Que els senyors Fernández Vara i
Garcia-Page vomitin el seu anticatalanisme llançant exabruptes amb missatges
contraris a qualsevol mesura de gràcia en favor dels presos polítics no ens
hauria d’estranyar, al cap i a la fi no fan res més que anivellar la seva
moralitat amb la seva capacitat política. Diria que els mou només la voluntat
de seguir vivint folgadament a costa dels nostres impostos. Només hi he trobat
a faltar l’andalusa Susana Díaz per completar el trio la-la-la.
Però que un senyor que cada dia que
passa accentua més el seu aspecte porcí, i que es troba còmodament instal·lat
en algun consell d’administració on va arribar usant portes giratòries quan de
fet hauria d’haver-se podrit a la presó com a creador i ànima dels GAL complint
condemna completa per terrorisme d’estat, gosi pontificar sobre la conveniència
d’atorgar un indult als presos polítics depassa de llarg els límits del que la
democràcia pot tolerar.
Que un personatge que va concedir l’indult
al general Armada, colpista convicte i confés del 23F (aquest sí, Arrimadas, no
els nostres presos polítics), gosi atribuir-se alguna autoritat moral per negar
l’indult parcial a 9 persones que simplement van defensar la voluntat d’un
poble, és d’un cinisme aclaparador.
Que el sant protector del pare de la
Soraya Sáenz de Santamaria (collons, és que hi estan tots embolicats), que
havia de “pringar” com en Vera i en Barrionuevo, ara es negui a concedir cap
mesura de gràcia és deplorable.
Però anem a buscar-li la part positiva,
perquè amb aquestes píndoles de vacuna que ens van administrant de record garantim
que mai no oblidarem el que van fer: donar suport i coresponsabilitzar-se de l’aplicació
del 155; celebrar les desorbitades condemnes als acusats en el judici del
procés; negar la condició de presos polítics als tancats a la cangrí i la
condició d’exiliats dels que van decidir fugir; negar-se a visitar els presos,
una obra de misericòrdia que no els deu permetre la seva condició de no
creients.
Sincerament, crec que convindria
exigir-los que fessin examen de consciència, que mostressin penediment i que declaressin
propòsit d’esmena abans que, com a damnificats per tot el merder, alguns
accedeixin a asseure’s amb ells a negociar al voltant d’una taula.
divendres, 28 de maig del 2021
ENCARA MÉS SOBRE ELS INDULTS
dijous, 27 de maig del 2021
AIXÒ DELS INDULTS
No ens podien sorprendre. Pensar que qui
els havia negat el tercer grau pogués arribar a fer un informe favorable al seu
indult seria d’il·lusos. I ja ho sé que en som força, d’il·lusos, altrament no
ens hauríem empassat mitges mentides i alguna mitja veritat que ens han acabat
portant on som. Però de mica en mica ens anem fent grans i vull creure que ens
costa més anar amb el lliri a la mà.
En això dels indults hi ha estratègia
calculada, si no fos així ja faria temps que el govern central hauria tirat pel
dret. Mentre es neguen ni tan sols a parlar d’amnistia amb l’excusa que no la
permet la constitució, tot i que n’hi ha una en vigor des de l’inici de la
democràcia, poden anar fent la puta i la ramoneta posant-se al costat de les
dretes més repressores i centralistes, i llançant missatges de concòrdia
renegant de revenges. Per cert, veure en Jordi Cuixart parlant amb l’Iceta em
va remoure considerablement les tripes: jo en el seu lloc li hauria escopit a
la cara, però en Jordi és tot un senyor.
Ara toca mullar-se, sociates, i ho teniu
fotut després de les atzagaiades que en Marchena va deixar escrites!
Faran indults parcials i personalitzats
intentant salvar els mobles del suport que necessiten d’ERC, mentre la turba
nacionalista espanyola (que ja comença a vomitar) presenta un recurs i el
Suprem torna a tombar la iniciativa del govern. Tenen mala peça al teler.
Vist el que és previsible,
seria millor que passés com amb l’Arnaldo Otegi, que va sortir quan va haver
complert la pena i després el tribunal d’Estrasburg va tombar-los el procés i
la sentència. No va servir de res perquè és com si haguessin sentit ploure,
però almenys no els deu res i no els ha hagut d’agrair cap gest. Ni es va veure
obligat a acceptar un perdó per un delicte que no havia comès.
dimecres, 26 de maig del 2021
OKUPACIONS
Ni 24 hores de tranquil·litat no li han
concedit a en Pere Aragonès en l’exercici del càrrec acabat d’estrenar: ahir
els socis d’investidura li van muntar un pollastre considerable en una
desocupació on van intervenir els Mossos d’Esquadra complint una ordre
judicial.
En tot això de les ocupacions hi ha
molta retòrica interessada que s’escampa com una taca d’oli i acaba tenyint
totes les accions dels okupes del mateix color i barrejant desnonaments que
tenen un punt d’immoralitat (avis, persones amb discapacitats, famílies amb
pocs recursos) i desocupacions d’espais i habitatges que han estat envaïts per
persones que branden la bandera del dret a l’habitatge però que al seu darrere
hi ha sempre un motiu econòmic. A qui no li agradaria disposar d’un pis sense
pagar ni un euro?
La meva experiència amb okupes es limita
al fet que al bloc de casa van okupar un pis espanyant la porta d’entrada al
bloc, rebentant la porta dels comptadors de llum i canviant el pany del pis amb
nocturnitat. Eren autèntics professionals: mentre un esperava a l’exterior,
l’altre connectava el llum directament sense passar per comptador (protegit amb
un gos que si més no intimidava i no convidava a recriminar-li res; (me’n faig
creus de com el vaig foragitar del bloc sense contemplacions, perquè ara no sé
si ho faria) i una dona s’estava al replà del pis pendent del mòbil, sistema de
comunicació infal·lible per controlar la situació.
Al cap de dos dies tenien comptador
d’aigua (em sembla sorprenent perquè diria que per aconseguir-lo cal presentar
contracte de lloguer), van seguir connectats al gas sense que ningú els digués
res. La senyora (no, no era d’aquí, però no vull que ningú em titlli de
racista) va portar a viure amb ella un parell de menors i automàticament va
passar a desplaçar-se coixejant de forma exageradament teatral (si la trobaves
pel carrer caminava perfectament) dos elements importants perquè pogués
al·legar vulnerabilitat.
El banc propietari del pis va acabar
acceptant de pagar-li una quantitat considerable perquè desocupés l’habitatge,
i el dia abans, amb l’ajuda d’un carretó, es va endur tots els electrodomèstics
del pis que ara està amb la porta blindada i connectat a una alarma per
estalviar cap altre disgust.
No vull entrar a considerar
l’especulació dels fons voltor amb els lloguers d’habitatges, ni tampoc
l’actuació d’energúmens d’empreses dedicades a desokupar per pebrots, però
veure una autèntica batalla campal al carrer entre dues bandes que pretenien
okupar el mateix pis ens hauria de dir que tenim un problema seriós i que no el
resoldrem amb els missatges demagògics que fan arribar els activistes
antidesnonament, per molta raó i certesa ètica que tinguin.
Ah!, per cert, el personatge que van
treure de l’habitatge i que va donar la cara en el reportatge de televisió
autoqualificant-se de vulnerable té d’aquest concepte el mateix que jo de frare
caputxí.
dimarts, 25 de maig del 2021
JA TENIM GOVERN!
Els dono no només 100 dies de confiança,
em sembla que vist com estan les coses els ho allargaré fins després de
vacances, perquè amb el que ha arribar a costar aconseguir-ho convé ser
generós. Per fi podré perdre de vista les dues conselleres que em torturaven a
diari amb l’expressió “com no podia ser d’altra manera”, i un parell de
consellers (el nom dels quals no convé que digui) a qui vaig fer la creu fa
molt de temps. Content que cap d’aquests quatre repeteixin.
Hi ha dues coses que em semblen
interessants de tota aquesta patuleia: que hi hagi més dones que homes, i que
la majoria siguin independents i de caire tècnic (almenys aquests sabran quin
terreny trepitgen).
El fet que hi hagi més dones que homes
és un senyal inequívoc que els temps estan canviant (missatge de Bob Dylan).
Llàstima que no tinguem presidenta! Tinc dos referents de dones polítiques que
han marcat època als seus països: Katrín Jakobsdóttir a Islàndia i Jacinda
Arden a Nova Zelanda, que han aconseguit governar de forma eficient i redreçar
rumbs erràtics als seus països. A veure què fan les 8 dones al capdavant de les
seves conselleries a la Generalitat! Donem-los un temps prudencial perquè es
noti el cop de timó femení.
El fet que n’hi hagi uns quants
d’independents em confirma dues coses: que hi ha algú que comença a tenir una
mica de seny i que a les cúpules dels partits hi ha més inútils dels que ens
pensàvem. Si això pogués servir per eliminar unes quantes dotzenes d’assessors,
seria meravellós, però molt em temo que no serà així i que no podran reduir els
600 alts càrrecs d’elecció directa que es troben en les esferes de poder de les
conselleries.
dimecres, 19 de maig del 2021
UNA SORTIDA D'URGÈNCIA
Les pressions de tota mena, el sentiment
de ridícul i la por de passar a la història com els més inútils de tots els
polítics que han transitat per la pista de circ d’aquest país han fet el seu
efecte i sembla que ens estalviarem de tornar a anar a votar. Això, que d’entrada
podria semblar una solució digna, no deixa de ser una sortida d’urgència d’aquest
atzucac que no s’ha resolt adequadament.
Tornen les paraules boniques, les
proclames buides de contingut referides als objectius del govern que estrenarem
d’aquí a poc, amb matisos molt estudiats a banda i banda d’aquesta pista de joc
on tan bon punt es faci el servei inicial començaran les garrotades.
Algú va veure ni cinc cèntims d’il·lusió
en els rostres encarcarats dels dos compareixents a la roda de premsa? Més
aviat feia l’efecte que assistien a un funeral. Amb aquestes perspectives, ja
cal que ens preparem per assistir a un festival de desavinences, travetes i
clatellots en un govern on el més important seguirà essent qui assoleix la
quota de poder més alta.
No voldria ser malastruc, però estigueu
atents a les espurnes que començaran a saltar entre en Pere Aragonès i l’Elsa
Artadi. A veure quant triguen!
dijous, 13 de maig del 2021
PUNTUALITZEM
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que tingui en els seus plans l’assoliment de la independència de Catalunya durant aquesta legislatura, tot i que alguns s’entestin a fer proclames en aquest sentit. Ja seria hora que anomenessin les coses pel seu nom i deixessin d’enganyar el personal.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que sàpiga explicar què significa ser fidel al mandat de l’1 d’octubre, una mena de lletania buida de contingut que fa anys que ens estem empassant i que aprofiten per guarnir els discursos més abrandats de l’independentisme.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que renunciï a un altre mantra sense significat clar que ja fa temps que em cansa una cosa de no dir: “el full de ruta”. Que l'esborrin del seu argumentari i que cada partit expliqui quin “pla” té.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que parli del percentatge del 52% amb l’aclariment necessari que la dada es refereix al tant per cent de votants del 14 F, aspecte que convé tenir present si ens hem de comptar per allò d’anar eixamplant la base. I així i tot, convé puntualitzar que hi compten els votants del PdCat que han condemnat a l’ostracisme.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que faci mai referència als 700.000 vots independentistes perduts en aquestes darreres eleccions (un percentatge que es veurà incrementat si cal repetir-les).
No hi ha cap dels dos partits majoritaris que s’autoanomenen independentistes sense matisos que expliqui clarament que porten més de 80 dies discutint com es reparteixen el pastís dels alts càrrecs de la Generalitat. Per contra, ens maregen parlant de la funció del Consell de la República, que ara com ara només ha servit per produir targetes de fidelització i posar-les a la venda. Ho sento per en Lluís Llach que és dels encara deu anar amb el lliri a la mà.
No hi ha cap dirigent d’aquests partits polítics de què hem anat parlant que es mereixi la nostra confiança. Els dels altres partits ja ni els esmento. Molt haurien de canviar les coses perquè poguessin recuperar-la. Ara com ara ho veig extraordinàriament difícil.
Han aconseguit que em lliurés a l'escepticisme més complet.
dimecres, 12 de maig del 2021
DELINQÜENTS MULTIREINCIDENTS
M’ho hauran d’explicar molt i molt bé,
però mentrestant em permeto ser escèptic, molt escèptic.
Llegeixo una informació que m’explica la
voluntat de lluitar contra la multireincidència de determinats delinqüents
aplicant-los ordres d’allunyament del seu lloc de “treball”.
Home, així d’entrada, sembla més aviat
un acudit que no pas una mesura que pugui resultar efectiva. Sempre he pensat
que les ordres d’allunyament de les seves parelles aplicades a determinats
personatges amb tirada a la violència masclista no han impedit que al final
acabessin amb la vida de la dona suposadament protegida. I aquí només es
tractaria de controlar l’entorn immediat d’una persona. Com se li pot imposar a
un “pispa” la prohibició de tornar a entrar al metro de Barcelona? La colla que
es dedica a rebentar vidres de cotxes a Manlleu, com se’ls impedeix entrar a la
vila on deuen tenir el domicili?
Insisteixo, m’ho hauran
d’explicar molt i molt bé. Altrament, ho consideraré un acudit, un simple
acudit que ratlla el mal gust. Si als cervells privilegiats que vetllen per la
nostra seguretat només se’ls ha acudit això, val més que deixin de pensar.
dimarts, 11 de maig del 2021
ENS PRENEN PER ESTÚPIDS
Porto una setmana sense escriure res en aquest espai i gairebé ja m’havia promès a mi mateix que ho deixava córrer i provava d’encetar una nova sèrie de textos de ficció, però faig marxa enrere en el meu propòsit perquè és massa dur això de mossegar-se la llengua i encara podria fer-me mal.
Però qui s’han pensat que són? Ens prenen a tots per estúpids? Cada vegada que sento algun d’aquests polítics de segona regional (perquè els que tenien una certa talla ja sabem on són) dient que estan “treballant” se’m remou no sé què per dins que amenaça amb un vòmit d’improperis de dimensions gegantines.
80 dies treballant, diuen, i es queden tan frescos, i reconeixen que són al mateix lloc on eren perquè, desenganyem-nos, cap dels dos bàndols no està disposat a renunciar ni una mica a la proporció que li correspon dels 500 alts càrrecs (500!!!) dels govern de la Generalitat que s’està discutint.
Certament, pel mig s’hi ha embolicat el paper d’un ens estrany, creat sense garanties democràtiques gaire clares, que s’anomena Consell per la República, el paper i funció del qual no queda clar, però que en aquests temps que corren i amb les urgències que tenim podrien desar al calaix de les parides enginyoses i desenterrar-lo quan no sàpiguen a què jugar.
Ja n’hi ha prou. Aquest país no es mereix haver de suportar aquesta trepa. Aquest país no suportarà unes noves eleccions. Aquí hi ha coses importants que estan a punt de trencar-se mentre tots plegats assistim perplexos a un estúpid estira i arronsa per estratègies de partit. I mentrestant, a la “villa y corte” gaudeixen de l’espectacle caïnita de descomposició de l’independentisme.
Si no reaccionem, mereixem seguir essent una simple i residual comunitat autònoma d’un estat centralista que les anirà reduint a la mínima expressió d’autogovern possible.
dimecres, 5 de maig del 2021
PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID
Estava cantat: “allò” d’allà al centre,
que es considera el melic d’un estat en fallida democràtica, econòmica i
social, és un món a part que es regeix per una suposada lògica que la resta de
mortals no podrem arribar a comprendre mai del tot.
Un personatge de sarsuela de tercera
regional que a banda de fatxenderia no té res més a oferir, perquè els seus
raonaments són escandalosos i la seva capacitat de gestió pública ratlla la
immoralitat, guanya les eleccions a Madrid perquè s’ha ficat el personal a la
butxaca mantenint els bars oberts “contra viento y marea”, un extrem sembla ser
molt ben valorat pels seus súbdits. Ha convertit aquesta decisió en una bandera
de la llibertat i de la lluita contra el comunisme, i li ha funcionat. No es
pot ser més simple, i també més ximple en el cas dels que l’han votat.
Com a danys col·laterals, també ha
aconseguit enviar Ciudadanos a la màquina de triturar documents caducats,
transferir Pablo Iglesias a la paperera de la història, ignorar la Monasterio
de VOX, fotre un clatellot als sociates que ja els tremolen les orelles, i
posar en alerta el seu president Pablo Casado que ja no les té totes a l’hora
de prendre decisions. Jugada mestra. A veure si la IDA resulta més intel·ligent
del que sembla quan parla. A mi em comença a fer una mica de por.
De rebot, com a danys col·laterals més
perifèrics, em temo que hi haurà tancament en banda dels sociates pel que fa a
la taula de diàleg, ajornament sine die dels indults que han de tramitar, replantejament
de les aliances que li permeten governar... Ara els toca fer contents els més
xovinistes de les seves files per reforçar la figura de Pedro Sánchez, i
qualsevol concessió als catalans seria una traïció imperdonable.
I aquí deixant que plogui, com si el
temps no corregués, empantanegats en discussions bizantines que impedeixen
formar govern.
diumenge, 2 de maig del 2021
DESPESA MILITAR
Que la despesa militar aquest any s’incrementi
un 9% amb tota la que ens està caient a sobre és d’una immoralitat superba. I
que això ho permeti el “govern més progressista de la democràcia” és un fet per
al qual no trobo apel·latius adients, perquè els que hauria de posar-hi em
farien mal a les orelles.
Quan un s’assabenta que tenen prevista una despesa de 514 milions d’€ per
comprar helicòpters de guerra (que es veu que és el pressupost anual de l’Hospital
Clínic, per posar un exemple), què ha de pensar? La resposta és evident: que no
estem en bones mans. Que si tots els milers de milions que han de venir d’Europa
per fer front a la necessària recuperació de l’economia els han de gestionar
els qui mantenen aquest ordre de prioritats, la cosa anirà de mal borràs.
I mentrestant, els ciutadans a fer la
viu-viu com puguin, cobrant les pagues dels ERTO amb mesos de retard, l’ingrés
mínim vital amb percentatges mínims d’aplicació, subvencions als damnificats
pels tancament insuficients i tocatardanes...
Estic convençut que si s’eliminen les
pensions vitalícies que tots sabem, si es talla de soca-rel el frau fiscal, si
s’eliminen les trampes legals d’evasió d’impostos que apliquen les empreses i
gran fortunes, si s’eliminen institucions caduques i innecessàries, si s’eliminen
tots els assessors dels càrrecs polítics que cobren una morterada, si es posa
seny en la despesa aplicant criteris de prioritat i transparència, si s’exigeix a la banca que torni els 60.000 milions d’€
amb què l’estat els va rescatar... (podria seguir la llista, però em sembla que
amb això ja n’hi ha prou) hi ha diners suficients per tirar endavant aquest
país, segur.
I, per déu, que reconverteixin la
indústria armamentista del país, que els posin a fabricar bicicletes, per
exemple.