CAP D'ANY 2022

D'ençà que vaig acabar "El Pessebre", m'he mantingut en silenci perquè m'he pres uns quants dies de vacances. Avui em sembla que com a mínim em toca fer com tothom i desitjar que l'any que comença d'aquí a cinc horetes tingui un color diferent del que avui enterrem després que ens hagi portat de corcoll amb un devessal de desgràcies, salvatjades, entrebancs, accidents i altres calamitats la llista de les quals seria massa llarga.
A partir de demà, per allò de començar amb bons propòsits, encetaré una nova sèrie d'aportacions: en aquest cas un petit article diari que serveixi per mantenir vives les frases fetes i locucions que fan de la nostra llengua un instrument de comunicació d'una riquesa excepcional.
Apa, doncs, fins demà. I aquesta nit no sigueu gaire agosarats amb els bons propòsits, que llavors resulta que no arribem a mantenir-los ni a finals de gener.

BON ANY A TOTHOM!

LLÀGRIMES EIXUTES

 La Xarxa de TV Locals, dins el seu programa "Fet a mida" va emetre ahir una breu entrevista parlant de la novel·la "Llàgrimes eixutes". 

https://www.alacarta.cat/fetamida/tall/llagrimes-eixutes-un-llibre-sobre-els-nadons-robats

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 212 i 213

“SARAGATA”

S’anomena d’aquesta manera el soroll, l’enrenou, l’agitació bulliciosa d’una multitud.
Sembla que el mot pot venir del germànic “skarawahta”, nom amb què es coneixia la patrulla de guàrdia, però devia veure’s influït pel mot àrab “zalgata” que significava cridòria.
“Entre tots plegats han convertit la reunió en una olla de grills: hi havia una saragata que no s’entenia res.”

“XARRUP”

No digueu “sorbet” ni “txupito”, si us plau. Tenint aquest mot tan bonic i de sonoritat tan expressiva, quan beveu xuclant i paladejant, digueu que feu un “xarrup”.
Segurament té un origen expressiu. Penseu en el soroll que feu mentre xarrupeu. Però si ens posem acadèmics, hem de dir que pot ser que vingui del llatí “sorbere” i encara més de la forma “exsorbere” que significava “engolir”.
“A l’hora de fer les postres, es posa molt bé fer un parell de xarrups de ratafia.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 210 i 211

“BESTRETA”

Ara tothom parla de pagar “a compte” o fer una “paga i senyal”. No em digueu que el fet d’avançar diners no sona molt millor si l’anomenem bestreta.
El verb llatí clàssic “trahĕre”, que significava arrossegar o estirar, va canviar al vulgar “tracĕre”, d’on ve el nostre “treure” o “traure”. Bestreta és un mot derivat d’aquest verb.
“Si volem que a la botiga ens demanin a la fàbrica aquest sofà, haurem de fer una bestreta.”

“BALDAT”

Significa cansat, sense forces.
Adjectiu derivat del verb “baldar” que significa provocar en algú un esgotament important fent-lo esforçar de mala manera.
De l’àrab “bátal” (fer inútil, invalidar), en ve el castellà “baldar” del qual en vam agafar la mateixa forma.
“Jo no estic acostumat a aquest tipus de feina tan exigent. Avui he acabat ben baldat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 208 i 209

“AVESAR”

Acostumar, habituar alguna persona a fer determinada cosa, a comportar-se d'una determinada manera.
Ve del verb llatí “advitiare”, que era un derivat de “vitium –i” (vici). Per això es pot afirmar que “avesar” i “aviciar” comparteixen el mateix origen, tot i tenir significats molt diferents.
“De ben jove em vaig avesar a fer el raig de conyac amb el cafè i, tot i que el metge m’ho hagi prohibit, no penso desacostumar-me’n.”

“TOPANTS”

Quan parlem de topants ens referim als indrets on anar, per on passar, relatius a una localitat, a un lloc, a una casa.
Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, onomatopeic del so “top” d’un xoc, d’un cop. Paraules de la seva família són: topar, retop, topall...
“Coneixia tots els topants de la casa i s’hi podia moure a les fosques o a ulls clucs.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 206 i 207

“BELLUGAR”

Significa aplicar un moviment a alguna cosa. En sentit figurat també el fem servir per dir que fem els passos necessaris per aconseguir algun objectiu.
El verb llatí “bullire”, que significa “bullir” va donar la forma vulgar “bullicare” (borbollejar). El català el va adaptar en la forma “bullegar” o “bulligar” que encara es fa servir a la Ribagorça. La forma més estesa és el resultat d’una “metàtesi”, un canvi d’ordre de les vocals.
“La pobra cuca havia quedat esclafada per la roda del patinet, però encara bellugava les cames.”
“Des que va entrar a treballar d’aprenent, sempre s’ha bellugat, i ara resulta que l’han fet encarregat d’una secció.”

“ROINA”

Pluja molt lleugera i uniforme, formada per gotes minúscules que sembla que flotin en l’aire.
Del verb “rosar”, que significa mullar de rosada, en ve l’expressió atenuada “rosinar” que amb el temps va acabar perdent la essa sonora i va quedar amb el verb “roinar”.
“Porta tant de temps sense ploure de veritat que aquesta roina sembla una benedicció del cel.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 205

“ENCIMBELLAR”

Posar a dalt de tot, al capdamunt, al cim d’un lloc elevat.
És un verb derivat de “cimbell” que és l’ocell o objecte que es posa al cim d’un pal i serveix d’esquer per atreure els ocells que es volen caçar. El mot ve del llatí vulgar “cymbellum” diminutiu de “cymballum” (címbal, campaneta). Als inicis, el reclam devia ser alguna campaneta, picarol o cascavell. És probable que el resultat fonètic del mot també s’hagi vist influït per la formació d’un mot compost de “cim” i “bell” a causa de l’expressió “al bell cim”.
“Vam encimbellar la vella cadira de voga al capdamunt de la pila de llenya que havíem amuntegat a la lliça per fer la foguera de Sant Joan.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 204

“PATXOCA”

Es tracta del bon aspecte que fa una persona o una cosa per la seva sola presència, l’elegància, la vistositat.
Descartades altres possibilitats per forassenyades, diria que l’origen d’aquest mot deu ser expressiu, es tractaria d’una evocació fonètica del concepte de corpulència, grassor, ufana. Potser caldria furgar més en alguna arrel de l’euskera.
“Amb el vestit nou que s’havia comprat pensant especialment per a la celebració de l’aniversari, tothom coincidia a dir que feia molta patxoca.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 203

“RASTELLERA”

És un conjunt de coses posades en fila, l’una al costat de l’altra. A casa, a la cort de les vaques, damunt de la menjadora hi havia una rastellera que s’omplia de farratge sec directament des de la pallissa que era al pis superior.
En sentit figurat també es pot fer servir per referir-se a una sèrie de coses que se succeeixen en el temps.
El mot llatí “rastrum” tenia com a diminutiu “rastellum” i es referia a un rampí. D’aquí en va venir “rastell” i se li va afegir el sufix “-era”
“Van anar posant cinc rastelleres de garbes a l’era i al damunt cinc més tot formant pisos. A entrada de fosc hi havia un modoló de més de sis metres d’alçada que esperaria el dia que decidissin fer la batuda.”
“La rastellera de despropòsits que van seguir a aquella mala pensada va anar embolicant la troca fins que la cosa va petar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 202

“MALXINAT”

Serveix per referir-se a una mala persona. Aquest terme que té un punt d’eufemisme ha acabat desplaçat per dolent i “malparit” que és un terme del registre vulgar.
És un mot compost de “mal” i “xinar” que vol dir eriçar o estirar els cabells, però també burlar-se, fotre’s d’algú.
“D’aquell malxinat no te’n pots refiar gens. Així que pugui te la fotrà.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 201

“ESGUERRAR”

Significa fer malbé una cosa, malmetre-la, fer-la malament o no sortir-se’n en l’execució d’alguna tasca.
Del mot cèltic “garra”, amb el mateix significat que actualment, en sa sortir el derivat “esgarrar” que es va modificar més recentment.
“Si ara arriba a caure una pedregada,
ens esguerrarà la collita.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 200!!!

“ANTOSTA”

Es refereix a una lleixa o un prestatge, especialment el que hi havia a les cuines per desar-hi les escudelles i els plats.
Sembla que ve del verb llatí “obstare” (en el sentit d’oposar-se) amb el prefix “ante-” al davant.
“Van collar dues antostes a la paret de la cuina, just damunt de la pica, perquè hi poguessin anar desant els plats i els gots després d’eixugar-los.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 199

“POST”

Es tracta d’una peça de fusta plana de secció rectangular, més llarga que ampla i més ampla que gruixuda. També es pot fer servir amb el sentit de “lleixa” o “prestatge”, però l’ús més freqüent és el que identifica la post de planxar (mai la taula o la fusta!).
Ve del mot llatí “postis”, és a dir cada una de les fustes encastades a la paret que delimiten els bastiments laterals d’una porta.
“Va treure la post de planxar de l’armari i es va disposar a fer la feina que considerava més feixuga: planxar la muntanya de roba que cada setmana li reservaven.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 198

“TEMPERI”

Es tracta d’un esvalot de crits de persones irritades, d’un aldarull amb cridòria.
La paraula ve del llatí “temperies” que significava bon temps, però que va afagar sentit negatiu per influx de tempestat i intempèrie.
“El temperi que es va organitzar a la porta de la discoteca quan els goril·les no van deixar entrar els nois de la colla va ser fenomenal.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 197

“RENYIR”

Significa rompre les relacions, l’amistat amb algú. És una paraula que s’ha anat perdent en benefici del verb “tallar” (per influència del castellà) i també l’expressió “deixar-s’ho córrer” més col·loquial i un punt eufemística.
Ve del llatí “rĭngī”, mot amb què s’expressava el grunyir del gos ensenyant les dents i el fet d’estar furiós. Antigament “renyir” també volia dir ensenyar les dents un gos o una altra bèstia, amenaçant de mossegar. D’aquest verb en va venir el nom “reny” i d’aquí el verb “renyar”, que també es fa servir en el sentit d’amonestar algú.
“Feia més de cinc anys que festejaven. Ningú no hauria dit que acabarien renyint.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 196

“FESTEIG”

Acció del verb festejar, que significava mantenir relacions amoroses una parella. Ara s’ha ben perdut en benefici del verbs com “sortir”, “anar junts”, expressions que no tenen cap mena de gràcia i sembla que vulguin aplicar-hi un eufemisme, una dissimulació de la realitat.
Del llatí “festus –a –um” (festiu) en va venir el llatí vulgar “festa” que va passar directament al català. Derivat de festa és el verb “festejar” que dona nom a l’acció: festeig.
“Abans festejaven quatre o cinc anys i quan es casaven amb prou feines si s’havien fet quatre petons. Ara, ves-los al darrere!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 195

“ESCAURE”

Significa ser adient, apropiat a algun afer o a alguna persona.
Ve del llatí vulgar “ex-cadere” que ja tenia el mateix significat.
Compte que el verb “escaure’s” té un significat molt diferent, el de succeir casualment, trobar-se eventualment.
“Si res li escau, poseu-li blau.” “No va trobar res que li escaigués per mudar-se una mica. Va decidir mantenir el seu uniforme habitual: pantalons texans i samarreta.”
“Es va escaure que passava per allà una partida de caçadors que, quan es van adonar del que passava, van afanyar-se a disparar al llop. Si haguessin arribat cinc minuts més tard, no sé què ens hagués passat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 194

“ESBOTZAR”

Fer que una cosa s’obri, es rompi o rebenti per una pressió exterior. Resulta que ha quedat oblidat i ara tot es trenca, com en castellà. 
Aquest verb ve del nom “butza” amb què ens referim a la panxa, al conjunt de vísceres del ventre d’un animal. És probable que tingui un origen expressiu a partir del moviment d’una panxa voluminosa que va fent batzim-batzam.
“Ens vam posar a empènyer tots junts i la porta es va esbotzar.”
“Si mai s’arribés a esbotzar la presa de la Baells per la pressió de l’aigua, hi hauria una inundació important a tota la vall del Llobregat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 193

“ESTABORNIR”

Fer perdre els sentits amb un cop violent o a causa d’una forta batzegada.
Aquest mot està relacionat amb “estobezir” i “estabozir” procedents de l’occità antic. També té relació amb el verb llatí “stupidire” derivat de “stupidus –i” (estupefacte). El mot també va rebre influència dels catalans: atordir, estordir i estamordir.
“De petit m’agradava veure com l’àvia matava els conills que acabaven a la cassola. Sempre començava estabornint-los amb un cop sec al cap.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 192

“AIXAFATERROSSOS”

Es diu de manera pejorativa per referir-se a un pagès, a una persona rústica.
És un mot compost del verb “aixafar”, variant moderna de “xafar” que té un origen onomatopeic (xaf!), i “terròs” nom derivat de “terra” i que es refereix a un tros conreat, però també a un bloc compacte de terra.
Aquesta forma de referir-se als pagesos per part dels urbanites ha anat caient en desús, segurament perquè no n’hi ha cap que sàpiga què és un terròs.
“Sí, senyor, soc un aixafaterrossos, i amb molta honra. Prefereixo ser això que no pas un pixapins.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 191

“INXA”

El fem servir per referir-nos a una estella petita de fusta, especialment aquella que se’ns ha clavat a la pell o bé entre carn i ungla, que resulta prou dolorós. A les Illes significa irritació, rancúnia, malvolença.
És probable que vingui del castellà “hincha”/”hincharse” (inflamar-se), per allò que l’inxa causa una inflamació, però pot ser que ens hagi arribat de l’antic “inxar” que significava provocar malvolença i que encara és d’ús actual a les Illes i té un caràcter afectiu, familiar.
“M’he clavat una inxa a sota l’ungla que m’ha fet veure les estrelles. Mira a veure si me la pots treure amb unes pinces.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 190

“ESVALOTAR”

Significa moure esvalot, és a dir cridòria, brogit, agitació tumultuosa.
Es tracta d’una variant moderna del verb “avalotar” que procedeix del verb llatí “volutare”, i significava “agitar, moure amb insistència”.
“Tan tranquils que estàvem tots, i ha hagut d’arribar ell que sempre esvalota el galliner.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 189

“EIXELEBRAT”

Que actua sense reflexió, amb pressa, sense mirar el que fa.
Del mot llatí “cerebrus –i” (que designava el cervell) en ve “excerebratus –i” que textualment significava “sense cervell”. Ha patit la mateixa evolució que eixabuirar (exauguriare).
“És un eixelebrat i no s’atura mai a pensar en les conseqüències dels seus actes. No el podem promocionar a aquest càrrec de responsabilitat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 188

“SONSÒNIA”

Es tracta d’un so monòton i persistent. A la Plana de Vic i sobretot a pagès, recordo que també la feien servir per referir-se a una harmònica.
La paraula és una alteració de la forma catalana antiga “samfònia” que significava caramella i també cornamusa.
“Amb la sonsònia de la música que emetien per la ràdio, vaig acabar per adormir-me i no em vaig despertar fins al cap d’un parell d’hores.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 186 i 187

“MORTERADA”

En sentit figurat, significa una gran quantitat, especialment de diners. El sentit propi seria “allò que es tritura d’una vegada en un morter”.
La paraula és derivada de “morter” que ve del llatí “mortarium” que ja tenia el mateix significat que ara: vas de pedra o metall de cavitat semiesfèrica on es trituren substàncies que es volen reduir a pasta.
“Resulta completament immoral la morterada que guanyen els directius dels bancs d’aquest país.”

“ESMUNYIR-SE”

Significa escapolir-se, desaparèixer, escapar-se.
Derivat del verb munyir que ve del llatí “mulgere”. Vam canviar “lg” per “ng” per influència del mot “emungere” (mocar).
“Van aprofitar les ombres de la paret de troanes del jardí per esmunyir-se sense que ningú de n’adonés.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 185

“LLEMFERNADA” (ENLLEFERNADA)

Acció i efecte d’enllefernar, que a la Plana diem “llemfernar”. D’entrada significa empastifada de greix, però jo també l’he sentit referida a una llepada que queda al vidre, per exemple. En tot cas, qualsevol refregada que deixi marca damunt d’una superfície polida i brillant és una “llemfernada”.
És un mot derivat de “llefre”, que significa “brut de greix”. Sembla que el mot pot procedir de l’antic alemany “leffur” amb què es referien al llavi, però existeixen altres teories.
“No freguis el vidres a ple sol, que hi quedaran llemfernades.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 184

“PEDRÍS”

Banc fet de pedra que solia estar adossat a la paret al costat de l’entrada de les cases.
El mot és un simple derivat de “pedra”, el material del qual estava feta aquesta construcció.
A moltes ciutats hi havia el costum de posar un nombre determinat de pedres damunt del pedrís. D’aquesta manera, el sereno sabia a quina hora havia de cridar l’amo de la casa perquè es llevés. Podeu comptar que sempre hi havia algun graciós que s’emportava pedres per fer la punyeta.
“Els avis s’asseien al pedrís a mitja tarda i aprofitaven la miqueta d’escalfor del sol que anava a la baixa a entrada d’hivern.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 183

“ESCON”

Es tracta d’un banc amb respatller alt, especialment els que hi havia fixats al voltant de la llar de foc a les cases de pagès. D’aquí es va aplicar al seient que ocupen els membres d’un parlament, que a partir del segle XVIII va passar a dir-se “escó”. Finalment també s’ha acabat donant aquest nom a l’acta de diputat.
La paraula ve del llatí “scamnum –ni”, que es referia a un escambell si era petit o a un banc si era llarg.
“Havent sopat, tocava resar el rosari asseguts als escons de la llar de foc.”
“Qui ho havia de dir que els feixistes aconseguirien prou escons per fer-se sentir al Parlament!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 182

“SALSIR-SE”

Assecar-se rostir-se, sobretot pel sol, una planta o una cosa sucosa. Feia molts anys que no la sentia i de cop la vaig dir sense rumiar-la. És ben bé que el vocabulari que apleguem de petits no s’esborra de la memòria.
Verb derivat del mot llatí “salsus –a –um” que significava salat.
“La calor que ha fet aquests darrers mesos ha acabat salsint les plantes del jardí.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 181

“EMPANTANEGAR”

Vol dir aturar o impedir l’avançament o la marxa d’un afer, d’una empresa; també l’actuació d’algú.
A la regió d’Apúlia, a l’època de l’Imperi Romà hi havia un gran llac anomenat “Pantanus”. D’aquí els italians en van prendre el nom per referir-se a un “pantano”, mateix significat que el nostre “pantà” (llac artificial creat amb la construcció d’una presa que reté l’aigua d’un riu).
“Tanta burocràcia i paperam no fa res més que empantanegar el funcionament de les empreses.”
“Va fotre el camp i ens va deixar empantanegats i sense saber què fer.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 180

“AGOMBOIAR”

S’aplica en el sentit de fer que dues o més persones vagin plegades, s’ajuntin. També en el sentit que dues o més persones decideixin d’ajuntar-se.
Del llatí vulgar “conviare”, que significava fer ruta conjuntament, el francès en va obtenir el mot “convoi” i nosaltres el vam arreplegar amb el nom “comboi” (conjunt de vehicles de transport o tren de diversos vagons) i el seu derivat “acomboiar”. El canvi del so /k/ pel so /g/ és per una qüestió d’ús freqüent: és més fàcil fer el so sonor /g/ que no pas el /k/ entre vocals.
“Mira d’agomboiar les criatures que les tenim escampades per tot el parc i aviat serà hora de tornar a l’escola.”
“Jo no ho hagués dit mai, però els tres partits s’han agomboiat per fer llista conjunta a les eleccions municipals.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 179

“EMPAITAR”

Significa, córrer darrere d’algú per atrapar-lo. En sentit figurat, també s’aplica a qui es deleix per aconseguir una relació amb intenció amorosa.
Sembla que ve del verb llatí “impingere”, que significava “empènyer”. El participi era “impactum” i va donar forma al verb llatí vulgar “impactare”.
“La mainada juga a empaitar-se per tot el parc. A aquestes hores hi ha un bellugueig intens.”
“Havia empaitat la Roser durant més d’un any, però ho va deixar córrer perquè ella sempre li feia vores.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 178

“ATZAGAIADA”

Es tracta d’una acció irreflexiva, desconsiderada, inconvenient, un disbarat en definitiva.
La paraula és derivada del mot “atzagaia”, que era una llança curta llancívola. Ve del mot bereber “az-zagaia” que ja tenia el mateix significat. La majoria dels mots que combinen tz venen de l’àrab: atzar, atzavara, atzucac, agutzil...
“Anar-se’n a viure a pagès va ser la darrera de les atzagaiades a què ens tenia tan acostumats.”

"LLÀGRIMES EIXUTES" al programa "Quatre paraules" de El 9 TV

Ahir El 9 TV va emetre el programa "Quatre paraules" que presenta en Jordi Vilarrodà amb una entrevista on parlem extensament de la meva darrera novel·la: "Llàgrimes eixutes". 

En Jordi em va fer adonar que fa 15 anys que vaig presentar el primer llibre: "Demà encara volaran les orenetes" a la Llibreria La Tralla. Quant de temps i quants records!

https://youtu.be/guHdtrQzIHE 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 173

“XARBASCAT” (XARABASCAT)

En sentit propi, a la Cerdanya, al Ripollès, al Berguedà, a la Selva i a la Plana de Vic, es refereix a un xàfec molt fort. Com a sentits especials, al Berguedà també es dona a una baralla forta i de molta gent. Però el sentit figurat específic del Ripollès, el Lluçanès, el Montseny i Collsacabra és de xivarri, grans crits i soroll de festa.
No és gaire clar l’origen del mot, però hi hauria dues possibilitats: que fos expressiu igual que el verb “xafar” o bé que tingués a veure amb un altre verb: “xarbotar”.
“Feia dies que no plovia i, quan es va decidir, va engegar un xarbascat que em va fúmer enlaire tot el planter que tenia a l’hort.”
“Ja d’un tros lluny se sentia el xarbascat que feien al cobert. Havíem accedit que el fill hi celebrés una festa amb els amics i començàvem a penedir-nos-en.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 172

“BATZAC”

És un cop fort, el que també en diem una trompada. A la mateixa família hi trobem batzegada, que es refereix a un canvi brusc en l’estat de repòs o en un estat de moviment, producte d’un sotrac, per exemple.
També és de la mateixa família el verb “batzegar” que significa sacsejar, moure de forma violenta. La paraula segur que és d’origen expressiu, onomatopeic (representació del so).
“Em va clavar un batzac que em va fer caure de cul a terra.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 171

“GALIFARDEU”

Tot i que el seu significat propi és de d’agutzil al qual s’hi va afegir el d’home que és capaç de fer-ne de totes, popularment el fem servir com a sinònim de noi, de xicot crescut, amb un sentit una mica pejoratiu.
Per trobar l’origen del mot hem d’anar a l’occità “galavard”, que era un home malforjat, simplificació de “galavardina”, un vestit rústic del qual n’ha derivat “gavardina”. D’aquí se’n va derivar “galavardeu” i per influència de “califa” (emperador musulmà que popularment es feia servir amb el sentit de home poc recomanable, trapella i temible), es va transformar en “galifardeu”. Ja ho veieu que dona per a una novel·la.
“Estic fart que aquells quatre galifardeus molestin els més menuts que volen fer servir els jocs del parc. Em sembla que avisaré els municipals.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 170

“GANYÓ”

A l’Empordà, el Gironès, la Garrotxa i la Plana de Vic s’aplica a les persones que són poc de fiar, hipòcrites, falses. Però és una paraula tan estesa arreu dels Països Catalans que ha acabat tenint altres significats. Eiximenis deia: “Los insulars per natura són grans ganyons e falsaris.” Que em perdonin tots els catalans de ses Illes.
La paraula és derivada de ganya (òrgan respiratori dels peixos), prové de l’occità “gaunha” que té el mateix significat i que s’ha modificat per influència del castellà “agalla”. Ara bé, quina mena de camí tortuós ha seguit el mot per acabar adquirint aquest nou significat és un complet misteri. Com no sigui que els que no són de fiar acostumen a torçar el coll...
“Ara no vinguis a queixar-te. Oi que et vaig dir que no et refiessis d’en Quel perquè era un ganyó? No t’ho has cregut fins que no ho has tastat tu mateix.”

PRESENTACIÓ DE "LLÀGRIMES EIXUTES"

 A la Biblioteca Pilarín Bayés ens van rebre amb els braços oberts perquè poguéssim fer la presentació de la meva darrera novel·la: "Llàgrimes eixutes". 

Desitjo agrair la companyia de tots els qui vau assistir a l'acte que havíem preparat, especialment a l'Adelina Ruiz, en Pep Simon i la Juli Roma que hi van prendre part activa. 

Va ser un acte emotiu que va servir per desvetllar consciències al voltant del tema que tracta la novel·la: un cas de nadó robat a finals de la dècada dels setanta del segle passat, quan ningú no podia sospitar que en plena democràcia poguessin passar aquestes coses. 

L'Adelina Ruiz, presidenta de SOS Bebés Robados Catalunya ens va posar al dia de la situació de la seva lluita i ens va animar a escampar el seu prec de suport perquè 400 casos de nadons robats a Catalunya i 4.000 a tot l'estat no acabin caient en l'oblit. La Juli Roma ens va donar el seu punt de vista com a advocada. En Pep Simon va posar la seva veu a un dels poemes que conté el relat. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 169

“ANSAT”

Olleta petita de terrissa amb una sola nansa, que es feia servir sobretot per escalfar el vi prop del caliu de la llar de foc. En algunes cases de pagès era tradició esmorzar amb un got de vi calent que donava energia per emprendre les tasques pesades del dia, sobretot a l’hivern quan hi havia unes glaçades de por.
Ve del nom “ansa” que hem anat arraconant en benefici de “nansa”. Del nom en deriva el verb “ansar” que significa posar nanses a un objecte. El mot “ansa” ve directament del llatí “ansa –ae”, que ja tenia el mateix significat.
“Va posar l’ansat amb un petricó de vi prop del caliu de la llar de foc. El seu home no era capaç de fer res de bo sense aquella medecina de bon matí.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 168

“XICRA”

És una tassa petita, usada especialment per a prendre xocolata desfeta.
Aquest mot prové del castellà “jícara” que el va adoptar del terme nàhuatl (idioma autòcton mexicà) “xicàllim” que era una carabassa usada per a beure líquids.
“Ara ja n’hem perdut el costum, però abans els diumenges sempre berenàvem una xicra de xocolata on hi sucàvem els melindros.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 167

“DESCOMPARTIR”

Verb amb què indiquem l’acció de separar els qui es barallen o els qui van plegats.
És l’antònim del verb “compartir” amb què designem el fet de tenir una propietat conjunta o dividir el que un té per donar-ne una part a altres persones. Ve del verb llatí “compartire” que ja tenia aquest significat.
“S’esbatussaven d’una manera tan salvatge que no hi havia manera de descompartir-los, malgrat que ho vam provar tots els qui els envoltàvem.”
“El que haurien de fer és descompartir i tirar cadascú per la seva banda. No hi ha manera que es posin d’acord en res.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 166

“ESCARRASSAR-SE”

Significa abocar molts esforços en una feina, en l’assoliment d’un objectiu.
Verb derivat del mot “escarrar” amb què ens referim a arrencar les olives de l’olivera, el gra del blat de moro. El mateix origen té “escarràs” que apliquem a la persona que sempre es carrega la feina més pesada. La procedència més probable d’aquest mot és el terme germànic “skerran” o “skarran” que significava “arrencar raspant”.
“No t’escarrassis a preparar les oposicions. Hi ha molt poques places i segur que acabaran ocupant-les els qui ara són interins.”
“Ens escarrassàvem a treballar de sol a sol per acabar cobrant una misèria al cap de la jornada.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 165

“ESTOMACAR”

Significa apallissar, clavar un fart de llenya a algú.
Resulta que és de la mateixa família que “estómac” i prové del verb llatí: “stomachiari” que significava irritar i era derivat del nom “stomachus” (esòfag, estómac) i aquest del grec “stomatos” nom amb què es referien a la boca. D’aquí ve el fet fet que un dentista també s’anomeni estomatòleg. Ara bé, com és que ha arribat a tenir l’actual significat d’apallissar? La imaginació popular a l’hora de crear i adaptar vocabulari és increïble.
“El van estomacar tant que algú els va haver d’aturar per fer-los veure que si no ho deixaven estar l'acabarien matant.”

ELS TEIXIDORS de Gerhart HAUPMANN

 Després de tornar als escenaris al cap de quatre dècades amb "El club dels poetes morts", he tornat a acceptar de fer d'actor. En aquest cas en un paper que sembla que m'escau en una obra molt coral: "Els teixidors" de Gerhart Haupmann. Una altra vegada torno a experimentar les mateixes sensacions que ja només tenia en els records de joventut. Espero que la meva mediocritat com a actor no desllueixi la bona feina de la resta de companys de repertori, molt més avesats que jo en aquesta tasca. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 164

“BARRIP-BARRAP”

S’aplica a qui fa les coses sense mirament, de manera poc fina. També s’aplica a un moviment atropellat.
És una expressió col·loquial que segur que té un origen expressiu, que pretén ser descriptiu d’un moviment o d’un soroll apressat.
“No siguis tan barrip-barrap, que les coses fetes amb una mica de mirament sempre surten millor”.
“Va arribar i barrip-barrap, va fotre en doina tot el que teníem classificat damunt la taula.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 163

“ESTRITLLAR-SE”

És un verb impersonal referit només al fenomen meteorològic d’asserenar-se el cel, el temps, el dia.
Tot i que sembla un mot d’aquells que l’ús popular ha anat transformant, és perfectament correcte i el podem trobar al Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC.
És un mot que segurament procedeix de l’adjectiu “estelat” que va anar agafant la forma “estitllat” fins a patir l’afegit de la erra per culpa del mot estrella.
“A migdia el cel es va anar estritllant i va quedar una tarda d’allò més assolellada”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 162

“MANDANGA”

És el típic exemple de paraula comodí que pot tenir el significat que vulguem en el llenguatge col·loquial i l’apliquem quan no trobem el mot adequat. Si busqueu el diccionari, trobareu que significa “cosa de poca importància o que molesta, punyeta”. Per tant la podem usar per referir-nos a qualsevol cosa que tingui aquest sentit. Resulta tan polivalent que fins i tot s’usa per referir-se a gresca, a material pornogràfic, a drogues i fins i tot a la menstruació.
És d’un origen incert, potser per deformació reiterada del terme “mangada” en el sentit de “manca”.
“Fes el favor d’apartar tota aquesta mandanga, que necessito la taula ben neta”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 161

“ESCORRIALLES”

Són la resta de gotes d’algun líquid que queden en un recipient. De manera més genèrica també s’aplica a les restes de qualsevol cosa.
La paraula és un derivat del verb “escórrer” que ve del llatí “excurrere” i significava córrer cap a fora. És curiós que aquest significat encara perduri en el terme col·loquial com ens referim a l’ejaculació.
“La pobra criatura, sense que ningú se n’adonés, va anar bevent les escorrialles de tots els gots i va agafar una bona pítima.”
“De tots els diners que havia heretat de jove només en quedaven les escorrialles.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 160

“DEBADES”

Ha quedat relegada al nivell literari de la llengua, però l’hauríem de recuperar per al nivell estàndard i fins i tot el col·loquial. És un adverbi que significa en va, sense efecte, inútilment.
La paraula sembla que prové de l’àrab “bâtil” que vol dir inútil.
“És debades que vulguis insistir tant, quan saps perfectament que no el mouràs de la seva ceba.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 159

“SENALLA”

És un cabàs d’espart o de palma més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca. També ens hi podem referit com a “senatxo”
Ve del llatí “cenaculum” el plural del qual era “cenacula” i es referia a la cambra alta d’una casa. Com que a les cambres altes s’hi guardava el gra, es considerava el graner. D’aquí en ve el nom del recipient per a portar el gra.
"El pare feia passar el cinturó per una de les nanses de la senalla i agafava l'altra amb la mà. L'omplia de blat i sembrava a mà escampant la llavor a voleia, orientant-se gràcies als saions de palla amb què havia marcat el camp."
“Sempre la veig va carregada amb la senalla de la compra. Qualsevol diria que només surt de casa per anar a comprar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 158

“SUNYER” (SOMIER)

Tot i que la forma normativa és “somier”, sempre m’havia cridat l’atenció que se’n digués “sunyer” de forma força estesa a Osona. Finalment he trobat la solució al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC. En el llenguatge infantil “sunyer” era equivalent a “son” (“Ja corre el sunyer”, quan la criatura tancava els ulls).
L’única referència etimològica del mot “sunyer” és com a nom propi medieval, i venia del llatí “Suniarius” que l’havien adaptat del germànic “sunjõ”.
Sigui com sigui, em sembla que podem seguir anomenant “sunyer” al “somier”, ni que sigui com una mostra més de dialectalisme osonenc.
“Hem comprat un sunyer nou de trinca perquè el que teníem feia tanta panxa al mig que ens havíem d’arrapar a les vores del llit per no estimbar-nos-hi.”

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA "LLÀGRIMES EIXUTES"

 

D'ençà que l'any 2007 vam presentar "Demà encara volaran les orenetes" a la llibreria "La Tralla", han passat més de quinze anys. Durant aquest temps he anat publicant fins a 14 llibres més, per tant vindria a suposar un llibre per any. Alguns els hem presentat fins a dues vegades i tres vegades, però sempre hem procurat que cada acte tingués alguna cosa diferent, perquè la presentació d'un llibre acostuma a ser força pesada. Doncs aquesta vegada em sembla que us tornarem a sorprendre. Veniu a fer-nos companyia, si us plau, ni que sigui per poder conèixer d'aprop la nova i excepcional Biblioteca Pilarín Bayés. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 157

“SAPASTRE”

Tant el podem usar per referir-nos a una persona beneitona, ximpleta, curta de gambals, com a algú que fa la feina malament, un malfeiner amb qui no es pot comptar.
Sembla que el mot, derivat del preromà “sapo” amb l’influx de mots com pillastre, podria haver arribat a casa nostra a través dels pastors del Pirineu, molts d’ells d’origen basc.
“Mira que arribes a ser sapastre! Ja et vaig dir que em penediria d’haver-te recomanat al fuster. No has durat ni una setmana com a aprenent.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 156

“RAMPELL”

Es tracta d’un desig sobtat i passatger de fer alguna cosa.
És un derivat de la paraula “rampa” que ve del francès “ramper” equivalent al nostre “grimpar”.
“Li va venir el rampell d’anar-se’n i ens va deixar amb la paraula a la boca.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 155

“RESQUÍCIA”

La fem servir més en la seva forma plural “resquícies” per referir-nos a restes o vestigis d’alguna cosa.
La paraula ve del terme castellà “resquicio” que significa “escletxa”. El seu origen remot l’hem d’anar a buscar en el terme llatí “re-excrepitiare” derivar de “crepita –ae”, terme referit a un so sec, pet.
“Ves i busca a la nevera, em sembla que encara queden resquícies del dinar d’ahir.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 154

“PÉIXER”

L’Eva Blanch em va proposar aquest verb que, tot i fer-se servir encara força a casa nostra, val la pena comentar-lo. Significa donar aliment a algú o a algun animal directament a la boca.
Contràriament al que es podria pensar, no procedeix del mot “peix” sinó del llatí “pascere” (fer pasturar el bestiar)
Esment a part es pot fer de l’expressió “donar peixet” que significa simular afavorir l’adversari. Ve del verb péixer i sembla que va néixer de l’imperatiu d’aquest verb (“peixe’t”), paraula amb què s’acompanyava cada cullerada a l’hora de péixer un infant.
“Si vols que s’ho acabi tot, l’hauràs de péixer.”
“Es van passar tota la primera part del partit donant-los peixet. A la segona part no van tenir contemplacions i els van escombrar de la pista.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 153

“QUARTERA” (CORTERA)

Era una mesura per a grans, emprada al Principat i a les Illes, de capacitat variable segons les comarques, però aproximada a 70 litres. També en resultava la mesura agrària corresponent a l’extensió de terra on es podia sembrar una quartera de llavor, que també tenia un valor variable segons les comarques. A Osona, que s’anomenava “cortera” tenia 3.627 m2, una mica més d’un terç d’hectàrea.
La paraula ve del llatí “quartarius” que significava quarta part.
“A casa teníem poc més de vuit quarteres de camps, un terreny completament insuficient per poder-hi abocar la quantitat de purins que generava la granja dels porcs.”
(La imatge és d’una mesura de “tres quartans” –tres quartes parts de quartera-)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 152

“PICA”

Amb aquest nom ens referim a una peça de pedra, de terrissa o d’un altre material, fixada a una paret, sostinguda per un peu, etc., amb una concavitat destinada a rebre aigua o un altre líquid. Ha anat caient en desús i l’hem substituïda per “aigüera”.
Com que les primeres eren de pedra, les feia el picapedrer. D’aquí en deu venir el nom, tot i que la seva etimologia ens diu que és d’origen onomatopeic (pic) i expressiu. El mot és curiós perquè està escampat arreu dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Maó a la Llitera. No puc assegurar que també el facin servir a l’Alguer.
“En acabar de dinar, deixàvem els plats bruts a la pica i, com que sempre se’ns feia tard, no els rentàvem fins al vespre.”
(La imatge que il·lustra aquest text correspon a una pica pallaresa que podeu veure a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu. Fixeu-vos que té molt poca fondària i que es veu el desguàs que dona directament al carrer)

EN DEFENSA DEL VERB CARDAR

Parlant del verb “cardar”, voldria fer algunes reflexions i, sobretot, reivindicar-lo com a propi i necessari. Com que es veu que ha passat de moda l’expressió eufemística “fer l’amor” perquè ens devia semblar estúpidament bleda, ara tothom parla de “follar” que és un castellanisme lamentable, igual que “polla”, mot per al qual disposem d’un terme col·loquial tan bonic com “cigala”, per exemple.
Follar vol dir trepitjar el raïm per fer-ne most, i punt. Amb el significat de copular, és un castellanisme que prové de “fuelle” (manxa). No cal explicar-ho, perquè la comparació és d’una evidència meridiana.
El verb “cardar”, amb el sentit de copular, sembla que es va començar a usar a la Catalunya central (sobretot a la Garrotxa), i d’aquí s’ha anat estenent arreu del país, de forma que s’ha consolidat en el llenguatge vulgar i convindria portar-lo al col·loquial sense reserves.
A Osona també l’usem com a sinònim de “fer” o “fotre”, però en aquest cas disposem de verbs molt més precisos per cada cas. En canvi és perfectament correcte dir “estic cardat” com a sinònim de trobar-se algú o alguna cosa molt malament, en estat crític.
La nostra llengua té un problema greu per trobar termes de registre estàndard per a totes les referències sexuals i escatològiques: o fem servir el terme culte o ens veiem obligats a usar el registre col·loquial que de fet és sorprenentment ric i divertit.
En el cas que ens ocupa disposem dels verbs boixar, cardar, folgar, fotre, pitjar, sucar... I encara hi podem afegir les locucions i frases fetes següents: sucar l’api, sucar el melindro, fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, embolar les sabates, escurar la cisterna, fer un carquinyoli, fotre un patac, clavar la gafa, fotre un clau...
Trieu i remeneu, però si us plau, no parleu més de “follar”, i encara menys "fotre un polvo".

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 151

“PALPAR” (PAUPAR)

Significa tocar amb les mans i a la Plana hem canviat la ela per una u: “paupar”. D’aquest verb en ve l’expressió “a les palpentes”, que vol dir moure’s a les fosques tocant els obstacles amb les mans.
La paraula ve del verb llatí “palpare” que tenia el mateix significat, per tant ha evolucionat molt poc.
“Com que no coneixia l’habitació, quan es va despertar, va haver d’anar paupant el capçal del llit fins que va trobar l’interruptor.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 150

“PETRICÓ”

Inicialment era una mesura de capacitat de líquid que corresponia a una quarta part d’un porró. Més endavant la vam fer equivalent a un quart de litre.
A Vic encara tenim el mot molt present pel fet que va donar nom a un restaurant molt popular prop de l'estació.
L’origen d’aquest mot resulta incert, però sembla que ve d’un terme indoeuropeu preromà que era derivat del nombre quatre: “patrikkon”.
"Si els preus segueixen pujant d’aquesta manera, haurem de comprar l’oli a petricons.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 149

“PALICA”

Aquesta paraula la fem servir sobretot per expressar que una persona té molta facilitat de paraula, que xerra pels descosits. Tot i que no pertany a la llengua normativa, jo l’havia sentida molt a casa i penso que es mereix figurar entre els mots que convé rescatar, a desgrat que algú pensi que es tracta d’un barbarisme procedent del castellà. Que em perdonin els puristes!
Es tracta d'una adaptació del castellà “palique” que fan servir per referir-se a una conversa sobre temes quotidians i intranscendents. (“Estuvimos de palique hasta las tantes.”)
“Ui, aquell no el faràs pas callar, té molta palica!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 148

“GUAITAR” (GOITAR)

Guaitar és la forma habitual de referir-nos al fet de mirar, que a la Plana de Vic simplifiquem transformant el diftong en una o oberta: “goitar”. També el fem servir amb una vocal neutra al davant, un recurs molt habitual de la nostra parla: “agoitar”
La paraula ve del germànic “wahta” nom amb què es referien a la guàrdia o la guarda. D’aquí en ve el nom “guaita” (vigilant d’un paratge) i se’n deriva el verb “guaitar”.
“Goita què fan ara!” (Recordeu el famós programa de la Trinca?)

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 147

“GALVANA”

És sinònim de mandra, de peresa, i es fa servir en el registre col·loquial amb un cert sentit hiperbòlic, d’exageració.
Segurament ve de l’àrab “galbân” que significa abatut, però també indecís, oprimit...
“Em vaig llevar amb una galvana a sobre que ja vaig veure que no aconseguiria llevar-me-la en tot el dia. Massa dies sense fer res, vet-ho aquí!”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 146

“GAIATO”

És el bastó que fan servir els pastors, encorbat a la part superior, que els servia a manera de ganxo per atrapar les ovelles per la cama.
La paraula ve del llatí vulgar hispànic “cajatus” amb què es referien a un bastó. La paraula era derivada del llatí “caja –ae” amb què es referien a una porra o garrot. Segurament va patir la influència de l’aragonès pirinenc.
“Va agafar el gaiato, es va posar el sarró en bandolera, es va penjar el paraigua a l’esquena, va cridar el Pelut que jeia a l’entrada del corral i amb un xiulet llarg va posar el ramat en marxa.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 145

“FESOMIA”

La fesomia són el conjunt d’aspectes particulars de la cara d’una persona, que ens permet diferenciar-la de les altres. En sentit figurat també s’aplica a l’aspecte exterior d’una cosa.
La paraula és una simplificació del terme “fisonomia” (del llatí “physiognomĭa”) que al segle XV va quedar reduïda a fisomia i al final va patir el canvi de la “i” per un a “e”.
“Aquell xicot té una fesomia ben curiosa. Segur que no passa desapercebut enlloc on sigui que vagi.”
“No m’agrada la fesomia d’aquesta casa. Si per dins és de la mateixa condició...”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 144

“ESCALDUFAR”

Significa escaldar, coure superficialment. En forma reflexiva (escaldufar-se) vol dir cremar-se lleugerament.
És un derivat col·loquial d’escaldar que procedeix del llatí “excaldare” (treure alguna cosa de l’aigua bullent).
“No calia comprovar la temperatura de l’aigua perquè es veia d’una hora lluny que gairebé bullia pel vapor d’aigua que desprenia, però va voler ficar-hi la mà i es va escaldufar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 143

“ESCARRUTXES”

La forma més general és “carrutxa”, però a la Plana de Vic sempre n’hem dit “escarrutxes”. Es tracta d’una estructura de fusta proveïda de quatre rodetes dins la qual es posa un infant menut perquè aprengui a caminar.
És un derivat de “carro” amb el diminutiu-despectiu “-utxo”. La paraula “carro” ve del llatí “carrus –i”, un préstec que van prendre del gal “carros” que era un carro de dues rodes. Paraules com carrera, carrer, carreta, carrossa, carruatge, carrosseria, córrer... venen de la mateixa arrel indoeuropea “kers-“.
“Vam posar el nen a les escarrutxes i voltava per tota la casa sense parar. En cosa d’un parell de mesos ja s’aguantava dret i feia els primers passos tot solet.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 142

“ESTRICADA”

Tant la fem servir per referir-nos a una bona caminada com a la distància considerable que hi ha entre dos llocs.
És un derivat del verb “estricar” que ve del francès “estriquier” (allisar el drap) i més enrere del neerlandès i l’alemany “strîken” (passar fregant). Ara bé, quina semblança té amb el sentit figurat que ens ocupa? Si algú la veu, que m’ho faci saber.
“La darrera etapa de la travessa va suposar una bona estricada. L’havíem d’haver fet en dos dies.”
“Des d’aquí fins al cim de les Agudes hi tens una bona estricada.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 141

“ESCARXOFAR-SE”

Significa posar-se ben ample en un seient, amb tota la comoditat. Per posar-nos ben amples, tendim a separar els braços i les cames, talment com ho fan les fulles de l’escarxofa.
És un verb derivat d’escarxofa, també dita “carxofa”. El mot procedeix de l’àrab andalusí “ḫaršûfa”, i de l’àrab ‎”ḵuršūf”.

“Em vaig escarxofar al sofà i vaig implorar que no em molestessin durant almenys un parell d’hores, el que calculava que necessitava per refer-me de l’estricada.”

LLÀGRIMES EIXUTES

L'Editorial Stonberg m'acaba de confirmar que ja ha sortit a la venda la meva darrera novel·la:
LLÀGRIMES EIXUTES
De moment podeu adquirir-la a:
stonbergeditorial.com
i aviat serà a les llibreries.
Tenim previst fer una presentació del lliibre el proper divendres dia 4 de novembre a la Biblioteca Pilarín Bayés de Vic.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 140

“EMBAFAR”

Treure la gana a algú perquè ha menjat massa o ha abusat de dolços o greixos, i es troba carregat d’estómac. En sentit figurat també vol dir que una cosa molesta per excés d’artifici o d’insistència.
La paraula és derivada de “baf” i el seu origen és onomatopeic relativa a l’alenada que s’expulsa. (Proveu de pronunciar "baf" davant d'un mirall.)
“Vaig acabar l’àpat ben embafat. Tindria una digestió pesada si no em movia una mica.”
“Tantes lloances em van acabar embafant.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 139

“ESQUINÇAR”

Vol dir trencar, fer trossos i s’aplica quan es refereix a una roba, un paper, una pell, un múscul...
Aquest mot ve del llatí vulgar “exquintiare” que significava partir en cinc parts o trossos, i era derivat de “quintus” (cinquè), en el sentit de fer a bocins una cosa fins arribar al cinquè fragment.
“En ajupir-se va sentir com se li esquinçava la part de darrere dels pantalons i va córrer a tapar-se el cul amb les mans.”

“ESCOTORIT”

Es diu de qui té agilitat mental, que és intel·ligent, despert, ràpid per entendre les coses, i sap aprofitar aquestes qualitats.
Aquest mot ve del llatí “excauterire”, derivat de “cauterium”, l’eina que els cirurgians aplicaven roenta de foc per cauteritzar ferides. Cauteritzar significa tancar, per tant “excauterire” sortir del tancament. En català antic era “escaltrit” i va donar lloc a “escoterit” fins que al segle XV trobem que Eiximenis la fa servir amb la forma “escotorit”. Amb tanta història al darrere, no l’hauríem de perdre.
“És una noia ben escotorida. Sort en tindrem en aquesta classe, perquè la resta tiren a ensopits”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 137

“DESFICI”

S’anomena d’aquesta manera l’agitació deguda a un mal físic o moral, i també a l’estat de neguit provocat per un desig violent.
M’agrada l’etimologia d’aquest mot perquè es pot explicar tot un procés de segles. La paraula ve del llatí “defectio –ionis” que significava abatiment i feblesa. Això va donar nom a l’antic “defeci” al qual s’afegí una essa (“desfeci”) influïda pel verb desfer. El darrer canvi de la “e” per una “i” va ser degut a metafonia de la darrera lletra del mot que li va encomanar el so. Vet aquí la novel·la completa.
“El movia un desfici fora de mida. El metge que el va visitar, en no trobar-li cap malaltia física, va atribuir el seu estat a alguna angoixa vital impossible de determinar mentre ell no es decidís a explicar-la.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 136

“CLOFOLLA”

És l’embolcall llenyós dels fruits secs: ametlles, avellanes, castanyes... És perfectament correcte dir-ne closca i clova, però “clofolla” té una sonoritat especial i el mot s’està perdent. El verb derivat que significa llevar la clofolla és “esclofollar”.
Suposo que l’origen del mot l’hem d’anar a buscar en el mot cèltic “knoua” (nou) i es va acomodar al romanç “clova”.
“Sense trencanous no sé pas com ens ho parem treure la clofolla de les ametlles.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 135

“CEBALLOT”

És el nom que es dona a cada un dels grifolls (grills) nascut d’una ceba, el que ara tothom en diu “calçot”, que era un mot completament desconegut a Osona fins que es van posar de moda les calçotades. Jo recordo els homes de casa esmorzar cada dia ceballots amanits.
És un derivat de “ceba” que ve del llatí “cepa –ae”, nom que donaven a aquesta planta de la família de les liliàcies.
Es tracta d'una planta biennal que no treu la tija recta (trompa) amb una umbel·la de flors blanques fins el segon any.
“Si enterres una ceba, aconseguiràs un manat de ceballots.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 134

“CAPÇANA”

De la gorra de cop, peça rodona de palla o altre tipus de fibra vegetal utilitzada per infants de curta edat quan aprenen a caminar per evitar rebre cops al cap, aquí en dèiem “capçana”. Tots els que ja tenim una edat n’havíem dut de petits, quan apreníem a caminar i moure’ns amb més llibertat de la que els pares sobreprotectors actuals atorguen als seus fills.
Ve del mot llatí vulgar “capitiana” que volia dir relativa al cap.
“Porta el cap ple de nyanyos. Vols dir que no li hauríem de posar una capçana?”