CAP D'ANY 2022

D'ençà que vaig acabar "El Pessebre", m'he mantingut en silenci perquè m'he pres uns quants dies de vacances. Avui em sembla que com a mínim em toca fer com tothom i desitjar que l'any que comença d'aquí a cinc horetes tingui un color diferent del que avui enterrem després que ens hagi portat de corcoll amb un devessal de desgràcies, salvatjades, entrebancs, accidents i altres calamitats la llista de les quals seria massa llarga.
A partir de demà, per allò de començar amb bons propòsits, encetaré una nova sèrie d'aportacions: en aquest cas un petit article diari que serveixi per mantenir vives les frases fetes i locucions que fan de la nostra llengua un instrument de comunicació d'una riquesa excepcional.
Apa, doncs, fins demà. I aquesta nit no sigueu gaire agosarats amb els bons propòsits, que llavors resulta que no arribem a mantenir-los ni a finals de gener.

BON ANY A TOTHOM!

LLÀGRIMES EIXUTES

 La Xarxa de TV Locals, dins el seu programa "Fet a mida" va emetre ahir una breu entrevista parlant de la novel·la "Llàgrimes eixutes". 

https://www.alacarta.cat/fetamida/tall/llagrimes-eixutes-un-llibre-sobre-els-nadons-robats

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 212 i 213

“SARAGATA”

S’anomena d’aquesta manera el soroll, l’enrenou, l’agitació bulliciosa d’una multitud.
Sembla que el mot pot venir del germànic “skarawahta”, nom amb què es coneixia la patrulla de guàrdia, però devia veure’s influït pel mot àrab “zalgata” que significava cridòria.
“Entre tots plegats han convertit la reunió en una olla de grills: hi havia una saragata que no s’entenia res.”

“XARRUP”

No digueu “sorbet” ni “txupito”, si us plau. Tenint aquest mot tan bonic i de sonoritat tan expressiva, quan beveu xuclant i paladejant, digueu que feu un “xarrup”.
Segurament té un origen expressiu. Penseu en el soroll que feu mentre xarrupeu. Però si ens posem acadèmics, hem de dir que pot ser que vingui del llatí “sorbere” i encara més de la forma “exsorbere” que significava “engolir”.
“A l’hora de fer les postres, es posa molt bé fer un parell de xarrups de ratafia.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 210 i 211

“BESTRETA”

Ara tothom parla de pagar “a compte” o fer una “paga i senyal”. No em digueu que el fet d’avançar diners no sona molt millor si l’anomenem bestreta.
El verb llatí clàssic “trahĕre”, que significava arrossegar o estirar, va canviar al vulgar “tracĕre”, d’on ve el nostre “treure” o “traure”. Bestreta és un mot derivat d’aquest verb.
“Si volem que a la botiga ens demanin a la fàbrica aquest sofà, haurem de fer una bestreta.”

“BALDAT”

Significa cansat, sense forces.
Adjectiu derivat del verb “baldar” que significa provocar en algú un esgotament important fent-lo esforçar de mala manera.
De l’àrab “bátal” (fer inútil, invalidar), en ve el castellà “baldar” del qual en vam agafar la mateixa forma.
“Jo no estic acostumat a aquest tipus de feina tan exigent. Avui he acabat ben baldat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 208 i 209

“AVESAR”

Acostumar, habituar alguna persona a fer determinada cosa, a comportar-se d'una determinada manera.
Ve del verb llatí “advitiare”, que era un derivat de “vitium –i” (vici). Per això es pot afirmar que “avesar” i “aviciar” comparteixen el mateix origen, tot i tenir significats molt diferents.
“De ben jove em vaig avesar a fer el raig de conyac amb el cafè i, tot i que el metge m’ho hagi prohibit, no penso desacostumar-me’n.”

“TOPANTS”

Quan parlem de topants ens referim als indrets on anar, per on passar, relatius a una localitat, a un lloc, a una casa.
Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, onomatopeic del so “top” d’un xoc, d’un cop. Paraules de la seva família són: topar, retop, topall...
“Coneixia tots els topants de la casa i s’hi podia moure a les fosques o a ulls clucs.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 206 i 207

“BELLUGAR”

Significa aplicar un moviment a alguna cosa. En sentit figurat també el fem servir per dir que fem els passos necessaris per aconseguir algun objectiu.
El verb llatí “bullire”, que significa “bullir” va donar la forma vulgar “bullicare” (borbollejar). El català el va adaptar en la forma “bullegar” o “bulligar” que encara es fa servir a la Ribagorça. La forma més estesa és el resultat d’una “metàtesi”, un canvi d’ordre de les vocals.
“La pobra cuca havia quedat esclafada per la roda del patinet, però encara bellugava les cames.”
“Des que va entrar a treballar d’aprenent, sempre s’ha bellugat, i ara resulta que l’han fet encarregat d’una secció.”

“ROINA”

Pluja molt lleugera i uniforme, formada per gotes minúscules que sembla que flotin en l’aire.
Del verb “rosar”, que significa mullar de rosada, en ve l’expressió atenuada “rosinar” que amb el temps va acabar perdent la essa sonora i va quedar amb el verb “roinar”.
“Porta tant de temps sense ploure de veritat que aquesta roina sembla una benedicció del cel.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 205

“ENCIMBELLAR”

Posar a dalt de tot, al capdamunt, al cim d’un lloc elevat.
És un verb derivat de “cimbell” que és l’ocell o objecte que es posa al cim d’un pal i serveix d’esquer per atreure els ocells que es volen caçar. El mot ve del llatí vulgar “cymbellum” diminutiu de “cymballum” (címbal, campaneta). Als inicis, el reclam devia ser alguna campaneta, picarol o cascavell. És probable que el resultat fonètic del mot també s’hagi vist influït per la formació d’un mot compost de “cim” i “bell” a causa de l’expressió “al bell cim”.
“Vam encimbellar la vella cadira de voga al capdamunt de la pila de llenya que havíem amuntegat a la lliça per fer la foguera de Sant Joan.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 204

“PATXOCA”

Es tracta del bon aspecte que fa una persona o una cosa per la seva sola presència, l’elegància, la vistositat.
Descartades altres possibilitats per forassenyades, diria que l’origen d’aquest mot deu ser expressiu, es tractaria d’una evocació fonètica del concepte de corpulència, grassor, ufana. Potser caldria furgar més en alguna arrel de l’euskera.
“Amb el vestit nou que s’havia comprat pensant especialment per a la celebració de l’aniversari, tothom coincidia a dir que feia molta patxoca.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 203

“RASTELLERA”

És un conjunt de coses posades en fila, l’una al costat de l’altra. A casa, a la cort de les vaques, damunt de la menjadora hi havia una rastellera que s’omplia de farratge sec directament des de la pallissa que era al pis superior.
En sentit figurat també es pot fer servir per referir-se a una sèrie de coses que se succeeixen en el temps.
El mot llatí “rastrum” tenia com a diminutiu “rastellum” i es referia a un rampí. D’aquí en va venir “rastell” i se li va afegir el sufix “-era”
“Van anar posant cinc rastelleres de garbes a l’era i al damunt cinc més tot formant pisos. A entrada de fosc hi havia un modoló de més de sis metres d’alçada que esperaria el dia que decidissin fer la batuda.”
“La rastellera de despropòsits que van seguir a aquella mala pensada va anar embolicant la troca fins que la cosa va petar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 202

“MALXINAT”

Serveix per referir-se a una mala persona. Aquest terme que té un punt d’eufemisme ha acabat desplaçat per dolent i “malparit” que és un terme del registre vulgar.
És un mot compost de “mal” i “xinar” que vol dir eriçar o estirar els cabells, però també burlar-se, fotre’s d’algú.
“D’aquell malxinat no te’n pots refiar gens. Així que pugui te la fotrà.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 201

“ESGUERRAR”

Significa fer malbé una cosa, malmetre-la, fer-la malament o no sortir-se’n en l’execució d’alguna tasca.
Del mot cèltic “garra”, amb el mateix significat que actualment, en sa sortir el derivat “esgarrar” que es va modificar més recentment.
“Si ara arriba a caure una pedregada,
ens esguerrarà la collita.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 200!!!

“ANTOSTA”

Es refereix a una lleixa o un prestatge, especialment el que hi havia a les cuines per desar-hi les escudelles i els plats.
Sembla que ve del verb llatí “obstare” (en el sentit d’oposar-se) amb el prefix “ante-” al davant.
“Van collar dues antostes a la paret de la cuina, just damunt de la pica, perquè hi poguessin anar desant els plats i els gots després d’eixugar-los.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 199

“POST”

Es tracta d’una peça de fusta plana de secció rectangular, més llarga que ampla i més ampla que gruixuda. També es pot fer servir amb el sentit de “lleixa” o “prestatge”, però l’ús més freqüent és el que identifica la post de planxar (mai la taula o la fusta!).
Ve del mot llatí “postis”, és a dir cada una de les fustes encastades a la paret que delimiten els bastiments laterals d’una porta.
“Va treure la post de planxar de l’armari i es va disposar a fer la feina que considerava més feixuga: planxar la muntanya de roba que cada setmana li reservaven.”