BATALLES AL PARC

Ahir al Parc Xavier Roca Vinyes es van aplegar un parell de centenars de joves per assistir a un espectacle de Música Freestyle i un concurs de batalles de rap. La murga va començar pels volts de les 7 de la tarda i a les 10 del vespre encara estaven torturant les orelles dels veïns. “Rapidito, que los del Ayuntamiento nos van a chapar”, deia tot sovint el presentador que bramava com si s’adrecés a un camp de futbol ple.
Més de dos-cents joves aplegats sense respectar les distàncies de seguretat i amb absència total de cap protecció, perquè no vaig veure ni una mascareta, resultaven un espectacle força dantesc en els moments que estem vivint. Espero que no els veiés cap sanitari dels que tornen a pencar amb estrès a l’hospital, perquè li haguessin vingut ganes d’agafar un bat de beisbol i repartir estopa. Ignoro si va venir ningú de la Guàrdia Urbana a fer posar seny, però em temo que no.
Tres hores llargues de lladrucs amb pretensions musicals són difícils de suportar fins i tot per al públic assistent, perquè a les 9 del vespre només quedaven els quatre gats incondicionals. Vaig pensar que tenim sort que el català no serveix per a aquesta activitat, perquè resultaria un atac més i ja en portem massa. Ep!, Lildami i Senyor Oca, ja em perdonareu perquè sou una excepció respectable i digna d’aplaudiment.
Mentre intentava seguir les notícies de la tele, vaig pensar que algú els hauria fer notar que el parc és molt gran i que podien anar a la part de prop del riu on només molestarien els ànecs collverds que són força soferts. I ja posats a fer propostes, podien haver encarat els bafles cap a l’espai obert, no cap als habitatges on devien fer retrunyir els vidres dels pisos més baixos.
El parc en qüestió habitualment ja presenta una fauna prou variada, i sovint hem de desallotjar ocupes de les instal·lacions infantils perquè els nets puguin fer-ne ús, i recordar-los la utilitat de les papereres. No cal pas que el promocionin per ampliar les espècies de l’ecosistema. Estic convençut que a la zona esportiva s’haurien esplaiat a gust sense molestar ningú. 

COSAS VEREDES...

El dia 1 d’octubre de 2017, a Sant Carles de la Ràpita les forces d’ocupació van repartir tanta llenya com van poder fins que la gent del poble els va fer recular i marxar amb la cua entre cames. Entre els que voltaven pel lloc de votació, vestit de paisà per intentar passar desapercebut, hi havia un suboficial de la Guàrdia Civil resident a Tortosa. “Si no vols pols, no vagis a l’era”, se li podria haver aconsellat. En una comarca petita on tothom es coneix, és difícil pensar que ningú no et clissarà, i el van fotografiar, identificar i publicar la seva imatge a les xarxes socials. Una mestra jubilada de Palafrugell se li va acudir escriure a facebook: “Viu a Tortosa. Fem-li una visita i li tornem el favor”.
Més que no pas una amenaça, ho trobo un comentari sarcàstic com tants se n’arriben a fer a diari. Però es veu que el personatge en qüestió no ho va veure de la mateixa manera, la cosa es va complicar i van arribar a instruir un sumari de més de 1.000 folis. Tenint en compte que el guàrdia civil va patir un atac d’angoixa, va agafar la baixa i va obtenir el reconeixement d’un 50% d’incapacitat, ja us adoneu del tractament hiperbòlic que va tenir un afer que no tenia cap transcendència, més enllà de la que va voler donar-li un instructor que ja ens imaginem com devia treballar si tenim en compte els informes del tinent coronel Baena al judici del Suprem.
I vet aquí que la Mariona Reig, que durant tota la seva trajectòria com a mestra va lluitar per inculcar valors de democràcia, diàleg i respecte als seus alumnes, ara es troba acusada d’un delicte d’injúries, amenaces i incitació a l’odi. Òbviament la causa s’hauria d’arxivar, perquè el mateix fiscal ha instat en aquest sentit, però la jutgessa és del morro fort i s’hi nega.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”. 

LES CAMPANES

Parlo de memòria i no em voldria equivocar, perquè ja se sap que a partir de certa edat hom comença a patir llacunes lamentables, però fa uns anys algú va aconseguir que als cavalls que pasturaven pels prats de Llanars se’ls emmudissin les esquelles embolicant el batall amb un drap, amb la finalitat que algun pixapins torracollons pogués dormir plàcidament. Es veu que el so cadenciós i compassat d’una esquella, que mai no ha molestat ningú a muntanya li resultava tan irritant que no podia conciliar el son.
Avui hi he pensat quan m’he assabentat que a Banyoles el rector de Santa Maria de Turers ha decidit silenciar les campanes de les 10 del vespre a les 8 del matí perquè els estadants d’un bloc de pisos turístics que hi ha a prop es queixaven que no podien dormir.
Vaig viure vuit anys a tocar del campanar de Calldetenes, que tocava els quarts i les hores amb precisió suïssa durant tota la nit, i el seu so mai no em va fer cap nosa, ben al contrari el tenia per un missatge de pau i serenor, a banda que podia saber l’hora sense necessitat d’haver de consultar cap rellotge.
Trobo lamentable la decisió presa pel mossèn, amb l’excusa que vol evitar baralles, de la mateixa manera que trobo genial la cassolada que els veïns han organitzat i que espero que duri uns quants dies. Jo la faria per sistema de 10 a 12 davant dels allotjaments turístics per recordar-los que no pot ser allò tan gastat que “de fora vingueren que de casa ens tragueren”. En el seu cas els aplicaria una altra dita molt més interessant: “Si no vols pols, no vagis a l’era.” 

PAÏSOS CATALANS

El senyor Casado, una persona extraordinàriament culta i formada universitàriament amb màsters arreu del món, ha pontificat la inexistència dels Països Catalans afirmant que a Ses Illes no es parla català, sinó “mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterés” quatre nous idiomes per afegir a la llista de les aproximadament 5.000 llengües existents arreu del món. Faria riure, o pena potser, si no fos per l’odi que traspua contra tot allò que tingui a veure amb el català, si no fos perquè darrere d’aquestes paraules hi ha fins i tot acadèmics que les subscriurien, com van fer al País Valencià, per impedir la unitat d’una llengua reconeguda en tots els àmbits lingüístics seriosos.
És tan vella la cita “divide et impera” (Juli Cèsar) i sempre ha donat tan bons resultats que encara hi confien. Nosaltres, en tot cas, seguirem reforçant l’Institut Ramon Llull i tindrem cura especial de mantenir molt bones relacions amb els germans del sud, que cal reconèixer que tenim una mica abandonats; amb els de l’est, que sempre han refermat el seu caràcter catalanoparlant; amb els del nord, que ara es troben  patint una altra onada catalanofòbica; amb els de la franja l’oest a qui el senyor Lambán voldria ignorar de totes totes; fins i tot amb els de l’Alguer, que són els més allunyats, i amb els de la comarca del Carxe a Múrcia de qui sempre ens oblidem. 

CENTRALITAT MALALTISSA

Enormement interessant el que es desprèn d'aquest mapa. El que no sé és com encara som del color que som després de tot el que ha succeït els darrers anys.

A tot això, significar que la riquesa de Madrid s'explica sobretot pels avantatges fiscals (que encara sembla que aniran a més) i perquè el 65% de l'adjudicació d'obra pública de tot l'estat se segueix fent a empreses amb seu a Madrid encara que les obres s'hagin de realitzar a la Conxinxina. Només falta que l'eix de desenvolupament del Mediterrani el desviïn cap a Madrid.

Ara sembla que els socialistes valencians (ja era hora, Ximo Puig!) es comencen a revoltar.

 

ELS BOMBERS SERAN SEMPRE NOSTRES

Avui em toca parlar dels membres del cos d’un servei públic que acostumen a passar per davant de casa amb camions de color vermell i la sirena a tot drap. Fins fa poc encara lluïen als vehicles la inscripció “HOLA DEMOCRÀCIA”, que algun comandament poruc va obligar-los a retirar, com també els van fer retirar una estelada enorme que havien posat en un pi a l’entrada del parc. El seu compromís i la determinació de protegir-nos de les garrotades al referèndum d’aquell 1 d’octubre quedarà per sempre a la nostra memòria, potser per a greuge dels Mossos d’Esquadra que sempre n’han estat una mica gelosos perquè a ells no els toca mai repartir estopa i sempre queden com els bons de la pel·lícula.  
Sempre els he envejat una mica, potser perquè els reconec un valor i un lliurament personal del qual difícilment seria capaç de disposar. Veure’ls treballar en l’extinció d’aquests darrers incendis sota un sol de justícia, amb l’equipament ignífug que deu pesar com un mort, carregats amb una motxilla, les mànegues i les eines sense defallir, provant de salvar ni que sigui una quartera més del foc devastador, me’ls elevava a la categoria d’herois.
Per això, quan m’he assabentat que els dos imbècils que van provocar l’incendi d’Horta de Sant Joan ja fa una dècada amb el resultat de cinc bombers morts i un de greument cremat se’n sortirien sense judici i només amb penes entre 3 i 4 anys, m’he indignat. Que barates resulten segons quines morts!
Almenys haurien d’estar obligats la resta dels seus dies a passar els caps de setmana fent neteja preventiva de bosc. Com també ho haurien d’estar els beneits que es dediquen a soldar i usar serres radials a tocar del bosc. I el que va llençar la burilla des del cotxe a prop de Llançà.
Potser llavors aniríem entenent que en això dels focs la millor feina que podem fer tots plegats és evitar que comencin. Si es generen de forma fortuïta, res a dir, per això comptem amb aquests professionals que mai estaran prou ben valorats. Però els que s’originen per imprudències, mals comportament o intencionadament, aquests haurien de ser responsabilitat nostra. 

APRENDRE LA LLIÇÓ

La senyora Isabel Rodríguez, actual ministra de Política Territorial i portaveu del govern, ha quedat molt descansada després d’afirmar que espera que “el independentismo haya aprendido la lección”. Que una persona acabada d’arribar a la feina se la vegi tan lleugera de llengua no aporta bones vibracions per al futur immediat. A veure si encara farà bo l’inútil de l’Iceta de qui ha heretat funcions de comandament.
Una persona que sigui capaç de dir això en públic no me la imagino a la taula de negociació Estat Generalitat a no ser que el seu objectiu sigui torpedinar des de dins qualsevol possibilitat de diàleg. Si no la desmenteix el senyor Sànchez, voldrà dir que opina el mateix, per tant “apaga y vámonos!”
No senyora. No hem après la lliçó perquè a casa nostra no som d’aprendre a hòsties i portem tants anys rebent-ne que al final ens hem tornat mesells. El que abans pensava una mínima part de catalans, ara ja s’ha convertit en el credo de la meitat (aproximadament, que no ho sabrem fins que no ens comptem de veritat), i si ens va motivant amb missatges d’aquest tipus estic segur que la cosa anirà en augment.
Tenir els sants ovaris de dir que devem après la lliçó quan la repressió continua i des del govern central no són capaços d’aturar-la perquè ara ja s’adonen que els poders retrògrads també els toquen el crostó, és d’una insensatesa descomunal. Però, venint d’on ve i tenint com a cap de files l’Emiliano García-Page, ja ens podíem esperar ciris trencats d’aquesta mena.
Vostè segueixi fent de toia a les rodes de premsa del govern central, perquè suposo que ja té clar que aquesta és la funció que li han donat, i si de cas no opini gaire a títol personal, perquè se li veurà el llautó. 

AUTOCRÍTICA

Fer autocrítica i reconèixer els propis errors ens fa humans, ens apropa als altres i facilita que els qui ens envolten ens agafin confiança. El doctor Argimon ho ha fet i amb aquest gest s’ha guanyat l’aprovació i l’agraïment dels qui comencem a sentir-nos excessivament neguitosos per causa de la cinquena onada de la pandèmia. És un gest que no abunda entre els qui ens governen i ha hagut de ser una persona tècnica sense ambició política qui els ha donat una lliçó magistral.
A veure si n’aprenen! A veure si de passada aprenen a dir les coses pel seu nom i poden recuperar uns grams de la confiança que els hauríem de tenir per viure amb la tranquil·litat de saber que estem en bones mans. 

LA DECADÈNCIA D’UN ESTAT EN FALLIDA DEMOCRÀTICA

Que el Tribunal Constitucional, que sempre havia procurat sentenciar per unanimitat, tiri per terra l’estat d’alarma de la primavera del 2020 que el Govern Central va aprovar sempre amb el vist-i-plau de gairebé tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, i ho faci amb sis vots a favors i cinc en contra diu molt del que s’està coent a les altes esferes del poder judicial.
M’emprenya una mica que el sisè vot sigui d’una magistrada que vam proposar des de Catalunya i que porta el meu cognom. Al començament semblava fins i tot “progre” per comparació amb altres interfectes del TC, però de mica en mica ha anat girant cap a la dreta i l’ha ultrapassada per alinear-se amb les postures de Vox. El que us deia, emprenya una mica que sigui d’aquí, però ja hi estem acostumats.
A banda de la magnitud del problema que cau al damunt del Govern de l’estat amb aquesta decisió, que només és la punta de l’iceberg perquè després aniran declarant inconstitucionals les darreres lleis mínimament progressistes que s’han aprovat darrerament (eutanàsia, LGTBI, etc.), hi ha una cosa molt clara: la desintegració progressiva dels aparells democràtics de l’estat que cada dia que passa ens regalen un nou episodi de decadència.
Al final potser resultarà que allò tan innocent de l’1 d’octubre de 2017, que no era res més que una poruga i mal plantejada maniobra de xantatge amb la intenció que l’estat central es dignés asseure en una taula de diàleg, ha provocat tot un seguit de neguits, frisances, presses i temences als poders profunds de l’estat, aquells que encara mamen de l’època franquista, que cada dia que passa es mostren més a cara descoberta. Deu ser l’únic èxit que hem obtingut, perquè la resta són tot garrotades.
A veure si a la resta de l’estat hi ha algú que se n’arriba a adonar. Què pensaven quan des d’aquí els dèiem que amb les maniobres jurídiques de repressió de l’independentisme hi acabaríem perdent tots? L’aplicació del 155 no era inconstitucional, no. Ho és una declaració d’estat d’alarma sense el qual hi hauria 100.000 morts més comptats.
Sánchez, oi que ja veus la guillotina muntada en un cadafal davant de la Moncloa? No? No trigaràs gaire en adonar-te’n. La llàstima és que hauran enviat a fer punyetes (una velada referència als jutges) la mínima pseudodemocràcia de què hem gaudit aquestes dècades. 

UNA ALTRA IMMORALITAT

Però que considerat, responsable, atent i implicat amb el projecte d’una entitat que vol ser més que un club! Evidentment estic parlant d’en Messi, que accepta reduir-se el sou (que generós!) per signar un contracte que el portarà a percebre 40 milions d’euros cada una de les cinc temporades properes.
Jo és que no m’imagino què deu sentir una persona que només per llevar-se cada dia li ploguin 100.000€. Ho trobo immoral, absolutament immoral, i tenint en compte que el personatge en qüestió es va haver d’asseure a la banc dels acusats en un judici per frau a la hisenda pública, hi podria afegir tres o quatre apel·latius més que farien mal a les orelles.
Ja ho sé, ja ho sé que és únic, que remena la pilota com ningú, que ha portat molts dies de glòria a un club que portem al cor, però una cosa no treu l’altra. Veure com milers de joves amb una formació acadèmica important han d’emigrar per anar a convertir-se en mileuristes en un país forà, mentre un personatge que deu tenir els estudis bàsics justets (no fa cara d’haver llegit gaires llibres) cobra una morterada d’un club que ha de fer equilibris comptables per poder mantenir-li el sou, m’indigna. Què voleu que us digui!
Veure com el club ha de vendre, i de vegades regalar, jugadors bons formats a la Masia per poder pagar aquesta i altres estrelles de l’esport, em fa mal al cor. Veure com hi ha qui cobra en un dia el que una noia de l’equip femení ingressa en dues temporades em remou les entranyes. No hi puc fer més. 

AGRAÏMENT A MARC JUÀREZ

Gràcies per dir amb poques paraules (és el discurs d’un home amb carrera tècnica i no d’un estudiant de lletres) allò que la majoria d’estudiants universitaris pensa i poques vegades es diu en tribuna pública.
Escoltant els teus raonaments he pensat que m’hauria agradat tenir-te a classe perquè els estudiants amb personalitat i sentit crític de la realitat no abunden i poques vegades en pots gaudir com a mestre i aprendre’n.
Sentint el que dius, constato el que ja suposava: que la universitat segueix ancorada en metodologies obsoletes i que cada professor es limita a abocar la matèria específica que li han encomanat sense la necessària coordinació amb els companys amb la finalitat de garantir que la formació dels alumnes sigui global, coherent i completa.
Sentint el que dius, que acabeu aprenent sense entendre res, no puc estar-me de recordar que a l’antic batxillerat vaig estudiar tots els casos de les declinacions del llatí sense comprendre mai que responien a funcions dels sintagmes nominals dins una frase, cosa que vaig copsar molts anys més tard, quan ja tenia el llatí oblidat i feia classes de llengua i literatura a l’antiga EGB.
Veig que han passat els anys i el sistema educatiu, sobretot el superior, ha evolucionat ben poc. Una pena.
Desitjo de tot cor que, acabat el grau d’enginyeria mecànica, trobis una ocupació adient a casa nostra i no hagis de fer el que dius que fa la majoria: anar a treballar a l’estranger per guanyar-se les garrofes. No estem per malbaratar el talent i l’empenta de les generacions de joves que aneu acabant la vostra etapa formativa. 

HO TROBO IMMORAL

Ja fa molt de temps que quan veig algú podrit de diners no em puc estar de pensar que o bé és un lladre, o un estafador, o un defraudador, o és fill d’algú a qui se li podrien aplicar aquests apel·latius. De vegades no només ho penso, sinó que ho verbalitzo i constato que molts dels qui em senten coincideixen amb la meva opinió.
Per això quan m’he assabentat que un d’aquests multimilionaris, Richard Branson, s’ha permès fer un viatge a l’espai exterior d’una hora de durada per poder experimentar la ingravidesa durant 3 minuts, he pensat que poques coses més immorals hi poden haver al món en moments com els actuals que a tothom se li demana contenció en l’ús d’energia fòssil i circula un neguit creixent per l’escalfament global del planeta i el canvi climàtic.
L’energia consumida per al caprici d’aquest bandarra es podia haver estalviat, certament, i es podia aprofitar per a finalitats més humanes i socials.
Però no és l’únic a qui li ha sortit la vena de programar viatges de turisme espacial. Jeff Bezos (Amazon) i Elon Musk (Tesla) es troben immersos en una carrera per aconseguir liderar aquesta estupidesa a la qual només tindran accés aquells que deia: lladres, estafadors, defraudadors i genteta d’aquesta mena.
Allò que us deia: una immoralitat de l’alçada d’un campanar. 

DETALLS DE LA REMODELACIÓ DEL GOVERN

 El senyor Sánchez podria haver aprofitat per retallar carteres ministerials, atès que la IDA, el seu malson com a presidenta de la Comunitat de Madrid, tira endavant la gestió amb només 9 conselleries. De fet l’actual deu ser el govern més ampli de tota la història de la democràcia, però s’ha limitat a afegir-hi més dones, cosa que em sembla molt bé, perquè són bones gestores i acostumen a resoldre els conflictes amb una certa visió de futur. Dit això, parlaré de dos detalls que potser han passat desapercebuts.
Ben poc ha trigar el president del govern central en adonar-se de la perla que va adquirir a Catalunya com a ministre. Com podia pensar que una persona sense formació superior, que ha viscut tota la vida esquenadret, podria tenir a les mans un ministeri que controla el funcionariat estatal? Òbviament ha durat mig any i l’ha premiat amb el Ministeri de Cultura que està completament buit de competències transferides a totes les comunitats autònomes. El referit ministeri també conté l’esport, que en el seu cas provoca si més no un cert somriure per sota el nas, atès que ningú se l’imagina fent cap activitat física que no sigui fer el ridícul damunt d’un empostissat fent veure que balla en una campanya electoral. Ves que no recuperi el seny i la vena nacionalista que tenia el PSC i acabi acceptant les seleccions catalanes!
L’altre detall interessant (perquè tothom s’ha afanyat a dir que el PSC guanyava pes en el govern de l’estat) és el que s’ha marcat donant el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana a la Raquel Sánchez Jiménez. Fixeu-vos que li toca gestionar l’afer enverinat de l’ampliació de l’Aeroport del Prat. Tot un regal per a una persona que ha demostrat que en la seva gestió municipal ha tingut en compte la sostenibilitat i una agenda ecològica que ara es posarà a prova. I ho ha fet com a alcaldessa de Gavà a tocar del ditxós aeroport. Res no és producte de l’atzar. Estic segur que ho tenia molt meditat.

D'ESPANYOLS PROGRES...

Que en Víctor Manuel, en Joaquín Sabina i fins i tot el “nostrat” Joan Manuel Serrat tenen un atac d’urticària cada vegada que algú els treu el tema del dret a decidir del poble de Catalunya, és cosa sabuda tot i que ara fa temps que guardaven un prudencial silenci per no perdre la meitat dels seus seguidors, però es veu que l’edat no perdona al primer d’aquests tres i s’ha desbocat en una entrevista a El Mundo.
Que el progressisme espanyol etiquetat d’esquerres fa temps que dona l’esquena a Catalunya per por de rebre clatellots a la resta de l’estat és una realitat demostrable perquè no se’ls ha sentit emetre ni un sol mot de solidaritat amb el nostre poble.
On queden aquells intel·lectuals progres que feien de claca a un PSOE que respectava l’autonomia d’un PSC que tenia el dret d’autodeterminació en els seus programes polítics?
“El abuelo fue picador allà en la mina / y arrancando negro carbón quemó su vida.”
“Millones de puños gritan / su cólera por los aires, / millones de corazones / golpean contra sus cárceles.”
Sisplau, Victor Manuel, després de dir: "¿Que se vote si se quiere ser español o catalán? ¿Pero qué coño es esto?", ni se t’acudeixi tornar a cantar “El abuelo” o “Asturias” perquè podria ser que de sota les pedres apareguessin les teves arrels i acabessin escanyant-te.
Per la meva part, aquestes dues cançons ja les he esborrat de la llista de reproducció que acostuma a acompanyar-me quan vaig amb cotxe. 

A MANERA D’HOMENATGE A MARTA MARCO ALARIO

Potser per deferència hauria d’escriure aquestes quatre línies en castellà, que és la llengua en la qual estimes (no la que volen que estimis), però sé que fent servir la llengua en què estimo i que estimo des que vaig néixer no et faig cap lleig i que essent professora de llengua i literatura no et serà difícil comprendre’n el sentit.

Celebro que hi hagi docents que diguin les coses pel seu nom. He llegit la carta que vas escriure als nois i noies de qui dius que et van decebre i t’haig de dir que estic completament d’acord amb tots els arguments que utilitzes. I penso que algú ha de demostrar una mica de seny enmig d’aquest Cafarnaüm que han muntat la colla d’irresponsables que van organitzar el viatge, els alumnes que van participar-hi i els pares i mares que els van autoritzar.

L’espectacle d’aquests ximples cridant des dels balcons de l’hotel on se’ls havia portat a passar la quarantena i dels seus  pares acusant el Govern Balear de tenir-los segrestats és lamentable, però encara ho és més la decisió de la jutge que els deixa marxar sabent que molts d’ells donaran positiu a les properes hores i acabaran infectant els seus contactes.

Gràcies, Marta, per dir-los les coses clares, sense els eufemismes que sembla que cal usar quan es parla de joves, perquè es veu que per damunt de tot caldria protegir-los. Em vaig jubilar fa dos anys i mentre ha durat la pandèmia no he deixat de pensar ni un sol dia en l’enorme sort que he tingut de no haver hagut de viure-la com a docent. Gràcies a gent valenta, decidida i responsable com tu, les escoles i instituts d’aquest país han pogut mantenir-se oberts per continuar amb la seva tasca educativa malgrat les evidents limitacions. 

BINOMI LLEI-DEMOCRÀCIA

Segons el senyor Casado “La Guerra Civil fue un enfrentamiento entre quienes querían la democracia sin ley y quienes querían la ley sin democracia”. D’aquesta manera posa al mateix nivell els dos bàndols enfrontats i legitima i blanqueja el franquisme.
Per poder ser ocurrent i trobar una frase que passi als anals de la història s’ha de ser intel·ligent i culte, dues qualitats que no aprecio en aquest tifa que actua com a secretari general del PP. I ho dic amb coneixement de causa, altrament hauria obtingut els títols i màsters universitaris pelant colzes, que és una cosa que no ha fet en sa vida. Aleshores, fent gala d’un cinisme i d’una amoralitat que traspassa fronteres, sovint es creu amb el dret d’explicar la història de la forma que més li convé als seus perversos propòsits polítics.
El senyor Casado hauria de saber que la Guerra Civil va ser una rebel·lió militar, un cop d’estat (aquest sí, collons!) en tota regla que va carregar-se la legalitat vigent en forma de república i va instaurar una dictadura despietada que va durar quaranta anys i de la qual encara en patim les conseqüències.
El senyor Casado hauria de saber que la Guerra Civil va ocasionar més de mig milió de morts. Que a la rereguarda dels feixistes se’n van carregar més de 100.000 i a la republicana 50.000. Que acabada la guerra els feixistes van passar els taps de milers de represaliats afusellant-los després de judicis sumaríssim sense cap garantia processal.
El senyor Casado hauria de ser més prudent a l’hora d’elaborar arguments d’aquesta mena, però ni la seva capacitat intel·lectual ni l’estretor de mires amb què analitza la realitat que l’envolta no li ho permeten.
El senyor Casado ha de saber que això de la Guerra Civil va ser un alçament militar feixista recolzat per Hitler i Mussolini per enderrocar una república constitucional a la qual no van donar prou temps per poder-se consolidar. Vaja, exactament el mateix que vam fer a Catalunya l’1 d’octubre de 1917.