dijous, 30 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 42


EL RIU

Acaba la feina a les vuit, però no té pressa. Prefereix que tots els companys del seu torn s’avancin perquè no li agrada l’aglomeració del vestidor. D’ençà que ha començat l’epidèmia mira de guardar distàncies, perquè té encara molt present la passa d’èbola al seu poble, allà al Senegal, aviat farà sis anys. Guarda les distàncies quan pot, perquè comparteix un pis de 50 metres quadrats amb altres cinc companys. A l’escorxador la feina és dura, estressant i mal pagada. Deu ser per això que gairebé no hi treballa ningú del país, només els vinguts de fora que accepten sous de misèria per jornades laborals que s’acaben fent eternes.
En Mamadou es lleva la granota blanca, esquitxada de vermell per tot el cos, la mascareta, les ulleres i els guants, i deixa cada cosa al pot corresponent que hi ha a l’entrada del vestidor. Es dutxa sense presses i adverteix als companys que s’afanyen a sortir que no cal que l’esperin, que els dos quilòmetres i mig que hi ha fins a Vil·la ja els farà tot sol, pedalant al seu ritme.
Quan surt a buscar la bicicleta, que té lligada amb cadenat a la canya d’un fanal de l’aparcament, s’adona que durant la nit deu haver plogut, perquè hi ha bassals per tot arreu. Ahir va rebre la trucada del seu germà petit que li demanava si li podia enviar diners. Es va empatollar de mala manera i va entendre que no li volia explicar per a què li calien. Com que se’n temia, el va advertir que no fes ximpleries, que no es fotés en cap “cayuco” com ell, que era molt perillós. Així i tot, aquest matí anirà al locutori i farà una tramesa de la meitat dels euros que li queden per passar el mes.  
Deu haver plogut força, perquè els camps que hi ha a banda i banda del camí llueixen zones embassades. Quan arriba a la passera sobre el riu, s’adona que va de banda a banda, que passa un bon pam pel damunt del paviment. Hauria de girar cua, tornar fins a l'escorxador i agafar la carretera, però això suposaria haver de fer sis o set quilòmetres i, ara mateix, el que desitja de tot cor és arribar a casa i anar-se’n a dormir. “Pit i collons!”, pensa i enfoca la passera sense baixar de la bicicleta.
La roda davantera queda clavada en un sot que hi va deixar la riuada de finals de gener i que encara no havien reparat. El noi surt disparat endavant, perd el casc que duia mal cordat i espetega de cap a terra al bell mig del paviment cobert d’aigua. Queda estabornit i el corrent se l’enduu aigües avall.
Al cap de quatre hores, els equips de rescat trobaran el seu cos inert en una raconada, colgat de canyes i restes vegetals amuntegades, prop del pont de ferro que duu a Senet de Llac. El seu germà esperarà en va l’arribada dels diners que li ha promès. En Mamadou, que dins una closca de nou va suportar deu dies a la deriva en un oceà revoltat, ha acabat engolit per les aigües d’un rierol traïdor, l’únic que, desafiant la lògica de l’orografia del país, se’n va cap al nord, quan tota la resta de la seva espècie té tirada cap a migdia.  

dimecres, 29 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 41


SENSE UN ADÉU

(A manera de petit homenatge a totes les persones que aquests dies han deixat anar el darrer alè sense poder gaudir de la companyia que haurien desitjat)

En el silenci de la sala, només pertorbat pel so agut intermitent que emeten els múltiples aparells endollats i el compassat soroll dels respiradors artificials, la Rosa sembla dormir plàcidament mentre els sanitaris vetllen per aconseguir una evolució positiva del seu quadre clínic ara ja més que delicat.
Només el moviment d’ulls, que s’intueix rere les parpelles closes des que fa tres dies van haver-la d’intubar, ens explica que al seu cos inert encara hi batega una vida a la qual s’aferra amb ungles i dents. El seu cervell li evoca els anys d’infantesa, quan a casa les va passar tan magres. Sort en van tenir que a pagès no van patir mai gana. I recorda els anys de jove, d’aplec en aplec, rient de manera vergonyosa quan algun noi es fixava en ella. I recorda la feina a la fàbrica, el festeig amb en Manel, i el casament... Sent el pensament feixuc, tant que se li ennuvolen les imatges, però retornen per portar-la al naixement de la seva filla gran, la Maria, i també a la pèrdua del seu fill, que va néixer mort i això la va tenir corsecada durant molt de temps. El cervell s’atura a la imatge del llitet buit quan va tornar a casa i els tips de plorar quan es quedava tota sola. La memòria la duu a la primera comunió de la filla, i el color blanc del seu vestit al casament de la nena, i el greu que li va saber que no es volguessin quedar a viure amb ells. Les imatges es dissolen en la foscor del record i reapareixen amb el net, amb en Martí, que bufa una espelma en un pastís i la seva germana, la Paula, que l’ajuda perquè és dos anys més gran. Va veure els nets en una pantalla fa molts dies. Va fer el cor fort, però al final va plorar.  I ara el pensament és per a en Manel. Com s’ho farà, pobret, tot sol? S’adona que l’enyora, troba a faltar la seva mà. Li manca la seva companyia, encara que no li pugui dir res. Tants anys vivint junts fa que en la majoria de casos els mots esdevinguin sobrers. La seva cara, amb els ulls de murri que els anys no han pogut desmanegar, és la darrera imatge que li regala el cervell. Un so agut, persistent, s’escampa per la sala i fa bellugar les infermeres que aquesta nit estan de guàrdia. Una línia plana a la pantalla de l’aparell que l’abraça amb tentacles per tot el cos els explica que el seu cor ha deixat de bategar. Les dues noies es miren i el nus que els oprimeix el pit es descabdella en unes quantes llàgrimes que s’escolen rere els vidres entelats de les ulleres de protecció.


dimarts, 28 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 40


RETRAT IMPERFECTE D’UN SAPASTRE AMB CARNET 

Vet aquí que des de petit somiava en ser algú important, perquè manar, allò que se’n diu manar, li agradava d’allò més. Es veu que no tenia cap vocació prou definida, per tant, a l’hora d’estudiar es va decantar per la filosofia, que si bé no semblava servir per obrir-se camí en una societat cada vegada menys reflexiva, podia assolir-ne la llicenciatura sense gaires dificultats ni entrebancs. I va aparèixer dins el “partit”, perquè als qui tenen ambició de poder converteixen aquesta mena de concepte boirós en la seva religió i raó d’existir. I si saps llepar adequadament els culs que calgui, i no et sap greu clavar alguna ganivetada per l’esquena, vas enfilant-te per l’ascensor de l’organització gairebé sense adonar-te’n. I vet aquí, doncs, que es col·loca en una llista i surt elegit regidor del seu poble, i que al cap de quatre dies substitueix l’alcalde, i tot i fer-lo fora amb una moció de censura, torna al càrrec anys després. I es va enfilant de dret cap a la cúpula del “partit”, i el secretari general li dona un càrrec de confiança per fer d’assot dels indepes en un moment que el “partit” fa aigües. I si no se’n va a pic és perquè els altres “partits” tenen llumeneres encara més patètiques que ell. I arriba un dia que el seu secretari general rep una trucada important de la capital.
–Miquel, en la cuota que os corresponde en el nuevo gobierno, ¿a quién quieres que nombre ministro?
–Hombre, Pedro, me pillas en mal momento. Tengo a una militante con aspecto de monja seglar que podría servirte.
–¡Uy, no! Mujeres no, que ya voy sobrado de cuota.
–Pues, ¡qué quieres que te diga! Tengo a uno con algo de pinta de exseminarista, pero todavía con poca experiencia. Estudió filosofía y lleva algún tiempo en el aparato político. Tiene un defecto de dicción: pronuncia muy mal las eles. No sé si será un hándicap...
–¡Qué va! I eso de las eles es propio de catalanes. Así queda claro su origen. Me sirve. No te preocupes, porque le voy a endosar la cartera de Sanidad, que está prácticamente vacía de competencias con tanto traspaso a las autonomías.
–Pues perfecto. ¡Uy, cómo se va alegrar cuando se lo cuente!
I l’home apareix a la capital del regne convertit en flamant ministre i amb poca feina al davant. Però el destí sol ser traïdor i al cap de pocs dies tot s’acaba girant en contra: una fabulosa epidèmia trastoca la seva vida tranquil·la, i a l’amo no se li acudeix altra cosa que recuperar les competències del ram de totes les autonomies i posar-les-hi a les mans. I, pobre, es veu desbordat, i comença a beure més del compte, fins que l’enxampen... Ui, no! Ara hi barrejava una altra història també prou sucosa que ja us explicaré un altre dia. Envoltat de llumeneres i consellers poc dotats, protegit per militars i gent de seguretat, fa la viu-viu, improvisa, l’entabanen... I ell, més que escoltar, vol ser escoltat, que tothom vegi que, malgrat tot, els té d’allò més ben posats.
I en poc temps aconsegueix rècords de valor monumental: de gent contagiada, de personal sanitari infectat, de morts als hospitals i a les residències d’avis, d’un col·lapse sanitari del tot generalitzat... Mentre l’únic requisit per ostentar un càrrec polític sigui el punyeter carnet del partit, tenim mala peça al teler.
Fa temps que envejo els veïns occidentals d’aquest estat, i no només perquè el 25 d’abril de 1974 van fer una revolució que nosaltres encara tenim pendent, també per com han fet front a la crisi econòmica de la darrera dècada, i per com han encarat aquesta pandèmia. És clar que ells tenen com a ministra de sanitat una tal Marta Temido. Si teniu temps, busqueu el seu currículum i compareu-lo amb el de l’espècimen a què he dedicat el text d’avui. “No hace falta decir nada más.”, com deia Bernd Shuster. 


dilluns, 27 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 39


CORRANDES

Fa via, avui, la Marina:
esperava aquest moment,
porta ja dies i dies
de pesat confinament.

Cinquanta, si no va errada,
des del catorze de març,
amb la quitxalla per casa
corrent, jugant i saltant.

S’han rifat amb el seu home
qui els haurà d’acompanyar
a fer el volt per tot el poble,
mentre l’altre fa el dinar.

N’ha sortit ella escollida
i en Martí s’ha de quedar,
conformat, des de l’eixida
contemplant com tots se’n van.

L’Oriol pren la bicicleta,
enyorat de pedalar,
i en pujar muntanyes pensa:
massa temps d’estar parat!

S’ha posat les genolleres,
la Xantal, amb patins nous,
i un casc, i guants i colzeres:
té pinta de Robokop.

En Carles vol la pilota,
no té pas res més al cap,
però la mare li demostra
que no és un joc encertat.

Finalment, surt decidida
amb el morrió posat
contemplant des de l’eixida
aquest dia assolellat.

El que veu la intranquil·litza:
tot el carrer ple de gent
famílies senceres trisquen
com si res, impunement.

Tantes normes, tanta cura,
per poder-nos controlar,
i quan la cosa s’afluixa,
tot se’n va pel pedregar.

“Nens, procureu divertir-vos,
sense haver-vos d’allunyar.”
diu girant-se a advertir-los,
i no en veu cap al costat.

“Déu meu, s’han fet fonedissos
només de sortir al carrer?
Quin cap! Havia d’obrir-los
des de fora, pel traster.”

I la Marina recula
a buscar els fills confinats,
esquivant la “marabunta”
que la cuida atropellar.

diumenge, 26 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 38


PER QUÈ?

He recuperat la tasca de pintar, que fa temps tenia abandonada, i aquests dies em proporciona estones plaents, tranquil·les... El temps passa volant entre taques de tonalitats diferents que, abans de ser estampades al paper granellut, provo en un altre paper, perquè ja se sap que això de l’aquarel·la no admet rectificacions. Però l’activitat resulta una mica menys plàcida quan haig de compartir taula amb la meva filla que, cansada dels jocs que té escampats pel terra del menjador, decideix imitar el pare.
–Per què no podem sortir al parc, pare?
–Perquè ho han prohibit, Laia.
–Per què?
–Ja ho saps, perquè no ens posem malalts –dic amb posat de santa paciència perquè sé que la cosa no quedarà aquí.
–Per què ens hem de posar malalts?
–Perquè hi ha un virus que infecta tothom.
–Per què?
–Perquè és dolent i li agrada fer mal?
–Per què li agrada fer mal?
–Ja t’ho he dit, perquè els virus fan això, fan mal.
–Per què?
Estic temptat de tallar pel dret, però m’he dit a mi mateix que no faré servir el “Perquè sí” o el recurs de “Demana-li a la mare, que ella en sap més.” Continuaré amb les pràctiques d'oratòria i assajaré l'argumentació sistemàtica fins a l'extenuació. 
–Perquè hi ha d’haver de tot, en aquest món –responc amb rotunditat.
–Per què?
Perquè si no, seria molt avorrit.
–I per què els grans poden sortir i els nens i nenes no, eh?
–Perquè els petits esteu més a prop de terra i ho toqueu tot, que sembla que tingueu els ulls a la punta dels dits.
La Laia em mira, segurament perquè m’adono que no deu haver entès la meva darrera afirmació, i persisteix:
–No és just. El senyor que ha fet aquesta llei no estima els nens.
–Per què? –pregunto mentre penso “Ja et tinc, Laia!”.
–Perquè ens havia d’haver demanat què en pensàvem.
Per què?
–Pareeee!
Ara li hauria de dir: “Tal faràs, tal trobaràs”, o bé “Si no vols pols, no vagis a l’era”, però seria donar-li peixet i tindria peu per començar una nova lletania, per tant proposo:
–D’acord, ja paro, però promet-me que podrem pintar una estona en pau.
–Promès –em diu amb el somriure sota el nas i aquella cara de múrria que enamora tothom qui ha de tenir-hi tractes.  

divendres, 24 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 37

TIREM DE REFRANY


A la solitud del despatx, després que l’ajudant s’hagi emportat la carpeta farcida amb els documents i expedients que havia de signar aquest matí, medita davant d’un paper en blanc sobre el contingut de la informació que ha de proporcionar a la roda de premsa que té d’aquí a mitja hora. Repassa els fulls de dades i els informes que li han lliurat, i els troba penosament semblants, per no dir calcats, als que li van facilitar ahir, i abans d’ahir, i la setmana passada. Tanmateix la seva tasca mai no ha estat relacionada amb res que tingui la més mínima semblança amb la comunicació i el simple exercici de la lectura d’unes dades li suposa un sacrifici considerable. Però la consciència del deure i el servei a allò que des de menut el pare franquista i un seguit d’acadèmies li van inculcar com a valor sagrat, li donen cada dia forces per suportar estoicament a peu dret les aportacions de la resta de persones que intervenen fins que li toca el torn.
Fa dies que té la mosca darrere l’orella i comença a sospitar que allò que de bon principi semblava un reconeixement a la tasca realitzada per la institució que lidera i comanda ha anat esdevenint motiu de befa i riota, quan no de sàtira mordaç, en una campanya iniciada pels putos separatistes als quals caldria bombardejar cada trenta anys, i a la qual s’han anat sumant les esquerres comunistes i fins i tot els maçons. Per tant, el grau d’intranquil·litat amb què fa front a la posada en escena davant les càmeres s’ha anat incrementant dia a dia sense que la seva condició li permetés declinar l’ordre rebuda de la ministra corresponent.
Dret, en posició de ferms davant del faristol, espera marcialment el seu torn i, quan aquest li arriba, s’escura la gargamella i aboca:
–¡Buenas tardes! Me permitirán que, para variar y con el objetivo de no agobiarles con datos que seguramente acabarían por olvidar de inmediato, sea hoy sucinto y escueto. Dice el refranero que no hay mal que cien años dure. Y nunca fue menos cierto. Quédense con este dato y disfruten del fin de semana.
I tanca la carpeta dels documents davant la mirada entre incrèdula i estupefacta de la resta de persones que l’acompanyen cadascú rere el seu corresponent faristol. La rastellera de medalles que llueix al pit hauria de trontollar i desintegrar-se de vergonya. “Aquest ja ha begut oli.” –penso mentre em faig creus de la barra d’un personatge que deu cobrar un sou espectacular cada mes, si tenim en compte que moltes de les medalles que llueix comporten una prima o pensió afegides.
Però l’endemà, a la mateixa hora, torno a trobar-lo davant del faristol i, si no vaig errat de comptes, porta una nova medalla afegida al pit. Deu ser la que li han concedit com a barrut monumental que ha tingut els sants collons de posar en evidència sense cap mena de vergonya el nivell cultural dels alts comandaments d’una institució obsoleta el nom de la qual no vull ni recordar. 

dimarts, 21 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 34

QUATRE PILES

Des de fa un mes i mig, a casa els dimecres són especials. Durant tota la setmana volto com una ànima en pena amb un xandall atrotinat o bé directament amb el pijama, perquè al cap i a la fi no m’ha pas de veure ningú. Però el dimecres sortim a comprar: jo al súper i la meva dona al forn, a la carnisseria, al quiosc i si s’escau a la farmàcia. No us podeu pas imaginar com espero que arribi el dimecres! M’empolaino, em pentino (no us en foteu!), em poso sabates, agafo les bosses i fins i tot em permeto el luxe de treure el cotxe del garatge. La meva dona, com que ha de carregar menys pes, ja fa la sortida a peu.  
–Hauries de fer una llista –em recomana ella abans de sortir.
–I ca, dona! Per quatre coses no cal –responc anant sobrat de memòria.
–Pensa a portar piles per aquell “aparato” dels peus –es refereix a una maquineta que fa girar un cilindre granellut i arrenca la pell morta de les durícies dels talons.
–Ho tinc present –comunico mentre tanco la porta disposat a gaudir de la meva horeta de llibertat fora de casa.  
Amb totes les proteccions que hem estat capaços d’aconseguir, que déu n’hi do el que ha costat, arribo al supermercat, agafo un carro i em poso a la cua per entrar quan l’aforament controlat ho permeti. Marededéu, fer cua per poder entrar a comprar! Qui ens ha vist i qui ens veu! I jo, que odio visceralment fer qualsevol mena de cua, amb alegria, que consti!
Finalment aconsegueixo entrar i vaig recorrent els passadissos un per un a pas lent, fixant-me molt bé en tots els productes que tinc a l’abast. De tant en tant en prenc algun i el diposito al carro, gaudint extraordinàriament amb cada moviment que aquest fet comporta. M’entretinc amb la fruita i la verdura, fent un viatge a les balances per a cada cosa, per allargar el procés. Faig cua (una altra cua, ves!) a la peixateria i m’enamoro d’un parell de llenguados; quan ja me’ls ha netejat i embolicat, m’adono que tenen sonsos i me’n quedo un bon grapat per fregir-los enfarinats. Serà un bon sopar. Abans d’anar a fer cua (una altra cua, eh!) a la caixa, faig un repàs mental al que em calia i una ullada inquisidora des de la boca de cada passadís, no fos cas que m’oblidés d’alguna cosa important. Mentre la caixera va passant els productes per l’escàner, vaig omplint les bosses. M’acomiado amb les paraules d’agraïment habituals i me’n torno a casa doblement satisfet: per la feina feta i per l’estona de llibertat de què he gaudit.
–Has pensat en les piles? –em demana la dona tan bon punt deixo les bosses al terra de la cuina disposat a endreçar la compra.
–Osti, quina mala “pata”! No en quedaven d’AAA. I mira que n’hi havia de totes les altres! –qualsevol reconeix que no hi he pensat ni un moment, això aniria en detriment de la ja prou migrada confiança que li mereix la meva memòria.
Em mira amb sornegueria, torçant la boca i rient per sota el nas. M’ha clissat. Massa anys de convivència per intentar “colar-li” cap guatlla, per minsa que sigui. 

dilluns, 20 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 33


CONVERSA DE BALCÓ A BALCÓ

L’UN
Ep, com va això?
L’ALTRE
Ja ho veus. Anem tirant. Qui dia passa any empeny.
L’UN
Ja ho pots ben dir. Ara, que si aquesta murga dura gaire més, no sé pas què faré.
L’ALTRE
Pots comptar, com tothom, si fa no fa. Toca ballar aquest so, noi.

L’UN
Saps? Avui m’he entretingut fent números.
L’ALTRE
Collons, que ja tens empentes per arribar a final de mes?
L’UN
I ca! No hem pas de patir amb les dues pensions. Home, si dura gaire i els fills perden la feina, no et diré que no hàgim de donar-los algun cop de mà i estrènye’ns el cinturó, però de moment...
L’ALTRE
Doncs què deies dels números?
L’UN
Sí, això et volia comentar. Han dit que hi havia 22.000 morts, la majoria gent gran. Posem que siguin 20.000 de la nostra quinta, que segur que en són més perquè està vist que no es posen d’acord i m’agradaria saber si saben comptar, aquesta colla d’esgarriacries.
L’ALTRE
Ja, i on vols anar a parar?
L’UN
Espera, espera, que encara no he començat. Aquests que l’han palmada devien cobrar una mitjana de 1.200 euros cada mes, euro amunt euro avall. A partir d’ara cada mes s’estalviaran 24 milions d’euros de pensions, o sigui 336 milions al cap de l’any.
L’ALTRE
Sí, noi, és una bona picossada.
L’UN
A tu et sembla que els interessa aturar tota aquesta mortaldat? Si ho fan durar mig any més, solucionen el problema de la caixa de les pensions, home. Ja et dic jo que tenim mala peça al teler!
L’ALTRE
No siguis tan malpensat.
L’UN
Que no sigui malpensat? Si anem tots amb el lliri a la mà, collons! I mentrestant ells anar embutxacant.
L’ALTRE
Tens massa temps per rumiar. Tan bon punt puguem sortir a fer el volt et passaran els maldecaps i les manies.
L’UN
Parlant d’anar a donar el volt. Han reprès les obres de la plaça de la Divina Pastora? Com que fa dies que  no surto...
L’ALTRE
Hi torna a haver moviment. Ahir ho vaig veure quan vaig anar a comprar el pa.
L’UN
A tu t’agrada com estan deixant aquella vorera? Per aquell cantó bac, a ple hivern no hi podrà passar ningú. Serà una pista de gel. Sembla mentida que gent amb tants estudis acabin cagant-la en tot el que fan.

diumenge, 19 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 31


MICROSAINET

Adaptació teatral d’un acudit que aquests dies he llegit no sé on.

ESCENA 1

(Caixa d’un supermercat. Totes amb mascareta i guants. La CAIXERA dona el tiquet a la DONA1 mentre la DONA2 s’espera. La DONA1 va per pagar i li cau un bitllet de 20 euros a terra. La DONA2 el recull i se’l fica a la butxaca)

DONA1: Ep, mestressa, que aquest bitllet és meu!
DONA2: Era a terra. Jo no sé pas a qui li ha caigut. El que hi ha per terra és de qui ho troba.
DONA1: (Adreçant-se a la caixera) Però has vist quina barra!
CAIXERA: Sí, senyora. Vol que avisi el de seguretat?
DONA1: No, deixa, deixa, que ja ho resoldré a la meva manera.
(El VIGILANT DE SEGURETAT s’ho mira des d’una mica lluny a punt d’intervenir, però un gest negatiu de la DONA1 el fa desistir.)

ESCENA 2

(Aparcament del supermercat. La DONA2 deixa a terra les dues bosses amb la compra mentre obre el maleter del cotxe amb la clau. La DONA1 s’acosta per darrere, li agafa les dues bosses i se’n va.)

DONA2: Eh, què fas, lladre? Porta aquestes bosses! Lladre!
DONA1: (Girant-se) Lladre? Les bosses eren a terra. Em sembla que m’has dit que el que hi ha per terra és de qui ho troba, oi?
DONA2: (Cridant al VIGILANT DE SEGURETAT que ha contemplat l’escena des d’un tros lluny) Eh, sí, tu, el de seguretat! Ho has vist, oi? M’ha robat les bosses de la compra! Fes-hi alguna cosa, no!
(El VIGILANT DE SEGURETAT arronsa les espatlles, aixeca les mans i les belluga desentenent-se de l’assumpte. La DONA2 entra altra vegada al supermercat tota emprenyada, passant davant del VIGILANT DE SEGURETAT que li dedica un fabulós somriure de satisfacció.)
(S’enfosqueix l’escena)

dissabte, 18 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 30


ANÒNIM


Arribo de treballar que són pels volts de dos quarts de nou. Després de dotze hores continuades de guàrdia a urgències de l’hospital, només tinc ganes de tornar-me a dutxar, tot i que ja ho he fet a la feina, i ficar-me al llit per veure si tot l’estrès que he acumulat no m’impedeix  dormir unes quantes hores seguides per recuperar forces i tornar-hi demà.
Trec les claus de la bossa. No vull tocar el timbre perquè l’Albert potser encara dorm i no el vull despertar. En anar per obrir descobreixo la nota enganxada a la porta del pis: “Ets un perill per a tots els veïns. Mentre duri l’epidèmia, no tornis a posar els peus en aquesta escala”. M’impacta, l’arrenco d’una revolada i entro a casa. M’assec al sofà i em foto a plorar com una bleda. El meu company m’ha sentit i se m’apropa.
–Mira, llegeix! –li dic en lloc d’abraçar-lo.
–Què és això? –s’estranya i, després de llegir-ho exclama–. Malparits! Quins collons!
–Un altre dia potser no n’hauria fet ni cas, però no fa ni mitja hora que he trucat a una família per dir-los que s’acabava de morir l’avi. I ara aquesta plantofada.
L’Albert m’abraça, em fa un petó i sento que el seu silenci actua com una mena de bàlsam que torna a situar les coses al seu lloc.
–Això no queda així –resolc amb contundència quan m’he recuperat del tot.
–Què hi vols fer?
–Almenys que tots els veïns sàpiguen que hi ha un malànima que és capaç de fer una cosa tan abjecta!
–Deixa-ho estar, Sònia, no paga la pena.
Me’l miro i, sense necessitat de dir-li res, s’adona que en aquest moment ningú no seria capaç de fer-me retractar de la meva decisió.
Engego l’ordinador, escanejo la nota anònima, la col·loco a la part superior d’un full blanc de word i escric:
“A la persona covarda i miserable que ha gosat enganxar aquesta nota a la porta de casa.
Ara mateix em venen al cap mil expressions per qualificar el que has fet, però seria posar-me a la teva estúpida alçada i jo em tinc per persona lleial, honesta, que mira a la cara quan parla amb algú. Et dono de temps fins havent dinat perquè em facis arribar una disculpa. A la tarda aniré a posar una denúncia als Mossos d’Esquadra.
Sònia, 4t A”
N’imprimeixo onze còpies, i agafo el rotlle de cinta adhesiva disposada a fixar un full a la porta de cada pis. L’Albert, que m’endevina les intencions, m’ho impedeix.
–Ja ho faré jo. Ves a descansar, au.

divendres, 17 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 29


SANT TORNEM-HI!

 –Sí, sí, demà... No pateixis. A les vuit, com un clau. (...) Doncs mira, què vols que et digui! Això ja es feia massa feixuc. Mai m’hauria pensat que tres setmanes se’m poguessin fer tan llargues. Engeguem de ple? (...) Ja m’ho imagino. Caldrà veure com es mou tot plegat. Ens haurem d’anar adaptant. Quin remei! (...) Però què dius? Des de quan hem comptat les hores de manera estricta? Que potser no te’n recordes que mai no he tingut hora fixa de plegar i que mai no he cobrat una hora extra? (...) Això mateix, aquest era el tracte, i jo soc home de paraula. Però haver de comptar una a una les hores que hagi de recuperar... Com si no en portés prou d’avançades. (...) Collons si n’és de diferent, la situació! Et penses que em mamo el dit? Quan tot va sobre rodes i l’empresa genera guanys, cap problema, els beneficis per a l’amo. Quan la cosa es torça i comencen a haver-hi pèrdues, resulta que s’han de mancomunar. (...) Implicació? Em demanes implicació? A mi? En tens algun altre de la plantilla que em puguis posar d’exemple? Ara t’has passat un parell d’estacions. (...) No, no, tranquil que la sang no arribarà al riu. Ja sé quin és el meu paper, però no em demanis que, a més a més, calli. Jo soc així, i el que tinc al cor tinc a la boca. Si no t’agrada t’hi poses un pegat, però si callo explotaré el dia més inoportú, i llavors encara serà pitjor. (...) Amb els altres fot el que vulguis, que no poso la mà al foc per cap d'ells, però no m’ensenyis aquest recompte d’hores perquè hi sortiràs perdent, t’aviso. Collons!, que d’aquí a finals d’any queden més de trenta setmanes i, si fas recompte de les quatre o cinc hores de més que acabo “pringant” cada setmana, el deute queda més que saldat. Ara, si vols comptar, comptem, eh! Però t’asseguro t’apuntaré cada quart d’hora que faci de més. (...) Veus com parlant la gent s’entén? Les coses clares i la xocolata espessa. (...) Vinga, fins demà!

dijous, 16 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 28


UNA CARTA

Senyor Coronavirus,
T’escric aquesta carta perquè ets una mica com els Tres Reis, que no se’t veu per enlloc, però renoi si en fas de feina! I com que a ells els escric cada any una carta, he pensat que amb tu també em podria servir.
Ara et confessaré una cosa. El dia que ens van dir que tancaven l’escola per culpa teva, vaig pensar: “Iupi, vacances!” Però quan va arribar dilluns i vaig haver de quedar-me a casa, ja no ho tenia tan clar. La veritat és que de seguida vaig començar a enyorar les meves amigues de classe. Pensa que fa un mes que només les veig amb el mòbil del meu pare.
Quan em van dir que t’havies emportat el meu avi, em vaig enfadar molt amb tu. Ja sé que estava malaltó, pobret, però me l’estimava molt i sempre m’explicava coses de quan era petit. Ara la iaia s’ha quedat sola i està molt trista. I també fa molts dies que no la veig. Bé, si que la veig, però amb el whatsapp que no és ben bé el mateix. I trobo a faltar que m’abraci i que m’ompli de petons, perquè ella és molt de fer petons, tant que a vegades atabala, però ara els trobo a faltar, ves per on.
A veure, que no tot és dolent, eh! Com que no hi ha gent ni cotxes pels carrers, els ocells s’acosten a la terrassa de casa, i mai no n’havia sentit a cantar tants. I una altra cosa: he descobert que el pare, a més de treballar, també sap jugar. I això m’agrada.
El que no m’agrada gens és que ja porto més d’una setmana sense tenir la mare a prop. S’ha quedat a viure a la residència dels avis on treballa perquè es veu que n’hi ha molts de malalts i els ha de cuidar. Ja ens truca cada dia, i ens explica que està bé, però jo veig que està trista i no m’agrada. Pateixo una mica per ella.
Escolta, no li facis mal a ella, que és molt maca i sempre ajuda a tothom. I els avis de la residència la necessiten i nosaltres també.
I ja posats, et voldria demanar una altra cosa. Que te n’anessis, que toquessis el dos, que diu el pare, que ja has fet prou la murga, que ens deixessis en pau d’una vegada.
A veure si em fas cas. Ara no se m’acudeix res que em faci més il·lusió que això. Seria el millor regal d'aniversari que podria tenir la setmana vinent.
Paula.
P.D.: Ah, no cal que tornis l’any que ve! No facis com els Tres Reis que sempre tornen el mateix dia.

dimecres, 15 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 27


ANISAKIS

(Per a la M. Rosa Cerdà, que em va proporcionar la idea amb un comentari seu)
Què voleu que us digui! Jo des de petita he pujat amb costums arrelats i, encara que a aquestes alçades de la meva vida ja només crec en la raça humana tot i que de vegades em costa una mica, això de l’abstinència per Setmana Santa a casa sempre s’ha fet. Vull dir allò del bacallà amb samfaina, panses i ou dur. Però aquest any, amb la murga del confinament m’he tornat una mica gandula, ves per on! Deu ser que com menys fas menys ganes tens de fer. La qüestió és que he decidit fer esqueixada de bacallà, que pel cas ve a ser més o menys el mateix. I ja posats a estalviar-me feina i maldecaps, fins i tot he comprat el bacallà esqueixat i dessalat.
A mig matí, per allò que diuen que qualsevol plat, ni que sigui fred, si es fa amb estona per endavant, acaba integrant molt millor tots els sabors, vaig per feina. Escaldo els tomàquets, els pelo, en trec les granes i els tallo ben menuts. Rento la ceba i la deixo cinc minuts amb aigua i vinagre perquè perdi la fortor, després la tallo en juliana. També tallo mig pebrot vermell a daus ben petits. Ho barrejo tot en un bol i em disposo a afegir-hi el bacallà. Obro la tapa de la safata per passar-hi una mica d’aigua, perquè sempre el troben massa salat. I sorpresa! Davant els meus ulls astorats i la meva expressió de fàstic, un anisaki blanc, lluent, es belluga entremig dels esqueixos com si es trobés al menjador de casa seva. I no està sol, eh! Un parell de més petits li segueixen els passos.
Emprenyada, perquè el confinament fot, però més encara si et proporciona aquests atacs a traïció, reboto el contingut de la safata al pot de les escombraries i crido en veu alta:
–A la merda l’abstinència! Avui toca botifarra a la brasa amb amanida, encara que sigui Divendres Sant!
–Què et passa? –interroga el meu home mentre entra a la cuina amb una escarola que ha anat a tallar a l’hort.
–Res, res, canvi de plans per dinar.
I deso el bol a la nevera. A l’hora de dinar ja hi afegiré una mica d’escarola, unes quantes nous i un grapat d’olives.

dimarts, 14 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 26


EL ROURE

Hi ha tres roures que em van acompanyar durant la infantesa: el del trencant del camí de Can Sargantana, ja desaparegut fa anys i panys; el de Sant Francesc, del qual només en queda el tronc on hi van instal·lar una capelleta; i el de Can Panegre, un roure més que centenari les restes del qual suporten estoicament una caseta de fusta per a gaudi de la mainada. També recordo d’una manera especial la dotzena de roures de la serra, que van talar i arrencar-ne les soques per ampliar el camp, i que jo veia des de la finestra del meu quarto, creixent envoltats d’un llit d’argelagues que anàvem a tallar un cop l’any per “soflimar” el porc que matàvem a entrada d’hivern. No és d’estranyar, doncs, que em miri els roures amb una estimació que no em reclama cap altre tipus de vegetal.
Fa més de mig segle vam anar a veure la casa de colònies El Pou del Glaç a La Bisbal d’Empordà, i de sota un espectacular roure tricentenari vam recollir una embosta d’aglans d’una mida espectacular. Les vam plantar i algunes van germinar. Vam trasplantar el plançó més ufanós en una torratxa gran i allà va començar a créixer el roure que ens fa companyia des de fa més de vint-i-cinc anys. Quan vam marxar de Calldetenes per venir a viure a Vic, ja era d’una mida més que apreciable i sort en vam tenir de l’operari de la grua que, abans de desmuntar-la ens el va fer arribar fins al terrat. D’ençà hem anat fent germinar aglans i hem anat regalant petits roures a fills, amics, veïns i coneguts, per tant vés a saber quanta descendència té escampada pel món.
Devia ser pels volts del 2007 que una plaga de fongs li va tacar totes les fulles de groc. D’aquí en vaig treure la idea de “Verdeta volia volar”, la fulla de la taca a la panxa que era la riota de totes les companyes i que volia volar per veure món. A la presentació del llibre, el nostre roure hi era ben present, perquè vam regalar una aglà en un petit test a tots els qui ens van acompanyar. Quan he anat a escoles a parlar amb nens i nenes que havien llegit el llibre, de vegades ho he fet acompanyat per un roure bonsai, fill del nostre arbre, que ja té deu anys.
I ell segueix impertèrrit a la mateixa cantonada de la terrassa, posant la seva nota de verd a un espai que vam voler convertir en una mena de jardí d’alçada. Aquests dies que volto tant per la terrassa i que passo pel seu davant una mitjana diària de quatre-centes vegades, m’he adonat que està una mica tristoi, que no acaba de treure fulles noves amb aquella alegria que el caracteritzava. Potser s’ha encomanat de l’ambient general i li costa prendre decisions, com les orenetes que aquest any encara no se’n veuen. El més probable és que em reclami un test una mica més gran, terra nova més fèrtil i una mica d’adob. Serà qüestió de posar-s’hi. Es mereix això i el meu agraïment etern, tot i que sé que el que desitjaria és viure lliure en un marge de camí on, sense cotilles ni impediments d'espai, hauria crescut molt més esponerós.


dilluns, 13 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 25

HO VEIA VENIR

–Ja em feia patir, això del confinament, no et creguis que les tenia totes. Una cosa és haver de suportar els seus estirabots i la seva mala lluna una estona al vespre i l’altra haver-lo de tenir a prop tot el dia. Que quaranta-cinc metres quadrats no donen per a gaire, no ens enganyem. I ell sempre ha sigut de parar poc per casa. Amb el bar tancat, ja podia haver imaginat que la cosa aniria de mal borràs. El dia que em va amorrar a la pica vaig fer el cor fort. “Està neguitós, ja es calmarà”, em deia a mi mateixa. Et juro que vaig procurar no portar-li la contrària en res, per no desfermar cap temporal. El segon dia em va ventar una plantofada a la cara perquè el menjar del plat era fred. Em vaig limitar a aixecar-me i posar-lo al microones. Quan li vaig tornar a posar al davant, el va rebotre per terra. Sense cap queixa, vaig recollir el desmanec i vaig fregar el terra, esperant en va una disculpa. Abans se solia disculpar, almenys. Però aquest matí m’ha agafat pel coll i m’ha estampit contra la paret de la cuina. Jo només mirava el joc de ganivets que hi havia damunt la taula i pensava:  “Que no es giri, que no es giri...” Quan s’ha calmat una mica li he demanat que baixés a tirar les escombraries als contenidors. Ha posat mala cara i ha rondinat una mica, però ha acabat marxant. Llavors ha sigut quan he tancat la porta del cancell per dins, l’he falcada amb el moble del rebedor, i us he trucat. Sort que heu vingut de seguida! Amb el temperi que ha muntat, ha revolucionat tots els veïns de l’escala.
–Estigues tranquil·la, que ara la situació ja està controlada –fa la mossa d’esquadra–. Tens algú que et pugui acollir a casa durant uns quants dies?
–Home, en la situació que ens trobem, no sé...
–No pateixis, doncs, en algun dels dos pisos d’acollida hi haurà lloc per a tu.
–I ell...
–Vols dir que t’has de preocupar per ell, ara? Ja ens n’encarregarem nosaltres. 

diumenge, 12 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 24

POBRA FILOMENA!

“Renoi, quina taula més ben parada! Ves que no tinguin convidats, avui. I ja seria hora de poder veure algú diferent en aquesta casa. Quin avorriment, amb aquestes cares llargues tot el dia rondant com ànimes en pena! Ah, no. Només dos plats. Deuen celebrar alguna cosa important, perquè han posat la vaixella nova. I copes... Quant feia que no veia copes en aquesta taula? (...) Però si ella s’ha mudat i tot. I ell s’ha arribat a treure el xandall i s’ha dignat posar-se texans i camisa! Definitivament, avui hi ha festa gran. És important gaudir de novetats a la vida, altrament tot es tenyeix d’una mena de monotonia grisenca que acaba deprimint. Té, fins i tot han encès el llum gran del sostre. Merda, em sembla que m’ha descobert! Em mira i surt corrents. Filomena, cames ajudeu-me! Amaga’t rere el moble, que porta males intencions. Ja hi tornem a ser. Porta el plomall de colors. Apa aquí! La feina de dos dies a prendre pel sac. Ja és la tercera vegada que m’ho fa. Quin poc respecte per la propietat aliena. Au, Setmana Santa, dejuni i abstinència. Dos dies més sense tastar res. No t’hi estaries tu en dejú, no, malànima. (...) A veure si s’ha calmat la cosa. Han començat a sopar, per tant puc anar a fer un tomb. Si més no estiraré les cames. Merda, merda, merda! M’ha clissat. Ara sí que he begut oli. On va amb aquest pot? Això té tota la pinta de ser perillós. Filomena, resa. Arrrgh!”
–Collons d’aranya! A veure si ho he resolt d’una vegada per totes! –fa ell amb el punt de satisfacció de la feina feta.
–Aquests dies de confinament t’estan desvetllant instints salvatges. Tu més aviat eres de respectar qualsevol forma de vida –comenta ella amb un somriure a la cara–. Si fins i tot obries les finestres perquè les mosques poguessin marxar.
–Totes les coses tenen un límit. Aquesta s’estava fotent de mi. 

divendres, 10 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 22


SOMIATRUITES

Em poso davant l’ordinador i començo a teclejar. Avui tinc bones vibracions i el relat es desenvolupa a raig, sense aquelles pauses que imposa la necessitat de pensar per on vols portar el fil narratiu. És una sensació d’allò més gratificant comprovar com són els propis personatges que prenen vida i et diuen el que volen fer. Qualsevol escriptor, ni que sigui un amateur com jo que juga a segona regional, desitjaria gaudir d’aquesta sensació cada vegada que s’enfronta al malson de la pàgina en blanc.
El temps passa sense que me n’adoni. De sobte l’argument es recargola una mica i pren un gir inesperat, d’aquells que un bon lector aprecia en un relat que atrapi. I segueixo redactant sense treva amb la seguretat que dona haver decidit d’antuvi el desenllaç, perquè d’aquesta manera ets plenament conscient d’on vas i no t’empatolles amb moviments erràtics que maregen la perdiu.
Que el protagonista vol plegar veles? No, no m’ho pot fer, això, ara. Vinga, xicot, ara t’engego mitja dotzena de raons per les quals no em pots deixar penjat. I que te les doni aquella noia que encara tens per amiga de plena confiança. (...) Ho veus com no era tan difícil, el que passa és que ets un exaltat i t’he d’anar arrodonint una mica perquè ara m’adono que resultaves massa pla. I ara una trucada. No te l’esperaves, eh? Au, què faràs ara?
Porto tres hores davant la pantalla. A l’angle inferior esquerre hi apareix la indicació “PÀGINA 32 de 32  12347 PARAULES”. Inaudit! Tant pel temps que hi he dedicat sense aixecar-me ni un sol cop per anar a respirar aire pur a la terrassa, com pel nombre de pàgines redactades...
.   .   .

És ben bé que qui té gana somia llonguets! Siguem sincers, perquè la realitat és ben altra. “Llàgrimes eixutes”, la novel·la que fa un any que em porta de corcoll, està encallada a la pàgina 76 sense que hi hagi manera de saber cap on fer-la anar. Des de fa dos mesos, però sobretot d'ençà que va començar aquesta merda de confinament, soc incapaç d’escriure res més enllà del microconte que cada dia comparteixo amb vosaltres. I encara sort! Preneu-ne la bona voluntat.

dijous, 9 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 21


VIDEOTRUCADA

(Amb un humil i sentit homenatge a L. E. Aute)

“Antes iban de profetas / y ahora el éxito es su meta; / mercaderes, traficantes, / más que náusea dan tristeza. / No rozaron ni un instante / la belleza.”
Mentre els altaveus del menjador van desgranant la melodia de les cançons que aquests darrers tres dies s’han convertit en la banda sonora de la seva estantissa vida d’ermitana confinada a casa, prepara el portàtil a la taula del menjador i l’engega. Són les cinc de la tarda i a aquesta hora acostumava a recollir els nets a l’escola, portava el gran a futbol o a música i es quedava la petita fins que la venien a buscar els seus pares en plegant de treballar. Però aquesta merda de confinament li ha ben trastocat la vida i ara s’ha de limitar a veure’ls per la pantalla de l’ordinador.
Si dos mesos enrere li haguessin dit que acabaria essent una experta en videotrucades per Skype, no s’ho hauria cregut; però quan la necessitat imposa reptes, l’energia que hi posem per assolir-los ens converteix en herois. Rere la pantalla negra amb la musiqueta de campanes  de la trucada, apareixen riallers en Toni i la Maria.
–Hola, iaia –fan els dos alhora.
–Toni, Maria, quina il·lusió poder-vos veure! Què feu?
–Estic acabant els deures d’avui –diu el nen–. La Maria no en té, quina sort!
–Perquè és petita –l’excusa la iaia.
–Però no és just –protesta el net.
–Iaia, iaia, saps què? Avui hem fet un pastís –s’afanya a informar la nena.
Durant una mitja hora llarga, la conversa que a ulls forans podria semblar intranscendent es manté animada per la voluntat de l’àvia de mantenir una comunicació que li permeti tenir els menuts a prop, i el desig dels nets de gaudir d’una activitat que trenqui la monotonia d’un espai de poc més de 70 metres quadrats que s’ha convertit en l’escenari de tota la seva vida actual.
–No feu enfadar els pares, eh! –els adverteix.
–No pateixis, mare –surt la cara del fill darrere les de les criatures–. Són dos sols. Ho porten millor ells que no pas jo.
–Cuideu-vos molt! Fes un petó a la Sílvia. Fins demà, nens!
L’àvia, amb una estranya barreja d’alleujament i d’enyorança, tanca l’aplicació i l’ordinador mentre de fons, des de l’espai infinit i inexplorat que hi ha rere les membranes dels bafles, la veu de l’Aute li fa arribar el darrer missatge d’una altra cançó: 
“Llámame el día que puedas / date prisa que ya son las cuatro y diez.”

diumenge, 5 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 16


XERRERA

“El que sents, nena. No sé com em vaig poder enamorar d’ell. (...) És que em té fregida. Ja no és una cosa d’aquelles d’engegar-lo a la merda i ja t’ho faràs, és que em comencen a aparèixer instints assassins. (...) No exagero, no. Gens ni mica. Sort que no entro a la cuina, que és on hi ha els ganivets. (...) Perquè això és cosa seva. Oi que no toca la rentadora ni la planxa? Doncs “quid pro quo”. I la compra, també competència exclusiva seva. D’aquesta manera el perdo una bona estona de vista. (...) Em fa rentar les mans deu cops cada dia pel cap baix. Porta una ampolla d’esperit de vi a la butxaca i amb un drap va fregant tot el que veu que toco. (...) Em volia fer posar guants per dintre casa. Ja em va costar acceptar la mascareta, però guants? Fins aquí podíem arribar! (...) Sempre ha sigut força aprensiu, què t’haig de dir! Però és que això d’ara ratlla la psicosi. I tot perquè fa tres setmanes vaig anar al CAP a fer les receptes. (...) Que fa tres setmanes, i no he tingut ni dècimes de febre. Com vols que estigui contagiada? (...) Tocar-me? Què dius, beneita! Si tinc un complex d’empestada que no me’l llevaria ni amb lleixiu, i mira que a casa en tinc un magatzem. (...) T’asseguro que si això dura gaires dies més aquí hi haurà una tragèdia. Sortirem al telenotícies. (...) T’haig de deixar, que sento el pany de la porta. Ja ha tornat de comprar el pa. Demà et truco a la mateixa hora.”