dijous, 4 de juliol del 2024

MICRORELATS, 20

QUINA ESTUPIDESA!

Mira que m’ho havia d’haver imaginat! Per què m’haurien d’haver convidat a un concurs de cuina si amb prou feines em defenso fent una truita? Però em van dir que això no era pas important, que l’objectiu era passar-s’ho bé.
Quan he vist que la taula on haig de cuinar sembla més aviat el taulell d’una ferreteria ja m’he imaginat que això aniria de mal borràs. “No et pensis que t’ho posarem fàcil, eh!”, comenta el presentador amb sornegueria. Haig de fer samfaina i només disposo d’una serra, un tornavís, un martell, una clau anglesa i un punxó. Em sento obligat a seguir-li el joc per no muntar un sidral, perquè ja m’adono que l’objectiu és que qui em vegi treballar es foti un fart de riure.
Mentre imagino la millor manera de procedir a trinxar el pebrot, l’albergínia i la ceba, i rumio com m’ho faré per ratllar el tomàquet, el presentador encara afegeix: “Però hi posarem un grau més de dificultat.” I em posa un guant de boxa a la mà dreta, l’única que tinc una mica útil per a motricitat fina.
Me’l miro, i mentre em llevo el guant i endreço totes les eines perfectament alineades, comento: “Me’n vaig un moment al lavabo, perquè em sembla que l’escombreta de la comuna m’anirà bé per remenar la paella.”
Em llevo el davantal, el llenço damunt la verdura i faig mitja volta deixant el presentador amb un pam de nas. “Per fer el pallasso no et cal pas ajut, ho pots fer tot sol.”, mentre desaparec rere el decorat xaró que guarneix el plató.

dimecres, 3 de juliol del 2024

MICRORELATS, 19

CAIXER AUTOMÀTIC

S’acosta al taulell amb la llibreta a la mà, que sosté amb un cert tremolor. Encara dubta si demanar humilment a veure si li poden fer el favor de donar-li cent euros per passar la setmana. La darrera vegada se la van treure del damunt sense cap consideració, al·legant que aquesta no era la seva feina, que fes servir el caixer automàtic com tothom.
-Hauria de treure’ls al caixer de l’entrada –rep per tota resposta.
-És que no me n’acabo de sortir i a més avui m’he deixar les ulleres de prop a casa.
-Ho sento, però no puc abandonar el taulell. Potser si ve d’aquí a una estona...
Un noi que ha contemplat l’escena, s’acosta a l’àvia i li diu:
-Bon dia, Magdalena! Voleu que us ajudi?
La dona veu el cel obert.
-Oh, sí! Gràcies, Martí!
I s’encaminen cap al caixer que hi ha a la banda exterior de l’oficina.
Al cap de poc, el noi torna a entrar i s’adreça al taulell amb ànims de recriminar l’actitud de la persona que atén el públic:
-Digue’m que dels 1.600 especialistes en atendre la gent gran de què us vanteu en la vostra publicitat no n’hi ha cap en aquesta oficina! Teniu uns collons que us els trepitgeu!