Amb l'any a punt d'extingir-se, permeteu-me que us desitgi el millor per al que encetem d'aquí a unes hores, en el benentès que per poc que millori l'actual segur que d'aquí a 365 dies acabarem sentint-nos satisfets.
Com cada any, aprofito el darrer dia per passar comptes meteorològics i fer-los públics per si són d'interès per a algú.
Veureu que, tot i la secada d'aquest any, la línia de tendència de la pluviositat continua creixent.
El mateix indica la línia de tendència de la temperatura mitjana que en els 21 anys de registre s'ha incrementat en 1,5 ºC.
Amb una dedicatòria especial als qui encara es resisteixen a acceptar que estem en ple canvi climàtic.
divendres, 31 de desembre del 2021
DADES METEOROLÒGIQUES 2021
diumenge, 19 de desembre del 2021
MENTIDES
Senyor Casado,
S’ha de ser malànima (un terme que en el seu idioma no existeix però que defineix perfectament els qui com vostè van pel món provocant i sembrant l’odi a força de mentides) per escampar tanta merda retòrica sense fonament ni raonament de cap mena.
Proposo que el tanquin en una aula i no el deixin anar al lavabo fins que no demani perdó per totes les barbaritats que ha vomitat aquests dies. Proposo que li pengin una motxilla ben gran i el facin anar d’excursió per totes les escoles del nostre país, afegint-li un roc de quilo cada vegada que torni a dir una barbaritat, fins que arrossegui els collons per terra. Ja que sembla que el seu cervell extraviat no és capaç de raonar de forma més o menys acceptable, potser la penitència l’acabarà fent entrar en raó.
Aleshores, quedi’s al seu país i deixi de donar pel sac, perquè ja s’haurà adonat que entre el seu partit i els dels seus acòlits “palmeros” no arribaran mai a un 15 per cent de suport. Vostè ja ho sap que aquí no hi tenen res a fer, el problema és que fa servir la merda que ens llença com a adob per fer créixer vots al territori on l’aplaudeixen.
Adoni’s d’una vegada que aquesta és una raó de pes per la qual estem decidits a fotre el camp.
dissabte, 18 de desembre del 2021
NADALA 2021
(El 25% del text, que a la llarga s’haurà de redactar en una llengua invasora, està escrit de forma encriptada. Convé anar recuperant vells estratagemes per evitar la futura i previsible censura)
El bon Josep, amb cara de sorprès,
veu cap al lluny una corrua llarga
de gent que arriba pel camí de l’est
amb teies dins la nit poc estelada.
Maria, encara no prou ben refeta
del tràngol d’infantar en tan hostil lloc,
somriu veient tota la patuleia
que guipa el nen tot estirant el coll.
L’infant tot just acaba d’obrir els ulls,
somriu amb les paraules d’un noiet:
“Té, pren la manta i sigues benvingut,
que en aquest món, ja ho veus, fa molt de fred”
Xcjut quiftga mhotfe drontelg abagali
pliscanf vnetic dustrem espinrtolà
pert ambusc mundulié estrantc barmi
barmdeix estrui pomt clastarn ostrupar.
Malgrat tot, els meus millors desitjos per aquestes festes que s'acosten i per al proper any que, ja ho veureu, serà el que portarà la solució de tots els nostres problemes.
divendres, 17 de desembre del 2021
IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA
Parlem d’immersió lingüística, parlem-ne. De vegades, des del que anomenem “comarques”, on hem acabat esdevenint la reserva espiritual del país en matèria de llengua, cultura i tradicions, tenim una visió esbiaixada de la realitat global del país.
Ens sentim cofois quan comprovem que un grup d’adolescents magribins es comuniquen entre ells en la llengua catalana que han après a l’escola, o quan un grup d’infants negres que juguen al parc fan servir un preciós català amb accent d’Osona. Aleshores pensem que sort n’hem tingut de la immersió lingüística a l’escola, que garanteix el català com a llengua de cohesió social, etc.
Però un bon dia als mitjans de comunicació comencen a aparèixer dades sobre l’ús del català entre el jovent i ens esgarrifem. Arriben dades relatives a la llengua vehicular en què es fan les classes als instituts del nostre país i ens posem les mans al cap. Però, això sí, la immersió lingüística és un model exitós que garanteix uns resultats envejables, segons afirmen els responsables d’aplicar-la i d’avaluar-la.
Quan vaig sentir que es proposava obligar els centres a impartir una quarta part de les classes en llengua castellana, no em vaig poder estar de pensar en la sort que tindrien els instituts de l’àrea metropolitana on el català com a llengua vehicular deu ser gairebé residual.
Convindria que el projecte lingüístic de totes les escoles i instituts del país no fos només aquell document pulcrament enquadernat que es presenta a l’inspector després d’haver-li tret la pols. En aquest sentit, benvinguda sigui la decisió presa ahir de marcar com a prioritat per als inspectors la revisió i comprovació de l’aplicació real dels projectes lingüístics. Resulta massa fàcil abandonar la llengua pròpia a l’hora d’impartir una classe quan apareixen protestes entre l’alumnat. Potser el que cal és un replantejament del model d’immersió que actualment no sembla que respongui prou bé a les necessitats del nostre país.
De passada, potser també convindria revisar el sistema d’avaluació del domini de les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria, perquè estem massa acostumats a una comparativa de resultats que no m’acabo de creure del tot.
dijous, 16 de desembre del 2021
ESTEM COVANT L'OU DE LA SERP
Suposo que recordem amb tot luxe de detalls la campanya que els unionistes de Ciutadans i PP (em sembla que VOX encara era al parvulari) van muntar contra els professors de l’institut de Sant Andreu de la Barca després del ”a por ellos” de l’1 d’octubre, aprofitant declaracions inflamades de guàrdies civils que denunciaven el tracte que havien rebut els seus fills. Van arribar a fer públiques les fotos dels docents, els van acusar de tot el que van voler... I què n’ha quedat de tot plegat? Les declaracions d’un militant de Ciutadans que reconeix que tot plegat va ser un lamentable malentès. Algú pagarà pel mal irreparable que van ocasionar als docents assenyalats? Segur que no.
Per què faig memòria d’aquests fets? Doncs perquè m’hi ha fet pensar el merder que han muntat a l’escola de Canet de Mar. Són els mateixos ultradretans que, amb la mateixa intencionalitat, procuren crear un conflicte on no n’hi ha hagut mai cap: a l’escola. Una família, el patriarca de la qual tothom tenia identificat com a membre de Ciutadans, va endegar un procés judicial per reclamar que el seu fill fos escolaritzat en castellà, i uns jutges que no saben el que és una escola, i molt menys una escola catalana, han decidit que en una classe de P5 es facin sis hores de continguts en llengua castellana, passant per damunt de totes les lleis i els consensos lingüístics establerts en una nació amb llengua pròpia que pretenen esborrar del mapa.
Des que Ciutadans, que va néixer per crear un conflicte lingüístic en un país que havia assolit un consens envejable pel que fa a drets (recordeu l’amenaça de l’impresentable Cañas dient “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”), només hi ha hagut una vuitantena de demandes de famílies que es neguen a acceptar la immersió lingüística, un percentatge tan insignificant que no caldria ni esmentar, però sempre hi ha els del partit taronja i tota la sèrie d’entitats que han nascut amb el mateix propòsit (són els mateixos a tot arreu, però d’aquesta manera semblen una munió) disposats a magnificar el més petit detall.
I aquesta vegada se’ls n’ha anat de les mans: en Casado fent servir el terme apartheid, els de Vox parlant de nazisme, l’Ayuso oferint asil a les famílies castellanoparlants perseguides, en Carrizosa fent una odiosa comparació de Canet amb Ermua...
De debò que no hi ha ningú capacitat per tallar aquesta merda, que l’únic objectiu que persegueix és anar covant l’ou de la serp del feixisme més desbocat?
Quina llàstima que tot el que se m’acudeixi per resoldre-ho és precisament el que no s’ha de fer de cap manera, perquè encara serviria per carregar-los de raons!
dimecres, 15 de desembre del 2021
UNA EXPERIÈNCIA GRATIFICANT
AGRAÏMENT
L'experiència d'anar compartint, capítol a capítol durant tres mesos, la creació d'una novel·la que vaig començar a escriure ara deu fer cosa de mig any és única i gratificant, sobretot pel fet que t'adones que allò que acabes d'escriure ja hi ha qui ho està llegint pràcticament en directe.
És ben diferent del procés normal d'escriptura a què estic acostumat, que suposa la feina de tot un any (en el millor dels casos) abans de veure les teves paraules impreses a les pàgines d'un llibre. És el més semblant a la tasca d'un guionista de sèries de televisió.
Aquesta immediatesa, afegida a la impossibilitat d'un procés reflexiu necessari abans de fer públic el text, provoca una considerable quantitat d'errors d'incoherència, canvis d'estil, de punt de vista, de temps verbals, fins i tot errors lèxics i sintàctics, que serien completament intolerables en l'edició d'un llibre.
Ara toca aquesta altra feina, de la qual només en gaudim els perepunyetes perfeccionistes i que sol comportar més temps que no pas el que s'ha esmerçat en la primera escriptura.
Ha estat un plaer poder compartir aquest procés amb tots vosaltres, i us agraeixo la constància que heu tingut d'anar llegint, amb paciència de sants, aquesta novel·la tot just incipient.
D'aquí a una setmana la faré desaparèixer de la xarxa i també l'ocultaré del blog, altrament no tindria recorregut perquè es podria considerar que ja ha estat publicada.
Reitero el meu agraïment i us prometo que d'aquí a poc tornaré a treure el nas en aquest indret amb un nou projecte.
Una abraçada!
dimecres, 22 de setembre del 2021
DRETS LINGÜÍSTICS
Potser que comencem a posar els drets
lingüístics al mateix nivell que altres drets fonamentals que semblen més
evidents i per tant criden més l’atenció.
Menystenir una llengua i els seus
parlants, està en el mateix nivell que menysprear persones pel color de pell,
la raça, la religió. Negar el dret d’accedir a continguts culturals en la
pròpia llengua (plataformes digitals) ho trobo igual de greu que negar-li a una
persona el dret d’accedir a un local d’oci o a un restaurant a causa del seu
color de pell.
I ja n’hi ha prou d’anar acotant el cap
i conformant-nos amb quatre engrunes. Com deia l’Ovidi Montllor: “Volem el pa
sencer”.
Queda molta feina per fer, per
descomptat: no hem assolit el ple reconeixement dels drets de les dones, del
col·lectiu LGTBI, dels migrants (tot i que en aquest cas hi afegiria els deures
perquè els tenim molt oblidats), de les diverses minories...
Però afegim-hi, sisplau, els drets
lingüístics, perquè a força de ser comprensius amb una realitat que ens
aclapara, el dia que ens hi posem serà massa tard, i ens arriben senyals
inequívocs que anem per mal camí, no cal que us en faci la llista perquè tots
la tenim prou present.
diumenge, 19 de setembre del 2021
DEU SER QUE NO HO ENTENC
Confesso que la meva formació artística
és realment molt minsa i influïda sobretot per elements d’un classicisme que fa
temps que deu haver caducat, per tant quan em trobo davant d’una obra artística
visual em limito a dir si m’agrada o no a partir dels pocs criteris estètics
que dec tenir interioritzats.
Per això quan he vist l’Arc de Triomf de
París embolicat com si l’haguessin d’enviar per correu (que només hi faltava el
segell i l’etiqueta autoadhesiva amb les dades del destinatari), no m’he pogut
estat de formular el meu judici crític pobrament argumentat i dir-me: “Segur
que calia?”
Quan m’he assabentat del que ha costat
l’execució d’aquesta obra de mal gust (encara que sigui feta amb el segell del
senyor Christo i l’hagi pagat la seva fundació), uns 14 milions d’euros, he
pensat en tota la llista de coses que realment es podrien finançar amb aquests
diners i que segurament serien de molta més utilitat i favor a la humanitat.
Perquè, si voleu que us sigui franc, no
acabo de veure que aquesta suposada obra artística hagi d’acabar figurant a la
Història de l’Art com una de les fites importants del nostre segle, molt menys
quan tenim urgències que demanen a crits una militància més que severa. Si
almenys hi haguessin posat una etiqueta que digués: “Protegim el nostre
patrimoni artístic”, potser la meva intel·ligència coixa en matèria artística
hauria tingut un clau on aferrar-se.
divendres, 17 de setembre del 2021
EL PUIG DELS JUEUS
També és mala sort que, l’endemà de
pintar uns quants quilòmetres de ratlla verda en cinc itineraris de Vic que
passen per voreres força concorregudes i que adrecen al Puig dels Jueus, hagi
plogut i ho hagi emmerdat tot. Demaneu què en pensen els propietaris de
comerços que ahir al matí aplaudien l’acudit de la regidora Fabiana
Palmero.
Ignoro el cost d’aquesta iniciativa,
però diria que l’objectiu de fer descobrir aquest indret arbrat a tocar del
nucli urbà, aquesta setmana que s’hi organitzen diverses activitats, podia
haver-se fet sense el merder que han muntat.
Perquè la despesa en pintura (efímera,
tot s’ha de dir) no sé fins a quin punt respecta els criteris de sostenibilitat
a què ens volem acostumar, la veritat.
dijous, 16 de setembre del 2021
PUNT FINAL
S’han iniciat unes converses que, si
prosperen, potser permetran assentar les bases que permetin millorar el clima
de diàleg que ha de permetre posar sobre la taula un conflicte etern que
periòdicament s’enverina, i assajar, amb la suposada bona voluntat de tots els
participants, d’acostar postures que permetin parlar de l’esmentat conflicte
per anar marejant la perdiu perquè com diem aquí: “Qui dia passa any empeny”;
altrament, i com que som prou estúpids per permetre que ens prenguin el pèl i a
sobre sentir-nos satisfets, diu que si no es tria aquest camí “portarem el
carro pel pedregar”.
Dit això, només afegir que l’espectacle
de Junts, que mai no s’ha volgut asseure a una taula que diuen que no serveix
per a res i confiaven haver trobat l’excusa perfecta en la incompareixença del
presidente Sánchez, que era una ofensa a la nostra dignitat, quan aquest ha
practicat el gir de guió a què ens té acostumats, s’han afanyat a proposar una
colla de noms per asseure’s a la taula que el president Aragonès no podia
admetre perquè no formaven part del govern.
I a la metròpoli han saltat d’alegria i
s’han fregat les mans, tot i que han dissimulat per no posar-se en evidència,
perquè saben que ens tenen agafats pels ous i només s’han de limitar a
practicar allò tan vell de “divide et impera”, una política agraïda perquè
aconsegueix que a la llarga els enemics s’exterminin entre ells.
És tanta la vergonya que em fa
el que ha passat que aquest serà el darrer text en què expresso opinions de
caire polític. No penso malbaratar ni un segon més de la meva vida en raonar
sobre el que facin o deixin de fer aquesta mena de gent.
dimarts, 14 de setembre del 2021
AIXÒ DE L'ECOLOGISME
Vagi per endavant tot el meu respecte
pels espais naturals, des del convenciment que de la seva conservació en depèn,
en gran mesura, la conservació de la vida al nostre planeta. Dit això, convé
també advertir que, com diu en Jordi Sargatal, m’he convertit en un ecologista
“pragmàtic”, entesa aquesta qualificació com a antònim de “dogmàtic”.
El sidral que han muntat al voltant de
la conservació de la zona humida de la Ricarda al Delta del Llobregat és
considerable i no crec que ningú hagi explicat objectivament quin és el
problema i quines les possibles solucions.
La varietat d’ocells en aquesta zona
humida, atesa l’actuació sistemàtica de falcons per allunyar aus en el moment
d’enlairament dels avions, és més aviat escassa i juraria que ahir passant pel
costat del Ter a Manlleu vaig veure’n més dels que podria observar a l’espai
protegit esmentat, per tant el seu valor mediambiental per garantir la
diversitat de la fauna és relatiu, i potser l’habilitació d’un altre espai
inundat adequadament i més allunyat de les pistes seria una solució que
actuaria en benefici de la tranquil·litat de les aus aquàtiques per les quals
ara tothom sembla estar tan preocupat.
Si dic això és perquè resulta molt fàcil
brandar la bandera de l’ecologisme per una bassa de relativa importància (“La
Ricarda no es toca!”) quan sembla que no s’està treballant prou bé en la gestió
d’espais naturals d’una importància capital com els Aiguamolls de l’Empordà o
el Delta de l’Ebre, per posar dos exemples puntuals.
No en tinc ni idea de si cal allargar la
pista de l’aeroport o no, només tinc clar que hem engegat a pastar fang una
milionada en inversió d’infraestructures sense el debat necessari sobre
l’afectació ecològica de l’espai. A tot això, fixeu-vos que bé que han quedat
els Comuns amb la ministra de treball i l’alcaldessa passejant-se per la zona i
fent declaracions ecologistes que els surten enormement barates, perquè si es
perd la inversió la culpa serà dels independentistes, com tot.
diumenge, 12 de setembre del 2021
AMOS DE GOSSOS
A veure si soc capaç d’escriure el que
vull escriure sense dir el que no vull dir, perquè de vegades les coses fetes
amb la millor intenció es malinterpreten i acabes sortint-ne escaldat.
No tinc res contra els gossos, que
consti, tot i que la meva relació amb aquests animals, venint com vinc de
pagès, segurament no ha sigut sempre la que ara s’espera de la gent civilitzada
que sembla preocupar-se més pels drets dels animals que pels de les persones.
Tothom té dret a tenir un gos, o dos, o
tres, o els que li vinguin de gust, me’n guardaré prou de qüestionar-ho, tot i
que segurament convindria que abans d’acollir el pobre animal pensessin si el
seu pis de 50 m2 és un espai ideal perquè hi pugui fer una vida prou
agradable ateses les seves necessitats. Amb la quantitat de gossos que veig
voltant pel carrer acompanyant els seus amos, no crec possible que ni la meitat
d’ells disposin d’un espai exterior perquè el pobre animal no hagi de passar la
major part de les hores de la seva vida entre quatre parets amb dèficit de
ventilació.
Dit això, entraré en matèria perquè
m’allargaria parlant de suposats drets i deures dels animals (us heu fixat, per
exemple, que durant el confinament els gossos podien sortir al carrer i les
criatures s’havien d’estar tancades a casa?), de la importància que tenen per a
persones que viuen soles, de la funció terapèutica que poden desenvolupar, etc.
Els gossos han de sortir, evidentment,
han de poder fer les seves necessitats, han de córrer, han de jugar... I els
seus amos han de garantir que en l’exercici d’aquestes necessitats dels
animalons no es perjudiquin els drets dels que han optat per no tenir cap gos a
la nostra vida (digueu-los insolidaris). Per tant no tenen per què rebre
llepades d’un gos que no és seu (“No pateixis, no fa res, és que és molt
juganer”), no tenen per què sentir udolar
un gos hores i hores quan el deixen sol a casa, no tenen per què anar amb quatre ulls quan trepitgen la gespa
del parc esquivant les tifarades que els amos no han recollit.
O sigui, potser que deixem de
preocupar-nos tant pels drets dels animals i comencem a parlar de com garantir
l’exercici dels deures dels seus propietaris, que a la vista de l’estat dels
camins per on transiten (camí vora el Gurri, per exemple), diria que el tema
està patint un relaxament considerable.
divendres, 10 de setembre del 2021
1714
D’ençà que el 2010 vam començar a
generar protestes multitudinàries, reblant el clau de la creativitat i la
imaginació, hem arribat a organitzar posades en escena dignes de les millors
produccions de “pèplum” que em venen a la memòria.
Onze anys després, ens trobem a les
portes d’una altra diada amb voluntat de seguir insistint en les performances
que omplen la nostra autoestima en la mateixa mesura que any rere any
descoratgen un grapat més d’incondicionals de les trobades massificades.
Aquest any tenim l’afegit de la
coincidència en el temps amb la darrera deslleialtat (per dir-ho amb paraules
boniques) del govern central que ha parat la trampa de l’ampliació de
l’aeroport del Prat a un govern on tots van amb peus de plom per no desvetllar
el fantasma d’una crisi de confiança entre els seus membres, una realitat que
ja ningú no s’esforça en dissimular.
Encara hi ha una altra coincidència de
fets que contribueixen a desestabilitzar l’ambient d’unitat que hauria d’imperar
almenys un dia a l’any: la refotuda taula de diàleg, o de negociació, o de
contraposició de monòlegs, com vulgueu dir-ne. Com que ningú no n’espera res de
bo, com que tots es miren de cua d’ull, com que encara no se sap qui s’asseurà a
taula, creix la inquietud i el descrèdit de l’invent.
I ens entestem en demostrar a propis i
forans que tenim raó, movent-nos en raonaments categòrics que no són acceptats
per la metròpoli, perquè ni tan sols ens escolten, perquè estan instal·lats en
el bé absolut de la unitat territorial que segons ells té arrels divines.
No cal buscar la raó, cal guanyar, i cal
fer-ho a la manera escocesa, aprofitant amb seny cada petita escletxa que s’obri.
Cal erosionar-los fent de gota malaia.
(Si us entreteniu a comptar, veureu que el text té 1714 caràcters incloent-hi els espais)
dimecres, 8 de setembre del 2021
SOM MÉS RUCS DEL QUE ENS PENSÀVEM
Quan resulta que els que crèiem més rucs
acaben demostrant més intel·ligència que nosaltres, cal anar considerant que
ens trobem a la cua del rànquing en intel·ligència política. La jugada de
l’ampliació de l’aeroport del Prat per part del govern central ha estat
magistral. I mira que pensava que a la ministra de transports li tocava un
paper galdós, havent estat part implicada en el territori fins fa cosa de
quatre dies. Doncs vet aquí que s’ha acabat el bròquil: no hi ha ampliació i a
més a més la culpa és de la Generalitat. I la Raquel Sànchez ha salvat els seus
mobles.
Ignoro la importància que aquesta
ampliació podia tenir per al desenvolupament i reindustrialització del país,
però quan penso en les tones de CO2 que passen a l’atmosfera per
causa de la combustió dels motors dels avions se’m fa evident que aquest mitjà
de transport no és sostenible i ja triguem a trobar-hi alternatives.
Quan penso en la proximitat de les
pistes de l’aeroport a un mar que en cosa de dècades augmentarà de nivell i les
inundarà, no puc deixar de valorar la conveniència de l’ampliació que
proposaven.
La pluja de milions que havien de venir
a l’aeroport, potser que ens els donin i els administrarem en projectes de país
més segurs i amb visió de futur. Tot i que, com que demostrem ser molt més rucs
del que caldria, no sé si acabaríem dilapidant-los en ximpleries mentre
discutim aferrissadament sobre la conveniència o no dels projectes realment importants.
Em sembla que no tenim remei, i constatar-ho a les portes de la Diada em
provoca un deseiximent preocupant.
CARITAT CRISTIANA
Que un capellà deixi de ser-ne no és
notícia, que un bisbe renunciï al seu estatus i demani la dispensa papal ja és
un fet més greu. Que qui ho faci sigui el bisbe més jove d’aquestes contrades
occidentals té un interès notable per als qui sempre suquen pa en el temes més
morbosos.
El cert és que fa dies que els mitjans
audiovisuals han convertit aquesta renúncia en un espectacle bastit amb
conceptes misògins, masclistes i homòfobs sense cap mena de pudor ni contenció.
No en podíem esperar cap altra cosa, potser esperàvem que TV3 fes ús d’una
discreció i objectivitat superiors al que hem pogut extreure d’alguns
comentaris.
De tot el que m’ha arribat, em quedo amb
les paraules de Sor Lucía Caram, que vaig trobar molt encertades i fonamentades
en informacions que circulaven per canals que la resta de mortals desconeixíem.
El que demanaria, si tingués cinc
cèntims d’autoritat moral, és que deixéssim que Xavier Novell refés la seva
vida en pau i que ho fes per retrobar un equilibri personal i emocional que ha
fet aigües per totes bandes d’ençà que el van nomenar bisbe de Solsona.
Apliquem-li la caritat cristiana que ell no va saber administrar en la majoria
de casos en què va haver d’opinar i prendre decisions que la majoria de mortals
no compartíem ni acabàvem d’entendre.
dilluns, 6 de setembre del 2021
QUINES PENQUES!
El senyor Lesmes, prodigi d’autoritat
moral amb segell de l’Opus Dei, malgrat trobar-se en una situació de caducitat
que supera de llarg la del darrer iogurt que vaig llençar a les escombraries,
es creu en el dret de donar lliçons de democràcia a tort i a dret. Un
personatge com ell, que creu trobar-se just per sota de déu de l’escalafó de
l’autoritat del país, no podia deixar passar l’oportunitat de fer el que saben
fer els de la cúpula judicial: aprofitar el recurs de la hipotètica, pervertida
i trepitjada separació de poders, que ara sí que li convé, per provar de
soscavar els fonaments del govern actual.
Quina autoritat moral té el personatge
en qüestió per erigir-se en garant d’una justícia imparcial quan s’han dedicat
a pervertir-la fins al punt que han rebut advertiments de tots els organismes
mundials que els criden a l’ordre i a la rectificació? Cap, no en té cap, però
veure la ministra de justícia i la fiscal general de l’estat al seu costat amb
posat de xais desvalguts diu molt de per on van els trets.
I per què no va fer cap referència al
pollastre de corrupció que té muntat l’edifici de la corona, aprofitant que hi
tenia el rei? Podria considerar-se deslleialtat institucional, es veu.
D’altra banda, si tan preocupat està per
la renovació del CGPJ, té una solució molt fàcil: dimitir, dimitir ell i tota
la tropa que seuen a la mateixa taula. D’aquesta manera al cap de quinze dies
tindríem renovada la cúpula del tercer poder de l’estat.
Per què no ho fa? Perquè potser els qui
realment manen en aquest país que tenen collat amb l’afany de mantenir-lo com el
seu negoci particular i traspassar-lo als seus hereus (tercera generació
postfranquista) veuen perillar els seus privilegis. Deu ser això. És més fàcil
donar la culpa als polítics, que no dic que no la tinguin, però no deixen de
ser quatre estevets que durant un temps mamen de franc a costa de l’erari
públic. Els qui hauríem de passar per la pedra són els que en mamen des que van
néixer, però aquests, que es poden identificar amb facilitat, sempre resten
rere les bambolines, no surten mai a escena.
dijous, 2 de setembre del 2021
UN PAPA "INDEPE"?
El Papa Francesc ens té ben acostumats a
rebre’n una de freda i una de calenta, però el que ha dit en una entrevista a
la “Cope” (la cadena carca dels bisbes espanyols) val la pena tenir-ho en
consideració. Els ha vingut a dir que a Espanya s’han de reconciliar amb la
seva història i que la unitat no s’assolirà sense la reconciliació dels pobles.
I ha gosat esmentar l’exemple de Kosovo com a model d’una societat
autodeterminada que s’està refent.
La referència de Kosovo no és gratuïta,
perquè tots sabem que l’estat espanyol es nega a reconèixer la seva entitat i
fot el ridícul cada vegada que ha d’esmentar aquest país o la seva selecció de
futbol, per exemple.
Que un papa, que no deu ser gens aliè a
les barbaritats comeses per l’església catòlica alineant-se amb el franquisme i
proclamant el nacionalcatolicisme, clavi aquesta estirada d’orelles al sector més
carca del nacionalisme unionista espanyol, ha de ser un motiu de satisfacció
per a tots els que volem que la nostra trista realitat s’internacionalitzi a
desgrat dels esforços de la “Marca España”.
Ara només faltaria que, instal·lada en
un anticlericalisme obsolet, la nostra esquerra independentista ignorés o
menystingués el seu raonament. Hauríem de reclamar i exigir l’opinió de la
dreta i la ultradreta espanyola, molt aficionades a reescriure la història en
lloc de cercar els ponts de diàleg que han anat dinamitant sistemàticament.
“Con la Iglesia han topado, amigo Sancho”,
però el bisbe de Roma queda lluny, molt lluny, tant físicament com en relació a
la seva ètica.
dimarts, 31 d’agost del 2021
NO TÉ REMEI, AQUEST BENEIT!
Que el senyor Salvador Illa no em mereix
cap mena de simpatia, ans al contrari, és cosa sabuda a causa de les diverses
ocasions en què hi he fet referència i mai de forma gaire agradable. Que el seu
partit em resulta més aviat indigest d’ençà que la seva deriva ideològica el
van portar a perdre el tímid tarannà nacionalista que els permetia afirmar que
teníem dret a l’autodeterminació en forma de referèndum, també deu ser d’una
evidència meridiana. Fins aquí, res de nou.
Però la darrera atzagaiada d’aquest
prodigi de la política que s’autoanomena cap de l’oposició ha anat més enllà de
tot el que la meva ment perversa podia imaginar. Ha gosat afirmar que el
“procés” és el pitjor que li ha passat a Catalunya els últims tres segles. I
s’ha quedat tan ample!
De vegades penso que no deu ser una
qüestió d’incultura. Una persona una mica llegida, i considero que ell ho deu
ser, no pot dir aquestes barbaritats sense que algú el condemni a l’ostracisme
la resta dels seus dies. Per tant, he d’entendre que hi ha mala fe manifesta,
una mala fe que fins ara només atribuíem a la dreta-dreta i l’extrema-dreta,
molt amants de reescriure la història.
És molt fort que el que nosaltres vam
viure com un moviment de base, de poble, que té voluntat de refermar-se en la
seva condició nacional, fugint de tota mena de violència i usant recursos
democràtics, hi hagi un beneit que ho considera pitjor que els quatre fets que
esmentaré: els Decrets de Nova Planta de Felip V, la dictadura de Primo de
Rivera, la Guerra Civil i els 40 anys de dictadura d’en Franco.
S’han de tenir quadrats i de la mida
dels del toro d’Osborne per dir aquesta salvatjada! I no hi haurà ningú que el
faci callar?
dijous, 26 d’agost del 2021
EXALTACIÓ FEIXISTA
Per ordre del Tribunal Superior de
Justicia de Madrid, l’Ayuntamiento de Madrid ha restituït el nom de General Millán
Astray a un carrer que en temps de la Manuela Carmena va passar a dir-se
Maestra Justa Freire, una mestra modèlica d’idees massa progressistes per poder
tenir el seu nom al “callejero” de Madrid.
La cosa no acabarà aquí, perquè després
de la demanda de la Fundación Francisco Franco y la Plataforma Millán Astray el
TSJM ha determinat que s’han de recuperar els carrers Caídos de la División
Azul (Memorial 11 de marzo de 2004), Hermanos García Noblejas (avenida de la
Institución Libre de Enseñanza), El Algabeño (José Rizal), Crucero Baleares
(Barco Sinaia) y la glorieta de Cirilo Martín (Ramón Gaya).
Sembla increïble, oi? Doncs és la pura
veritat. Mentre uns ens esforcem per tirar endavant la Llei de la Memòria
Històrica, que sempre resultarà massa complaent amb els qui es van aixecar en
armes contra la República, la judicatura segueix entestada en el blanqueig d’una
dictadura salvatge de la qual encara n’estem patint les conseqüències.
Us imagineu que a Alemanya hi pugui
haver una placa de carrer amb el nom de Joseph Goebbels? Seria un escàndol
sensacional. Doncs de fet tenien més o menys el mateix càrrec en els governs de
les dues dictadures amigues: la responsabilitat de la propaganda.
I encara els sembla que es poden
considerar una democràcia europea!
divendres, 20 d’agost del 2021
POBRES GALÀPETS? POBRES PAGESOS!
La imatge de dues dotzenes de galàpets
fregits elèctricament per una graella disposada a terra per evitar que
s’escapessin les vaques devia tenir un punt de corprenedor, s’ha de reconèixer.
Si et trobes amb una realitat d’aquest
tipus, què fas? Demanar qui és el propietari de les vaques i dir-li que estigui
al cas, que tanqui el corrent a la nit que és quan els aquests animalons tenen
una vida més activa, potser. Doncs no, el millor en aquests casos és treure’n
imatges impactants i penjar-les a la xarxa per a escarni del culpable i lluïment
d’ecologistes radicals amb poc coneixement del medi.
Resultat: una multa de 5.500 € per al
pobre pagès que mai no seria capaç de matar un galàpet perquè és perfectament
conscient que es tracta d’un animal beneficiós.
Molts ens acabem d’assabentar que
aquests animalons estan protegits per perill d’extinció, un extrem que trobo
una mica exagerat. Qui es troba en perill greu d’extinció és l’ofici de pagès,
em sembla, i atzagaiades com la que ens ocupa no crec que els ajudi de cap
manera a fer front a les greus dificultats que amenacen la subsistència de la
seva espècie.
Un problema que es podria haver resolt
per la via del diàleg i buscant solucions alternatives se’ls ha escapat de les
mans per l’alarma creada per ecologistes sensacionalistes i excés de zel dels
Agents Rurals, que li havien suggerit un remei que era pitjor que la malaltia:
aixecar un pam de terra el filat.
Per cert, algú s’ha
entretingut a calcular a quin preu li surt el quilo de galàpet al pagès
damnificat? Aproximadament 1.500 €.
dijous, 19 d’agost del 2021
IMPERDONABLE INTROMISSIÓ
Un jutjat de Castelló obliga l’hospital
de Vila-real a fer un tractament a base d’ozó a un malalt greu de Covid. Ha
atès la petició de la família i ha decidit en contra de l’opinió de l’equip
mèdic que el tracta i que no té cap aval científic ni de l’Agència Espanyola de
Medicaments i Productes Sanitaris.
Era d’esperar. Podíem trigar més o
menys, però si la judicatura té mans lliures per fer i desfer en tots els afers
polítics, un dia o altre havia de passar per damunt dels metges i personal
sanitari per decidir quin tractament s’havia d’administrar a un malalt. Es veu
que els anys d’estudi per arribar a assolir una plaça de jutge també deuen
incorporar bona part del pla d’estudis de Medicina.
Si realment la família desitjava un
tractament alternatiu al que els oferia la sanitat pública, sempre podien
recórrer a la medicina privada, perquè ara resulta que la resta de mortals
d’aquest país potser ens sentim menystinguts en un greuge comparatiu evident.
El tractament l’ha fet un equip extern i
a més la família ha tingut la santa barra de denunciar l’hospital per
obstaculitzar la seva feina. Aquesta família es mereix un 10 de totes, totes.
Això passa el mateix dia que el TSJC ha
anul·lat l’ordre de la Generalitat per mantenir el toc de queda a partir de la
1 de la matinada, que afectava més de 160 municipis i resolia en bona part els
conflictes juvenils a la zona de la costa, deixant només 19 localitats
afectades. Sobretot, que no es vegin afectats drets fonamentals, perquè moure’s
d’1 a 6 de la matinada és vital per a molta gent.
De debò que no hi ha ningú
capaç de posar límits a aquesta mena de gent que mana molt més que els que són
triats democràticament?
dimarts, 17 d’agost del 2021
FALTA SENTIT DE L'HUMOR
La senyoreta Ylènia Morros, regidora de
Feminismes de l’Ajuntament de Navarcles va interrompre un monòleg humorístic
sortint en defensa dels col·lectius minoritaris que es podien sentir ofesos pel
seu contingut. Ha dimitit, amb excuses i missatges un punt rocambolescos, però
ha dimitit, fet que l’honora i em condiciona una mica l’argumentació que
desitjava fer al voltant del seu acudit.
Si acceptem l’humor com una pràctica
saludable de la imprescindible crítica social que convé per mantenir viva i
desperta la gent, convindrem que la seva pràctica pot afectar qualsevol àmbit i
qualsevol col·lectiu de la nostra societat, amb l’única limitació de la barrera
de l’insult i el mal gust, tot i que això darrer és massa subjectiu per
poder-ho tenir present.
El que he pogut veure de la seva
intervenció em confirma que aquesta a aquesta noia li calia un minut de glòria
per demostrar que la seva condició moral es trobava per damunt de la resta d’assistents
a l’acte, però va errar el lloc i la manera d’aconseguir-ho.
A més, el tema de sexualitat i gènere se’ns
ha arribat a fer tan complex i carregós (cada dia que passa afegeixen una nova
inicial a LGTBI) que, almenys pel que fa a la meva persona, he optat per abandonar
en l’intent de la seva comprensió i no donar opinions, perquè la meva
simplicitat argumental segur que toparia amb persones que deuen haver fet tesis
doctorals sobre el tema i acabaria desautoritzat, moix i fugint amb la cua
entre cames.
Però segueixo pensant que s’ha d’acceptar
que algú faci broma fins i tot d’allò que tu pots tenir per més sagrat. Si
comencéssim per fotre’ns de nosaltres mateixos estic segur que la pau al món
estaria garantida. Falta sentit de l’humor i sobren feridures d’amor propi.
dilluns, 16 d’agost del 2021
ELS SENGLARS DE COLLSEROLA
Tothom patint pels atacs dels ossos
(óssos, abans) al bestiar del Pirineu i resulta que un senglar ha mossegat el
cul d’una dona a Collserola. Això no seria notícia, ho seria que la dona hagués
mossegat el senglar (acudit una mica vell), però la seqüela dels esdeveniments
ens porta una perla fabulosa: la dona ha denunciat el Parc de Collserola per no
fer els advertiments oportuns de l’existència de senglars potencialment
perillosos. Encara bo que no ha denunciat el senglar, perquè si el troben, el
jutgen i ha de pagar-li indemnització, ja ha begut oli: perdrà tot el poc
patrimoni que deu tenir, pobre bèstia!
La ximpleria humana, que s’incrementa
com més urbanita es torna (només cal que recordeu allò de les campanes de
Banyoles), no té fronteres, i en el cas de les denúncies jo diria que comença a
patir la síndrome de la societat americana. “Aquell malparit em va fotre una
queixalada al cul, però miraré a veure si en trec una picossada que em permeti
pagar-me les vacances al Pirineu l’any vinent.”
I ves que l’any a sobre no se li obri el
cel en forma d’un ensurt provocat per un os (ós, escrivíem abans) que li
permeti denunciar l’espai natural protegit per manca d’informació sobre l’existència
de bèsties potencialment perilloses.
I així anar fent. I cada vespre sortir a
la plaça a veure si baixen els senglars de Collserola i donar-los les sobres
del sopar. Són tan macos!
diumenge, 8 d’agost del 2021
QUE TE VAYA BONITO!
El mateix dia els diaris compartien dues dades: la Unió Europea feia una injecció de 900.000.000 d’euros a la Generalitat i el Barça reconeixia un deute de 500.000.000 d’euros en el darrer exercici econòmic.
A mi, les xifres monetàries que excedeixen les quatre xifres em fan ballar el cap, per tant no em puc ni imaginar el munt de calés que representen aquestes dues dades. Però sí que soc capaç de comparar-les. I m’esgarrifo. Al govern li plouen un grapat de milions que necessita més que la pluja que no cau aquest estiu i sembla que podrà usar-los per resoldre misèries de la pandèmia i encarar el futur amb un cert respir. El Barça ha dilapidat la meitat d’aquesta quantitat en fitxatges i sous inflats de futbolistes mediocres, sous de tècnics i assessors de dubtosa competència, comissions, celebracions diverses... I no passarà res?
Encara bo que han renunciat a renovar en Messi, perquè les quantitats de què parlaven haurien de ferir la consciència de qui ho proposava. Per cert, parlant d’aquest personatge que ha donat tantes alegries al Barça, si comptéssim a quant surt cada una d’aquestes alegries en forma de trofeus, potser ens miraríem les coses d’una altra manera.
Ja ho sé, ja ho sé, no n’hi ha cap d’altre com ell, és el millor i se l’ha de pagar pel que val, diuen. Realment val tant? Realment el personatge en qüestió, en un gest d’agraïment cap al país i al club que li han donat tot, ateses les circumstàncies actuals, s’avindria a jugar de franc si convingués, per tant no cal posar-lo en un altar, més aviat dir-li “Bon vent i barca nova!”
I encara una darrera qüestió que fa dies que em balla pel cap. D’aquí a un any sentireu en Messi parlant en francès. Aquí, tot i viure-hi dues dècades llargues, no li hem sentit dir ni un mot en català. Jo diria que en això de la llengua caldrà començar a canviar d’estratègia.
diumenge, 1 d’agost del 2021
LLIBERTAT INDIVIDUAL I RESPONSABILITAT SOCIAL
Vagi per endavant el meu respecte per
tots els plantejaments creences i actituds personals, fins i tot per aquells
que no comparteixo ni compartiré mai, però l’expressió de llibertat és sagrada.
Si dic això és perquè també em van ensenyar, digueu-me xaruc, que la meva
llibertat mai no seria completa perquè s’acabava tot just allà on començava la
de l’altre amb qui havia de conviure.
Sembla com si s’anés estenent la moda de
declarar-se antivacunes fent servir moltes i diverses argumentacions, algunes
de les quals ja s’usaven amb més o menys encert pels antivacunes que feien
voleiar aquesta bandera mentre s’aprofitaven de la vacunació de la resta de
mortals per poder sobreviure a les malalties contra les quals es negaven a
protegir-se.
En l’actualitat, crec que negar-se a ser
vacunat, tot i que deu ser un dret individual inalienable, és d’una
irresponsabilitat social aclaparadora, una mostra d’insolidaritat flagrant i
una manca d’empatia deplorable.
Sense vacunes, què hauria passat a les
residències de gent gran? Ja no recorden la primera onada que es va emportar
per davant milers d’avis? Com interpreten l’evidència que ara el virus s’està
acarnissant entre les persones més joves, les que encara no s’han vacunat
convenientment?
Penso que la determinació del president
francès d’exigir-la per poder accedir a qualsevol esdeveniment de més de 50
persones, per pujar a un tren o a un avió, és molt encertada. Penso que és d’aplaudir
que exigeixi al seu personal sanitari la vacunació a risc de quedar-se sense
paga a partir de setembre.
Com es pot permetre que tot un grup d’avis
d’una residència s’hagin hagut d’aïllar pel positiu d’una treballadora que es
va negar a vacunar-se? Insisteixo: una cosa és la llibertat individual i l’altra
la responsabilitat social, la solidaritat i l’empatia que hauríem de mostrar
els ciutadans d’una societat democràtica.
dimecres, 28 de juliol del 2021
BATALLES AL PARC
Ahir al Parc Xavier Roca Vinyes es van
aplegar un parell de centenars de joves per assistir a un espectacle de Música
Freestyle i un concurs de batalles de rap. La murga va començar pels volts de
les 7 de la tarda i a les 10 del vespre encara estaven torturant les orelles
dels veïns. “Rapidito, que los del Ayuntamiento nos van a chapar”, deia tot
sovint el presentador que bramava com si s’adrecés a un camp de futbol ple.
Més de dos-cents joves aplegats sense
respectar les distàncies de seguretat i amb absència total de cap protecció,
perquè no vaig veure ni una mascareta, resultaven un espectacle força dantesc
en els moments que estem vivint. Espero que no els veiés cap sanitari dels que
tornen a pencar amb estrès a l’hospital, perquè li haguessin vingut ganes
d’agafar un bat de beisbol i repartir estopa. Ignoro si va venir ningú de la
Guàrdia Urbana a fer posar seny, però em temo que no.
Tres hores llargues de lladrucs amb
pretensions musicals són difícils de suportar fins i tot per al públic
assistent, perquè a les 9 del vespre només quedaven els quatre gats
incondicionals. Vaig pensar que tenim sort que el català no serveix per a
aquesta activitat, perquè resultaria un atac més i ja en portem massa. Ep!,
Lildami i Senyor Oca, ja em perdonareu perquè sou una excepció respectable i
digna d’aplaudiment.
Mentre intentava seguir les notícies de
la tele, vaig pensar que algú els hauria fer notar que el parc és molt gran i
que podien anar a la part de prop del riu on només molestarien els ànecs
collverds que són força soferts. I ja posats a fer propostes, podien haver
encarat els bafles cap a l’espai obert, no cap als habitatges on devien fer
retrunyir els vidres dels pisos més baixos.
El parc en qüestió habitualment ja
presenta una fauna prou variada, i sovint hem de desallotjar ocupes de les
instal·lacions infantils perquè els nets puguin fer-ne ús, i recordar-los la
utilitat de les papereres. No cal pas que el promocionin per ampliar les
espècies de l’ecosistema. Estic convençut que a la zona esportiva s’haurien
esplaiat a gust sense molestar ningú.
COSAS VEREDES...
El dia 1 d’octubre de 2017, a Sant
Carles de la Ràpita les forces d’ocupació van repartir tanta llenya com van
poder fins que la gent del poble els va fer recular i marxar amb la cua entre
cames. Entre els que voltaven pel lloc de votació, vestit de paisà per intentar
passar desapercebut, hi havia un suboficial de la Guàrdia Civil resident a
Tortosa. “Si no vols pols, no vagis a l’era”, se li podria haver aconsellat. En
una comarca petita on tothom es coneix, és difícil pensar que ningú no et
clissarà, i el van fotografiar, identificar i publicar la seva imatge a les
xarxes socials. Una mestra jubilada de Palafrugell se li va acudir escriure a
facebook: “Viu a Tortosa. Fem-li una visita i li tornem el favor”.
Més que no pas una amenaça, ho trobo un
comentari sarcàstic com tants se n’arriben a fer a diari. Però es veu que el
personatge en qüestió no ho va veure de la mateixa manera, la cosa es va
complicar i van arribar a instruir un sumari de més de 1.000 folis. Tenint en
compte que el guàrdia civil va patir un atac d’angoixa, va agafar la baixa i va
obtenir el reconeixement d’un 50% d’incapacitat, ja us adoneu del tractament
hiperbòlic que va tenir un afer que no tenia cap transcendència, més enllà de
la que va voler donar-li un instructor que ja ens imaginem com devia treballar si
tenim en compte els informes del tinent coronel Baena al judici del Suprem.
I vet aquí que la Mariona Reig, que
durant tota la seva trajectòria com a mestra va lluitar per inculcar valors de
democràcia, diàleg i respecte als seus alumnes, ara es troba acusada d’un
delicte d’injúries, amenaces i incitació a l’odi. Òbviament la causa s’hauria d’arxivar,
perquè el mateix fiscal ha instat en aquest sentit, però la jutgessa és del
morro fort i s’hi nega.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran
fablar las piedras”.
dimarts, 27 de juliol del 2021
LES CAMPANES
Parlo de memòria i no em voldria
equivocar, perquè ja se sap que a partir de certa edat hom comença a patir
llacunes lamentables, però fa uns anys algú va aconseguir que als cavalls que
pasturaven pels prats de Llanars se’ls emmudissin les esquelles embolicant el
batall amb un drap, amb la finalitat que algun pixapins torracollons pogués
dormir plàcidament. Es veu que el so cadenciós i compassat d’una esquella, que
mai no ha molestat ningú a muntanya li resultava tan irritant que no podia
conciliar el son.
Avui hi he pensat quan m’he assabentat
que a Banyoles el rector de Santa Maria de Turers ha decidit silenciar les
campanes de les 10 del vespre a les 8 del matí perquè els estadants d’un bloc
de pisos turístics que hi ha a prop es queixaven que no podien dormir.
Vaig viure vuit anys a tocar del
campanar de Calldetenes, que tocava els quarts i les hores amb precisió suïssa
durant tota la nit, i el seu so mai no em va fer cap nosa, ben al contrari el
tenia per un missatge de pau i serenor, a banda que podia saber l’hora sense
necessitat d’haver de consultar cap rellotge.
Trobo lamentable la decisió presa pel
mossèn, amb l’excusa que vol evitar baralles, de la mateixa manera que trobo
genial la cassolada que els veïns han organitzat i que espero que duri uns
quants dies. Jo la faria per sistema de 10 a 12 davant dels allotjaments
turístics per recordar-los que no pot ser allò tan gastat que “de fora
vingueren que de casa ens tragueren”. En el seu cas els aplicaria una altra
dita molt més interessant: “Si no vols pols, no vagis a l’era.”
diumenge, 25 de juliol del 2021
PAÏSOS CATALANS
El senyor Casado, una persona extraordinàriament culta i formada universitàriament amb màsters arreu del món, ha pontificat la inexistència dels Països Catalans afirmant que a Ses Illes no es parla català, sinó “mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterés” quatre nous idiomes per afegir a la llista de les aproximadament 5.000 llengües existents arreu del món.
És tan vella la cita “divide et impera” (Juli Cèsar) i sempre ha donat tan bons resultats que encara hi confien. Nosaltres, en tot cas, seguirem reforçant l’Institut Ramon Llull i tindrem cura especial de mantenir molt bones relacions amb els germans del sud, que cal reconèixer que tenim una mica abandonats; amb els de l’est, que sempre han refermat el seu caràcter catalanoparlant; amb els del nord, que ara es troben patint una altra onada catalanofòbica; amb els de la franja l’oest a qui el senyor Lambán voldria ignorar de totes totes; fins i tot amb els de l’Alguer, que són els més allunyats, i amb els de la comarca del Carxe a Múrcia de qui sempre ens oblidem.
dissabte, 24 de juliol del 2021
CENTRALITAT MALALTISSA
dijous, 22 de juliol del 2021
ELS BOMBERS SERAN SEMPRE NOSTRES
Avui em toca parlar dels membres del cos
d’un servei públic que acostumen a passar per davant de casa amb camions de
color vermell i la sirena a tot drap. Fins fa poc encara lluïen als vehicles la
inscripció “HOLA DEMOCRÀCIA”, que algun comandament poruc va obligar-los a
retirar, com també els van fer retirar una estelada enorme que havien posat en
un pi a l’entrada del parc. El seu compromís i la determinació de protegir-nos
de les garrotades al referèndum d’aquell 1 d’octubre quedarà per sempre a la
nostra memòria, potser per a greuge dels Mossos d’Esquadra que sempre n’han estat
una mica gelosos perquè a ells no els toca mai repartir estopa i sempre queden
com els bons de la pel·lícula.
Sempre els he envejat una mica, potser
perquè els reconec un valor i un lliurament personal del qual difícilment seria
capaç de disposar. Veure’ls treballar en l’extinció d’aquests darrers incendis
sota un sol de justícia, amb l’equipament ignífug que deu pesar com un mort,
carregats amb una motxilla, les mànegues i les eines sense defallir, provant de
salvar ni que sigui una quartera més del foc devastador, me’ls elevava a la
categoria d’herois.
Per això, quan m’he assabentat que els
dos imbècils que van provocar l’incendi d’Horta de Sant Joan ja fa una dècada
amb el resultat de cinc bombers morts i un de greument cremat se’n sortirien
sense judici i només amb penes entre 3 i 4 anys, m’he indignat. Que barates
resulten segons quines morts!
Almenys haurien d’estar obligats la
resta dels seus dies a passar els caps de setmana fent neteja preventiva de
bosc. Com també ho haurien d’estar els beneits que es dediquen a soldar i usar
serres radials a tocar del bosc. I el que va llençar la burilla des del cotxe a
prop de Llançà.
Potser llavors aniríem
entenent que en això dels focs la millor feina que podem fer tots plegats és
evitar que comencin. Si es generen de forma fortuïta, res a dir, per això comptem
amb aquests professionals que mai estaran prou ben valorats. Però els que s’originen
per imprudències, mals comportament o intencionadament, aquests haurien de ser
responsabilitat nostra.
dimecres, 21 de juliol del 2021
APRENDRE LA LLIÇÓ
La senyora Isabel Rodríguez, actual
ministra de Política Territorial i portaveu del govern, ha quedat molt
descansada després d’afirmar que espera que “el independentismo haya aprendido
la lección”. Que una persona acabada d’arribar a la feina se la vegi tan
lleugera de llengua no aporta bones vibracions per al futur immediat. A veure
si encara farà bo l’inútil de l’Iceta de qui ha heretat funcions de
comandament.
Una persona que sigui capaç de dir això
en públic no me la imagino a la taula de negociació Estat Generalitat a no ser
que el seu objectiu sigui torpedinar des de dins qualsevol possibilitat de
diàleg. Si no la desmenteix el senyor Sànchez, voldrà dir que opina el mateix,
per tant “apaga y vámonos!”
No senyora. No hem après la lliçó perquè
a casa nostra no som d’aprendre a hòsties i portem tants anys rebent-ne que al
final ens hem tornat mesells. El que abans pensava una mínima part de catalans,
ara ja s’ha convertit en el credo de la meitat (aproximadament, que no ho
sabrem fins que no ens comptem de veritat), i si ens va motivant amb missatges
d’aquest tipus estic segur que la cosa anirà en augment.
Tenir els sants ovaris de dir que devem
après la lliçó quan la repressió continua i des del govern central no són
capaços d’aturar-la perquè ara ja s’adonen que els poders retrògrads també els
toquen el crostó, és d’una insensatesa descomunal. Però, venint d’on ve i
tenint com a cap de files l’Emiliano García-Page, ja ens podíem esperar ciris
trencats d’aquesta mena.
Vostè segueixi fent de toia a les rodes
de premsa del govern central, perquè suposo que ja té clar que aquesta és la
funció que li han donat, i si de cas no opini gaire a títol personal, perquè se
li veurà el llautó.
diumenge, 18 de juliol del 2021
AUTOCRÍTICA
Fer autocrítica i reconèixer els propis errors ens fa humans, ens apropa als altres i facilita que els qui ens envolten ens agafin confiança. El doctor Argimon ho ha fet i amb aquest gest s’ha guanyat l’aprovació i l’agraïment dels qui comencem a sentir-nos excessivament neguitosos per causa de la cinquena onada de la pandèmia. És un gest que no abunda entre els qui ens governen i ha hagut de ser una persona tècnica sense ambició política qui els ha donat una lliçó magistral.
A veure si n’aprenen! A veure si de passada aprenen a dir les coses pel seu nom i poden recuperar uns grams de la confiança que els hauríem de tenir per viure amb la tranquil·litat de saber que estem en bones mans.
dissabte, 17 de juliol del 2021
LA DECADÈNCIA D’UN ESTAT EN FALLIDA DEMOCRÀTICA
Que el Tribunal Constitucional, que sempre havia procurat sentenciar per unanimitat, tiri per terra l’estat d’alarma de la primavera del 2020 que el Govern Central va aprovar sempre amb el vist-i-plau de gairebé tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, i ho faci amb sis vots a favors i cinc en contra diu molt del que s’està coent a les altes esferes del poder judicial.
M’emprenya una mica que el sisè vot sigui d’una magistrada que vam proposar des de Catalunya i que porta el meu cognom. Al començament semblava fins i tot “progre” per comparació amb altres interfectes del TC, però de mica en mica ha anat girant cap a la dreta i l’ha ultrapassada per alinear-se amb les postures de Vox. El que us deia, emprenya una mica que sigui d’aquí, però ja hi estem acostumats.
A banda de la magnitud del problema que cau al damunt del Govern de l’estat amb aquesta decisió, que només és la punta de l’iceberg perquè després aniran declarant inconstitucionals les darreres lleis mínimament progressistes que s’han aprovat darrerament (eutanàsia, LGTBI, etc.), hi ha una cosa molt clara: la desintegració progressiva dels aparells democràtics de l’estat que cada dia que passa ens regalen un nou episodi de decadència.
Al final potser resultarà que allò tan innocent de l’1 d’octubre de 2017, que no era res més que una poruga i mal plantejada maniobra de xantatge amb la intenció que l’estat central es dignés asseure en una taula de diàleg, ha provocat tot un seguit de neguits, frisances, presses i temences als poders profunds de l’estat, aquells que encara mamen de l’època franquista, que cada dia que passa es mostren més a cara descoberta. Deu ser l’únic èxit que hem obtingut, perquè la resta són tot garrotades.
A veure si a la resta de l’estat hi ha algú que se n’arriba a adonar. Què pensaven quan des d’aquí els dèiem que amb les maniobres jurídiques de repressió de l’independentisme hi acabaríem perdent tots? L’aplicació del 155 no era inconstitucional, no. Ho és una declaració d’estat d’alarma sense el qual hi hauria 100.000 morts més comptats.
Sánchez, oi que ja veus la guillotina muntada en un cadafal davant de la Moncloa? No? No trigaràs gaire en adonar-te’n. La llàstima és que hauran enviat a fer punyetes (una velada referència als jutges) la mínima pseudodemocràcia de què hem gaudit aquestes dècades.
divendres, 16 de juliol del 2021
UNA ALTRA IMMORALITAT
Però que considerat, responsable, atent i implicat amb el projecte d’una entitat que vol ser més que un club! Evidentment estic parlant d’en Messi, que accepta reduir-se el sou (que generós!) per signar un contracte que el portarà a percebre 40 milions d’euros cada una de les cinc temporades properes.
Jo és que no m’imagino què deu sentir una persona que només per llevar-se cada dia li ploguin 100.000€. Ho trobo immoral, absolutament immoral, i tenint en compte que el personatge en qüestió es va haver d’asseure a la banc dels acusats en un judici per frau a la hisenda pública, hi podria afegir tres o quatre apel·latius més que farien mal a les orelles.
Ja ho sé, ja ho sé que és únic, que remena la pilota com ningú, que ha portat molts dies de glòria a un club que portem al cor, però una cosa no treu l’altra. Veure com milers de joves amb una formació acadèmica important han d’emigrar per anar a convertir-se en mileuristes en un país forà, mentre un personatge que deu tenir els estudis bàsics justets (no fa cara d’haver llegit gaires llibres) cobra una morterada d’un club que ha de fer equilibris comptables per poder mantenir-li el sou, m’indigna. Què voleu que us digui!
Veure com el club ha de vendre, i de vegades regalar, jugadors bons formats a la Masia per poder pagar aquesta i altres estrelles de l’esport, em fa mal al cor. Veure com hi ha qui cobra en un dia el que una noia de l’equip femení ingressa en dues temporades em remou les entranyes. No hi puc fer més.
dijous, 15 de juliol del 2021
AGRAÏMENT A MARC JUÀREZ
Gràcies per dir amb poques paraules (és
el discurs d’un home amb carrera tècnica i no d’un estudiant de lletres) allò
que la majoria d’estudiants universitaris pensa i poques vegades es diu en
tribuna pública.
Escoltant els teus raonaments he pensat
que m’hauria agradat tenir-te a classe perquè els estudiants amb personalitat i
sentit crític de la realitat no abunden i poques vegades en pots gaudir com a
mestre i aprendre’n.
Sentint el que dius, constato el que ja
suposava: que la universitat segueix ancorada en metodologies obsoletes i que
cada professor es limita a abocar la matèria específica que li han encomanat
sense la necessària coordinació amb els companys amb la finalitat de garantir
que la formació dels alumnes sigui global, coherent i completa.
Sentint el que dius, que acabeu aprenent
sense entendre res, no puc estar-me de recordar que a l’antic batxillerat vaig
estudiar tots els casos de les declinacions del llatí sense comprendre mai que
responien a funcions dels sintagmes nominals dins una frase, cosa que vaig
copsar molts anys més tard, quan ja tenia el llatí oblidat i feia classes de
llengua i literatura a l’antiga EGB.
Veig que han passat els anys i el
sistema educatiu, sobretot el superior, ha evolucionat ben poc. Una pena.
Desitjo de tot cor que, acabat el grau d’enginyeria
mecànica, trobis una ocupació adient a casa nostra i no hagis de fer el que
dius que fa la majoria: anar a treballar a l’estranger per guanyar-se les
garrofes. No estem per malbaratar el talent i l’empenta de les generacions de
joves que aneu acabant la vostra etapa formativa.
dilluns, 12 de juliol del 2021
HO TROBO IMMORAL
Ja fa molt de temps que quan veig algú
podrit de diners no em puc estar de pensar que o bé és un lladre, o un
estafador, o un defraudador, o és fill d’algú a qui se li podrien aplicar
aquests apel·latius. De vegades no només ho penso, sinó que ho verbalitzo i
constato que molts dels qui em senten coincideixen amb la meva opinió.
Per això quan m’he assabentat que un
d’aquests multimilionaris, Richard Branson, s’ha permès fer un viatge a l’espai
exterior d’una hora de durada per poder experimentar la ingravidesa durant 3
minuts, he pensat que poques coses més immorals hi poden haver al món en
moments com els actuals que a tothom se li demana contenció en l’ús d’energia
fòssil i circula un neguit creixent per l’escalfament global del planeta i el
canvi climàtic.
L’energia consumida per al caprici
d’aquest bandarra es podia haver estalviat, certament, i es podia aprofitar per
a finalitats més humanes i socials.
Però no és l’únic a qui li ha sortit la
vena de programar viatges de turisme espacial. Jeff Bezos (Amazon) i Elon Musk
(Tesla) es troben immersos en una carrera per aconseguir liderar aquesta estupidesa
a la qual només tindran accés aquells que deia: lladres, estafadors,
defraudadors i genteta d’aquesta mena.
Allò que us deia: una immoralitat de l’alçada
d’un campanar.
diumenge, 11 de juliol del 2021
DETALLS DE LA REMODELACIÓ DEL GOVERN
El senyor Sánchez podria haver aprofitat
per retallar carteres ministerials, atès que la IDA, el seu malson com a
presidenta de la Comunitat de Madrid, tira endavant la gestió amb només 9
conselleries. De fet l’actual deu ser el govern més ampli de tota la història
de la democràcia, però s’ha limitat a afegir-hi més dones, cosa que em sembla
molt bé, perquè són bones gestores i acostumen a resoldre els conflictes amb
una certa visió de futur. Dit això, parlaré de dos detalls que potser han
passat desapercebuts.
Ben poc ha trigar el president del
govern central en adonar-se de la perla que va adquirir a Catalunya com a
ministre. Com podia pensar que una persona sense formació superior, que ha
viscut tota la vida esquenadret, podria tenir a les mans un ministeri que
controla el funcionariat estatal? Òbviament ha durat mig any i l’ha premiat amb
el Ministeri de Cultura que està completament buit de competències transferides
a totes les comunitats autònomes. El referit ministeri també conté l’esport,
que en el seu cas provoca si més no un cert somriure per sota el nas, atès que
ningú se l’imagina fent cap activitat física que no sigui fer el ridícul damunt
d’un empostissat fent veure que balla en una campanya electoral. Ves que no
recuperi el seny i la vena nacionalista que tenia el PSC i acabi acceptant les
seleccions catalanes!
L’altre detall interessant (perquè
tothom s’ha afanyat a dir que el PSC guanyava pes en el govern de l’estat) és
el que s’ha marcat donant el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana
a la Raquel Sánchez Jiménez. Fixeu-vos que li toca gestionar l’afer enverinat
de l’ampliació de l’Aeroport del Prat. Tot un regal per a una persona que ha
demostrat que en la seva gestió municipal ha tingut en compte la sostenibilitat
i una agenda ecològica que ara es posarà a prova. I ho ha fet com a alcaldessa
de Gavà a tocar del ditxós aeroport. Res no és producte de l’atzar. Estic segur
que ho tenia molt meditat.
dijous, 8 de juliol del 2021
D'ESPANYOLS PROGRES...
Que en Víctor Manuel, en Joaquín Sabina
i fins i tot el “nostrat” Joan Manuel Serrat tenen un atac d’urticària cada
vegada que algú els treu el tema del dret a decidir del poble de Catalunya, és
cosa sabuda tot i que ara fa temps que guardaven un prudencial silenci per no
perdre la meitat dels seus seguidors, però es veu que l’edat no perdona al
primer d’aquests tres i s’ha desbocat en una entrevista a El Mundo.
Que el progressisme espanyol etiquetat
d’esquerres fa temps que dona l’esquena a Catalunya per por de rebre clatellots
a la resta de l’estat és una realitat demostrable perquè no se’ls ha sentit
emetre ni un sol mot de solidaritat amb el nostre poble.
On queden aquells intel·lectuals progres
que feien de claca a un PSOE que respectava l’autonomia d’un PSC que tenia el
dret d’autodeterminació en els seus programes polítics?
“El abuelo fue picador allà en la mina /
y arrancando negro carbón quemó su vida.”
“Millones de puños gritan / su cólera
por los aires, / millones de corazones / golpean contra sus cárceles.”
Sisplau, Victor Manuel, després de dir: "¿Que se vote si se quiere ser español
o catalán? ¿Pero qué coño es esto?", ni se t’acudeixi tornar a cantar “El
abuelo” o “Asturias” perquè podria ser que de sota les pedres apareguessin les
teves arrels i acabessin escanyant-te.
Per la meva part, aquestes
dues cançons ja les he esborrat de la llista de reproducció que acostuma a
acompanyar-me quan vaig amb cotxe.
divendres, 2 de juliol del 2021
A MANERA D’HOMENATGE A MARTA MARCO ALARIO
Potser per deferència hauria d’escriure aquestes quatre línies en castellà, que és la llengua en la qual estimes (no la que volen que estimis), però sé que fent servir la llengua en què estimo i que estimo des que vaig néixer no et faig cap lleig i que essent professora de llengua i literatura no et serà difícil comprendre’n el sentit.
Celebro que hi hagi docents que diguin les coses pel seu nom. He llegit la carta que vas escriure als nois i noies de qui dius que et van decebre i t’haig de dir que estic completament d’acord amb tots els arguments que utilitzes. I penso que algú ha de demostrar una mica de seny enmig d’aquest Cafarnaüm que han muntat la colla d’irresponsables que van organitzar el viatge, els alumnes que van participar-hi i els pares i mares que els van autoritzar.
L’espectacle d’aquests ximples cridant
des dels balcons de l’hotel on se’ls havia portat a passar la quarantena i dels
seus pares acusant el Govern Balear de
tenir-los segrestats és lamentable, però encara ho és més la decisió de la
jutge que els deixa marxar sabent que molts d’ells donaran positiu a les
properes hores i acabaran infectant els seus contactes.
Gràcies, Marta, per dir-los les coses clares, sense els eufemismes que sembla que cal usar quan es parla de joves, perquè es veu que per damunt de tot caldria protegir-los. Em vaig jubilar fa dos anys i mentre ha durat la pandèmia no he deixat de pensar ni un sol dia en l’enorme sort que he tingut de no haver hagut de viure-la com a docent. Gràcies a gent valenta, decidida i responsable com tu, les escoles i instituts d’aquest país han pogut mantenir-se oberts per continuar amb la seva tasca educativa malgrat les evidents limitacions.
dijous, 1 de juliol del 2021
BINOMI LLEI-DEMOCRÀCIA
Segons el senyor Casado “La Guerra Civil
fue un enfrentamiento entre quienes querían la democracia sin ley y quienes
querían la ley sin democracia”. D’aquesta manera posa al mateix nivell els dos
bàndols enfrontats i legitima i blanqueja el franquisme.
Per poder ser ocurrent i trobar una
frase que passi als anals de la història s’ha de ser intel·ligent i culte, dues
qualitats que no aprecio en aquest tifa que actua com a secretari general del
PP. I ho dic amb coneixement de causa, altrament hauria obtingut els títols i
màsters universitaris pelant colzes, que és una cosa que no ha fet en sa vida.
Aleshores, fent gala d’un cinisme i d’una amoralitat que traspassa fronteres,
sovint es creu amb el dret d’explicar la història de la forma que més li convé
als seus perversos propòsits polítics.
El senyor Casado hauria de saber que la
Guerra Civil va ser una rebel·lió militar, un cop d’estat (aquest sí, collons!)
en tota regla que va carregar-se la legalitat vigent en forma de república i va
instaurar una dictadura despietada que va durar quaranta anys i de la qual
encara en patim les conseqüències.
El senyor Casado hauria de saber que la
Guerra Civil va ocasionar més de mig milió de morts. Que a la rereguarda dels
feixistes se’n van carregar més de 100.000 i a la republicana 50.000. Que
acabada la guerra els feixistes van passar els taps de milers de represaliats
afusellant-los després de judicis sumaríssim sense cap garantia processal.
El senyor Casado hauria de ser més
prudent a l’hora d’elaborar arguments d’aquesta mena, però ni la seva capacitat
intel·lectual ni l’estretor de mires amb què analitza la realitat que l’envolta
no li ho permeten.
El senyor Casado ha de saber que això de
la Guerra Civil va ser un alçament militar feixista recolzat per Hitler i
Mussolini per enderrocar una república constitucional a la qual no van donar
prou temps per poder-se consolidar. Vaja, exactament el mateix que vam fer a
Catalunya l’1 d’octubre de 1917.
dimecres, 30 de juny del 2021
“LO ÚTIL EN EL PASADO FUE EL CASTIGO, LO ÚTIL HOY ES EL PERDÓN”
O sigui que fotre un raig d’hòsties als
qui anaven a votar el dia 1 d’octubre de 2017 (no oblideu mai aquesta data) era
un càstig exemplar. O sigui que l’aplicació del famós 155 (del qual encara en
patim les conseqüències) era un càstig exemplar. O sigui que tota la farsa del judici
dels encausats pel procés era un càstig exemplar molt útil en aquelles
circumstàncies.
Gràcies per posar una mica de llum a
tanta ombra, perquè vostès sempre ens havien dit que aquestes actuacions a què
em refereixo es donaven en la més estricta aplicació de la llei i, per tant,
era tot de justícia.
Gràcies per deixar les coses clares. Ara
ja sabem que vostès es mouen en un altre terreny que no té res a veure amb la
democràcia i la justícia. I, sisplau, no ens facin agrair el perdó que ara ens
dispensen perquè seria una humiliació.
Per cert, l’actuació del Tribunal de
Cuentas deu catalogar-se dins el càstig a què es refereix, oi senyor Sánchez? És
per assegurar-me que tinc les coses clares.
dimarts, 29 de juny del 2021
VIATGES D’ESTUDIS
Cada vegada que escolto l’expressió
“viatge d’estudis” referida al merder que han muntat a Mallorca i Menorca amb
adolescents que justejaven la majoria d’edat em fa mal. Perquè la qualificació
de “viatge d’estudis” no s’accepta ni com a eufemisme, és un sarcasme en tota
regla. Segurament, si no hagués estat per culpa de la pandèmia i els contagis
ocasionats, tot hauria quedat en uns bonics dies de celebració, amb les corresponents
passades de voltes incloses, de la fi d’uns pseudoestudis realitzats durant dos
cursos estranys i sota mínims, però va arribar el virus i ho va emmerdar tot.
I què coi es pensaven que passaria?
Milers de nois i noies de celebració sense les més ínfimes mesures de protecció
era el caldo de cultiu perfecte per a un brot infecciós colossal.
I ara resulta que els pares del nois i
noies, pobrets, presenten denúncies per segrests i privació de llibertat als
seus tendres, angelicals i desprotegits plançons que han de passar la
quarantena “aïllats” en un hotel de quatre estrelles i convidats pel Govern
Balear. Fixeu-vos com PP i VOX han corregut a sucar-hi pa.
Jo, sincerament, els faria pagar de la
pròpia butxaca les despeses que estan generant. Que ho paguin ells, si són
majors d’edat, i si no els seus pares com a tutors responsables del
comportament d’un menor.
Acceptar que en plena pandèmia un fill
(o filla) faci un viatge d’aquest tipus penso que és denunciable. Com també ho
deu ser en el cas dels organitzadors d’aquest despropòsit, darrere el qual
simplement hi ha interessos econòmics.
Perquè ara el mal ja està fet, i no crec
que el sector turístic balear estigui per tirar coets amb aquesta atzagaiada.