DADES METEOROLÒGIQUES 2021

Amb l'any a punt d'extingir-se, permeteu-me que us desitgi el millor per al que encetem d'aquí a unes hores, en el benentès que per poc que millori l'actual segur que d'aquí a 365 dies acabarem sentint-nos satisfets.
Com cada any, aprofito el darrer dia per passar comptes meteorològics i fer-los públics per si són d'interès per a algú.
Veureu que, tot i la secada d'aquest any, la línia de tendència de la pluviositat continua creixent.
El mateix indica la línia de tendència de la temperatura mitjana que en els 21 anys de registre s'ha incrementat en 1,5 ºC.
Amb una dedicatòria especial als qui encara es resisteixen a acceptar que estem en ple canvi climàtic.

MENTIDES

Senyor Casado,
S’ha de ser malànima (un terme que en el seu idioma no existeix però que defineix perfectament els qui com vostè van pel món provocant i sembrant l’odi a força de mentides) per escampar tanta merda retòrica sense fonament ni raonament de cap mena.
Proposo que el tanquin en una aula i no el deixin anar al lavabo fins que no demani perdó per totes les barbaritats que ha vomitat aquests dies. Proposo que li pengin una motxilla ben gran i el facin anar d’excursió per totes les escoles del nostre país, afegint-li un roc de quilo cada vegada que torni a dir una barbaritat, fins que arrossegui els collons per terra. Ja que sembla que el seu cervell extraviat no és capaç de raonar de forma més o menys acceptable, potser la penitència l’acabarà fent entrar en raó.
Aleshores, quedi’s al seu país i deixi de donar pel sac, perquè ja s’haurà adonat que entre el seu partit i els dels seus acòlits “palmeros” no arribaran mai a un 15 per cent de suport. Vostè ja ho sap que aquí no hi tenen res a fer, el problema és que fa servir la merda que ens llença com a adob per fer créixer vots al territori on l’aplaudeixen.
Adoni’s d’una vegada que aquesta és una raó de pes per la qual estem decidits a fotre el camp.

NADALA 2021

(El 25% del text, que a la llarga s’haurà de redactar en una llengua invasora, està escrit de forma encriptada. Convé anar recuperant vells estratagemes per evitar la futura i previsible censura)

El bon Josep, amb cara de sorprès,
veu cap al lluny una corrua llarga
de gent que arriba pel camí de l’est
amb teies dins la nit poc estelada.

Maria, encara no prou ben refeta
del tràngol d’infantar en tan hostil lloc,
somriu veient tota la patuleia
que guipa el nen tot estirant el coll.

L’infant tot just acaba d’obrir els ulls,
somriu amb les paraules d’un noiet:
“Té, pren la manta i sigues benvingut,
que en aquest món, ja ho veus, fa molt de fred”

Xcjut quiftga mhotfe drontelg abagali
pliscanf vnetic dustrem espinrtolà
pert ambusc mundulié estrantc barmi
barmdeix estrui pomt clastarn ostrupar.


Malgrat tot, els meus millors desitjos per aquestes festes que s'acosten i per al proper any que, ja ho veureu, serà el que portarà la solució de tots els nostres problemes.

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Parlem d’immersió lingüística, parlem-ne. De vegades, des del que anomenem “comarques”, on hem acabat esdevenint la reserva espiritual del país en matèria de llengua, cultura i tradicions, tenim una visió esbiaixada de la realitat global del país.
Ens sentim cofois quan comprovem que un grup d’adolescents magribins es comuniquen entre ells en la llengua catalana que han après a l’escola, o quan un grup d’infants negres que juguen al parc fan servir un preciós català amb accent d’Osona. Aleshores pensem que sort n’hem tingut de la immersió lingüística a l’escola, que garanteix el català com a llengua de cohesió social, etc.
Però un bon dia als mitjans de comunicació comencen a aparèixer dades sobre l’ús del català entre el jovent i ens esgarrifem. Arriben dades relatives a la llengua vehicular en què es fan les classes als instituts del nostre país i ens posem les mans al cap. Però, això sí, la immersió lingüística és un model exitós que garanteix uns resultats envejables, segons afirmen els responsables d’aplicar-la i d’avaluar-la.
Quan vaig sentir que es proposava obligar els centres a impartir una quarta part de les classes en llengua castellana, no em vaig poder estar de pensar en la sort que tindrien els instituts de l’àrea metropolitana on el català com a llengua vehicular deu ser gairebé residual.
Convindria que el projecte lingüístic de totes les escoles i instituts del país no fos només aquell document pulcrament enquadernat que es presenta a l’inspector després d’haver-li tret la pols. En aquest sentit, benvinguda sigui la decisió presa ahir de marcar com a prioritat per als inspectors la revisió i comprovació de l’aplicació real dels projectes lingüístics. Resulta massa fàcil abandonar la llengua pròpia a l’hora d’impartir una classe quan apareixen protestes entre l’alumnat. Potser el que cal és un replantejament del model d’immersió que actualment no sembla que respongui prou bé a les necessitats del nostre país.
De passada, potser també convindria revisar el sistema d’avaluació del domini de les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria, perquè estem massa acostumats a una comparativa de resultats que no m’acabo de creure del tot.

ESTEM COVANT L'OU DE LA SERP

Suposo que recordem amb tot luxe de detalls la campanya que els unionistes de Ciutadans i PP (em sembla que VOX encara era al parvulari) van muntar contra els professors de l’institut de Sant Andreu de la Barca després del ”a por ellos” de l’1 d’octubre, aprofitant declaracions inflamades de guàrdies civils que denunciaven el tracte que havien rebut els seus fills. Van arribar a fer públiques les fotos dels docents, els van acusar de tot el que van voler... I què n’ha quedat de tot plegat? Les declaracions d’un militant de Ciutadans que reconeix que tot plegat va ser un lamentable malentès. Algú pagarà pel mal irreparable que van ocasionar als docents assenyalats? Segur que no.
Per què faig memòria d’aquests fets? Doncs perquè m’hi ha fet pensar el merder que han muntat a l’escola de Canet de Mar. Són els mateixos ultradretans que, amb la mateixa intencionalitat, procuren crear un conflicte on no n’hi ha hagut mai cap: a l’escola. Una família, el patriarca de la qual tothom tenia identificat com a membre de Ciutadans, va endegar un procés judicial per reclamar que el seu fill fos escolaritzat en castellà, i uns jutges que no saben el que és una escola, i molt menys una escola catalana, han decidit que en una classe de P5 es facin sis hores de continguts en llengua castellana, passant per damunt de totes les lleis i els consensos lingüístics establerts en una nació amb llengua pròpia que pretenen esborrar del mapa.
Des que Ciutadans, que va néixer per crear un conflicte lingüístic en un país que havia assolit un consens envejable pel que fa a drets (recordeu l’amenaça de l’impresentable Cañas dient “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”), només hi ha hagut una vuitantena de demandes de famílies que es neguen a acceptar la immersió lingüística, un percentatge tan insignificant que no caldria ni esmentar, però sempre hi ha els del partit taronja i tota la sèrie d’entitats que han nascut amb el mateix propòsit (són els mateixos a tot arreu, però d’aquesta manera semblen una munió) disposats a magnificar el més petit detall.
I aquesta vegada se’ls n’ha anat de les mans: en Casado fent servir el terme apartheid, els de Vox parlant de nazisme, l’Ayuso oferint asil a les famílies castellanoparlants perseguides, en Carrizosa fent una odiosa comparació de Canet amb Ermua...
De debò que no hi ha ningú capacitat per tallar aquesta merda, que l’únic objectiu que persegueix és anar covant l’ou de la serp del feixisme més desbocat?
Quina llàstima que tot el que se m’acudeixi per resoldre-ho és precisament el que no s’ha de fer de cap manera, perquè encara serviria per carregar-los de raons!

UNA EXPERIÈNCIA GRATIFICANT

AGRAÏMENT

L'experiència d'anar compartint, capítol a capítol durant tres mesos, la creació d'una novel·la que vaig començar a escriure ara deu fer cosa de mig any és única i gratificant, sobretot pel fet que t'adones que allò que acabes d'escriure ja hi ha qui ho està llegint pràcticament en directe.
És ben diferent del procés normal d'escriptura a què estic acostumat, que suposa la feina de tot un any (en el millor dels casos) abans de veure les teves paraules impreses a les pàgines d'un llibre. És el més semblant a la tasca d'un guionista de sèries de televisió.
Aquesta immediatesa, afegida a la impossibilitat d'un procés reflexiu necessari abans de fer públic el text, provoca una considerable quantitat d'errors d'incoherència, canvis d'estil, de punt de vista, de temps verbals, fins i tot errors lèxics i sintàctics, que serien completament intolerables en l'edició d'un llibre.
Ara toca aquesta altra feina, de la qual només en gaudim els perepunyetes perfeccionistes i que sol comportar més temps que no pas el que s'ha esmerçat en la primera escriptura.
Ha estat un plaer poder compartir aquest procés amb tots vosaltres, i us agraeixo la constància que heu tingut d'anar llegint, amb paciència de sants, aquesta novel·la tot just incipient.
D'aquí a una setmana la faré desaparèixer de la xarxa i també l'ocultaré del blog, altrament no tindria recorregut perquè es podria considerar que ja ha estat publicada.
Reitero el meu agraïment i us prometo que d'aquí a poc tornaré a treure el nas en aquest indret amb un nou projecte.
Una abraçada!

DRETS LINGÜÍSTICS

Potser que comencem a posar els drets lingüístics al mateix nivell que altres drets fonamentals que semblen més evidents i per tant criden més l’atenció.
Menystenir una llengua i els seus parlants, està en el mateix nivell que menysprear persones pel color de pell, la raça, la religió. Negar el dret d’accedir a continguts culturals en la pròpia llengua (plataformes digitals) ho trobo igual de greu que negar-li a una persona el dret d’accedir a un local d’oci o a un restaurant a causa del seu color de pell.
I ja n’hi ha prou d’anar acotant el cap i conformant-nos amb quatre engrunes. Com deia l’Ovidi Montllor: “Volem el pa sencer”.
Queda molta feina per fer, per descomptat: no hem assolit el ple reconeixement dels drets de les dones, del col·lectiu LGTBI, dels migrants (tot i que en aquest cas hi afegiria els deures perquè els tenim molt oblidats), de les diverses minories...
Però afegim-hi, sisplau, els drets lingüístics, perquè a força de ser comprensius amb una realitat que ens aclapara, el dia que ens hi posem serà massa tard, i ens arriben senyals inequívocs que anem per mal camí, no cal que us en faci la llista perquè tots la tenim prou present. 

DEU SER QUE NO HO ENTENC

 

Confesso que la meva formació artística és realment molt minsa i influïda sobretot per elements d’un classicisme que fa temps que deu haver caducat, per tant quan em trobo davant d’una obra artística visual em limito a dir si m’agrada o no a partir dels pocs criteris estètics que dec tenir interioritzats.
Per això quan he vist l’Arc de Triomf de París embolicat com si l’haguessin d’enviar per correu (que només hi faltava el segell i l’etiqueta autoadhesiva amb les dades del destinatari), no m’he pogut estat de formular el meu judici crític pobrament argumentat i dir-me: “Segur que calia?”
Quan m’he assabentat del que ha costat l’execució d’aquesta obra de mal gust (encara que sigui feta amb el segell del senyor Christo i l’hagi pagat la seva fundació), uns 14 milions d’euros, he pensat en tota la llista de coses que realment es podrien finançar amb aquests diners i que segurament serien de molta més utilitat i favor a la humanitat.
Perquè, si voleu que us sigui franc, no acabo de veure que aquesta suposada obra artística hagi d’acabar figurant a la Història de l’Art com una de les fites importants del nostre segle, molt menys quan tenim urgències que demanen a crits una militància més que severa. Si almenys hi haguessin posat una etiqueta que digués: “Protegim el nostre patrimoni artístic”, potser la meva intel·ligència coixa en matèria artística hauria tingut un clau on aferrar-se.

EL PUIG DELS JUEUS

També és mala sort que, l’endemà de pintar uns quants quilòmetres de ratlla verda en cinc itineraris de Vic que passen per voreres força concorregudes i que adrecen al Puig dels Jueus, hagi plogut i ho hagi emmerdat tot. Demaneu què en pensen els propietaris de comerços que ahir al matí aplaudien l’acudit de la regidora Fabiana Palmero. 
Ignoro el cost d’aquesta iniciativa, però diria que l’objectiu de fer descobrir aquest indret arbrat a tocar del nucli urbà, aquesta setmana que s’hi organitzen diverses activitats, podia haver-se fet sense el merder que han muntat.
Perquè la despesa en pintura (efímera, tot s’ha de dir) no sé fins a quin punt respecta els criteris de sostenibilitat a què ens volem acostumar, la veritat. 

PUNT FINAL

S’han iniciat unes converses que, si prosperen, potser permetran assentar les bases que permetin millorar el clima de diàleg que ha de permetre posar sobre la taula un conflicte etern que periòdicament s’enverina, i assajar, amb la suposada bona voluntat de tots els participants, d’acostar postures que permetin parlar de l’esmentat conflicte per anar marejant la perdiu perquè com diem aquí: “Qui dia passa any empeny”; altrament, i com que som prou estúpids per permetre que ens prenguin el pèl i a sobre sentir-nos satisfets, diu que si no es tria aquest camí “portarem el carro pel pedregar”.
Dit això, només afegir que l’espectacle de Junts, que mai no s’ha volgut asseure a una taula que diuen que no serveix per a res i confiaven haver trobat l’excusa perfecta en la incompareixença del presidente Sánchez, que era una ofensa a la nostra dignitat, quan aquest ha practicat el gir de guió a què ens té acostumats, s’han afanyat a proposar una colla de noms per asseure’s a la taula que el president Aragonès no podia admetre perquè no formaven part del govern.
I a la metròpoli han saltat d’alegria i s’han fregat les mans, tot i que han dissimulat per no posar-se en evidència, perquè saben que ens tenen agafats pels ous i només s’han de limitar a practicar allò tan vell de “divide et impera”, una política agraïda perquè aconsegueix que a la llarga els enemics s’exterminin entre ells.
És tanta la vergonya que em fa el que ha passat que aquest serà el darrer text en què expresso opinions de caire polític. No penso malbaratar ni un segon més de la meva vida en raonar sobre el que facin o deixin de fer aquesta mena de gent. 

AIXÒ DE L'ECOLOGISME

Vagi per endavant tot el meu respecte pels espais naturals, des del convenciment que de la seva conservació en depèn, en gran mesura, la conservació de la vida al nostre planeta. Dit això, convé també advertir que, com diu en Jordi Sargatal, m’he convertit en un ecologista “pragmàtic”, entesa aquesta qualificació com a antònim de “dogmàtic”.
El sidral que han muntat al voltant de la conservació de la zona humida de la Ricarda al Delta del Llobregat és considerable i no crec que ningú hagi explicat objectivament quin és el problema i quines les possibles solucions.
La varietat d’ocells en aquesta zona humida, atesa l’actuació sistemàtica de falcons per allunyar aus en el moment d’enlairament dels avions, és més aviat escassa i juraria que ahir passant pel costat del Ter a Manlleu vaig veure’n més dels que podria observar a l’espai protegit esmentat, per tant el seu valor mediambiental per garantir la diversitat de la fauna és relatiu, i potser l’habilitació d’un altre espai inundat adequadament i més allunyat de les pistes seria una solució que actuaria en benefici de la tranquil·litat de les aus aquàtiques per les quals ara tothom sembla estar tan preocupat.
Si dic això és perquè resulta molt fàcil brandar la bandera de l’ecologisme per una bassa de relativa importància (“La Ricarda no es toca!”) quan sembla que no s’està treballant prou bé en la gestió d’espais naturals d’una importància capital com els Aiguamolls de l’Empordà o el Delta de l’Ebre, per posar dos exemples puntuals.
No en tinc ni idea de si cal allargar la pista de l’aeroport o no, només tinc clar que hem engegat a pastar fang una milionada en inversió d’infraestructures sense el debat necessari sobre l’afectació ecològica de l’espai. A tot això, fixeu-vos que bé que han quedat els Comuns amb la ministra de treball i l’alcaldessa passejant-se per la zona i fent declaracions ecologistes que els surten enormement barates, perquè si es perd la inversió la culpa serà dels independentistes, com tot.

AMOS DE GOSSOS

 A veure si soc capaç d’escriure el que vull escriure sense dir el que no vull dir, perquè de vegades les coses fetes amb la millor intenció es malinterpreten i acabes sortint-ne escaldat.
No tinc res contra els gossos, que consti, tot i que la meva relació amb aquests animals, venint com vinc de pagès, segurament no ha sigut sempre la que ara s’espera de la gent civilitzada que sembla preocupar-se més pels drets dels animals que pels de les persones.
Tothom té dret a tenir un gos, o dos, o tres, o els que li vinguin de gust, me’n guardaré prou de qüestionar-ho, tot i que segurament convindria que abans d’acollir el pobre animal pensessin si el seu pis de 50 m² és un espai ideal perquè hi pugui fer una vida prou agradable ateses les seves necessitats. Amb la quantitat de gossos que veig voltant pel carrer acompanyant els seus amos, no crec possible que ni la meitat d’ells disposin d’un espai exterior perquè el pobre animal no hagi de passar la major part de les hores de la seva vida entre quatre parets amb dèficit de ventilació.
Dit això, entraré en matèria perquè m’allargaria parlant de suposats drets i deures dels animals (us heu fixat, per exemple, que durant el confinament els gossos podien sortir al carrer i les criatures s’havien d’estar tancades a casa?), de la importància que tenen per a persones que viuen soles, de la funció terapèutica que poden desenvolupar, etc.
Els gossos han de sortir, evidentment, han de poder fer les seves necessitats, han de córrer, han de jugar... I els seus amos han de garantir que en l’exercici d’aquestes necessitats dels animalons no es perjudiquin els drets dels que han optat per no tenir cap gos a la nostra vida (digueu-los insolidaris). Per tant no tenen per què rebre llepades d’un gos que no és seu (“No pateixis, no fa res, és que és molt juganer”),  no tenen per què sentir udolar un gos hores i hores quan el deixen sol a casa, no tenen per què  anar amb quatre ulls quan trepitgen la gespa del parc esquivant les tifarades que els amos no han recollit.
O sigui, potser que deixem de preocupar-nos tant pels drets dels animals i comencem a parlar de com garantir l’exercici dels deures dels seus propietaris, que a la vista de l’estat dels camins per on transiten (camí vora el Gurri, per exemple), diria que el tema està patint un relaxament considerable.

1714

D’ençà que el 2010 vam començar a generar protestes multitudinàries, reblant el clau de la creativitat i la imaginació, hem arribat a organitzar posades en escena dignes de les millors produccions de “pèplum” que em venen a la memòria.
Onze anys després, ens trobem a les portes d’una altra diada amb voluntat de seguir insistint en les performances que omplen la nostra autoestima en la mateixa mesura que any rere any descoratgen un grapat més d’incondicionals de les trobades massificades.
Aquest any tenim l’afegit de la coincidència en el temps amb la darrera deslleialtat (per dir-ho amb paraules boniques) del govern central que ha parat la trampa de l’ampliació de l’aeroport del Prat a un govern on tots van amb peus de plom per no desvetllar el fantasma d’una crisi de confiança entre els seus membres, una realitat que ja ningú no s’esforça en dissimular.
Encara hi ha una altra coincidència de fets que contribueixen a desestabilitzar l’ambient d’unitat que hauria d’imperar almenys un dia a l’any: la refotuda taula de diàleg, o de negociació, o de contraposició de monòlegs, com vulgueu dir-ne. Com que ningú no n’espera res de bo, com que tots es miren de cua d’ull, com que encara no se sap qui s’asseurà a taula, creix la inquietud i el descrèdit de l’invent.
I ens entestem en demostrar a propis i forans que tenim raó, movent-nos en raonaments categòrics que no són acceptats per la metròpoli, perquè ni tan sols ens escolten, perquè estan instal·lats en el bé absolut de la unitat territorial que segons ells té arrels divines.
No cal buscar la raó, cal guanyar, i cal fer-ho a la manera escocesa, aprofitant amb seny cada petita escletxa que s’obri. Cal erosionar-los fent de gota malaia.

(Si us entreteniu a comptar, veureu que el text té 1714 caràcters incloent-hi els espais) 

SOM MÉS RUCS DEL QUE ENS PENSÀVEM

 Quan resulta que els que crèiem més rucs acaben demostrant més intel·ligència que nosaltres, cal anar considerant que ens trobem a la cua del rànquing en intel·ligència política. La jugada de l’ampliació de l’aeroport del Prat per part del govern central ha estat magistral. I mira que pensava que a la ministra de transports li tocava un paper galdós, havent estat part implicada en el territori fins fa cosa de quatre dies. Doncs vet aquí que s’ha acabat el bròquil: no hi ha ampliació i a més a més la culpa és de la Generalitat. I la Raquel Sànchez ha salvat els seus mobles.
Ignoro la importància que aquesta ampliació podia tenir per al desenvolupament i reindustrialització del país, però quan penso en les tones de CO₂ que passen a l’atmosfera per causa de la combustió dels motors dels avions se’m fa evident que aquest mitjà de transport no és sostenible i ja triguem a trobar-hi alternatives.
Quan penso en la proximitat de les pistes de l’aeroport a un mar que en cosa de dècades augmentarà de nivell i les inundarà, no puc deixar de valorar la conveniència de l’ampliació que proposaven.
La pluja de milions que havien de venir a l’aeroport, potser que ens els donin i els administrarem en projectes de país més segurs i amb visió de futur. Tot i que, com que demostrem ser molt més rucs del que caldria, no sé si acabaríem dilapidant-los en ximpleries mentre discutim aferrissadament sobre la conveniència o no dels projectes realment importants. Em sembla que no tenim remei, i constatar-ho a les portes de la Diada em provoca un deseiximent preocupant.

CARITAT CRISTIANA

Que un capellà deixi de ser-ne no és notícia, que un bisbe renunciï al seu estatus i demani la dispensa papal ja és un fet més greu. Que qui ho faci sigui el bisbe més jove d’aquestes contrades occidentals té un interès notable per als qui sempre suquen pa en el temes més morbosos.
El cert és que fa dies que els mitjans audiovisuals han convertit aquesta renúncia en un espectacle bastit amb conceptes misògins, masclistes i homòfobs sense cap mena de pudor ni contenció. No en podíem esperar cap altra cosa, potser esperàvem que TV3 fes ús d’una discreció i objectivitat superiors al que hem pogut extreure d’alguns comentaris.
De tot el que m’ha arribat, em quedo amb les paraules de Sor Lucía Caram, que vaig trobar molt encertades i fonamentades en informacions que circulaven per canals que la resta de mortals desconeixíem.
El que demanaria, si tingués cinc cèntims d’autoritat moral, és que deixéssim que Xavier Novell refés la seva vida en pau i que ho fes per retrobar un equilibri personal i emocional que ha fet aigües per totes bandes d’ençà que el van nomenar bisbe de Solsona. Apliquem-li la caritat cristiana que ell no va saber administrar en la majoria de casos en què va haver d’opinar i prendre decisions que la majoria de mortals no compartíem ni acabàvem d’entendre. 

QUINES PENQUES!

El senyor Lesmes, prodigi d’autoritat moral amb segell de l’Opus Dei, malgrat trobar-se en una situació de caducitat que supera de llarg la del darrer iogurt que vaig llençar a les escombraries, es creu en el dret de donar lliçons de democràcia a tort i a dret. Un personatge com ell, que creu trobar-se just per sota de déu de l’escalafó de l’autoritat del país, no podia deixar passar l’oportunitat de fer el que saben fer els de la cúpula judicial: aprofitar el recurs de la hipotètica, pervertida i trepitjada separació de poders, que ara sí que li convé, per provar de soscavar els fonaments del govern actual.
Quina autoritat moral té el personatge en qüestió per erigir-se en garant d’una justícia imparcial quan s’han dedicat a pervertir-la fins al punt que han rebut advertiments de tots els organismes mundials que els criden a l’ordre i a la rectificació? Cap, no en té cap, però veure la ministra de justícia i la fiscal general de l’estat al seu costat amb posat de xais desvalguts diu molt de per on van els trets.
I per què no va fer cap referència al pollastre de corrupció que té muntat l’edifici de la corona, aprofitant que hi tenia el rei? Podria considerar-se deslleialtat institucional, es veu.   
D’altra banda, si tan preocupat està per la renovació del CGPJ, té una solució molt fàcil: dimitir, dimitir ell i tota la tropa que seuen a la mateixa taula. D’aquesta manera al cap de quinze dies tindríem renovada la cúpula del tercer poder de l’estat.
Per què no ho fa? Perquè potser els qui realment manen en aquest país que tenen collat amb l’afany de mantenir-lo com el seu negoci particular i traspassar-lo als seus hereus (tercera generació postfranquista) veuen perillar els seus privilegis. Deu ser això. És més fàcil donar la culpa als polítics, que no dic que no la tinguin, però no deixen de ser quatre estevets que durant un temps mamen de franc a costa de l’erari públic. Els qui hauríem de passar per la pedra són els que en mamen des que van néixer, però aquests, que es poden identificar amb facilitat, sempre resten rere les bambolines, no surten mai a escena. 

UN PAPA "INDEPE"?

El Papa Francesc ens té ben acostumats a rebre’n una de freda i una de calenta, però el que ha dit en una entrevista a la “Cope” (la cadena carca dels bisbes espanyols) val la pena tenir-ho en consideració. Els ha vingut a dir que a Espanya s’han de reconciliar amb la seva història i que la unitat no s’assolirà sense la reconciliació dels pobles. I ha gosat esmentar l’exemple de Kosovo com a model d’una societat autodeterminada que s’està refent.
La referència de Kosovo no és gratuïta, perquè tots sabem que l’estat espanyol es nega a reconèixer la seva entitat i fot el ridícul cada vegada que ha d’esmentar aquest país o la seva selecció de futbol, per exemple.
Que un papa, que no deu ser gens aliè a les barbaritats comeses per l’església catòlica alineant-se amb el franquisme i proclamant el nacionalcatolicisme, clavi aquesta estirada d’orelles al sector més carca del nacionalisme unionista espanyol, ha de ser un motiu de satisfacció per a tots els que volem que la nostra trista realitat s’internacionalitzi a desgrat dels esforços de la “Marca España”.
Ara només faltaria que, instal·lada en un anticlericalisme obsolet, la nostra esquerra independentista ignorés o menystingués el seu raonament. Hauríem de reclamar i exigir l’opinió de la dreta i la ultradreta espanyola, molt aficionades a reescriure la història en lloc de cercar els ponts de diàleg que han anat dinamitant sistemàticament.
“Con la Iglesia han topado, amigo Sancho”, però el bisbe de Roma queda lluny, molt lluny, tant físicament com en relació a la seva ètica. 

NO TÉ REMEI, AQUEST BENEIT!

Que el senyor Salvador Illa no em mereix cap mena de simpatia, ans al contrari, és cosa sabuda a causa de les diverses ocasions en què hi he fet referència i mai de forma gaire agradable. Que el seu partit em resulta més aviat indigest d’ençà que la seva deriva ideològica el van portar a perdre el tímid tarannà nacionalista que els permetia afirmar que teníem dret a l’autodeterminació en forma de referèndum, també deu ser d’una evidència meridiana. Fins aquí, res de nou.
Però la darrera atzagaiada d’aquest prodigi de la política que s’autoanomena cap de l’oposició ha anat més enllà de tot el que la meva ment perversa podia imaginar. Ha gosat afirmar que el “procés” és el pitjor que li ha passat a Catalunya els últims tres segles. I s’ha quedat tan ample!
De vegades penso que no deu ser una qüestió d’incultura. Una persona una mica llegida, i considero que ell ho deu ser, no pot dir aquestes barbaritats sense que algú el condemni a l’ostracisme la resta dels seus dies. Per tant, he d’entendre que hi ha mala fe manifesta, una mala fe que fins ara només atribuíem a la dreta-dreta i l’extrema-dreta, molt amants de reescriure la història.
És molt fort que el que nosaltres vam viure com un moviment de base, de poble, que té voluntat de refermar-se en la seva condició nacional, fugint de tota mena de violència i usant recursos democràtics, hi hagi un beneit que ho considera pitjor que els quatre fets que esmentaré: els Decrets de Nova Planta de Felip V, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i els 40 anys de dictadura d’en Franco.
S’han de tenir quadrats i de la mida dels del toro d’Osborne per dir aquesta salvatjada! I no hi haurà ningú que el faci callar? 

EXALTACIÓ FEIXISTA

Per ordre del Tribunal Superior de Justicia de Madrid, l’Ayuntamiento de Madrid ha restituït el nom de General Millán Astray a un carrer que en temps de la Manuela Carmena va passar a dir-se Maestra Justa Freire, una mestra modèlica d’idees massa progressistes per poder tenir el seu nom al “callejero” de Madrid.
La cosa no acabarà aquí, perquè després de la demanda de la Fundación Francisco Franco y la Plataforma Millán Astray el TSJM ha determinat que s’han de recuperar els carrers Caídos de la División Azul (Memorial 11 de marzo de 2004), Hermanos García Noblejas (avenida de la Institución Libre de Enseñanza), El Algabeño (José Rizal), Crucero Baleares (Barco Sinaia) y la glorieta de Cirilo Martín (Ramón Gaya).
Sembla increïble, oi? Doncs és la pura veritat. Mentre uns ens esforcem per tirar endavant la Llei de la Memòria Històrica, que sempre resultarà massa complaent amb els qui es van aixecar en armes contra la República, la judicatura segueix entestada en el blanqueig d’una dictadura salvatge de la qual encara n’estem patint les conseqüències.
Us imagineu que a Alemanya hi pugui haver una placa de carrer amb el nom de Joseph Goebbels? Seria un escàndol sensacional. Doncs de fet tenien més o menys el mateix càrrec en els governs de les dues dictadures amigues: la responsabilitat de la propaganda.
I encara els sembla que es poden considerar una democràcia europea! 

POBRES GALÀPETS? POBRES PAGESOS!

 La imatge de dues dotzenes de galàpets fregits elèctricament per una graella disposada a terra per evitar que s’escapessin les vaques devia tenir un punt de corprenedor, s’ha de reconèixer.
Si et trobes amb una realitat d’aquest tipus, què fas? Demanar qui és el propietari de les vaques i dir-li que estigui al cas, que tanqui el corrent a la nit que és quan els aquests animalons tenen una vida més activa, potser. Doncs no, el millor en aquests casos és treure’n imatges impactants i penjar-les a la xarxa per a escarni del culpable i lluïment d’ecologistes radicals amb poc coneixement del medi.
Resultat: una multa de 5.500 € per al pobre pagès que mai no seria capaç de matar un galàpet perquè és perfectament conscient que es tracta d’un animal beneficiós.
Molts ens acabem d’assabentar que aquests animalons estan protegits per perill d’extinció, un extrem que trobo una mica exagerat. Qui es troba en perill greu d’extinció és l’ofici de pagès, em sembla, i atzagaiades com la que ens ocupa no crec que els ajudi de cap manera a fer front a les greus dificultats que amenacen la subsistència de la seva espècie.
Un problema que es podria haver resolt per la via del diàleg i buscant solucions alternatives se’ls ha escapat de les mans per l’alarma creada per ecologistes sensacionalistes i excés de zel dels Agents Rurals, que li havien suggerit un remei que era pitjor que la malaltia: aixecar un pam de terra el filat.
Per cert, algú s’ha entretingut a calcular a quin preu li surt el quilo de galàpet al pagès damnificat? Aproximadament 1.500 €. 

IMPERDONABLE INTROMISSIÓ

 Un jutjat de Castelló obliga l’hospital de Vila-real a fer un tractament a base d’ozó a un malalt greu de Covid. Ha atès la petició de la família i ha decidit en contra de l’opinió de l’equip mèdic que el tracta i que no té cap aval científic ni de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris.
Era d’esperar. Podíem trigar més o menys, però si la judicatura té mans lliures per fer i desfer en tots els afers polítics, un dia o altre havia de passar per damunt dels metges i personal sanitari per decidir quin tractament s’havia d’administrar a un malalt. Es veu que els anys d’estudi per arribar a assolir una plaça de jutge també deuen incorporar bona part del pla d’estudis de Medicina.
Si realment la família desitjava un tractament alternatiu al que els oferia la sanitat pública, sempre podien recórrer a la medicina privada, perquè ara resulta que la resta de mortals d’aquest país potser ens sentim menystinguts en un greuge comparatiu evident.
El tractament l’ha fet un equip extern i a més la família ha tingut la santa barra de denunciar l’hospital per obstaculitzar la seva feina. Aquesta família es mereix un 10 de totes, totes.
Això passa el mateix dia que el TSJC ha anul·lat l’ordre de la Generalitat per mantenir el toc de queda a partir de la 1 de la matinada, que afectava més de 160 municipis i resolia en bona part els conflictes juvenils a la zona de la costa, deixant només 19 localitats afectades. Sobretot, que no es vegin afectats drets fonamentals, perquè moure’s d’1 a 6 de la matinada és vital per a molta gent.
De debò que no hi ha ningú capaç de posar límits a aquesta mena de gent que mana molt més que els que són triats democràticament? 

FALTA SENTIT DE L'HUMOR

La senyoreta Ylènia Morros, regidora de Feminismes de l’Ajuntament de Navarcles va interrompre un monòleg humorístic sortint en defensa dels col·lectius minoritaris que es podien sentir ofesos pel seu contingut. Ha dimitit, amb excuses i missatges un punt rocambolescos, però ha dimitit, fet que l’honora i em condiciona una mica l’argumentació que desitjava fer al voltant del seu acudit.
Si acceptem l’humor com una pràctica saludable de la imprescindible crítica social que convé per mantenir viva i desperta la gent, convindrem que la seva pràctica pot afectar qualsevol àmbit i qualsevol col·lectiu de la nostra societat, amb l’única limitació de la barrera de l’insult i el mal gust, tot i que això darrer és massa subjectiu per poder-ho tenir present.
El que he pogut veure de la seva intervenció em confirma que aquesta a aquesta noia li calia un minut de glòria per demostrar que la seva condició moral es trobava per damunt de la resta d’assistents a l’acte, però va errar el lloc i la manera d’aconseguir-ho.
A més, el tema de sexualitat i gènere se’ns ha arribat a fer tan complex i carregós (cada dia que passa afegeixen una nova inicial a LGTBI) que, almenys pel que fa a la meva persona, he optat per abandonar en l’intent de la seva comprensió i no donar opinions, perquè la meva simplicitat argumental segur que toparia amb persones que deuen haver fet tesis doctorals sobre el tema i acabaria desautoritzat, moix i fugint amb la cua entre cames.
Però segueixo pensant que s’ha d’acceptar que algú faci broma fins i tot d’allò que tu pots tenir per més sagrat. Si comencéssim per fotre’ns de nosaltres mateixos estic segur que la pau al món estaria garantida. Falta sentit de l’humor i sobren feridures d’amor propi. 

ELS SENGLARS DE COLLSEROLA

Tothom patint pels atacs dels ossos (óssos, abans) al bestiar del Pirineu i resulta que un senglar ha mossegat el cul d’una dona a Collserola. Això no seria notícia, ho seria que la dona hagués mossegat el senglar (acudit una mica vell), però la seqüela dels esdeveniments ens porta una perla fabulosa: la dona ha denunciat el Parc de Collserola per no fer els advertiments oportuns de l’existència de senglars potencialment perillosos. Encara bo que no ha denunciat el senglar, perquè si el troben, el jutgen i ha de pagar-li indemnització, ja ha begut oli: perdrà tot el poc patrimoni que deu tenir, pobre bèstia!
La ximpleria humana, que s’incrementa com més urbanita es torna (només cal que recordeu allò de les campanes de Banyoles), no té fronteres, i en el cas de les denúncies jo diria que comença a patir la síndrome de la societat americana. “Aquell malparit em va fotre una queixalada al cul, però miraré a veure si en trec una picossada que em permeti pagar-me les vacances al Pirineu l’any vinent.”
I ves que l’any a sobre no se li obri el cel en forma d’un ensurt provocat per un os (ós, escrivíem abans) que li permeti denunciar l’espai natural protegit per manca d’informació sobre l’existència de bèsties potencialment perilloses.
I així anar fent. I cada vespre sortir a la plaça a veure si baixen els senglars de Collserola i donar-los les sobres del sopar. Són tan macos! 

QUE TE VAYA BONITO!

El mateix dia els diaris compartien dues dades: la Unió Europea feia una injecció de 900.000.000 d’euros a la Generalitat i el Barça reconeixia un deute de 500.000.000 d’euros en el darrer exercici econòmic.
A mi, les xifres monetàries que excedeixen les quatre xifres em fan ballar el cap, per tant no em puc ni imaginar el munt de calés que representen aquestes dues dades. Però sí que soc capaç de comparar-les. I m’esgarrifo. Al govern li plouen un grapat de milions que necessita més que la pluja que no cau aquest estiu i sembla que podrà usar-los per resoldre misèries de la pandèmia i encarar el futur amb un cert respir. El Barça ha dilapidat la meitat d’aquesta quantitat en fitxatges i sous inflats de futbolistes mediocres, sous de tècnics i assessors de dubtosa competència, comissions, celebracions diverses... I no passarà res?
Encara bo que han renunciat a renovar en Messi, perquè les quantitats de què parlaven haurien de ferir la consciència de qui ho proposava. Per cert, parlant d’aquest personatge que ha donat tantes alegries al Barça, si comptéssim a quant surt cada una d’aquestes alegries en forma de trofeus, potser ens miraríem les coses d’una altra manera.
Ja ho sé, ja ho sé, no n’hi ha cap d’altre com ell, és el millor i se l’ha de pagar pel que val, diuen. Realment val tant? Realment el personatge en qüestió, en un gest d’agraïment cap al país i al club que li han donat tot, ateses les circumstàncies actuals, s’avindria a jugar de franc si convingués, per tant no cal posar-lo en un altar, més aviat dir-li “Bon vent i barca nova!”
I encara una darrera qüestió que fa dies que em balla pel cap. D’aquí a un any sentireu en Messi parlant en francès. Aquí, tot i viure-hi dues dècades llargues, no li hem sentit dir ni un mot en català. Jo diria que en això de la llengua caldrà començar a canviar d’estratègia. 

LLIBERTAT INDIVIDUAL I RESPONSABILITAT SOCIAL

Vagi per endavant el meu respecte per tots els plantejaments creences i actituds personals, fins i tot per aquells que no comparteixo ni compartiré mai, però l’expressió de llibertat és sagrada. Si dic això és perquè també em van ensenyar, digueu-me xaruc, que la meva llibertat mai no seria completa perquè s’acabava tot just allà on començava la de l’altre amb qui havia de conviure.
Sembla com si s’anés estenent la moda de declarar-se antivacunes fent servir moltes i diverses argumentacions, algunes de les quals ja s’usaven amb més o menys encert pels antivacunes que feien voleiar aquesta bandera mentre s’aprofitaven de la vacunació de la resta de mortals per poder sobreviure a les malalties contra les quals es negaven a protegir-se.
En l’actualitat, crec que negar-se a ser vacunat, tot i que deu ser un dret individual inalienable, és d’una irresponsabilitat social aclaparadora, una mostra d’insolidaritat flagrant i una manca d’empatia deplorable.
Sense vacunes, què hauria passat a les residències de gent gran? Ja no recorden la primera onada que es va emportar per davant milers d’avis? Com interpreten l’evidència que ara el virus s’està acarnissant entre les persones més joves, les que encara no s’han vacunat convenientment?
Penso que la determinació del president francès d’exigir-la per poder accedir a qualsevol esdeveniment de més de 50 persones, per pujar a un tren o a un avió, és molt encertada. Penso que és d’aplaudir que exigeixi al seu personal sanitari la vacunació a risc de quedar-se sense paga a partir de setembre.
Com es pot permetre que tot un grup d’avis d’una residència s’hagin hagut d’aïllar pel positiu d’una treballadora que es va negar a vacunar-se? Insisteixo: una cosa és la llibertat individual i l’altra la responsabilitat social, la solidaritat i l’empatia que hauríem de mostrar els ciutadans d’una societat democràtica. 

BATALLES AL PARC

Ahir al Parc Xavier Roca Vinyes es van aplegar un parell de centenars de joves per assistir a un espectacle de Música Freestyle i un concurs de batalles de rap. La murga va començar pels volts de les 7 de la tarda i a les 10 del vespre encara estaven torturant les orelles dels veïns. “Rapidito, que los del Ayuntamiento nos van a chapar”, deia tot sovint el presentador que bramava com si s’adrecés a un camp de futbol ple.
Més de dos-cents joves aplegats sense respectar les distàncies de seguretat i amb absència total de cap protecció, perquè no vaig veure ni una mascareta, resultaven un espectacle força dantesc en els moments que estem vivint. Espero que no els veiés cap sanitari dels que tornen a pencar amb estrès a l’hospital, perquè li haguessin vingut ganes d’agafar un bat de beisbol i repartir estopa. Ignoro si va venir ningú de la Guàrdia Urbana a fer posar seny, però em temo que no.
Tres hores llargues de lladrucs amb pretensions musicals són difícils de suportar fins i tot per al públic assistent, perquè a les 9 del vespre només quedaven els quatre gats incondicionals. Vaig pensar que tenim sort que el català no serveix per a aquesta activitat, perquè resultaria un atac més i ja en portem massa. Ep!, Lildami i Senyor Oca, ja em perdonareu perquè sou una excepció respectable i digna d’aplaudiment.
Mentre intentava seguir les notícies de la tele, vaig pensar que algú els hauria fer notar que el parc és molt gran i que podien anar a la part de prop del riu on només molestarien els ànecs collverds que són força soferts. I ja posats a fer propostes, podien haver encarat els bafles cap a l’espai obert, no cap als habitatges on devien fer retrunyir els vidres dels pisos més baixos.
El parc en qüestió habitualment ja presenta una fauna prou variada, i sovint hem de desallotjar ocupes de les instal·lacions infantils perquè els nets puguin fer-ne ús, i recordar-los la utilitat de les papereres. No cal pas que el promocionin per ampliar les espècies de l’ecosistema. Estic convençut que a la zona esportiva s’haurien esplaiat a gust sense molestar ningú. 

COSAS VEREDES...

El dia 1 d’octubre de 2017, a Sant Carles de la Ràpita les forces d’ocupació van repartir tanta llenya com van poder fins que la gent del poble els va fer recular i marxar amb la cua entre cames. Entre els que voltaven pel lloc de votació, vestit de paisà per intentar passar desapercebut, hi havia un suboficial de la Guàrdia Civil resident a Tortosa. “Si no vols pols, no vagis a l’era”, se li podria haver aconsellat. En una comarca petita on tothom es coneix, és difícil pensar que ningú no et clissarà, i el van fotografiar, identificar i publicar la seva imatge a les xarxes socials. Una mestra jubilada de Palafrugell se li va acudir escriure a facebook: “Viu a Tortosa. Fem-li una visita i li tornem el favor”.
Més que no pas una amenaça, ho trobo un comentari sarcàstic com tants se n’arriben a fer a diari. Però es veu que el personatge en qüestió no ho va veure de la mateixa manera, la cosa es va complicar i van arribar a instruir un sumari de més de 1.000 folis. Tenint en compte que el guàrdia civil va patir un atac d’angoixa, va agafar la baixa i va obtenir el reconeixement d’un 50% d’incapacitat, ja us adoneu del tractament hiperbòlic que va tenir un afer que no tenia cap transcendència, més enllà de la que va voler donar-li un instructor que ja ens imaginem com devia treballar si tenim en compte els informes del tinent coronel Baena al judici del Suprem.
I vet aquí que la Mariona Reig, que durant tota la seva trajectòria com a mestra va lluitar per inculcar valors de democràcia, diàleg i respecte als seus alumnes, ara es troba acusada d’un delicte d’injúries, amenaces i incitació a l’odi. Òbviament la causa s’hauria d’arxivar, perquè el mateix fiscal ha instat en aquest sentit, però la jutgessa és del morro fort i s’hi nega.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”. 

LES CAMPANES

Parlo de memòria i no em voldria equivocar, perquè ja se sap que a partir de certa edat hom comença a patir llacunes lamentables, però fa uns anys algú va aconseguir que als cavalls que pasturaven pels prats de Llanars se’ls emmudissin les esquelles embolicant el batall amb un drap, amb la finalitat que algun pixapins torracollons pogués dormir plàcidament. Es veu que el so cadenciós i compassat d’una esquella, que mai no ha molestat ningú a muntanya li resultava tan irritant que no podia conciliar el son.
Avui hi he pensat quan m’he assabentat que a Banyoles el rector de Santa Maria de Turers ha decidit silenciar les campanes de les 10 del vespre a les 8 del matí perquè els estadants d’un bloc de pisos turístics que hi ha a prop es queixaven que no podien dormir.
Vaig viure vuit anys a tocar del campanar de Calldetenes, que tocava els quarts i les hores amb precisió suïssa durant tota la nit, i el seu so mai no em va fer cap nosa, ben al contrari el tenia per un missatge de pau i serenor, a banda que podia saber l’hora sense necessitat d’haver de consultar cap rellotge.
Trobo lamentable la decisió presa pel mossèn, amb l’excusa que vol evitar baralles, de la mateixa manera que trobo genial la cassolada que els veïns han organitzat i que espero que duri uns quants dies. Jo la faria per sistema de 10 a 12 davant dels allotjaments turístics per recordar-los que no pot ser allò tan gastat que “de fora vingueren que de casa ens tragueren”. En el seu cas els aplicaria una altra dita molt més interessant: “Si no vols pols, no vagis a l’era.” 

PAÏSOS CATALANS

El senyor Casado, una persona extraordinàriament culta i formada universitàriament amb màsters arreu del món, ha pontificat la inexistència dels Països Catalans afirmant que a Ses Illes no es parla català, sinó “mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterés” quatre nous idiomes per afegir a la llista de les aproximadament 5.000 llengües existents arreu del món. Faria riure, o pena potser, si no fos per l’odi que traspua contra tot allò que tingui a veure amb el català, si no fos perquè darrere d’aquestes paraules hi ha fins i tot acadèmics que les subscriurien, com van fer al País Valencià, per impedir la unitat d’una llengua reconeguda en tots els àmbits lingüístics seriosos.
És tan vella la cita “divide et impera” (Juli Cèsar) i sempre ha donat tan bons resultats que encara hi confien. Nosaltres, en tot cas, seguirem reforçant l’Institut Ramon Llull i tindrem cura especial de mantenir molt bones relacions amb els germans del sud, que cal reconèixer que tenim una mica abandonats; amb els de l’est, que sempre han refermat el seu caràcter catalanoparlant; amb els del nord, que ara es troben  patint una altra onada catalanofòbica; amb els de la franja l’oest a qui el senyor Lambán voldria ignorar de totes totes; fins i tot amb els de l’Alguer, que són els més allunyats, i amb els de la comarca del Carxe a Múrcia de qui sempre ens oblidem. 

CENTRALITAT MALALTISSA

Enormement interessant el que es desprèn d'aquest mapa. El que no sé és com encara som del color que som després de tot el que ha succeït els darrers anys.

A tot això, significar que la riquesa de Madrid s'explica sobretot pels avantatges fiscals (que encara sembla que aniran a més) i perquè el 65% de l'adjudicació d'obra pública de tot l'estat se segueix fent a empreses amb seu a Madrid encara que les obres s'hagin de realitzar a la Conxinxina. Només falta que l'eix de desenvolupament del Mediterrani el desviïn cap a Madrid.

Ara sembla que els socialistes valencians (ja era hora, Ximo Puig!) es comencen a revoltar.

 

ELS BOMBERS SERAN SEMPRE NOSTRES

Avui em toca parlar dels membres del cos d’un servei públic que acostumen a passar per davant de casa amb camions de color vermell i la sirena a tot drap. Fins fa poc encara lluïen als vehicles la inscripció “HOLA DEMOCRÀCIA”, que algun comandament poruc va obligar-los a retirar, com també els van fer retirar una estelada enorme que havien posat en un pi a l’entrada del parc. El seu compromís i la determinació de protegir-nos de les garrotades al referèndum d’aquell 1 d’octubre quedarà per sempre a la nostra memòria, potser per a greuge dels Mossos d’Esquadra que sempre n’han estat una mica gelosos perquè a ells no els toca mai repartir estopa i sempre queden com els bons de la pel·lícula.  
Sempre els he envejat una mica, potser perquè els reconec un valor i un lliurament personal del qual difícilment seria capaç de disposar. Veure’ls treballar en l’extinció d’aquests darrers incendis sota un sol de justícia, amb l’equipament ignífug que deu pesar com un mort, carregats amb una motxilla, les mànegues i les eines sense defallir, provant de salvar ni que sigui una quartera més del foc devastador, me’ls elevava a la categoria d’herois.
Per això, quan m’he assabentat que els dos imbècils que van provocar l’incendi d’Horta de Sant Joan ja fa una dècada amb el resultat de cinc bombers morts i un de greument cremat se’n sortirien sense judici i només amb penes entre 3 i 4 anys, m’he indignat. Que barates resulten segons quines morts!
Almenys haurien d’estar obligats la resta dels seus dies a passar els caps de setmana fent neteja preventiva de bosc. Com també ho haurien d’estar els beneits que es dediquen a soldar i usar serres radials a tocar del bosc. I el que va llençar la burilla des del cotxe a prop de Llançà.
Potser llavors aniríem entenent que en això dels focs la millor feina que podem fer tots plegats és evitar que comencin. Si es generen de forma fortuïta, res a dir, per això comptem amb aquests professionals que mai estaran prou ben valorats. Però els que s’originen per imprudències, mals comportament o intencionadament, aquests haurien de ser responsabilitat nostra. 

APRENDRE LA LLIÇÓ

La senyora Isabel Rodríguez, actual ministra de Política Territorial i portaveu del govern, ha quedat molt descansada després d’afirmar que espera que “el independentismo haya aprendido la lección”. Que una persona acabada d’arribar a la feina se la vegi tan lleugera de llengua no aporta bones vibracions per al futur immediat. A veure si encara farà bo l’inútil de l’Iceta de qui ha heretat funcions de comandament.
Una persona que sigui capaç de dir això en públic no me la imagino a la taula de negociació Estat Generalitat a no ser que el seu objectiu sigui torpedinar des de dins qualsevol possibilitat de diàleg. Si no la desmenteix el senyor Sànchez, voldrà dir que opina el mateix, per tant “apaga y vámonos!”
No senyora. No hem après la lliçó perquè a casa nostra no som d’aprendre a hòsties i portem tants anys rebent-ne que al final ens hem tornat mesells. El que abans pensava una mínima part de catalans, ara ja s’ha convertit en el credo de la meitat (aproximadament, que no ho sabrem fins que no ens comptem de veritat), i si ens va motivant amb missatges d’aquest tipus estic segur que la cosa anirà en augment.
Tenir els sants ovaris de dir que devem après la lliçó quan la repressió continua i des del govern central no són capaços d’aturar-la perquè ara ja s’adonen que els poders retrògrads també els toquen el crostó, és d’una insensatesa descomunal. Però, venint d’on ve i tenint com a cap de files l’Emiliano García-Page, ja ens podíem esperar ciris trencats d’aquesta mena.
Vostè segueixi fent de toia a les rodes de premsa del govern central, perquè suposo que ja té clar que aquesta és la funció que li han donat, i si de cas no opini gaire a títol personal, perquè se li veurà el llautó. 

AUTOCRÍTICA

Fer autocrítica i reconèixer els propis errors ens fa humans, ens apropa als altres i facilita que els qui ens envolten ens agafin confiança. El doctor Argimon ho ha fet i amb aquest gest s’ha guanyat l’aprovació i l’agraïment dels qui comencem a sentir-nos excessivament neguitosos per causa de la cinquena onada de la pandèmia. És un gest que no abunda entre els qui ens governen i ha hagut de ser una persona tècnica sense ambició política qui els ha donat una lliçó magistral.
A veure si n’aprenen! A veure si de passada aprenen a dir les coses pel seu nom i poden recuperar uns grams de la confiança que els hauríem de tenir per viure amb la tranquil·litat de saber que estem en bones mans. 

LA DECADÈNCIA D’UN ESTAT EN FALLIDA DEMOCRÀTICA

Que el Tribunal Constitucional, que sempre havia procurat sentenciar per unanimitat, tiri per terra l’estat d’alarma de la primavera del 2020 que el Govern Central va aprovar sempre amb el vist-i-plau de gairebé tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, i ho faci amb sis vots a favors i cinc en contra diu molt del que s’està coent a les altes esferes del poder judicial.
M’emprenya una mica que el sisè vot sigui d’una magistrada que vam proposar des de Catalunya i que porta el meu cognom. Al començament semblava fins i tot “progre” per comparació amb altres interfectes del TC, però de mica en mica ha anat girant cap a la dreta i l’ha ultrapassada per alinear-se amb les postures de Vox. El que us deia, emprenya una mica que sigui d’aquí, però ja hi estem acostumats.
A banda de la magnitud del problema que cau al damunt del Govern de l’estat amb aquesta decisió, que només és la punta de l’iceberg perquè després aniran declarant inconstitucionals les darreres lleis mínimament progressistes que s’han aprovat darrerament (eutanàsia, LGTBI, etc.), hi ha una cosa molt clara: la desintegració progressiva dels aparells democràtics de l’estat que cada dia que passa ens regalen un nou episodi de decadència.
Al final potser resultarà que allò tan innocent de l’1 d’octubre de 2017, que no era res més que una poruga i mal plantejada maniobra de xantatge amb la intenció que l’estat central es dignés asseure en una taula de diàleg, ha provocat tot un seguit de neguits, frisances, presses i temences als poders profunds de l’estat, aquells que encara mamen de l’època franquista, que cada dia que passa es mostren més a cara descoberta. Deu ser l’únic èxit que hem obtingut, perquè la resta són tot garrotades.
A veure si a la resta de l’estat hi ha algú que se n’arriba a adonar. Què pensaven quan des d’aquí els dèiem que amb les maniobres jurídiques de repressió de l’independentisme hi acabaríem perdent tots? L’aplicació del 155 no era inconstitucional, no. Ho és una declaració d’estat d’alarma sense el qual hi hauria 100.000 morts més comptats.
Sánchez, oi que ja veus la guillotina muntada en un cadafal davant de la Moncloa? No? No trigaràs gaire en adonar-te’n. La llàstima és que hauran enviat a fer punyetes (una velada referència als jutges) la mínima pseudodemocràcia de què hem gaudit aquestes dècades. 

UNA ALTRA IMMORALITAT

Però que considerat, responsable, atent i implicat amb el projecte d’una entitat que vol ser més que un club! Evidentment estic parlant d’en Messi, que accepta reduir-se el sou (que generós!) per signar un contracte que el portarà a percebre 40 milions d’euros cada una de les cinc temporades properes.
Jo és que no m’imagino què deu sentir una persona que només per llevar-se cada dia li ploguin 100.000€. Ho trobo immoral, absolutament immoral, i tenint en compte que el personatge en qüestió es va haver d’asseure a la banc dels acusats en un judici per frau a la hisenda pública, hi podria afegir tres o quatre apel·latius més que farien mal a les orelles.
Ja ho sé, ja ho sé que és únic, que remena la pilota com ningú, que ha portat molts dies de glòria a un club que portem al cor, però una cosa no treu l’altra. Veure com milers de joves amb una formació acadèmica important han d’emigrar per anar a convertir-se en mileuristes en un país forà, mentre un personatge que deu tenir els estudis bàsics justets (no fa cara d’haver llegit gaires llibres) cobra una morterada d’un club que ha de fer equilibris comptables per poder mantenir-li el sou, m’indigna. Què voleu que us digui!
Veure com el club ha de vendre, i de vegades regalar, jugadors bons formats a la Masia per poder pagar aquesta i altres estrelles de l’esport, em fa mal al cor. Veure com hi ha qui cobra en un dia el que una noia de l’equip femení ingressa en dues temporades em remou les entranyes. No hi puc fer més. 

AGRAÏMENT A MARC JUÀREZ

Gràcies per dir amb poques paraules (és el discurs d’un home amb carrera tècnica i no d’un estudiant de lletres) allò que la majoria d’estudiants universitaris pensa i poques vegades es diu en tribuna pública.
Escoltant els teus raonaments he pensat que m’hauria agradat tenir-te a classe perquè els estudiants amb personalitat i sentit crític de la realitat no abunden i poques vegades en pots gaudir com a mestre i aprendre’n.
Sentint el que dius, constato el que ja suposava: que la universitat segueix ancorada en metodologies obsoletes i que cada professor es limita a abocar la matèria específica que li han encomanat sense la necessària coordinació amb els companys amb la finalitat de garantir que la formació dels alumnes sigui global, coherent i completa.
Sentint el que dius, que acabeu aprenent sense entendre res, no puc estar-me de recordar que a l’antic batxillerat vaig estudiar tots els casos de les declinacions del llatí sense comprendre mai que responien a funcions dels sintagmes nominals dins una frase, cosa que vaig copsar molts anys més tard, quan ja tenia el llatí oblidat i feia classes de llengua i literatura a l’antiga EGB.
Veig que han passat els anys i el sistema educatiu, sobretot el superior, ha evolucionat ben poc. Una pena.
Desitjo de tot cor que, acabat el grau d’enginyeria mecànica, trobis una ocupació adient a casa nostra i no hagis de fer el que dius que fa la majoria: anar a treballar a l’estranger per guanyar-se les garrofes. No estem per malbaratar el talent i l’empenta de les generacions de joves que aneu acabant la vostra etapa formativa. 

HO TROBO IMMORAL

Ja fa molt de temps que quan veig algú podrit de diners no em puc estar de pensar que o bé és un lladre, o un estafador, o un defraudador, o és fill d’algú a qui se li podrien aplicar aquests apel·latius. De vegades no només ho penso, sinó que ho verbalitzo i constato que molts dels qui em senten coincideixen amb la meva opinió.
Per això quan m’he assabentat que un d’aquests multimilionaris, Richard Branson, s’ha permès fer un viatge a l’espai exterior d’una hora de durada per poder experimentar la ingravidesa durant 3 minuts, he pensat que poques coses més immorals hi poden haver al món en moments com els actuals que a tothom se li demana contenció en l’ús d’energia fòssil i circula un neguit creixent per l’escalfament global del planeta i el canvi climàtic.
L’energia consumida per al caprici d’aquest bandarra es podia haver estalviat, certament, i es podia aprofitar per a finalitats més humanes i socials.
Però no és l’únic a qui li ha sortit la vena de programar viatges de turisme espacial. Jeff Bezos (Amazon) i Elon Musk (Tesla) es troben immersos en una carrera per aconseguir liderar aquesta estupidesa a la qual només tindran accés aquells que deia: lladres, estafadors, defraudadors i genteta d’aquesta mena.
Allò que us deia: una immoralitat de l’alçada d’un campanar. 

DETALLS DE LA REMODELACIÓ DEL GOVERN

 El senyor Sánchez podria haver aprofitat per retallar carteres ministerials, atès que la IDA, el seu malson com a presidenta de la Comunitat de Madrid, tira endavant la gestió amb només 9 conselleries. De fet l’actual deu ser el govern més ampli de tota la història de la democràcia, però s’ha limitat a afegir-hi més dones, cosa que em sembla molt bé, perquè són bones gestores i acostumen a resoldre els conflictes amb una certa visió de futur. Dit això, parlaré de dos detalls que potser han passat desapercebuts.
Ben poc ha trigar el president del govern central en adonar-se de la perla que va adquirir a Catalunya com a ministre. Com podia pensar que una persona sense formació superior, que ha viscut tota la vida esquenadret, podria tenir a les mans un ministeri que controla el funcionariat estatal? Òbviament ha durat mig any i l’ha premiat amb el Ministeri de Cultura que està completament buit de competències transferides a totes les comunitats autònomes. El referit ministeri també conté l’esport, que en el seu cas provoca si més no un cert somriure per sota el nas, atès que ningú se l’imagina fent cap activitat física que no sigui fer el ridícul damunt d’un empostissat fent veure que balla en una campanya electoral. Ves que no recuperi el seny i la vena nacionalista que tenia el PSC i acabi acceptant les seleccions catalanes!
L’altre detall interessant (perquè tothom s’ha afanyat a dir que el PSC guanyava pes en el govern de l’estat) és el que s’ha marcat donant el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana a la Raquel Sánchez Jiménez. Fixeu-vos que li toca gestionar l’afer enverinat de l’ampliació de l’Aeroport del Prat. Tot un regal per a una persona que ha demostrat que en la seva gestió municipal ha tingut en compte la sostenibilitat i una agenda ecològica que ara es posarà a prova. I ho ha fet com a alcaldessa de Gavà a tocar del ditxós aeroport. Res no és producte de l’atzar. Estic segur que ho tenia molt meditat.

D'ESPANYOLS PROGRES...

Que en Víctor Manuel, en Joaquín Sabina i fins i tot el “nostrat” Joan Manuel Serrat tenen un atac d’urticària cada vegada que algú els treu el tema del dret a decidir del poble de Catalunya, és cosa sabuda tot i que ara fa temps que guardaven un prudencial silenci per no perdre la meitat dels seus seguidors, però es veu que l’edat no perdona al primer d’aquests tres i s’ha desbocat en una entrevista a El Mundo.
Que el progressisme espanyol etiquetat d’esquerres fa temps que dona l’esquena a Catalunya per por de rebre clatellots a la resta de l’estat és una realitat demostrable perquè no se’ls ha sentit emetre ni un sol mot de solidaritat amb el nostre poble.
On queden aquells intel·lectuals progres que feien de claca a un PSOE que respectava l’autonomia d’un PSC que tenia el dret d’autodeterminació en els seus programes polítics?
“El abuelo fue picador allà en la mina / y arrancando negro carbón quemó su vida.”
“Millones de puños gritan / su cólera por los aires, / millones de corazones / golpean contra sus cárceles.”
Sisplau, Victor Manuel, després de dir: "¿Que se vote si se quiere ser español o catalán? ¿Pero qué coño es esto?", ni se t’acudeixi tornar a cantar “El abuelo” o “Asturias” perquè podria ser que de sota les pedres apareguessin les teves arrels i acabessin escanyant-te.
Per la meva part, aquestes dues cançons ja les he esborrat de la llista de reproducció que acostuma a acompanyar-me quan vaig amb cotxe. 

A MANERA D’HOMENATGE A MARTA MARCO ALARIO

Potser per deferència hauria d’escriure aquestes quatre línies en castellà, que és la llengua en la qual estimes (no la que volen que estimis), però sé que fent servir la llengua en què estimo i que estimo des que vaig néixer no et faig cap lleig i que essent professora de llengua i literatura no et serà difícil comprendre’n el sentit.

Celebro que hi hagi docents que diguin les coses pel seu nom. He llegit la carta que vas escriure als nois i noies de qui dius que et van decebre i t’haig de dir que estic completament d’acord amb tots els arguments que utilitzes. I penso que algú ha de demostrar una mica de seny enmig d’aquest Cafarnaüm que han muntat la colla d’irresponsables que van organitzar el viatge, els alumnes que van participar-hi i els pares i mares que els van autoritzar.

L’espectacle d’aquests ximples cridant des dels balcons de l’hotel on se’ls havia portat a passar la quarantena i dels seus  pares acusant el Govern Balear de tenir-los segrestats és lamentable, però encara ho és més la decisió de la jutge que els deixa marxar sabent que molts d’ells donaran positiu a les properes hores i acabaran infectant els seus contactes.

Gràcies, Marta, per dir-los les coses clares, sense els eufemismes que sembla que cal usar quan es parla de joves, perquè es veu que per damunt de tot caldria protegir-los. Em vaig jubilar fa dos anys i mentre ha durat la pandèmia no he deixat de pensar ni un sol dia en l’enorme sort que he tingut de no haver hagut de viure-la com a docent. Gràcies a gent valenta, decidida i responsable com tu, les escoles i instituts d’aquest país han pogut mantenir-se oberts per continuar amb la seva tasca educativa malgrat les evidents limitacions. 

BINOMI LLEI-DEMOCRÀCIA

Segons el senyor Casado “La Guerra Civil fue un enfrentamiento entre quienes querían la democracia sin ley y quienes querían la ley sin democracia”. D’aquesta manera posa al mateix nivell els dos bàndols enfrontats i legitima i blanqueja el franquisme.
Per poder ser ocurrent i trobar una frase que passi als anals de la història s’ha de ser intel·ligent i culte, dues qualitats que no aprecio en aquest tifa que actua com a secretari general del PP. I ho dic amb coneixement de causa, altrament hauria obtingut els títols i màsters universitaris pelant colzes, que és una cosa que no ha fet en sa vida. Aleshores, fent gala d’un cinisme i d’una amoralitat que traspassa fronteres, sovint es creu amb el dret d’explicar la història de la forma que més li convé als seus perversos propòsits polítics.
El senyor Casado hauria de saber que la Guerra Civil va ser una rebel·lió militar, un cop d’estat (aquest sí, collons!) en tota regla que va carregar-se la legalitat vigent en forma de república i va instaurar una dictadura despietada que va durar quaranta anys i de la qual encara en patim les conseqüències.
El senyor Casado hauria de saber que la Guerra Civil va ocasionar més de mig milió de morts. Que a la rereguarda dels feixistes se’n van carregar més de 100.000 i a la republicana 50.000. Que acabada la guerra els feixistes van passar els taps de milers de represaliats afusellant-los després de judicis sumaríssim sense cap garantia processal.
El senyor Casado hauria de ser més prudent a l’hora d’elaborar arguments d’aquesta mena, però ni la seva capacitat intel·lectual ni l’estretor de mires amb què analitza la realitat que l’envolta no li ho permeten.
El senyor Casado ha de saber que això de la Guerra Civil va ser un alçament militar feixista recolzat per Hitler i Mussolini per enderrocar una república constitucional a la qual no van donar prou temps per poder-se consolidar. Vaja, exactament el mateix que vam fer a Catalunya l’1 d’octubre de 1917.

“LO ÚTIL EN EL PASADO FUE EL CASTIGO, LO ÚTIL HOY ES EL PERDÓN”

O sigui que fotre un raig d’hòsties als qui anaven a votar el dia 1 d’octubre de 2017 (no oblideu mai aquesta data) era un càstig exemplar. O sigui que l’aplicació del famós 155 (del qual encara en patim les conseqüències) era un càstig exemplar. O sigui que tota la farsa del judici dels encausats pel procés era un càstig exemplar molt útil en aquelles circumstàncies.
Gràcies per posar una mica de llum a tanta ombra, perquè vostès sempre ens havien dit que aquestes actuacions a què em refereixo es donaven en la més estricta aplicació de la llei i, per tant, era tot de justícia.
Gràcies per deixar les coses clares. Ara ja sabem que vostès es mouen en un altre terreny que no té res a veure amb la democràcia i la justícia. I, sisplau, no ens facin agrair el perdó que ara ens dispensen perquè seria una humiliació.
Per cert, l’actuació del Tribunal de Cuentas deu catalogar-se dins el càstig a què es refereix, oi senyor Sánchez? És per assegurar-me que tinc les coses clares.

VIATGES D’ESTUDIS

Cada vegada que escolto l’expressió “viatge d’estudis” referida al merder que han muntat a Mallorca i Menorca amb adolescents que justejaven la majoria d’edat em fa mal. Perquè la qualificació de “viatge d’estudis” no s’accepta ni com a eufemisme, és un sarcasme en tota regla. Segurament, si no hagués estat per culpa de la pandèmia i els contagis ocasionats, tot hauria quedat en uns bonics dies de celebració, amb les corresponents passades de voltes incloses, de la fi d’uns pseudoestudis realitzats durant dos cursos estranys i sota mínims, però va arribar el virus i ho va emmerdar tot.
I què coi es pensaven que passaria? Milers de nois i noies de celebració sense les més ínfimes mesures de protecció era el caldo de cultiu perfecte per a un brot infecciós colossal.
I ara resulta que els pares del nois i noies, pobrets, presenten denúncies per segrests i privació de llibertat als seus tendres, angelicals i desprotegits plançons que han de passar la quarantena “aïllats” en un hotel de quatre estrelles i convidats pel Govern Balear. Fixeu-vos com PP i VOX han corregut a sucar-hi pa.
Jo, sincerament, els faria pagar de la pròpia butxaca les despeses que estan generant. Que ho paguin ells, si són majors d’edat, i si no els seus pares com a tutors responsables del comportament d’un menor.
Acceptar que en plena pandèmia un fill (o filla) faci un viatge d’aquest tipus penso que és denunciable. Com també ho deu ser en el cas dels organitzadors d’aquest despropòsit, darrere el qual simplement hi ha interessos econòmics.
Perquè ara el mal ja està fet, i no crec que el sector turístic balear estigui per tirar coets amb aquesta atzagaiada.