dijous, 31 de desembre de 2020

CAP D'ANY

La lluna plena amb tota la seva ufana, anant a colgar-se rere la Creu de Gurb el darrer dia de l'any, em recorda que som ben poqueta cosa, amb prou feines partícules de pols còsmica d'un univers que mai arribarem a capir, i això en un any que un simple virus ens ho ha demostrat de manera fefaent. Quan aquesta nit aixequem la copa de cava per tancar l'any i enviar-lo a prendre pel sac i generem el missatge acostumat de bons desitjos de SALUT, ho farem amb la humilitat adquirida en la pandèmia i conscients com mai del significat de la paraula.
Ostres, quina pinta de "sermó de la muntanya" que agafa aquest escrit! Però no hauria d'estranyar-me que havent rebut educació als Maristes i a La Salle, i havent dedicat quatre dècades d'exercici del magisteri en una escola cristiana, tot i que força progre, (l'escola, eh!), aquest to un punt místic acabés traient el nas tan bon punt gratés una mica.
En fi, que el meu desig per al nou any seria SALUT I FEINA PER A TOTHOM, perquè al capdavall, comptat i debatut, tota la resta no són res més que pures pamplines.

dimecres, 30 de desembre de 2020

CAP AL TARD

A sol post, tornar cap a casa pel camí vora el riu i redescobrir el silenci que només trenca el cant d'algun ocell tocatardà i el lleu murmuri de l'aigua que en algun punt ha de salvar un petit desnivell. Un punt de pau per als darrers dies convulsos d'un any estranyot. A poc a poc redescobrir els primers edificis de la ciutat retallats de gris sobre l'horitzó de ponent i comprovar que, com si fossin cuques de llum, les finestres s'il·luminen per anunciar-nos que tornem a la vida de rutina d'aquestes festes. Quina sort poder disposar d'espais com aquest a quatre passes de casa!

dimarts, 29 de desembre de 2020

UNA MASSACRE!

 Al riu Gurri, a tocar del pont de ferro, una mica abans d'arribar al Cantarell, els xerracs han fet feina: una vintena llarga de pollancres centenaris han estat talats sense contemplacions. El de la foto té una circumferència de pràcticament dos metres. M'imagino que els de l'ACA devien tenir els seus motius, però ni estaven malalts ni em sembla que calgués patir perquè en caigués cap damunt els qui aprofitem el sender que hi ha a banda i banda del riu per anar a estirar les cames. L'espectacle de soques immenses talades a un pam de terra i l'escampall de troncs al camp del costat resulta absolutament depriment. Ara que el mal ja està fet, almenys que s'emportin la fusta de seguida per no fer mal d'ulls.



dimecres, 23 de desembre de 2020

EL PESSEBRE (Cant final)

I dins un humil estable,
flanquejat de mula i bou
el petit Jesús descansa,
riu i xuma del dit gros.

Mentre Josep i Maria
se’l miren amb tot l’amor,
un estel de cua fina
s’ha aturat sobre el pujol.

El nen que observa el muntatge
veu l’estrella i diu de cor:
-Pare, aquest any vull canviar-la
per un llaç de color groc.

dilluns, 21 de desembre de 2020

EL PESSEBRE, VI


El pou arran de voral
per refrescar els viatgers,
la galleda en el brocal
per poder pouar amb escreix.

Una noia es mou galana
pel camí lliure de rocs:
duu dos càntirs curulls d’aigua
que ha cuitat omplir a la font.

Amagat rere una pedra
treu el cul el caganer
que ja no tenia espera
amb el ventre ben distret.

EL PESSEBRE, V


Els tres reis i el seu seguici,
muntant exòtics camells,
segueixen amb determini
una estrella des d’Orient.

Venen pel pla, per la sorra
que representa el desert,
i cada dia que corre
els farem tirar un trosset.

Porten or, encens i mirra
per regalar a un infantó
que ha nascut a l’establia
i ha de trasbalsar aquest món.

diumenge, 20 de desembre de 2020

EL PESSEBRE, IV


 Els pastors són a la cova
quan el sol se’n va a dormir,
mengen sopa i fan tabola
abans no caigui la nit.

A la vora, dalt d’un arbre,
un àngel ha aparegut
i els convida a fer un viatge
per veure un nen que ha nascut.

L’un carrega un xai al muscle,
l’altre ja agafa el sarró,
l’omple de llaminadures
per regalar al xic nadó. 



dissabte, 19 de desembre de 2020

EL PESSEBRE, III

En una punta de taula
hi ha la casa de pagès,
amb gallines, porcs i vaques
i un carismàtic hortet.

El pagès fanga la terra,
mira cap a l’Orient,
li sembla sentir xerrera:
pel camí s'acosta gent.

La dona ve de la lliça
amb la galleda a la mà:
surt a atipar les gallines
escampant pel terra gra.

 

dijous, 17 de desembre de 2020

EL PESSEBRE, II


Matxuquem paper de plata
per plantar-hi un rierol
que neix ran de la muntanya
i s’escola sota el pont.

Al meandre hi fem la bassa
amb quatre ànecs juganers
i un pescador que amb la canya
atén que piquin l’esquer.

Més amunt la dona renta
a la pedra del torrent
i damunt el pont contempla,
l’avi, com tresca la gent.

EL PESSEBRE, I

 Aquest any el poema de Nadal tindrà un aire costumista i l'aniré publicant per fascicles: un fragment cada dia mentre anem construint el pessebre. 


Damunt la taula que es plega
que hem posat al menjador,
escampem sorra i pedretes
amb cura i dedicació.

Quatre escorces de surera
arrambem a la paret
que hem folrat de tal manera
que sembla un cel ple d’estels.

Posem molsa a les escletxes,
i deixem dos grans forats:
un per pastors, xais i ovelles,
l’altre per fer-hi el portal.


dimarts, 15 de desembre de 2020

FAULA 5

 EL LLOP I EL XAI

Hi havia un llop que, després de fer una bona trescada travessant una serralada, es va aturar en un rierol de muntanya a beure aigua per refrescar-se. Un xai que ja començava a pasturar herba fresca va sentir també la necessitat de beure aigua i va acabar acostant-se al mateix rierol. Poc coneixia que la bèstia que s’abeurava en el mateix indret era un llop, perquè tot i que n’hi havia parlat ell mai no n’havia vist cap.
En veure’l amorrat a l’aigua, el xai va decidir tirar un tros avall del curs del rierol per no molestar-lo. El llop el va veure i el va començar a increpar:
-Què fas, maleducat, embrutant-me l’aigua? Que no veus que estic bevent?
-L’aigua ve de tu cap a mi, no a l’inrevés –va excusar-se el pobre xai-. Com vols que embruti l’aigua que tu et beus?
El llop senzillament buscava una excusa i, quan va veure que aquesta no li funcionava, va contestar-li de molt males maneres:
-Doncs si no ets tu devia ser el teu pare que l’ha embrutada aquest matí!
I tan bon punt va acabar de dir aquestes paraules, es va abraonar damunt el xai, el va degollar i es va asseure tranquil·lament al costat del rierol a fer l’àpat de migdia.
No us fieu mai dels poderosos. Encara que no tinguin la raó, busquen la manera de fer veure que la tenen i sempre dureu les de perdre. Penseu en alguns judicis vergonyants que s’han fet darrerament i em donareu la raó. 

dilluns, 14 de desembre de 2020

FAULA 4

 L’AGRÓ I EL GAT

Feia dies que el gat anava voltant per la riba de l’estany a l’encalç de ratolins i no parava de fixar-se en un ocell camallarg, una mica geperudet i amb el coll fet una essa, que s’estava estona i estona quiet i només de tant en tant clavava el bec a l’aigua per treure’n un peix que s’afanyava a engolir. Un dia va decidir escometre’l des de la riba estant.
–Té, és un bon sistema de pesca, aquest teu. Tant de bo jo pogués fer el mateix, amb el que m’agrada el peix! Però no em puc pas ficar a l’aigua, i m’haig de conformar amb algun ratolí de tant en tant.
–Oh, això té solució fàcil. El proper que pesqui te’l regalo, ves –li va contestar l’ocell.
–Doncs jo encara et proposo un altre tracte. Si me’n pesques uns quants, faré una sopa de peix i et convidaré a sopar. Què me’n dius?
Aviat van estar avinguts i al cap de poca estona el gat se n’anava cap a casa amb mitja dotzena de peixos enfilerats per les ganyes amb un jonc disposat a posar-se el vestit de cuiner i fer bullir l’olla.
Al vespre, a l’hora que havien quedat, l’agró va fer cap a casa del gat i va trobar la taula parada: dos esplèndids plats de sopa de peix fumejant esperaven els comensals damunt la taula. El gat, amb somriure sorneguer, el va convidar a passar.
El pobre agró, prou provava de pescar la sopa, però només amb la punta del bec aconseguia arreplegar-ne algunes gotetes de brou i algunes engrunes de peix.
–Que no t’agrada? –feia el gat–. Amb prou feines si l’has tastada.
L’agró s’excusava dient que no tenia gaire gana, mentre rumiava com li tornaria la jugada. Abans de marxar cap a casa, va proposar al gat:
–Això ho hem de repetir. Demà et convido a casa meva. També sé fer una sopa de peix d’allò més fina.
L’endemà al vespre, la taula de casa de l’agró estava parada amb dues ampolles de coll ample que permetien el pas d’un bec llarg com el de l’ocell per pouar bones glopades de sopa, mentre que el pobre gat es va haver de consolar llepant una mica per sobre la superfície del broc de l’ampolla.
-Que no tens gaire gana? –va demanar l’agró–. Amb prou feines si l’has tastada.
El gat va aprendre la lliçó. Des d’aquell dia van fer altres trobades, ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre, però a taula sempre hi havia un plat fondo per al gat i una ampolla de broc ample per a l’agró. 

REFLEXIONS

 SINCERAMENT PREOCUPAT

Em tinc per una bona persona en la mesura raonable que se’n pot ser, ateses les circumstàncies, i també em considero moderadament equilibrat pel que fa al sistema emotiu, tot i que tinc una certa tendència a la impulsivitat. Fent equilibris amb tot plegat, he anat circulant per la vida fins que, amb l’arribada de la jubilació, la coincidència amb una conjuntura política tan desmesuradament perversa, i aquesta merda de pandèmia que em comença a corsecar, el meu equilibri psicològic comença a fer aigües.
Què en diríeu d’una persona que quan li arriba als ulls la imatge d’un polític del PP, de C’s, del PSOE... (ja sé que en falta un, però no el vull ni esmentar perquè em provoca vòmits instantanis) automàticament li genera una al·lèrgia escandalosa? I d’algú que quan rep la imatge d’uns dels jutges que tots sabem, dels fiscals que no anomenaré, d’un policia, d’un guàrdia civil, d’un militar... se li ericen els pèls del clatell i li tremolen les orelles? I d’algú que quan veu el rei o algú de la seva miserable i decadent família no es pot estar d’escopir a terra?
I ja em direu si és normal que quan senti parlar per la tele algú dels esmentats es dediqui a insultar-los amb jaculatòries cada vegada més recargolades del tipus: “càgum la mare que va parir el fuster que encara no ha acabat la creu on haurien de crucificar-te”. La imatge d’un individu insultant un televisor que no en té cap culpa no és precisament la d’una persona equilibrada.
Per això estic sincerament preocupat, perquè la cosa, en lloc de millorar, empitjora cada dia que passa i les jaculatòries són més llargues: “càgum la llet agra de la mare que va parir el fuster que encara no ha acabat la creu on haurien de crucificar-te de cap per avall”.
Creieu com jo que m’hauria de deixar mirar per un psicòleg? Creieu que és prou greu com perquè demani hora al psiquiatre? És que el meu objectiu de fer una vida de jubilat tranquil·la, plena, creativa, activa... comença a perillar.

diumenge, 13 de desembre de 2020

RONDALLA (2a part)

 EL VESTIT DEL REI QUE JA NO ERA REI

Es veu que el rei que ja no era rei però que ell es pensava que sí va insistir i plorar fins que per no haver-lo de sentir més el van deixar tornar a casa per Nadal. Perquè la gent del poble no se n’assabentés, va viatjar de nit amb un avió especial que no detectava cap radar i, tan bon punt va aterrar a l’aeroport de la capital el van fer entrar en una zona reservada a les grans autoritats del món mundial i un servei especial de protocol el va atendre amb totes les consideracions que mereixia.
El primer que van fer va ser fer-lo despullar perquè s’engiponés una vestimenta especial que incorporava una tecnologia puntera, especialment dissenyada per fer-lo aparèixer a ulls de cadascú amb una imatge diferent, la més adequada i benvolent per al cervell que la copsava i l’havia d’interpretar.
Ja li va estranyar que, en ficar-se dins la roba l’haguessin d’ajudar perquè a ell li resultava completament invisible, però avesat a viure en una realitat paral·lela on regnava la fantasia de conte, va acceptar la nova realitat sense posar-la en dubte. Ni el seu fill, ni la seva jove, ni les seves netes no van fer cap escarafall amb el resultat. Ves quina colla de samarucs per analitzar de forma racional el que veien els seus ulls!
Tot i que el rei que ara manava no ho veia del tot clar, va permetre que tota la família (la poca que els quedava, perquè entre els que havien desterrat i els que eren a la cangrí només van seure a taula quatre gats) posés davant l’arbre guarnit al menjador on havien de fer l’àpat de Nadal, i els fotògrafs autoritzats immortalitzessin la trobada.
L’endemà la foto sortia a primera plana de tots els diaris del país, i la gent obria uns ulls com taronges en veure-la, i se’ls refregaven abans de comprovar que allò que copsaven no era una il·lusió.
Per què va despullat aquest senyor que abans era rei? –demanava una nena senyalant la foto del diari que fullejava el seu pare.
Perquè d’aquesta manera no pot robar res i ficar-s’ho a les butxaques. Els de casa seva tampoc no es deuen fiar gaire d’ell. 

dissabte, 12 de desembre de 2020

RONDALLA

 EL REI QUE TENIA EL NAS VERMELL

“Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell i anava de bota en bota sense deixar-ne ni una gota...” De petit em sembla recordar que havia sentit aquesta rondalla, i poc podia imaginar-me que de gran viuria aquesta ficció a la realitat.
Vet aquí que hi havia un rei que va venir de fora perquè un ogre que havia manat durant molts anys va decidir que quan ell la dinyés bo seria que algú continués la seva croada contra els dolents. I amb tots els honors de qui mana més que ningú es va instal·lar a la capital d’un país que va tornar a ser regne, perquè ara estava governat per un rei.
I el rei es va acostumar a viure bé, deixar que manessin els que sempre ho havien fet, concedir favors a tornajornal o bé a canvi de petites fortunes que guardava gelosament perquè sabia per experiència viscuda en carn pròpia dels qui l’havien precedit en el tron que la cosa podia durar quatre dies.
Però no va durat quatre dies, va durar molts anys i ell cada vegada vivia millor: festes, xeflis, caceres, amants... Tot des d’una discreció meravellosa perquè tots els qui en sabien alguna cosa callaven com morts, no fos cas que els toqués el crostó. I el rei es va anar fent vell i ja amb prou feines si s’aguantava els pets, però ell insistia en la seva vida dissoluta i seguia acaparant diners de tot arreu on podia. I seguia fent cada any un discurs on demanava a tothom  que es portés bé, que el país necessitava gent formal, preparada, responsable, treballadora, honesta, generosa...
I va succeir que tanta hipocresia ja no es podia disfressar i començava a treure el nas per tot arreu. Tot i que va demanar perdó, ningú no el va creure, i va haver de plegar. Però va deixar el ceptre i la corona al seu fill, que s’havia preparat molt a consciència per quan es donés el cas que hagués de fer el paperot, i ell va continuar fent el cràpula i vivint a cos de rei, mai tan ben dit.
Però els que durant tants anys havien callat com tombes van començar a xerrar, i es van anar destapant les miserables grandeses d’un rei que ja no ho era, fins que el seu fill es va veure obligat a simular que el desterrava perquè començava a perillar el seu crèdit escadusser. I el rei que ja no ho era, però que es pensava que sí, va anar a raure en un país llunyà que, allà sí, encara funcionaven amb reis que portaven túniques fins als peus com si no haguessin evolucionat d’ençà de l’època medieval.
El pobre rei que ja no ho era, lluny dels seus s’avorria com una ostra i va demanar si podia tornar a casa per Nadal. Dins la seva família hi havia opinions per tots els gustos, des dels que els feia pena fins els que opinaven que s’havia de podrir lluny de casa per descastat. Com a gest de bona voluntat, fins i tot va arribar a tornar alguns diners dels que havia robat i ningú no sabia on eren.
La rondalla de moment arriba fins aquí. Ara hauria de lligar-la amb la del rei que anava despullat, però seria massa llarga en aquest espai i l’haurem de continuar demà, o demà passat, o algun dia de la setmana vinent. 

divendres, 11 de desembre de 2020

PARÀBOLA 2

 ELS TRES NOIS MANDROSOS

En Josep, veient que els seus dies sobre aquesta terra estaven a punt de caducar, va reunir els seus tres fills per passar-los el testimoni. Ben conscient que cap dels tres tenia gaire tirada a doblar l’esquena, perquè li havien sortit d’allò més indolents, d’aquells que per mandra de fer anar la cua es deixarien menjar per les mosques, va pensar una estratègia per veure si al capdavall aconseguia deixondir-los.
–Guaiteu, nois, em queden pocs dies per anar trescant per aquesta casa i aquests camps. Quan ja no hi sigui, la hisenda serà vostra i haureu d’esforçar-vos per tirar endavant el bestiar i les collites. Abans que això no passi, us haig de dir que el vostre avi em va explicar que en algun lloc dels camps que llaurem i sembrem, a quatre pams sota terra, hi ha enterrat un tresor que us pot fer la vida més fàcil, però la veritat és que el bon home la va dinyar abans de dir-me on caram havia de buscar-lo.
El pobre Josep va durar encara un cert temps, just per constatar que d’aquells tres galifardeus no en trauria res de bo, i va traspassar bo i recomanant-los per enèsima vegada que s’esforcessin i treballessin de valent.
Amb el pare a l’altre món, no van trigar gaire a buscar el camí de la vida fàcil. Armats d’una aixada cadascun van començar a remoure la terra dels camps fins a una fondària que mai no havia assolit cap arada. D’un cap de dia a l’altre els teníeu a sol i serena cavant sense parar i treballant més del que havien fet en tota la seva vida. Al cap d’un cert temps, havien remogut el sol de tots els camps sense haver-hi descobert cap tresor, però van veure la terra tan ben llaurada que van decidir aprofitar-ho per sembrar-hi xeixa i ordi.
En aquells camps mai no s’hi havia fet una collita tan generosa, i quan va ser l’hora de segar se’n feien creus del bé de déu de sacs i sacs de gra que acabarien omplint el graner.
En Josep, del cel estant, traient el nas rere un núvol, contemplava satisfet el resultat de la seva pensada.
–Vet-ho aquí: han trobat el seu tresor –es deia per a si mateix.

dijous, 10 de desembre de 2020

FAULA 3

 ELS LÈMMINGS I LES MARMOTES

En un prat a plena tundra hi havia una colònia de lèmmings que vivien d’allò més tranquils, feliços i despreocupats. Es diria que feien una vida gairebé de perpètues vacances, si no fos perquè la temperatura era un xic massa freda, però com que ja hi estaven acostumats...
Vet aquí que un dia va arribar una família de marmotes que fugien de les terres del sud que el canvi climàtic estava tornant massa càlides. Venien decidits a instal·lar-se al mateix prat que els lèmmings i, com que cadascuna en feia pla més que quatre d’ells, les van hi deixar instal·lar sense cap mena de resistència, perquè ja es veia que en cas d’anar mal dades portaven les de perdre.
Al prat hi regnava una bona convivència, potser no exemplar, però acceptable. Les marmotes es van anar multiplicant i al cap de poc temps al prat hi havia una barreja curiosa. Uns i altres se saludaven com a bons coneguts sense intimar gaire, perquè les amistats quedaven reservades als de la pròpia espècie. Però els menuts d’uns i altres es van acostumar a jugar junts i s’ho passaven d’allò més bé, fins que al final els cadells de marmota van acabar anant a l’escola que la colònia de lèmmings hi havia instal·lat des de feia temps.
I van començar els problemes. Mentre la canalla d’uns i altres jugaven i s’entenien d’allò més bé encara que parlessin dues llengües diferents, perquè per entendre’s no hi ha com tenir-ne ganes i posar-hi voluntat, els pares i avis de les marmotes nouvingudes van començar a exigir que l’escola s’havia de fer en la seva llengua. I com li dius a algú que en fa quatre com tu que naspis, que qui arriba de fora és qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se a la llengua i als costums del lloc?
Per tant, van haver de començar a fer les classes en la llengua de les marmotes, i els lèmmings petits s’havien de quedar al final de les classes a repassar la llengua que parlaven a casa. Això era un cas ben curiós, perquè mentre jugaven al pati parlaven tots les dues llengües sense cap problema, cadascú amb el seu accent particular, perquè ja podeu suposar que els lèmmings tenien una veu molt més aguda.
Fins que un dia van decidir que ja n’hi havia prou, que a la tundra sempre s’havia parlat lemminguès i que les classes es farien en aquesta llengua. Les marmotes, una mica a contracor, van acabar acceptant la decisió perquè també feien classes de marmotí i al final uns i altres ho aprenien tot més o menys bé.
El sistema va durar molt temps i, quan tothom ja s’havia oblidat dels nyics i nyecs que havien tingut, van arribar al prat tota una colla de marmotes que fugien de la calor del sud que ara ja era asfixiant. Elles poc coneixien la bona convivència que hi havia en aquells verals, però veient-se prou valentes, van convèncer les marmotes establertes al prat que havien d’exigir que a l’escola es tornés a fer servir el marmotí per fer les classes.
A veure, diríeu que els pobres lèmmings van poder defensar el lemminguès i fer servir el seu dret a la pròpia cultura? Haureu d’esperar una dotzena d’anys per tenir la resposta. Potser menys.

dilluns, 7 de desembre de 2020

FAULA 2

 ELS DOS CONILLS I LA GUINEU

Dos conills d’allò més amics anaven caminant per un senderol al mig del bosc perquè havien decidit anar a passar les vacances de Nadal a casa de la tieta d’un d’ells, que vivia més cap a la costa i suposaven que no hi faria tant fred com a la plana. En creuar per una zona arbrada de pins, el més esquifit, que sempre anava orella dret, va sentir un trepig rere seu i va veure que al tombant del camí apareixia una guineu que anava ensumant el rastre que havien deixat. Sense perdre ni un segon, va córrer a enfilar-se dalt d’un pi mentre animava el seu amic a fer el mateix.
-No puc –va dir l’altre que era més aviat grassonet-, em rellisquen les ungles. Ajuda’m!
-Sí, home. No veus que acabaríem caient tots dos? Vinga, espavila!
El conill grassonet va recordar que de petit la mare li havia explicat que les guilles no ataquen els animals morts i, veient-se perdut, es va deixar caure potes enlaire i va quedar-se ben quiet. Fins i tot va fer un pet per fer pudor de mort, que ja se sap que els animals que només mengen herba tenen gasos força pudents.
La guilla va arribar fins al peu del pi, va ensumar el conill per totes bandes i, al cap d’una estona, va seguir el seu camí sense ni tan sols tocar-lo amb la punta del nas.
Quan es va veure fora de perill, el conill grimpador va baixar del pi i va córrer al costat del seu amic.
-Com és que no se t’ha menjat? M’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella. Què t’ha dit?
-Que no faci cap més viatge amb un company que quan apareixen dificultats només pensa en si mateix i et nega cap mena d’ajut.
I en acabar de dir això, va seguir el seu camí tot sol deixant l’egoista company de viatge amb un pam de nas.
És en els moments difícils quan es reconeixen els veritables amics.

diumenge, 6 de desembre de 2020

CELEBRANT LA CONSTITUCIÓ

Vestit de negre, amb la jupa de cuiro plena de tatxes metàl·liques, el cabell rapat i ulleres de sol tot i que el dia s’ha llevat rúfol, el protagonista de la proesa d’avui surt de casa disposat a lluir un drap amb el símbol wolfsangel, de connotacions nazis descarades. En sortir del portal de casa, es troba amb un altre ogre de la seva espècie que duu una bandera bicolor preconstitucional que deu haver heretat de quan els seguidors d’en Franco celebraven que cada any sumaven un “año más de paz”. Se saluden amb el braç dret aixecat en una cerimònia que ens transporta a vuitanta anys enrere, es posen de costat i, amb el pal de la bandera recolzat al muscle perquè els parracs puguin onejar al vent, desfilen rambla avall amb el posat més marcial que el seu perjudicat cervell els permet adoptar. Es veu que avui se’n van a manifestar-se a favor d’una constitució que mai no van acceptar ni votar els fatxes. Visca la coherència!
Una nena que  es creua amb ells, agafada de la mà de la mare, es mira detingudament una de les dues teles i demana a ple pulmó:
-Mama, per què en aquesta bandera hi ha una gallina negra?
La dona dubta entre ser discreta o radical, però empesa per la mala sang que cova des de fa tres anys ben bons, contesta a ple pulmó:
-Perquè és el que són aquests dos ximples: un parell de gallines.
Els dos personatges per força han d’haver sentit la conversa, però fan com si no anés amb ells i segueixen rambla avall cap al punt de concentració de la testosterona mal aprofitada.

dissabte, 5 de desembre de 2020

DE MASCLES I FEMELLES

 


En una comarca, que també se’n podria dir un comarc, hi havia el vell costum (o la vella costuma) d’anar a buscar el tió o la tiona al bosc que hi havia al costat de la bosca. Allà hi havia uns arbres i unes arbres molt alts i altes, i cada any (ves que ara no n’haguéssim de dir anya) en queia algun o alguna que s’havia assecat i que els follets i les folletes convertien en esplèndids tions i fabuloses tiones que acabaven presidint els menjadors i les menjadores durant els fests i les festes de Nadal (no sé si els noms propis poden tenir els dos gèneres) per regalar als nens i a les nenes tot d’obsequis i obsèquies. Però es veu que hi ha haver una pandèmia o pandèmio que ho va trasbalsar tot i aquell any i aquella anya, quan els nens i les nenes van anar al bosc que hi ha al costat de la bosca no van trobar cap tió ni cap tiona perquè els follets i les folletes que els havien de fabricar, s’havien acollonit d’allò més amb el pandèmio i la pandèmia i havien tocar pirandó feia temps deixant la feina i el feino per fer. Els nens i les nenes estaven molt preocupats i preocupades, però l’alcaldessa (aquell any no hi havia alcalde) ho va resoldre en un tancar i obrir d’ulls i d’ulles: va manar que les taules i els taulos fessin de tions i tiones per una vegada o un vegad i que qui dia (només té una forma per als dos gèneres) passa, any i anya empeny. I que ja veurien com se’n sortien en el futur o la futura.

RONDALLA

 EL JUTGE JUTJAT

Es veu que hi havia un jutge d’allò més estricte; de tant que n’era, de vegades es passava de la ratlla i mai no havia aplicat el concepte pietat, perquè des de la poltrona on jugava a ser poc menys que déu, no havia pogut fer-se'n coneixedor.
Es va escaure que pels volts de les festes de Nadal, un dels presos a qui havia condemnat a dotze anys de presó per haver gosat demanar llibertat en nom del poble, havent complert una tercera part de la condemna, va demanar-li un permís per poder passar les festes amb tota la família, car portava tres nadals sense poder fer cagar el tió amb els seus fills. La seva resposta va ser tan cruel com despietada: emparant-se en el fet que encara no havia demanat perdó per haver gosat protestar contra el poder establert, li va negar aquest dret. No cal dir que tant la seva dona com els seus tres fills van agafar una emprenyada de mil dimonis, perquè tots els qui estaven tancats des de feia temps aconseguien permisos sense cap problema.
I van arribar les festes, i la mare amb els tres fills van decidir anar a celebrar la nit de Nadal a casa dels avis perquè potser així els menuts no trobarien a faltar tant el seu pare. Van marxar cap a muntanya a mitja tarda, i al cap de poc es va posar a nevar amb il·lusió, de manera que van optar per posar cadenes a les rodes del cotxe abans no tinguessin un ensurt.
A entrada de fosc, quan els faltaven pocs quilòmetres per arribar al poble on vivien els avis, els va fer aturar un home que feia senyals des del mig de la carretera:
-El cotxe se’ns ha parat i no portem cadenes –va dir l’home mentre es bufava els dits de les mans per fer-los entrar en calor.
-Mama, mama –va dir el fill gran-, és el jutge que va tancar el pare.
-Si us plau, pel que més vulgueu, ens esperen a sopar els nostres pares. I essent un dia tan assenyalat...
A la mare se li van desvetllar mil renecs que lluitaven per sortir a estampar-se contra la cara de l’inesperat interlocutor, però es va saber contenir a temps.
-Tant de bo que poguéssim celebrar el Nadal tots junts amb el meu home! Però resulta que vostè ens ho ha impedit. Penso que li anirà bé passar-lo en aquesta carretera mentre reflexiona una mica.
I mentre reprenia la marxa accelerant el motor del vehicle, encara li va deixar anar amb la finestra oberta:
-I encara trobo que és poca condemna per a la seva culpa!

dijous, 3 de desembre de 2020

RELAT DE CIÈNCIA FICCIÓ

DISTOPIA MILITAR AMB SOROLL DE SABRES

Una cinquantena llarga de jubilats que durant la seva vida activa només havien desfilat marcant el pas, lluint rastelleres de medalles per mèrits de dubtosa honestedat, i esbroncant soldats de lleva amb discursos abrandats de clara inspiració feixista, car la majoria eren fills de colpistes que havien guanyat una guerra civil i s’havien instal·lat al poder durant quatre dècades, van tenir la gosadia de rescatar la vella tradició de la família casernària del país: parlar de pronunciaments i cops d’estat, amenaçar amb afusellaments massius, bombardeigs de zones roges enemigues, etc.
Sortosament el país ja estava instal·lat en una democràcia exemplar que no permetia de cap de les maneres aquesta mena de fets, i la ministra del ram els va cridar a files amb certa urgència. Uniformats com en les seves millors gales, es van plantar al pati del ministeri i van formar una curiosa tropa en què destacaven crosses, caminadors, cadires de rodes... aconseguint una formació d’allò més lluïda.
La ministra es va anar plantant davant de cadascun d’ells i, mentre pensaven que els imposaria una altra medalla per afegir a la col·lecció, el que realment succeí fou que els va llevar del pit les que duien penjades i, amb l’ajut d’unes tisores, va anar-los tallant els galons carregats d’estrelles. Quan es van adonar del que passava amb el primer, alguns haguessin volgut fugir per cames, però la manca de vitalitat deguda a l’edat i el punt de dignitat mal apresa i pitjor executada els ho van impedir.
En el discurs que va cloure l’acte, la ministra els va anunciar que la seva sucosa pensió, amanida amb premis i plusos de les medalles, des d’aquell precís instant es veia reduïda a l’import estricte del salari mínim interprofessional, i encara bo perquè la seva intenció era de deixar-la a zero, però li havien fet veure que tal cosa seria inconstitucional.
Un a un van desfilar cap a la sortida, mentre al carrer una munió de persones de bé que havien estat advertides de l’acte els increpaven i xiulaven de manera cruel. 

dimecres, 2 de desembre de 2020

PARÀBOLA 1

 PARÀBOLA DE LES QUATRE CABRES

Vet aquí que anant de camí amb el pare i portant moltes hores trescant sense veure ni una ànima vam arribar en un lloc a les envistes d’un riu on hi havia una caseta menuda que feia pena de veure de tan deixada com estava. Qualsevol diria que estava deshabitada, però en acostar-nos-hi vam adonar-nos que a la banda del darrere tenia un tancat amb quatre cabres, i traient el cap rere una saca d’espart que feia de cortina a la porta un home de mitjana edat ens va saludar.
–Ei, benvinguts. Costa de veure cares noves per aquests verals.
–Portem tantes hores caminant que bo seria trobar un lloc on dormir i fer una queixalada –va dir el pare per tota salutació.
–Entreu, entreu –digué l’home apartant la cortina–. No estem per a gaires alegries, però com  serà que no trobem alguna cosa per fer un mos!
Ens va fer seure a taula i ens va treure un formatge de cabra i un parell de rosegons de pa que, amb la gana que portàvem, ens van semblar unes menges exquisides. Ens va explicar que vivia amb els seus dos fills i que només tenien quatre cabres per anar fent la viu-viu, que passaven més gana que abundor, però que no es queixaven perquè tot plegat podria ser pitjor.
L’endemà al matí, aprofitant que els fills havien sortit a buscar llenya i que l’home havia anat fins al riu a omplir un parell de galledes, abans de seguir el nostre camí el pare va fer el que em va semblar una bestiesa: va treure un ganivet del sarró i va degollar les quatre cabres. Vaig quedar tan horroritzat que ni esma no vaig tenir de demanar-li per què ho feia. Que no ho veia que si els prenia el mitjà de subsistència acabarien morint-se de gana?
El pare es va limitar a dir-me que ho feia com un favor a canvi de l’acolliment que ens havien procurat. No ho vaig entendre, vaig pensar que s’havia begut l’enteniment.   
Es va escaure que, dos anys més tard, vaig tornar a passar pel mateix indret de camí cap a la ciutat on vivien els meus oncles i em vaig aturar al lloc on hi havia la humil caseta on ens havíem hostatjat. En lloc de la barraca hi havia una casa prou gran, amb una granja en un costat i una zona d’hort ben arranjada a l’altra. Em vaig imaginar que les tres persones que hi vivien devien haver hagut de marxar i buscar-se la vida, i que el lloc havia estat ocupat per gent benestant que tenien una certa hisenda, però es va obrir la porta i en sortí l’home que ens havia acollit dos anys enrere.
–El dia que vau marxar –em va fer saber–, algun malfactor ens va degollar les quatre cabres, però no sap pas prou bé el favor que ens va fer.
–Favor? –vaig dir intrigat.
–Ens vam alimentar amb carn de cabra uns quants dies, però de seguida als meus fills se’ls va acudir que podíem cavar una part de terra del costat de la casa i fer-hi un hort. L’altre fill va dir que es veia amb cor de fer un canal per portar aigua del riu i regar-lo. Una cosa va portar a l’altra i en cosa de poc temps vam poder fins i tot ampliar la casa. Aquest any hem fet el cobert nou i hem comprat bestiar.
Llavors vaig entendre l’acudit del meu pare: s’havia adonat que les cabres no eren una forma de subsistir, sinó un llast per a la seva vida. I és que el pare tenia sortides de bomber, però en el fons sempre l’encertava, no sé pas com s’ho feia. 

Hem d’aprendre a fugir del conformisme, a abandonar la nostra zona de confort, si el que desitgem, el que cal o el que ens convé és progressar.

FAULA 1

 EL LLOP I ELS TRES XAIS

Vet aquí que hi havia tres xais pasturant tranquil·lament en un prat verd i ufanós. Tots tres eren de bona família i estaven molt ben avinguts. Les mares havien marxat amb el ramat cap als prats més alts i, com que ells encara eren petits per fer una caminada tan llarga, es van estimar més deixar-los al pla bo i advertint-los que anessin amb compte perquè feia dies que havien vist rondar un llop pels verals. Encara se sentien els esquellerincs del ramat enfilant-se pel camí que serpentejava per la banda obaga de la muntanya,  que el llop es va afanyar a atansar-se al prat on hi havia els tres xaiets i, sense cap mena de precaució per no ser vist, va començar a caminar en cercle al seu voltant. Els tres xais, una mica esporuguits, es van posar a tocar de cul entre ells de manera que controlaven els 360º del seu voltant. El llop se’ls mirava i reia per sota el nas pensant en l’àpat que estava a punt de fer. Els tres xaiets havien fet un curs accelerat d’autodefensa i sabien que si el llop s’acostava li podien fer front comú aixecant les cames davanteres i clavant-li els unglots de punta a la cara. El llop se’n devia malfiar perquè els va dir:
-No entenc com podeu fer veure que sou tan amics. Ja ho saps, Clapat, què diu de tu el Blanquet?
El Clapat es va mirar el Blanquet amb cara d’interrogant, mentre el llop tornava a la càrrega:
-Ja t’ho diré jo. Va escampant per tot arreu que ets una mena de cosa rara amb aquestes taques, que no pot ser que siguis de la família perquè tots els de casa teva són ben blancs.
-No li facis cas, que no és veritat –es va excusar el Blanquet.
Però el Clapat, que era de sangs calentes, es va abraonar damunt del Blanquet i li va mossegar l’orella. El Rinxolat, que s’ho mirava pensant de descompartir-los, no va tenir temps d’actuar. Va sentir una queixalada al coll que li va fer molt de mal i tot se li va fer fosc.
El llop es va allunyar prat enllà arrossegant el pobre xaiet que deixava rere seu un regueró de sang. Mentrestant el Clapat i el Blanquet seguien barallant-se completament aliens al que acabava de passar.
No permeteu que els vostres enemics desfacin les amistats que us uneixen, perquè sap que només d’aquesta manera serà més fort que vosaltres i us podrà guanyar.

dissabte, 21 de novembre de 2020

UNA RONDALLA

 (A propòsit de la nova llei Celaá)

RONDALLA PER A INFANTS DESORIENTATS

Es veu que una vegada hi havia un país que portava més de quaranta anys governat per una mena d’ogre que tenia tothom atemorit, que només escoltava els qui li reien les gràcies, que havia fet pintar totes les escoles de color gris, i qui gosava aixecar la mà per preguntar alguna cosa acabava de cul a la presó.
Però s'esdevingué que l’ogre la va palmar, i aquells que l’envoltaven, i que de fet eren els que remenaven les cireres, van voler fer veure que canviava la fesomia i el tarannà del país i van pintar les escoles de color blau cel. Tothom estava content i pensava que la vida els somriuria podent triar qui els manava cada quatre anys. Però vet aquí que van canviar els manaies i van decidir que pintarien les escoles de verd, i que els llibres també durien les tapes verdes, i que els nens i nenes portarien bates de color verd.
El color va durar amb prou feines quatre anys, perquè van passar a manar els qui volien que les escoles fossin grogues i ho van canviar tot. Els mestres deien que, si almenys conservessin algunes parets dels antics colors, no els resultaria tan feixuc haver-se d’acostumar a tant de canvi cada dos per tres, però no els van pas escoltar.
Els manaies que els van succeir van voler que les escoles, els llibres, les bates i les pilotes fossin de color vermell, i ja els teniu canviant-ho tot una altra vegada, sabent ara ja de segur que la moda duraria quatre dies, els que trigarien a canviar de capitost.
Dit i fet, al cap de tres anys, dia per dia, els van dir que ho farien tot de color taronja, que s’assemblava més al vermell i no els costaria tant, però el rebombori va ser el mateix.
A tot això, els mestres ja tenien la mosca rere l’orella i es malfiaven de tots els qui feien discursos sobre com havien d’ensenyar a llegir i escriure a la mainada, i de com els havien d’ensenyar a calcular, i de com els havien d’explicar el que era el món. Per això, quan els van dir que havien de pintar les escoles de color marró, hi van posar molt mala cara i van amenaçar de pintar-les de negre i dir-los que s’havia acabat el bròquil, però no es van arribar a posar d’acord i els manaies van sortir-se amb la seva.
I vet aquí que va arribar una epidèmia que els va fer tancar les escoles durant una bona temporada i els mestres des de casa feien el que podien, cadascú des de l’habitació que més li abellia i que lluïa el color que a ell li semblava, tot plegat un bon desori.
Quan van tornar a obrir les escoles, tot just ara fa quatre dies, pensaven que retrobarien el color marró a què estaven mig avesats, però els que ara manen han trigat ben poc a decidir que han de tornar a canviar-ho perquè no els acaba d’agradar el marró i resulta que la mainada se’ls ensopeix.
Han decidit que les escoles seran de color violeta a partir del curs vinent. Com que ja no hi ha llibres per canviar-los el color de les tapes, han determinat que els ordinadors i les tauletes també tindran aquest color. De les pilotes ja no en parlen, perquè es veu que tot serà virtual. Ah!, i es veu que deixaran a lliure elecció de cada família el color de les bates.
Als mestres ningú no els ha demanat què en pensen, però n'estan tan tips que ja no els fa res. Al cap i a la fi fa anys i panys que estan acostumats a fer tot el que poden sense escoltar gaire els qui manen i fan discursos, perquè podria perillar seriosament el seu enteniment, i llavors sí que aquest país tindria un seriós problema.

dijous, 19 de novembre de 2020

UNA ALTRA PAUSA A L'ABECEDARI

 

UNA CAPÇANA, SISPLAU

Té una certa tendència a ensopegar de cap als llocs més inversemblants. La causa podria radicar en el fet que la seva alçada es troba una mica per sobre de la mitjana de la gent del país, però em temo que té més a veure amb el fet que els anys li han acabat conferint una tendència a acotar el cap, com si el nas li pesés més del compte, ja m’enteneu. Encara bo que s’ha anat acostumant, desproveït com va de coixí capil·lar, a portar sempre una gorra, que en temps de fred acostuma a ser de llana gruixuda i esmorteeix una mica els patacs. Per això, quan van reformar la cuina de casa i el fuster els va aconsellar que als armaris de sobre la pica hi poséssim portes basculants en vertical, va veure el cel obert en adonar-se que suprimia un punt potencial de risc de patacades imprevisibles al front o a la clepsa. Llàstima que la seva dona tingui per mal costum aixecar les portes dels armaris només fins a mitja alçada, un vici que sol generar conflictes familiars quan els toca compartir l’espai de la cuina. Ep, però no us penseu pas que sigui el perill més gran al qual hagI de fer front. Aquesta setmana s’ha cuidat obrir la clepsa amb el marc de la porta del cotxe mentre aspirava la tapisseria dels seients; porta un nyanyo al front resultat de l’impacte contra la cantonera de la campana extractora quan es va atansar a l’olla que feia la xup-xup per comprovar l’estat de cocció; i aquest matí ha impactat de ple cocoronell contra un prestatge que sembla haver estat instal·lat única i precisament per fer-li la guitza. Definitivament, li cal una capçana.

divendres, 13 de novembre de 2020

UNA PAUSA A L'ABECEDARI

 Això d'anar escrivint un sonet cada dia resulta força feixuc. Començo a estar tip de mètriques i rimes. Em prendré la llicència de fer mitja part. Mentrestant, un microrelat nou: 

MASSA MASSA MARE

(Amb una especial dedicatòria a en Quim Sañé que em va ensenyar a estimar el pa de veritat)

El teletreball l’obliga a restar a casa més temps del que hi seria per gust i costum, però a banda de passar-se unes quantes hores davant la pantalla de l’ordinador, de vegades renegant per la minsa velocitat amb què rep i envia les dades que tracta i remena, ha cregut oportú destinar més temps a tasques d’aquelles anomenades relatives a la llar, com és ara l’elaboració d’aliments que acostumen a comprar al supermercat o a les botigues del barri, i ha decidit que a partir d’ara es faran el pa a casa. Ha anat al forner, més bon amic que proveïdor després de tants anys de relació comercial diària, perquè li proporcionés massa mare a fi d’aconseguir un resultat més professional. El forner l’ha advertida que només en posi cinquanta grams per quilo, ni un de més, perquè és molt potent i li podria descontrolar el procés de fermentació, sobretot si també hi afegeix llevat. Més contenta que un gínjol, en arribar a casa s’ha arremangat disposada a enfarinar-se com un flequer de veritat. A l’hora de pesar la massa mare ha buscat la petita balança de cuina per mesurar amb precisió la quantitat exacta, però no hi ha hagut manera de trobar-la enlloc. “On coi devem haver-la entaforat?”, s’ha demanat, i ha optat per fer el pes a cop d’ull. (...)

Quan en Martí ha arribat a casa a migdia, s’ha estranyat que la seva dona no respongués a l’habitual salutació: “Ja sóc aquí!”. Una estranya sentor un pic àcida surava en l’ambient de la llar i l’ha adreçat a la cuina on l’esperava un espectacle dantesc: una immensa massa blanquinosa cobria tota la taula de la cuina vessant fins arribar al terra de gres on es començava a escampar. Per una de les vores de la matèria precipitada treia el nas la punta d’una de les sabatilles blaves que la seva dona usa en les activitats domèstiques. “Mercè!”, ha cridat mentre s’apressava a esparracar la massa de la part alta per alliberar-li el cap a fi que pogués reprendre la respiració. Ha estat debades, perquè el més petit estrip en la superfície flonja i elàstica es tornava a tancar en pocs segons. Esverat, ha optat per trucar al 112, confiant que, més avesats que ell a tota mena d’emergències, sabran trobar una solució per sortir de l’atzucac.


dijous, 5 de novembre de 2020

SONET 3

 ABECEDARI (C)

Contemplo el parc, abocat al balcó,
veig la dotzena de vils capsigranys
que no respecten cap llei ni raó
mentre em recorden els greus averanys.
 
Com si no res els hagués de passar,
sense una minsa subtil protecció,
suen, s’esforcen i es deixen anar,
fan cabrioles i competició.
 
Cada esbufec del seu ferm alenar
llança al voltant tot un núvol viral
que sura en l’aire per contaminar
 
cossos veïns que no temen cap mal.
Ai, perdoneu, que no puc senyalar
cap col·lectiu en aquest temporal! 

dimarts, 3 de novembre de 2020

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

El dia 21 de març d’aquest any vaig publicar el primer microconte de confinament. Estava disposat a escriure’n un per dia i ni jo mateix no acabo de creure’m que n’arribés a redactar 50. Vaig plegar perquè se m’havien acabat les idees.

El 10 de maig vaig començar una altra sèrie: em vaig proposar escriure cada dia un poema minimalista (haikú, tanka) i presentar-lo il·lustrat, que sempre és més agradable. En vaig arribar a confegir una cinquantena fins que, amb l’aixecament parcial del confinament pels volts de Sant Joan ho vaig deixar córrer perquè se’m feia pesat.

El 9 de juliol, potser perquè trobava a faltar l’obligació diària d’escriure, vaig començar la sèrie “Bestiari d’Osona” que vaig mantenir fins el dia 26 d’agost, després d’haver-me divertit d’allò més dedicant un haikú o una tanka a cada un de 50 dels animalons que podem trobar per la nostra terra.

L’endemà mateix, el dia 27 d’agost, vaig començar una nova sèrie de 30 microrelats de postconfinament que em va durar fins el 27 de setembre, quan em vaig adonar que s’esgotaven els temes que podia tractar i començaria a plagiar-me a mi mateix.

Llavors se’m va acudir treballar cada dia una locució o frase feta d’aquestes que usa el llenguatge col·loquial, que és el registre lingüístic més ric, amb la intenció de recordar-les i que no es perdin enmig d’aquesta mena de dialecte “catanyol” que ja ens ha envaït. Des del 28 de setembre fins ahir, he anat traient un text diari i durant aquest temps he usat fins a 113 locucions i frases fetes. És ben bé que tinc poca feina, si m’he dedicat a comptar-les.

Si no vaig errat de càlculs, porto 215 dies pràcticament consecutius escrivint alguna cosa i compartint-la amb vosaltres. Em sembla que continuaré. Demà començaré una nova sèrie que amb el títol d’ABECEDARI contindrà 26 sonets, cada un iniciat amb una de les lletres del nostre alfabet. Hem de tirar de reptes si no ens volem engorronir. Tindrem temps per anar-ne parlant.

El que us deia: QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA.


diumenge, 1 de novembre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 35

 SABER EL PA QUE HI DONEN

Ara que ja portem un cert temps comprovant la reacció furibunda de la caverna mediàtica, l’abast dels insondables poders a l’ombra d’aquest estat pseudodemocràtic, i la capacitat repressiva d’uns cossos de seguretat que paguem entre tots, però que només protegeixen als altres mentre ens estomaquen de valent; podem dir que ja “sabem quin pa hi donen”. El problema que hauríem de plantejar-nos de seguida que puguem és si ens agrada seguir menjant pans com hòsties o preferiríem de tant en tant poder menjar tortell d’Olot, d’aquell de can Carbasseres. I la resposta és ben senzilla, em sembla.

Ara bé (faré la gràcia fàcil de dir que “vol dir moro” encara que fereixi susceptibilitats), toca fer-se la pregunta: Com aconseguim l’anhelat tortell? Fem la carretera de la costa de la Salut? Agafem els túnels de Bracons? Agafem l’Eix Transversal i anem a fer la volta per Anglès? L’encarreguem i que ens el portin? Hi ha vies més directes, hi ha carreteres amb revolts que maregen, hi ha rutes que passen per massa comarques, si ens el fem portar ens costarà un ull de la cara... Ep, i tenim dies que no podem sortir del nostre municipi. Tot un dilema! Però que consti que ningú no vol menjar pans com hòsties.

FRASES FETES EXEMPLARS, 34

 SER MÉS LLARG QUE UN DIA SENSE PA

Una altra referència a aquest aliment bàsic de la nostra cultura que es tenia poc menys que com a sagrat. Potser alguns recordareu com els pares i avis, abans de llescar el pa, hi feien el senyal de la creu amb la ganiveta, demostració  inequívoca de la relació que establien, des de la seva religiositat un punt supersticiosa, entre un aliment bàsic i la simbologia que els havia inculcat l’església. Sigui com sigui, llençar un crostó de pa era pràcticament un pecat i se n’aprofitaven fins les darreres engrunes. En fi, que no es concebia la vida sense aquest aliment que ja coneixien al Neolític, d’aquesta necessitat en ve l’expressió. I avui em serveix per dir-vos que això que estem vivint “s’està fent més llarg que un dia sense pa”. Si miro enrere i penso que a mitjans de març crèiem que seria cosa de quatre dies, m’esgarrifo. Si torno a començaments d’estiu i penso que per Sant Joan vam poder fer la primera trobada de la família al complet i  confiàvem que ja anàvem per bon camí, em poso de mala lluna. Si em planto a mig estiu i recordo que aquesta merda va començar senyals de rebrot, m’emprenyo. Si reculo a començaments de setembre amb tota la lletania de consells i bons auguris de començament de curs, trec foc pels queixals. Si miro tan sols dues setmanes enrere, ho veig tot força negre. Si penso en les festes de Nadal, comptant que el cerimonial del tió és de les poques tradicions que encara ens ajunta tots al menjador de casa, em desanimo... En fi, allò que us deia, que “s’està fent més llarg que un dia sense pa”.

FRASES FETES EXEMPLARS, 33

 NECESSITAR-HO COM EL PA QUE ES MENJA

Vist tot el que ha estat passant les darreres setmanes, amb advertiments, propostes, contrapropostes, globus sonda, crítiques, decisions, contradecisions, opinions contraposades, desqualificacions velades... hom arriba a la conclusió que hi ha una colla d’incompetents que juguen, cadascú d’ells, a fer veure que els incompetents són els altres. Mentrestant nosaltres, (ves si tenim cap altra opció!) entomem els seus consecutius decrets amb més paciència que Job confiant que la justícia divina, o la casualitat, o el que sigui que es trobi per damunt d’ells, acabi tornant a posar les coses al seu lloc. Cal que ens arribi una sola veu, tant li fa que tingui més o menys raó, que estigui més o menys equivocada, però una de sola, si us plau, que potser li acabarem agafant la confiança que hem perdut després de mesos i mesos de comprovar com es mouen a les palpentes. Ho necessitem més que el pa que ens mengem!
Hi ha una altra cosa que necessitem amb la mateixa urgència, però ara mateix, a la vista de com està el pati polític d'aquest país, no sé si tirar pel dret cap a la independència no seria sortir del foc per anar a caure a les brases.

divendres, 30 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 32

 ESTIRAR MÉS EL BRAÇ QUE LA MÀNIGA

Aquesta setmana han presentat els pressupostos generals de l’estat i tot sembla indicar que “han estirat més el braç que la màniga” i, en conseqüència, no arribaran a finals de mes. Ja sé que la maleïda pandèmia obliga a despeses extraordinàries per ajudar els damnificats, no em queixo d’això, ja sé que s’incrementa la despesa en educació i sanitat (potser si ho haguessin fet abans ara no tindríem tantes mancances), però em sembla que haurien de fer servir les tisores per retallar unes quantes despeses. Incrementar en un 6% la partida destinada al miserable Borbó i la seva podrida família és un insult a tota la població. Segurament això és la xocolata del lloro, però comencem per donar exemple i, si ens hem d’estrènyer el cinturó, aquest personatge i tota la seva cohort han de ser els primers. Els 9.000 milions d’euros destinats a l’exèrcit em semblen una salvatjada. Encara que hagin intentat rentar-li la cara fent feines de suport durant el període més dur de la pandèmia, es tracta d’una institució tronada, refugi de franquistes i personal perillós, que jo destinaria a netejar tots els boscos del país després d’ajustar-los el sou a preu de treball no qualificat. Obligar la banca a tornar fins el darrer cèntim del que va costar el seu rescat seria una bona font d’ingressos per equilibrar els nombres. També podem parlar de l’eliminació de càrrecs de confiança i assessors, que són el refugi de gent que a l’empresa privada no els voldrien ni per escombrar les oficines. Reduir el nombre de Diputats; eliminar el Senat; reduir el nombre de personatges que viuen amb l’esquena dreta als diferents parlaments autonòmics; eliminar les Diputacions Provincials, que ja em direu què hi pinten en un estat autonòmic... També podem parlar de les pensions vitalícies de personatges diversos, la imatge dels quals de seguida ens ve a la memòria. En fi, que posats a retallar despesa els puc anar posant exemples, no acabaríem els recursos. I QUE NO EM TOQUIN LES PENSIONS! Sempre he estat més aviat calladet i submís, però si ho fan no responc dels meus actes. 

dijous, 29 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 31

 TENIR MAL PERDRE

Que la sentència en ferm d’en Trapero i la resta de responsables dels Mossos els va caure com una coça als pebrots, no en tinc cap dubte. Que jutges i picolos “tenen molt mal perdre” ho podíem suposar, però ara ho hem pogut constatar empíricament. S’han tret de la butxaca l’operació Volhov, que només el nom ja clama al cel (una batalla de la División Azul sota comandament nazi), i vinga a escriure una nova novel·la, com més fantàstica millor, per allò que diuen en castellà: “Difama, calumnia, que algo queda.” I de passada els mitjans de comunicació deixen de parlar del lamentable sopar organitzat per l’inefable Pedro J. Ramírez. Tant li fa que tot plegat quedi en no res com passa en la majoria de causes que van caient per esgotament o per ridiculesa. Ah!, algú pensa que la tria del 27 d’octubre és casual? L’important és seguir muntant un espectacle audiovisual amb el missatge subliminal: “Ens les pagareu totes!” Fixeu-vos que els primers d’anar a la cangrí van ser els líders de les dues institucions socials més importants del país; després van caure els representants dels poders legislatiu i executiu; paral·lelament, van saltar al coll dels màxims responsables de la policia catalana; com que van veure que no n’hi havia prou van anar pels inconformistes dels CDR... I qui faltava encara? Els empresaris! Jo, si tingués alguna cosa a veure amb l’església, em començaria a preocupar, tot i que com que ja fa temps que ha perdut influència i predicament, i tampoc no s'ha procunciat de manera significativa...

dimecres, 28 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 29

 PREDICAR AMB L’EXEMPLE

Tenim la nostra vida social limitada a trobades de 6 persones, han tancat bars i restaurants, han segellat els parcs on dúiem la mainada a jugar, ens amenacen de confinar-nos altra vegada a casa, de no deixar-nos sortir del poble... Va el senyor Pedro J. Ramírez i munta una gala particular del seu vomitiu diari i convida Déu i a sa mare. Hi assisteixen quatre ministres, un d’ells el de sanitat (inoblidable Salvador Illa), presidents de comunitats autònomes, l’alcalde de Madrid, gent diversa del PP, la que els vam regalar de Ciutadans, el milico que amenitzava les rodes de premsa del confinament... 150 persones, res, quatre gats.

I encara afegeixo un altre detall: la senyora Francina Armengol, presidenta de les Illes, va ser caçada a la una de la matinada en un bar de copes que òbviament havia d’estar tancat segons les normes que ella mateixa devia imposar. I no li cau la cara de vergonya, només diu que van fer un sopar de treball que es va allargar.

A MI EM VAN ENSENYAR QUE CAL “PREDICAR AMB L’EXEMPLE”, COLLONS!”

Amb aquesta gent no hi ha res a fer. I encara ens demanem com és que aquí la pandèmia s’ha tornat a desbocar. I com és que als països asiàtics com la Xina la tenen a ratlla. Perquè són conseqüents i estrictes, vet-ho aquí, una condició que nosaltres no sabem ni imaginar. Mentre els polítics donin aquesta imatge d’estar per damunt del bé i del mal, nosaltres seguirem tirant de beta, com amb l’economia submergida. Per què hem de pagar impostos si els que més n’haurien de pagar se les enginyen per no aportar ni un duro a les arques públiques?

A casa, fa temps que no ens podem trobar tots 18 com fèiem cada quinze dies. Ens ho estem replantejant, perquè si es pot fer una trobada de 150, la nostra família representa una engruna. Ep!, i estan tots identificats per allò de la traçabilitat dels contactes.

dilluns, 26 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 28

 TOCAR A SOMETENT

La majoria dels nostres vehicles no poden entrar a Barcelona. Déu nos en guard de contaminar-los, pobra gent! Però arriba el cap de setmana i sense cap mena de mirament ells ens envaeixen camins, prats i boscos. No respecten la propietat privada ni les mínimes normes dels espais naturals protegits. Els seus gossos campen lliures provocant molèsties i espantant ramats. S’asseuen en qualsevol indret a fer el seu àpat (sobretot ara que no hi ha bars ni restaurants oberts) i en acabat deixen el rastre de la seva ocupació en forma de papers, plàstics, ampolles, llaunes... escampats en plena natura.

Quan arribi el dissabte “hem de tocar sometent”. Ja sé que el Senat el va dissoldre el 1978, però torna a ser imprescindible. Si no, no ens en sortirem. Tornem a crear el cos i fem el corresponent jurament:

Via fora i vagin fora,

causadors d'infinit mal!

Via fos sagramental!

diumenge, 25 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 27

 FER ELS ULLS GROSSOS

Vaig a fer el volt amb bicicleta per Osona Sud i de tornada pel camí que va des de Malla cap a La Guixa passo pel costat d’una antiga pista poliesportiva que han reconvertit en pista d’skate una mica tronada. Hi ha una vintena llarga de joves amb monopatins i bicicletes i una bona colla asseguts en cadires plegables fent-la petar i bevent, sense que cap d’ells llueixi ni el més mínim rastre d’una mascareta de protecció. Han tancat les pistes de Vic i han hagut d’emigrar. Abans d’enfilar la pujada que porta fins a La Guixa, veig aparèixer un cotxe de la Guàrdia Urbana de Vic que em ve de cara, m’arrambo i m’espero a peu dret en una raconada per veure el que m’imagino que serà un festival repressiu. Sí, sí... La patrulla afluixa la marxa, els congregats corren a posar-se mascareta (els que en duien a la butxaca), els asseguts fan com qui vol aixecar-se, alguns s’acosten fins als cotxes que tenen aparcats al costat de la pista, i la parella de guàrdies “fan els ulls grossos”, miren cap a una altra banda i s’allunyen en direcció a Malla sense dir-los ni ase ni bèstia. No pot ser! No m’ho acabo de creure!

Mentre reprenc la pedalada cap a Vic penso que, de fet, ja ho he viscut al parc de sota casa: l’altre dia dues noies que portaven l’armilla vermella d’agents cíviques s’entretenien a segellar la instal·lació d’Street Work Out (no entenc per què tants anglicismes) mentre dos pallardassassos seguien fent girimègies penjats de les barres com dos micos. Ni es van immutar ni van deixar d’usar una instal·lació que està tancada des de fa dies. No segueixo perquè llavors diuen que els que tenim una certa edat sempre estem criminalitzant el jovent. Segurament són només una mínima proporció els que se salten totes les normes, però redéu, són tots al parc de sota casa!

FRASES FETES EXEMPLARS, 26

 TIRAR PEL DRET

Un tal Sisamnes, jutge de Pèrsia pels volts del segle VI aC, es veu que va acceptar un suborn i va dictar una sentència injusta (sí, sí, ja deveu endevinar per on vaig). Quan el rei Cambises II (530 aC – 521 aC) se’n va assabentar, “va tirar pel dret” i va voler anar a cop segur: va manar que li llevessin la pell de viu en viu i, un cop adobada, la fessin servir per folrar la cadira del tribunal des d’on impartia justícia. Va ser oli en un llum: en aquell tribunal mai més no es va donar cap cas de corrupció ni de prevaricació. Sí, sí, ja sé que és una bestiesa, que el Preparao no arriba a la sola de les sabates del rei esmentat i que no té poder absolut (Déu ens en guardi!), i que d’ençà d’aquests fets hem avençat molt en matèria de Drets Humans, però caldria explicar-ho a personatges de la talla de Lamela, Llarena, Marchena, Espejel (per posar quatre exemples prou actuals), per si es replantegen algunes de les actituds i reformulen algunes de les sentències, no sigui que a la llarga acabin tocant-los el crostó.

dissabte, 24 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 25

 TENIR-NE MÉS D’ESTÈS DEL QUE ES POT BATRE

Fa dies que tinc la sensació que els qui tenen la responsabilitat de treure’ns d’aquest atzucac on ens hem ficat, i consti que no parlo de la imprescindible independència a què un dia o altre estem abocats, “en tenen més d’estès que no en poden batre”. Són un munt de fronts que han  d’atacar (ja em perdonareu el símil bèl·lic) i quan tapen un forat els surt una via d’aigua en un altre indret. Que els falten mans, vet-ho aquí! Oh, i si només fos això rai! Em pregunto a què s’han dedicat els cervells pensants durant aquests darrers sis mesos. Perquè no em digueu que no han tingut temps d’arremangar-se i anar per feina. O és que potser es pensaven que la solució de la pandèmia els cauria del cel? Ara tot són presses, i ens fa l’efecte que actuen a cegues. Fa temps que els he perdut la confiança. Què hi farem!

divendres, 23 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 24

 HAVER-N’HI PER TIRAR EL BARRET AL FOC

Que el mitja tifa que no va fer la mili i que sempre ha viscut amb l’esquena dreta, veient com li plovien els càrrecs i els calés amb una cama sobre l’altra, digui que l’actual govern és el pitjor que hi ha hagut en vuitanta anys pot fer fins i tot certa gràcia. Que el mitja merda feixista que brama insultant tots els adversaris, s’erigeixi en salvapàtries i no tingui cap altra formació que la que ha aconseguit llepant a tort i a dret, pot fer pena. Que el fatxenda exdirector de la Fundación para el Mecenazgo y Patrocinio Social de Madrid (una entitat amb un sol treballador i que mai no va fer res de res, més enllà de cobrar un sou extraordinari) vulgui donar lliçons d’alguna cosa fa ràbia. Que el president d’un partit feixista aprofiti els mecanismes democràtics per tenir veu i llançar discursos d’odi cap als qui no pensen com ell fa fàstig. Que un personatge abjecte com ell, xenòfob, racista, masclista pugui seure en un parlament i proposi il·legalitzar partits polítics democràtics és de bàrbara indignació. N’hi ha per tirar el barret al foc! I consti que el millor que es pot fer és ignorar-lo com van fer sàviament alguns parlamentaris al Congrés dels Diputats. Segur que això el cabreja molt més que no pas cap rèplica, perquè juga sempre a la provocació cada vegada més exacerbada. Per això m’he referit a ell de totes les maneres que m’han semblat adients excepte pel seu nom, que em provocaria basques. 

dijous, 22 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 23

 ANAR CAP ENRERE COM ELS CRANCS

D’un temps ençà, tot apunta  cap a una lamentable regressió en tots els camps: polític, només cal veure quins ximples han arribat a tenir poders extraordinaris i com creixen arreu els moviments d’extrema dreta que crèiem residuals; social, amb minva de drets, de llibertats i de protecció a cada dia que passa; econòmic, amb dues crisis encadenades i una destrucció cada vegada més evident de la classe mitjana; cultural, amb tots els sectors en hores baixes per diferents motius; ambiental, amb una contaminació desbocada i un canvi climàtic aclaparador; educatiu, amb una escola que ha perdut el nord i no sap el que és una brúixola... “Anem enrere com els crancs”, en poc temps hem perdut pràcticament tot el que havíem guanyat en millores durant el darrer mig segle i la propera generació serà la primera que viurà pitjor que no ho havien fet els seus pares i potser fins i tot els seus avis. No, no, ni soc pessimista ni gens alarmista, soc objectiu. I feia temps que ho anava dient als meus alumnes amb el punt d’ironia que acostumava a gastar. Després de mil·lennis d’evolució, els deia, comença a haver-hi senyals d’involució; el dia que us trobeu enfilats en un arbre de la sabana, us poseu la mà al cul i us adoneu que us ha sortit cua, recordeu que ja us havia avisat. Per si de cas aneu explicant als fills i als nets que un mestre una mica tocat del bolet ja ho havia pronosticat temps enrere.

dimecres, 21 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 22

 MOLT SOROLL PER NO RES

Al final sembla que hi ha hagut un tribunal (L’Audiencia Nacional hereva del Tribunal de Orden Público franquista) que ha decidit parar de fer el ridícul en previsió de la que els caurà des d’Europa d’aquí a uns anys, i absoldre el major Trapero i la resta de cúpula dels Mossos dels càrrecs de rebel·lió, o sedició, o desobediència o el que fos que se’ls acudís per aconseguir una condemna, que pel cas tant els feia. Les mentides del miserable colpista Pérez de los Cobos (recordeu que va córrer a posar-se a les ordres d’en Tejero el 23F) que tanta utilitat van tenir al Tribunal Suprem i la literatura fantàstica del picolo redactor d’atestats de cognom Baena no han tingut l’efecte desitjat i tot plegat s’ha fos com un glaçó en un got de whisky. “Molt soroll per no res”, vet-ho aquí! Milers de fulls d’instrucció del sumari, hores i hores de suposada investigació, hores i hores de judici, fiscals amb mala llet i poca formació, jutges avorrits enyorant judicis per terrorisme... Tot plegat per no res. Oh, ara que hi penso, no és ben veritat: ha servit per col·laborar en l’ascens dels dos picolos i potser fins i tot perquè els donessin una medalla d’aquestes que porten implícita una paga o pensió. Quin país, déu meu, quin país! I com diuen els castellans: “difama, calumnia, que algo queda”. 

dimarts, 20 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 21

 CANTANT LES VERITATS ES PERDEN LES AMISTATS

Que tota la trepa de polítics de casa nostra amb responsabilitat de govern són d’una mediocritat exasperant, és una realitat punyent i costa una mica de pair, per allò que fot una mica l’amor propi perquè són els de casa. Doncs el pobre Oriol Mitjà, que és dels pocs que sempre va amb la veritat per davant i no es mossega la llengua, va gosar dir-ho de forma genèrica i en particular de la consellera de sanitat de qui va opinar que li falten preparació i humilitat. No va tenir present que “cantant les veritats es perden les amistats”, tot i que de vegades per tenir segons quines amistats és millor anar tirant tot solet. Li han plogut hòsties i desqualificacions a raig, no només dels militants i simpatitzants d’ERC que tanquen files al voltant dels seus, sinó fins i tot del sector periodístic, com és el cas de la Laura Rosel. Aquí s’han fet moltes coses malament, molt malament. I què voleu que us digui! Si el país que sembla que hem de construir a manera de república no ha d’admetre cap mena de crítica cap als nous capitostos, ja no dic d’autocrítica que resultaria essencial, hauríem de tornar a parlar de com replantegem els fonaments. Altrament ens podem trobar que un cop fet l’edifici resulta que trontolla per tot arreu i ens acabaran fent creure que els inevitables puntals són elements de disseny d’allò més originals. Ja tenim una edat per acceptar els contes de fades com a realitat incontestable. 

CAN PANEGRE

 La casa natal del meu pare, sota Sant Jordi de Puigseslloses, en una versió una muca bucòlica i un punt naïf, feta a partir de fotos petites en blanc i negre i, sobretot, del meu record. La imatge més viva que en tinc és la de l'immens i centenari roure que hi havia ran de camí, al costat d'una petita bassa. D'aquell roure només en queda la soca i un metre de tronc: l'han fet servir com a base d'una cabana de fusta per a la mainada. Dels tres roures emblemàtics de la meva infantesa (el de Sant Francesc s'hi Moria, el de Can Sargantana i aquest de Can Panegre) no en queda cap d'empeus. 



divendres, 16 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 20

 ELS TESTOS S’ASSEMBLEN A LES OLLES

Aquests dies, amb el recordatori de l’aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys, se m’ha fet evident una realitat incontestable: els qui en aquells moments tallaven el bacallà i van ser responsables d’aquesta barbàrie eren els pares i avis dels que en aquests moments remenen les cireres. Fa temps que se’ls veu el llautó, malgrat l’aparença de persones il·lustrades per comparació amb els avantpassats dèspotes i casernaris dels judicis sumaríssims. Però “els testos sempre s’assemblen a les olles”, i no dubteu ni un moment que, si no fos perquè ara han de guardar les formes de cara a Europa, en lloc d’un grapat de presos polítics tindríem uns quants màrtirs més. Dels exiliats no en parlo, però tenen sort que l’evolució democràtica del continent impedeix l’existència de Gestapos que els puguin segrestar per tornar-los d’amagatotis i deixar-los en mans dels actuals torturadors. 

dimecres, 14 d’octubre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 19

 SER UN BOCAMOLL

O sigui que “la justícia, Madrid y el rey son los que impiden que Sánchez cambie el país”! Feia temps que ens ho temíem, que ho dèiem amb la boca petita per por de ser arrestats, que ja se sap com va la llibertat d’expressió en aquests verals, però sempre ho havien negat i havien posat el seu meravellós estat recentralitzat com a exemple d’una democràcia consolidada. Senyora Ayuso, vostè és el viu exemple del que vol dir “ser un bocamoll” (en el seu cas “bocamolla”, però em sona estrany i podria tenir connotacions no desitjades). Nosaltres no ho hauríem dit millor, ha hagut de venir vostè a confirmar-ho, a llançar als quatre vents una veritat absoluta: que el règim del 78 està en fallida perquè el poder judicial actua on no ho hauria de fer, perquè aquesta mena de rei s’ha decantat a la dreta i ha perdut imparcialitat, perquè la capital es creu Espanya dins d’Espanya, que diu vostè... Gràcies, senyora, perquè amb enemics d’aquesta mena no ens calen amics que ens donin un cop de mà. I, sobretot, no calli, deixi’s anar, xerri a voluntat, que és en aquests casos quan surten les veritats més punyents!

FRASES FETES EXEMPLARS, 18

 ESCAMPAR LA BOIRA

Ja sé que els pixapins deuen tenir necessitat de fugir d’una ciutat que ofega, i més en temps de pandèmies i altres desastres; si jo em trobés en la seva situació, que fora cosa estranya perquè la capital amb prou feines si la trepitjo per mal de morir, també tindria ganes d’anar a “escampar la boira”. I això és el que han fet aquest llarg cap de setmana passat. Llàstima que el seu deler de respirar aire pur, d’aquell que permet que creixin líquens a les branques dels arbres, els hagi portat a amuntegar-se com ovelles que remuguen a l’ombra després de pasturar. Les carreteres del Montseny col·lapsades, Coll de Bracons atapeït, cues quilomètriques per entrar a Rupit... (per posar tres exemples). I tot això no seria res, o poc importaria, si no portés afegit que la seva dèria per anar a caçar bolets ha fet patir el bosc de manera notable i l’ha sembrat de residus contaminants, conseqüència de la transferència de vida urbana a l’entorn natural. Una pena, una autèntica plaga que no hi ha manera d'eliminar!