ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 134

“CAPÇANA”

De la gorra de cop, peça rodona de palla o altre tipus de fibra vegetal utilitzada per infants de curta edat quan aprenen a caminar per evitar rebre cops al cap, aquí en dèiem “capçana”. Tots els que ja tenim una edat n’havíem dut de petits, quan apreníem a caminar i moure’ns amb més llibertat de la que els pares sobreprotectors actuals atorguen als seus fills.
Ve del mot llatí vulgar “capitiana” que volia dir relativa al cap.
“Porta el cap ple de nyanyos. Vols dir que no li hauríem de posar una capçana?”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 133

“BÀNUA” (VÀNOA)

Ara ens hem acostumat a dir-ne vànova perquè sembla més correcte, però a casa sempre se n’havia dir “bànua”. Es tracta d’un cobrellit d’abric i d’ornament, de teixit gruixut, de punt o de ganxet, generalment formant mostres o dibuixos i que de vegades està guarnit de serrell. Els anomenats "nòrdics" les han arraconat.
És una paraula d’origen incert, fins i tot he trobat que podria ser oriental, de l’Iran, però no us ho sabria assegurar.
“Quan arribaven els mesos més freds de l’hivern, afegíem un edredó pel damunt de la bànua.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 132

“CANALLA”

Tot i que un “canalla” és una persona capaç de cometre els actes més reprovables que ens puguem imaginar, nosaltres ho fem servir com a sinònim de mainada, per referir-nos al conjunt de criatures, d’infants. Recordeu que a la plana en diem “canaia”.
La paraula procedeix del llatí “canis –e”, que es referia a gos. Antigament “canalla” es referia a un conjunt de gossos (actualment “canilla”) i suposo que se li va aplicar el sentit figurat pel xivarri i la cridòria d’uns i altres.
“Quan hagi sortit tota la canalla, escombrarem l’aula, però abans ens tocarà recollir tot l’escampall de joguines.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 131

“ARRIAT”

Diem d’algú que és arriat quan mostra determinació, confiança en sí mateix i no li costa prendre decisions.
La paraula és el participi del verb “arriar” que significa estimular un animal a seguir o accelerar el pas. Sovint es feia amb l’expressió “arri!”, tot i que també es feien servir les xurriaques.
La paraula ve de l’antic “arrear” i prové del castellà. El canvi de la "e" per la "i" s’hauria produït a partir del crit “arri!”
“Aquesta noia que hem llogat se la veu prou arriada. Aviat la podrem deixar sola a càrrec de la botiga.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 130

“GAIRE”

Aquest quantitatiu és un altre mot sense correspondència en castellà. Com que és exclusiu de la llengua catalana l’acabarem perdent.
La paraula ve del germànic “waigaro” que significa “amb prou feines”, “a la força”.
L’hauríem de fer servir darrere de l’adverbi “no”, darrere de la preposició “sense”, en frases interrogatives i condicionals. En lloc d’això ens hem acostumat a usar “massa” i “molt”. Comproveu que els presentadors dels TN, per exemple, ja l’han exclosa del seu vocabulari.
“No corria gaire” en lloc de “No corria molt.”
“Ho fa sense gaire il·lusió” en lloc de “Ho fa sense massa il·lusió”
“Que hi ha gaire gent?” en lloc de “Que hi ha molta gent?”
“Si hi ha gaire xivarri, me’n torno a casa.” en lloc de “Si hi ha molt xivarri, me’n torno a casa”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 129

“PAS”

És un adverbi que fem servir per reforçar les frases negatives i que en el llenguatge estàndard dels mitjans de comunicació ja ha desaparegut.
Ve del llatí “passus –i” que significava “pas”, i va anar prenent funció d’adverbi com “gota”, “gens” o “cap”.
El francès el manté molt viu (“Ne me quitte pas” de Jacques Brel) i nosaltres hauríem de fer per manera de no perdre’l com estem fent amb la doble negació que és tan nostra (“Mai no en tindrem prou!” ara ja s’ha convertit en “Mai en tindrem prou.”)
“No em diguis pas res més. Amb això en tinc prou i de sobres.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 128

“CALDRE”

És una paraula genuïna de la nostra llengua que no té equivalència en castellà i han de recórrer a locucions verbals (més d’un mot).
Significa ser necessari, convenir molt, ser urgent.
Ve del verb llatí “calere” que significava “ser o estar calent”. En el parlar occidental es fa servir encara la forma “caler”.
“Cal que vinguis immediatament, nosaltres no podem prendre cap decisió per resoldre aquest conflicte.”

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE CALLDETENES

L'Espardenya Teatre és un grup que duc al cor d'ençà que van estrenar la meva obra "Penombres" ara ja fa dotze anys. 

Molt content d'haver pogut donar-los un cop de mà amb el guió de la representació que ahir al vespre van fer a la plaça 11 de Setembre i que va servir de pregó de la Festa Major de Calldetenes. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 127

“DELER”

Tot i que ara ens pot semblar una mica massa culte, es tracta d’un mot perfectament acceptat en llenguatge col·loquial. Significa desig, anhel, passió que es posa per aconseguir alguna cosa. Segurament es fa servir més el verb "delir-se" quan parlem que algú "es delia" per una cosa que li agradava molt.
Ve del llatí vulgar “delerium" i procedia del clàssic “delírium” (deliri). De la mateixa arrel llatina venen termes com adelerat, delejar, delerós i delirar.
“Només el movia el deler de poder retrobar-se amb la Maria, a qui feia més de dos anys que no veia, d’ençà que havia fugit a França aquell febrer del 39.”

“TROMPIS”

Només s’utilitza en la locució verbal “de trompis” i significa anar per terra a causa d’una ensopegada.
La paraula trompis la vam adquirir del castellà i és un derivat de “trompa”, instrument musical de vent el nom del qual té un origen onomatopeic (imitació del so). Podria ser que per similitud a “tomballons” (trompicones), o sigui donar voltes com les del tub de la trompa.
“Si no vigiles on poses els peus acabaràs anat de trompis”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 125

“AVENIR-SE”

El seu significat pot ser el d’acceptar, acordar, però també coincidir en gustos, opinions, manera de fer...
La paraula prové del verb llatí “avenire” que significava “arribar”.
“S’han avingut a fer els que nosaltres proposàvem, per tant convindrà gratificar-los d’alguna manera.”
“Aquells dos s’avenen tant que no m’estranyaria que acabessin junts.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 124

“GANSAIA”

Del fil d’empalomar també en podem dir “gansaia”. Es tracta d’un fil més gruixut que el de cosir i més prim que el que entenem com a cordill.
També se’n deien gansaies de les nanses o orelletes de les espardenyes per on es passava la veta.
La paraula ve del germànic “wind” que denominava el vent, però també el gos llebrer o corredor; afegint-hi “sail” amb que es referien a una corda. En sentit estricte: cordes de menar gossos, però més endavant també s’aplicava a les de lligar les veles de les naus.
“Porta’m un parell de pams de gansaia que vull mirar si puc tornar a cosir la nansa en aquesta senalla.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 123

“MURRI”

El fem servir sobretot en el sentit de picardiós, sagaç i hàbil per aconseguir el que vol, tot i que també pot tenir el significat de taciturn, esquerp, sorrut i malcarat.
La paraula ve de l’expressió onomatopeica “murru” que es referia al “morro” (pronuncieu “murru” i veureu el que feu amb els llavis).
“En Miquel és prou murri per sortir-se sempre amb la seva, i encara et farà pensar que ho has decidit tu.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 122

“ENREVEIXINAR-SE”

Aquest verb s’aplica al fet que una cosa flexible o laxa es torni rígida. En cert sentit figurat també pot indicar que algú que estava pioc s’eixoriveix. Encara hi ha un altre sentit figurat per dir que algú s’emprenya.
És un mot derivat de “reveixí” que es refereix a una mata o floc de cabells que creixen en direcció contrària a la normal. La mateixa paraula també es refereix al típic repeló que apareix al costat de les ungles de les mans.
“En sortir de la piscina, tenia els mugrons d’allò més enreveixinats, i en veure que la miràvem va córrer a tapar-se els pits amb les mans.”
“Quan va sentir que parlaven malament del seu germà es va enreveixinar com una mala cosa.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 121

“MARRINXA”

El mot es fa servir en l’expressió “fer marrinxa” que significa beure excessivament.
El registre col·loquial de la nostra llengua està ple d’expressions sinònimes, totes elles amb intenció eufemística de dissimulació de la realitat: anar gat, agafar puces, agafar un pet, agafar una bufa, portar una mantellina, agafar una merda, agafar una mona, agafar una paperina, agafar una pinya, agafar una pítima, agafar una trompa, agafar una turca...
Tot i que he furgat en tots els racons possibles, no he aconseguit trobar l’origen d’aquest mot que es troba molt més estès del que podríem pensar. Per tant, us parlaré de la darrera expressió, que té el seu origen en les grans embriagueses que agafaven els turcs: malgrat que l’Alcorà prohibeix l’alcohol, es veu que mesclaven el consum d’aiguardent i d’opi amb resultats absolutament espectaculars.

“Cada dia, en plegar de treballar, passava per la taverna i feia la marrinxa fins a l’hora de sopar. Arribava a casa més torrat que un cep.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 120

“ANAR DE 21 BOTÓ”

Significa anar molt mudat.
Amades explica que l’origen d’aquesta expressió l’hem d’anar a cercar en els vestits de gala dels serenos, que tenien tres rengleres de botons de 7 cadascuna, és a dir, 21 en total (jo només he trobat una imatge amb dues rengleres). A més, tindria un to irònic, perquè la ciutadania pensava que l’uniforme era desproporcionat respecte del càrrec i ho deien fent-ne certa mofa.
“Els diumenges tocava posar-se de vint-i-un botó per anar a missa. Era l’únic dia de la setmana que ens mudàvem.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 119

“PAIAT”

Diem que es munta un “paiat” quan hi ha rebombori, trifulga a crits. És un mot exclusiu de la Plana de Vic, on pronunciem la “ll” com a “i” (ioditzem).
Per tant, cal suposar que la paraula deu ser “pallat”, del verb pallar derivat de palla. El seu significat és tapar amb palla i també donar palla al bestiar.
Ara bé, com és que hem arribat a donar-li aquest significat figurat tan diferent? Quina analogia (semblança) tenen els dos significats és un complet misteri. Si algú troba el desllorigador, li agrairé que m’ho faci saber.
“Quan vaig entrar a classe hi havia un paiat de mil dimonis: criatures empaitant-se, alguns d’enfilats a les taules, tots cridant i celebrant que el mestre estava malalt. En vaig tenir prou amb un cop de porta una mica sorollós perquè tothom corregués a seure al seu lloc.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 118

"GARRATIBAT"

En sentit propi significa quedar amb les cames rígides, immòbil, però és més freqüent el seu sentit figurat: estupefacte, esbalaït.
És un mot compost de “garra”, del cèltic “garra” (pota) i “tibar”, una simplificació d’estibar que en principi volia dir omplir, embotir.
“En sentir aquella notícia vaig quedar garratibat. No m’ho podia creure!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 117

“MALA GANYA”

Sempre dins l’expressió “tenir mala ganya”, que a Osona la fem servir bàsicament per dir que no té bon aspecte, que no és agradable de mirar.
El mot "ganya" ve de l'occità "gaunha" per combinació amb el prerromà "galta" i el castellà "galla" que més endavant va evolucionar cap a "agalla", tot amb el mateix significat que el nostre.   
L’expressió s’ha d’entendre en sentit figurat i fa referència a les ganyes dels peixos, que és on cal mirar per comprovar si són frescos. Com més vermelles les ganyes, més garantia que fa poc que són fora de l’aigua.
“El gènere que tenien exposat tenia tanta mala ganya que hem preferit anar en una altra botiga.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 116

“TANOCA”

Quan apliquem aquest mot a una persona és per indicar que es tracta d’un babau, d’un curt d’enteniment.
Segurament ve de l’occità “tanocco –oque” nom amb què es designava un tros de fusta. Però també pot venir del cèltic “tannos” amb què es coneixia el roure. En tot cas sempre parlem de fusta per allò de ser dur de cap, obtús, toix...
“Era tan tanoca que tothom el feia beure a galet i s’empassava totes les guatlles que li fotien.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 115

“ENSOPIT”

És un sinònim d’endormiscat, tot i que també es pot referir a un acte o un lloc amb poca animació o diversió.
És el participi del verb ensopir, i ve del llatí “sōpīre” que tenia el mateix significat. Hi ha altres mots de la mateixa família que mantenen el mateix significat: sopor, soporífic, sòpit...
“Tot sol tantes hores, em vaig ensopint, ensopint, i al final no tinc ganes de fer res.”
“Quan vam arribar i vam veure aquell ambient tan ensopit, vam preferir anar en una altra festa.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 114

“MALAGUANYAT”

Es fa servir sobretot per lamentar que una cosa no s’hagi aprofitat o que s’hagi perdut abans d’hora.
És un mot compost de l’adverbi antic “mala” i del verb “guanyar” (guanyar malament, en sentit estricte). Sembla que guanyar ve del germànic “waidanjan” que significava treballar la terra amb el conreu, obtenir aliments. Pel que fa a “mala”, s’hi ha aplicat amb el mateix sentit que en l’expressió “en mala hora”.
“Malaguanyat el temps que hem dedicat a preparar-li la festa d’aniversari. No ens n’ha sentit cap grat!”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 113

“PRIMMIRAT”

És sinònim de meticulós, es fa servir amb el sentit d’exigent en l’acompliment de normes i l’execució de tasques.
És una paraula composta del verb mirar i l’adjectiu prim que s’aplica en sentit figurat en l’expressió “mirar prim”, però sobretot en la versió negativa “no mirar prim”.
“La senyoreta és molt primmirada i et farà repetir aquest text. No veus que el tens ple d’errors i taques de tinta?”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 112

“ESBARRIAR”

Vol dir treure alguna cosa del lloc on habitualment es guarda i deixar-la en bandes on és difícil de retrobar-la, també es fa servir amb el sentit d’escampar coses aplegades, ordenades. En sentit figurat la usem per referir-nos a algú que no hi toca del tot.
És molt probable que vingui de l’àrab “barrî” que significa afores, forà, allunyat. Segur que hi va tenir alguna influència un mot semblant com “esgarriar”.
“He deixat la finestra oberta i la ventada m’ha esbarriat tots els papers que tenia damunt la taula.”
“Quina llàstima! Ha acabat amb el cap ben esbarriat. No toca ni quarts ni hores.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 111

“XEFLIS”

Ens referim amb aquest nom a un àpat abundós, especialment quan serveix per celebrar alguna cosa.
La paraula segurament és d’origen expressiu, però podria haver tingut influència del verb “xafar” referint-se al procés d’elaboració de determinats aliments, o potser del mot “xef” (cap de cuina) que en gascó s’anomenava “chèfis”.
“Es nota que només tenen un fill per casar, perquè han fet un xeflis d’upa!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 110

Ahir en Josep Font me la va tornar a recordar i feia dies que la tenia al calaix:

“TRAPAUS”

Són els estris, les pertinences personals.
Aquesta paraula es fa servir, sobretot, en la frase feta “agafar els trapaus” que vol dir anar-se’n, tocar el dos.
No està gaire clar d’on ve aquest mot, però en Joan Coromines considera que es deu tractar d’un antic ús de l’imperatiu “trapau!” (atrapeu!) com si diguéssim “afanyeu-vos que els heu d’atrapar”. Era una expressió molt corrent en el món dels tapers de Palafrugell, els qui treballaven el suro per fer-ne taps.
“Agafa els trapaus i fot el camp que no et vull veure mai més!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 109

“ENFERRITJAT”

Diem que estan enferritjades quan dues peces metàl·liques queden travades una dins de l’altra, o quan un mecanisme queda encallat per l’acció de la pols o la humitat que l’ha rovellat.
És una paraula que s’està perdent en benefici d’altres com encallat, clavat, bloquejat que no tenen la preciosa sonoritat d’aquesta.
La paraula és derivada de ferritja nom amb què es designa les petites partícules metàl·liques que surten de llimar o serrar una peça metàl·lica.
La paraula ve del llatí “ferrigo –iginis” que ja tenia aquest significat.
“Mira a veure si pots obrir aquest pany. Em sembla que s’ha enferritjat i s’ha de fer molta força.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 108

“MICARELLA”

És un derivat afectiu del mot mica, que vol dir poqueta cosa.
Ve del llatí vulgar “micca” que significava partícula. En català el vam adoptar amb la mateixa fonètica i en castellà i portuguès van canviar el so velar sord fent-lo sonor: “miga”
“Res, amb aquesta micarella ja en tindré prou, no cal que me’n posis més.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 107

“BRILLO!”

Exclamació per a demanar que algú s’afanyi, per a exigir-li rapidesa en l’acció; briu. Podria semblar un castellanisme afegit sense miraments, però és perfectament correcta.
La paraula ve de “briós” (animós) i una ultracorrecció li va afegir “ll” per influència de “brillar”, que ve de l’italià “brillare” i té un origen expressiu.
“Apa vinga, brillo, que farem tard!”
“Amb aquests aires no acabaràs fins la setmana que ve. Una mica de brillo!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 106

“XAUP-A”

L’he sentit moltes vegades a casa i no hi ha manera que trobi el seu origen perquè no existeix en cap dels diccionaris de referència que tinc a mà, o sigui que si algú em pot donar alguna idea serà molt benvinguda. Només he trobat “xaupa” a la Conca de Barberà, on la fan servir com a sinònim d’aixada, però això em sembla no té cap relació amb el que m’interessa.
En tot cas, un “xaup” és una persona poc destra, tot i que també es fa servir per dir que camina com si anés a aixafar terrossos.
“Era tan xaup que no se li podia encarregar cap feina una mica delicada.”