dijous, 8 de novembre del 2012

UNA REFLEXIÓ ENCARA BEN VIGENT

M'ha sobtat la sorprenent vigència d'aquest poema que vaig escriure fa una pila d'anys. 

Per si em sentiu

Res no detura aquest innoble degotim
tenaç, abjecte, crònic, persistent, 
amb què ara han tornat a empudegar
el sòl mig erm d’aquesta terra que estimem? 

Com renascuts de cendres ancestrals
han revingut els mots indignes i malnats,
fal•laços, espuris, equívocs, inclements,

d'un vell malastre que tots crèiem soterrat.

Sota la pluja que volem eternament benigna,
descabdellem camins que abasten nous indrets,
però un tel enlleganyat de boira malaltissa
ens vol tornar ingenus, mesells, lacònics i confiats.

Ran de la por que neix amb l’infortuni
batega el tremp d’un vell anhel omnipresent:
agarberar el blat enrossit i aplegar la fruita vermellenca
abans no caigui la primera bruixonada de l’estiu