Microconte de confinament, 6

LI HA ANAT D’UN PÈL

Se li ha fet tard. Anar badocant i deixant-se absorbir pel paisatge sense donar de tant en tant un cop d’ull al rellotge pot portar problemes, sobretot si un es troba lluny de casa i no coneix gaire l’indret que trepitja. El sol s’ha post rere la serralada que tanca la vall per la banda de ponent i l’ombra comença a apropiar-se de la fondalada. S’afanya a arribar al camí que transita el congost de nord a sud i que l’ha de dur a la carretera on ha aparcat el cotxe fa més de cinc hores. Quan arriba a trepitjar el camí fressat, la foscor ja li impedeix veure res més enllà d’una trentena de metres. El silenci és absolut, només el trenca l’udol sinistre del duc que crida des de la distància i li acaba encomanant un cert neguit.

De sobte, darrere seu es desferma un considerable terrabastall, el soroll del qual es va acostant perquè s’adona que creix d’intensitat. Apressa el pas. No pot faltar gaire per arribar a la cruïlla de la carretera. Es gira un moment per comprovar l’abast del perill, i se li ericen els pèls del clatell: a una vintena de metres entrelluca una immensa bola plena de punxes que es precipita desfermada pel camí trinxant tot el que troba al seu pas. Una onada de suor freda li amara el front i l’esquena. Si el pànic no li impedís raonar, faria per manera d’enfilar-se pel pendent del congost i esperar que el perill passés de llarg, però s’entesta a córrer cames ajudeu-me a escassa distància de la baluerna esfèrica que amenaça d’esclafar-lo. Sense deixar de córrer, gira el cap per comprovar que el marge de què disposa encara és prou acceptable, però s’entrebanca amb els seus propis peus i cau, llarg com és, estassat de panxa enlaire al mig del camí. Nota un contacte lleugerament humit al front i obre els ulls. “Noi, ja sé que fa dies que no hi ha cap ocupació que et generi gens ni mica d’urgència, però aviat serà hora de dinar i hauries de fer per manera de llevar-te” –li comenta amb tot l’amor del món la seva dona asseguda al llit al seu costat. “Sort que m’has salvat! Estava a punt de morir esclafat per un coronavirus de mida descomunal.”

Microconte de confinament, 4

ARACNOFÍLIA/ARACNOFÒBIA

Avui toca fer dissabte encara que sigui dilluns. Cal fer-ho un dia a la setmana, si no volem veure el nostre modest habitacle convertit en una mena de cau de guilles. La pregunta que em faig és d’on surt la brutícia, si aquests dies no podem sortir a l’exterior per arreplegar-ne. Suposo que deu aparèixer per generació espontània. Agafo una mena d’aparell diabòlic amb turbina de reactor que ha vingut a substituir l’escombra de tota la vida, i començo a passejar-lo per tots els espais i racons de la casa. De tant en tant buido el petit dipòsit per comprovar que, efectivament, la meva tasca no resulta del tot inútil. 

En fer cap a la cambra multiservei, on hi hem fet arrelar un ficus de fulla petita que acabarà per expulsar-nos de casa, quedo bocabadat davant una obra d’enginyeria artística tan perfecta com no recordo haver-ne vist cap altra. Es tracta d’una espectacular teranyina instal·lada a partir de quatre punts d’ancoratge: dues puntes de branca del ficus, la maneta de la finestra i la tapa de la caixa de la persiana. És en aquestes situacions quan acostuma a desvetllar-se’m la vessant més franciscana de la meva guia espiritual. M’estic una bona estona contemplant-la i decideixo indultar-la, pensant que una obra d’art d’aquesta categoria mereix ser immortalitzada. Quan acabo la tasca, endreço la màquina a l’armari de l’entrada del pis i en trec la càmera disposat a retratar la teranyina. Mentrestant, de la banda del passadís m’arriba un missatge de la meva dona: “Avui no t’has posat les ulleres de veure-hi bé, eh! No t’has adonat de la teranyina que...” “Quieta, no la toquis!” –exclamo mentre m’afanyo a posar-me al seu costat. Massa tard: el plomall amb què ella repassa tots els racons que a mi se’m fan escàpols ja ha fet desaparèixer l’obra d’art.

Una esponerosa aranya d’abdomen negre i groc, aturada a la punta de la branca del ficus on havia ancorat la seva construcció, ens mira amb cara mig d’assassina, mig de no entendre res. “Per què m’ho heu fet, això, parella de salvatges?”, sembla que ens estigui dient.  Com que la tenacitat i la perseverança d’aquesta mena de bestioles és antològica, calculo que d’aquí a un parell de dies em donarà una segona oportunitat. Només cal que sigui més ràpid jo amb la càmera que la meva dona amb el plomall.

AQUAREL·LA

La jubilació acabada d'estrenar em permet dedicar-me a activitats que mai no havia pogut tastar. Segueixo escrivint, això sí, però he decidit aprendre una mica de fer anar el pinzell damunt el paper. A la pàgina d'aquarel·les hi tinc alguns exercicis. Només hi penjo els que són visibles sense que m'hagi de caure la cara de vergonya. 

Aquests dies d'aïllament forçat dedico estones a aquesta activitat i he començat a pintar paisatges de la meva infantesa. 

L'ermita de St. Francesc em resulta molt propera perquè em transporta als meus orígens. Vaig néixer a "Can Sargantana", la casa de pagès que queda just davant la petita església que van cremar l'any 1938, en plena guerra civil. La reconstrucció es va fer en pocs anys i en un estil romànic llombard una mica qüestionable. Sigui com sigui, a mi em resulta entranyable pels diumenges a la tarda, quan els seminaristes de Vic venien a fer-nos "doctrina" i era l'únic dia que ens ajuntàvem la mainada de les cases de pagès del voltant.