Que el senyor Salvador Illa no em mereix
cap mena de simpatia, ans al contrari, és cosa sabuda a causa de les diverses
ocasions en què hi he fet referència i mai de forma gaire agradable. Que el seu
partit em resulta més aviat indigest d’ençà que la seva deriva ideològica el
van portar a perdre el tímid tarannà nacionalista que els permetia afirmar que
teníem dret a l’autodeterminació en forma de referèndum, també deu ser d’una
evidència meridiana. Fins aquí, res de nou.
Però la darrera atzagaiada d’aquest
prodigi de la política que s’autoanomena cap de l’oposició ha anat més enllà de
tot el que la meva ment perversa podia imaginar. Ha gosat afirmar que el
“procés” és el pitjor que li ha passat a Catalunya els últims tres segles. I
s’ha quedat tan ample!
De vegades penso que no deu ser una
qüestió d’incultura. Una persona una mica llegida, i considero que ell ho deu
ser, no pot dir aquestes barbaritats sense que algú el condemni a l’ostracisme
la resta dels seus dies. Per tant, he d’entendre que hi ha mala fe manifesta,
una mala fe que fins ara només atribuíem a la dreta-dreta i l’extrema-dreta,
molt amants de reescriure la història.
És molt fort que el que nosaltres vam
viure com un moviment de base, de poble, que té voluntat de refermar-se en la
seva condició nacional, fugint de tota mena de violència i usant recursos
democràtics, hi hagi un beneit que ho considera pitjor que els quatre fets que
esmentaré: els Decrets de Nova Planta de Felip V, la dictadura de Primo de
Rivera, la Guerra Civil i els 40 anys de dictadura d’en Franco.
S’han de tenir quadrats i de la mida
dels del toro d’Osborne per dir aquesta salvatjada! I no hi haurà ningú que el
faci callar?
dimarts, 31 d’agost del 2021
NO TÉ REMEI, AQUEST BENEIT!
dijous, 26 d’agost del 2021
EXALTACIÓ FEIXISTA
Per ordre del Tribunal Superior de
Justicia de Madrid, l’Ayuntamiento de Madrid ha restituït el nom de General Millán
Astray a un carrer que en temps de la Manuela Carmena va passar a dir-se
Maestra Justa Freire, una mestra modèlica d’idees massa progressistes per poder
tenir el seu nom al “callejero” de Madrid.
La cosa no acabarà aquí, perquè després
de la demanda de la Fundación Francisco Franco y la Plataforma Millán Astray el
TSJM ha determinat que s’han de recuperar els carrers Caídos de la División
Azul (Memorial 11 de marzo de 2004), Hermanos García Noblejas (avenida de la
Institución Libre de Enseñanza), El Algabeño (José Rizal), Crucero Baleares
(Barco Sinaia) y la glorieta de Cirilo Martín (Ramón Gaya).
Sembla increïble, oi? Doncs és la pura
veritat. Mentre uns ens esforcem per tirar endavant la Llei de la Memòria
Històrica, que sempre resultarà massa complaent amb els qui es van aixecar en
armes contra la República, la judicatura segueix entestada en el blanqueig d’una
dictadura salvatge de la qual encara n’estem patint les conseqüències.
Us imagineu que a Alemanya hi pugui
haver una placa de carrer amb el nom de Joseph Goebbels? Seria un escàndol
sensacional. Doncs de fet tenien més o menys el mateix càrrec en els governs de
les dues dictadures amigues: la responsabilitat de la propaganda.
I encara els sembla que es poden
considerar una democràcia europea!
divendres, 20 d’agost del 2021
POBRES GALÀPETS? POBRES PAGESOS!
La imatge de dues dotzenes de galàpets
fregits elèctricament per una graella disposada a terra per evitar que
s’escapessin les vaques devia tenir un punt de corprenedor, s’ha de reconèixer.
Si et trobes amb una realitat d’aquest
tipus, què fas? Demanar qui és el propietari de les vaques i dir-li que estigui
al cas, que tanqui el corrent a la nit que és quan els aquests animalons tenen
una vida més activa, potser. Doncs no, el millor en aquests casos és treure’n
imatges impactants i penjar-les a la xarxa per a escarni del culpable i lluïment
d’ecologistes radicals amb poc coneixement del medi.
Resultat: una multa de 5.500 € per al
pobre pagès que mai no seria capaç de matar un galàpet perquè és perfectament
conscient que es tracta d’un animal beneficiós.
Molts ens acabem d’assabentar que
aquests animalons estan protegits per perill d’extinció, un extrem que trobo
una mica exagerat. Qui es troba en perill greu d’extinció és l’ofici de pagès,
em sembla, i atzagaiades com la que ens ocupa no crec que els ajudi de cap
manera a fer front a les greus dificultats que amenacen la subsistència de la
seva espècie.
Un problema que es podria haver resolt
per la via del diàleg i buscant solucions alternatives se’ls ha escapat de les
mans per l’alarma creada per ecologistes sensacionalistes i excés de zel dels
Agents Rurals, que li havien suggerit un remei que era pitjor que la malaltia:
aixecar un pam de terra el filat.
Per cert, algú s’ha
entretingut a calcular a quin preu li surt el quilo de galàpet al pagès
damnificat? Aproximadament 1.500 €.
dijous, 19 d’agost del 2021
IMPERDONABLE INTROMISSIÓ
Un jutjat de Castelló obliga l’hospital
de Vila-real a fer un tractament a base d’ozó a un malalt greu de Covid. Ha
atès la petició de la família i ha decidit en contra de l’opinió de l’equip
mèdic que el tracta i que no té cap aval científic ni de l’Agència Espanyola de
Medicaments i Productes Sanitaris.
Era d’esperar. Podíem trigar més o
menys, però si la judicatura té mans lliures per fer i desfer en tots els afers
polítics, un dia o altre havia de passar per damunt dels metges i personal
sanitari per decidir quin tractament s’havia d’administrar a un malalt. Es veu
que els anys d’estudi per arribar a assolir una plaça de jutge també deuen
incorporar bona part del pla d’estudis de Medicina.
Si realment la família desitjava un
tractament alternatiu al que els oferia la sanitat pública, sempre podien
recórrer a la medicina privada, perquè ara resulta que la resta de mortals
d’aquest país potser ens sentim menystinguts en un greuge comparatiu evident.
El tractament l’ha fet un equip extern i
a més la família ha tingut la santa barra de denunciar l’hospital per
obstaculitzar la seva feina. Aquesta família es mereix un 10 de totes, totes.
Això passa el mateix dia que el TSJC ha
anul·lat l’ordre de la Generalitat per mantenir el toc de queda a partir de la
1 de la matinada, que afectava més de 160 municipis i resolia en bona part els
conflictes juvenils a la zona de la costa, deixant només 19 localitats
afectades. Sobretot, que no es vegin afectats drets fonamentals, perquè moure’s
d’1 a 6 de la matinada és vital per a molta gent.
De debò que no hi ha ningú
capaç de posar límits a aquesta mena de gent que mana molt més que els que són
triats democràticament?
dimarts, 17 d’agost del 2021
FALTA SENTIT DE L'HUMOR
La senyoreta Ylènia Morros, regidora de
Feminismes de l’Ajuntament de Navarcles va interrompre un monòleg humorístic
sortint en defensa dels col·lectius minoritaris que es podien sentir ofesos pel
seu contingut. Ha dimitit, amb excuses i missatges un punt rocambolescos, però
ha dimitit, fet que l’honora i em condiciona una mica l’argumentació que
desitjava fer al voltant del seu acudit.
Si acceptem l’humor com una pràctica
saludable de la imprescindible crítica social que convé per mantenir viva i
desperta la gent, convindrem que la seva pràctica pot afectar qualsevol àmbit i
qualsevol col·lectiu de la nostra societat, amb l’única limitació de la barrera
de l’insult i el mal gust, tot i que això darrer és massa subjectiu per
poder-ho tenir present.
El que he pogut veure de la seva
intervenció em confirma que aquesta a aquesta noia li calia un minut de glòria
per demostrar que la seva condició moral es trobava per damunt de la resta d’assistents
a l’acte, però va errar el lloc i la manera d’aconseguir-ho.
A més, el tema de sexualitat i gènere se’ns
ha arribat a fer tan complex i carregós (cada dia que passa afegeixen una nova
inicial a LGTBI) que, almenys pel que fa a la meva persona, he optat per abandonar
en l’intent de la seva comprensió i no donar opinions, perquè la meva
simplicitat argumental segur que toparia amb persones que deuen haver fet tesis
doctorals sobre el tema i acabaria desautoritzat, moix i fugint amb la cua
entre cames.
Però segueixo pensant que s’ha d’acceptar
que algú faci broma fins i tot d’allò que tu pots tenir per més sagrat. Si
comencéssim per fotre’ns de nosaltres mateixos estic segur que la pau al món
estaria garantida. Falta sentit de l’humor i sobren feridures d’amor propi.
dilluns, 16 d’agost del 2021
ELS SENGLARS DE COLLSEROLA
Tothom patint pels atacs dels ossos
(óssos, abans) al bestiar del Pirineu i resulta que un senglar ha mossegat el
cul d’una dona a Collserola. Això no seria notícia, ho seria que la dona hagués
mossegat el senglar (acudit una mica vell), però la seqüela dels esdeveniments
ens porta una perla fabulosa: la dona ha denunciat el Parc de Collserola per no
fer els advertiments oportuns de l’existència de senglars potencialment
perillosos. Encara bo que no ha denunciat el senglar, perquè si el troben, el
jutgen i ha de pagar-li indemnització, ja ha begut oli: perdrà tot el poc
patrimoni que deu tenir, pobre bèstia!
La ximpleria humana, que s’incrementa
com més urbanita es torna (només cal que recordeu allò de les campanes de
Banyoles), no té fronteres, i en el cas de les denúncies jo diria que comença a
patir la síndrome de la societat americana. “Aquell malparit em va fotre una
queixalada al cul, però miraré a veure si en trec una picossada que em permeti
pagar-me les vacances al Pirineu l’any vinent.”
I ves que l’any a sobre no se li obri el
cel en forma d’un ensurt provocat per un os (ós, escrivíem abans) que li
permeti denunciar l’espai natural protegit per manca d’informació sobre l’existència
de bèsties potencialment perilloses.
I així anar fent. I cada vespre sortir a
la plaça a veure si baixen els senglars de Collserola i donar-los les sobres
del sopar. Són tan macos!
diumenge, 8 d’agost del 2021
QUE TE VAYA BONITO!
El mateix dia els diaris compartien dues dades: la Unió Europea feia una injecció de 900.000.000 d’euros a la Generalitat i el Barça reconeixia un deute de 500.000.000 d’euros en el darrer exercici econòmic.
A mi, les xifres monetàries que excedeixen les quatre xifres em fan ballar el cap, per tant no em puc ni imaginar el munt de calés que representen aquestes dues dades. Però sí que soc capaç de comparar-les. I m’esgarrifo. Al govern li plouen un grapat de milions que necessita més que la pluja que no cau aquest estiu i sembla que podrà usar-los per resoldre misèries de la pandèmia i encarar el futur amb un cert respir. El Barça ha dilapidat la meitat d’aquesta quantitat en fitxatges i sous inflats de futbolistes mediocres, sous de tècnics i assessors de dubtosa competència, comissions, celebracions diverses... I no passarà res?
Encara bo que han renunciat a renovar en Messi, perquè les quantitats de què parlaven haurien de ferir la consciència de qui ho proposava. Per cert, parlant d’aquest personatge que ha donat tantes alegries al Barça, si comptéssim a quant surt cada una d’aquestes alegries en forma de trofeus, potser ens miraríem les coses d’una altra manera.
Ja ho sé, ja ho sé, no n’hi ha cap d’altre com ell, és el millor i se l’ha de pagar pel que val, diuen. Realment val tant? Realment el personatge en qüestió, en un gest d’agraïment cap al país i al club que li han donat tot, ateses les circumstàncies actuals, s’avindria a jugar de franc si convingués, per tant no cal posar-lo en un altar, més aviat dir-li “Bon vent i barca nova!”
I encara una darrera qüestió que fa dies que em balla pel cap. D’aquí a un any sentireu en Messi parlant en francès. Aquí, tot i viure-hi dues dècades llargues, no li hem sentit dir ni un mot en català. Jo diria que en això de la llengua caldrà començar a canviar d’estratègia.
diumenge, 1 d’agost del 2021
LLIBERTAT INDIVIDUAL I RESPONSABILITAT SOCIAL
Vagi per endavant el meu respecte per
tots els plantejaments creences i actituds personals, fins i tot per aquells
que no comparteixo ni compartiré mai, però l’expressió de llibertat és sagrada.
Si dic això és perquè també em van ensenyar, digueu-me xaruc, que la meva
llibertat mai no seria completa perquè s’acabava tot just allà on començava la
de l’altre amb qui havia de conviure.
Sembla com si s’anés estenent la moda de
declarar-se antivacunes fent servir moltes i diverses argumentacions, algunes
de les quals ja s’usaven amb més o menys encert pels antivacunes que feien
voleiar aquesta bandera mentre s’aprofitaven de la vacunació de la resta de
mortals per poder sobreviure a les malalties contra les quals es negaven a
protegir-se.
En l’actualitat, crec que negar-se a ser
vacunat, tot i que deu ser un dret individual inalienable, és d’una
irresponsabilitat social aclaparadora, una mostra d’insolidaritat flagrant i
una manca d’empatia deplorable.
Sense vacunes, què hauria passat a les
residències de gent gran? Ja no recorden la primera onada que es va emportar
per davant milers d’avis? Com interpreten l’evidència que ara el virus s’està
acarnissant entre les persones més joves, les que encara no s’han vacunat
convenientment?
Penso que la determinació del president
francès d’exigir-la per poder accedir a qualsevol esdeveniment de més de 50
persones, per pujar a un tren o a un avió, és molt encertada. Penso que és d’aplaudir
que exigeixi al seu personal sanitari la vacunació a risc de quedar-se sense
paga a partir de setembre.
Com es pot permetre que tot un grup d’avis
d’una residència s’hagin hagut d’aïllar pel positiu d’una treballadora que es
va negar a vacunar-se? Insisteixo: una cosa és la llibertat individual i l’altra
la responsabilitat social, la solidaritat i l’empatia que hauríem de mostrar
els ciutadans d’una societat democràtica.