dimecres, 20 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 28è

ELLA – 13

Els dies s’han anat escolant sense gaires alteracions emocionals, amb Ell instal·lat en un conformisme cada dia una mica més evident i sense obtenir cap oferta de treball més enllà d’una de temporal de 15 dies que va desestimar perquè li suposaven més maldecaps burocràtics amb tot l’embolic de l’atur que no pas beneficis en podia treure. Ella comença a patir pel merder que muntaran a finals de mes, quan se’ls acabi el contracte i els vulguin desnonar, però Ell encara està convençut que el propietari s’avindrà a establir un preu de lloguer més just. En cas contrari, la seva vida tindrà al davant un immens interrogant.
–Si almenys trobessis una feina mig ben pagada... –raona Ella–, potser podríem acceptar les condicions que ens posa.
–Treu-t’ho del cap! –fa ell taxatiu–. Això és un insult i mai no ho acceptarem. Només faltaria!
–Doncs ves que alguna sortida haurem de trobar.
–Ja t’ho vaig dir. Fins que no ens desnonin per ordre judicial hauran de passar sis mesos. Ves a saber el que pot passar durant aquests sis mesos.
–Hauríem de buscar un altre pis.
–Tal i com estan els lloguers, saps que és impossible. Demanaran informació sobre la nostra situació econòmica. Qui vols que ens llogui un pis quan sàpiguen que jo estic a l’atur i tu no tens nòmina?
I Ella pensa que té tota la raó, però es voldria estalviar de totes, totes la murga de la inquietud, les pressions, les amenaces que començaran el mes que ve. De moment han acordat que no els diran res als fills, perquè sobretot la Nena, que ja és prou gran per fer-se a la idea del problema, no hagi de carregar amb el neguit que ja duen ells al damunt. Quan comencin els problemes, ja els ho explicaran. 

dilluns, 18 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 27è

ELL – 13

Ha trucat al de la immobiliària de bon matí, tan bon punt s’ha quedat sol a casa, perquè ha pensat que si s’esverava i abocava inconveniències a la conversa, almenys no hauria de suportar la mirada de desaprovació d’Ella, que sempre opta pel camí de la conversa tranquil·la i la retirada abans de forçar cap enfrontament.
Després de l’oportuna identificació i de les salutacions cordials que obren els tractes comercials, l’agent immobiliari ha volgut anar per feina.
–Quan us va bé de signar el nou contracte? Pensa que només queda un mes i ho hauríem d’enllestir abans no finalitzi el que està en vigor.
–Ui, no vull córrer, saps... M’agradaria poder parlar amb el propietari per poder-li demanar una pròrroga de tres mesos perquè ara mateix tenim una situació una mica complicada que es pot resoldre aviat.
–En cap cas no donem el telèfon del propietari, perquè tots els tractes els fa a través nostre.
–Bé, doncs, comunica-li la nostra proposta.
–És que això no s’ajusta gens a la legalitat vigent. No està prevista aquesta eventualitat.
–Però parlant la gent s’entén, em sembla. Jo diria que de paraula...
–No és la forma habitual de procedir. Les paraules se les emporta el vent i tot el que no està firmat no es pot reclamar, ho has d’entendre.
Ell pensa que no en traurà res en clar i està a punt d’engegar-lo a pastar fang i dir-li que els hauran de treure del pis per la força, però es reté a temps i, en lloc d’algun improperi que se li escaparia, proposa:
–Mira, de totes maneres no hi perds pas res comentant-li al propietari i fent-nos saber què t’ha dit.
La resposta que rep li confirma que no té cap mena d’intenció de procedir a complir la seva demanda, però ho endevina pel to amb què l’emet, no pas per les paraules escasses que li arriben des de l’altra banda de la comunicació telefònica:
–Com vulgui. Ja li faré saber.
O sigui que ja es poden acostumar a armar-se de valor i paciència per fer front als advertiments, les amenaces i tota mena de pressions que els arribaran a partir d’ara de forma sistemàtica. 

diumenge, 17 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 26è

ELLA – 12

A finals de mes acostuma a fer una repassada als comptes i dona un cop d’ull a la llibreta, més que res per assegurar que hi queda saldo suficient per fer front als pagaments fixos de començaments del mes següent. En cas que vegi que justeja, fa un ingrés dels diners que cobra de les feines de neteja que guarda  a casa en una capsa de llauna de galetes que, a manera de caixa forta, tenen desada a l’armari de la cuina.
Ha tornat a veure un parell de moviments de diners de 50 euros que sortien i tornaven a entrar l’endemà. Ho ha trobat estrany, però no s’ha amoïnat perquè al cap i a la fi no alteraven el saldo del compte. De totes maneres, ha pensat que ho comentaria al seu home per saber a què eren deguts aquests moviments.
–A la llibreta hi he vist un parell de moviments de diners que no he acabat d’entendre –li diu a l’hora de dinar.
–Ah, sí! Vaig treure’ls amb la tarja perquè tenia un compromís, però com que no els vaig haver de fer servir, l’endemà els vaig tornar a ingressar.
Tot i que no acaba d’entendre quina mena de compromís que comporti diners pel mig pot haver adquirit, dona per bona l’explicació i pensa que si no es vol allargar deu ser perquè el tema pertany a aquells aspectes de la vida personal de cadascú que de vegades queden exempts de compartir amb la parella.
–Hauré d’ingressar diners per pagar el lloguer, perquè no n’hi prou amb el que has cobrat de l’atur.
–No sé què fer. No n’hem tornat a parlar, però si acceptem el nou contracte seran 750 euros. Em sembla una barbaritat. No ens ho podem permetre.
Ella n’és prou conscient, però han anat deixant passar els dies sense parlar-ne seriosament, com pensant que qui dia passa any empeny, i ara es troben que a finals del mes vinent es quedaran sense contracte. Està d’acord amb Ell que acceptar les noves condicions de renovació és gairebé un suïcidi, però altrament què poden fer.
–Li demanaré una pròrroga de tres mesos per veure si canvien les perspectives de futur o si trobem un pis més assequible a la nostra butxaca.
–Vols dir que t’hi estarà? –demana Ella amb incredulitat fonamentada en els pocs escrúpols que ha tingut el propietari a l’hora de fixar el nou preu.
–Doncs en cas que no s’hi avingui, que provi de desnonar-nos amb manament judicial. Tothom diu que no van per feina fins que hi ha un endarreriment de sis mesos. Tindrem mig any per trobar una solució
–A mi això em  fa patir. Tan bé que estàvem ara, que ja em pensava que s’havien acabat els maldecaps! –es lamenta pensant en tot el que poden perdre–. Es ben bé que tot pot canviar de la nit al dia. 

dissabte, 16 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 25è

ELL – 12

–Què et sembla si aquesta tarda, quan surtis de l’escola, anem a comprar unes esportives noves?
La proposta del pare, que ha agafat per sorpresa la Nena, ve d’un acord tàcit després de la conversa que van mantenir amb Ella al vespre, havent sopat. Ell li comprarà unes sabates i Ella s’ho farà venir bé per anar a comprar-li uns texans de marca i un parell de samarretes que li facin el pes.
–Pare, però vols dir que... –inicia un raonament fonamentat en la delicada situació econòmica de la família, de la qual és plenament conscient.
–Oi tant com sí! Penso que t’ho mereixes de llarg, i dilluns les ensenyes a aquesta teva amiga procurant que es vegi ben bé la marca –diu Ell aclucant-li l’ull a tall de complicitat.
–De debò, pare, no cal que...
–No se’n parli més. Aquesta tarda, quan arribis de l’escola anem a la sabateria del passeig a triar les esportives que més t’agradin. Cent euros més o menys de despesa no ens impediran pas que puguem menjar.
Ella, de la cuina estant, segueix la conversa amb un somriure d’orella a orella, conscient de l’enorme alegria que en aquests moments deu córrer per les venes de la seva filla. Mai no els ha reclamat res ni ha insistit més enllà d’una simple proposta que en la majoria dels casos ha acabat rebent una negativa per resposta. I tant, que s’ho mereix, pensa mentre desitja que quan demà li digui que se’n van a comprar roba el resultat sigui també una abraçada com la que ara li fa al seu pare mentre li diu:
–T’estimo molt, pare. 

CAPÍTOL 24è

ELLA – 11

La Nena ha fet tot el camí de l’escola a casa força emmurriada. Els primers dies del curs van quedar que els aniria a esperar a la sortida de l’escola perquè encara no es fiaven gaire que pogués responsabilitzar-se del tabalot del seu germà. Com que no hi va estar gaire d’acord i es considera prou gran perquè no l’hagin de protegir els pares, pensa que la causa de l’emmurriament deu ser precisament aquesta: la presència de la mare que acompanya a casa una noia d’11 anys que fa el darrer curs de primària.
–Què et passa? –diu Ella quan ja porten mig camí sense que hagi obert boca.
–Res, res de greu; no pateixis, mare –però en el to que ha triat Ella hi descobreix un tel de tristor que no li agrada.
–Molt bé. Si no vols, no m’ho expliquis, però si puc fer alguna cosa per tu, m’ho demanes, eh!
–Ja t’ho explicaré un altre dia. Potser només és una sensació meva d’aquesta primers dies i ja m’anirà passant.
–Ho veus com te’n passa alguna! Va, que les penes es porten millor si són compartides.
–La Vanessa no para de ficar-se amb mi per la roba que porto, per les sabates, pel pentinat, per tot. Sempre ha sigut criticona, però t’asseguro que ara s’està passant.
–Suposo que és difícil que hi pugui fer res, però si em trobés en el teu cas procuraria que no s’adonés que et sap greu.
Ella és molt conscient que la Nena no vesteix roba de marca perquè no s’ho poden permetre i no porta sabates amb el logo que llueixen les seves companyes perquè amb el que valen unes esportives de marca pot calçar-los tots dos durant tota la temporada d’escola. La Nena n’és conscient i mai no li ha representat cap problema, però a mesura que arriba a l’adolescència les raons i les opinions de les amigues pesen molt més que el seny que imposa el migrat pressupost familiar. Hauran de parlar-ne i fer alguna excepció que li permeti una més fàcil convivència amb les amigues.

dijous, 14 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 23è

ELL – 11

Va ser ben bé sense pensar. Havia acabat la feina de casa al matí i va obrir el mòbil per entretenir-se una estona. Va veure un missatge publicitari d’una web d’apostes i va prémer l’enllaç per tafanejar-hi una mica. En aquests llocs tot està pensat perquè sigui enormement fàcil accedir a fer el primer pas, fins i tot et regalen uns quants euros perquè ho provis. I no se’n va poder estar. Per poder rebre els 15€ de regal de benvinguda es va haver de crear un compte i posar-hi el número d’una tarja de crèdit. Tot sense cap mena de compromís, evidentment.
Va apostar tots els euros que li havien cedit a guanyador el Barça en el partit que havia de jugar contra la Reial Societat. Segons els seus càlculs, com que estava completament segur d’encertar, el dilluns vinent tindria 30€ al seu compte. Mai li havia costat tan poc de guanyar uns calerons.
Però el Barça va perdre i els 15€ apostats es van esfumar. El mateix dilluns va rebre un missatge per correu electrònic on li comunicaven que li feien un càrrec de 50€ a la seva tarja perquè el seu compte no podia estar buit. També l’informaven que si estava en desacord ho havia de comunicar en el termini de 24 hores, però que en aquest cas tancarien el compte creat i no podria seguir fent apostes.
Segurament la mandra d’iniciar un procés que sempre resulta carregós va ser la causa que donés per bo el càrrec, però dintre seu ja tenia el cuquet del joc que li deia que el cap de setmana vinent es podria rescabalar del mal pas i amb una aposta guanyadora podria retornar l’import a la llibreta d’estalvis sense que es notés gaire. Ja s’inventaria alguna excusa si la seva dona descobria el moviment de diners.
Després d’un cert neguit durant tot el diumenge, amb cara d’astorat comprova que el Madrid ha perdut amb el Getafe, i els 40€ que hi havia apostat també s’han fet fonedissos. Seria hora d’aturar-se un moment a pensar, avaluar pros i contres i prendre la decisió adequada: parar en sec, recuperar els 10€ que encara té al compte i eliminar-lo de la seva vida fent com si res no hagués passat. Al cap i a la fi la quantitat que porta perduda no és gaire preocupant.
Però en lloc del que seria assenyat, afegeix 50€ més al compte de la casa d’apostes perquè encara veu possibilitats de tapar el forat amb una nova aposta el cap de setmana següent. Cada vegada li resultarà més difícil trencar aquesta cadena. 

dimecres, 13 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 22è

ELLA – 10

Avui ha anat a l’escola a buscar els llibres de text del curs vinent. Encara bo que fa uns quants anys que els llibres es reutilitzen i, almenys en el cas de la nena, tenen la sort que molts són digitals perquè fa tres anys que gairebé ho fan tot per ordinador. Però amb la tauleta del Nen, que a partir de primer ja no són de l’escola sinó que cada alumne té la seva pròpia, la broma li sortirà per una mica més de quatre-cents euros. “Té, gairebé el mateix que cobra d’atur”, ha pensat en recordar l’import que va veure ingressat a la llibreta quan la va anar a actualitzar.
També hi va descobrir un càrrec de 50 € de la targeta d’Ell i va pensar que li hauria de demanar de què eren, però acostant-se el seu aniversari no ha cregut oportú comentar-li perquè potser trencaria el secret d’un regal que deu voler mantenir amb discreció fins el dia assenyalat.
Ahir va entretenir-se a fer uns quants comptes a manera de pressupost. Amb les cinc cases on neteja, aconsegueix 240€ cada setmana, que resulten pràcticament un miler al cap del mes. Si hi ajunta els quatre-cents i escaig que Ell cobra de l’atur, se’n van a uns 1.500€ mensuals. Amb això no en tenen pas prou. Si Ell no troba aviat una feina una mica ben pagada, hauran de començar a buidar la guardiola. I només els faltava que els apugessin el lloguer. Impossible de fer-hi front. Comença a neguitejar-se, però sap que és millor guardar-se aquesta sensació per a ella mateixa, perquè no en trauran res d’atabalar-se tots dos.
Cal confiar que a no trigar massa tot torni a recuperar la normalitat en què estaven còmodament instal·lats aquests darrers anys, sense gaires alegries, però també sense estretors que els ofeguessin. 

CAPÍTOL 21è

ELL – 10

Fent bona la dita que sempre plou sobre mullat, avui els han ventat una altra clatellada. Ja no recordava que els cinc anys de contracte de lloguer del pis s’acabaven aquest final d’octubre. Es pensava ben bé que encara els en quedava un, però un cop hi ha rumiat és ben cert que hi van venir a viure quan va néixer el petit que el mes que ve ja farà cinc anys.
–No hi ha cap problema per renovar el contracte –ha dit el de la immobiliària–, però el propietari vol ajustar el preu d’arrendament al mercat actual.
–I de quan estaríem parlant? –ha respost Ell una mica acollonit.
–Set-cents cinquanta euros mensuals, incloses les despeses de comunitat i la taxa municipal de recollida de brossa.
–Però què dius! Ho tens clar que n’estem pagant quatre-cents cinquanta?
–Sí, però en cinc anys el mercat de lloguer s’ha anat revaloritzant...
–Però no ens pot apujar el lloguer un setanta per cent! –ha fet un càlcul mental aproximat–. Això és una bestiesa. A més, acabo de quedar-me a l’atur.
–Miri, això és el que m’ha dit el propietari. Jo no hi puc pas fer res en aquest cas. Només dir-li que si a finals d’octubre no ha renovat el contracte s’entendrà que renuncia a l’arrendament i deixa lliure el pis.
–Se n’haurà de parlar de tot això. Voldria saber fins a quin punt és legal el que m’estàs explicant –ha dit abans d’acomiadar-se i penjar.
I s’ha quedat planxat. Només els faltava això. És cert que el mercat de lloguer ha anat pujant els preus de manera exagerada, però aquí a comarques no s’hauria de notar tant com a la capital. Ni que fos un pis de luxe en zona residencial! Tres habitacions, dues de ben petites per cert, cuina, menjador, un bany, una petita cambra per a la rentadora i dues portes que donen a un balcó exterior que en cap cas no es pot considerar terrassa. Seixanta metres quadrats a aquest preu li sembla una presa de pèl. El que és ben cert és que si deixen aquest pis no en trobaran cap altre pel preu que en paguen. 

dimarts, 12 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 20è

ELLA – 9

Ha de reconèixer, una mica a contratemps, que aquests dies a la platja els han anat bé a tots. La mainada, per descomptat, s’ho ha passat d’allò més bé, alternant piscina i platja, i jugant per tot el càmping amb una colla d’amics de Saragossa amb qui s’han avingut una cosa de no dir. A l’hora de marxar s’han donat els telèfons i els correus electrònics i s’han promès que seguirien en contacte, fins i tot el Nen que havia de fer esforços considerables per parlar en castellà i, com a mínim, feia somriure la manera com el destrossava.
A ells dos els ha permès obrir un parèntesi de pau i tranquil·litat dintre el tel d’angoixa en què estan instal·lats des de fa un parell de mesos. Poder parlar de les foteses diàries que treuen el nas quan ens trobem en un ambient desacostumat és gratificant quan et sents atrapat en un discurs escarransit bastit al voltant de les dificultats de trobar feina per tirar endavant la família.
El sol fet de sortir a fer un gelat al passeig marítim cap al tard, havent sopat, suposava un valuós premi diari que difícilment s’haurien permès si s’haguessin quedat a casa. La llàstima és que només han estat cinc dies i se’ls han fet extraordinàriament curts. Un dia, mentre feien un sobretaula d’aquells que s’allarguen, van parlar amb els veïns de la seva situació laboral.
–Oye, en mi empresa han ampliado las líneas de producción y necesitan mano de obra sin requerir ninguna cualificación. Si me apuras... –li va proposar l’Home de forma més que seriosa.
–Ya, en Zaragoza, a 400 kilómetros. No voy a dejar la familia e irme a currar al quinto pino. Con los viajes y la manutención me quedaría a final de mes a dos velas.
–Oye, que tenéis trabajo los dos. Lo que te propongo es que os vengáis la familia al completo. Al fin y al cabo –digué adreçant-se a Ella–, tu tampoco tienes ocupación fija.
Certament, el que els proposava, si s’analitzava objectivament, no era pas cap bestiesa, però havien de tenir en compte l’arrelament, sobretot de la mainada, per als quals suposaria un trasbals de consideració, tot i que si feia cas de com s’havien relacionat amb els tres fills del matrimoni manyo tampoc no els hauria de suposar un entrebanc insalvable.
Sigui com sigui, els van agrair la proposta i van quedar que ja es trucarien per explicar-se com anaven les coses.
–Tu mismo –va dir l’Home amb un punt de suficiència–, sólo tienes que llamarme y me pongo a mover hilos. 

dilluns, 11 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 19è

ELL – 9

No sap viure pendent del telèfon, que segurament és el que hauria de fer, i cada tarda fa un tomb per les empreses de treball temporal on va deixar el currículum per veure si hi ha res de nou. La resposta és invariable: que tingui paciència, que això no surt d’un dia per l’altre. Han encetat l’agost i no hi ha manera. S’estava convencent que fins al setembre no hi havia gaires esperances de trobar res, però estar-se a casa de braços creuats és un suplici massa dur.
Els matins li passen volant amb la feina de casa que cada dia troba més agraïda. Creu que no li costaria gaire acostumar-se a fer de mestressa de casa i acabar per conformar-se amb aquesta condició.
Pensa que, malgrat la situació en què es troben, es mereixem uns quants dies de vacances a la platja i això és el que faran tot i que Ella considera que és una despesa que no es poden permetre, i proposava d’anar a veure els seus pares a Cabra perquè els sortiria més barat, però només la despesa en gasolina del viatge ja els compensa un dia de platja. La canalla ho necessita i cinc dies de càmping en un bungalou no els desequilibraran pas el minso pressupost de què disposen. Trencar aquesta rutina diària segur que els anirà bé a tots.
El Nen bota per un peu des que li van dir i només parla del que s’endurà: la bicicleta, el monopatí... La Nena li ha tret del cap. “Com vols que ens emportem la bicicleta amb el cotxe? No hi cap, ximplet! El que t’has d’endur és un flotador, que encara no saps nedar.”, li diu burxant-lo.
A casa hi regna una certa excitació i compten els dies que falten per poder marxar, un estat d’ànim que trobava a faltar i que han aconseguit encomanar-li fins al punt que a estones se li esborren les cabòries.
Sovint pensa: “Ja cal que aprofitem aquests dies, que ves a saber quan ho podrem tornar a repetir.” 

diumenge, 10 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 18è

ELLA – 8

Arriba a la casa on li toca netejar quan encara falten cinc minuts per les nou, perquè sap que l’Àvia poques coses hi ha que consideri més sagrades que la puntualitat. Després de les salutacions habituals i de respondre a les preguntes protocol·làries sobre la mainada per la qual sempre s’interessa, se’n va a la cambra de la roba, ella en diu així, es posa la bata i els guants, i es disposa a començar per la cambra de bany.
–Segur que no vols fer un cafetó abans de començar? El tinc acabat de fer.
–Gràcies, però ja n’he fet un a casa i...
–Doncs si no vols fer cap cafè, és igual, però vine a la cuina que hem de parlar –diu l’Àvia afegint un punt d’intriga amb un to sorneguer.
–Se m’endarrerirà la feina i llavors...
–No vindrà pas d’un quartet d’hora. Au va, que fa dies que no la fem petar.
Per tant, s’asseu al costat de l’Àvia que li posa al davant una tasseta de cafè fumejant malgrat la seva negativa perquè és molt conscient que no és pas capaç de rebutjar-lo.
–M’ha trucat una senyora tota dolguda que em volia posar al dia de coses que deia que m’interessaven.
–Ai, marededéu, que em sembla que ja sé per on van els trets!
–I l’he deixada esbravar. Fins i tot l’he punxada animant-la a xerrar. M’ho he passat d’allò més bé, de fet.
–No se la deu pas haver cregut, oi? –demana ella un punt esverada.
–Com vols que em cregui la rastellera de bestieses que m’ha explicat! Noia, que ens coneixem des de fa uns quants anys i et tinc per poc menys que una filla.
–Uf, doncs em treu un pes de sobre, perquè amb aquestes mentides ha aconseguit que una de les veïnes del carrer Gran m’hagi despatxat. I ara precisament no estem per anar deixant feines, ja ho sap.
–Al final l’he engegada a pastar, li he recomanat que es cuidi de casa seva, que prou feina té. Et vols creure que m’ha penjat sense ni acomiadar-se?
–Em va fer tant de mal que m’acusés d’haver-li pres diners! I és que no vaig saber com reaccionar. El meu home la va posar a escaire i la va amenaçar. Espero que s’hagi aturat.
–No et preocupis per la feina que vas perdre, ja hi parlaré jo amb aquella bleda, i li explicaré el que fa al cas.
–Doncs això sí que li agraeixo, perquè ja li he dit que ara mateix estem passant molt mala temporada.
–No ha trobat res encara, el teu home?
–Ai ca! I mira que porta dies trucant a totes les portes.
–No us amoïneu que ja sortirà alguna cosa.
–Potser que em posi a treballar, perquè garlant, garlant, el temps passa que no te n’adones.
–El bany ja l’he fet jo avui, no pateixis. Ves per fer els llits i passar l’escombra.
–Però dona de Déu, amb l’esquena que té, com se li ha acudit?
–Ves, em sobrava temps. 

dissabte, 9 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 17è

ELL – 8

Havent dinat, mentre rentaven els plats a la cuina i no els podia sentir la mainada que estaven abduïts al menjador per vés a saber quina sèrie de dibuixos animats d’allò més estúpids, li ha faltat temps per interrogar-lo i l’ha haguda de posar al dia de tot el que havia passat.
–Li he dit que si feia córrer alguna altra mentida relacionada amb tu sabia perfectament com aturar-ho, que de moment només anava de bones, però que tot plegat es podia complicar.
–No em puc creure que anessis de farol. Què t’ha respost?
–Que ella tot el que diu és veritat i que s’ha limitat a informar a algunes conegudes perquè no els passi el mateix.
–Quina barra! –diu la seva dona estrenyent els punys damunt la pica.
–Però ha estat la darrera cosa que ha dit.
I davant la mirada d’interrogació que li pregava que anés al gra i es deixés d’orgues i d’intrigues, ha afegit:
–Li he dit que abans d’acusar-te a tu que li demani al seu marit, que no deu pas ser la primera vegada que li neteja la cartera ni serà la darrera, que tothom sap de quin peu calça i, si no, sempre se li pot explicar. I abans que em digués res, perquè volia protestar tota ofesa, he afegit que estàvem disposats a anar a denunciar-lo als Mossos d’Esquadra per assetjament sexual, un extrem que portaria un temperi impressionant i duia les de perdre.
–Oh, però això no és veritat.
–No em vas dir que t’havia tocat el cul i que li vas haver de parar els peus.
–Van ser un parell de cops, però no hi ha tornat més.
–N’hi ha prou per fer-li passar vergonya.
–Em sembla que t’has passat una mica. No sé si calia...
–La que s’ha passat és ella escampant calúmnies, no ho oblidis. 

dijous, 7 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 16è

ELLA – 7

S’asseu en una de les cadires de la cuina amb les mans agafades damunt la falda i la mirada perduda en direcció a la porta per on acaba de sortir el seu marit. Pensa que l’havia d’haver retingut, que a bones és molt bon jan, però si s’emprenya pot fer algun disbarat del qual s’hagin de penedir. Ha estat temptada de sortir darrere seu per provar de convènce’l que ho deixi córrer, però s’ha retingut perquè sap que haurien fet escàndol a l’escala o potser a baix al carrer i pensa que el seu mal vol discreció i no pas brames escampades per veïnes xafarderes.
S’aixeca disposada a parar la taula. Aviat arribaran els fills que tornen del casal d’estiu on van cada matí. Agafa quatre plats i quatre gots de l’armari de sobre la pica i els col·loca un a cada costat de la taula quadrada del menjador. Un segon viatge li permet portar els coberts, els tovallons de paper i uns estalvis per posar la cassola de l’arròs al centre. Obre la nevera disposada a treure’n el beure, però s’hi repensa perquè no sap quan trigaran a dinar i amb la calor que fa, sempre resulta més agradable que sigui ben fresc.
Sent el soroll de la clau a la porta del pis i no triga a sentir la veu del Nen:
–Hola, mama! Què hi ha per dinar?
–Hola, fill. Primer un petó, oi?
–Hola, mama! –diu la Nena acostant-se també a fer-li un petó–. Portem molta gana, eh, que avui no hem parat en tot el matí.
–Ah, sí? Explica, explica –fa ella interessant-se per les activitats que els han omplert el temps d’oci del matí.
I tots dos, de forma desordenada i de vegades trepitjant-se, s’apressen a explicar-li fil per randa les seves experiències de casal d’estiu.
–On és el pare? –demana la Nena quan la conversa comença a flaquejar.
–Ha sortit un moment a fer un encàrrec –mig menteix Ella–, no crec que trigui gaire en tornar.
–Oi que tenia una entrevista de feina? –s’interessa la nena.
–Doncs no me n’ha dit res, per tant suposo que no deu pas haver anat gaire bé.
El soroll de la porta del pis tancant-se anuncia l’arribada d’Ell a qui saluden i petonegen. Òbviament ningú no es refereix a la tasca que acaba de fer, però pica l’ullet a la seva dona i somriu.
–Tranquil·la que s’hi pensarà dues vegades abans de seguir escampant merda.
–Papa –exclama el Nen–, dius que no hem de dir paraulotes, eh!
Ell s’apressa a fer veure que es cus la boca mentre riuen tots quatre i es disposen a asseure’s a taula per dinar. 

CAPÍTOL 15è

ELL – 7

La troba a la cuina acabant de preparar el dinar i amb el posat que li veu ja s’adona que n’hi passa alguna de grossa. Insisteix unes quantes vegades i sempre rep respostes vagues relatives a la seva situació laboral, fins que al final accedeix a explicar-li.
–Això s’ha d’acabar. Imagina’t que segueix escampant merda a les altres cases on vas.
–I com ho faig?
–Presentant una denúncia per calúmnies davant els Mossos d’Esquadra.
–Llavors sí que hauré begut oli. Que no veus que treballo d’estranquis a tot arreu cobrant en negre.
–Doncs que llepin per tenir-te treballant sense assegurar-te.
–Acabaré sense cap feina, que no ho veus?
–Doncs alguna cosa s’ha de fer. No et pots quedar de braços creuats.
La seva desolació li trenca el cor. L’abraça, li fa un petó per tranquil·litzar-la, per dir-li que no pateixi, que tot anirà bé, mentre per dintre pensa que ha arribat l’hora dels actes, no de les paraules.
–Surto una estona. No trigaré ni mitja hora –li diu mirant-la fixament als ulls mentre l’agafa per les espatlles.
–On vas? Què vols fer? –s’amoïna interpretant les meves intencions.
–No pateixis per res, que em sé cuidar. Aquella se n’ha d’escoltar unes quantes, i ja és hora que algú les hi digui.
–No ho facis, sisplau. Serà pitjor.
Sense escoltar els seus precs surt de casa disposat a cantar les quaranta a la persona que, escampant calúmnies contra Ella, posa en perill tota la seva família.

dimecres, 6 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 14è

ELLA – 6

–Sí, sí, soc jo –diu despenjant el telèfon i contestant la interrogació relativa a la seva identitat.
...
–Sí, si no hi ha cap inconvenient, vindré com cada dimarts al matí.
...
–Com que hi ha un problema! Quin problema?
...
–Que li ha trucat per explicar-li? No m’ho puc creure! Però és que no és veritat. Vostè em coneix i sap que es pot refiar de mi.
...
–Com vol que li agafés diners? Els devia pispar aquell pinta del seu home que tothom sap que és capaç de jugar-se fins i tot els cordons de les sabates.
...
–Però no m’ho faci això! I menys ara que tinc el meu marit a l’atur. No li faci cas. Necessito la feina, necessito aquests diners setmanals.
La conversa telefònica acaba de forma abrupta sense cap missatge de comiat. Ella es queda amb el telèfon enganxat a l’orella i a poc a poc l’enretira, se’l queda mirant com si no s’acabés de creure el que li ha transmès i finalment el penja al suport de l’aparell. Es passa les mans per la cara i s’encamina cap a la cuina amb la intenció d’acabar de pelar les patates abans d’anar a la casa dels veïns on neteja cada dimecres.
Avui Ell tenia una entrevista de feina. A veure si al migdia rep una bona notícia que els acabi alegrant una mica el dia, perquè ha començat amb molt mal peu. 

dimarts, 5 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 13è

ELL – 6

S’ha quedat amb les ganes d’anar a casa seva i cantar-los les quaranta. A la seva dona ningú no l’acusa de lladregota sense que s’acabi menjant les seves paraules. I s’hauria quedat satisfet, perquè a la Dona li hauria explicat quatre coses que ha de saber del seu marit i que o bé no les sap o no les vol saber. El més probable és que els cinquanta euros els hagués pispat aquell malànima per acabar jugant-se’ls a la timba on participa a diari i on hi ha arribat a deixar els calçotets. Però això mai no ho reconeixeria una senyora, a qui li cal mantenir la imatge d’esposa ideal en una família ideal i amb uns fills ideals, que de fet no veuen des de fa anys.
Però Ella li ho ha tret del cap amb l’argument que no coneix aquella harpia i que encara seria capaç de complicar les coses i denunciar-la. Li ha fet veure que pels quaranta euros que li acaba pagant cada setmana no valia la pena fer-se pedres al fetge i que ja trobaria una altra casa on anar a netejar els dijous, que preferia no tenir-hi cap més tracte.
Ha acceptat de mala gana els seus raonaments, però abans li ha fet veure que no pot ser que aquesta mena de gent convençuda que està per damunt seu se surti amb la seva. “Deixa-ho estar. Ja hi hauríem d’estar acostumats.”, li ha dit des d’un conformisme que Ell no comparteix.
Ella fa una feina poc agradable, sense cap mena d’assegurança, cobrant una misèria i a damunt ha d’acceptar que la titllin de lladre. Això supera de llarg el que Ell estaria disposat a tolerar, però al capdavall tampoc no té cap autoritat moral per exigir-li una altra actitud, perquè amb la seva feina va acabar claudicant davant una injustícia més que evident. 

dilluns, 4 d’octubre de 2021

CAPÍTOL 12è

ELLA – 5

–Aquest matí he deixat un bitllet de cinquanta euros damunt el trinxant del menjador –diu la Dona tota seca i tibada.
–Li deu haver semblat, perquè quan he tret la pols no hi havia res més que les quatre figuretes de porcellana damunt el tapet.
–Perquè ja te’l devies haver embutxacat! –respon tallant.
–Senyora, no deu pas pensar que jo... –ha dit Ella amb un fil de veu.
–No ho penso, ho afirmo! Torna a deixar el bitllet al seu lloc i ens oblidarem que això ha passat.
–Ni que volgués posar-lo del meu moneder no podria, que només hi duc xavalla, amb prou feines cinc euros.
–O sigui que no ho vols reconèixer? Doncs ja pots anar agafant els portants i toca pirandó. No cal que tornis mai més. I el que havies de cobrar avui ja ho tens per endavant i doblat, em sembla.
–Senyora, de debò que jo...
–No et vull sentir més. Ves-te’n abans no truqui als Mossos d’Esquadra.
Ella buida la seva bossa damunt la taula, obre el moneder per mostrar-li l’escàs contingut de xavalla, es gira els folres de les butxaques dels pantalons, tot davant la despreocupada mirada de la Dona que des de la seva altivesa sentencia:
–Com si no hi haguessin altres racons del teu cos on hi cabés el bitllet que has agafat!
–Per favor, no sé com li puc explicar que jo...
–No cal que m’expliquis res, només que desapareguis.
I Ella, conscient que té mala peça al teler, dolguda i sense capacitat de resposta davant la greu acusació que li fan, endreça tot el contingut de la seva bossa, se la penja en bandolera i surt del pis sense ni tan sols acomiadar-se. No vol que li senti la veu trencada pel plor que s’acaba desfermant mentre baixa a peu les escales del bloc de pisos.

diumenge, 3 d’octubre de 2021

11è LLIURAMENT DE LA NOVEL·LA

ELL – 5

Amb l’arribada de l’estiu i els torns de vacances, pensava que no seria difícil aconseguir alguna feina de substitució almenys per un parell de mesos. Tant li feia, hauria agafat el que li haguessin ofert. Però tot i l’escampall de currículums que ha deixat a totes les oficines de treball temporal i a totes les empreses que li han semblat prou receptives, al cap d’un parell de setmanes ha comprovat que l’estiu no serà gens propici per als seus interessos.
Invariablement, a tot arreu acaben contractant estudiants que aprofiten els dos mesos d’estiu per fer quatre calerons de cara al curs vinent. Són joves, es conformen amb el que hi ha i no solen presentar queixes ni reclamacions. A més, en alguns llocs ja tenen emparaulada la feina des de l’any anterior. Aviat s’ha adonat que haurà de deixar passar l’estiu i prova de convèncer-se, sense resultats gaire esperançadors, que pel setembre resultarà tot més fàcil.
Per tant, ha passat a fer de mestressa de casa, així allibera la seva dona d’una tasca que li sembla que mai no ha valorat prou perquè, tot i que no li desagrada, reconeix que li omple moltes hores del dia, si vol ser una mica primmirat en qüestions d’endreça i neteja.
El matí, que està sol a casa, el temps li rendeix una cosa de no dir. Quan el Nen i la Nena se’n van al casal d’estiu que organitza l’AMPA de l’escola, la pau regna a casa i ningú no el destorba. La Nena, conscient que a casa comença un temps de vaques primes, va dir que aquest any podia passar sense les activitats d’estiu dels matins, però amb Ella van coincidir a treure-li del cap.
–De cap manera! –va contestar-li quan ho va deixar anar al mig del dinar–. Només faltaria! No ens vindrà pas d’aquesta despesa, i tu prou que et mereixes això i més. Aquest any t’haguéssim pagat una setmana de colònies, però ens hem desdit. Almenys que puguis passar els matins de juliol amb les amigues.
–Ja les puc veure a la tarda, a la piscina. No cal –va voler insistir.
–Sí que cal –va sentenciar Ell–, i de bon matí agafes de la maneta el teu germà i us n’aneu a passar-vos-ho bé, que jo tinc molta feina a casa i aquí seríeu un destorb constant. 

dissabte, 2 d’octubre de 2021

10è LLIURAMENT DE LA NOVEL·LA

ELLA – 4

Quan ha arribat a casa a migdia, l’ha trobat a la taula del menjador, amb una estesa de papers al davant, entre els quals hi havia un xec amb la indemnització.
–Tot això és el que he aconseguit després de tres anys de pencar. Em resulta penós i m’estic menjant el coco de mala manera.
–Primer es diu hola –li ha contestat mentre li feia un petó–. I en lloc de menjar-te el coco podries haver escalfat el dinar i parat taula.
–Que poc que has trigat a adjudicar-me la feina de mestressa de casa. Deixa’m pair una mica el desastre abans d’acceptar la nova ocupació.
–La teva nova ocupació, amor meu, és anar al SEPE a tramitar la prestació d’atur, una cosa que faràs demà mateix. Només et concedeixo vacances aquesta tarda.
S’ha imaginat que li sortiria amb algun ciri trencat o fins i tot que faria algun comentari victimista, però en lloc d’això s’ha aixecat, l’ha abraçada i li ha ventat:
–Sí, senyora! De dos que s’estimin, amb un que sigui decidit n’hi ha prou. I aquesta temporada et toca a tu. Faràs bé de no deixar-me engorronir.
–Ni per un moment et pensessis que toleraré que et quedis a casa llepant-te les ferides.
–Ni per un moment, no pateixis. I demà també aniré al banc a ingressar el xec amb la indemnització.
–Que posaràs a la llibreta d’estalvi i només hi recorrerem si les coses es posen “xungues” de veritat.
–Completament d’acord. I començaré a visitar totes les empreses de treball temporal, que n’hi ha una bona colla.
De sobte ha pensat que començaven la nova etapa amb bon peu, ben al contrari del que es temia. Només cal que aquest estat d’ànim li duri uns quants mesos, fins que aconsegueixi una altra feina que el faci sentir útil. 

divendres, 1 d’octubre de 2021

9è LLIURAMENT DE LA NOVEL·LA

ELL – 4

Ja està, papers signats, quitança i indemnització a la butxaca, i de cap a unes llargues vacances no desitjades. Avui ha estat el seu darrer dia de treball i ha aprofitat per dir-li quatre veritats a l’Amo, ben dites, però veritats punyents al capdavall. Si no ho hagués fet s'ho hauria retret la resta de la seva vida.
–Això que m’ha fet, més enllà que ho consideri o deixi de considerar-ho com una putada, ha d’entendre que no m’ho mereixo. Almenys hauria de reconèixer això. I vostè sap perfectament que ha tapat la seva responsabilitat amb fets consumats i amb una amenaça que no m’hauria imaginat mai que pogués sortir de la seva boca, per la consideració que li tenia.
–Mira, noi... –ha provat de dir, però l’ha tallat.
–No, no, deixi’m acabar que no em queda pas gaire cosa al pap. Si almenys hagués tingut la delicadesa de donar-me una carta de recomanació, que em sembla que me la mereixo, si almenys hagués mogut algun dels fils als quals està connectat per qüestió de feina per provar d’oferir-me un altre treball, ara mateix no li estaria dient això, sinó agraint-li el gest. Ja veu si soc fàcil d’acontentar. Però ni això, o sigui que ni adéu no li penso dir.
I ha sortit del despatx sense afegir cap altra paraula, imaginant-se la seva cara de sorpresa davant la retòrica que li acabava de ventar i de la qual  s‘imagina que no el considerava capaç perquè és més aviat de poques paraules.
Tampoc s’ha acomiadat dels altres companys de feina, perquè d’ells no ha rebut ni un sol gest, ja no diríem de solidaritat, ni tan sols de comprensió. Ha pensat que encara els clavaria algun moc, perquè avui se’n sentia plenament capaç, i ha optat per tocar pirandó per la porta del darrere i estalviar-se cap escena. 

dijous, 30 de setembre de 2021

8è LLIURAMENT DE LA NOVEL·LA

ELLA – 3


El veu desanimat i li preocupa una mica, perquè és més aviat de tarannà optimista i no es fa una muntanya de cap entrebanc, sempre aplicant la seva màxima que no hi ha problema que no tingui solució. Com li ha envejat aquesta seva capacitat de treure forces de flaquesa per fer front a qualsevol imprevist! Per això quan li ha comentat: “No pateixis que ens en sortirem”, i Ell l’ha mirada amb posat de xai degollat, ha pensat que no anaven bé. I això que encara no ha deixat la feina.
El dia que va anar a parlar amb el seu amic del sindicat el va veure il·lusionat, com si li haguessin posat una injecció d’energia. Estava radiant i amb ganes de plantar cara a la injustícia que li tocava viure, però l’endemà ja s’havia desinflat. No parava de dir: “No m’ho mereixo, no m’ho mereixo”. Sap que l’Amo no es va portar gens bé i el mínim que se li podia exigir era una mica de tacte a l’hora de dir les coses, perquè Ell sempre ha estat molt respectuós i pencaire.
Ha començat a donar veus a les cases on neteja per si algú tingués notícia d’alguna feina i de moment només ha obtingut per resposta: “No pateixis, que si sabem alguna cosa ja t’ho direm”. I és que ara és una mala temporada, perquè aviat arribarà l’estiu, només hi haurà feines temporals per cobrir períodes de vacances, i aquestes les acostumen a agafar estudiants que fan quatre calerons mentre no tenen classes. Hauran de tenir paciència fins al setembre quan tot es tornarà a posar a lloc.
Per això pateix, perquè els espera un estiu que no el desitjaria per a ningú. 

dimecres, 29 de setembre de 2021

7è LLIURAMENT DE LA NOVEL·LA

ELL – 3

Quan aquest matí li ha demanat “Què, ja t’ho has pensat?”, li havia d’haver dit que estava en procés de pair-ho i que ja li diria alguna cosa, però en lloc d’això s’ha limitat a assentir amb el cap sense articular ni un sol mot, mentre l’home afirmava: “Una molt sàvia decisió, noi.”
Ahir en van parlar amb Ella i tampoc no estava per muntar cap sagramental. Era de l’opinió que més valia prendre els diners de la indemnització i demanar l’atur per anar tirant del tros mentre busca una altra feina. No és gens fàcil, de no ser que t’avinguis a treballar en un escorxador, una feina que només de pensar-hi ja li provoca basques. A més a més, prefereixen contractar negres i paquistanesos que s’avenen a les dures condicions de treball sense posar-hi cap pega.
O sigui que d’aquí a un mes es trobarà al carrer amb quatre euros a la butxaca i l’única ocupació de fer el viacrucis per totes les oficines de treball temporal, repassar les ofertes de feina de la premsa comarcal, anar enviant currículums a tothom qui els accepti pregant perquè deixin el seu al damunt de tot de la pila i prendre molta paciència per no desanimar-me al cap de poc.
Abans de venir a treballar, li ha dit a Ella que ni pensar-hi en aquesta seva voluntat d’agafar més cases per anar a netejar, que de moment ja se n’aniran sortint i que, què punyeta!, tampoc no resultarà tan difícil trobar un altre lloc de treball.
Mentrestant, procura mantenir el magatzem de recanvis al dia, però amb un punt de deixadesa que no havia experimentat mai d’ençà que va començar ara ja fa prop de tres anys. Sabent que en cosa de poc més d’un mes ha de plegar, costa força prendre’s la tasca amb una mica de ganes. L’esperen quatre setmanes d’anar fent la viu-viu i ha decidit no aixecar-se de la taula si no és imprescindible. Quan tenia la feina enllestida, acostumava a fer cap a la zona de taller i donar un cop de mà en alguna reparació, però aquest plus de bona voluntat ha decidit que havia de tallar-lo en sec. Se sentiria cornut i havent de pagar el beure. Ja s’ho faran. A més, no ha rebut cap mostra, ja no diguem de solidaritat, ni tan sols de comprensió dels tres tècnics que treballen amb Ell.

dimarts, 28 de setembre de 2021

6è FASCICLE DE LA NOVEL·LA

 ELLA – 2


“Estic força amoïnada perquè, ara mateix, amb el que entra a casa podem arribar sense estretors a finals de mes, però sense poder-nos permetre cap caprici. El lloguer del pis ja s’emporta la meitat del que guanyo amb la neteja de les sis cases que faig cada setmana, però si el seu sou es redueix a la meitat ens costarà estirar els euros fins que arribi la següent paga. Els 4.000 euros que cobrarà d’indemnització ens permetran anar trampejant les despeses durant un temps, però si no troba una altra feina ben aviat ens els polirem abans que passi un any. Ja hem passat altres temporades fotudes, però just ara que les coses ens anaven força bé... A ningú no li agrada recordar els mals moments. I de sobte m’ha tornat a la memòria aquell mig any en què no hi havia manera de trobar feina i vam haver de demanar diners als seus pares, que va semblar com si els arrenquéssim un queixal. Ves, si no hi ha més remei, hauré d’agafar unes quantes cases més. Si les trobo, perquè des de fa un parell d’anys aquesta feina ha donat una mica el baix. Abans cada tres per quatre m’arribava algú a qui havia de dir que no perquè vam quedar que també havia d’estar per la mainada. Res, començaré a fer córrer veus, a veure si surt alguna cosa més.”

dilluns, 27 de setembre de 2021

5è FASCICLE DE LA NOVEL·LA

ELL – 2


La trucada de dissabte va resultar profitosa i, ara de ben segur, se sent refermat en la seva voluntat de plantar cara a l’acomiadament amb algunes exigències que són de llei i de justícia. La llàstima serà que no podrà aportar cap document que acrediti les hores que treballava fora del que contemplava el contracte a temps parcial, i no voldria demanar als seus companys de feina que li fessin de testimonis perquè seria posar-los entre l’espasa i la paret. Potser amb l’amenaça que s’hi han interessat des del sindicat es pot doblegar una mica la voluntat de l’Amo.
És ben bé que no ens en recordem de Santa Bàrbara fins que trona, perquè ha tingut tres anys ben bons per anar insistint en la importància de tenir un contracte a temps complet, per allò del que pogués passar, sobretot d’ençà que els va dir que traspassaria el negoci. Però allò tan típic de qui dia passa any empeny l’ha fet anar ajornant la xerrada amb l’Amo, i vet aquí que ha acabat fent salat.
Demana de parlar amb ell tan bon punt es posa a treballar avui dilluns, perquè ara que té frescos els arguments que li van oferir els pot plantejar sense oblidar-ne de cap.
–No trobo just el que em va comentar divendres passat –llança d’entrada amb intenció d’anar al gra.
–Ja et vaig dir que em sabia greu el fet que et quedessis amb una paga d’atur tan minsa, però no hi puc fer res.
–Sí que hi pot fer. Ara mateix m’amplia el contracte a temps complet, perquè em sembla que m’ho mereixo. No he reclamat mai res, però ara sí.
–Fer-te una ampliació de contracte quan el mes vinent l’he de cancel·lar em sembla una estupidesa, a banda que no sé si resultaria del tot legal.
De res serveix que li comenti els arguments de què es va proveir via sindicat, perquè no s’avé ni tan sols a pensar-s’ho o a demanar-ho al seu gestor. Finalment li venta:
–Mira, noi, si hem d’anar de legals, no cal pas que facis cap més hora fora de les que tens de contracte. I allò que et vaig dir d’indemnitzar-te 45 dies per any treballat comptant el sou complet, ves-t’ho traient del cap, perquè essent un acomiadament justificat només t’haig de pagar 25 dies per any i a raó de les 24 hores setmanals de contracte. Tu mateix, ves pensant el que et convé.
Poc acostumat a aquest tracte per part seva, que durant aquests anys ha estat sempre molt agradable, no encerta a replicar-li i surt amb posat desmanegat del despatx, disposat a reincorporar-se a la feina mentre va rumiant que potser sí que val més callar i entomar les coses tal i com li acaba de proposar.

diumenge, 26 de setembre de 2021

4t FASCICLE DE LA NOVEL·LA

ELLA – 1

S’afanya a treure la pols del trinxant del menjador, el darrer moble que repassa cada setmana abans de donar per acabada la feina de neteja al pis dels avis on fa cinc anys que la tenen llogada tres hores cada divendres perquè l’Àvia ja és molt gran i l’artrosi no la deixa viure, tot i que sovint se li posa al costat amb un drap fent veure que l’ajuda perquè sempre havia estat una dona molt activa i no se sap estar quieta mentre veu treballar els altres. Endreça l’esprai i el drap a l’armari de la neteja que tenen a la galeria de la banda de darrere del pis, es lleva el davantal que deixa penjat en un clau de ganxo de la porta, recupera la bossa i s’acomiada:
–Fins divendres! Me’n vaig, que ja hauria de ser a la porta de l’escola.
–Espera, que t’haig de pagar –diu l’Àvia obrint el moneder–. Oh, però si jo tenia un parell de bitllets de vint aquí dins! –es lamenta–. El meu home ja m’ha tornat a buidar el moneder. Ves, ara no et podré pagar.
–No pateixi, ja ho trobarem divendres vinent.
–Em sap greu. Si ho hagués mirat abans...
–Que no pateixi. Qualsevol diria que no ens hem de tornar a veure.
I se’n va corrents camí de l’escola a recollir el Fill, que plega mitja hora abans que la Filla i ella no en pot tenir cura. Quines ganes que té que acabi de passar aquest curs! Almenys l’any vinent faran el mateix horari i s’estalviarà de córrer com una ximpleta cada migdia.
Abans d’arribar-hi ja es va trobant mares amb criatures agafades de la mà, senyal inequívoc que torna a fer salat. El Fill la renyarà. Des de la cantonada el veu treure el nas per la porta del pati i mirant a banda i banda de vorera per comprovar si el seu àngel salvador arriba per alliberar-lo. Quina criatura més impacient! Que diferent de la seva germana!
–Arribes tard –li diu com a salutació–. Tots els meus amics ja han marxat.
–Em sap greu, fill. No he pogut plegar abans de la feina. Però no t’has hagut d’esperar gaire estona, cinc minuts com a molt.
–Molta estona, m’he esperat.
–Au, ara ja soc aquí. No em vols fer cap petó? –i s’ajup esperant el contacte dels seus llavis amb la galta.
Emprenen el camí cap a casa, després de la reconciliació de cada dia, i aprofita per interessar-se per les seves activitats durant el matí.
–Hem sortit al pati i he jugat a futbol –es limita a comentar-li.
I pensa que amb aquest se’ls ha girat feina, perquè si amb cinc anys l’única cosa que troba interessant de l’escola és l’hora del pati, tot indica que tindran mala peça al teler. Estaven massa ben acostumats amb la Filla.

dissabte, 25 de setembre de 2021

3r FASCICLE DE LA NOVEL·LA

ELL – 1

Els divendres, abans de plegar, té per costum fer una endreça més acurada que la resta de dies. Si se n’anés cap a casa deixant la pila de papers pendents de repassar i arxivar que acostuma a tenir sempre damunt la taula de treball, no ho faria tranquil. Comprova els darrers albarans que li han arribat durant la tarda i endreça tota la documentació en una carpeta que entafora al segon calaix de la taula. Almenys la feina pendent no farà mal d’ulls a ningú. Apaga l’ordinador i es disposa a tocar pirandó, però l’Amo el reclama al despatx perquè li vol comentar una cosa important.
–Com ha anat la setmana? –li diu i, sense esperar resposta, ell mateix afegeix– Bé, oi?
–Si fa no fa com totes. De moment la feina no afluixa.
–Mira, noi, et volia comentar una cosa que només t’afecta a tu.
–Vostè dirà –diu amb un punt d’intriga mal dissimulada.
–Ja saps que el mes que ve em jubilo, oi? –i en comprovar el seu assentiment prossegueix–. He traspassat el negoci i, en principi, els nous propietaris havien de fer-se càrrec de tots els contractes laborals vigents ara mateix.
–Sí, això ens va dir. Que ha canviat alguna cosa?
–Per desgràcia, sí, noi. Es queden amb tots els tècnics, però dins la seva organització no contemplen el teu lloc de feina, que quedarà eliminat.
–I llavors, què haig de fer?
–No em queda més remei que acomiadar-te amb la indemnització corresponent. Amb el que portes cotitzant, tindràs dret a poc més d’un any d’atur. T’ho he volgut dir amb temps suficient perquè puguis anar buscant una altra feina.
S’ha quedat glaçat. Just ara que havia trobat una feina on se sentia a gust, haurà de tornar a fer el viacrucis de totes les agències de treball temporal, amb el neguit que suposa anar rebent dia sí, dia també, el no per resposta, abans que la loteria determini que algú li pot oferir un lloc on guanyar-me les garrofes.
I de sobte pensa que el contracte que té és parcial, només de 24 hores, que la resta de jornada ho està cobrant en negre. Així ho fa veure a l’amo, que li respon:
–Em sap greu, noi, però ara mateix no hi puc pas fer res. Només prometre’t que et pagaré 45 dies per any treballat de sou complet. La paga de l’atur que et quedarà serà minsa, certament.
Se’n va; ho fa sense acomiadar-se, perquè és plenament conscient que ara mateix només li brollaria una rajada d’improperis i s’estima més no complicar-se la vida. Ja li vagarà de plantejar les reivindicacions que calgui, perquè tot plegat li sembla una injustícia flagrant que es nega a acceptar sense abans haver practicat algunes consultes al seu amic del sindicat.

divendres, 24 de setembre de 2021

2n FASCICLE DE LA NOVEL·LA

ANTECEDENTS (ELLA)


Quan el va conèixer a Ell tenia només setze anyets, i encara estava sota la tutela de la DEGAIA. Va ser un enamorament a primera vista, allò tan tronat que diuen, i va haver d’esperar a tenir-ne divuit per anar-se-n’hi a viure, una opció que hauria triat el dia que el va conèixer, encara que només fos per poder fugir de l’ambient de la tercera llar d’acollida on havia aterrat amb catorze anys.
La seva infància va ser terriblement complicada, amb un ambient familiar inestable per culpa de l’alcohol i la misèria més depriment. Dels seus dos germans més grans no en va saber res més d’ençà que van prendre la custòdia als pares i els van enviar a dos centres diferents. Algunes notícies que li havien arribat relatives a la seva vida li van impedir fer cap pas per interessar-se per ells, perquè s’adonava que acabarien esdevenint un niu de problemes. Passar la infància sense una referència clara de pare i mare segur que imprimeix un cert caràcter, i Ella sembla que ha tirat cap a la banda de la inseguretat personal, que treu el nas en el seu tarannà cada vegada que ha de prendre alguna decisió important.
Va provar la feina de perruquera, després de fer un curs de formació en una acadèmia de Vil·la, però va adonar-se que no tenia paciència per donar taba a les clientes en converses intranscendents i el sou que obtenia per vuit hores de feina cada dia, dissabtes inclosos, era ridícul, per tant va acceptar una feina de dependenta en un forn que li va durar fins que va quedar embarassada de la Filla i va haver de demanar la baixa abans del part perquè les cames no li responien. Quan la pubilla va fer un anyet va voler recuperar la feina, però les condicions que li posaven no li permetien tenir-ne cura, i va haver de buscar-se la vida fent feines de neteja per les cases, una tasca que, encara avui, li permet obtenir un sou prou justet per tirar endavant la família.

dijous, 23 de setembre de 2021

NOVEL·LA PER FASCICLES 1

Veient les dificultats que tinc per editar el que escric, he decidit que la meva darrera novel·la l'aniré compartint capítol a capítol en aquest mitjà. Si us sentiu cridats a seguir-ne el fil, sigueu benvinguts al nou experiment literari. El títol del relat el posarem al final.

ANTECEDENTS (ELL)

Finalment sembla que ha trobat un lloc de treball estable. Sempre ha sigut un cul de mal seient, un tastaolletes, i no ha arrelat mai més d’un parell d’anys en cap de les feines que ha provat. Amb catorze anys, quan va acabar l’EGB, va decidir que no volia estudiar més, que es posava a treballar, i va començar de xerric d’un paleta amb qui va aprendre quatre nocions bàsiques de l’ofici, però al cap d’un parell d’anys l’amo va decidir que ja en tenia prou de la feina d’autònom i es va llogar de cap d’obra en una constructora de Vil·la. Va deixar la feina i va treballar una temporada llarga en una empresa de fusteria industrial que va abandonar fastiguejat perquè el van posar al torn de nit i a ell se li va entravessar. Com que no trobava res millor, va acceptar de treballar en una fàbrica de productes carnis on va aguantar més de dos anys, però no hi veia cap mena de futur i les tasques repetitives el van fastiguejar fins a tal punt que va plegar d’un dia per altre. Després va venir tot un rosari d’ocupacions: mig any de cambrer en un bar cèntric, un any com a mosso de magatzem en una empresa de material per a la construcció, mig any d’encarregat d’un túnel de rentat de cotxes, dos anys fent de dependent en una ferreteria industrial, uns mesos de repartidor de comandes d’una empresa de transports, fins que al final va trobar la seva actual ocupació com a encarregat del magatzem de recanvis en un servei tècnic de reparació d’electrodomèstics. Com que és prou manetes, de mica en mica ha anat ficant el nas en la feina del taller i ha acabat fent algunes tasques de tècnic per completar la jornada laboral. No és que cobri cap picossada, però almenys poden arribar a final de mes sense gaires estretors, perquè amb la seva dona han passat temporades ben magres, sobretot quan va néixer el seu Fill, que aviat farà sis anys.

Els seus avis van arribar a la plana amb l’onada migratòria dels seixanta, i de seguida es van posar a treballar en una pelleria, feina que els va durar fins a la jubilació, però no en van poder gaudir gaire temps perquè al cap de cinc anys havien traspassat tots dos, primer l’àvia, d’un mal lleig, i un any després l’avi que tothom diu que es va deixar anar perquè tot sol havia perdut les ganes de viure. El pare es va llogar amb poc més de catorze anys en una de les darreres filatures que van tancar fa uns anys i, després d’anar a fer la mili a València, es va casar amb sa mare, que cosia a casa més hores que no tenia el dia. Van tenir només un fill i tant sí com no volien que estudiés, que no hagués de passar pel que ells havien passat, però ell s’hi va posar de cul i no hi va haver manera; de fet mai no li havia agradat això d’estudiar i, per tant, van haver d’acceptar a contracor la seva voluntat. Amb els estalvis de tota una vida i el que en van treure de la venda del pis, quan es van jubilar ara farà prop de quatre anys, es van comprar una caseta a Cabra, el poble de Jaén d’on havien marxat els avis fugint de la misèria, perquè des de sempre havien tingut la il·lusió del retorn als orígens. De fet mai no s’havien sentit gaire d’aquí, i ara han d’acceptar a desgrat que al seu poble els anomenin “los catalanes”.
L’estiu passat els van anar a veure i van comprovar que en tres anys havien perdut per complet el poc tarannà d’aquí que havien aconseguit arreplegar durant gairebé tota una vida. Ell va tornar amb la sensació que més aviat feien nosa i van tenir un parell d’enganxades amb amics dels seus pares que no entenien res del que passava a Catalunya i llançaven opinions molt poc afortunades. La Filla va estar tota la setmana de morros i amb prou feines si es va relacionar amb ningú de la seva edat. Tot plegat els va portar a la convicció que trigarien molt a tornar a trepitjar aquella terra.

dimecres, 22 de setembre de 2021

DRETS LINGÜÍSTICS

Potser que comencem a posar els drets lingüístics al mateix nivell que altres drets fonamentals que semblen més evidents i per tant criden més l’atenció.
Menystenir una llengua i els seus parlants, està en el mateix nivell que menysprear persones pel color de pell, la raça, la religió. Negar el dret d’accedir a continguts culturals en la pròpia llengua (plataformes digitals) ho trobo igual de greu que negar-li a una persona el dret d’accedir a un local d’oci o a un restaurant a causa del seu color de pell.
I ja n’hi ha prou d’anar acotant el cap i conformant-nos amb quatre engrunes. Com deia l’Ovidi Montllor: “Volem el pa sencer”.
Queda molta feina per fer, per descomptat: no hem assolit el ple reconeixement dels drets de les dones, del col·lectiu LGTBI, dels migrants (tot i que en aquest cas hi afegiria els deures perquè els tenim molt oblidats), de les diverses minories...
Però afegim-hi, sisplau, els drets lingüístics, perquè a força de ser comprensius amb una realitat que ens aclapara, el dia que ens hi posem serà massa tard, i ens arriben senyals inequívocs que anem per mal camí, no cal que us en faci la llista perquè tots la tenim prou present. 

diumenge, 19 de setembre de 2021

DEU SER QUE NO HO ENTENC

 

Confesso que la meva formació artística és realment molt minsa i influïda sobretot per elements d’un classicisme que fa temps que deu haver caducat, per tant quan em trobo davant d’una obra artística visual em limito a dir si m’agrada o no a partir dels pocs criteris estètics que dec tenir interioritzats.
Per això quan he vist l’Arc de Triomf de París embolicat com si l’haguessin d’enviar per correu (que només hi faltava el segell i l’etiqueta autoadhesiva amb les dades del destinatari), no m’he pogut estat de formular el meu judici crític pobrament argumentat i dir-me: “Segur que calia?”
Quan m’he assabentat del que ha costat l’execució d’aquesta obra de mal gust (encara que sigui feta amb el segell del senyor Christo i l’hagi pagat la seva fundació), uns 14 milions d’euros, he pensat en tota la llista de coses que realment es podrien finançar amb aquests diners i que segurament serien de molta més utilitat i favor a la humanitat.
Perquè, si voleu que us sigui franc, no acabo de veure que aquesta suposada obra artística hagi d’acabar figurant a la Història de l’Art com una de les fites importants del nostre segle, molt menys quan tenim urgències que demanen a crits una militància més que severa. Si almenys hi haguessin posat una etiqueta que digués: “Protegim el nostre patrimoni artístic”, potser la meva intel·ligència coixa en matèria artística hauria tingut un clau on aferrar-se.

divendres, 17 de setembre de 2021

EL PUIG DELS JUEUS


També és mala sort que, l’endemà de pintar uns quants quilòmetres de ratlla verda en cinc itineraris de Vic que passen per voreres força concorregudes i que adrecen al Puig dels Jueus, hagi plogut i ho hagi emmerdat tot. Demaneu què en pensen els propietaris de comerços que ahir al matí aplaudien l’acudit de la regidora Fabiana Palmero. 
Ignoro el cost d’aquesta iniciativa, però diria que l’objectiu de fer descobrir aquest indret arbrat a tocar del nucli urbà, aquesta setmana que s’hi organitzen diverses activitats, podia haver-se fet sense el merder que han muntat.
Perquè la despesa en pintura (efímera, tot s’ha de dir) no sé fins a quin punt respecta els criteris de sostenibilitat a què ens volem acostumar, la veritat. 

dijous, 16 de setembre de 2021

PUNT FINAL

S’han iniciat unes converses que, si prosperen, potser permetran assentar les bases que permetin millorar el clima de diàleg que ha de permetre posar sobre la taula un conflicte etern que periòdicament s’enverina, i assajar, amb la suposada bona voluntat de tots els participants, d’acostar postures que permetin parlar de l’esmentat conflicte per anar marejant la perdiu perquè com diem aquí: “Qui dia passa any empeny”; altrament, i com que som prou estúpids per permetre que ens prenguin el pèl i a sobre sentir-nos satisfets, diu que si no es tria aquest camí “portarem el carro pel pedregar”.
Dit això, només afegir que l’espectacle de Junts, que mai no s’ha volgut asseure a una taula que diuen que no serveix per a res i confiaven haver trobat l’excusa perfecta en la incompareixença del presidente Sánchez, que era una ofensa a la nostra dignitat, quan aquest ha practicat el gir de guió a què ens té acostumats, s’han afanyat a proposar una colla de noms per asseure’s a la taula que el president Aragonès no podia admetre perquè no formaven part del govern.
I a la metròpoli han saltat d’alegria i s’han fregat les mans, tot i que han dissimulat per no posar-se en evidència, perquè saben que ens tenen agafats pels ous i només s’han de limitar a practicar allò tan vell de “divide et impera”, una política agraïda perquè aconsegueix que a la llarga els enemics s’exterminin entre ells.
És tanta la vergonya que em fa el que ha passat que aquest serà el darrer text en què expresso opinions de caire polític. No penso malbaratar ni un segon més de la meva vida en raonar sobre el que facin o deixin de fer aquesta mena de gent. 

dimarts, 14 de setembre de 2021

AIXÒ DE L'ECOLOGISME

Vagi per endavant tot el meu respecte pels espais naturals, des del convenciment que de la seva conservació en depèn, en gran mesura, la conservació de la vida al nostre planeta. Dit això, convé també advertir que, com diu en Jordi Sargatal, m’he convertit en un ecologista “pragmàtic”, entesa aquesta qualificació com a antònim de “dogmàtic”.
El sidral que han muntat al voltant de la conservació de la zona humida de la Ricarda al Delta del Llobregat és considerable i no crec que ningú hagi explicat objectivament quin és el problema i quines les possibles solucions.
La varietat d’ocells en aquesta zona humida, atesa l’actuació sistemàtica de falcons per allunyar aus en el moment d’enlairament dels avions, és més aviat escassa i juraria que ahir passant pel costat del Ter a Manlleu vaig veure’n més dels que podria observar a l’espai protegit esmentat, per tant el seu valor mediambiental per garantir la diversitat de la fauna és relatiu, i potser l’habilitació d’un altre espai inundat adequadament i més allunyat de les pistes seria una solució que actuaria en benefici de la tranquil·litat de les aus aquàtiques per les quals ara tothom sembla estar tan preocupat.
Si dic això és perquè resulta molt fàcil brandar la bandera de l’ecologisme per una bassa de relativa importància (“La Ricarda no es toca!”) quan sembla que no s’està treballant prou bé en la gestió d’espais naturals d’una importància capital com els Aiguamolls de l’Empordà o el Delta de l’Ebre, per posar dos exemples puntuals.
No en tinc ni idea de si cal allargar la pista de l’aeroport o no, només tinc clar que hem engegat a pastar fang una milionada en inversió d’infraestructures sense el debat necessari sobre l’afectació ecològica de l’espai. A tot això, fixeu-vos que bé que han quedat els Comuns amb la ministra de treball i l’alcaldessa passejant-se per la zona i fent declaracions ecologistes que els surten enormement barates, perquè si es perd la inversió la culpa serà dels independentistes, com tot.

diumenge, 12 de setembre de 2021

AMOS DE GOSSOS

 A veure si soc capaç d’escriure el que vull escriure sense dir el que no vull dir, perquè de vegades les coses fetes amb la millor intenció es malinterpreten i acabes sortint-ne escaldat.
No tinc res contra els gossos, que consti, tot i que la meva relació amb aquests animals, venint com vinc de pagès, segurament no ha sigut sempre la que ara s’espera de la gent civilitzada que sembla preocupar-se més pels drets dels animals que pels de les persones.
Tothom té dret a tenir un gos, o dos, o tres, o els que li vinguin de gust, me’n guardaré prou de qüestionar-ho, tot i que segurament convindria que abans d’acollir el pobre animal pensessin si el seu pis de 50 m2 és un espai ideal perquè hi pugui fer una vida prou agradable ateses les seves necessitats. Amb la quantitat de gossos que veig voltant pel carrer acompanyant els seus amos, no crec possible que ni la meitat d’ells disposin d’un espai exterior perquè el pobre animal no hagi de passar la major part de les hores de la seva vida entre quatre parets amb dèficit de ventilació.
Dit això, entraré en matèria perquè m’allargaria parlant de suposats drets i deures dels animals (us heu fixat, per exemple, que durant el confinament els gossos podien sortir al carrer i les criatures s’havien d’estar tancades a casa?), de la importància que tenen per a persones que viuen soles, de la funció terapèutica que poden desenvolupar, etc.
Els gossos han de sortir, evidentment, han de poder fer les seves necessitats, han de córrer, han de jugar... I els seus amos han de garantir que en l’exercici d’aquestes necessitats dels animalons no es perjudiquin els drets dels que han optat per no tenir cap gos a la nostra vida (digueu-los insolidaris). Per tant no tenen per què rebre llepades d’un gos que no és seu (“No pateixis, no fa res, és que és molt juganer”),  no tenen per què sentir udolar un gos hores i hores quan el deixen sol a casa, no tenen per què  anar amb quatre ulls quan trepitgen la gespa del parc esquivant les tifarades que els amos no han recollit.
O sigui, potser que deixem de preocupar-nos tant pels drets dels animals i comencem a parlar de com garantir l’exercici dels deures dels seus propietaris, que a la vista de l’estat dels camins per on transiten (camí vora el Gurri, per exemple), diria que el tema està patint un relaxament considerable.

divendres, 10 de setembre de 2021

1714

D’ençà que el 2010 vam començar a generar protestes multitudinàries, reblant el clau de la creativitat i la imaginació, hem arribat a organitzar posades en escena dignes de les millors produccions de “pèplum” que em venen a la memòria.
Onze anys després, ens trobem a les portes d’una altra diada amb voluntat de seguir insistint en les performances que omplen la nostra autoestima en la mateixa mesura que any rere any descoratgen un grapat més d’incondicionals de les trobades massificades.
Aquest any tenim l’afegit de la coincidència en el temps amb la darrera deslleialtat (per dir-ho amb paraules boniques) del govern central que ha parat la trampa de l’ampliació de l’aeroport del Prat a un govern on tots van amb peus de plom per no desvetllar el fantasma d’una crisi de confiança entre els seus membres, una realitat que ja ningú no s’esforça en dissimular.
Encara hi ha una altra coincidència de fets que contribueixen a desestabilitzar l’ambient d’unitat que hauria d’imperar almenys un dia a l’any: la refotuda taula de diàleg, o de negociació, o de contraposició de monòlegs, com vulgueu dir-ne. Com que ningú no n’espera res de bo, com que tots es miren de cua d’ull, com que encara no se sap qui s’asseurà a taula, creix la inquietud i el descrèdit de l’invent.
I ens entestem en demostrar a propis i forans que tenim raó, movent-nos en raonaments categòrics que no són acceptats per la metròpoli, perquè ni tan sols ens escolten, perquè estan instal·lats en el bé absolut de la unitat territorial que segons ells té arrels divines.
No cal buscar la raó, cal guanyar, i cal fer-ho a la manera escocesa, aprofitant amb seny cada petita escletxa que s’obri. Cal erosionar-los fent de gota malaia.

(Si us entreteniu a comptar, veureu que el text té 1714 caràcters incloent-hi els espais) 

dimecres, 8 de setembre de 2021

SOM MÉS RUCS DEL QUE ENS PENSÀVEM

 Quan resulta que els que crèiem més rucs acaben demostrant més intel·ligència que nosaltres, cal anar considerant que ens trobem a la cua del rànquing en intel·ligència política. La jugada de l’ampliació de l’aeroport del Prat per part del govern central ha estat magistral. I mira que pensava que a la ministra de transports li tocava un paper galdós, havent estat part implicada en el territori fins fa cosa de quatre dies. Doncs vet aquí que s’ha acabat el bròquil: no hi ha ampliació i a més a més la culpa és de la Generalitat. I la Raquel Sànchez ha salvat els seus mobles.
Ignoro la importància que aquesta ampliació podia tenir per al desenvolupament i reindustrialització del país, però quan penso en les tones de CO2 que passen a l’atmosfera per causa de la combustió dels motors dels avions se’m fa evident que aquest mitjà de transport no és sostenible i ja triguem a trobar-hi alternatives.
Quan penso en la proximitat de les pistes de l’aeroport a un mar que en cosa de dècades augmentarà de nivell i les inundarà, no puc deixar de valorar la conveniència de l’ampliació que proposaven.
La pluja de milions que havien de venir a l’aeroport, potser que ens els donin i els administrarem en projectes de país més segurs i amb visió de futur. Tot i que, com que demostrem ser molt més rucs del que caldria, no sé si acabaríem dilapidant-los en ximpleries mentre discutim aferrissadament sobre la conveniència o no dels projectes realment importants. Em sembla que no tenim remei, i constatar-ho a les portes de la Diada em provoca un deseiximent preocupant.

CARITAT CRISTIANA

Que un capellà deixi de ser-ne no és notícia, que un bisbe renunciï al seu estatus i demani la dispensa papal ja és un fet més greu. Que qui ho faci sigui el bisbe més jove d’aquestes contrades occidentals té un interès notable per als qui sempre suquen pa en el temes més morbosos.
El cert és que fa dies que els mitjans audiovisuals han convertit aquesta renúncia en un espectacle bastit amb conceptes misògins, masclistes i homòfobs sense cap mena de pudor ni contenció. No en podíem esperar cap altra cosa, potser esperàvem que TV3 fes ús d’una discreció i objectivitat superiors al que hem pogut extreure d’alguns comentaris.
De tot el que m’ha arribat, em quedo amb les paraules de Sor Lucía Caram, que vaig trobar molt encertades i fonamentades en informacions que circulaven per canals que la resta de mortals desconeixíem.
El que demanaria, si tingués cinc cèntims d’autoritat moral, és que deixéssim que Xavier Novell refés la seva vida en pau i que ho fes per retrobar un equilibri personal i emocional que ha fet aigües per totes bandes d’ençà que el van nomenar bisbe de Solsona. Apliquem-li la caritat cristiana que ell no va saber administrar en la majoria de casos en què va haver d’opinar i prendre decisions que la majoria de mortals no compartíem ni acabàvem d’entendre. 

dilluns, 6 de setembre de 2021

QUINES PENQUES!

El senyor Lesmes, prodigi d’autoritat moral amb segell de l’Opus Dei, malgrat trobar-se en una situació de caducitat que supera de llarg la del darrer iogurt que vaig llençar a les escombraries, es creu en el dret de donar lliçons de democràcia a tort i a dret. Un personatge com ell, que creu trobar-se just per sota de déu de l’escalafó de l’autoritat del país, no podia deixar passar l’oportunitat de fer el que saben fer els de la cúpula judicial: aprofitar el recurs de la hipotètica, pervertida i trepitjada separació de poders, que ara sí que li convé, per provar de soscavar els fonaments del govern actual.
Quina autoritat moral té el personatge en qüestió per erigir-se en garant d’una justícia imparcial quan s’han dedicat a pervertir-la fins al punt que han rebut advertiments de tots els organismes mundials que els criden a l’ordre i a la rectificació? Cap, no en té cap, però veure la ministra de justícia i la fiscal general de l’estat al seu costat amb posat de xais desvalguts diu molt de per on van els trets.
I per què no va fer cap referència al pollastre de corrupció que té muntat l’edifici de la corona, aprofitant que hi tenia el rei? Podria considerar-se deslleialtat institucional, es veu.   
D’altra banda, si tan preocupat està per la renovació del CGPJ, té una solució molt fàcil: dimitir, dimitir ell i tota la tropa que seuen a la mateixa taula. D’aquesta manera al cap de quinze dies tindríem renovada la cúpula del tercer poder de l’estat.
Per què no ho fa? Perquè potser els qui realment manen en aquest país que tenen collat amb l’afany de mantenir-lo com el seu negoci particular i traspassar-lo als seus hereus (tercera generació postfranquista) veuen perillar els seus privilegis. Deu ser això. És més fàcil donar la culpa als polítics, que no dic que no la tinguin, però no deixen de ser quatre estevets que durant un temps mamen de franc a costa de l’erari públic. Els qui hauríem de passar per la pedra són els que en mamen des que van néixer, però aquests, que es poden identificar amb facilitat, sempre resten rere les bambolines, no surten mai a escena. 

dijous, 2 de setembre de 2021

UN PAPA "INDEPE"?

El Papa Francesc ens té ben acostumats a rebre’n una de freda i una de calenta, però el que ha dit en una entrevista a la “Cope” (la cadena carca dels bisbes espanyols) val la pena tenir-ho en consideració. Els ha vingut a dir que a Espanya s’han de reconciliar amb la seva història i que la unitat no s’assolirà sense la reconciliació dels pobles. I ha gosat esmentar l’exemple de Kosovo com a model d’una societat autodeterminada que s’està refent.
La referència de Kosovo no és gratuïta, perquè tots sabem que l’estat espanyol es nega a reconèixer la seva entitat i fot el ridícul cada vegada que ha d’esmentar aquest país o la seva selecció de futbol, per exemple.
Que un papa, que no deu ser gens aliè a les barbaritats comeses per l’església catòlica alineant-se amb el franquisme i proclamant el nacionalcatolicisme, clavi aquesta estirada d’orelles al sector més carca del nacionalisme unionista espanyol, ha de ser un motiu de satisfacció per a tots els que volem que la nostra trista realitat s’internacionalitzi a desgrat dels esforços de la “Marca España”.
Ara només faltaria que, instal·lada en un anticlericalisme obsolet, la nostra esquerra independentista ignorés o menystingués el seu raonament. Hauríem de reclamar i exigir l’opinió de la dreta i la ultradreta espanyola, molt aficionades a reescriure la història en lloc de cercar els ponts de diàleg que han anat dinamitant sistemàticament.
“Con la Iglesia han topado, amigo Sancho”, però el bisbe de Roma queda lluny, molt lluny, tant físicament com en relació a la seva ètica.