mà, si volguessin ser honestos. Es tracta d’una pràctica estesa a totes les administracions i que en la majoria de casos està més que justificada.
Però el cas que ens ocupa fa una mica més de tuf, perquè tots els contractes anaven a la mateixa persona, casualment un amic seu, i d’això se’n diu nepotisme sense cap mena de dubte.
Si ho vol emmascarar barrejant-hi la persecució de l’estat contra tots els independentistes, ningú li ho prohibirà, perquè en aquest camp i aquest país hi ha llibertat d’expressió, però preferiria que digués les coses pel seu nom. L’han pescat i ha llepat. Crec que la sentència és desproporcionada, això sí. Però d’aquí a desbarrar amb el grapat de qualificatius pejoratius que ahir va emetre contra tot el món mundial que no estava al seu costat, hi van unes quantes estacions.
Perquè és que “la dona del Cèsar no tan sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar”. Potser la cita no és gaire adequada i algú hi trobarà desviacions de gènere perilloses, però és l’única referència que tinc i no la penso desar al calaix.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 15

SEIXANTA-VUIT!

Quan a classe sortia el número seixanta-vuit, sempre hi havia una colla de graciosos que deia: “Aaaiiiiii!” mentre la resta de la tropa d’adolescents reia a cor què vols.
Bé, doncs resulta que aquest any en faré 68 i miro de portar-los amb la dignitat que s’escau i se’m permet. Curiosament els mateixos que té la insigne biòloga Ana Obregón, la vida i obra de la qual m’importa ben poc perquè és una d’aquelles persones que han viscut de vendre la seva vida amb exclusives a les revistes que hi ha a les perruqueries.
Hòstia! Que ja tenim una edat, som de la mateixa quinta i hauríem d’haver posat seny! Algú pensa que una persona de la meva edat està facultada per ser pare o mare d’una criatura acabada de néixer? El més probable és que el nadó en qüestió quedi orfe abans no superi l’adolescència.
I el més trist és que tot el muntatge, una immoralitat sense pal·liatius tractant-se d’un nadó comprat, només obeeix a la necessitat de seguir generant exclusives per a la premsa rosa per garantir una jubilació amb ingressos suficients per mantenir un nivell de vida que devia perillar.
Esment a part mereixeria el procés com ha obtingut la seva filla, que ara s’anomena “gestació subrogada” per blanquejar-ne el nom, o “ventre de lloguer” si es vol dir de forma més crua. I entre tots encara aconseguiran promocionar aquest negoci a força de opinions estúpides de persones que mai no han obert un llibre d’ètica. Execrable, completament abominable!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 14

PRIMER ACTE DE CAMPANYA?

Què me’n dieu de l’espectacle de la Clara Ponsatí per animar l’inici de la campanya electoral? No ho heu trobat curiós? Se sabia que venia, que faria una roda de premsa, que faria una passejada pública pel centre de Barcelona, que s’aturaria a la plaça de la Catedral perquè els Mossos d’Esquadra poguessin detenir-la davant les càmeres, que aniria a la Ciutat de la Justícia, que en sortiria lliure i que l’endemà tornaria a ser al plenari del Parlament Europeu.
Deixa en mala posició la nostra policia (ja em direu si podien fer altra cosa amb una ordre judicial), el Govern de la Generalitat perquè no l’ha protegida adequadament, els jutges espanyols perquè no han respectat la seva immunitat, el Govern de l’Estat que s’ha apressat a refermar que amb la modificació de la llei aconsegueix portar tots els pròfugs davant la justícia, TV3 que tenia l’exclusiva d’imatge des que travessava la frontera... D’un tret ha matat almenys cinc pardals.
I tot aquest muntatge a qui beneficia? No us ho sabria dir. Potser als qui tenen por de perdre una pila d’alcaldies en les properes municipals... En tot cas, no crec que ens hàgim acostat ni un mil·límetre a la independència que la majoria desitgem. Deu ser que a la meva edat l’escepticisme ja guanya per golejada a l’esperança.