REFLEXIONS DE JUBILAT, 39

EXCÉS CONSERVACIONISTA

Veig que en Jacint Raurell (arquitecte, i per tant persona amb dret a opinar en matèria d’urbanisme) té el mateix pensament que us vaig exposar fa quatre dies parlant de l’edifici del núm. 1 del carrer de la Soledat.
En un extens article a El 9 Nou, parla d’excessiu conservadorisme arquitectònic i d’integrisme normatiu a Vic. Ho fa aprofitant les dues cases ensorrades del carrer Nou, la façana de les quals va col·lapsar i es va aterrar cap al carrer per on sortosament en aquells moment no hi passava ningú, malgrat ser una hora (sortida de les escoles) en què hi sol haver força vianants.
Ja fa uns anys que un amic va voler reformar una casa a l’avinguda Montserrat i no li van deixar tocar ni un totxo de la façana, malgrat que el seu aspecte exterior no mereixi l’atenció de ningú perquè no presenta cap característica especialment remarcable. Això vindria a confirmar aquest integrisme normatiu de què parla.
Contràriament a la manera com s’aplica la normativa, ell és més del parer d’enderrocar per complet l’edifici i obligar a la reconstrucció mimètica de la façana, en cas que signi digna de ser conservada. D’aquesta manera se simplificaria la tasca dels tècnics i de l’empresa constructora, i de passada s’estalviarien riscos innecessaris.
A veure si amb el canvi de govern al consistori es poden començar a mirar aquestes normatives d’una altra manera menys integrista.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 38

UN CIRCUIT D’OBSTACLES PER A BICIS I COTXES

L’invent del carril bici que transcorre tot al llarg de l’avinguda Sant Bernat Calbó i la ronda Francesc Camprodon és una obra de traca i mocador. Ara circula per la dreta, ara per l’esquerra, ara pel mig de la via ajuntat a la mitjana... El traçat comporta haver d’anar creuant el carrer diverses vegades amb el perill que això suposa. D’altra banda, l’amplada del carril bici en alguns trams és exagerada: diria que hi ha més espai per a bicis que no pas per als cotxes.
Algú s’ha entretingut a comptar el nombre de bicicletes que hi transiten durant un dia? De debò creuen que posar una autopista de bicicletes motivarà la gent a pedalar per desplaçar-se per la ciutat. A mi m’ha fet pensar en l’AVE
Que consti que, com a usuari habitual de la bicicleta, estic molt a favor dels carrils bici, però em sembla que en aquest sector nord de la ciutat s’han passat de frenada. Considero que podia haver-se trobat una solució més senzilla i més ajustada a la realitat, però és una simple opinió d’un ciutadà sense formació en matèria d’urbanisme ecològic i sostenible.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 37

L’OBRA DE LA SEU

A banda de l’acudit fàcil sobre el temps que trigaran a enllestir la remodelació d’aquesta rambla del Bisbat, que porta un ritme que enamora, estic absolutament perplex per la decisió de fer fora els cotxes de tota aquesta via, afegint-hi la Rambla dels Montcada fins al Portalet.
Ja fa temps que el trànsit es desvia cap al carrer de la Soledat, fent una mena de gimcana urbà que deu agradar una cosa de no dir als veïns d’aquest carrer abans tan pacífic. Paral·lelament a aquest fet, tota la rambla dels Montcada amb la seva considerable amplitud està completament desaprofitada. No sé si algun cervell pensant s’ha entretingut a fer recompte de les persones que hi transiten a peu.
En tot cas, convé confiar que, quan s’acabin les obres de remodelació del sòl, els vigatans tinguem tendència a aprofitar aquest nou espai, però atès que no hi ha cap comerç que atregui els nostres passos ni que sigui per anar a badocar, ho veig difícil.
Jo seguiré anant a peu per desplaçar-me per tota la ciutat, però els qui van amb el cotxe enganxat al cul tot el dia, voleu dir que aquesta nova zona de vianants contribuirà a motivar-los perquè el deixin al garatge?
Sempre poden recuperar el mercat de bestiar viu dels dissabtes com el d'aquesta imatge.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 36

PROTECCIÓ DEL PATRIMONI?

És possible que algú més entès que jo en qüestions de patrimoni arquitectònic hi vegi alguna característica excepcional que a mi se m’escapa degut a la meva ignorància. Porto dos anys llargs passant per davant d’aquest despropòsit i me’n faig creus.
De debò que calia apuntalar i protegir aquesta façana? Quant deu costar la instal·lació i lloguer de l’estructura que evita que s’ensorri? Quin futur hi veuen en aquestes parets nues amb finestres adotzenades? A l’altra banda del Mèder estan restaurant un parell d’adoberies i puc entendre que tinguin característiques i estructures que permetin establir-hi un punt d’interpretació per explicar aquesta activitat industrial ara ja desapareguda. Però què hi veuen en aquest edifici?
Es diria que algú va marcar sobre plànol les finques i edificis a protegir sense haver-hi donat un cop d’ull que hauria resultat força aclaridor. Perquè considero que el sentit comú faria aconsellable no gastar ni un cèntim en mantenir dempeus aquesta carcassa. Segur que hi ha altres usos més profitosos per a aquesta despesa.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 35

QUÈ US DEIA!

Fins a quatre ministres sociates, dues ministres que poden i no saben si volen sumar, i per acabar de guarnir el pastís amb una cirereta, l’amic dels narcos gallecs: en Feijóo. Tots cap a Barcelona a fer-se veure per si poden arreplegar uns quants vots a les properes municipals, però amb la vista posada a l’horitzó de les generals que potser estan més a prop del que ens pensem. Veieu per què us deia allò de portar l’escombra?
Em quedo amb les paraules d’aquest darrer, tot i que posats a repartir estopa segur que en mereixerien tots set. Va aquest pallús de cervell adormit i diu que s’alegra de comprovar que a Catalunya estigui avançant el constitucionalisme. Quina perspicàcia la seva! I on ho devia veure? A les parades envoltades amb una bandera bicolor, a les fundes de les roses, a les esteses de llibres on predominava l’única llengua que entén? (Dic l’única perquè quan vol parlar en gallec es limita a canviar la flexió dels verbs) Malgrat aquest beneit i els altres sis “figures” que van aterrar a la nostra capital, malgrat tots els de segona fila que també es van passejar arreu del país, vam demostrar que això nostre és únic i vam tornar a batre rècords en tots els sentits. Sentir com a Girona el 70% dels llibres venuts van ser en català (suposo que a Osona el percentatge és més alt), em diu que no està tot perdut, que almenys la reserva espiritual del país (que es troba fora de Tabàrnia) es manté ferma. Ara només falta que decidim reconquerir (culturalment, eh!) el que ens manca de país.

UN SANT JORDI D'ALLÒ MÉS COMPLET

 He començat la diada amb una trobada/esmorzar d'escriptors d'Osona que aquest any se celebrava la segona edició a Gurb. Aquest any ja érem pràcticament una vintena de lletraferits i il·lustradors. 

A migdia he anat a signar llibres a Calldetenes, a la parada que la llibreria El Clip tenia instal·lada a la plaça Vella. Poder intercanviar opinions i comentaris amb els lectors és una cosa d'allò més agraïda. 

He passat la tarda signant llibres a la plaça Major de Tona, a la parada de la Llibreria Sant Jordi. Hi he retrobat exalumnes i famílies amb qui havia compartit moltes hores a l'Escola Vedruna. Tot un plaer per a qui fins fa quatre dies tenia Tona com a poble adoptiu. 

REFLEXIONS DE JUBILAT, 34

CELEBRANT SANT JORDI

Aquells que quan s’acosta la Diada Nacional de Catalunya s’omplen la boca dient que ells no ho celebren perquè no és de tots els catalans i perquè el sol esment de l’ensulsiada de Barcelona a mans borbòniques ja és una cosa que ens divideix, i són els mateixos que un mes després celebren el genocidi que van cometre a Amèrica, resulta que s’acosta Sant Jordi i, ara sí, és la festa de tots, i aquesta sí que ens uneix, etc.
Això encara es farà més evident aquest any que, en plena campanya de les eleccions municipals, no desaprofitaran ni una oportunitat de treure el nas als llocs més concorreguts, comprar roses i llibres (se suposa que en castellà i d’aquests autors mediàtics) sentint-se, ara sí, catalans per un dia. Després tornaran a muntar merder a les escoles amb el tema de la llengua, denunciaran símbols independentistes presents als espais públics i es tornaran a omplir la boca d’exabruptes contra unes persones que els fotem nosa només pel fet que som diferents, estimem de veritat el nostre país i la nostra cultura, i ens sentim maltractats des de fa tres segles.
Avui, quan sortim al carrer com cada any, ho hem de fer amb més il·lusió i convenciment que mai, perquè és una de les poques coses que ens queden. I no hauríem de permetre que aquestes persones de qui parlava toquessin ni un llibre, ni una rosa. Però som responsables, pacífics, tolerants, civilitzats, i no farem res en contra seva. Ep!, que no sé si seria millor sortir amb una escombra per si els oracles ens regalen un moment de debilitat.
Malgrat tot el que ens cau al damunt dia rere dia, malgrat aquesta genteta de qui us he parlat, TINGUEM UN BON SANT JORDI!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 33

L’ALTRA VIDA DE LES CULLERETES

Un altre cas de misterioses desaparicions en el marc de la llar (com el dels mitjons) és el que té a veure amb les culleretes, tant les de cafè com les de postres. Estic més que segur que hi ha tema per a investigar. Encara recordo que fa uns anys els nostre fill, cansat veure que sempre n’anàvem justos, un dia ens en va portar dues dotzenes que va arreplegar d’una oferta que feien a no sé quin magatzem (segurament devia ser xinès) on comprava per a la seva empresa.
Us voleu creure que no en queden ni la meitat? Ara em direu: “Això és que no vigileu bé quan llenceu la brossa i acaben al contenidor.” Jo no negaré pas que pot ser que alguna s’hagi esquitllat per aquesta via, però em nego a creure que sigui la causa principal de la seva constant i programada desaparició. Malfiat de mena, he arribat a espiar d’amagat si veig corredisses per la cuina quan tot està fosc i tranquil. Penso que en el cas dels coberts, per allò que són la mainada de la colla, deuen ser també les més bellugadisses. Doncs no he arribat a clissar-ne cap que es volgués fer fonedissa mentre la cuina està tranquil·la.
He arribat a pensar que en algun racó de casa hi ha d’haver una trobada de culleretes que deuen gaudir de la seva festa rave particular mentre es foten de nosaltres. Però no hi ha manera de saber on tenen establert el campament.
L’altre dia li vaig comentar a la meva dona que volia comprar un detector de metalls per escodrinyar tots els racons que són de difícil accés, però més enllà de posar cara de commiseració i fer una rialla un punt foteta no he obtingut el suport anímic que em calia.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 32

EL CATALÀ MÉS ENLLÀ DELS PIRINEUS

Estem tan capficats en la nostra misèria nacional veient com cada dia que passa hi ha una nova picabaralla entre els que haurien d’anar units per mirar de demanar una millora en el tracte que l’estat ens dispensa, que segurament ens ha passat desapercebuda una notícia que sembla treta d'aquests verals durant el franquisme.
Cinc alcaldes de cinc ajuntaments de la Catalunya Nord han hagut d’anar a judici per respondre davant la justícia del crim d’haver permès que els seus regidors parlessin català als plens municipals. La denúncia del prefecte francès ha sigut atesa per la judicatura de forma tan ràpida i eficient com ho és la que ens assetja d’ençà que vam gosar fer un referèndum.
Amb els cinc alcaldes s’han assegut al banc dels acusats la nostra llengua, la nostra cultura i els 8 milions de parlants catalans. I mentrestant Europa fa veure que no concerneix res, que tots aquests greuges cap a les llengües i cultures minoritàries (ep!, que la nostra no ho és tant com altres oficials) són problemes interns de cada país. Estem parlant de França, que és una democràcia amb pedigrí i consolidada! Només faltaria!
Ho tenim realment fotut si pensem que algun dia rebrem algun cop de mà des de l’altra banda dels Pirineus o pel cantó de mar.

SIGNATURA DE LLIBRES PER SANT JORDI

DIUMENGE DIA 23 

Matí de 12 a 1 a CALLDETENES

Plaça Vella (Llibreria El Clip)

Tarda de 17 1 19 a TONA

Plaça Major (Parada Llibreria Sant Jordi) 

REFLEXIONS DE JUBILAT, 30

DE LA LLENGUA ORAL DELS JOVES

Potser són manies meves i m’estic capficant amb una cosa que en el fons és producte per una banda de la meva deformació professional i, per l’altra, d’uns certs prejudicis arran de la societat que entre tots estem construint.
El cert és que darrerament em fixo en com parla la gent jove i em fa l’efecte que cada vegada tenen un discurs més escarransit: frases curtes, vocabulari escàs, barreja de llengües, repetició d’estructures i expressions... Sentir com entrevisten un noi o una noia per la tele o la ràdio i adonar-te de les empentes que té per construir un missatge coherent és el més habitual. Per cada un o una que trobeu que parli amb una certa fluïdesa, en trobareu cinc que s’ho han de ben menester.
A veure si és que, mal acostumats a comunicar-se teclejant amb el mòbil o l’ordinador, estan perdent capacitats pel que fa a la producció de llenguatge oral. A veure si, massa pendents que el món els arribi a través dels ulls, se’ls està avariant la via auditiva. Pot ser que els manqui el model lingüístic que els mestres els aportàvem en les classes magistrals que han desaparegut?
En tot cas, diria que anem per mal camí, però també pot ser que vagi errat de mig a mig i tot plegat siguin imaginacions meves.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 29

EL MÓN RERE ELS MIRALLS

Avui, mentre procedia a retallar-me la barba perquè ja començava a fer pinta de patriarca grec, observava atentament el pas del temps en una fesomia que es mostra cada dia més calba, amb més papada i arrugues, però que tinc tan acostumada que ja no m’inquieta. Per allò que dic que a partir de certa edat el cervell acostuma a divagar, m’he trobat reflexionant sobre les característiques del món que hi ha rere els miralls. I ho he trobat apassionant.
Resulta que, ben mirat, aquest món simètric (té la dreta a l’esquerra i viceversa) es troba fragmentat en milions de finestres sense que cap d’elles pugui abastar-ne la totalitat. Es tracta d’un món de només dues dimensions, més prim que el paper de fumar, i està condemnat a repetir de manera eterna els moviments que els del nostre món determinem. A més a més, deu ser un món de silenci sense cap mitjà com l’aire que pugui transmetre el so.
Llavors he pensat en la possibilitat de visitar aquest món per poder experimentar en cos propi aquestes sensacions de què us parlava, la més inquietant de totes la de no tenir llibertat per a cap moviment i estar condemnat a repetir amb rapidesa i exactitud el que el meu avatar fes al món que coneixem. De seguida he descartat la idea perquè, a banda que no sabria pas com accedir-hi, el meu cos voluminós difícilment tindria cabuda en un espai tan prim. A més a més, si és un món silenciós, com m’ho faria per cridar que em vinguessin a rescatar si no m’acabessin de fer el pes les condicions de vida?
Ja ho veieu. Qui no té feina, el gat pentina, que diuen.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 28

UNA MICA D’EMPATIA

A una funcionària que té com a feina atendre persones en una oficina del Departament de Drets Socials de la Generalitat, se li hauria d’exigir no només un tracte amable, sinó fins i tot una mica d’empatia cap a qui sol·licita els seus serveis. Ep, em sembla a mi, però com que no he estat mai funcionari, no sé quina mena de directrius guien les seves intervencions, i podria molt ben ser que pixés fora de test.
Ho dic perquè he assistit una mica atònit a la seva atenció a un ciutadà immigrant, que pel seu parlar i aspecte m’ha semblat provinent d’un país de l’est, i m’ha remogut una mica la consciència, tot i que he desistit d’intervenir-hi perquè realitzava una gestió per a una persona que es volia estalviar demanar festa a la feina per fer tràmits burocràtics. M’ha semblat que encara en sortiria perjudicat ell i m’he mossegat la llengua.
Després de renyar el pobre home, perquè quan li ha demanat si havia demanat cita prèvia ha contestat que no, i llavors ha resultat que sí que en tenia i era per a l’hora en qüestió, li ha lliurat un formulari perquè l’omplís amb les seves dades, les de la seva dona i les dels seus fills. Quan li ha posat cara d’interrogant, li ha contestat tota seca que només les havia de copiar dels documents d’identitat, que no era pas tan difícil. En excusar-se dient que no duia les ulleres i que tindria problemes, ha seguir amb el mateix to dient-li que ella no tenia per què omplir el formulari, que fes el que pogués perquè ella no ho faria pas i li ha ensenyat una taula on poder fer el procés. El bon home s’ha adreçat a l’espai en qüestió i s’ha disposat a fer els deures amb posat de xai degollat.
Me l’he imaginat fent front a un formulari escrit amb un abecedari que segurament no és el seu, aclucant els ulls per forçar la vista d’uns ulls que reclamaven unes ulleres, i escrivint tan pulcrament com podia les dades que intuïa que li demanaven.
M’hauria d’haver aixecat i anar a oferir-li un ajut que segur que hagués agraït, però estava a mig tràmit dels meus papers i, quan he acabat i passava pel seu costat, m’ha sonat el telèfon perquè hi havia qui em reclamava amb certa urgència en un altre lloc: una entitat bancària (estalvio comentaris perquè també podria dir-ne alguna cosa).
Voleu dir que costa gaire ser una mica amable o mostrar cinc cèntims d’empatia fent una feina de servei públic que tens garantida per a tota la vida?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 27

PARLANT D’IMPOSTOS

Cada any, quan em toca fer la declaració de renda, agafo una emprenyada considerable. Fa tants anys que hi haig d’afegir diners que el dia que em surtin ni que siguin cinc cèntims de devolució us ben juro que ho celebraré amb il·lusió.
Ja ho sé que els impostos són sagrats, que sense aquests impostos no es podrien donar els serveis que aquesta societat posa a disposició de tots els ciutadans, que no em puc queixar perquè ja fa tres anys i mig que visc de renda de l’estat, que els que tenim la sort de gaudir d’una pensió digna no hauríem de protestar...
Del que em queixo és que hi hagi persones que amb un nivell de vida infinitament superior al meu, per tant amb uns ingressos econòmics que no em vull ni imaginar, fent servir tota l’enginyeria financera que els seus assessors apliquen als seus comptes, a l’hora de la declaració no és que hagin de pagar menys que jo, és que a damunt els retornen part dels diners ingressats a compte.
O sigui que resulta que el meu cas, el d’un pensionista a qui tenen la pensió controlada al cèntim, que a més tinc un mini pla de pensions (que ni mai que l’hagués fet!), que he cobrat algun premi literari (més que modest, tot s’ha de dir), que de tant en tant cobro quatre cèntims de drets d’autor; un cop sumat tot plegat, deu representar que tinc la renda d’en Rothschild, perquè cada any em toca apoquinar de mala manera.
Què hi farem! D’algun lloc o altre han de sortir els diners per pagar els funcionaris del Parlament que cobren sense anar a treballar, les pensions vitalícies dels seus presidents, les dietes dels parlamentaris que les cobren encara que no facin acte de presència, i tantes altres despeses completament imprescindibles per a la nostra societat del benestar.
O sigui que a pagar i a callar, i que per molts anys puguem seguir gaudint de tots aquests privilegis!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 26

UNA ALTRA IMATGE INQUIETANT

La Setmana Santa ens ofereix sempre un extens àlbum de fotos amb imatges que mereixerien totes algun comentari. Les desfilades de legionaris romans permetrien treure’n molt de suc perquè de fet eren els dolents de la pel·lícula i resulta que a força de fer-los marcar el pas al voltant d’imatges religioses els hem rentat la cara. L’altra dia vaig empassar-me sencera la pel·lícula “BenHur”, la nova perquè la vella té més anys que jo, i penso que és un bon document per tenir clar quina feina hi feien els invasors romans per aquelles contrades.
Però hi ha una d’aquestes imatges de processons, que sempre m’ha fet posar nerviós: la dels legionaris de l’exèrcit espanyol portant el Cristo de la Buena Muerte alçat damunt dels seus caps pels carrers de Màlaga. Armats, espitregats i amb la barba a l’alçada del front. "A 160 pasos por minuto y un solo corazón, como un huracán de guerra desfila la Legión". La simple cançó “El novio de la muerte” ja em fa eriçar els pèls de tot el cos. Si la combinem amb la imatge sagrada de Jesús crucificat, el còctel resulta esgarrifós. Ho sento, però no acabo de veure-hi cap motiu de fervor religiós; que em perdonin els andalusos, entre ells l’actor Antonio Banderas que el van nomenar Legionario de Honor.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 25

UNA IMATGE INQUIETANT

Què sentiríeu si en plena Setmana Santa us arribés la imatge d’un bisbe de l’església d’aquí fent un petó a la boca a un nen, ensenyant-li la llengua i demanant-li que la hi llepés? Exacte, el mateix que jo: repugnància!
Ja ho sabem que el Dalai Lama, amb tota la seva santedat i espiritualitat, no deixa de ser humà, que els humans envellim i que tots acabem fent catúfols d’una manera o altra com en Ramon Tamames, però cal suposar que aquest personatge deu tenir gent al seu voltant que ha de vetllar per la seva imatge pública. Bé que deu rebre algun tipus de consell o d’assessorament.
Inquietant, molt inquietant, sobretot venint de qui ve, que d’alguna manera té un reconeixement universal de bondat i és Premi Nobel de la Pau. Per tant em puc imaginar què deuen ser capaços de fer altres persones que viuen la seva espiritualitat de forma molt lleugera.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 24

UNA PARÒDIA DESAFORTUNADA

El dia que vaig veure la Judit Martín, habitual col·laboradora del programa de TV3 “Està passant” d’en Toni Soler i en Jaïr Domínguez, disfressada de Virgen del Rocío en aquella entrevista improvisada que tantes vegades m’ha fet petar de riure, d’entrada em va fer gràcia, però a mesura que el gag anava avançant em va provocar una certa incomoditat i vaig ser conscient que allò duria cua.
Vaig pensar que la conya per la conya i l’acudit fàcil arran de la sexualitat del personatge i del tracte al seu fill (un nino amb corona que volava de mà en mà), era perfectament prescindible posat que estaven convençuts que feriria moltes sensibilitats ja de per si hiperbòliques com ho són les andaluses en matèria religiosa.
Estic convençut que si l'entrevista s'hagués fet a la Mare de Déu de Montserrat no hauria aixecat tanta polseguera.
Vagi per endavant la meva condició de persona aconfessional i agnòstica, per tant gens propensa a defensar institucions desfasades i de coherència dubtosa amb la missió que prediquen. Tot i així, conec força bé la societat on he nascut i visc, i soc respectuós amb uns orígens, una cultura i una història (això inclou el Cristianisme) que ens ha portat fins el present.
La llibertat d’expressió és sagrada, en soc conscient i en seré sempre un fervent defensor, però quan s’exerceix sense un objectiu clar i sabent que hi haurà qui se sentirà profundament ofès, hauria d’obligar a qui en vol fer ús a meditar un parell de vegades on posa els seus límits.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 22

TATUATGES

Deu ser que no tinc ànima de mariner, tot i haver fet la mili a la Marina on ni tan sols vaig aprendre a nedar, i per això sempre m’he mirat els tatuatges de cua d’ull.
Això de gravar-se una imatge o un rètol a la pell ho trobo més aviat agressiu cap a la pròpia persona, i allò que veig pel carrer en la majoria de casos em resulta desagradable, ben al contrari del que deuen pensar els que llueixen tatuatges com si es tractés d’una obra d’art.
Pensar que allò que t’hi graves ho duràs damunt la pell tota la vida ho trobo senzillament inquietant, tant inquietant com foradar-se el cos en qualsevol punt per poder-hi clavar anelles, claus, arracades, cadenes... No es tracta d’un vestit, unes sabates o un tallat de cabells per anar a la moda, sinó d’una cosa permanent de la qual et pots penedir la resta de la teva vida. O sigui que els negocis aquests que tenen una estètica tota tenebrosa i es dediquen a tatuar i fer forats, si fos per mi haurien de tancar per manca de parròquia.
Però avui he trobat una imatge que m’ha fet trontollar les meves conviccions. Us la deixo perquè la trobo senzillament interessant i divertida. A veure si encara...

REFLEXIONS DE JUBILAT, 21

SOM MOLTS

Si les dades consultades no m’enganyen, ja se sap que no totes les fonts d’Internet són de fiar, en aquest nostre país som més d’1.770.000 pensionistes. Això és una munió, i més enllà de considerar la despesa que suposa per a les arques de la Seguretat Social, que sort n’ha tingut mentre treballàvem per anar fent la viu-viu, devem ser el sector de la població més nombrós i sempre en procés de creixement.
De fet, si ens ho proposéssim, seríem el grup de pressió (ara se’n diu lobby per allò que si es diu en anglès sembla més modern i interessant) més important del país. A més comptem amb una infraestructura consolidada perquè disposem de llars de jubilats que poden ser centres de reunió i presa de decisions.
Només faltaria que fóssim capaços de posar-nos tots d’acord i els polítics començarien a tremolar de cames. Però ja sabem que això no passarà perquè en el fons ens hem acomodat a la nostra condició tranquil·la de vida, que de fet ja ens mereixem, i ens conformem amb la darrera pujada de les pensions (per primera vegada substancial), mentre ens lamentem amb la boca petita que els que ara encara penquen ho hauran de fer fins als setanta anys per jubilar-se amb dignitat.
A més, si els independentistes són incapaços d’anar a la una, si els d’esquerres es dediquen sobretot a discutir-se entre ells, algú pot pensar que 1.770.000 persones de condició diversa podríem arribar a algun acord?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 20

ELS TEMPS HAN CANVIAT

El 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals després de la dictadura. Les recordo com una festa de la democràcia. Suposo que com que veníem de temps foscos i no teníem cap mena d’experiència en això dels processos democràtics, ho vam viure amb una il·lusió considerable perquè havíem de triar els veïns que ens representarien en el govern més proper a nosaltres, els de cada poble, vila i ciutat.
A les llistes que s’hi presentaven, tot i que hi havia figures dels aparells dels partits polítics, tinc la constància que hi havia moltes persones d’aquelles que havien treballat per la seva comunitat des de sempre, des d’associacions i entitats que havien lluitat per mantenir la cultura, les tradicions, la llengua.
Es tractava de persones que tenien voluntat de servei, perquè era el que havien fet durant tota la seva vida des del compromís personal. No obeïen a consignes de partits ni actuaven per tacticisme a fi de mantenir-se en un càrrec que la majoria van desenvolupar de forma gratuïta i voluntària.
Quan aterro a la realitat actual, quaranta-quatre anys més tard, m’adono que aquelles persones sense formació democràtica que posaven el seu saber al servei de la ciutadania en l’exercici de càrrecs que desenvolupaven des del voluntarisme han desaparegut del mapa.
Resulta que als ajuntaments hem acabat tenint persones que cobren com a professionals de la seva àrea, però cal contractar tècnics perquè desenvolupin la seva tasca, no sé si perquè no disposen de prou temps de dedicació o bé no tenen ni idea del que gestionen.
Ja ho sé, ja ho sé que rebré algun castanyot. Ja sé que no es pot generalitzar, que de persones altruistes n’hi ha a tot arreu. No parlo d’aquests, que voldria que no fossin només l’excepció, em refereixo als qui els votants diria que tenim força apamats.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 19

FER D’AVIS

Quan s’arriba a aquesta edat, els qui tenim la sort de gaudir de descendència de segona generació ens toca exercir d’avis. Hi ha un bon amic que acostuma a dir que si desapareguessin els avis s’aturaria el món i penso que de raó no n’hi falta.
Com que els horaris i els calendaris de les guarderies (ja sé que ara tenen un altre nom) i de les escoles pot rebre qualsevol qualificatiu menys el de raonable i favorable a l’organització familiar, a les entrades i sortides dels centres educatius acostumem a aplegar-nos una bona colla de jubilats que substituïm els pares que o bé fa estona que treballen o bé encara no han acabat la jornada laboral.
Dit això, que podria semblar una queixa i per res no voldria donar aquesta sensació, haig de reconèixer que fer d’avi és un luxe, un regal diví que difícilment es pot comparar amb cap altra activitat. Sí, ja sé que quan se’n van a casa seva tens aquella sensació de recuperar aquella pau i tranquil·litat tan merescudes, però mentrestant has pogut fer tot allò que no vas poder amb els fills.
Perquè per pujar i educar els fills calia mostrar-se ferm, coherent, insistent, estricte i fins i tot intolerant si es donava el cas, perquè la tasca consistia en posar límits i donar exemple.
Ara podem ser tolerants, incoherents, flexibles i condescendents amb una generació de la qual ja no en tenim la responsabilitat primera i directa. D’alguna manera ens hem convertit en els policies bons i ens deixem prendre el pèl pels nets mentre els riem les gràcies. Els pares estan per educar els fills i els avis per relativitzar les normes. Ep!, tot fins a un cert punt, perquè hi ha línies vermelles que a casa no traspassaran mai, que consti!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 18

LES SET PLAGUES D’EGIPTE

A veure, aneu comptant que potser vaig errat, però jo diria que tot va començar amb el forat a la capa d’ozó. La velutina, la vespa asiàtica va colonitzant tot el país i amenaça d’exterminar les abelles i deixar-nos sense mel i amb escassa pol·linització. Eixams incontrolables de papallones van exterminar tots els boixos del nostre petit país. Els senglars i els conills estan delmant les collites dels pagesos. La secada persistent amenaça de deixar el nostre país arran de la desertització. Els incendis de darrera generació estan delmant els boscos.
Només faltava la setena, i fa temps que es veia venir: la plaga dels polítics que, aquests sí, aconseguiran anorrear el país. O no es pot anomenar plaga el fet que hagin estat incapaços d’arribar a cap acord a la cimera de l’aigua perquè tothom volia arrambar l’aigua cap al seu molí, és a dir perquè tots van actuar per tacticisme polític quan el que hi haurien d’haver demostrat és generositat, voluntat de servei i sentit de país?
De debò que tota aquesta colla d’enemics de la societat es mereixen que no els donem ni una gota d’aigua. Però vindran unes eleccions, i unes altres, i unes altres, i per allò que diem que algú ha de fer aquesta feina, seguiran sent els nostres representants a unes institucions que cada dia que passa estan més qüestionades i devaluades.
Si això passés a l’altra banda de l’Ebre, podríem fer-ho servir per reclamar la llibertat com va fer el poble d’Israel a Egipte, però és que els qui patim les plagues som nosaltres!

PREMI LITERARI A VILADA

Avui he anat a recollir el "Premi Aurora Bertrana de Narrativa" a Vilada.

Es veu que el relat "Llàgrimes verdes" (no confondre amb "Llàgrimes eixutes") que hi vaig presentar els va agradar.
Els qui en aquesta lliga literària juguem a tercera regional sabem molt bé com d'important resulta rebre de tant en tant reconeixements d'aquesta mena. El meu agraïment als membres del jurat i a l'Ajuntament de Vilada, entitat organitzadora del certamen.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 17

DIUMENGE DE RAMS

Era la celebració de l’entrada de la primavera. De fet la religió catòlica va reconvertir solsticis i equinoccis en festes religioses que tenien uns orígens pagans.
El Diumenge de Rams ens aplegàvem tots els pagesos de la contrada a Sant Francesc s’hi Moria per beneir la palma. Recordo que cada any estrenava pantalonets que em feia la mare (era i és una molt bona modista), mitjonets blancs i sabatetes de xarol. He vist en alguna foto que portava un palmó molt més alt que no pas jo, però el que millor recordo era una branca de llorer guarnida.
Em sembla recordar que hi penjàvem galetes de formes diverses i al capdamunt ho rematàvem amb uns rosaris de sucre de color blanc i rosa. Em pensava que això ja havia passat a la història, però ahir a la llibreria el Clip de Calldetenes vaig veure que la Núria encara en venia. Deu ser que als pobles sabem mantenir les tradicions, perquè els venedors de palmes d’aquelles amb elaboració barroca i palmons es queixen que el negoci se’ls en va a l’aigua.
Abans la palma o el palmó es penjaven al balcó de la casa com a protecció de vés a saber quins mals, però ara ja és molt estrany veure-n'hi cap.