dijous, 19 de maig de 2022

UN LLARG COMIAT (DIA 3)

Avui m’he llevat una mica emmurriat, suposo que a causa del mal temps que fa. Aquesta pluja que sembla més aviat de tardor que de primavera hi deu tenir alguna cosa a veure. Tot em sembla gris i poc atractiu, però mantindré la promesa que et vaig fer de dedicar cada dia unes quantes hores a fer memòria i repassar el nostre camí per tenir-te present dins la teva absència, i mentre espero que deixi de ploure per poder anar a comprar el diari i el pa, torno a posar fil a l’agulla i reprenc el discurs que ahir vaig deixar en pausa.
Des del primer dia que vas posar els peus en aquesta casa em vaig tornar a sentir viu, amb ganes de reprendre una vida que havia deixat en letargia i, si no hagués estat perquè la Mireia va tenir una adolescència precoç i turbulenta, la nostra llar hagués estat una autèntica bassa d’oli. Però de la nit al dia, aquella nena tan formal, tan comprensiva, tan afectuosa amb tots dos, es va girar com una mitja i va desvetllar tots els temporals imaginables. Protestava per tot, no li fèiem res bé, cridava per qualsevol fotesa, et va arribar a escopir a la cara que tu no eres la seva mare i que et fiquessis la llengua al cul. Jo me’n feia creus i em sembla que vaig ser massa tou perquè si el primer dia m’hagués plantat i li hagués tret totes les seves coses al replà de l’escala potser s’ho hagués rumiat dos cops abans de tornar a muntar cap temperi. Però aquella mena de por que tenim els pares de perdre la filla em feia excessivament comprensiu i condescendent amb les sortides de to que cada dia que passava s’anaven fent més insuportables.
La murga va durar prop de quatre anys, fins que va fer COU i va semblar que posava un punt de seny. Mai no t’agrairé prou la paciència que vas arribar a tenir amb ella, perquè més d’una vegada pensava que no entenia com encara podies continuar al meu costat, perquè ens en va fer de força grosses. I jo ho vaig anar suportant tot perquè era el seu pare i m’hi sentia obligat, però tu... Devies estimar-me molt per permetre que ella et tractés amb aquell menyspreu. Però tot va ser començar a la universitat i tornar a fer un gir de 180 graus perquè d’una persona jove tothom espera raonaments crítics i durs sobre la societat que li ha tocat de viure, postures trencadores contra els valors que els grans pretenem inculcar i en canvi vam comprovar que en algunes coses ella era pla més carca que nosaltres.
Només va faltar que acabats els estudis es casés amb un de l’Opus! I això em passava a mi, que a casa érem menjacapellans per tradició familiar i mai no la vam voler batejar! Jo ja li veia a aquell noi una mena de pinta de seminarista que no m’acabava de fer el pes, però quan ens vam assabentar que tenia nou germans vaig lligar caps de seguida. Què hi feia la Mireia renunciant a la seva il·lusió de treballar en un laboratori científic per limitar-se a parir com una conilla? Sis fills han tingut, i això perquè em sembla que ella va dir que prou i va tancar caixa, que prou que li devia costar tenint en compte els valors ultraconservadors de l’Obra.
Ep, que això de tenir sis nets dona molta vida, que mai no ens ho hauríem ni imaginat tenint una sola filla. Però el cert és que no n’hem pogut gaudir gaire perquè vivint ells a Barcelona només els vèiem de tant en tant. Amb el que t’hauria agradat poder acompanyar-los a l’escola amb posat d’àvia satisfeta, encara que tu sempre deies que de fet eres una mena d’àvia postissa, un qualificatiu que a mi no m’agradava gens i sempre que l’esmentaves t’ho retreia.
Com també et retreia que fossis tan missaire, que aquesta va ser la primera pedra a la sabata en matèria d’anticlericalisme. Només et vaig dir: “Fes el que vulguis, que en això has de tenir llibertat, però no em demanis que trepitgi una església, ni mort. Queda clar?” I tu et vas limitar a somriure, potser pensant que a la llarga donaria el braç a tòrcer, però soc de conviccions profundes i no t’hi vaig acompanyar ni als enterraments, ni molt menys a la Missa del Gall malgrat les coaccions i el xantatge afectiu que vas provar d’aplicar els primers anys de viure junts. I resulta que amb tot el que està sortint darrerament d’abusos a menors, no saps pas com agraeixo que els meus pares em mantinguessin allunyat per complet d’aquesta institució caduca i incoherent. Que estic segur que si tornés a aparèixer aquell en qui diuen que creuen tornaria a muntar un escàndol com el que va organitzar al temple de Jerusalem.
Però vam haver d’anar al casament de la Mireia, que jo poc havia vist mai tants senyorassos tan ben vestits ni m’havia sentit tan poca cosa al costat de tota aquella gent que només amb el posat ja et feien sentit tres o quatre esglaons per sota seu. I ella que es va passar tot el dia interessant-se per com ens trobàvem en aquell ambient. Com volia que ens sentíssim? “Com un pop dins un garatge”, li vaig dir i encara es va posar a riure. “Quines sortides que tens! No canviaràs mai.”, va dir-me mentre tu posaves cara de circumstàncies.
I també va tocar fer el paperot a cada bateig de cada net, que jo només pensava a veure quan decidirien de tancar caixa per estalviar-nos aquell suplici que ens queia al damunt pràcticament cada any, poc menys del que es porten de l’un a l’altre. Que jo només pensava: “Pobra filla, només viu per tenir criatures.” Però la veia tan feliç, suposo que conformadament feliç, amb la seva condició de màquina de parir, que qualsevol li feia cap mena de comentari. Corria el risc d’aixafar-li la guitarra.

dimecres, 18 de maig de 2022

UN LLARG COMIAT (DIA 2)

Tenir-te a prop m’ajudarà a reviure els records que a partir d’avui he decidit posar per escrit abans que les llacunes de la memòria, que ja comencen a sovintejar, els esborrin per sempre.
La primera vegada que et vaig veure feia tot just un any que havia perdut la Maria i començava a aixecar el cap després de l’esterrecada que em va engaltar la seva mort sobtada quan tot just n’acabava de fer trenta-cinc. Qui s’havia d’anar a pensar que una dona jove, forta i amb tota la vida per endavant cauria fulminada per un infart mentre treballava! Oh, i si s’hagués tractat d’una feina que exigís esforç potser s’entendria, però asseguda en un despatx i escrivint a màquina... Segur que si fos ara, amb tots els avenços i la rapidesa d’actuació de les urgències, haurien aconseguit reanimar-la, però eren altres temps i a cap company de feina no se li va acudir intentar fer un massatge cardíac. Quan va arribar l’ambulància ja no hi havia res a fer. La Mireia només tenia cinc anyets i d’avui per demà em vaig trobar havent de pujar una criatura tot sol amb la poca traça que havia deixat palesa en aquesta mena de tasques. El més dur va ser haver-li d’explicar que no tornaria a veure la seva mare. “I se n’ha anat per sempre?”, recordo que em va dir. La vaig abraçar com no ho havia fet mai i, sense poder contenir el devessall de llàgrimes que feia estona que mantenia a ratlla, li vaig confirmar que a partir d’aquell moment hauríem d’espavilar-nos tots dos solets. Amb una maduresa de la qual encara ara me’n faig creus, em va contestar: “No et preocupis, que ja t’ajudaré a netejar.”
Però parlàvem de la primera vegada que et vaig veure. En Pitu portava temps insistint que havia de sortir, que havia de refer la meva vida obrint-me a noves oportunitats. Com si fos tan fàcil! Jo només tenia la Maria al pensament i encara considerava una mena de traïció a la seva memòria el fet que una altra dona pogués entrar, ni que fos de puntetes, en l’espai que ella ocupava, que era tot el meu univers. Però es va arribar a fer tan pesat que al final vaig accedir a sortir una nit amb la seva colla de “singles”. Quina collonada de paraula, havent-hi la possibilitat de dir desaparellats! Tots rondant la quarantena i amb unes ganes de gresca que em pertorbaven. Em sentia com un pop en un garatge i amb prou feines si gosava obrir la boca per por d’aigualir-los la festa. I mentre feia veure que escoltava les ximpleries que compartien, posant cara de circumstàncies, et vaig veure a la taula del costat d’aquell bar musical, si fa no fa amb el mateix posat que el meu. I vaig somriure. I em sembla que vas adonar-te que somreia mentre et mirava, perquè vas girar el cap esquivant els meus ulls. Em vaig adonar que de tant en tant em miraves de cua d’ull, procurant dissimular l’evident interès que et despertava un paio avorrit que feia esforços per seguir el corrent dels companys. Em sembla que em moria de ganes d’aixecar-me, venir-te a buscar i dir-te si volies sortir a fer un tomb per alliberar-nos d’un ambient que no ens feia el pes, però vaig ser incapaç d’aixecar el cul del banc encoixinat on em trobava i em vaig limitar a anar-te clavant llambregades furtives i somrient quan les nostres mirades coincidien.
No sé si et vaig arribar a explicar mai que em vaig passar tota una setmana pensant en la noia que em somreia des de l’altra banda del bar i esperant la nit del divendres per tornar a sortir amb la colla de sapastres que havien aconseguit treure’m de casa, pregant perquè tu també haguessis decidit tornar al mateix bar. Portava memoritzat fins i tot el que et volia dir quan m’aixequés per venir a trobar-te, i l’atzar va voler que no calgués fer aquest pas perquè ens vam trobar entrant alhora al bar i ja no vam arribar a seure amb les respectives colles. Aquella passejada de fosc des de la rambla fins arribar al mirador sobre la plana va ser premonitòria de tot el que vindria després.
Ens vam explicar la vida com si ens coneguéssim de sempre i em va sorprendre la teva determinació d’engegar una nova vida allunyant-te de qui t’havia martiritzat psicològicament des de l’adolescència. Vaig pensar que devies ser molt valenta per haver fet fora del teu món qui et maltractava i controlava fins l’aire que respiraves. En aquella època, s’havia de ser molt valenta, molt. Suposo que això és el que em va atrapar perquè des de la meva condició de cagadubtes existencial vaig adonar-me que tornar a tenir al costat una persona d’empenta em podia ajudar a recuperar les ganes de fer coses que s’havien fos un any enrere.
Des d’aquell dia vam sortir junts cada cap de setmana i tu mai vas voler que deixés la Mireia amb algú que la cuidés. El primer dia que va venir amb nosaltres et va agafar la mà i no te la va deixar en tota la tarda. Em sembla que ella també va voler trobar en tu la mare que havia perdut i que tant enyorava. Ens vam prendre tot el temps del món, que només va ser un any, per fer-nos a la idea del que suposava tornar a compartir la vida amb algú i allunyar els diables personals que cadascú duia a la motxilla. I vam prendre la decisió gairebé sense dir-nos-ho, com un element més que natural en el procés d’adaptació mutu.
Durant aquell any vas descobrir les meves misèries, vas aprendre a suportar les meves manies i vas acceptar la meva tendència al pessimisme tot i que sempre vas lluitar per fer-me veure el got mig ple. Jo vaig descobrir les teves vergonyes, vaig acceptar les teves pors i em vaig acostumar a mossegar-me la llengua abans de dir segons quines paraules quan em vaig adonar del desassossec que et produïen el seu sol esment.
No és fàcil començar una relació quan cadascú ja duu una motxilla farcida amb vivències anteriors que de vegades condicionen respostes i motiven reaccions involuntàries en la quotidianitat que es comparteix. L’entrebanc més gran que imaginava era l’existència de la filla, però de seguida em vaig adonar que la Mireia et tenia més confiança a tu que a mi i que havia de deixar de preocupar-me per la vostra relació, que m’havia imaginat amb possibilitats de ser problemàtica perquè patia pel fet que la nena et veiés com una mena d’usurpadora de drets de la seva mare.
Res més lluny de la realitat, i al cap de poc era plenament capaç de parlar amb tu de la mare que se li havia mort i de la qual en recordava la cara només pel fet que en conservava un àlbum de fotografies que tot sovint repassava.
Com ens va sorprendre al cap de mig any d’haver vingut viure amb nosaltres, mes amunt, mes avall, quan a l’hora de sopar ens va demanar si podria tenir un germanet. Jo no sé pas què anava a respondre, però em vas fer callar amb un lleu contacte de la teva mà damunt del meu colze, com volent dir: “Deixa-m’ho per a mi, que me’n sortiré millor.” I quan jo esperava que li donaries allargues, que és el que se sol fer en aquests casos, com si la Mireia tingués deu anys i ho pogués entendre tot, li vas deixar anar: “Saps què passa? Que jo vaig tenir un problema a la panxa, em van haver d’operar i no puc tenir fills, o sigui que ens haurem de conformar només amb tu.” Lluny de posar cara de decepció, ella va i ens planta: “Doncs en podríeu adoptar un. Què us sembla?”
Però no, no en vam arribar a adoptar mai cap, tot i que en alguna ocasió encara ho vam comentar, però suposo que vam ser una mica egoistes i ens feia una certa por que l’equilibri de relacions familiars que havíem aconseguit sense gaires dificultats es pogués trencar amb l’arribada d’una altra criatura. En fi, que quan la Mireia va fer els vuit anys nosaltres ja havíem passat la barrera dels quaranta i ens feia una mandra immensa.

dimarts, 17 de maig de 2022

UN LLARG COMIAT (DIA 1)

Surto del tanatori a mitja tarda, amb l’urna sota el braç i penso que dec fer una bona fila travessant tota la ciutat amb un cossi tan fàcil d’identificar, però em nego a ficar-la dins la bossa que m’han donat perquè la pugui transportar amb discreció. Aquest serà el meu primer homenatge a la teva absència: et portaré a passejar fent el trajecte habitual d’anar a estirar les cames, que aquests darrers mesos havíem anat escurçant fins a reduir-lo a la mínima expressió.
No fa ni sis hores del comiat que aquest matí t’hem retut i, ja ho veus, no he volgut deixar passar ni un minut més sense la teva companyia, tot i que ara serà més silenciosa que de costum, però saber que encara hi ha algun àtom del teu cos prop meu m’ajudarà a acostumar-me al buit que has deixat a casa. Ja et vaig dir que no patissis, que me’n sortiria. Et vaig prometre una fermesa que mai no he tingut i que la teva absència amenaça amb acabar d’escanyar, però ja saps que soc tossut i, ni que sigui per no donar el braç a tòrcer, penso dedicar tota la meva energia a superar aquest tràngol que no per anunciat ha resultat ser menys dolorós. Per això quan la Mireia m’ha dit: “Pare, vine a dinar amb nosaltres. No vull que estiguis sol.”, li he agraït l’oferiment, però he preferit començar a pair la meva condició en la intimitat del lloc que hem compartit aquests quaranta anys, perquè ja saps que sempre he sigut aficionat a les cures de cavall sense concessions per fer front a les putades de la vida.
Les persones amb qui em creuo pel passeig poc s’imaginen el sermó mental que t’estic clavant sense donar-te peu a cap resposta, tot i que em puc imaginar que ara mateix em diries: “No siguis tan caparrut i deixa’t ajudar, que fer-te el milhomes mai no t’ha provat.” Sé que deus tenir raó, però a aquestes alçades de la vida (ja té collons que em vingui al cap aquesta paraula!) no et pensis pas que estic predisposat a assajar cap canvi de tarannà, perquè ho consideraria una mena de traïció a prop de vuitanta anys d’aprenentatges extensius que, si em paro a pensar, al capdavall tampoc no han anat pas tan errats.

M’aturo a mig passeig i m’assec en un dels bancs on acostumàvem a fer parada fins fa quatre dies per reposar una mica abans de tornar a casa. Deixo l’urna al meu costat i m’adono que estic fent exactament el mateix que tot just fa cosa de quinze dies. L’únic que estalvio és verbalitzar el que penso, perquè la imatge d’un vell parlant amb una urna funerària seria d’allò més inquietant i es tracta de no donar peu possibles motius de morbositat. Ara mateix estaríem comentant el bon temps que tu tant anhelaves, delerosa de sol i temperatures agradables, i que ja no podràs gaudir en aquesta primavera retardada.
Aquest any no podràs contemplar com per Sant Jordi el racó de migjorn de la terrassa torna a esclatar amb roses roges. Queden un parell de setmanes i ja despunten les poncelles. I ara penso que aquest any no em podràs regalar cap llibre. Jo seguiré comprant-te la rosa i penjant-hi l’etiqueta amb el poema. Serà el que faci trenta-nou i no n’hi ha cap d’igual. Ni aquell any que em va enxampar ingressat a l’hospital després de l’ensurt que et vaig donar. Tenia totes les infermeres de la planta mobilitzades amb la meva baterola, i ben cara que em va sortir la broma, que els vaig haver de regalar una rosa a cadascuna, amb poema inclòs perquè n’hi va haver una que va xerrar massa.
S’ha girat un ventet tot frescot i pel cantó de ponent s’acosta una nuvolada massa fosca per al meu gust. Més val que anem tirant cap a casa que encara ens mullarem. Bé, tu ara poc que has de patir pel fred i la mullena, però ja veus que així i tot em segueixo preocupant per les mateixes coses que quan et portava de bracet.
A pas lent, enfilo la meitat de passeig que em quedava per transitar fins arribar al carrer de Llevant que, com que fa baixada, m’accelera una mica el ritme, com si pretengués fugir de la pluja que aviat ens caurà al damunt. Un tro que encara escolto en la distància m’aconsella no entretenir-me i avivo el pas. Arribo a la porta del bloc de pisos just quan comencen a caure les primeres fulles. “Ha vingut de poc, Mercè.”, dic en un murmuri mentre em miro l’urna de color gris platejat que duc sota el braç.
Em creuo amb la veïna del segon primera que va per sortir i es veu obligada a interessar-se per mi amb cara de circumstàncies: “Com anem, Martí?”. “Ja ho veus, vinc de buscar el poc que em queda d’ella.” “La trobarem a faltar”, diu en un atac de forçada empatia. “Sobretot jo, sobretot jo.”, li contesto sense gaires ganes d’allargar la conversa. “Agafa el paraigua, que s’ha posat a ploure.”, afegeixo mentre entro a l’ascensor.
Entro a casa i la penombra que inunda la sala d’estar m’envia un advertiment seriós de la grisor a què m’aboca el buit que hi has deixat i que no sabré omplir amb res. Deixo l’urna al prestatge de dalt del moble on hi ha el televisor, just entre dues peces de ceràmica de les que acostumàvem a portar de cada viatge de vacances que fèiem a finals d’estiu, quan l’allau de gent delerosa de platxeri ja havia fet el viatge de retorn a casa i els llocs turístics recuperaven el ritme pausat que ens agradava.

diumenge, 15 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 100

“BALDEIO”

Acabo aquesta sèrie amb un mot és una entranyable castellanada. Es fa servir dins l’expressió “fer un baldeio”, que significa netejar a cop d’aigua, però també es fa servir en general amb el sentit de fer neteja general, “fer dissabte”, que és el que toca avui a casa tot i que és dilluns
La paraula ens ha arribat del castellà “baldeo”, que té el mateix significat i que és derivada de “balde” (cubell). No té origen romànic, per tant pot ser que vingués d’algun terme visigot.
“Després de tota una setmana tenint a casa els segadors, ens havíem de passar un parell de dies fent baldeio general.”

Fins aquí aquesta sèrie que vaig començar fa més de tres mesos. Em queden al calaix alguns mots (“BERTRANADA”, “ESCARRANSIT”, “XAUP”, “BATEROLA”, “BOTZINAR”, “BRILLO!”...), però els desaré al calaix per si algun dia em ve la baterola de fer un segon lliurament. Demà compartiré el primer capítol d'una nova novel·la.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 99

“PAMPALLUGUES”

Noses, llums, etc., que impedeixen intermitentment la visió, com passa quan es tanquen i obren els ulls repetidament o quan un llum fa intermitència irregular.
És probable que la paraula vingui del grec “pompholýga” que és el cas acusatiu (complement directe modern) del mot “pomphólyx –ygos” amb què es designava una bombolla.
“No et passis tantes hores davant la pantalla de l’ordinador si no vols que els ulls et facin pampallugues.”

divendres, 13 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 98

“GRIMÈGIA”

Recordo que a casa deien “garimegia” amb la segona g pronunciada com la jota castellana.
Per grimègia s’entén comèdia, barrila, expressió teatralitzada, exagerada, en general qualsevol cosa que allargui innecessàriament un procés.
L’origen de la paraula el trobem en el terme italià “grimeggia” (barrila, broma)
“No em vinguis amb grimègies que no estic per brocs, avui.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 97

“BARRIGAR”

És sinònim de furgar, però només ho apliquem als porcs i, per tant, als senglars, que utilitzen el morro per remoure la terra a la recerca d’arrels i tubercles.
De fet també es fa servir en sentit figurat quan volem expressar que un lloc està molt desendreçat, per exemple en el cas d’un llit desfet.
Ve del cèltic “bodigare” (moure el morro) que l’occità transforma en “bosigar” i arriba al català antic amb la forma “borrigar” perquè hi afegeixen el concepte “barra” referit a mandíbula.
“Els senglars han tornat a barrigar a l’hort i s’han fotut totes les patates. Ja et vaig dir que el tancat elèctric no serviria de res.”

dijous, 12 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 96

“ENGANDALLAR”

És una de les paraules que a la plana pronunciem amb “i” (“engandaiar”). Significa preparar adequadament per poder realitzar alguna acció, però em sembla que la fem servir sobretot amb el sentit d’empolainar-se, endiumenjar-se.
“Vam engandaiar la sala per a la feinada que ens queia al damunt. La matança del porc era tasca de tota la família durant una jornada sencera. Vam cobrir la taula llarga amb els draps d’estam per anar-hi posant la carn a mesura desosséssim...”
“Es van engandaiar com si haguessin d’anar a casament. Feia temps que parlaven de fer-se una foto de tota la família per poder-la posar a la sala.”

dimarts, 10 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 95

“NYICRIS”

Es fa servir amb dos sentits diferents però relacionats: per referir-nos a una persona escarransida, escanyolida (dos altres mots que estem perdent), malaltissa; i també ho apliquem a qui menja poc perquè no troba res bo.
És possible que sigui una deformació popular del terme llatí “nichil” que volia dir “no res” i els estudiants medievals aplicaven per referir-se als febles. El més segur és que es tracti d’un mot d’origen expressiu, sense etimologia prèvia.
“Era tan nyicris que amb quinze anys acabats de complir encara cabia a la roba del seu germà petit que en tenia poc més de vuit.”
“No siguis nyicris i acaba’t el que t’han posat al plat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 94

“FLOSTI”

(A proposta de la Margarida Rifà.)
No el trobareu al diccionari. És un mot inventat que permet omplir un forat lingüístic, quan no trobem un nom adient per referir-nos-hi. Sol ser un objecte rar, de dubtosa utilitat, del qual en desconeixem la funció o fins i tot el seu nom. Pot tenir la mateixa utilitat que el “daixonses” i el “dallonses”.
La seva procedència és un complet misteri, però assemblant-se tant al terme “fòtil” diria que és una adaptació popular i modificada d’aquest mot, que l’he arribat a sentir fins i tot com a eufemisme (dissimulació) de penis.
“Porta el flosti aquell que vam trobar l’altre dia endreçant les golfes. A veure si l’avi ens sap dir què coi és!”
“Dona’m aquell flosti d’allà al costat de l’aigüera, que no hi arribo i no puc deixar anar la clau anglesa.”

diumenge, 8 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 93

“AFETGEGAR”

Aplicar força cap avall sobre alguna cosa. A Osona tendim a fer el so de “tg” com si fos “tx”, per tant segur que heu sentit “afetxegar”.
L’única cosa segura és que es tracta d’una paraula derivada de fetge que se li ha afegit el sufix –egar com a recurs expressiu per donar-li més força. Heu vist mai com peixen els ànecs amb un embut i els afetgeguen el menjar coll avall? I amb quina finalitat? Què li passa al fetge del pobre animal? Traieu conclusions de l’origen del significat vosaltres mateixos.
“Va afetgegar tota la roba a la maleta de qualsevol manera, però per poder tancar la cremallera va haver de treure’n una jaqueta gruixuda que es volia endur per si feia fred.”

dissabte, 7 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 92

“ATRACALLAR”

A Osona diem “atracaiar” i el fem servir per referir-nos a escometre algú de mala manera, fins i tot ofendre’l amb paraules sense donar-li opció de rèplica.
Aquest mot estar format per la fusió dels verbs “atracar” i “callar”
“La nena es va empuntegar amb unes cassoles de la parada de terrissa, i l’home em va atracallar d’una manera que no vaig saber què contestar-li. De poc va anar que no acabo havent-li de comprar la ditxosa cassola!”

divendres, 6 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 91

“MALANDANDO”

Es diu de les persones que no són gaire de fiar, i era una paraula molt utilitzada a Osona que ara ja pràcticament no se sent enlloc.
Tot i que podria semblar un barbarisme arreplegat de la llengua castellana, no hi ha cap terme semblant al Diccionario de la Real Academia de la Lengua, per tant hem d’entendre que és una creació catalana que apareix al diccionari Alcover-Moll.
“Com vols que algú et doni feina? No veus que només tens tractes amb malandandos i al poble els tenen tots clissats!”
(Com que veig que us agraden les fotos antigues i no en trobo cap per il·lustrar el mot d'avui, us deixo amb aquest carrer d'en Verdaguer desconegut. Posem que abans no hi havia tants "malandandos" com ara!)

dijous, 5 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 90

“FERMAR”

Es fa servir amb el sentit de subjectar amb una corda o una cadena una bèstia o una cosa a una estaca o una anella perquè no pugui anar-se’n o moure’s.
És derivat de l’adjectiu ferm que ve del llatí “firmus”
“Feia goig de veure la renglera d’animals fermats a les argolles del Portalet els dissabtes al matí.”

L'Arxiu Comarcal em va cedir aquesta imatge per a la presentació del llibre "Arrels de pedra". El mercat de bestiar del dissabte al matí a començaments del segle passat.  

dimecres, 4 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 89

“XACRA”

Res a veure amb "txakra", cada un dels nuclis d'energia que el ioga identifica en el nostre cos.
El nostre cas és més prosaic: tant pot referir-se a alguna seqüela d’una malaltia com a patologies i deficiències físiques per causa de l’edat. I consti que sé de què parlo!
La paraula ve de l’àrab “xáka” que significa queixa o mal físic, un derivat del verb “xákà” que significa “queixar-se” i és possible que se li afegís una “r” per influència d’un altre nom com “nafra”.
“Aquesta malaltia vírica que anomenem covid, sembla que a algunes persones els deixa un munt de xacres.”
“El dia que les xacres de l’edat m’impedeixin anar amb bicicleta, ja em podeu anar cavant el sot.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 88

“CARALLOT”

Es diu d’una persona aturada, amb poca capacitat de reacció, badoca, ximple, de qui qualsevol es pot aprofitar. En tot cas, evitem fer servir el barbarisme “gilipolles” que vindria a tenir més o menys el mateix significat.
És un derivat de “carall” (penis) que es fa servir com a expressió de sorpresa, d’estranyesa, d’admiració o de contrarietat. Proveu de pronunciar-ho (carai!, a la Plana) amb entonació i actitud diverses i veureu com canvia el seu significat. De fet és el mateix que passa amb el mot “collons”, que és el més polisèmic de la nostra llengua.
La paraula ve del llatí vulgar “characulus” que es referia a un pal, però segur que devia tenir una base ibera.
“Com vols que et cregui, tros de carallot? Només de veure’t aquesta cara d’encantat ja et fotria un parell de plantofades.”

dilluns, 2 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 87

“BAUP/BAUBA”

Expressió oral molt de la Plana per conversió de la “l” en “u”. La forma escrita és “balb-a” i significa que es té dificultat per fer els moviments propis d’un òrgan, la llengua, les mans, els peus. Es diu sobretot en el cas de les mans poc sensibles a causa del fred.
La paraula prové del llatí “balbus” (tartamut) i primer es va aplicar només a qui tenia dificultats per parlar, però més endavant s’hi van afegir les dificultats de tacte pel fred.
“Deixa’m posar prop de la llar de foc que tinc les mans balbes amb aquesta glaçada que hi ha.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 86

“APARROQUIAR-SE”

Quan algú s’ha apropiat d’alguna cosa diem que se n’ha aparroquiat, sobretot si el dret que hi tenia es podria considerar més que dubtós.
És un derivat de parròquia, un mot que ve del grec “paroikia” que significava veïnat, proximitat. Fixeu-vos que aquesta terminologia encara es fa servir en l'organització administrativa d'Andorra com a sinònim de municipi: té 7 parròquies.
“Veig que ja t’has aparroquiat del millor seient. Amb raó tenies tanta pressa per arribar d’hora.”

diumenge, 1 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 85

“ROMANÇOS”

Només el fem servir en plural per referir-nos a històries que pretenen endarrerir el que realment ens interessa.
Es tracta d’un significat pejoratiu extret de “romanç”, que ve del llatí “romanice” (a la manera romana), l’apliquem a les llengües de les nacions romanitzades i més endavant a les obres literàries senzilles escrites en llengua romànica, de tipus narratiu i fàcils de comprendre. Eren històries inventades per entretenir la gent, d’aquí en ve el sentit pejoratiu.
“No em vinguis amb romanços i ves al gra, que no tenim tot el dia per decidir per on hem de tirar.”
Us deixo amb una mica de cultura de Països Catalans: "Romanç de cec" del grup valencià Al Tall.



divendres, 29 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 84

“XERICAR” (XERRICAR)

És el que fan els ocells petits al niu, però nosaltres ho apliquem al soroll dels grinyols i sorolls estridents de fregament metàl·lic. Amb aquest darrer significat també hi ha la paraula “xerricar” que significa fer “xerrics” (el sorolls metàl·lics esmentats).
“Haurem de posar oli a les frontisses de la porta perquè xeriquen (o xerriquen) de mala manera.”
Les dues paraules tenen un origen onomatopeic (imitació del so).
Pel que fa al mot “xerricar” encara té un altre significat diferent: beure a galet fent xerrics (soroll d’empassar líquid amb la llengua en contacte amb el paladar).
“Amaga el porró que a en Manel li agrada xerricar; llavors se li desferma la llengua i no hi ha qui l’aturi.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 83

“ANDERRIS”

El fem servir nomes en la seva forma plural i per referir-nos a un conjunt d’estris inútils, andròmines, trastos, impediments.
És possible que sigui d’origen preindoeuropeu, molt probablement de l'euskera, però no he aconseguit cap informació fiable en aquest sentit.
En tot cas, es tracta d’un mot que pràcticament ha desaparegut de la nostra parla i que ja havia quedat molt restringit sobretot a ambients de pagès.
“Algun dia haurem de buidar les golfes. Estan tan plenes d’anderris que no t’hi pots moure. Déu nos en guard que haguéssim d’anar-hi a buscar alguna cosa!”

dijous, 28 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 82

“LLEIXA”

Es tracta d’un prestatge normalment fet d’obra i adossat a una paret, habitualment la de damunt la pica de la cuina, que servia per deixar-hi els atuells de cuina i la vaixella. També podem trobar una lleixa a la campana de les llars de foc. A les sales de les cases també solia haver-hi un armari encastat a la paret, de vegades en una raconada, amb lleixes d’obra i portes amb vidres on es guardava la vaixella de mudar i el vidre delicat.
És una paraula derivada del verb “lleixar” que era la forma antiga de l’actual verb deixar, format afegint-hi la preposició de que solia dur al davant. La paraula ve del verb llatí “laxare” que volia dir afluixar, derivat de l’adjectiu “laxus” per referir-se a les coses fluixes. Ara ja sabeu també d’on ve el mot “laxant”.
“Després d’eixugar-los detingudament amb el drap, va anar posant els plats i els gots a la lleixa de sobre la pica.”

dimecres, 27 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 81

“FATO”

Es fa servir “fato” per referir-se a l’equipatge que es porta, però més genèricament conjunt de coses en general, articles de comerç en una botiga, els ingredients per preparar un plat...
Els segadors, que s’agrupaven en quadrilles i anaven segant de casa en casa, duien tot el “fato” que els calia en un cabàs de palma lligat a l’esquena i consistia en un esclopet (protecció de la mà), la pedra d’esmolar, l’ungüent de la serp (per curar ferides), alguna peça de roba, el garrot de lligar garbes, i el volant amb l’arquet de protecció penjat al muscle.
L’origen de la paraula és prou curiós: pot venir de l’aragonès “fato” (en castellà “hatillo”), del germànic “fat” (vestir-se) o de l’àrab “hazz” (porció que toca a cadascú). Segurament, essent la nostra una llengua romànica té més relació amb la primera que amb les altres.
“A Fussimanya tenen fama de posar molt de fato en tots els plats. Feines tens a acabar-te’ls.”

dimarts, 26 d’abril de 2022

ARQUEROLOGIA FILOLÒGICA, 80

(Cada cop més a prop de la fita de 100)

“ESCLOPET”

És una altra paraula extingida per desaparició de l’objecte que designava i que ja només podreu veure als museus, com l’Ecomuseu del Colomer.
Un esclopet no és un esclop petit (que potser tampoc no sabeu què és) es tracta d’una protecció de fusta que els segadors es posaven a la mà amb què ajeien una mica el blat abans de clavar el cop de volant (falç) per segar-lo.
Tenia forma una mica afuada amb un forat just abans del pic i es fermava al canell amb un cordill. D’aquesta manera quan el volant patia alguna “reblincada” (una altra paraula d’Osona), si arribava a la mà no la feria.
“–Pro què collons et pensaves que feies? Com se t’ha acudit fer anar el volant del dimoni sense l’esclopet a la mà? Mira que t’ho he dit mil cops. “ (“Crònica en blanc i negre” Cap 1911).


dilluns, 25 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 79

“VENCILL”

Un record afectuós per a la Montse i en Xevi de l’Ecomuseu del Colomer, posant en valor la feina d’explicar el procés de cultiu del blat que fèiem any rere any als nois i noies de 1r d’ESO de l’Escola Vedruna de Tona.
Hi ha paraules condemnades a l’oblit per desaparició física de l’objecte que designaven. Aquesta n’és una. Fa més de mig segle que no se sega a mà, que no es fan garbes, feixos de blat lligats amb un vencill format amb dos manats de cames de la mateixa planta nuats amb l’ajut d’un garrot.
Ara el procés, que abans durava cosa d’un mes, es fa amb una màquina de segar i batre directament al camp, i en cosa de poques hores fa la feina de tota una quadrilla de segadors que anaven a jornal, i també de la màquina de batre, una baluerna sorollosa que es plantava a l’era i separava el gra de la palla.
Si no hi ha garbes, no hi ha vencill, vet-ho aquí, per tant ha passat a la història i ens haurem de conformar amb guardar-ne el record.

diumenge, 24 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 78

"PELLUCAR”

Vol dir menjar en petites quantitats, a pessics, de mica en mica. Recordo haver-ho sentit molt a casa i em sembla recordar que hi afegien la comparació “com una gallina”. I té tot el sentit del món perquè un dels sinònims de la paraula és “picar”.
És curiós aquest mot perquè el seu origen és un complet misteri i no he sabut trobar cap indici de la seva etimologia. Per tant, m’invento una teoria i avall: a les cases de pagès era costum de donar a les gallines les triadures del menjar, les “peles” de les patates per exemple. El sufix "ucar", intueixo que és un afegitó procedent del verb "menjucar" que significa el mateix que "menjotejar": menjar poc i sense gana.
“No m’estranya que facis aquesta fila de desnerit: tu no menges, només pelluques.”

divendres, 22 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 77

“ACOTXAR”

Vol dir fer que la roba abrigui bé, especialment la del llit a l’hora d’anar a dormir.
“Acotxa bé el nen, que fa fred; de la manera com es mou, d’aquí a poca estona estarà per damunt del llit.”
La paraula sembla que ve del francès “coucher” (ficar al llit), en tot cas la referència més antiga del mot seria del llatí “collocare”, del qual també en deriva el verb “colgar” que es fa servir en el sentit d’anar a dormir. (“Me’n vaig a colgar”)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 76

“A DOJO”

És la forma col·loquial de l’expressió “a doll”, que significa a raig fet, en gran abundància. Allò que hauria de fer la pluja a la Plana per mantenir la mitjana de pluviositat, que hauria d'estar a 240 mm i només arribem a la meitat. 
“Tants anys havent d’anar a buscar l’aigua a la font, i en teníem a dojo a sota casa. Tant de bo haguéssim fet el pou abans!”
L’expressió vé del lígur “a doggio”, que significa sense interrupció. En la seva forma italiana es diu “doppio”, que ve del llatí “duplus”.

dijous, 21 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 75

“TOU”

Aquesta paraula usada com a sinònim de “pilot”, amb el sentit de quantitat, és ben curiosa. Feia anys que no la sentia i la vaig escoltar de boca de la nostra carnissera que és relativament jove, un fet que em va fer il·lusió perquè demostra que a la Plana de Vic la llengua segueix ben viva.
Sembla que es fa servir molt també al Vallès, al Penedès i a Eivissa, per tant té una distribució ben curiosa. Tot i que he furgat en diferents racons per saber-ne l’origen, no he trobat res que aporti cinc cèntims de llum. Un bon misteri!
En tot cas, quan vegeu molta quantitat d’alguna cosa, no us estalvieu de dir que n’hi ha “un tou”.
“Mira que només fa tres anys que vam plantar aquest cirerer, i ja fa un bon tou de cireres!”

dimecres, 20 d’abril de 2022

ENAMORATS DEL TEMPS


Avui s'ha presentat el llibre "Enamorats del temps", una iniciativa editorial de El 9 Nou. La presentació ha anat a càrrec d'en Dani Ramírez, meteoròleg de TV3, que ha parlat de les característiques especials de la nostra comarca. El llibre és una creació col·lectiva de meteoròlegs, periodistes, fotògrafs i escriptors d'Osona. Sóc un dels quatre escriptors que hi hem aportat un text per introduir cada una de les estacions, en el meu cas la tardor, que trobo que s'adiu força a la meva actual etapa vital. Però el que realment cal destacar del llibre és l'enorme qualitat i l'espectacularitat de les imatges. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 74

“GALDÓS”
És un terme que encara es fa servir força i me l’ha recordat la M. Rosa Cerda. Serveix per expressar que una cosa que s’esperava que fos bonica, correcta, ben feta, ha acabat resultant lletja, mal feta, dolenta, bruta... És per aquesta raó que pot semblar que es fa servir de manera irònica tot i que només en fem ús de forma negativa.
“Tothom esperava que la seva intervenció seria lluïda, tal i com pertoca a una persona de la seva condició, però al final va fer un discurs ben galdós. És allò que diem, que un mal dia el pot tenir qualsevol.”
Podria ser que el nom vingués de l’euskera “galdua” que vol dir perdut o fet malbé, al qual s’hi ha afegit part del terme “gaudiós” que significa satisfactori, agradable. Això explicaria els dos sentits contradictoris.

dimarts, 19 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 73

“TORNA”

La torna era allò que es donava per acabar de fer el pes, quan la mercaderia que es comprava no arribava al que demanava el client. Jo encara recordo la torna del pa quan anàvem amb la coixinera a buscar el pa de tota la setmana al forn de la carretera de Roda. De vegades em donaven un llonguet!
Ara ja no es pesa el pa, per tant es dona per entès que el pes de cada peça és exactament el que et diuen.
Recordo una obra de teatre dels Joglars: “La torna”. Feia referència a l’execució a Tarragona del polonès Heinz Chez que va esdevenir una mena de “torna” de contingut polític que complementava i pretenia desviar l’atenció de l’assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antic, una de les darreres fuetades dels franquisme. Era el 1977 i en Boadella va acabar a la cangrí. Qui l’ha vist i qui el veu!
“M’agradava anar a comprar el pa amb la mare, perquè la Maria del forn sempre em donava un crostó de torna que de vegades encara era una mica calent i feia una olor que no oblidaré mai.”



dilluns, 18 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 72

“ENCOMANAR”

La pandèmia no nomé s’ha endut pel davant un fotimer de persones, també s’ha endut aquesta paraula que és molt nostra. Abans les malalties es podien encomanar, però d’ençà que la Covid va venir a trastocar-ho tot, només es parla de contagis, que és molt correcte però en un nivell més culte de la llengua. Hauríem de recuperar-la. Es tracta d’un molt polisèmic, amb diversos significats, el primer del qual és “encarregar”.
La paraula ve del llatí “commandare” que significava encarregar una tasca a algú.
Aprofito l’ocasió per parlar d’una altra expressió que darrerament ha quedat arraconada: “demanar hora”. Ara tothom “demana cita prèvia”, una expressió que considero completament estúpida perquè qualsevol cita sempre és prèvia a una trobada. Ep, diria jo!
“No t’acostis gaire que t’encomanaré el refredat. I ara que tothom té la mosca rere l’orella encara es podrien pensar que es tracta d’alguna malaltia més greu.”

diumenge, 17 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 71

“ÒSQUEI!” “OLLAÓ!”

Recordo perfectament aquestes expressions en boca del pare, tot i que em sembla que en el cas de la primera deia "oixque!", asseguts al pescant del carro o a la tartana quan volia que la mula o la burra anessin cap a l’esquerra en el primer cas i cap a la dreta en el segon. Es feia servir, sobretot en el treball al camp, quan al capdamunt del rest calia fer girar l’animal per fer el volt de tornada.
Sóc conscient que difícilment els fareu servir perquè no teniu bestiar de peu rodó per menar, però m'han fet gràcia.
Aprofitaré per parlar de la mula de casa que va acabar arrestada a la caserna de la Guàrdia Civil de Manlleu perquè es va escapar de nit i va decidir anar a passejar lliurement per la carretera de Roda, amb tan mala fortuna que va acabar ajaguda damunt el citroèn 2cv d’un guàrdia civil que la va rebolcar al revolt de la Cavalleria. No cal que us expliqui la gràcia que li va fer al pare haver de pagar la reparació del cotxe perquè l’assegurança que tenia no se’n va voler fer càrrec.
Em quedo, però, amb la cara que devia posar el “picolo” quan a altes hores de la nit, que ves a saber d’on venia i en quin estat, se li va aparèixer al davant una bestiassa negra que no va poder o saber esquivar. Segur que si hagués passat ara hauria acabat detinguda i acusada de terrorisme.

divendres, 15 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 70!!!

“ANDRÒMINA”

Es diu dels estris o mobles atrotinats o que han esdevingut inútils. En fi allò que anomenem “trastos” i que resulta prou correcte, perquè si no com anomenaríem els espais destinats a les andròmines? Androminers?
De totes maneres, no em digueu que no és molt més bonica aquesta paraula esdrúixola i ben diferent de la terminologia castellana que ens acabarà fagocitant.
Resulta que no se sap del cert el seu origen, però hi ha qui diu que és una adaptació una mica potinera del terme Andròmeda protagonista mitològica d’una història tan fantàstica i reconsagradament complicada que resultava difícil d’explicar per la seva complexitat. Us recordaré l’embolic, a veure si me’n surto:
Es veu que els pares d’Andròmeda (Cefeu i Casiopea) van ser castigats perquè ella es creia la més bella de les Nereides i aquestes, geloses de mena, van demanar a Posidó que les vengés. El déu va provocar inundacions a Etiòpia, el seu país, i va enviar el monstre Cetus (d'aquí ve el terme "cetaci") a destruir les seves terres. El Rei Defeu va consultar un oracle i li va dir que Andròmeda havia de ser sacrificada al monstre marí per evitar el càstig de tot el poble. Andròmeda va acabar lligada a una roca a disposició de Cetus. Quan Perseu tornava de matar la Medusa volant amb les seves sandàlies alades, va veure Andròmeda i se’n va enamorar. Va baixar per parlar amb els seus pares i els va demanar de casar-se amb ella si derrotava el monstre. Perseu va matar el monstre gràcies al cap de Medusa que tot i morta convertia en pedra tot el que la mirava. Perseu es va casar amb Andròmeda, però Fineu (l’antic promès de la noia) no li va posar fàcils les coses i va haver de tornar a fer servir el cap de Medusa per convertir en pedra Fineu i la colla que li volien fer la pell. Perseu finalment es va endur Andròmeda a Argos, i van ser feliços i no van menjar anissos perquè encara no existien, però van tenir diversos fills i una filla. Ja ho veieu, un embolic considerable.
I... “se non è vero, è ben trovato”, que dirien els italians.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 69

“ESTIRAGANYAR”

Aquí a Osona fem desaparèixer la segona vocal neutra i diem “estirganyar”. Vol dir deformar una cosa tot estirant-la, i es fa servir sobretot parlant de la roba.
El mot deriva del verb “estirar” que ve del verb “tirare” de l’argot militar romà que es referia al fet de llançar fletxes. Ara bé, per què a “estirar” se li ha afegit “ganyar” és una incògnita, segurament és un afegit expressiu per donar-li més força.
“Fes el favor de treure’t el jersei sense estirar-lo pel coll, que l’estiraganyaràs.”

dijous, 14 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 68

“REQUESTA”

És el fet de requerir una cosa, sinònim de demanda. Quan una noia tenia molts pretendents (nois que li anaven al darrere), dèiem que tenia molta requesta. Ha quedat amb un cert to masclista aquesta observació, però ja em perdonareu que faci servir els referents de la meva època, no els actuals, alguns dels quals no acabo de capir. 
La paraula ve del participi “request-a” de l’antic verb “requerre” que el vam canviar de conjugació i el vam passar a la tercera (acabat en –ir) “requerir”.
“Aquests llenguados que hem portat de la llotja a meitat de preu dels de la setmana passada tindran molta requesta, ens els prendran de les mans.”

dimecres, 13 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 67

“REPAPIEJAR”

Segurament qui menys se n’adona que li passa és precisament aquell que repapieja, per tant com que ja vaig tenint una edat, si us n’adoneu, aviseu-me abans que comenci a fer el ridícul.
Significa tenir minvades les facultats mentals a causa de l’edat.
La paraula sembla que ve del grec “páppos” o del llatí “pappus” que significava “avi”. Ara ja sabeu per què no hi ha cap Papa de Roma que no sigui com a mínim septuagenari.
“Avui ja van tres vegades que l’avi m’explica el mateix. Em sembla que comença a repapiejar.”

dimarts, 12 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 66

“SENDERI”

Significa seny, judici, enteniment, raonament, allò que avui dia abunda tan poc pels resultats que veiem de tot plegat. La curiositat de la paraula radica en el fet que només la fem servir en frases negatives, per tant no direm mai: “Mira que n’arriba a tenir, de senderi!”
Es tracta de la simplificació de la paraula “sindèresi” (capacitat de raonar) que ve del llatí “synderesis” nom amb el qual es feia referència a la capacitat d’observació.
“A força de fer el ximple i fer-se passar pel que no era, va acabar perdent el poc senderi que tenia.”
“Que t’has begut el senderi? Com vols que capiguem tots sis a dins d’aquest Corsa? I la Marta va haver de fer el viatge fins a Maó entaforada dins el maleter.”

dilluns, 11 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 65

“PIXATINTERS”

Es diu de qui treballa en un despatx, el que abans anomenaven escrivent i que els temps moderns li han volgut donar una categoria superior anomenant-lo “administratiu”. El terme es feia servir sobretot de manera un punt despectiva, especialment per part dels treballadors de les fàbriques que tenien entravessats els que no s’embrutaven les mans. Bé, això que no s’embrutaven és un dir perquè amb les plomes de sucar calia anar amb molt de compte, i sé de què parlo perquè a La Salle vaig omplir fulls i fulls de cal·ligrafia calcada amb plomí que sucàvem en un tinter que sortosament tenia un disseny que impedia el vessament de la tinta.
La paraula és composta del verb “pixar”, un terme d’origen onomatopeic (imitació del so) que neix al segle XIII i que va anar quedant en el registre vulgar del llenguatge, i el nom “tinters” amb el qual ens referim al recipient que conté el líquid amb què s’escrivia. És derivat de “tinta” i ve del llatí “tinctus” (tint).
Qui va fer de pixatinters durant tota la seva vida laboral va ser el nostre estimat poeta Miquel Martí i Pol, que a l’edat de 14 anys va entrar a treballar al despatx de la fàbrica de filats de cotó Tecla Sala de Roda de Ter i va treballar-hi fins a l’any 1973, quan li van diagnosticar una l’esclerosi múltiple.

diumenge, 10 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 64

“CAGADUBTES”

Es diu de les persones indecises, insegures, que tenen problemes a l’hora de prendre decisions perquè no es poden treure els dubtes del cap. Només anotar la curiositat que singular i plural tenen la mateixa forma: un cagadubtes/uns cagadubtes.
És una paraula composta de “cagar”, el significat de la qual pel fet de ser evident no cal comentar, però que ve del verb “cacare” (suposo que ja intuireu què significa en llatí) i “dubte” que ve del llatí “dubitare”, derivat llunyà de “duo” (dos), per allò de trobar-se en la disjuntiva de triar entre dues alternatives.
“Si haguéssim d’esperar que l’Enric es decidís, no faríem mai res. És un cagadubtes.”

dissabte, 9 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 63

“ESTOPENC”

La Marta Pelfort em planteja un dubte que mirarem d’aclarir. Ella sempre ha fet servir l’adjectiu “estopenc” o “estopenca” (hi ha zones que diuen “estopeny”) per referir-se a un tall de carn més aviat eixut, dels que costen de mastegar i empassar, però si consulteu el DGLC diu “tou, flonjo, com estopa”, per tant sembla una contradicció.
La paraula deriva del mot “estopa” que és la part basta que se separa del lli o del cànem en pentinar-los i que es feia servir per assegurar que les rosques de les canonades d’aigua i les aixetes no degotessin abans que s’inventés el teflon. També la fan servir els calafats per tapar les juntures de les peces de fusta de les barques abans de calafatejar l’obra morta d’una embarcació.
El tacte de l’estopa és realment tou i flonjo, però sec i eixarreït. Per tant, no és d’estranyar que el Diccionari Normatiu Valencià doni una definició ben diferent de l’adjectiu “estopenc”: Que presenta una textura semblant a la de l'estopa, sec, aspre.
Em sembla que haurem d’avisar als de l’IEC que revisin la definició o almenys que la complementin. De moment, quedem-nos amb aquesta segona definició i seguim aplicant l’adjectiu amb el sentit que hi dona la Marta.
“Jo prefereixo un tall de cuixa, perquè el pit de pollastre a l’ast és d’allò més estopenc.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 62

“TORRACOLLONS”

Una persona que molesta, que troba obstacles i pegues a tot, d’aquelles que n’acabes fart al cap de poca estona de coneixe’l.
En català fem servir el terme “collons” en tants sentits figurats que no m’estranyaria que tingués el rècord lingüístic d’aquesta categoria. Tot i que el mot es considera de registre vulgar, per tant s’hauria d’evitar en situacions de comunicació més o menys formals, el trobo molt divertit i l’hauríem de preferir-lo per davant de l’expressió “mosca collonera”, que és una adaptació del terme castellà.
“No siguis torracollons. Portem més d’una hora de reunió i has posat pegues a totes les propostes que hem fet. Ja seria hora que aportessis alguna cosa positiva.”
Amb aquest nom, he trobat un vi ecològic de la DO Costers del Segre que es veu que té una combinació perfecta de garnatxa, cabernet i syrah. L’haurem de tastar.

divendres, 8 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 61

“MITJAMERDA”

Diem que és un mitjamerda algú que no defensa cap opinió, ni fa cap acte que comporti una certa fermesa de caràcter o valentia... un pusil·lànime, en definitiva.
Com que la paraula s’explica per ella sola i ve de la mateixa llatina “merda-ae”, encara que no hi tingui res a veure, m’entretindré en l’expressió “molta merda” que es desitgen els actors abans de cada representació teatral. He trobat tres teories i una elucubració:
1-La fortor de fems de la gent que assistia als espectacles en temps passats. Com més pudor, més públic assistent.
2-Les companyies ambulants que es paraven als pobles on hi havia molt de fems quan hi havia fires i que quan es creuaven amb altres pels camins els desitjaven que trobessin llocs amb molta merda.
3- A les gran ciutats només anaven al teatre la gent benestant, amb carruatge, i els cavalls deixaven el regalet a la porta del teatre. Com més merda hi havia a l’entrada, més gent hi havia com a públic.
4- Segurament és molt més recent i té a veure amb una mena de superstició que, per la teoria de la compensació, més val desitjar “merda” perquè així l’atzar aportarà “sort” per equilibrar la balança.

dijous, 7 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 60

“LLEPAFILS”

D’una persona que és excessivament primmirada i escrupolosa en el menjar, en diem “llepafils”, una expressió que s’ha d’entendre en sentit figurat, perquè imaginar-se que algú pot sobreviure limitant-se a llepar fils és hiperbòlic. De totes maneres, la imatge que et ve al cap d’un plat ple de fils i un ximple que els llepa resulta prou divertida.
És un mot compost del verb “llepar”, que no és d’origen llatí, segurament és indoeuropeu, i “fil” que ve del llatí “filum” i tenia exactament el mateix significat.
“L’avi se’ns ha tornat tan llepafils que no sé pas com ens ho farem per aconseguir que mengi de manera equilibrada.”

dimecres, 6 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 59

“SALTATAULELLS”

S’anomenava d’aquesta manera el “xerric” (una altra paraula perduda) que feia d’aprenent de dependent. Se li devia atribuir aquest nom perquè, com que era el responsable de tots els encàrrecs i d’acompanyar els clients amb la mercaderia si aquesta era prou pesada, es feia un fart de passar d’una banda a l’altra del taulell.
Avui parlar d’aprenent de dependent sembla una estupidesa perquè considerem que es tracta d’una tasca per a la qual no cal formació i qualsevol la pot fer, però potser convindria recuperar aquesta figura tenint en compte el tracte que rebem a segons quines botigues i l’actitud amb què ens despatxen. No fa gaire, una noia que treballa de dependenta ens comentava les dificultats que tenen per trobar gent jove que sàpiga tornar el canvi. Com que ara tothom paga amb tarja...
“Va començar de saltataulells en aquella sastreria del carrer Major i, amb els anys, va acabar per convertir-se en propietari del negoci.”

dimarts, 5 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 58

“PANXACONTENT”

El registre col·loquial de la nostra llengua és enormement ric pel que fa a paraules compostes que tenen un significat figurat. Al llarg d'aquesta setmana en comentarem una cada dia perquè resulten prou divertides i hauríem de fer per manera de tornar-les a posar en circulació.
El mot que avui ens toca s’aplica a una persona satisfeta, que no s’amoïna per res, que busca una vida fàcil.
La paraula “panxacontent” és relativament recent, va sorgir el segle XX per la fusió del nom “panxa” i l’adjectiu “content” per referir-se a una persona despreocupada i més aviat vividora, de les que viuen gratant-se la panxa, com si diguéssim.
“Mira que arriba a ser panxacontent! Sap que dilluns té un examen de matemàtiques i se n’ha anat tot el cap de setmana a la platja. I no et pensis que s’hagi emportat cap llibre.”

dilluns, 4 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 57

“RONSO”

La Margarida Rifà, en l’exercici d'una tasca docent de la qual s’ha jubilat feliçment, segur que s’havia trobat molts alumnes que feien el ronso; suposo que per això me la devia proposar.
Sempre la trobarem dins la frase feta “fer el ronso”. Ronsejar vol dir anar donant allargues abans de fer una cosa, sobretot quan aquesta s’ha de fer de mala gana o amb poc convenciment. També es diu “fer el ronsa”.
“Quan li deien que havia d’anar a llençar les escombraries, sempre feia el ronso. I no li servia de res, perquè sempre ho acabava fent, encara que fos amb cara de fàstig.”
És una paraula derivada de l’antic verb “ronsar” (arronsar) que deu venir de l’àrab “arromz”. Aquest terme es referia a qualsevol gest de cara que n’arrugués una part (fer l’ullet, per exemple). D’aquí es va passar al concepte “contreure” més general aplicat a qualsevol fet.

diumenge, 3 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 56

“TRAPAUS”

En Josep Font em va proposar aquesta paraula que faig servir tot sovint.
Per trapaus s’entén un conjunt d’estris i també les pertinences personals, però aquesta paraula gairebé només l’usem en l’expressió “agafar els trapaus”, que fem servir per dir que marxem, que “toquem el dos”, que “fotem el camp”.
No està gaire clar d’on ve el mot, però sembla que deu venir d’un antic imperatiu “trapau!” (atrapeu), és a dir “afanya’t a atrapar-lo”.
“Estava ben tip que l’amo l’esbronqués per qualsevol minúcia. Amb l'escridassada d’aquell matí va arribar a tenir-ne el pap ple. Va agafar els trapaus i no el van tornar a veure mai més pel taller.”

dissabte, 2 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 55

“REPATANI”

Significa tossut, difícil de convèncer, d’idees fixes. Per això també s’ha fet extensiu el seu significat aplicant-la a una persona reaccionària, carca.
És una paraula estranya, que no té un origen gens clar, per tant se suposa que és una combinació de diferents mots expressius que va aparèixer en la llengua parlada fa un parell de segles.
“Mira que n’arribes a ser de repatani! Com ho haig de fer per poder-te convèncer que t’has de bellugar? Si segueixes així, d’aquí a quatre dies no podràs aixecar el cul de la cadira.”

divendres, 1 d’abril de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 54

“FLASSADA”

És una peça teixida de llana, cotó o fibra sintètica que s’usa com a abrigall al llit, és a dir una manta.
Segurament ve del mot preromà “flakiatta” que ens devia arribar de Pirineus enllà, perquè tampoc no és iber.
És curiós comprovar que mentre nosaltres estem perdent la paraula, l’escriptora d’origen marroquí Najat El Hachmi la fa servir a la seva novel·la “L’últim patriarca”:
“Les germanes el deixaven mandrejar més del compte entre les flassades encara calentes del fons de l’estança; encara dormia amb elles...”

dijous, 31 de març de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 53

“AVIAM”

No és una paraula acceptada per l’IEC, no la trobarem al diccionari; és una forma col·loquial molt estesa (també “veiam” i “aveiam”) i ahir em vaig adonar que l’Antoni Bassas la utilitzava en la seva columna habitual del diari “Ara”, per tant lluita per fer-se un lloc en el llenguatge estàndard dels mitjans de comunicació i se li ha de donar un cop de mà.
Es tracta de la fusió de l’expressió “a veure” i la forma arcaica de l’imperatiu “vejam” que la llengua oral ha convertit en una paraula nova. No us estigueu de fer-la servir en parlar; jo d’ara en endavant també l’escriuré. Així és com es manté viva una llengua, acceptant paraules d'origen oral i procurant filtrar els barbarismes.
“Aviam com acaba tot això de la guerra d’Ucraïna! Jo li dono un parell de setmanes de vida, perquè amb l’arribada del bon temps els tancs d’en Putin acabaran quedant atrapats i enfangats. Ha fet tard.”