dimecres, 28 de juliol de 2021

BATALLES AL PARC

Ahir al Parc Xavier Roca Vinyes es van aplegar un parell de centenars de joves per assistir a un espectacle de Música Freestyle i un concurs de batalles de rap. La murga va començar pels volts de les 7 de la tarda i a les 10 del vespre encara estaven torturant les orelles dels veïns. “Rapidito, que los del Ayuntamiento nos van a chapar”, deia tot sovint el presentador que bramava com si s’adrecés a un camp de futbol ple.
Més de dos-cents joves aplegats sense respectar les distàncies de seguretat i amb absència total de cap protecció, perquè no vaig veure ni una mascareta, resultaven un espectacle força dantesc en els moments que estem vivint. Espero que no els veiés cap sanitari dels que tornen a pencar amb estrès a l’hospital, perquè li haguessin vingut ganes d’agafar un bat de beisbol i repartir estopa. Ignoro si va venir ningú de la Guàrdia Urbana a fer posar seny, però em temo que no.
Tres hores llargues de lladrucs amb pretensions musicals són difícils de suportar fins i tot per al públic assistent, perquè a les 9 del vespre només quedaven els quatre gats incondicionals. Vaig pensar que tenim sort que el català no serveix per a aquesta activitat, perquè resultaria un atac més i ja en portem massa. Ep!, Lildami i Senyor Oca, ja em perdonareu perquè sou una excepció respectable i digna d’aplaudiment.
Mentre intentava seguir les notícies de la tele, vaig pensar que algú els hauria fer notar que el parc és molt gran i que podien anar a la part de prop del riu on només molestarien els ànecs collverds que són força soferts. I ja posats a fer propostes, podien haver encarat els bafles cap a l’espai obert, no cap als habitatges on devien fer retrunyir els vidres dels pisos més baixos.
El parc en qüestió habitualment ja presenta una fauna prou variada, i sovint hem de desallotjar ocupes de les instal·lacions infantils perquè els nets puguin fer-ne ús, i recordar-los la utilitat de les papereres. No cal pas que el promocionin per ampliar les espècies de l’ecosistema. Estic convençut que a la zona esportiva s’haurien esplaiat a gust sense molestar ningú. 

COSAS VEREDES...

El dia 1 d’octubre de 2017, a Sant Carles de la Ràpita les forces d’ocupació van repartir tanta llenya com van poder fins que la gent del poble els va fer recular i marxar amb la cua entre cames. Entre els que voltaven pel lloc de votació, vestit de paisà per intentar passar desapercebut, hi havia un suboficial de la Guàrdia Civil resident a Tortosa. “Si no vols pols, no vagis a l’era”, se li podria haver aconsellat. En una comarca petita on tothom es coneix, és difícil pensar que ningú no et clissarà, i el van fotografiar, identificar i publicar la seva imatge a les xarxes socials. Una mestra jubilada de Palafrugell se li va acudir escriure a facebook: “Viu a Tortosa. Fem-li una visita i li tornem el favor”.
Més que no pas una amenaça, ho trobo un comentari sarcàstic com tants se n’arriben a fer a diari. Però es veu que el personatge en qüestió no ho va veure de la mateixa manera, la cosa es va complicar i van arribar a instruir un sumari de més de 1.000 folis. Tenint en compte que el guàrdia civil va patir un atac d’angoixa, va agafar la baixa i va obtenir el reconeixement d’un 50% d’incapacitat, ja us adoneu del tractament hiperbòlic que va tenir un afer que no tenia cap transcendència, més enllà de la que va voler donar-li un instructor que ja ens imaginem com devia treballar si tenim en compte els informes del tinent coronel Baena al judici del Suprem.
I vet aquí que la Mariona Reig, que durant tota la seva trajectòria com a mestra va lluitar per inculcar valors de democràcia, diàleg i respecte als seus alumnes, ara es troba acusada d’un delicte d’injúries, amenaces i incitació a l’odi. Òbviament la causa s’hauria d’arxivar, perquè el mateix fiscal ha instat en aquest sentit, però la jutgessa és del morro fort i s’hi nega.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”. 

dimarts, 27 de juliol de 2021

LES CAMPANES

Parlo de memòria i no em voldria equivocar, perquè ja se sap que a partir de certa edat hom comença a patir llacunes lamentables, però fa uns anys algú va aconseguir que als cavalls que pasturaven pels prats de Llanars se’ls emmudissin les esquelles embolicant el batall amb un drap, amb la finalitat que algun pixapins torracollons pogués dormir plàcidament. Es veu que el so cadenciós i compassat d’una esquella, que mai no ha molestat ningú a muntanya li resultava tan irritant que no podia conciliar el son.
Avui hi he pensat quan m’he assabentat que a Banyoles el rector de Santa Maria de Turers ha decidit silenciar les campanes de les 10 del vespre a les 8 del matí perquè els estadants d’un bloc de pisos turístics que hi ha a prop es queixaven que no podien dormir.
Vaig viure vuit anys a tocar del campanar de Calldetenes, que tocava els quarts i les hores amb precisió suïssa durant tota la nit, i el seu so mai no em va fer cap nosa, ben al contrari el tenia per un missatge de pau i serenor, a banda que podia saber l’hora sense necessitat d’haver de consultar cap rellotge.
Trobo lamentable la decisió presa pel mossèn, amb l’excusa que vol evitar baralles, de la mateixa manera que trobo genial la cassolada que els veïns han organitzat i que espero que duri uns quants dies. Jo la faria per sistema de 10 a 12 davant dels allotjaments turístics per recordar-los que no pot ser allò tan gastat que “de fora vingueren que de casa ens tragueren”. En el seu cas els aplicaria una altra dita molt més interessant: “Si no vols pols, no vagis a l’era.” 

diumenge, 25 de juliol de 2021

PAÏSOS CATALANS

El senyor Casado, una persona extraordinàriament culta i formada universitàriament amb màsters arreu del món, ha pontificat la inexistència dels Països Catalans afirmant que a Ses Illes no es parla català, sinó “mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterés” quatre nous idiomes per afegir a la llista de les aproximadament 5.000 llengües existents arreu del món. Faria riure, o pena potser, si no fos per l’odi que traspua contra tot allò que tingui a veure amb el català, si no fos perquè darrere d’aquestes paraules hi ha fins i tot acadèmics que les subscriurien, com van fer al País Valencià, per impedir la unitat d’una llengua reconeguda en tots els àmbits lingüístics seriosos.
És tan vella la cita “divide et impera” (Juli Cèsar) i sempre ha donat tan bons resultats que encara hi confien. Nosaltres, en tot cas, seguirem reforçant l’Institut Ramon Llull i tindrem cura especial de mantenir molt bones relacions amb els germans del sud, que cal reconèixer que tenim una mica abandonats; amb els de l’est, que sempre han refermat el seu caràcter catalanoparlant; amb els del nord, que ara es troben  patint una altra onada catalanofòbica; amb els de la franja l’oest a qui el senyor Lambán voldria ignorar de totes totes; fins i tot amb els de l’Alguer, que són els més allunyats, i amb els de la comarca del Carxe a Múrcia de qui sempre ens oblidem. 

dissabte, 24 de juliol de 2021

CENTRALITAT MALALTISSA


Enormement interessant el que es desprèn d'aquest mapa. El que no sé és com encara som del color que som després de tot el que ha succeït els darrers anys.
A tot això, significar que la riquesa de Madrid s'explica sobretot pels avantatges fiscals (que encara sembla que aniran a més) i perquè el 65% de l'adjudicació d'obra pública de tot l'estat se segueix fent a empreses amb seu a Madrid encara que les obres s'hagin de realitzar a la Conxinxina. Només falta que l'eix de desenvolupament del Mediterrani el desviïn cap a Madrid.
Ara sembla que els socialistes valencians (ja era hora, Ximo Puig!) es comencen a revoltar.

 

dijous, 22 de juliol de 2021

ELS BOMBERS SERAN SEMPRE NOSTRES

Avui em toca parlar dels membres del cos d’un servei públic que acostumen a passar per davant de casa amb camions de color vermell i la sirena a tot drap. Fins fa poc encara lluïen als vehicles la inscripció “HOLA DEMOCRÀCIA”, que algun comandament poruc va obligar-los a retirar, com també els van fer retirar una estelada enorme que havien posat en un pi a l’entrada del parc. El seu compromís i la determinació de protegir-nos de les garrotades al referèndum d’aquell 1 d’octubre quedarà per sempre a la nostra memòria, potser per a greuge dels Mossos d’Esquadra que sempre n’han estat una mica gelosos perquè a ells no els toca mai repartir estopa i sempre queden com els bons de la pel·lícula.  
Sempre els he envejat una mica, potser perquè els reconec un valor i un lliurament personal del qual difícilment seria capaç de disposar. Veure’ls treballar en l’extinció d’aquests darrers incendis sota un sol de justícia, amb l’equipament ignífug que deu pesar com un mort, carregats amb una motxilla, les mànegues i les eines sense defallir, provant de salvar ni que sigui una quartera més del foc devastador, me’ls elevava a la categoria d’herois.
Per això, quan m’he assabentat que els dos imbècils que van provocar l’incendi d’Horta de Sant Joan ja fa una dècada amb el resultat de cinc bombers morts i un de greument cremat se’n sortirien sense judici i només amb penes entre 3 i 4 anys, m’he indignat. Que barates resulten segons quines morts!
Almenys haurien d’estar obligats la resta dels seus dies a passar els caps de setmana fent neteja preventiva de bosc. Com també ho haurien d’estar els beneits que es dediquen a soldar i usar serres radials a tocar del bosc. I el que va llençar la burilla des del cotxe a prop de Llançà.
Potser llavors aniríem entenent que en això dels focs la millor feina que podem fer tots plegats és evitar que comencin. Si es generen de forma fortuïta, res a dir, per això comptem amb aquests professionals que mai estaran prou ben valorats. Però els que s’originen per imprudències, mals comportament o intencionadament, aquests haurien de ser responsabilitat nostra. 

dimecres, 21 de juliol de 2021

APRENDRE LA LLIÇÓ

La senyora Isabel Rodríguez, actual ministra de Política Territorial i portaveu del govern, ha quedat molt descansada després d’afirmar que espera que “el independentismo haya aprendido la lección”. Que una persona acabada d’arribar a la feina se la vegi tan lleugera de llengua no aporta bones vibracions per al futur immediat. A veure si encara farà bo l’inútil de l’Iceta de qui ha heretat funcions de comandament.
Una persona que sigui capaç de dir això en públic no me la imagino a la taula de negociació Estat Generalitat a no ser que el seu objectiu sigui torpedinar des de dins qualsevol possibilitat de diàleg. Si no la desmenteix el senyor Sànchez, voldrà dir que opina el mateix, per tant “apaga y vámonos!”
No senyora. No hem après la lliçó perquè a casa nostra no som d’aprendre a hòsties i portem tants anys rebent-ne que al final ens hem tornat mesells. El que abans pensava una mínima part de catalans, ara ja s’ha convertit en el credo de la meitat (aproximadament, que no ho sabrem fins que no ens comptem de veritat), i si ens va motivant amb missatges d’aquest tipus estic segur que la cosa anirà en augment.
Tenir els sants ovaris de dir que devem après la lliçó quan la repressió continua i des del govern central no són capaços d’aturar-la perquè ara ja s’adonen que els poders retrògrads també els toquen el crostó, és d’una insensatesa descomunal. Però, venint d’on ve i tenint com a cap de files l’Emiliano García-Page, ja ens podíem esperar ciris trencats d’aquesta mena.
Vostè segueixi fent de toia a les rodes de premsa del govern central, perquè suposo que ja té clar que aquesta és la funció que li han donat, i si de cas no opini gaire a títol personal, perquè se li veurà el llautó. 

diumenge, 18 de juliol de 2021

AUTOCRÍTICA

Fer autocrítica i reconèixer els propis errors ens fa humans, ens apropa als altres i facilita que els qui ens envolten ens agafin confiança. El doctor Argimon ho ha fet i amb aquest gest s’ha guanyat l’aprovació i l’agraïment dels qui comencem a sentir-nos excessivament neguitosos per causa de la cinquena onada de la pandèmia. És un gest que no abunda entre els qui ens governen i ha hagut de ser una persona tècnica sense ambició política qui els ha donat una lliçó magistral.
A veure si n’aprenen! A veure si de passada aprenen a dir les coses pel seu nom i poden recuperar uns grams de la confiança que els hauríem de tenir per viure amb la tranquil·litat de saber que estem en bones mans. 

dissabte, 17 de juliol de 2021

LA DECADÈNCIA D’UN ESTAT EN FALLIDA DEMOCRÀTICA

Que el Tribunal Constitucional, que sempre havia procurat sentenciar per unanimitat, tiri per terra l’estat d’alarma de la primavera del 2020 que el Govern Central va aprovar sempre amb el vist-i-plau de gairebé tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, i ho faci amb sis vots a favors i cinc en contra diu molt del que s’està coent a les altes esferes del poder judicial.
M’emprenya una mica que el sisè vot sigui d’una magistrada que vam proposar des de Catalunya i que porta el meu cognom. Al començament semblava fins i tot “progre” per comparació amb altres interfectes del TC, però de mica en mica ha anat girant cap a la dreta i l’ha ultrapassada per alinear-se amb les postures de Vox. El que us deia, emprenya una mica que sigui d’aquí, però ja hi estem acostumats.
A banda de la magnitud del problema que cau al damunt del Govern de l’estat amb aquesta decisió, que només és la punta de l’iceberg perquè després aniran declarant inconstitucionals les darreres lleis mínimament progressistes que s’han aprovat darrerament (eutanàsia, LGTBI, etc.), hi ha una cosa molt clara: la desintegració progressiva dels aparells democràtics de l’estat que cada dia que passa ens regalen un nou episodi de decadència.
Al final potser resultarà que allò tan innocent de l’1 d’octubre de 2017, que no era res més que una poruga i mal plantejada maniobra de xantatge amb la intenció que l’estat central es dignés asseure en una taula de diàleg, ha provocat tot un seguit de neguits, frisances, presses i temences als poders profunds de l’estat, aquells que encara mamen de l’època franquista, que cada dia que passa es mostren més a cara descoberta. Deu ser l’únic èxit que hem obtingut, perquè la resta són tot garrotades.
A veure si a la resta de l’estat hi ha algú que se n’arriba a adonar. Què pensaven quan des d’aquí els dèiem que amb les maniobres jurídiques de repressió de l’independentisme hi acabaríem perdent tots? L’aplicació del 155 no era inconstitucional, no. Ho és una declaració d’estat d’alarma sense el qual hi hauria 100.000 morts més comptats.
Sánchez, oi que ja veus la guillotina muntada en un cadafal davant de la Moncloa? No? No trigaràs gaire en adonar-te’n. La llàstima és que hauran enviat a fer punyetes (una velada referència als jutges) la mínima pseudodemocràcia de què hem gaudit aquestes dècades. 

divendres, 16 de juliol de 2021

UNA ALTRA IMMORALITAT

Però que considerat, responsable, atent i implicat amb el projecte d’una entitat que vol ser més que un club! Evidentment estic parlant d’en Messi, que accepta reduir-se el sou (que generós!) per signar un contracte que el portarà a percebre 40 milions d’euros cada una de les cinc temporades properes.
Jo és que no m’imagino què deu sentir una persona que només per llevar-se cada dia li ploguin 100.000€. Ho trobo immoral, absolutament immoral, i tenint en compte que el personatge en qüestió es va haver d’asseure a la banc dels acusats en un judici per frau a la hisenda pública, hi podria afegir tres o quatre apel·latius més que farien mal a les orelles.
Ja ho sé, ja ho sé que és únic, que remena la pilota com ningú, que ha portat molts dies de glòria a un club que portem al cor, però una cosa no treu l’altra. Veure com milers de joves amb una formació acadèmica important han d’emigrar per anar a convertir-se en mileuristes en un país forà, mentre un personatge que deu tenir els estudis bàsics justets (no fa cara d’haver llegit gaires llibres) cobra una morterada d’un club que ha de fer equilibris comptables per poder mantenir-li el sou, m’indigna. Què voleu que us digui!
Veure com el club ha de vendre, i de vegades regalar, jugadors bons formats a la Masia per poder pagar aquesta i altres estrelles de l’esport, em fa mal al cor. Veure com hi ha qui cobra en un dia el que una noia de l’equip femení ingressa en dues temporades em remou les entranyes. No hi puc fer més. 

dijous, 15 de juliol de 2021

AGRAÏMENT A MARC JUÀREZ

Gràcies per dir amb poques paraules (és el discurs d’un home amb carrera tècnica i no d’un estudiant de lletres) allò que la majoria d’estudiants universitaris pensa i poques vegades es diu en tribuna pública.
Escoltant els teus raonaments he pensat que m’hauria agradat tenir-te a classe perquè els estudiants amb personalitat i sentit crític de la realitat no abunden i poques vegades en pots gaudir com a mestre i aprendre’n.
Sentint el que dius, constato el que ja suposava: que la universitat segueix ancorada en metodologies obsoletes i que cada professor es limita a abocar la matèria específica que li han encomanat sense la necessària coordinació amb els companys amb la finalitat de garantir que la formació dels alumnes sigui global, coherent i completa.
Sentint el que dius, que acabeu aprenent sense entendre res, no puc estar-me de recordar que a l’antic batxillerat vaig estudiar tots els casos de les declinacions del llatí sense comprendre mai que responien a funcions dels sintagmes nominals dins una frase, cosa que vaig copsar molts anys més tard, quan ja tenia el llatí oblidat i feia classes de llengua i literatura a l’antiga EGB.
Veig que han passat els anys i el sistema educatiu, sobretot el superior, ha evolucionat ben poc. Una pena.
Desitjo de tot cor que, acabat el grau d’enginyeria mecànica, trobis una ocupació adient a casa nostra i no hagis de fer el que dius que fa la majoria: anar a treballar a l’estranger per guanyar-se les garrofes. No estem per malbaratar el talent i l’empenta de les generacions de joves que aneu acabant la vostra etapa formativa. 

dilluns, 12 de juliol de 2021

HO TROBO IMMORAL

Ja fa molt de temps que quan veig algú podrit de diners no em puc estar de pensar que o bé és un lladre, o un estafador, o un defraudador, o és fill d’algú a qui se li podrien aplicar aquests apel·latius. De vegades no només ho penso, sinó que ho verbalitzo i constato que molts dels qui em senten coincideixen amb la meva opinió.
Per això quan m’he assabentat que un d’aquests multimilionaris, Richard Branson, s’ha permès fer un viatge a l’espai exterior d’una hora de durada per poder experimentar la ingravidesa durant 3 minuts, he pensat que poques coses més immorals hi poden haver al món en moments com els actuals que a tothom se li demana contenció en l’ús d’energia fòssil i circula un neguit creixent per l’escalfament global del planeta i el canvi climàtic.
L’energia consumida per al caprici d’aquest bandarra es podia haver estalviat, certament, i es podia aprofitar per a finalitats més humanes i socials.
Però no és l’únic a qui li ha sortit la vena de programar viatges de turisme espacial. Jeff Bezos (Amazon) i Elon Musk (Tesla) es troben immersos en una carrera per aconseguir liderar aquesta estupidesa a la qual només tindran accés aquells que deia: lladres, estafadors, defraudadors i genteta d’aquesta mena.
Allò que us deia: una immoralitat de l’alçada d’un campanar. 

diumenge, 11 de juliol de 2021

DETALLS DE LA REMODELACIÓ DEL GOVERN

 El senyor Sánchez podria haver aprofitat per retallar carteres ministerials, atès que la IDA, el seu malson com a presidenta de la Comunitat de Madrid, tira endavant la gestió amb només 9 conselleries. De fet l’actual deu ser el govern més ampli de tota la història de la democràcia, però s’ha limitat a afegir-hi més dones, cosa que em sembla molt bé, perquè són bones gestores i acostumen a resoldre els conflictes amb una certa visió de futur. Dit això, parlaré de dos detalls que potser han passat desapercebuts.
Ben poc ha trigar el president del govern central en adonar-se de la perla que va adquirir a Catalunya com a ministre. Com podia pensar que una persona sense formació superior, que ha viscut tota la vida esquenadret, podria tenir a les mans un ministeri que controla el funcionariat estatal? Òbviament ha durat mig any i l’ha premiat amb el Ministeri de Cultura que està completament buit de competències transferides a totes les comunitats autònomes. El referit ministeri també conté l’esport, que en el seu cas provoca si més no un cert somriure per sota el nas, atès que ningú se l’imagina fent cap activitat física que no sigui fer el ridícul damunt d’un empostissat fent veure que balla en una campanya electoral. Ves que no recuperi el seny i la vena nacionalista que tenia el PSC i acabi acceptant les seleccions catalanes!
L’altre detall interessant (perquè tothom s’ha afanyat a dir que el PSC guanyava pes en el govern de l’estat) és el que s’ha marcat donant el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana a la Raquel Sánchez Jiménez. Fixeu-vos que li toca gestionar l’afer enverinat de l’ampliació de l’Aeroport del Prat. Tot un regal per a una persona que ha demostrat que en la seva gestió municipal ha tingut en compte la sostenibilitat i una agenda ecològica que ara es posarà a prova. I ho ha fet com a alcaldessa de Gavà a tocar del ditxós aeroport. Res no és producte de l’atzar. Estic segur que ho tenia molt meditat.

dijous, 8 de juliol de 2021

D'ESPANYOLS PROGRES...

Que en Víctor Manuel, en Joaquín Sabina i fins i tot el “nostrat” Joan Manuel Serrat tenen un atac d’urticària cada vegada que algú els treu el tema del dret a decidir del poble de Catalunya, és cosa sabuda tot i que ara fa temps que guardaven un prudencial silenci per no perdre la meitat dels seus seguidors, però es veu que l’edat no perdona al primer d’aquests tres i s’ha desbocat en una entrevista a El Mundo.
Que el progressisme espanyol etiquetat d’esquerres fa temps que dona l’esquena a Catalunya per por de rebre clatellots a la resta de l’estat és una realitat demostrable perquè no se’ls ha sentit emetre ni un sol mot de solidaritat amb el nostre poble.
On queden aquells intel·lectuals progres que feien de claca a un PSOE que respectava l’autonomia d’un PSC que tenia el dret d’autodeterminació en els seus programes polítics?
“El abuelo fue picador allà en la mina / y arrancando negro carbón quemó su vida.”
“Millones de puños gritan / su cólera por los aires, / millones de corazones / golpean contra sus cárceles.”
Sisplau, Victor Manuel, després de dir: "¿Que se vote si se quiere ser español o catalán? ¿Pero qué coño es esto?", ni se t’acudeixi tornar a cantar “El abuelo” o “Asturias” perquè podria ser que de sota les pedres apareguessin les teves arrels i acabessin escanyant-te.
Per la meva part, aquestes dues cançons ja les he esborrat de la llista de reproducció que acostuma a acompanyar-me quan vaig amb cotxe. 

divendres, 2 de juliol de 2021

A MANERA D’HOMENATGE A MARTA MARCO ALARIO

Potser per deferència hauria d’escriure aquestes quatre línies en castellà, que és la llengua en la qual estimes (no la que volen que estimis), però sé que fent servir la llengua en què estimo i que estimo des que vaig néixer no et faig cap lleig i que essent professora de llengua i literatura no et serà difícil comprendre’n el sentit.


Celebro que hi hagi docents que diguin les coses pel seu nom. He llegit la carta que vas escriure als nois i noies de qui dius que et van decebre i t’haig de dir que estic completament d’acord amb tots els arguments que utilitzes. I penso que algú ha de demostrar una mica de seny enmig d’aquest Cafarnaüm que han muntat la colla d’irresponsables que van organitzar el viatge, els alumnes que van participar-hi i els pares i mares que els van autoritzar.

L’espectacle d’aquests ximples cridant des dels balcons de l’hotel on se’ls havia portat a passar la quarantena i dels seus  pares acusant el Govern Balear de tenir-los segrestats és lamentable, però encara ho és més la decisió de la jutge que els deixa marxar sabent que molts d’ells donaran positiu a les properes hores i acabaran infectant els seus contactes.

Gràcies, Marta, per dir-los les coses clares, sense els eufemismes que sembla que cal usar quan es parla de joves, perquè es veu que per damunt de tot caldria protegir-los. Em vaig jubilar fa dos anys i mentre ha durat la pandèmia no he deixat de pensar ni un sol dia en l’enorme sort que he tingut de no haver hagut de viure-la com a docent. Gràcies a gent valenta, decidida i responsable com tu, les escoles i instituts d’aquest país han pogut mantenir-se oberts per continuar amb la seva tasca educativa malgrat les evidents limitacions. 

dijous, 1 de juliol de 2021

BINOMI LLEI-DEMOCRÀCIA

Segons el senyor Casado “La Guerra Civil fue un enfrentamiento entre quienes querían la democracia sin ley y quienes querían la ley sin democracia”. D’aquesta manera posa al mateix nivell els dos bàndols enfrontats i legitima i blanqueja el franquisme.
Per poder ser ocurrent i trobar una frase que passi als anals de la història s’ha de ser intel·ligent i culte, dues qualitats que no aprecio en aquest tifa que actua com a secretari general del PP. I ho dic amb coneixement de causa, altrament hauria obtingut els títols i màsters universitaris pelant colzes, que és una cosa que no ha fet en sa vida. Aleshores, fent gala d’un cinisme i d’una amoralitat que traspassa fronteres, sovint es creu amb el dret d’explicar la història de la forma que més li convé als seus perversos propòsits polítics.
El senyor Casado hauria de saber que la Guerra Civil va ser una rebel·lió militar, un cop d’estat (aquest sí, collons!) en tota regla que va carregar-se la legalitat vigent en forma de república i va instaurar una dictadura despietada que va durar quaranta anys i de la qual encara en patim les conseqüències.
El senyor Casado hauria de saber que la Guerra Civil va ocasionar més de mig milió de morts. Que a la rereguarda dels feixistes se’n van carregar més de 100.000 i a la republicana 50.000. Que acabada la guerra els feixistes van passar els taps de milers de represaliats afusellant-los després de judicis sumaríssim sense cap garantia processal.
El senyor Casado hauria de ser més prudent a l’hora d’elaborar arguments d’aquesta mena, però ni la seva capacitat intel·lectual ni l’estretor de mires amb què analitza la realitat que l’envolta no li ho permeten.
El senyor Casado ha de saber que això de la Guerra Civil va ser un alçament militar feixista recolzat per Hitler i Mussolini per enderrocar una república constitucional a la qual no van donar prou temps per poder-se consolidar. Vaja, exactament el mateix que vam fer a Catalunya l’1 d’octubre de 1917.

dimecres, 30 de juny de 2021

“LO ÚTIL EN EL PASADO FUE EL CASTIGO, LO ÚTIL HOY ES EL PERDÓN”

O sigui que fotre un raig d’hòsties als qui anaven a votar el dia 1 d’octubre de 2017 (no oblideu mai aquesta data) era un càstig exemplar. O sigui que l’aplicació del famós 155 (del qual encara en patim les conseqüències) era un càstig exemplar. O sigui que tota la farsa del judici dels encausats pel procés era un càstig exemplar molt útil en aquelles circumstàncies.
Gràcies per posar una mica de llum a tanta ombra, perquè vostès sempre ens havien dit que aquestes actuacions a què em refereixo es donaven en la més estricta aplicació de la llei i, per tant, era tot de justícia.
Gràcies per deixar les coses clares. Ara ja sabem que vostès es mouen en un altre terreny que no té res a veure amb la democràcia i la justícia. I, sisplau, no ens facin agrair el perdó que ara ens dispensen perquè seria una humiliació.
Per cert, l’actuació del Tribunal de Cuentas deu catalogar-se dins el càstig a què es refereix, oi senyor Sánchez? És per assegurar-me que tinc les coses clares.

dimarts, 29 de juny de 2021

VIATGES D’ESTUDIS

Cada vegada que escolto l’expressió “viatge d’estudis” referida al merder que han muntat a Mallorca i Menorca amb adolescents que justejaven la majoria d’edat em fa mal. Perquè la qualificació de “viatge d’estudis” no s’accepta ni com a eufemisme, és un sarcasme en tota regla. Segurament, si no hagués estat per culpa de la pandèmia i els contagis ocasionats, tot hauria quedat en uns bonics dies de celebració, amb les corresponents passades de voltes incloses, de la fi d’uns pseudoestudis realitzats durant dos cursos estranys i sota mínims, però va arribar el virus i ho va emmerdar tot.
I què coi es pensaven que passaria? Milers de nois i noies de celebració sense les més ínfimes mesures de protecció era el caldo de cultiu perfecte per a un brot infecciós colossal.
I ara resulta que els pares del nois i noies, pobrets, presenten denúncies per segrests i privació de llibertat als seus tendres, angelicals i desprotegits plançons que han de passar la quarantena “aïllats” en un hotel de quatre estrelles i convidats pel Govern Balear. Fixeu-vos com PP i VOX han corregut a sucar-hi pa.
Jo, sincerament, els faria pagar de la pròpia butxaca les despeses que estan generant. Que ho paguin ells, si són majors d’edat, i si no els seus pares com a tutors responsables del comportament d’un menor.
Acceptar que en plena pandèmia un fill (o filla) faci un viatge d’aquest tipus penso que és denunciable. Com també ho deu ser en el cas dels organitzadors d’aquest despropòsit, darrere el qual simplement hi ha interessos econòmics.
Perquè ara el mal ja està fet, i no crec que el sector turístic balear estigui per tirar coets amb aquesta atzagaiada.

dilluns, 28 de juny de 2021

TRIBUNAL DE CUENTAS

Format per dotze persones que no semblen tenir formació jurídica (almenys no són jutges tot i que acaben actuant com a tals) triats pels dos partits majoritaris, amb l’afegit d’un fiscal. Ja es veu a venir que això no mereix les garanties processals a què tothom té dret. I és que a l’estat espanyol tenen  tendència a anar creant tribunals especials de funcionament autònom per a cada cosa que se’ls acudeix que pot provocar-los algun maldecap.
Si entreu a la seva pàgina web https://www.tcu.es/tribunal-de-cuentas/es/ i us entreteniu a llegir noms i cognoms dels qui hi estan endollats us emportareu alguna sorpresa. Segur que us sonen alguns cognoms (són d’aquells de “raigambre antiguo”). Cadascun d’aquests ocellots té un sou de 120.000€ anuals (10.000€ mensuals per si no us surten els comptes), que deuen ser dels sous més alts que hi ha a l’administració espanyola. Això sol ja mereixeria la consideració de malversació de fons públics que sembla que és allò que pretenen perseguir. 
Doncs resulta que aquests pintes són els que van perdonar 23.000.000€ a l’Anna Botella per aquell escàndol de venda d’habitatge públic a un fons voltor molt per sota del seu valor de mercat.
I ara resulta que són els que, emparats en la seva funció fiscalitzadora i judicialitzadora, es dediquen a reclamar quantitats milionàries als membres dels darrers governs de la Generalitat amb un clar objectiu de revenja.
“Pa mear i no echar gota”, que diuen a les espanyes.

dissabte, 26 de juny de 2021

TOTHOM S'EQUIVOCA, MENYS ELLS EVIDENTMENT

A la vista de la reacció de la judicatura fatxa de l’estat espanyol arran del pronunciament del Consell d’Europa, hem de dir que hem aconseguit una victòria, ridícula si tenim en compte la magnitud de l’atzucac on hem  anat a parar, però victòria al capdavall.
Si analitzem objectivament les respostes irades de la triple dreta i dels jutges, hem d’arribar a la conclusió que la comparació amb Turquia els ha fet mal, molt de mal. Ara tenen dues sortides: acatar el que des d’un entorn democràtic real se’ls aconsella o ignorar-ho i incrementar la intensitat repressiva contra l’independentisme.
Molt em temo que optaran per la segona, sense tenir en compte que ara estan més observats que mai. Perquè, segons ells, els jutges escocesos estan equivocats, els jutges alemanys pixen fora de test, els jutges belgues són uns venuts, el Consell d’Europa no sap de què parla i el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg hauria de fer un curs d’actualització al Valle de los Caídos abans d’emetre cap sentència que, de ben segur serà completament erraònia
A veure com peta tot plegat. La llàstima és que ho farà tard, massa tard per estalviar el patiment de moltes persones. 

dimarts, 22 de juny de 2021

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT

Es veia a venir que alguna cosa es movia a Europa quan les mòmies del PSOE callaven o rectificaven sobre opinions vessades arran del famós indult. Alguna cosa es devia moure a Europa i en devien arribar ressons quan l’Església i la CEOE (tot i que aquesta darrera amb la boca petita i aclariments posteriors) es posicionaven a favor dels indults.
I arriba el dia que el Consell d’Europa diu les coses clares a l’estat i li aconsella que alliberi presos, que retiri acusacions contra càrrecs inferiors, que no exigeixi renunciar a les opinions polítiques i que d’una vegada per totes estableixi un diàleg constructiu i porti les coses pel camí d’on no s’havia d’haver sortit mai.
Una coça als collons a tot l’aparell jurídic de l’estat (Tribunal Suprem, Audiència Nacional, Consell General del Poder Judicial, Tribunal Constitucional i tota la sèrie de togues i punyetes que segueixen aplicant la justícia com a revenja) que tindrà conseqüències. Perquè ara ja comencen a veure que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg els tombarà tot l’invent i la justícia espanyola acabarà al mateix nivell que la de Turquia.
Només queda l’hiperventilat Casado que segueix impertèrrit en la seva lletania contra els indults perquè si fa marxa enrere el “caudillo” de Vox encara li retallarà més terreny. Deixeu-lo que faci, que s’està penjant tot sol de la biga mestra.
Nosaltres faríem bé de deixar-nos d’acusacions mútues de botiflerismes i traïcions, celebrar la posada en llibertat dels nou empresonats, començar a preparar la taula de reivindicacions i aprofitar la crisi d’estat a què s’aboca la metròpoli per tancar files al voltant d’un projecte únic i comú.
I, què caram!, ja que de moment no podem celebrar la nostra independència, almenys felicitem-nos d’haver aconseguit posar l’estat espanyol i les seves ànsies de repressió a la picota d’Europa.
I paciència, molta paciència. Si hem tingut 300 anys de paciència, no la malbaratem ara que s’ensuma que els temps estan canviant (com deia Bob Dylan). 

dijous, 17 de juny de 2021

SOPAR AMB EL BORBÓ?

Diu en Carles Riera que no es pot ser independentista i seure a la mateixa taula que el rei. Discurs fàcil, proclama del tipus a què estem tan acostumats en boca dels de la seva organització política. És molt fàcil tenir escó i honoraris de diputat i limitar-se a emetre missatges contundents sense assumir cap responsabilitat de govern i, per tant, exercir la política, perquè estan instal·lats a la prepolítica.
Per fer política entenc que hom ha d’avenir-se a asseure’s a la mateixa taula que el diable, si cal. Fer política no és fer morros a qui no et cau bé o deixar-lo plantat en un exercici de falsa dignitat que no aporta res més que un gest de cara a la galeria. Fer política és empassar-te les ganes de fotre un mastegot a algú o escopir-li directament a les sabates i avenir-se a dir-li les coses clares, amb tota la fermesa i contundència que calgui, a la cara amb una taula pel mig o sense barrera.
Fer de president de la Generalitat vol dir fer política i seria bo que anessin endreçant les maneres de qui es va posar la soga al coll tot sol, potser perquè la feina de polític li anava gran.
Un president de la Generalitat havia d’assistir al sopar amb el Borbó dropo i estirat, i aprofitar per perforar-li els timpans amb un discurs independentista durant tot l’àpat, des dels entrants fins a les postres, brindar-hi amb cava català per la imminent arribada de la república i empassar-se les ganes d’abocar-li el cafè a la pulcra i emmidonada camisa que li hem pagat entre tots. I tot amb el millor dels somriures, per deixar clar que representa un país de gent educada, amb principis i valors que ell no arribarà mai a capir. 

dimecres, 16 de juny de 2021

XERRADA AMB ALUMNES DE 4t

La setmana passada vaig anar a parlar de "Verdeta volia volar" amb els alumnes de 4t de primària de l'Escola Vedruna de Tona, la meva escola de tota la vida. 

Feia prop de 2 anys que no em trobava davant d'una classe i vaig desvetllar un munt de records. No cal dir que la xerrada va ser un autèntic plaer. Poder compartir idees al voltant d'un llibre que vaig escriure fa més de deu anys és sensacional. Si hi afegeixes l'edat dels interlocutors, que són el paradigma de l'espontaneïtat, l'experiència sempre resulta engrescadora.  Llàstima de la mascareta! Com planyo els qui heu de fer de mestres amb aquest entrebanc davant dels llavis! 





diumenge, 13 de juny de 2021

XXXVII PREMI DE NARRATIVA CIUTAT DE MANLLEU

Ahir vaig assistir a l'acte de lliurament del XXXVII Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu. L'acte es va fer a la biblioteca i van determinar que el meu relat havia de considerar-se 1r Finalista i ser publicat en un llibre conjuntament amb el de la guanyadora i altres dos finalistes.
Podeu comptar que em va fer molta il·lusió perquè al final he aconseguit un reconeixement a Osona quan ja tenia clar que era ben cert allò que "ningú no és profeta a casa seva", després d'obtenir premis arreu dels Països Catalans i no aconseguir-ne cap a prop.
I em va fer encara més il·lusió perquè em va retornar a la meva infància i adolescència, quan de la biblioteca que regia la Ramona Claparols en treia els llibres que m'empassava llegint-los de vegades amb un lot tapat dins del llit perquè la mare em renyava si veia llum per sota la porta. Considerava que a partir de certa hora calia dormir, mentre jo seguia atret pel fil narratiu que no podia deixar.
Ja sé que la biblioteca actual és molt diferent de la de la meva infància, però es troba al mateix edifici.




 

dijous, 10 de juny de 2021

TANT SOROLL PER A NO RES?

Només el 5% dels alumnes que fan la selectivitat aquest any ha demanat de poder fer els exàmens en llengua castellana, uns 2.000. Exactament el mateix percentatge que els anys anteriors. Vista la realitat, el TSJC se l’hauria d’embeinar, fer un examen de consciència, entonar el “mea-culpa”, fer propòsit d’esmena per no tornar a fer el ridícul i enterrar la destral de guerra que empunyen contra la nostra llengua minoritzada. Jo també els posaria alguna penitència, tot i que això s’ho podrien estalviar.
Però vet aquí un titular del famós ABC, que ve mentint des de la Segona Guerra Mundial quan assegurava que Polònia havia atacat Alemanya: “Cataluña desatiende la justicia y señala los alumnos que se examinan en castellano”.
D’aquest titular se’n desprèn que els pobres minyons que van gosar demanar l’examen en la llengua dels colonitzadors van ser obligats a sortir davant de tota la classe, se’ls va ridiculitzar i fins i tot van rebre algun tomàquet d’algun capcalent que venia alliçonat des de casa, perquè és d’aquesta manera com aconseguim imposar el català sense respectar els drets fonamentals dels espanyols.
El titular faria gràcia si no fos que n’estem fins als pebrots de campanyes per crear conflictes lingüístics allà on sempre hi ha hagut pau, respecte i tolerància. Si ens posem al seu nivell, segur que crearem conflictes, però sortosament som pla més assenyats. 

dimecres, 9 de juny de 2021

FA ANYS QUE ES MIREN DE CUA D'ULL

Contemplo, impertèrrit i una mica contrariat, la pluja de desqualificacions, crítiques i despropòsits que des del sector independentista suposadament més radical (una consideració que caldria analitzar objectivament) s’està llançant contra el partit que encapçala l’actual Govern de la Generalitat.
De fet era previsible perquè els dos sectors (tot i que un ha experimentat diverses i sonades metamorfosis que potser encara no han acabat) es miren de cua d’ull i tenen deutes pendents d’ençà del primer tripartit, i mira que en fa d’anys, d’això!
A veure si ens aclarim una mica, perquè qui la diu més grossa no acostuma a tenir raó. Fa massa temps que rebem un bombardeig sistemàtic de missatges de fidelitat al mandat de l’1 d’octubre, compromisos determinants que són poc més que aigua, crides al diàleg, precs per a la necessària unió de tots els independentistes, i referències constants a un 52% volàtil que tothom sap que és irreal perquè no tenen en compte que el percentatge contempla els qui vam anar a votar, afegint-hi els vots del PdCat que van ser del tot inútils.
Si els que ara blasmen els d’ERC pel seu tarannà i propòsit haguessin fet els deures quan tocava i no haguessin partit peres amb el PdCAT no s’haurien perdut uns milers de vots que els haurien convertit en el partit més votat i ara no es dedicarien a tirar pedres a qui els ha passat al davant, en una clara mostra de mal perdre. I de passada haurien fet callar el del PSC, el nom del qual prefereixo no esmentar.
I cinc cèntims de respecte per l’Oriol Junqueras, que la seva condició de pres polític prou que els deu merèixer.

dimarts, 8 de juny de 2021

¡ÉRAMOS POCOS Y PARIÓ LA ABUELA!

Ja em perdonareu que faci ús d’aquesta dita en castellà, però tinc tres motius: no n’he trobada cap d’equivalent en la nostra llengua, sempre acabo mostrant un cert servilisme a l’educació que vaig rebre de petit en una llengua forana i sota la tutela de dues institucions religioses, i el tema que tractaré ho demana a crits.
Per poder tenir la col·lecció completa, només ens faltava una “Asamblea por una Escuela Bilingüe de Cataluña”, que deu tenir com a socis fundadors i membres actius els de sempre, els que apareixen en totes les organitzacions que tenen com a objectiu tocar els collons en qüestions de llengua. Però l’important és que n’hi hagi una més perquè si aconsegueixen multiplicar-les donarà la impressió que són un fotimer.
Van presentar  una demanda al TSJC per protegir els seus cadells a les PAU (la selectivitat de tota la vida), perquè no s’haguessin de significar havent de demanar les proves en castellà perquè, pobrets, llavors tota la resta de companys els assenyalarien amb el dit i ja sabem com va acabar la cosa en un institut de Sant Andreu de la Barca amb els fills dels Guàrdies Civils.
Es tracta d’una demanda estúpida perquè els seus drets lingüístics estaven perfectament garantits, però la qüestió és d’embolicar la troca en tot allò que es pugui perquè la premsa espanyolista ho pugui usar com a una arma més contra els totalitaristes catalans que no respectem la llengua castellana, que com tots sabeu a Catalunya està molt minoritzada i en perill d’extinció.
I el TSJC, que ja sabem de quin color és i quin peu calça, no se li acudeix res més que ordenar que cautelarment s’obligui a fer una cosa impossible: en cosa d’hores a les seus de les PAU hi ha d’haver el mateix nombre de còpies de les proves en català i en castellà. I aprofiten l’existència d’una tercera llengua oficial a casa nostra, l’aranès, per justificar el seu despropòsit.
O sigui que s’han de fer 39.000 fotocòpies de tots els exàmens en català, 39.000 en castellà i, suposo, 39.000 en aranès.
Algú d’aquests beneits, que porten toga i punyetes però això no els cura la beneiteria, ha fet un simple càlcul del que això representa econòmicament? Suposo que no, però si realment fan entrar el clau per la cabota i acaben aconseguint el seu propòsit, jo els ho faria pagar de la butxaca.
Sort que la nova consellera, la Gemma Geis, en un exercici de seny i sentit comú que l’honora, s’ha limitat a dir que no, que fins aquí podríem arribar. Però ja tenim un membre de l’actual govern apuntat a la llista dels possibles denunciats i jutjats per desobediència amb l’amenaça d’inhabilitació.
No paren, no paren... 

dissabte, 5 de juny de 2021

L'ÚS DEL CATALÀ

Irremeiablement, les coses “es” cauen, els iogurts “es” caduquen, tothom “té que” fer coses i no tenen “ningun” problema. Irremeiablement, han aconseguit exiliar els pronoms febles “en” i “hi”, i la locució “com que” que introduïa frases causals ha quedat reduïda al “com” perquè es veu que aquests elements sobraven en la cada vegada més lamentable sintaxi de la nostra llengua.
Si això només passés en converses col·loquials, encara tindria un passament, però quan ho sents en veus de presentadors, tertulians i comentaristes de ràdio i televisió passa a tenir una altra consideració, sobretot pel fet que aquests personatges acaben exercint de models en l’ús de la nostra llengua.
Em fa l’efecte que estem perdent la guerra per la conservació més o menys assenyada de la llengua catalana que a més a més pateix una davallada important en el seu ús quotidià. Fa només 10 anys, voltaves per Vic i les converses que senties eren gairebé de forma exclusiva en català, ara diria que això es dona en un 50%, un extrem que només passava a grans ciutats com Barcelona.
Què devem haver fet malament? Com pot ser que ens sorprengui sentir infants d’origen subsaharià o magribí parlant entre ells en un català d’Osona que enamora i a la vegada vegem com els adolescents passen al castellà tan bon punt n’hi hagi un que es comunica en aquest idioma?
Això no deu anar d’escoles ni de mitjans de comunicació. Deuen ser massa anys de tendència a parlar en castellà a tothom qui se’ns adreci en aquest idioma o a qualsevol que pel seu aspecte endevinem que deu ser forà, aplicant de manera malentesa una norma de cortesia o d’educació no escrita.
De jove (aviat farà 50 anys), tornant amb tren des de Barcelona, vaig estar xerrant amb una persona en castellà fins que entrant a Granollers ens vam adonar que tots dos érem catalans (vull dir que la nostra llengua habitual era el català). Aquell dia em vaig prometre a mi mateix que no tornaria a fer aquest ridícul mai més.
Però haig de reconèixer que, quan se m’adreça algú en castellà, sobretot si el seu aspecte m’informa que és d’arrels foranes, el cervell traeix la meva voluntat i acabo parlant-li en castellà.
Quin error, quin immens error! Sense adonar-nos-en estem qualificant la llengua catalana de segona categoria, que és el que passa a les aules de la universitat on, només que hi hagi un alumne que reclami la classe en castellà, s’abandona el català com a llengua vehicular sense que ningú protesti perquè, abans que res, hem de ser educats.
Potser seria hora que recuperéssim la categoria de “ser del morro fort”. 

divendres, 4 de juny de 2021

HI TORNEN

Tornar a veure tota aquesta colla de “hijos de papà que no han dado un palo al agua en toda su vida”, esquenadrets, tibats, fatxendes, recollint signatures (una activitat que fins fa poc era patrimoni dels qui no teníem cap mena de poder per provar de canviar alguna de les coses podrides d’aquesta societat) en contra de la concessió de l’indult a nou persones bones i justes tancades a la presó per defensar un dret fonamental de tot un país hauria de generar una onada d’indignació arreu de l’estat. Haurien de mobilitzar-se totes les esquerres (inclòs el PSOE que d’esquerra ja no n’hi queda ni el nom) per plantar cara a un despropòsit estúpid d’un inútil que es manté a la cúpula d’un partit corrupte fent veure que això de la corrupció no té res a veure amb ell malgrat haver obtingut títols sense haver trepitjat una aula.
Però no esperem cap mena de gest d’unes esquerres covardes que només pateixen per la pèrdua inevitable de vots davant el populisme de la dreta desfermada i cada vegada més descarada.
Ens queda l’esperança que la història, que tothom diu que es repeteix, s’acabi girant al nostre favor. Quan en Rajoy va muntar la campanya de recollida de firmes contra l’estatut, els independentistes es van multiplicar per quatre. Jo encara confio que ara torni a passar el mateix. Us imagineu que l’independentisme arribés a doblat el suport?
Il·lús, que ets un il·lús!

dimarts, 1 de juny de 2021

COHERÈNCIA

Que el senyor García Margallo, esplèndid ministre d’afers exteriors en temps del PP, tan potiner de mena com salvapàtries, havia demanat favors per frenar l’independentisme a diversos països era una cosa reconeguda per ell mateix. I ara hi ha algú que vol començar a cobrar per aquests favors.
Com se li pot acudir demanar favors al veïns del Sud, un país que és una monarquia d’allò més corrupta encara que el seu rei sigui molt amic, gairebé germà, del que fa veure que regna des de la Zarzuela? Com es pot tractar amb aquesta mena de personal pensant que no se’n sortirà esquitxat?
Van trigar poc a muntar el pollastre obrint fronteres, recurs reincident i fàcil d’usar, quan es van assabentar que per qüestions humanitàries el líder del Front Polisario es trobava ingressat en una clínica de l’estat. Ara reclamen, en un prodigi de coherència que els honora, que si ells van donar suport a la integritat del territori espanyol, s’avinguin a acceptar que el Sàhara pertany al Marroc i abandonin la idea d’un referèndum d’autodeterminació.
Visca la coherència per les dues parts! L’Estat Espanyol es nega a acordar un referèndum d’autodeterminació per a una zona del seu territori (Catalunya), mentre defensa el contrari per a un altre territori descolonitzat (Sàhara Occidental). El Marroc diu que defensa la integritat de l’Estat Espanyol mentre els reclama les ciutats de Ceuta i Melilla.
Pedro Sánchez ho té fàcil: si vol seguir defensant l’autodeterminació del poble sahrauí, només li cal acceptar la nostra i estarà carregat de raons per plantar cara als xantatgistes del país del sud.

divendres, 28 de maig de 2021

ENCARA MÉS SOBRE ELS INDULTS

Que els senyors Fernández Vara i Garcia-Page vomitin el seu anticatalanisme llançant exabruptes amb missatges contraris a qualsevol mesura de gràcia en favor dels presos polítics no ens hauria d’estranyar, al cap i a la fi no fan res més que anivellar la seva moralitat amb la seva capacitat política. Diria que els mou només la voluntat de seguir vivint folgadament a costa dels nostres impostos. Només hi he trobat a faltar l’andalusa Susana Díaz per completar el trio la-la-la.
Però que un senyor que cada dia que passa accentua més el seu aspecte porcí, i que es troba còmodament instal·lat en algun consell d’administració on va arribar usant portes giratòries quan de fet hauria d’haver-se podrit a la presó com a creador i ànima dels GAL complint condemna completa per terrorisme d’estat, gosi pontificar sobre la conveniència d’atorgar un indult als presos polítics depassa de llarg els límits del que la democràcia pot tolerar.
Que un personatge que va concedir l’indult al general Armada, colpista convicte i confés del 23F (aquest sí, Arrimadas, no els nostres presos polítics), gosi atribuir-se alguna autoritat moral per negar l’indult parcial a 9 persones que simplement van defensar la voluntat d’un poble, és d’un cinisme aclaparador.
Que el sant protector del pare de la Soraya Sáenz de Santamaria (collons, és que hi estan tots embolicats), que havia de “pringar” com en Vera i en Barrionuevo, ara es negui a concedir cap mesura de gràcia és deplorable.
Però anem a buscar-li la part positiva, perquè amb aquestes píndoles de vacuna que ens van administrant de record garantim que mai no oblidarem el que van fer: donar suport i coresponsabilitzar-se de l’aplicació del 155; celebrar les desorbitades condemnes als acusats en el judici del procés; negar la condició de presos polítics als tancats a la cangrí i la condició d’exiliats dels que van decidir fugir; negar-se a visitar els presos, una obra de misericòrdia que no els deu permetre la seva condició de no creients.
Sincerament, crec que convindria exigir-los que fessin examen de consciència, que mostressin penediment i que declaressin propòsit d’esmena abans que, com a damnificats per tot el merder, alguns accedeixin a asseure’s amb ells a negociar al voltant d’una taula.

dijous, 27 de maig de 2021

AIXÒ DELS INDULTS

No ens podien sorprendre. Pensar que qui els havia negat el tercer grau pogués arribar a fer un informe favorable al seu indult seria d’il·lusos. I ja ho sé que en som força, d’il·lusos, altrament no ens hauríem empassat mitges mentides i alguna mitja veritat que ens han acabat portant on som. Però de mica en mica ens anem fent grans i vull creure que ens costa més anar amb el lliri a la mà.
En això dels indults hi ha estratègia calculada, si no fos així ja faria temps que el govern central hauria tirat pel dret. Mentre es neguen ni tan sols a parlar d’amnistia amb l’excusa que no la permet la constitució, tot i que n’hi ha una en vigor des de l’inici de la democràcia, poden anar fent la puta i la ramoneta posant-se al costat de les dretes més repressores i centralistes, i llançant missatges de concòrdia renegant de revenges. Per cert, veure en Jordi Cuixart parlant amb l’Iceta em va remoure considerablement les tripes: jo en el seu lloc li hauria escopit a la cara, però en Jordi és tot un senyor.
Ara toca mullar-se, sociates, i ho teniu fotut després de les atzagaiades que en Marchena va deixar escrites!
Faran indults parcials i personalitzats intentant salvar els mobles del suport que necessiten d’ERC, mentre la turba nacionalista espanyola (que ja comença a vomitar) presenta un recurs i el Suprem torna a tombar la iniciativa del govern. Tenen mala peça al teler.
Vist el que és previsible, seria millor que passés com amb l’Arnaldo Otegi, que va sortir quan va haver complert la pena i després el tribunal d’Estrasburg va tombar-los el procés i la sentència. No va servir de res perquè és com si haguessin sentit ploure, però almenys no els deu res i no els ha hagut d’agrair cap gest. Ni es va veure obligat a acceptar un perdó per un delicte que no havia comès. 

dimecres, 26 de maig de 2021

OKUPACIONS

Ni 24 hores de tranquil·litat no li han concedit a en Pere Aragonès en l’exercici del càrrec acabat d’estrenar: ahir els socis d’investidura li van muntar un pollastre considerable en una desocupació on van intervenir els Mossos d’Esquadra complint una ordre judicial.
En tot això de les ocupacions hi ha molta retòrica interessada que s’escampa com una taca d’oli i acaba tenyint totes les accions dels okupes del mateix color i barrejant desnonaments que tenen un punt d’immoralitat (avis, persones amb discapacitats, famílies amb pocs recursos) i desocupacions d’espais i habitatges que han estat envaïts per persones que branden la bandera del dret a l’habitatge però que al seu darrere hi ha sempre un motiu econòmic. A qui no li agradaria disposar d’un pis sense pagar ni un euro?
La meva experiència amb okupes es limita al fet que al bloc de casa van okupar un pis espanyant la porta d’entrada al bloc, rebentant la porta dels comptadors de llum i canviant el pany del pis amb nocturnitat. Eren autèntics professionals: mentre un esperava a l’exterior, l’altre connectava el llum directament sense passar per comptador (protegit amb un gos que si més no intimidava i no convidava a recriminar-li res; (me’n faig creus de com el vaig foragitar del bloc sense contemplacions, perquè ara no sé si ho faria) i una dona s’estava al replà del pis pendent del mòbil, sistema de comunicació infal·lible per controlar la situació.
Al cap de dos dies tenien comptador d’aigua (em sembla sorprenent perquè diria que per aconseguir-lo cal presentar contracte de lloguer), van seguir connectats al gas sense que ningú els digués res. La senyora (no, no era d’aquí, però no vull que ningú em titlli de racista) va portar a viure amb ella un parell de menors i automàticament va passar a desplaçar-se coixejant de forma exageradament teatral (si la trobaves pel carrer caminava perfectament) dos elements importants perquè pogués al·legar vulnerabilitat.
El banc propietari del pis va acabar acceptant de pagar-li una quantitat considerable perquè desocupés l’habitatge, i el dia abans, amb l’ajuda d’un carretó, es va endur tots els electrodomèstics del pis que ara està amb la porta blindada i connectat a una alarma per estalviar cap altre disgust.
No vull entrar a considerar l’especulació dels fons voltor amb els lloguers d’habitatges, ni tampoc l’actuació d’energúmens d’empreses dedicades a desokupar per pebrots, però veure una autèntica batalla campal al carrer entre dues bandes que pretenien okupar el mateix pis ens hauria de dir que tenim un problema seriós i que no el resoldrem amb els missatges demagògics que fan arribar els activistes antidesnonament, per molta raó i certesa ètica que tinguin.
Ah!, per cert, el personatge que van treure de l’habitatge i que va donar la cara en el reportatge de televisió autoqualificant-se de vulnerable té d’aquest concepte el mateix que jo de frare caputxí. 

dimarts, 25 de maig de 2021

JA TENIM GOVERN!

Els dono no només 100 dies de confiança, em sembla que vist com estan les coses els ho allargaré fins després de vacances, perquè amb el que ha arribar a costar aconseguir-ho convé ser generós. Per fi podré perdre de vista les dues conselleres que em torturaven a diari amb l’expressió “com no podia ser d’altra manera”, i un parell de consellers (el nom dels quals no convé que digui) a qui vaig fer la creu fa molt de temps. Content que cap d’aquests quatre repeteixin.
Hi ha dues coses que em semblen interessants de tota aquesta patuleia: que hi hagi més dones que homes, i que la majoria siguin independents i de caire tècnic (almenys aquests sabran quin terreny trepitgen).
El fet que hi hagi més dones que homes és un senyal inequívoc que els temps estan canviant (missatge de Bob Dylan). Llàstima que no tinguem presidenta! Tinc dos referents de dones polítiques que han marcat època als seus països: Katrín Jakobsdóttir a Islàndia i Jacinda Arden a Nova Zelanda, que han aconseguit governar de forma eficient i redreçar rumbs erràtics als seus països. A veure què fan les 8 dones al capdavant de les seves conselleries a la Generalitat! Donem-los un temps prudencial perquè es noti el cop de timó femení.
El fet que n’hi hagi uns quants d’independents em confirma dues coses: que hi ha algú que comença a tenir una mica de seny i que a les cúpules dels partits hi ha més inútils dels que ens pensàvem. Si això pogués servir per eliminar unes quantes dotzenes d’assessors, seria meravellós, però molt em temo que no serà així i que no podran reduir els 600 alts càrrecs d’elecció directa que es troben en les esferes de poder de les conselleries.

dimecres, 19 de maig de 2021

UNA SORTIDA D'URGÈNCIA

Les pressions de tota mena, el sentiment de ridícul i la por de passar a la història com els més inútils de tots els polítics que han transitat per la pista de circ d’aquest país han fet el seu efecte i sembla que ens estalviarem de tornar a anar a votar. Això, que d’entrada podria semblar una solució digna, no deixa de ser una sortida d’urgència d’aquest atzucac que no s’ha resolt adequadament.
Tornen les paraules boniques, les proclames buides de contingut referides als objectius del govern que estrenarem d’aquí a poc, amb matisos molt estudiats a banda i banda d’aquesta pista de joc on tan bon punt es faci el servei inicial començaran les garrotades.
Algú va veure ni cinc cèntims d’il·lusió en els rostres encarcarats dels dos compareixents a la roda de premsa? Més aviat feia l’efecte que assistien a un funeral. Amb aquestes perspectives, ja cal que ens preparem per assistir a un festival de desavinences, travetes i clatellots en un govern on el més important seguirà essent qui assoleix la quota de poder més alta.
No voldria ser malastruc, però estigueu atents a les espurnes que començaran a saltar entre en Pere Aragonès i l’Elsa Artadi. A veure quant triguen! 

dijous, 13 de maig de 2021

PUNTUALITZEM

No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que tingui en els seus plans l’assoliment de la independència de Catalunya durant aquesta legislatura, tot i que alguns s’entestin a fer proclames en aquest sentit. Ja seria hora que anomenessin les coses pel seu nom i deixessin d’enganyar el personal.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que sàpiga explicar què significa ser fidel al mandat de l’1 d’octubre, una mena de lletania buida de contingut que fa anys que ens estem empassant i que aprofiten per guarnir els discursos més abrandats de l’independentisme.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que renunciï a un altre mantra sense significat clar que ja fa temps que em cansa una cosa de no dir: “el full de ruta”. Que l'esborrin del seu argumentari i que cada partit expliqui quin “pla” té.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que parli del percentatge del 52% amb l’aclariment necessari que la dada es refereix al tant per cent de votants del 14 F, aspecte que convé tenir present si ens hem de comptar per allò d’anar eixamplant la base. I així i tot, convé puntualitzar que hi compten els votants del PdCat que han condemnat a l’ostracisme.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que faci mai referència als 700.000 vots independentistes perduts en aquestes darreres eleccions (un percentatge que es veurà incrementat si cal repetir-les).
No hi ha cap dels dos partits majoritaris que s’autoanomenen independentistes sense matisos que expliqui clarament que porten més de 80 dies discutint com es reparteixen el pastís dels alts càrrecs de la Generalitat. Per contra, ens maregen parlant de la funció del Consell de la República, que ara com ara només ha servit per produir targetes de fidelització i posar-les a la venda. Ho sento per en Lluís Llach que és dels encara deu anar amb el lliri a la mà.
No hi ha cap dirigent d’aquests partits polítics de què hem anat parlant que es mereixi la nostra confiança. Els dels altres partits ja ni els esmento. Molt haurien de canviar les coses perquè poguessin recuperar-la. Ara com ara ho veig extraordinàriament difícil.
Han aconseguit que em lliurés a l'escepticisme més complet. 

dimecres, 12 de maig de 2021

DELINQÜENTS MULTIREINCIDENTS

M’ho hauran d’explicar molt i molt bé, però mentrestant em permeto ser escèptic, molt escèptic.
Llegeixo una informació que m’explica la voluntat de lluitar contra la multireincidència de determinats delinqüents aplicant-los ordres d’allunyament del seu lloc de “treball”.
Home, així d’entrada, sembla més aviat un acudit que no pas una mesura que pugui resultar efectiva. Sempre he pensat que les ordres d’allunyament de les seves parelles aplicades a determinats personatges amb tirada a la violència masclista no han impedit que al final acabessin amb la vida de la dona suposadament protegida. I aquí només es tractaria de controlar l’entorn immediat d’una persona. Com se li pot imposar a un “pispa” la prohibició de tornar a entrar al metro de Barcelona? La colla que es dedica a rebentar vidres de cotxes a Manlleu, com se’ls impedeix entrar a la vila on deuen tenir el domicili?
Insisteixo, m’ho hauran d’explicar molt i molt bé. Altrament, ho consideraré un acudit, un simple acudit que ratlla el mal gust. Si als cervells privilegiats que vetllen per la nostra seguretat només se’ls ha acudit això, val més que deixin de pensar. 

dimarts, 11 de maig de 2021

ENS PRENEN PER ESTÚPIDS

Porto una setmana sense escriure res en aquest espai i gairebé ja m’havia promès a mi mateix que ho deixava córrer i provava d’encetar una nova sèrie de textos de ficció, però faig marxa enrere en el meu propòsit perquè és massa dur això de mossegar-se la llengua i encara podria fer-me mal.
Però qui s’han pensat que són? Ens prenen a tots per estúpids? Cada vegada que sento algun d’aquests polítics de segona regional (perquè els que tenien una certa talla ja sabem on són) dient que estan “treballant” se’m remou no sé què per dins que amenaça amb un vòmit d’improperis de dimensions gegantines.
80 dies treballant, diuen, i es queden tan frescos, i reconeixen que són al mateix lloc on eren perquè, desenganyem-nos, cap dels dos bàndols no està disposat a renunciar ni una mica a la proporció que li correspon dels 500 alts càrrecs (500!!!) dels govern de la Generalitat que s’està discutint.
Certament, pel mig s’hi ha embolicat el paper d’un ens estrany, creat sense garanties democràtiques gaire clares, que s’anomena Consell per la República, el paper i funció del qual no queda clar, però que en aquests temps que corren i amb les urgències que tenim podrien desar al calaix de les parides enginyoses i desenterrar-lo quan no sàpiguen a què jugar.
Ja n’hi ha prou. Aquest país no es mereix haver de suportar aquesta trepa. Aquest país no suportarà unes noves eleccions. Aquí hi ha coses importants que estan a punt de trencar-se mentre tots plegats assistim perplexos a un estúpid estira i arronsa per estratègies de partit. I mentrestant, a la “villa y corte” gaudeixen de l’espectacle caïnita de descomposició de l’independentisme.
Si no reaccionem, mereixem seguir essent una simple i residual comunitat autònoma d’un estat centralista que les anirà reduint a la mínima expressió d’autogovern possible.

dimecres, 5 de maig de 2021

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Estava cantat: “allò” d’allà al centre, que es considera el melic d’un estat en fallida democràtica, econòmica i social, és un món a part que es regeix per una suposada lògica que la resta de mortals no podrem arribar a comprendre mai del tot.
Un personatge de sarsuela de tercera regional que a banda de fatxenderia no té res més a oferir, perquè els seus raonaments són escandalosos i la seva capacitat de gestió pública ratlla la immoralitat, guanya les eleccions a Madrid perquè s’ha ficat el personal a la butxaca mantenint els bars oberts “contra viento y marea”, un extrem sembla ser molt ben valorat pels seus súbdits. Ha convertit aquesta decisió en una bandera de la llibertat i de la lluita contra el comunisme, i li ha funcionat. No es pot ser més simple, i també més ximple en el cas dels que l’han votat.
Com a danys col·laterals, també ha aconseguit enviar Ciudadanos a la màquina de triturar documents caducats, transferir Pablo Iglesias a la paperera de la història, ignorar la Monasterio de VOX, fotre un clatellot als sociates que ja els tremolen les orelles, i posar en alerta el seu president Pablo Casado que ja no les té totes a l’hora de prendre decisions. Jugada mestra. A veure si la IDA resulta més intel·ligent del que sembla quan parla. A mi em comença a fer una mica de por.
De rebot, com a danys col·laterals més perifèrics, em temo que hi haurà tancament en banda dels sociates pel que fa a la taula de diàleg, ajornament sine die dels indults que han de tramitar, replantejament de les aliances que li permeten governar... Ara els toca fer contents els més xovinistes de les seves files per reforçar la figura de Pedro Sánchez, i qualsevol concessió als catalans seria una traïció imperdonable.
I aquí deixant que plogui, com si el temps no corregués, empantanegats en discussions bizantines que impedeixen formar govern. 

diumenge, 2 de maig de 2021

DESPESA MILITAR

Que la despesa militar aquest any s’incrementi un 9% amb tota la que ens està caient a sobre és d’una immoralitat superba. I que això ho permeti el “govern més progressista de la democràcia” és un fet per al qual no trobo apel·latius adients, perquè els que hauria de posar-hi em farien mal a les orelles.
Quan un s’assabenta que tenen  prevista una despesa de 514 milions d’€ per comprar helicòpters de guerra (que es veu que és el pressupost anual de l’Hospital Clínic, per posar un exemple), què ha de pensar? La resposta és evident: que no estem en bones mans. Que si tots els milers de milions que han de venir d’Europa per fer front a la necessària recuperació de l’economia els han de gestionar els qui mantenen aquest ordre de prioritats, la cosa anirà de mal borràs.
I mentrestant, els ciutadans a fer la viu-viu com puguin, cobrant les pagues dels ERTO amb mesos de retard, l’ingrés mínim vital amb percentatges mínims d’aplicació, subvencions als damnificats pels tancament insuficients i tocatardanes...
Estic convençut que si s’eliminen les pensions vitalícies que tots sabem, si es talla de soca-rel el frau fiscal, si s’eliminen les trampes legals d’evasió d’impostos que apliquen les empreses i gran fortunes, si s’eliminen institucions caduques i innecessàries, si s’eliminen tots els assessors dels càrrecs polítics que cobren una morterada, si es posa seny en la despesa aplicant criteris de prioritat i transparència, si s’exigeix  a la banca que torni els 60.000 milions d’€ amb què l’estat els va rescatar... (podria seguir la llista, però em sembla que amb això ja n’hi ha prou) hi ha diners suficients per tirar endavant aquest país, segur.
I, per déu, que reconverteixin la indústria armamentista del país, que els posin a fabricar bicicletes, per exemple.

divendres, 30 d’abril de 2021

COLPISTES

De vegades, de tant convençuts com estem que ens trobem al cul d’Europa i a una distància enorme de les democràcies consolidades en què ens emmirallem, segurament no som prou objectius a l’hora d’analitzar com els van les coses i fins a quin punt hauríem de recordar allò que “a tot arreu se’n fan de bolets, quan plou”.
Dic això perquè he quedat una mica perplex en assabentar-me que un grup de militars, alguns d’ells de molt alta graduació, del país del nord que ens va prendre una part de territori amb el Tractat dels Pirineus, han fet una proclama colpista que riu-te’n tu de la dels del nostre exèrcit d’ocupació. I de quina manera la inefable Marine le Pen ha cuitat a apoderar-se del seu discurs i obrir-vos les portes del seu partit d’extrema dreta!
Em sona, això em sona. Tal com dirien ells, és un “déja vu”! I resulta que, poc acostumats a aquest tipus d’astracanades que aquí ja no ens sorprenen, han trigat força a reaccionar. Potser es deien: “No puc creure el que senten les meves orelles”.
Ara bé, a diferència del que haguéssim fet aquí, tots els que s’han significat en el manifest a què faig referència acabaran sancionats i expedientats, tal i com cal en una democràcia que té clar quin és el paper d’un exèrcit en un estat.
Margarita Robles, a veure si n’aprens! Que t’estan segant l’herba sota els peus i encara et penses que et fan pessigolles!