dimarts, 13 d’abril de 2021

ADMINISTRACIÓ I GOVERN

Sovint fem servir aquests dos termes de forma indistinta en considerar-los sinònims, però s’haurien de fer algunes puntualitzacions.
Quan es va restaurar la Generalitat de Catalunya, reconeixent Josep Tarradellas com a legítim president, només existia un símbol de govern, sense cap mena d’administració per gestionar unes competències encara inexistents. La immensa tasca del primer govern va ser precisament la d’anar creant aquesta administració que, de mica en mica, amb l’assumpció de competències transferides des del govern central, es va anar desplegant per tot el país.
Els successius governs han anat desenvolupant l’estructura d’una administració que avui en dia té competències plenes en tota una colla d’àrees i parcials en la resta, tot i que amb l’aplicació del 155 han procurat recentralitzar algunes competències minvant la capacitat d’autogestió de la Generalitat.
Sigui com sigui, disposem d’una administració que funciona amb relativa efectivitat, tot i que soc dels qui opinen que amb una mica més de voluntat i dedicació dels funcionaris es podria millorar. Dubto molt que amb la tendència actual de teletreball des de casa la cosa faci passos endavant, més aviat crec que caldrà incorporar més funcionaris per fer les tasques que abans tenien encomanades, però això seria motiu d’una altra reflexió.
Fent veure que dirigeixen aquesta administració tenim tots els polítics i els càrrecs de confiança i assessors de cada conselleria, en un nombre que ens esgarrifaria si en coneguéssim les dades objectives. En el fons, la capacitat de prendre decisions d’aquests polítics i de canviar rumbs i estratègies està absolutament limitat per culpa de compromisos previs d’altres governs i per la necessitat de fer front a deutes d’origen ancestral. Per tant, convindrem a dir que sense govern podríem anar tirant, mentre els qui són administració, que coneixen molt millor que els polítics l’àrea que gestionen, fan front al dia a dia de pagaments i altres actuacions imprescindibles.
Posem  un exemple: a Bèlgica van estar 18 mesos sense govern efectiu i durant aquest temps els índexs econòmics van millorar de forma sensible. Oi que resulta curiós?
Potser ha arribat l’hora de fotre fora tota la colla de polítics del nostre govern i encarregar la direcció de l’administració a gent tècnica que sàpiga què remena. Si més no, ens estalviarem sous d’assessors.

dilluns, 12 d’abril de 2021

90 ANYS


Quan el 12 d’abril de 1931, Lluís Companys va proclamar la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, n’hi havia molts que pensaven que acabava de “marcar-se un farol” (ho sento per no haver trobat equivalent correcte en català) i que la resposta des de la centralitat de l’estat seria contundent i tràgica. Però en Macià no va voler ser menys i va fer el mateix des del balcó de la Diputació de Barcelona el dia 14 d’abril. Els avalaven, simplement, els resultats d’unes eleccions municipals que van voler convertir en plebiscitàries, i tothom temia la repressió consegüent de l’exèrcit espanyol. Però vet aquí que, com que els republicans havien guanyat a la majoria de les grans ciutats de l’estat i en “Cametes” (Alfons XIII) no se sentia prou recolzat per l’exèrcit, el rei va fotre el camp amb la cua entre cames i el mateix 14 d’abril Niceto Alcalá-Zamora va declarar la República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació.

La nostra república va durar ben poc perquè al cap de tres dies tres ministres del govern provisional de Madrid (Marcelino Domingo, Luís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos) viatgen a Barcelona i convencen Francesc Macià que faci marxa enrere i accepti la bona voluntat del govern central que es compromet a restaurar la Generalitat de Catalunya i acceptar l’Estatut d’Autonomia que s’aprovi al nostre país. L’estatut de Núria (1932), aprovat en referèndum, va ser “ribotat” per les Corts Espanyoles (perquè vegeu que la història sempre es repeteix) abans d’aprovar-lo definitivament.
Però quedem-nos amb el “farol” de Lluís Companys. Quina casualitat que tants anys després (2017) hi hagués algú (Carles Puigdemont) que volgués tornar a anar de “farol”! Suposo que devia voler comprovar si funcionava i l’estat espanyol s’avenia a negociar. I ja en veieu els resultats: ni ha fugit el Borbó, ni s’ha fet efectiva la República Catalana amb què ens van entabanar, ni ens han ofert res de nou que pugui esmorteir els nostres anhels. Només repressió, presó, exili, inhabilitacions, retallades de poder i una submissió cada vegada més evident als designis de la “Corte y Villa”.
I encara hi ha qui parla d’embats i desbordaments democràtics. Vinga, home! Celebrarem el 90è aniversari d’una realitat, mentre evitem escoltar els cants de sirena que emeten els mediocres polítics actuals que hauríem de decidir-nos a escombrar d’una vegada per totes. Us imagineu els centenars de càrrecs de confiança que en aquests moments pul·lulen per l’administració i que es resisteixen a deixar la poltrona? Jo diria que l’autèntic problema són precisament aquests. Deixo per un altre dia la diferenciació entre “Administració” i “Govern”. Sort en tenim de la primera. De moment.

divendres, 9 d’abril de 2021

"PENOMBRES"

L'any 2008 vaig guanyar el premi "Inicia't" de teatre de Badalona amb l'obra "Penombres" que l'Espardenya Teatre de Calldetenes va posar en escena l'any 2010. Com passa el temps! Almenys a mi aquesta dècada m'ha passat en un sospir. Ahir em van trucar de Badalona; es veu que han rescatat aquesta peça teatral i en faran una lectura dramatitzada a finals de mes. No cal dir que, si la situació d'aïllament comarcal m'ho permet, em farà molta il·lusió tornar a sentir les veus de l'Elsa, la Viqui i la Sally. 



dimecres, 7 d’abril de 2021

IDENTITAT DIGITAL REPUBLICANA

L’altre dia parlava de declaracions altisonants que resultaven poca cosa més que una manifestació simbòlica i sense efectes pràctics per al cas que ens ocupa. I ves per on, el Consell per la República m’acaba de regalar un altre element que deu haver alegrat la vida i la consciència de molts independentistes, pensant que per tenir a la butxaca un tros de plàstic amb el lema Identitat Digital Republicana ja han fet un pas important en el camí que ens ha de portar a la independència.
Comptat i debatut, tot i que tampoc no m’he dedicat a esbrinar el sentit i la utilitat d’aquest carnet, pel que ha dit l’Antoni Comín, no serà res més que una altra tarja de fidelització que “potser” servirà perquè alguns comerços i serveis que siguin de la nostra corda ens puguin aplicar algun tipus de descompte si ens identifiquem amb aquest plàstic de color vermell.
Ho sento, però fa temps que no em mamo el dit i com que ja porto massa elements simbòlics carregats a la motxilla (des de l’any 2010 pel cap baix), aquesta vegada faré veure que no m’he assabentat de l’acudit.
Ho sento, però considero que no té cap altra utilitat que la d’anar fent bullir l’olla per demostrar que aquesta entitat paral·lela a les nostres institucions, que en aquests moments resulta un entrebanc important per assolir la formació de govern, està fent coses i té una utilitat important per fer visible internacionalment el conflicte que fa anys que ens ocupa. 

KOSOVO, BASSA I FORCADELL

Fa uns quants dies la selecció de futbol d’aquest país veí que ens té segrestats des de fa segles va jugar un partit decisiu contra una potència mundial anomenada Kosovo, i van tornar a fer el ridícul polític, que no esportiu, com cada vegada que hi han de tenir alguna relació: l’estat espanyol no el reconeix com a estat independent i, per tant, s’inventen totes les terminologies possibles per evitar dir la paraula “Kosovo” que es podria interpretar com l’acceptació d’una entitat que reconeix fins el FMI i el Banc Mundial.
Quina mania els ha agafat amb Kosovo! No és una potència militar que hagin de témer (només disposa de 5000 soldats, i pretenen entrar a l’OTAN); econòmicament es troba a una sisena part de la nostra renda per càpita; no arriben als dos milions d’habitants... De què té por “la nación más antigua del mundo”?
Ai caram! Ves que no sigui pel fet que va assolir la seva independència amb una declaració unilateral! Però, és clar, ells devien tenir raó perquè els serbis hi estaven practicant una salvatge neteja ètnica. Fos com fos, països com Estats Units, Canadà, Regne Unit, França, Alemanya van reconèixer el nou estat sense cap mena de reserva. Però, és clar, Canadà (Quebec), Regne Unit (Escòcia), França (Còrsega) tenen resolt això dels anhels d’autodeterminació d’una manera civilitzada i democràtica i no hi veuen cap mena de problema en acceptar realitats com la de Kosovo.
Per contra, l’estat espanyol, tot i tenir el govern més progressista de la història, segueix alineat amb països tan democràtics com Algèria, Veneçuela, Kazakhstan, Rússia, Xina, Angola, Cuba, Bielorrússia, i es nega a reconèixer aquest jove estat.
Si no els importa fer el ridícul d’aquesta manera de portes enfora, digueu-me què és el que no seran capaços de fer a dintre de casa? Ahir en vam tenir un altre exemple amb la retirada del tercer grau a la Dolors Bassa i la Carme Forcadell.

dilluns, 5 d’abril de 2021

DISCIPLINA DE PARTIT

Malament anem si ens dediquem a fulminar persones per expressar opinions raonables, malament. Jaume Alonso Cuevillas va dir el que la majoria d’aquest país comença a veure clar: que declaracions altisonants, que només serveixen per arrencar l’aplaudiment incondicional dels independentistes radicals i tenen l’estranya virtut d’engreixar el recompte de greuges provinents de la justícia no justa de la metròpoli, no porten enlloc i seria qüestió d’anar actuant amb més intel·ligència que l’enemic. Potser el seu pecat va ser qualificar-les de bestieses, potser. Jo les qualificaria de foc d’encenalls i així potser no rebria el clatellot que li han ventat. Però aquesta mena de tendència a la uniformització monolítica de l’opinió dins de cada partit fa temps que em resulta preocupant. Cada vegada que veig en una votació del Parlament com hi ha el cap de files de cada partit que assenyala amb la mà alçada l’opció que han de votar els seus correligionaris hi ha alguna cosa que se’m regira a l’interior. Tanta lluita per la llibertat, tants anhels de democràcia, tanta valoració de la llibertat d’expressió per acabar renunciant-hi per culpa de la disciplina de partit?
A veure si resulta que m’estic tornant àcrata sense adonar-me’n. Hi hauré de reflexionar.

dissabte, 3 d’abril de 2021

EXPLOSIÓ DE GROC


 Aquests dies a la plana tenim una floració espectacular de color groc: la colza. D’aquells interminables camps de restos de patates que hi havia arreu fa tres o quatre dècades no en queda cap, només algun racó escadusser al costat d’un hort que es fa servir per al consum propi. En el seu lloc, i també en part en el del blat i l’ordi, s’hi planta colza, una planta de la família dels naps que es veu que dona menys feina i més beneficis, però sap una mica de greu haver perdut la varietat de cultius i, sobretot, la rotació en cicles de set anys que es feia per no esgotar la terra: el primer any es plantaven patates i blat de moro; el segon blat; el tercer ordi; el cinquè, sisè i setè anys alfals i trepadella.
Sembla que les raons que motiven que el conreu de la colza vagi en augment són diverses: els ajuts europeus, la rotació de conreus, el fet que les varietats actuals siguin més rendibles, la diversitat d’usos i mercats (consum humà i industrial, biodièsel), contribueix a enriquir el sol i facilitat de conreu per manca de malalties.
Quedem-nos amb la bonica imatge que ens ofereixen els camps aquests dies (no tenen res a envejar a la imatge dels fruiters d’Aitona), tot i la pèrdua de varietat de conreus que empobreix el sol i obliga a l’ús d’adobs químics.

divendres, 2 d’abril de 2021

UNA MENA DE TRILOGIA


Quan l’any 2007, després de guanyar el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa amb “Aquell capvespre”, em vaig proposar escriure la meva primera novel·la llarga (“Arrels de pedra”), poc m’imaginava que la temàtica del món de pagès, que havia viscut a la meva infantesa, podria oferir-me tants elements com per poder escriure una segona novel·la (“Olor de resclosit”), i fins i tot una tercera que acaba de sortir publicada fa pocs dies: “Crònica en blanc i negre”.
Les tres novel·les estan situades a la mateixa masia (La Solana), però en la primera es tracta d’una masoveria que podríem ubicar al Collsacabra, per exemple; en la segona és una petita propietat de la Plana de Vic que una parella recupera amb un cert esperit neorural; i en la tercera una propietat modesta que em permet retratar la vida a pagès i la lenta evolució de les feines del camp durant tres generacions de la mateixa família. En cap cas no es pot parlar d’una trilogia tal i com l’entenem, perquè no té continuïtat argumental ni coincidència de protagonistes, només s’hi repeteixen el nom de la casa i els topònims de Senet de Llac (anagrama de Calldetenes, que considero el meu poble natal) i Vil·la (tal i com em refereixo sempre a la capital de la nostra comarca).
Amb aquesta darrera obra tanco la temàtica de pagès perquè corro el risc de començar a plagiar-me a mi mateix, un extrem que seria del tot lamentable i m’obro a horitzons narratius més amplis, tot i que tinc la voluntat de mantenir la geografia literària que he anat creant tant en poesia com en teatre i en narrativa. Mai no gosaria escriure sobre ambients urbans complexos que sempre m’han resultat poc acollidors, fins i tot esquerps. D’aquí ve que hagi convertit la ciutat de Vic en Vil·la, ajudat per la referència romana dels seus orígens (Ausa).
Si arribeu a llegir aquesta darrera novel·la (“Crònica en blanc i negre”), ja em direu què us ha semblat. Per als qui ens dediquem a escriure, saber que després de tot el llarg procés que hi ha fins a veure l’obra publicada, hi ha algú que ho llegeix i que et pot fer el retorn de la seva opinió té un valor incalculable, sobretot per a aquells que ens considerem perpetus aprenents d’un l’ofici on cada dia que passa hi descobrim nous recursos i més possibilitats. 

dimecres, 31 de març de 2021

AIXAFEM EL FEIXISME

Que consti que estic traint el meu propòsit de no tornar a parlar mai més d’aquesta colla d’energúmens de Vox, però és que m’ho han posat en safata i no he pogut deixar escapar aquesta oportunitat.
Aquest ximple d’en Garriga, que està cridat a proveir el Parlament de Catalunya de moments memorables per la seva estupidesa i la seva mala llet (a parts iguals), li va recriminar a la presidenta del Parlament que de la mateixa manera que se li exigia que rectifiqués algunes de les blasfèmies que havia llençat en forma d’exabrupte feixista en la darrera sessió, havia de recriminar l’ús de la simbologia feixista que s’hi havia mostrat en la primera sessió fallida d’investidura.
El molt beneit es referia al cartell de Pere Català Pic que amb el títol “Aixafem el feixisme” ens mostra un peu calçat amb espardenya de set betes trepitjant una creu gamada esquerdada. Penso que es pot ser curt de gambals, inculte, fins i tot analfabet, amb una certa dignitat, però quan als apel·latius que he indicat s’hi afegeix un punt de fatxenderia imperdonable el resultat és ridícul per definició.
Es tracta d’un cartell amb un missatge claríssim, no gens subliminal ni críptic com els que ens vèiem obligats a usar en temps del franquisme que ells enyoren, per tant he d’arribar a la conclusió que aquest xicot no és capaç d’interpretar el món que l’envolta i en conseqüència l’han posat en un lloc que no li pertoca. Si el seu ofici de dentista l’exerceix amb la mateixa eficiència que demostra com a diputat, que déu agafi confessats els qui gosen obrir la boca davant seu!

dilluns, 29 de març de 2021

NEGACIONISTES

S’ha de ser malànima de cervell buit per manifestar-se com  a negacionista en plena pandèmia mundial com la que vivim. Ahir a TV3 van fer un reportatge sobre aquesta mena de gent i em vaig negar a veure’l perquè hi ha coses que em perjudiquen molt l’estat anímic i l’equilibri emocional; deu ser que amb la punyetera pandèmia m’he tornat més fràgil i menys tolerant. En lloc d’empassar-me els exabruptes d’aquesta mena de tarats mentals, vaig optar per veure, potser per segona vegada, un capítol de “Caso cerrado” a 8TV, aquest residu del projecte mediàtic del Comte de Godó que em sembla que està a punt de canviar de mans per veure si el refloten.
Tots estarem d’acord que les farmacèutiques estan fent el seu agost, però també el deuen fer els fabricants de gel hidroalcohòlic, els de les mascaretes, fins i tot els fabricants d’electrodomèstics, que em sembla que han arribat a esgotar estocs. Però imaginar, en una mena de paranoia estúpida, que darrere d’això hi ha un contuberni universal és una miserable postura que només pot contribuir a posar pels a les rodes en la solució de la tragèdia. “No conec ningú que hagi mort de Covid”, vaig sentir que afirmava una dona en un dels tràilers de promoció del programa que van emetre durant el dia. “Doncs podries morir-te’n tu, i així faries un favor a la humanitat” vaig arribar a dir en veu alta. Us adoneu de per què em vaig negar a veure el programa?
És que resulta que no vull sentir bajanades, estupideses ni arguments ximples que em puguin avariar encara més les quatre connexions neuronals que em funcionen amb una certa regularitat.

diumenge, 28 de març de 2021

RECUPERAR EL PRESTIGI

Quan vam recuperar la Generalitat amb l’arribada d’en Tarradellas (1977), només teníem una imatge, un símbol, un prestigi del personatge, i un buit de poder per exercir que es va haver d’anar guanyant a petits passos. En aquells moments jo estava fent la mili a Madrid (a la Marina, que ja té collons la cosa!) i parlant amb personatges amb galons que voltaven per aquelles oficines on es xerrava molt i no es pencava gens em vaig adonar que li tenien un respecte especial, fins i tot gosaria dir que una certa por argumentant que havia aterrat amb aires de virrei.
Què ha passat entremig fins arribar a la situació actual? Moltes coses, massa de reprovables al meu entendre, però esmentaré les dues darreres que han estat determinants: l’aplicació del 155 i el govern d’en Torra que ha estat una olla de grills de la qual el president en va sortir per la porta del darrere amb una inhabilitació que fa temps que penso que va ser perfectament buscada.
I ara ens trobem que tenim una Generalitat amb poders (cada vegada més limitats, potser) i una manca total d’imatge, de prestigi. A això fins i tot hi va contribuir el senyor Torra dient que l’actual autonomia era un fre per a la independència. Amb missatges d’aquest tipus no es recupera la confiança en la institució. I amb espectacles com els que ens ofereixen aquests darrers dies, tampoc!
La feina d’en Pere Aragonès, si aconsegueix la investidura d’aquí a uns mesos, perquè la cosa va per llarg, serà precisament la de recuperar aquest prestigi, aquesta imatge simbòlica de què parlava. Altrament, ens instal·larem en una mena de tansemenfotisme considerant que durant tots aquests mesos de provisionalitat no s’ha pas ensorrat el món, per tant podem seguir fent la viu-viu.
Ja n’hi ha prou de ximpleries! Ens mereixem alguna cosa més que una colla d’irresponsables fent veure que treballen per al país. Us heu adonat que la paraula que més fan servir aquests dies és el verb “treballar”. Collons, quanta feina que han fet, tant treballar! 

dissabte, 27 de març de 2021

MÉS QUE CREMAT, CALCINAT

La gelosia és molt, però que molt punyetera! L’atac de gelosia que ha patit JxCat en veure que ERC abans que res pactava amb la CUP els suports que necessitava ha estat de manual. Els nyics i nyecs que tenen entre ells des de fa molt de temps ja augurava una sortida de gos com fuig com la que es va produir ahir al Parlament.
A veure, sincerament, l’excusa del Consell per la República i el paper que ha de jugar aquesta institució de lluïment paral·lela a l’estructura de la Generalitat no té cap mena de credibilitat i, acostumats com estem a rebre informacions incompletes, tots intuïm que des de Waterloo es vol fer entrar el clau per la cabota.
De debò que malbaratareu els resultats de les darreres eleccions per culpa d’estratègies de partit? A qui de tots vosaltres se li acudeixi tornar a esmentar el concepte unitat no li caurà la cara de vergonya? O esperarà que algun dels soferts ciutadans que vam anar a votar posant-nos una pinça al nas la hi parteixi amb un parell de mastegots.
Ja estava força cremat, que consti, però heu aconseguit calcinar-me definitivament. 

dimecres, 24 de març de 2021



Des de l'editorial em confirmen que el meu darrer llibre acaba de sortir de la impremta. A punt per Sant Jordi, tot i que aquest any seguirà essent una mica descafeïnat. "Crònica en blanc i negre" és la tercera novel·la amb temàtica basada amb el món de pagès. Igual que en les altres dues precedents (Arrels de pedra i Olor de resclosit) l'acció se situa a La Solana, però en aquest cas es tracta d'una masia al cor de la plana. Hi reflecteixo les il·lusions, els tràfecs, els esforços, els entrebancs i daltabaixos de la família propietària de la petita explotació durant tres generacions. Aquesta crònica ens permetrà descobrir la lenta evolució i millora de la vida de pagès i les feines del camp.  

FORMACIÓ PERMANENT

Que les empreses subvencionin en part o de forma completa la formació dels seus treballadors és fins i tot de justícia, pel fet que aquesta formació acabarà repercutint de forma positiva en el desenvolupament de la seva tasca, però que l’administració pagui a consellers i alts càrrecs màsters i cursos de formació diversa ja planteja un munt de dubtes. He de reconèixer que mentre exercia com a mestre l’escola em va subvencionar alguns cursos de formació específics relacionats amb la tasca que desenvolupava, però crec que era una actuació justificada per la millora que representava en l’exercici de la meva professió docent. No és pas el cas del que s’ha destapat tot just avui, que genera dubtes ètics, no vull pas dir que legals.

El primer dubte que em genera és el fet que la seva tasca com a treballadors públics és transitòria i, per tant, la formació que se’ls paga a la llarga acabarà beneficiant el sector privat.

El segon dubte té relació amb la necessitat de subvencionar aquests cursos a qui ja està cobrant una enorme picossada cada mes de l’erari públic, per tant potser caldria com a mínim que ho declaressin com a pagament en espècies a l’hora de fer la declaració de renda.

El tercer dubte és simplement ètic. En un moment en què els joves es veuen obligats a seguir estudiant i pagant a preu d’or aquests estudis de post-grau, amb quina cara van pel carrer sabent que el seu currículum personal va creixent gràcies als impostos de la resta de mortals?

El senyor Santi Puig, que tant s’esmerça per aparèixer com a model d’integritat i de vegades fins i tot de víctima en els daltabaixos polítics que hi ha hagut aquests darrers anys, potser podria justificar els 8.000 € en formació que se li van concedir mentre era conseller, més que res per saber qui s’ha acabat beneficiant d’aquesta inversió pública.

I parlo d’aquest senyor perquè em sembla que està al capdamunt del rànquing, però la llista és llarga i afecta polítics i càrrecs d’elecció directa de tots els partits que han tingut responsabilitats de govern.

Potser sí que al final caldrà fer neteja a fons, perquè cada dia que passa apareix més merda sota la catifa. 

dissabte, 20 de març de 2021

FI D'ETAPA

Ha passat un any des d’aquell 21 de març de 2020 quan ja portàvem uns quants dies d’un confinament domiciliari que crèiem de curta durada, ignorants del que estava a punt de caure’ns al damunt. M’hi vaig mig adaptar i em movía dins l’espai de casa i de la terrassa fent circuits tancats circulars per estirar les cames i no engorronir-me. Va ser aquell dia 21 que vaig proposar-me el repte de dedicar cada dia una estona del meu temps lliure a escriure un text al meu blog i compartir-lo en aquest espai amb tots vosaltres. El repte m’ajudava a mantenir-me despert i pensava també que seria cosa de pocs dies, però vet aquí que ja ha passat un any, i durant aquest temps he compartit amb vosaltres: 
50 microcontes de confinament, 
50 micropoemes (tankes), 
50 animals d’Osona retratats amb 50 tankes, 
30 microrelats de postconfinament, 
35 comentaris de frases fetes, 
26 sonets formant un abecedari, 
12 faules i paràboles, 
7 poemes fent el pessebre, 
12 descripcions de fauna fantàstica, 
60 articles de diversa temàtica 
i una vintena llarga de textos amb reflexions de difícil catalogació.
Després de tot un any, he decidit abandonar aquest repte i retornar a l’escriptura de textos més llargs que durant tot aquest temps he tingut força abandonats. Tinc una novel·la incipientment embastada que em demana a crits que comenci a prendre-me-la seriosament, i a això dedicaré unes hores cada dia, que és l’única manera de poder tirar-la endavant.
De tant en tant, quan disposi d’alguna cosa que consideri prou interessant, ja us la faré arribar per aquest mitjà. M’agafo unes certes vacances de la tasca diària que m’ha mantingut despert durant aquest any. Rebeu el meu sincer agraïment per l'interès amb què heu seguit la meva aportació de cada dia. Fins sempre! 

divendres, 19 de març de 2021

PASSI-HO BÉ, MONSIEUR

Amb tots els merders que s’han muntat aquestes darreres setmanes, ens ha passat per alt un personatge que mereix un tractament a part: un tal Manuel Valls, exprimer ministre francès que va provar de fer fortuna travessant els Pirineus i instal·lant-se a despeses pagades a casa nostra, amb la voluntat de frenar el dimoni independentista que campava pel país dels seus avantpassats.
A fe de déu que va aconseguir barrar el pas d’Esquerra Republicana a l’alcaldia de Barcelona, que va regalar a Ada Colau, però al preu d’una aliança amb Ciutadans que va durar quatre dies. I s’ha acabat l’aventura catalana (o espanyola, perquè el noi tenia aspiracions d’assolir altes quotes al poder central de l’estat), i se’n torna a la seva estimada França amb la cua entre cames, conscient que aquí no hi té res a fer i sabedor que els comptes de la seva campanya estan sent investigats perquè hi ha aspectes poc clars. Una altra rata que fuig. 
Passi-ho bé, monsieur; no el trobarem gens a faltar. 

UN ADÉU CANTAT

Amb un somriure d’orella a orella, contemplo la progressiva desintegració de Ciutadans mentre comprovo la certesa de l’afirmació que les rates són les primeres d’abandonar el vaixell que s’està enfonsant.
Un partit que va néixer a casa nostra sense cap ideari clar ni cap projecte de país, més enllà de l’objectiu d’atiar la guerra de llengües en un espai de convivència on es respectava un cert equilibri tot i que una mica descompensat, per força havia d’acabar en el no res més absolut i deixar un petit rastre per a futurs estudis de cagades polítiques. Encara recordo en Jordi Cañas amenaçant: “Os vamos a montar un Ulster que te cagas!”, i resulta que se l’han muntat a l’interior de les seves seus.
Com a grans objectius assolits quedaran: la campanya contra la immersió lingüística, que va portar algunes famílies a demanar l’ensenyament en català; l’aparició forçada i estúpida del castellà a les sessions parlamentàries; els missatges provocadors farcits de falsedats argumentals; els escamots armats que de nit despenjaven llaços grocs; les denúncies a tribunals per l’existència de pancartes i llaços grocs als edificis públics; la campanya de desprestigi dels mitjans de comunicació de la CCMA; unes eleccions (2017) guanyades que només els van servir per enfonsar una mica més els sociates... Diuen que canviaran de seu perquè l’actual se’ls ha fet gran. Estic a punt d’oferir-los la caseta de fusta de la terrassa.
La llàstima de tot plegat és que amb el seu aterratge a Madrid van servir per fer pinya i blanquejar els primers passos de Vox en la seva croada de reconquesta, i aquests sí que són perillosos, perillosos i intel·ligents, cosa que ens ha de preocupar molt més que no pas les atzagaiades del disc ratllat en què s’ha convertit el discurs de l’Arrimadas, a qui li queden tres telenotícies abans de passar a la paperera de la història. 

dimecres, 17 de març de 2021

POTSER USANT ESQUEMES DEL LLATÍ...

Ignoro si vau tenir la fortuna o la dissort d’estudiar llatí pel sistema que ho vaig fer a 4t de l’antic batxillerat. En tot cas, us diré que vaig memoritzar les desinències de les cinc declinacions per a tots els seus casos (nominativo, vocativo, acusativo, genitivo, dativo y ablativo –ho dic en castellà perquè és la mateixa referència que quan tinc dubtes sobre les taules de multiplicar i haig de dir-me “nueve por siete sesenta y tres”) i tot això sense arribar a entendre què coi eren això dels casos, un misteri que vaig escatir molts anys més tard quan em vaig adonar que eren les funcions sintàctiques que un nom podia tenir dins la frase. Bé, doncs avui faré servir els sis casos per referir-me als nostres polítics.
NOMINATIU
Els nostres polítics segueixen entestats a repetir els errors de la darrera legislatura i convertir en inútils la presó i l’exili dels represaliats.
VOCATIU
Polítics, poseu-vos d’acord d’una punyetera vegada i demostreu-nos que la unitat amb què us ompliu la boca no és només una simple entelèquia amb la qual porteu tres anys marejant-nos.
ACUSATIU
Tornem a veure els nostres polítics fent la puta i la ramoneta, simulant enteses mentre es llancen dards esmolats després de cada reunió.
GENITIU
La irresponsabilitat dels nostres polítics és directament proporcional a la seva ambició de poder i inversament proporcional a la voluntat de servei que hauria de guiar la seva actuació.
DATIU
Missatge per als nostres polítics: Decidiu d’una vegada què voleu fer amb el futur d’aquest país, i feu-ho de pressa perquè la paciència de la gent s’està esgotant i al final arribarà a creure que l’única solució és entrar al Parlament amb bats de beisbol per fer-vos-en fora.
ABLATIU
Fa temps que molts de nosaltres hem deixar de confiar en els nostres polítics que tenen una feina important a fer si la volen recuperar.
Tot això en el benentès que quan parlo dels nostres polítics em refereixo als quI defensen el dret a l’autodeterminació i creuen que la solució és un referèndum. De la resta no en vull parlar perquè els considero poc més que simples mercenaris al servei de la metròpoli que pretén mantenir la nostra nació dins la categoria de colònia ocupada. 

dimarts, 16 de març de 2021

L’EFECTE PAPALLONA

Mai no hauria dit que fos tan fràgil l’equilibri ecològic de l’ecosistema polític d’aquest estat en evident fallida democràtica! El simple moviment d’ales d’una papallona murciana ha desencadenat un terratrèmol que amenaça els fonaments del centralisme castís de la “Villa y Corte”.
L’intent de moció de censura de sociates i ciutadans contra els populars murcians i el perill que es pogués reproduir a la comunitat del llombrígol, motiva la IDA (popularment Ayuso) a dissoldre l’assemblea de Madrid i convocar eleccions anticipades, mentre els de l’Errejon i els sociates d’en Gabilondo li presentaven una moció de censura. Això provoca la intervenció (quina curiosa coincidència) del poder judicial per dirimir si abans va ser l’ou o la gallina. Paral·lelament, els peperos de Múrcia compren tres fràgils voluntats ciutadanes i les incorporen al seu govern per fer fracassar la moció de censura. L’Arrimades queda amb el cul a l’aire (Ai uix, quina imatge més lletja!) i els ciutadans comencen a fer-se l’harakiri. Finalment, un flamant vicepresident del govern espanyol toca retirada i se’n va a salvar els mobles a la comunitat de Madrid abans que el partit morat no acabi perdent presència i esdevenint residual. I potser encara no s’ha acabat, caldrà estar amatent a les possibles rèpliques del terratrèmol.  
La IDA ja pot reconstruir l’extrema dreta al seu voltant, a l’estil de la CEDA durant la segona República, i cregueu-me no deixarà escapar l’oportunitat. Ho fa amb el crit “Comunismo o libertad!” mentre demana a tot l’estat espanyol que li estiguin agraïts perquè ha fet saltar el “Coletas” del govern central.
Quin circ! Quin circ! Adoneu-vos que estem en mans de tota aquesta colla d’irresponsables i tremoleu perquè n’hem de veure de gruixudes!

dilluns, 15 de març de 2021

MASCULINITZAR ELS NENS

Recordeu aquell personatge llefiscós, Wert de cognom, que en Mariano Rajoy ens va endinyar com a ministre d’educació? Sí, aquell que després d’una nit de malson es va llevar amb la idea que volia “españolizar los ninos catalanes”? Sí, aquell que ara viu amb la seva estimada com un rei en un palauet de París fent veure que representa l’estat espanyol davant no sé quina institució.
Doncs resulta que els xinesos s’han assabentat de la seva pensada i han tingut la sàvia idea d’aplicar-la a una seriosa problemàtica que han detectat entre els seus plançons de sexe masculí. Com que l’educació és una tasca exclusivament de dones, tant a la llar com a l’escola, resulta que els nens se’ls estan feminitzant. I això, atesa la seva condició social que encara no ha reconegut la igualtat de drets entre homes i dones, s’ha de resoldre immediatament si no volen que la seva cultura masclista se’n vagi a can pistraus.
Han decidit que volen “masculinitzar els nens” a les escoles, i ho pensen fer obligant-los a practicar esports de contacte, de força, d’empenta, com el futbol americà, per exemple.
Que els xinesos funcionen a unes altres revolucions i tenen esquemes mentals i de valors que es troben als nostres antípodes, ja ho sabíem, per tant no ens ha d’estranyar que de tant en tant fotin aquestes atzagaiades, però que això se sàpiga la setmana en què s’ha celebrat el dia de la dona, té el seu punt de morbositat.
Només penso: “Que als de Vox els passi per alt aquesta bestiesa” perquè, si acaben tenint una certa presència a governs autonòmics, ja us podeu imaginar per quin pedregar duran el carro. 

dissabte, 13 de març de 2021

PLAÇA MAJOR

 

Un dissabte qualsevol de començaments del segle passat a la plaça Major de Vic.
Em crida l’atenció l’estesa d’atuells de terrissa que hi ha a les parades de la part baixa central de la imatge. Cent anys després l’indret segueix oferint aquesta mateixa imatge cada dissabte al matí. Tenim una les places més boniques de Catalunya, efectivament, una plaça porxada amb un reguitzell de voltes de totes mides i estils, i se n’ha sabut mantenir l’esperit i l’aspecte.
Fixeu-vos que es deia plaça de la Constitució, i ara, en nom d’una constitució diferent, tenim un reguitzell de presos polítics i exiliats amb el seu retrat penjat a les façanes de les cases circumdants. I tot sembla indicar que encara s’hi estaran una bona temporada.

divendres, 12 de març de 2021

PORTES GIRATÒRIES

Acabo d’assabentar-me que el Comitè d’Ètica municipal de l’Ajuntament de Barcelona ha reprovat l’exregidora dels comuns Gala Pin.
Es veu que, en deixar el càrrec a l’ajuntament, va acceptar un lloc de treball a la Fundació Goteo, que prèviament havia rebut subvencions de la seva regidoria per un import superior al quart de milió d’euros.
Algú dirà que parlar de “portes giratòries” en aquest cas que comporta un sou mensual d’uns 1.500 € és exagerat i està fora de lloc. Si fem la comparació amb el que s’embutxaquen els recol·locats als consells d’administració de les elèctriques, el cas de la Gala Pin no té ni arrel ni fonament, és cert; però oi que sempre parlem de la importància de l’exemplaritat en els càrrecs públics? Doncs, o tots moros o tots cristians, i no hi ha res més a discutir.
Podem parlar de les dificultats de tornar a la vida laboral activa després d’un cert temps d’exercir un càrrec públic (en tinc constància per una persona propera que m’ha explicat el seu cas), però cal ser molt curós amb l’acceptació d’ofertes que es podrien interpretar com un tracte de favor per serveis prestats.
Em consta que l’exregidora ha renunciat al lloc de treball i ara es troba a l’atur, una decisió que l’honora i la redimeix de la relliscada. Que diferent del cas del Poc Honorable José Montilla quan va defensar que entrar al consell d’administració d’Enagás li permetria “aportar-hi experiència i coneixements acumulats” que en cap cas no deuen ser tècnics, atesa la seva nul·la formació universitària. Sort que em sembla que la llei li prohibeix seguir cobrant la pensió d’expresident de la Generalitat! 

dijous, 11 de març de 2021

FOTRE EL CAMP

Jugada mestra: abans que sociates i ciutadans presentin una moció de censura per fer-me fora de la presidència de la Comunidad de Madrid, dissolc l’Assemblea i convoco eleccions. I, com que m’he ficat els “chulapos” a la butxaca amb l’arriscada i forassenyada gestió de la pandèmia, segur que milloraré els resultats i potser no hauré de dependre de cap altra força política per seguir fotent disbarats al que jo entenc que és “España dentro de España”.
La tia (IDA) és fatxenda i de vegades ens fa dubtar que tingui tots els mobles ben posats, però té una capacitat de supervivència nedant a contracorrent que em fa pensar que no és precisament estúpida.
I és que el PP fa aigües: el que els ha passat a Múrcia amenaça d’escampar-se com una taca d’oli a d’altres autonomies (excepció feta de Catalunya on són poc menys que testimonials), foten el camp de la seva seu en una maniobra per rentar-se la cara de la corrupció acumulada durant decennis, el líder (Casado) està cada vegada més qüestionat, en Bàrcenas canta la Traviata a cada sessió de judici, en Villarejo els esquitxa cada vegada que trepitja un bassal...
Quin perill hi ha en tot aquest merder? Que els de Vox, oportunistes de mena, aprofitin per escombrar cap a casa. No ho faran pas els de Ciutadans que també s’estan autoimmolant. I llavors sí, llavors tindrem un problema greu. Jo, per si de cas, em sembla que començo a fer les maletes i me’n vaig a l’Àrtic a viure amb els inuit. O potser a Austràlia que hi fa més caloreta. 

dimecres, 10 de març de 2021

NO HI HA MANERA!

Ahir vaig descobrir que tenim una mena de monja exclaustrada com a ministra d’Afers Exteriors, l’Arancha González Laya. De fet ja l’havia vista de reüll alguna altra vegada, però no m’havia interessat gaire pel seu tarannà. Ahir, guarnida amb un medalló de la mida d’un plat de postres que duia dos lloros pintats, es va despenjar amb un missatge antieuropeu i tan autàrquic com ho podia ser en temps de la dictadura i va llançar als quatre vents: “Los problemas de Catalunya se resuelven en España, no en Europa”. Tot això amb una cara de satisfacció evident que celebrava l’aixecament de la immunitat parlamentària a en Puigdemont, en Comín i la Ponsatí.
Ja em direu quina diferència hi trobeu entre un govern del PSOE i un del PP, després d’aquesta sortida! Amb personatges d’aquesta mena no hi tenim res a fer, i és el que més abunda, són els que es neguen a acceptar la nostra realitat i, en lloc de fer passes per gestionar-la negociant, es limiten a negar-la.
Quina sort que la mateixa informació venia contrastada des de Brussel·les amb declaracions dels tres afectats. Em quedo amb la fina ironia de la Clara Ponsatí, que va recordar-los els problemes de l’Armada Española a Flandes. Aquest torpede per sota de la línia de flotació (es nota que vaig fer la mili a la marina) em va encantar!
Per cert, quina coincidència més casual el fet que paral·lelament a l’aixecament de la immunitat parlamentària dels exiliats es produís també la revocació del tercer grau als presos polítics de Lledoners! No tenen la més mínima vergonya. 

dimarts, 9 de març de 2021

ARAN DEL DIA DE LA DONA

Ahir es va celebrar el Dia de la Dona. Malament quan a algú, alguna activitat, algun fenomen... se li ha de dedicar un dia de forma expressa. Significa que durant un dia ho tindrem present, farem examen de consciència, acte de contrició i demanarem que ens perdonin els pecats acumulats, però no crec  ni que arribem a complir la penitència que ens mereixem.
Estic convençut que si tots els homes que ahir van fer declaracions a favor de la igualtat, contra el masclisme i a favor del feminisme ho tinguessin present durant tot l’any, no caldria dedicar un dia a la reivindicació del paper de la dona en la societat. A més, hi ha tants “dies de...” que s’acaba banalitzant el seu significat. Si fins i tot hi ha el “Dia de la Croqueta” (16 de gener, per als qui us interessi)!
En fi, que ja està, que ja ha passat i s’han fet les manifestacions (allà on els han deixat) i tornem a la normalitat de cada dia. Per cert, vaig sentir l’opinió d’una noieta que es manifestava per Barcelona i responia a la pregunta d’una periodista amb aquests termes: “Ho faig en contra d’una societat patriarcal que m’oprimeix i no em deixa ser lliure”. Immediatament vaig pensar que caldria demanar-li què entenia per “societat patriarcal”, demanar-li que posés exemples de l’opressió que pateix i que definís el terme “ser lliure”. I és que els lemes estan bé, però tendim a convertir-los en lletania i oblidar-ne el significat.
Per la meva part, com que em sento ridícul emetent proclames, prometo deixar de fer el comentari: “Segur que és una dona”, cada vegada que haig de fer una maniobra per esquivar un cotxe aparcat en doble línia perquè la seva propietària ha baixat a comprar la barra de pa.

dilluns, 8 de març de 2021

PARLANT DEL SEMINARI...


El Seminari Vell, el del carrer Sant Just, va quedar petit i després de la Guerra Civil es va iniciar la construcció del Seminari Nou ran del camí que s’enfilava cap al Puig dels Jueus. Diria que aquesta imatge és de cap a la meitat de la dècada dels quaranta perquè la construcció estava força avançada.
La desproporció de l’edifici, atesa la finalitat amb què es va construir, s’explica per l’enorme poder de l’església sota el paraigua de la dictadura. El va inaugurar el dictador Franco el 1949 i en aquella època hi havia uns 400 seminaristes, molt lluny dels 1.200 que havia  arribat a tenir durant l’època de màxim esplendor, quan al Seminari Vell s’hi havia agregat La Panissa (antic museu episcopal) i el Santuari de la Gleva.
Des del 1986 ja no hi ha el que s’anomenava “fàbrica de capellans” perquè els diferents bisbats van acabar creant un seminari interdiocesà a Barcelona que l’any passat va incorporar la quantitat més baixa de vocacions: menys de vint.
Ara l’immens edifici acull dues escoles, diversos cicles formatius, restaurant, allotjament, sala d’actes... i un pàrquing de pagament que, tot i el seu preu, va de conya per als qui han d’anar a l’antiga Aliança, ara Clínica Bayés, l’únic edifici de la ciutat d’estil racionalista, construït el 1935 i ampliat amb un tercer pis (el que no té balcons) vuit anys més tard. 

diumenge, 7 de març de 2021

EL PASSEIG

Aquí no hi havia cotxes, només tartanes i carros, i la gent podia passejar tranquil·lament pel mig del carrer pavimentat amb llambordes. Fixeu-vos en l'artístic fanal de l'esquerra que em fa pensar en els modernistes que hi havia al passeig de Gràcia de Barcelona. Hi havia arbres que feien ombra i la mainada hi podia sortir a jugar sense cap perill. Ignoro la data, però sembla del primer quart del segle passat.
La foto està tirada des de la plaça Santa Teresa i a mà dreta hi ha Ca l’U. Tot i que el rètol diu Rambla del Carme, ara és la del Passeig. 
Aquest era el trajecte que de menut feia cada matí a peu per anar a classe als Maristes, al carrer de Gurb. Agafava el cotxe de línia de Roda a Sant Francesc s’hi Moria i em deixava al capdamunt del Portalet. Males llengües diuen que en aquest escàs camí de mig quilòmetre m’entrebancava amb tots els pots d’escombraries que trobava a la vorera. Potser era degut al fet que només d'enfilar-me al vehicle ja em marejava, però més aviat penso que, badoc de mena i venint de pagès, tot el que tenia al voltant devia cridar-me poderosament l’atenció, tret dels pots de llauna que es trobaven massa avall per poder-los ullar.
Aquest espai públic ara el trobo extraordinàriament fred, resulta ampli, però sense personalitat. El fet d’haver plantat arbres de creixement lent només a la banda de dalt (justament la que sol tenir ombra dels edificis) i a la vorera de la banda baixa converteix l’esplanada de pedra en un forn a l’estiu i convida a caminar arran de paret. Ja sabem que els arbres a l’entorn urbà solen ser motiu de conflictes i controvèrsies (recordem els de la rambla de l’Hospital), que malmeten el paviment de les voreres i cal fer manteniment, però una mica més de verd ens faria la vida més agradable.

dissabte, 6 de març de 2021

UNA DEMOCRÀCIA PLENA

Oi que, si tinguéssiu relació freqüent amb una persona que cada vegada que obrís la boca tingués la necessitat de dir que ell sempre va amb la veritat per davant, acabaríeu per sospitar que així que pugui us ensarronarà?
Vet aquí el que passa amb els polítics de la “villa y corte”: a força de repetir la lletania que Espanya és una democràcia plena i consolidada, l’únic que aconsegueixen és la malfiança dels qui hem de patir en carn pròpia la deshonestedat, la incompetència i la incoherència dels manefles de tota mena que ocupen les cúpules dels poders de l’estat.
Si fos una democràcia plena i consolidada, la separació de poders seria admirablement transparent, un extrem que no s’ha assolit ni de bon tros ateses les ingerències de tota mena del poder executiu cap al judicial i a la inversa, o del legislatiu cap al judicial amb el sidral que tenen muntat per la renovació de la cúpula dels jutges.
Si fos una democràcia plena i consolidada, el quart poder (l’informatiu) hauria fet durant tots aquests anys el que li tocava: tractar i denunciar les martingales del cap d’estat en qualitat de rei que tenia carta blanca mentre tots miraven cap a una altra banda. En lloc d’això, s’ha generat una mena de càrtel desinformatiu per manipular el poc criteri i formació de les classes més modestes de la societat.
Si fos una democràcia plena, la inspecció d’Hisenda ja hauria actuat d’ofici sobre les irregularitats del qui va fotre el camp a Abu Dhabi amb tot un reguitzell de delictes que omplirien un catàleg. En lloc d’això, han permès que regularitzés pagaments que estaven fora de termini. A qualsevol de nosaltres ens hauria caigut el pèl per 500€, però com que en el seu cas es tracta de milions mereix una altra consideració.
Si fos una democràcia plena, mai no s’hauria confós un referèndum amb un cop d’estat (rebel·lió, sedició o com collons en vulguin dir), perquè la convocatòria i realització d’un referèndum no és un delicte segons la nostra legislació.
Si fos una democràcia plena no tindríem presos polítics, ni de consciència, ni dels que compleixen condemna per criticar qualsevol dels poders de l’estat.
Si fos una democràcia plena...
Podria seguir posant exemples que ens porten a suspendre aquest estat fallit en qualsevol examen que se li practiqui, però n’hi ha tants que me n’he cansat. Al cap i a la fi, el que passa aquí no és pas tan diferent del que succeeix a Turquia, a Polònia o a Hongria. Tant els costa d’adonar-se’n als de Brussel·les?

divendres, 5 de març de 2021

SALTAR-SE LA CUA

Siguem sincers, si us trobéssiu de viatge en un país estranger i us oferissin de vacunar-vos per a la Covid, després de comprovar la seguretat del procés i el tipus de vacuna, el més probable seria que hi accedíssiu, i segurament no se us acudiria pensar que el vostre comportament fos èticament punible ni criticable. Potser si tinguéssiu un càrrec públic que comportés visibilitat i de vosaltres s’esperés una conducta íntegra i modèlica us hi repensaríeu abans de fer el pas.
Amb això no vull pas excusar l’estúpid i poc ètic comportament de les dues infantes que s’han vacunat a Abu Dhabi, ben al contrari, perquè elles si que estan sota la lupa dels mitjans de comunicació i se’ls demana un punt d’exemplaritat atesa la seva condició de membres d’una família reial encara que estigui en les hores més baixes de tota la seva història. I dir com l’estúpid alcalde de Madrid que “no le han quitado la dosis a ningún espanyol” no és cap argument vàlid tractant-se d’un concepte ètic i no pas econòmic, però els arguments de la gent d’aquesta mena ja sabem que no tenen gaire volada.
En fi, que les nenes ja estan vacunades i podran anar a veure el “papà” cada quinze dies. Només em pregunto: “Qui els paga el viatge?” També el deu pagar Patrimonio Nacional com el daurat exili del miserable monarca? I aquí, els que viuen de l’ERTO havent d’esperar més de 2 mesos per poder cobrar.
Per cert, si es fes un cens actualitzat de les persones vacunades, quants empresaris, directius i gent d’aquesta mena sortirien a la llista? Quants deuen haver aprofitat el viatge de negocis per accedir a una vacuna per a la qual nosaltres haurem d’esperar mesos? Aquests viatges sí que es poden seguir fent, perquè sempre hi ha urgències i imponderables que justifiquen les excepcions.   

dimecres, 3 de març de 2021

FORA COTXES!

Aquest matí m’he aturat al capdamunt del carrer Torras i Bages, al Portalet que en diem, perquè el semàfor estava apagat, i he mirat a mà esquerra per assegurar-me que no venia cap vehicle. M’he sentit completament estúpid: no recordava que han tancat la Rambla del Bisbat i la dels Montcada al trànsit de cotxes, he travessat el carrer i he fet cap al Passeig mentre rumiava en la utilitat de la darrera mesura presa amb la intenció d’expulsar els cotxes del centre. Tancar la pujada del Portalet i obligar els cotxes a desviar-se pel pont de la Pista i el carrer de la Soledat no em sembla gens encertat, sobretot tenint en compte que aquest carrer és estret com una mala cosa d’ençà que n’han retallat l’amplada per fer-hi el carril per a bicicletes.
La Rambla dels Montcada ja disposava d’una vorera prou àmplia per al pas de vianants, excepció feta de la part baixa, a prop del carrer de les Adoberies, que fa un coll d’ampolla. La Rambla del Bisbat també disposa d’una vorera prou àmplia tot al llarg del Palau i el Claustre.
Ara contemples des del capdamunt del Portalet els dos carrils buits i les voreres desertes i penses: “Què en faran de tot aquest espai?” “Volen recuperar el mercat de bestiar que s’hi havia fet fa anys i del qual encara en queda el vestigi de les argolles fixades a la part baixa de la muralla?”
Sincerament, penso que en matèria de pacificació de trànsit hi ha algú que vol ser més papista que el papa.

dimarts, 2 de març de 2021

CIVISME

Passejant pel caminet que hi ha vora el Gurri, a tocar de casa, ens creuem amb un noi que ha tret a passejar un gos que campa al seu aire, s’atura damunt l’herba arran del camí fressat, acota la part posterior del cos i allibera una tifarada de mida considerable; després de quedar descansat, segueix el seu amo que l’espera una dotzena de passos més endavant.
No me’n puc estar: “Ep, noi, has vist el regalet que acaba de deixar el teu company?”, li dic pensant que es donarà per al·ludit, traurà una bossa de plàstic de la butxaca i recollirà la merda acabada de dipositar.
Que t’ho creguis! Es limita a comentar: “Ho ha fet al marge, i aquí ja no cal recollir-la.”
I, ruc de mi, em quedo sense arguments. Em limito a dir-li: “No tinc cap ganes de posar-me a discutir amb tu, però que sàpigues que no hi estic d’acord.”
Segurament hauria d’haver fet foto del gos, de l’amo i de la tifa, i anar a explicar-ho a algú de la Guàrdia Urbana. Aquesta mena de gent, fins que no els toquin la butxaca, seguiran emmerdant l’espai públic sense cap mena de consideració.

CASUALITATS

Tant les casualitats d’efectes positius com les fatalitats acostumen a aparèixer amb comptagotes, fins al punt que arribem a considerar-les productes d’una conjunció astral d’aquelles que es donen cada cent en celis en el nostre espai d’univers immediat. Aquesta llei sembla que regeix per a totes les activitats i relacions humanes, però n’hi ha una que s’escapa del seu domini: l’univers judicial.
Digueu-me, si no, com n’arriba a ser de casual que la setmana en què el Barça en el terreny esportiu es juga la lliga i la copa (donem per escapada la Champions), i en l’àmbit social el seu futur com a entitat a les eleccions de diumenge, es torna a activar el procés judicial conegut per “Barçagate”, fan escorcolls fins i tot dins els cotxes i detenen quatre exdirectius. El tema portava un any dormint en un calaix.
Però fiquem-nos en política, que té més suc. Digueu-me si no és extrema casualitat que just l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya la fiscalia recorri contra el tercer grau dels nostres presos polítics. Digueu-me si no resulta casual que en plenes negociacions sobre la formació de govern s’acabi jutjant els membres de la Sindicatura Electoral de l’1 d’octubre després d’anys d’instrucció de sumari. Digueu-me si no resulta també sospitosament casual que el fiscal es querelli contra els membres independentistes de la mesa del Parlament de Catalunya que van permetre que es parlés d’autodeterminació i es rebutgés la monarquia contravenint les ordres del Tribunal Constitucional. Segur que trobaríem altres casualitats, però amb aquestes ja fem una llista prou notable.
No serà que s’adonen que l’efecte Illa ha fet llufa i aquest fenomen de la política restarà infrautilitzat quatre anys com a cap de l’oposició al Parlament de Catalunya? No serà que volen posar hostatges damunt la taula de negociació del nou govern? Us heu adonat que el tema de l’indult, que durant la campanya electoral sortia cada dia, s’ha esvaït per art de màgia? Heu sentit a parlar de la famosa mesa de negociació d’ençà de les eleccions?
Senyor Sànchez, cada dia em costa més trobar diferències entre el PSOE i el PP. De fet l’única que hi trobo és que governen amb la crossa de Podemos, una cosa que no farien mai els de l’albatros a la bandera blava, però ja veu de què ens serveix, ja veu... 

dilluns, 1 de març de 2021

L'ONADA QUE S'ACOSTA

Arriba un cert relaxament de les mesures de control de la Covid i a molts els deu semblar que això ja ho tenim superat, que els hospitalitzats, els atesos a les UCI, els morts, les dades de contagis que no acaben de baixar... són una mena de mal menor al qual ja estem acostumats i per tant poden reprendre la vida normal.
Ahir vam anar a fer un volt amb bicicleta, aprofitant que feia bo, ara que les tardes comencen a allargar-se una mica. Vam fer una de les voltes que tenim per costum pel sud-est d’Osona i que és força planera, perquè estem molt desentrenats després de tants dies de fred, de Covid i de rehabilitació d’una espatlla que sembla que ja torna a rutllar. Pel camí vam passar pel costat d’una casa de pagès d’aquestes habilitades com a segona residència i hi vam comptar set cotxes aparcats. Només que a cada cotxe hi anessin dues persones, el càlcul em diu que superaven de llarg el límit que en aquests moments està permès. En tornar a casa, vam sentir un xivarri considerable a la terrassa d’un dels pisos superiors del bloc veí del nostre. Des de casa es podia comptar una dotzena llarga de nois i noies participant en un sarau important. Ja no parlo de l’amuntegament de joves que hi havia a la zona del parc on hi ha la instal·lació de fer el mico penjats de barres (ho sento, no recordo el terme anglès que fan servir per referir-s’hi) amb tots els participants sense ni una trista mascareta protectora. Tampoc em referiré a les manifestacions d’aquests dies perquè ja em cansen.
Efectivament, d’aquí a quinze dies a tot estirar, tornarà a iniciar-se una nova onada, perquè no hem après res. I mira que ens han donat oportunitats per posar seny! La culpa de tot la tenen els polítics i els tècnics que no són capaços d’entendre les necessitats de les persones? 

diumenge, 28 de febrer de 2021

SE'LS EN VA DE LES MANS

Quan ahir al matí vaig escriure l’article que acostumo a publicar a diari, encara no tenia coneixement del sidral que havien muntat al vespre a Barcelona. Si ho hagués sabut potser hauria sigut més contundent en algunes de les consideracions que hi feia.
Fa 12 dies que dura la murga i en alguns aspectes s’ha anat desvirtuant i complicant fins a extrems de comportament salvatge, com el d’ahir en què van estar a punt de rostir viu un policia municipal dins una furgoneta. Ja no parlo de la trencadissa de vidres de l’hotel ni dels altres establiments saquejats, perquè es veu que ja ens hi hem acostumat.
Els valedors i justificadors de la violència juvenil desfermada aquests dies no tenen res a dir sobre aquest fet? Hòstia, no es devien adonar que no era de la Brimo! Un dany col·lateral sense cap més consideració? Seguim insistint amb la broma que tot és culpa de la policia, especialment dels antiavalots?
Algú ha de clavar el cop de puny definitiu damunt la taula, i suposo que per a això cal ser una mica valent i no fer càlculs sobre les probabilitats que una decisió dura influeixi negativament en la seva carrera política. Altrament, la imatge de tots els polítics que hi tenen una certa responsabilitat ja està greument tocada, sobretot la d’en Pere Aragonès que va trigar una setmana a donar la cara.
El conflicte se’ls en va de les mans i voldria creure que les reaccions de “tots” els partits polítics acabaran confluint en una sola veu: “S’ha acabat el bròquil!”
Ho acabo d’escriure i penso: “És ben bé que encara creus en els contes de fades.”

ARRAN DE LA POLICIA

Ahir vaig veure una estona el FAQS, el temps imprescindible perquè no se’m faci carregós l’etern debat que es dedica a marejar la perdiu deixant tots els fils penjant. Hi havia la Gabriela Serra, que d’ençà que va assolir la fita d’enviar l’Artur Mas a la paperera de la història no l’havíem vista més, però ara torna a treure el nas a tot arreu; un noi que el vaig trobar molt assenyat i em va proporcionar l’agradable sensació que tot i la meva edat no sóc tan carca si també hi ha jovent que pensa com jo; i també hi havia un altre noi i una noia que representaven la progressia del jovent que participa a les manifestacions i que cada dia que passa afegeixen un motiu nou a la protesta.
La noia no disposava de gaires arguments i es limitava a repetir la lletania “s’ha de dissoldre la BRIMO” perquè creu és la font de tots els problemes i quan desaparegui també ho farà la violència. No entrarem a considerar qui provoca qui i qui és el primer que llança la pedra, però en tinc una opinió prou clara i, en tot cas, acabaríem considerant que és un peix que es mossega la cua.
El noi, que es deia Pau, em va fascinar perquè mai no havia vist tanta candidesa argumental en un personatge fet i dret, amb aspecte d’haver lluitat en mil batalles urbanes amb els de les porres i les bales de foam. Va venir a dir que quan desaparegui la policia s’acabaran els conflictes, quan ningú no tingui cap necessitat insatisfeta, s’acabarà la violència, etc.
A veure, jo també he sigut jove, tot i que fa tant de temps que a vegades me n’oblido, i he sigut idealista, i m’han fascinat les utopies, algunes de les quals, com la del comunisme, m’han fotut una sonora patacada a la cara quan he copsat la realitat i la misèria que amagaven. Amb això vull dir que creure en contes de fades no és aconsellable per a la bona salut anímica de la societat. A aquest xicot se li hauria de recordar que hi ha estudis que confirmen que un 4% d’homes i un 1% de dones són amorals, i no ho són perquè la societat els hi hagi convertit com opinava Rousseau, ho són per naturalesa. Quan no hi hagi policia, què en fem? Un copet a l’esquena mostrant-los la nostra comprensió i la nostra solidaritat? La trencadissa de vidres i el saqueig de comerços és producte de l’actuació policial o de la amoralitat dels qui van cometre el delicte? 

divendres, 26 de febrer de 2021

DE BORBONS I EXILIS

Tant de bo m’equivoqui; de fet tant me faria si visquéssim en una república com la que desitgem, fora del domini i el saqueig a què estem sotmesos per part d’un estat centralista, però mentrestant el que passi en aquesta mena de regne caduc amb una monarquia corrupta suportada amb pinces pels partits que temen perdre la part de pastís que els pertoca des del 1978, resulta que ens deu afectar. Deia que tant de bo m’equivoqués, però molt em temo que s’està preparant el retorn del rei exiliat, i potser seria millor perquè ens sortiria més barat, però això no ho sabrem mai.  
Hi ha indicis evidents que ens fan intuir aquest retorn: un pagament d’impostos de ja fa temps, notícies sobre la seva salut, un rentat d’imatge a les Corts commemorant el fallit cop d’estat, una regularització d’un pila de milions que Hisenda valora en gran mesura...
Ja té pebrots la cosa! Procura no equivocar-te ni en 100€ a la teva declaració de renda, perquè ja has begut oli. Mentrestant el podrit manefla mentider, malbaratador, faldiller i tots els apel·latius que li vulgueu posar amb la caixa forta a rebentar a Suïssa i de vacances permanents als Emirats Àrabs. I encara li agraeixen que regularitzi una mínima part de tot el que s’ha embutxacat d’estranquis.
Si aquest personatge tornés, trencaria una vella tradició familiar que diu que tots els darrers borbons han acabat els seus dies exiliats fora del país on regnaven: Carlos IV va fugir a França i més tard a Roma; Fernando VII també va haver de marxar cap a França; Isabel II també va haver de travessar els Pirineus cap al país veí; Amadeu de Savoia s’hi va estar poc, va fugir cap a Lisboa i va acabar a Torí; Alfonso XII no va tenir temps d’exiliar-se perquè va morir jove de tuberculosi; Alfonso XIII va marxar per cames i va residir a diverses capitals europees fins que va acabar a Roma; Juan de Borbón, el rei sense corona, vivia a Portugal; i Juan Carlos I ha fugit als Emirats Àrabs Units. Potser per això desitgen el seu retorn, per trencar la tradició, pensant que d’aquesta manera s’estintola una monarquia que va perdre el poc crèdit de què ja disposava amb la figura de Felip VI (El Preparao), perquè lluny d’intentar acostar postures per resoldre un conflicte etern, va prendre part bel·ligerant per un dels sectors en conflicte. I aquí tenim memòria, molta memòria!  De fet, n’és plenament conscient, perquè quan trepitja el territori de la nostra nació ho fa d’amagatotis i amb el cul estret.

dijous, 25 de febrer de 2021

ENDESA MULTIPLICA PER 8 ELS BENEFICIS.

M’assabento pel telenotícies que Endesa ha multiplicat per 8 els seus beneficis durant l’any 2020. I tot això pagant sous milionaris als membres del Consell d’Administració que acull polítics de porta giratòria com és el cas de Miquel Roca Junyent i abans ho havia fet amb Elena Salgado, Luis de Guindos i Rodrigo Rato.
Ho trobo immoral, sobretot després de les constants apagades d’aquest gener en alguns barris deixats de la mà de déu. Ho trobo immoral perquè aquests beneficis s’han aconseguit escatimant recursos a la millora de la xarxa de distribució, que en alguns indrets és més aviat precària.
Han aconseguit aquests beneficis tenint en compte que hi ha un munt de punts amb el llum punxat i sense passar per comptador. Imagineu els beneficis que obtindrien si realment cobressin tota l’electricitat que es consumeix. Potser perquè ja guanyen prou no tenen cura de resoldre el problema. Us poso un exemple: a l’escala de casa hi havia un pis ocupat on van punxar el llum, el pis és d’un banc, van treure’n els ocupes, van blindar la porta d’entrada, van posar-lo a la venda sense gaire èxit atès el seu lamentable estat, hi van instal·lar un sistema d’alarma, i porten un any enganxats directament a la xarxa sense passar pel comptador.
Una altra barbaritat a tenir en compte és el sistema d’establiment del preu de l’electricitat, que va permetre que es disparés exponencialment precisament quan més necessitat de consum hi havia. Portem més d’un any amb el govern més d’esquerres que hi ha hagut mai, i no han aconseguit tocar ni una mica aquest sistema per provar de maquillar-lo. Deu ser perquè ells també esperen poder arribar a ocupar alguna de les butaques del consell d’administració d’una companyia elèctrica. 

dimecres, 24 de febrer de 2021

O JUGUEM TOTS O ESTRIPEM LA BARALLA

Repassem alguns fets d’una certa transcendència:
Els assaltants ultres de Blanquerna a Madrid, amb condemna en ferm, han arribat a trepitjar la cangrí? No em consta, tot i que podria estar equivocat perquè ara fa temps que no es parla d’ells.
S’han iniciat diligències judicials contra les proclames feixistes que diversos energúmens van fer en les celebracions del 12 d’octubre. Al cap d’una setmana ja ningú no en deia res.
Quines mesures s’han pres contra els militars a la reserva que en un xat amenaçaven amb matar 26 milions de persones i que animaven a un cop d’estat? La Margarita Robles va dir que ho investigaria.
Se’ls ha fet algun advertiment als militars en actiu que van defensar la llibertat d’opinió d’aquests darrers? No em consta.
Quines diligències s’han dut a terme per aclarir el fet que futurs oficials de l’armada cantessin himnes feixistes en una celebració? Es van limitar a cursar unes orientacions als centres de formació de “milicos” perquè treballessin conceptes democràtics.
Què ha fet la fiscalia amb els autors dels discursos racistes, feixistes i negacionistes que es van fer al cementiri de l’Almudena en la celebració anual d’exaltació de la División Azul? Va dir que obriria diligències, però ho devien deixar en això.
S’ha obert alguna diligència contra les proclames racistes, negacionistes i extemporànies dels candidats de Vox en la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya? Suposo que no, perquè devien estar emparades per la llibertat d’expressió.
Quantes vegades hem vist un picolo, un PN  o un Mosso d’Esquadra repartir llenya a un grup d’ultres? Deu ser perquè aquests col·lectius no són violents i se’ls ha de tractar amb respecte i se’ls ha de protegir.
A veure si ens aclarim: “o tots moros o tots cristians”, que dèiem abans quan l’expressió del primer terme encara no tenia les connotacions pejoratives que ara se li reconeixen. També podríem dir: “o juguem tots o estripem la baralla”, una expressió que em sembla recordar que feia servir l’Ovidi Montllor.

dimarts, 23 de febrer de 2021

EM FA MAL EL TEATRE

He tingut la sort i el privilegi de poder gaudir del teatre des de tres perspectives diferents. De jove vaig formar part de L’Òliba Negra, un grup de teatre independent de Manlleu que em va permetre conèixer i viure en condició d'amateur la feina d’actor; i quaranta anys més tard no vaig desaprofitar l’oportunitat de tornar a pujar a l’escenari de l’Atlàntida per allò que diuen del cuquet que sempre queda. Com a dramaturg, he escrit quatre peces teatrals amb fortuna diversa i més aviat discreta, però una l’he pogut veure representada dalt d’un escenari gràcies a l’Espardenya Teatre de Calldetenes. Com a espectador, procuro aprofitar l’oferta de qualitat que hi sol haver a Osona.
Tot plegat fa que pugui dir que valoro i estimo el teatre d’una manera especial, i que el que ha passat a l’Institut del Teatre em provoca pena, fastig i indignació. La cultura és segura, la cultura és imprescindible per a la bona salut anímica de les persones, però es veu que en aquest cas la cultura també ha sabut amagar allò més vil i pervers de la naturalesa humana.
Alguna cosa va començar a fer un cert tuf quan un col·lectiu d’actrius va denunciar en Lluís Pasqual fa un parell d’anys i va haver de dimitir. Se l’acusava d’abús de poder i tracte vexatori. Però la cosa no va passar d’aquí perquè va tenir molt de suport dins els companys de professió. L’any passat es van destapar 20 anys d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida i ens vam esgarrifar una mica, però semblava un cas aïllat. També s’ha parlat de la proliferació de falsos càstings com a paranys d'incauts i incautes principiants en la professió.
El fet que el teatre comporti una relació física i emocional de persones, que es fonamenti en el moviment, el gest, la paraula i que en el seu exercici s’estableixin relacions que no són d’igual a igual (director<->actors / professor<->alumnes), sembla que pot afavorir les males pràctiques que ara s’han destapat, però en cap cas no justifica que durant anys i panys hagi succeït sense que ningú hagi gosat tallar-ho de soca-rel. Sembla que es tracta de comportaments força estesos dins el col·lectiu de professors de la institució i em costa de creure que ningú no es revoltés, de no ser que tot plegat s’hagués arribat a considerar normal, habitual i necessari per a la formació d’actors i actrius. No pot ser que s’imposés el silenci per por a represàlies o amb falses promeses d'un paper en alguna producció dramàtica professional en un univers on costa déu i ajut fer-s'hi un lloc.
D’entrada costa d’imaginar tota una figura dins el món teatral com en Joan Oller (poso aquest nom perquè és una patum, però la llista es veu que és llarga) abusant del seu poder, assetjant alumnes i abusant-ne sexualment, humiliant-les, humiliant-los... Però avui he tornar a mirar una imatge seva i no m’he pogut estar de pensar: “Ets un miserable. Has tacat el nom d’una institució i embrutat una professió que t’hauria de rebutjar a garrotades. Tot el que et caigui al damunt serà poc, considerant el mal que has fet.”
Tant de bo que tot plegat serveixi per fer neteja, censurar i eradicar comportaments menyspreables en la formació de nous actors i actrius, i també en l’exercici d’una professió artística imprescindible en una societat culta com la que desitgem.