dissabte, 21 de novembre de 2020

UNA RONDALLA

 (A propòsit de la nova llei Celaá)

RONDALLA PER A INFANTS DESORIENTATS

Es veu que una vegada hi havia un país que portava més de quaranta anys governat per una mena d’ogre que tenia tothom atemorit, que només escoltava els qui li reien les gràcies, que havia fet pintar totes les escoles de color gris, i qui gosava aixecar la mà per preguntar alguna cosa acabava de cul a la presó.
Però s'esdevingué que l’ogre la va palmar, i aquells que l’envoltaven, i que de fet eren els que remenaven les cireres, van voler fer veure que canviava la fesomia i el tarannà del país i van pintar les escoles de color blau cel. Tothom estava content i pensava que la vida els somriuria podent triar qui els manava cada quatre anys. Però vet aquí que van canviar els manaies i van decidir que pintarien les escoles de verd, i que els llibres també durien les tapes verdes, i que els nens i nenes portarien bates de color verd.
El color va durar amb prou feines quatre anys, perquè van passar a manar els qui volien que les escoles fossin grogues i ho van canviar tot. Els mestres deien que, si almenys conservessin algunes parets dels antics colors, no els resultaria tan feixuc haver-se d’acostumar a tant de canvi cada dos per tres, però no els van pas escoltar.
Els manaies que els van succeir van voler que les escoles, els llibres, les bates i les pilotes fossin de color vermell, i ja els teniu canviant-ho tot una altra vegada, sabent ara ja de segur que la moda duraria quatre dies, els que trigarien a canviar de capitost.
Dit i fet, al cap de tres anys, dia per dia, els van dir que ho farien tot de color taronja, que s’assemblava més al vermell i no els costaria tant, però el rebombori va ser el mateix.
A tot això, els mestres ja tenien la mosca rere l’orella i es malfiaven de tots els qui feien discursos sobre com havien d’ensenyar a llegir i escriure a la mainada, i de com els havien d’ensenyar a calcular, i de com els havien d’explicar el que era el món. Per això, quan els van dir que havien de pintar les escoles de color marró, hi van posar molt mala cara i van amenaçar de pintar-les de negre i dir-los que s’havia acabat el bròquil, però no es van arribar a posar d’acord i els manaies van sortir-se amb la seva.
I vet aquí que va arribar una epidèmia que els va fer tancar les escoles durant una bona temporada i els mestres des de casa feien el que podien, cadascú des de l’habitació que més li abellia i que lluïa el color que a ell li semblava, tot plegat un bon desori.
Quan van tornar a obrir les escoles, tot just ara fa quatre dies, pensaven que retrobarien el color marró a què estaven mig avesats, però els que ara manen han trigat ben poc a decidir que han de tornar a canviar-ho perquè no els acaba d’agradar el marró i resulta que la mainada se’ls ensopeix.
Han decidit que les escoles seran de color violeta a partir del curs vinent. Com que ja no hi ha llibres per canviar-los el color de les tapes, han determinat que els ordinadors i les tauletes també tindran aquest color. De les pilotes ja no en parlen, perquè es veu que tot serà virtual. Ah!, i es veu que deixaran a lliure elecció de cada família el color de les bates.
Als mestres ningú no els ha demanat què en pensen, però n'estan tan tips que ja no els fa res. Al cap i a la fi fa anys i panys que estan acostumats a fer tot el que poden sense escoltar gaire els qui manen i fan discursos, perquè podria perillar seriosament el seu enteniment, i llavors sí que aquest país tindria un seriós problema.

dijous, 19 de novembre de 2020

UNA ALTRA PAUSA A L'ABECEDARI

 

UNA CAPÇANA, SISPLAU

Té una certa tendència a ensopegar de cap als llocs més inversemblants. La causa podria radicar en el fet que la seva alçada es troba una mica per sobre de la mitjana de la gent del país, però em temo que té més a veure amb el fet que els anys li han acabat conferint una tendència a acotar el cap, com si el nas li pesés més del compte, ja m’enteneu. Encara bo que s’ha anat acostumant, desproveït com va de coixí capil·lar, a portar sempre una gorra, que en temps de fred acostuma a ser de llana gruixuda i esmorteeix una mica els patacs. Per això, quan van reformar la cuina de casa i el fuster els va aconsellar que als armaris de sobre la pica hi poséssim portes basculants en vertical, va veure el cel obert en adonar-se que suprimia un punt potencial de risc de patacades imprevisibles al front o a la clepsa. Llàstima que la seva dona tingui per mal costum aixecar les portes dels armaris només fins a mitja alçada, un vici que sol generar conflictes familiars quan els toca compartir l’espai de la cuina. Ep, però no us penseu pas que sigui el perill més gran al qual hagI de fer front. Aquesta setmana s’ha cuidat obrir la clepsa amb el marc de la porta del cotxe mentre aspirava la tapisseria dels seients; porta un nyanyo al front resultat de l’impacte contra la cantonera de la campana extractora quan es va atansar a l’olla que feia la xup-xup per comprovar l’estat de cocció; i aquest matí ha impactat de ple cocoronell contra un prestatge que sembla haver estat instal·lat única i precisament per fer-li la guitza. Definitivament, li cal una capçana.

divendres, 13 de novembre de 2020

UNA PAUSA A L'ABECEDARI

 Això d'anar escrivint un sonet cada dia resulta força feixuc. Començo a estar tip de mètriques i rimes. Em prendré la llicència de fer mitja part. Mentrestant, un microrelat nou: 

MASSA MASSA MARE

(Amb una especial dedicatòria a en Quim Sañé que em va ensenyar a estimar el pa de veritat)

El teletreball l’obliga a restar a casa més temps del que hi seria per gust i costum, però a banda de passar-se unes quantes hores davant la pantalla de l’ordinador, de vegades renegant per la minsa velocitat amb què rep i envia les dades que tracta i remena, ha cregut oportú destinar més temps a tasques d’aquelles anomenades relatives a la llar, com és ara l’elaboració d’aliments que acostumen a comprar al supermercat o a les botigues del barri, i ha decidit que a partir d’ara es faran el pa a casa. Ha anat al forner, més bon amic que proveïdor després de tants anys de relació comercial diària, perquè li proporcionés massa mare a fi d’aconseguir un resultat més professional. El forner l’ha advertida que només en posi cinquanta grams per quilo, ni un de més, perquè és molt potent i li podria descontrolar el procés de fermentació, sobretot si també hi afegeix llevat. Més contenta que un gínjol, en arribar a casa s’ha arremangat disposada a enfarinar-se com un flequer de veritat. A l’hora de pesar la massa mare ha buscat la petita balança de cuina per mesurar amb precisió la quantitat exacta, però no hi ha hagut manera de trobar-la enlloc. “On coi devem haver-la entaforat?”, s’ha demanat, i ha optat per fer el pes a cop d’ull. (...)

Quan en Martí ha arribat a casa a migdia, s’ha estranyat que la seva dona no respongués a l’habitual salutació: “Ja sóc aquí!”. Una estranya sentor un pic àcida surava en l’ambient de la llar i l’ha adreçat a la cuina on l’esperava un espectacle dantesc: una immensa massa blanquinosa cobria tota la taula de la cuina vessant fins arribar al terra de gres on es començava a escampar. Per una de les vores de la matèria precipitada treia el nas la punta d’una de les sabatilles blaves que la seva dona usa en les activitats domèstiques. “Mercè!”, ha cridat mentre s’apressava a esparracar la massa de la part alta per alliberar-li el cap a fi que pogués reprendre la respiració. Ha estat debades, perquè el més petit estrip en la superfície flonja i elàstica es tornava a tancar en pocs segons. Esverat, ha optat per trucar al 112, confiant que, més avesats que ell a tota mena d’emergències, sabran trobar una solució per sortir de l’atzucac.


dijous, 5 de novembre de 2020

SONET 3

 ABECEDARI (C)

Contemplo el parc, abocat al balcó,
veig la dotzena de vils capsigranys
que no respecten cap llei ni raó
mentre em recorden els greus averanys.
 
Com si no res els hagués de passar,
sense una minsa subtil protecció,
suen, s’esforcen i es deixen anar,
fan cabrioles i competició.
 
Cada esbufec del seu ferm alenar
llança al voltant tot un núvol viral
que sura en l’aire per contaminar
 
cossos veïns que no temen cap mal.
Ai, perdoneu, que no puc senyalar
cap col·lectiu en aquest temporal! 

dimarts, 3 de novembre de 2020

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

El dia 21 de març d’aquest any vaig publicar el primer microconte de confinament. Estava disposat a escriure’n un per dia i ni jo mateix no acabo de creure’m que n’arribés a redactar 50. Vaig plegar perquè se m’havien acabat les idees.

El 10 de maig vaig començar una altra sèrie: em vaig proposar escriure cada dia un poema minimalista (haikú, tanka) i presentar-lo il·lustrat, que sempre és més agradable. En vaig arribar a confegir una cinquantena fins que, amb l’aixecament parcial del confinament pels volts de Sant Joan ho vaig deixar córrer perquè se’m feia pesat.

El 9 de juliol, potser perquè trobava a faltar l’obligació diària d’escriure, vaig començar la sèrie “Bestiari d’Osona” que vaig mantenir fins el dia 26 d’agost, després d’haver-me divertit d’allò més dedicant un haikú o una tanka a cada un de 50 dels animalons que podem trobar per la nostra terra.

L’endemà mateix, el dia 27 d’agost, vaig començar una nova sèrie de 30 microrelats de postconfinament que em va durar fins el 27 de setembre, quan em vaig adonar que s’esgotaven els temes que podia tractar i començaria a plagiar-me a mi mateix.

Llavors se’m va acudir treballar cada dia una locució o frase feta d’aquestes que usa el llenguatge col·loquial, que és el registre lingüístic més ric, amb la intenció de recordar-les i que no es perdin enmig d’aquesta mena de dialecte “catanyol” que ja ens ha envaït. Des del 28 de setembre fins ahir, he anat traient un text diari i durant aquest temps he usat fins a 113 locucions i frases fetes. És ben bé que tinc poca feina, si m’he dedicat a comptar-les.

Si no vaig errat de càlculs, porto 215 dies pràcticament consecutius escrivint alguna cosa i compartint-la amb vosaltres. Em sembla que continuaré. Demà començaré una nova sèrie que amb el títol d’ABECEDARI contindrà 26 sonets, cada un iniciat amb una de les lletres del nostre alfabet. Hem de tirar de reptes si no ens volem engorronir. Tindrem temps per anar-ne parlant.

El que us deia: QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA.


diumenge, 1 de novembre de 2020

FRASES FETES EXEMPLARS, 35

 SABER EL PA QUE HI DONEN

Ara que ja portem un cert temps comprovant la reacció furibunda de la caverna mediàtica, l’abast dels insondables poders a l’ombra d’aquest estat pseudodemocràtic, i la capacitat repressiva d’uns cossos de seguretat que paguem entre tots, però que només protegeixen als altres mentre ens estomaquen de valent; podem dir que ja “sabem quin pa hi donen”. El problema que hauríem de plantejar-nos de seguida que puguem és si ens agrada seguir menjant pans com hòsties o preferiríem de tant en tant poder menjar tortell d’Olot, d’aquell de can Carbasseres. I la resposta és ben senzilla, em sembla.

Ara bé (faré la gràcia fàcil de dir que “vol dir moro” encara que fereixi susceptibilitats), toca fer-se la pregunta: Com aconseguim l’anhelat tortell? Fem la carretera de la costa de la Salut? Agafem els túnels de Bracons? Agafem l’Eix Transversal i anem a fer la volta per Anglès? L’encarreguem i que ens el portin? Hi ha vies més directes, hi ha carreteres amb revolts que maregen, hi ha rutes que passen per massa comarques, si ens el fem portar ens costarà un ull de la cara... Ep, i tenim dies que no podem sortir del nostre municipi. Tot un dilema! Però que consti que ningú no vol menjar pans com hòsties.

FRASES FETES EXEMPLARS, 34

 SER MÉS LLARG QUE UN DIA SENSE PA

Una altra referència a aquest aliment bàsic de la nostra cultura que es tenia poc menys que com a sagrat. Potser alguns recordareu com els pares i avis, abans de llescar el pa, hi feien el senyal de la creu amb la ganiveta, demostració  inequívoca de la relació que establien, des de la seva religiositat un punt supersticiosa, entre un aliment bàsic i la simbologia que els havia inculcat l’església. Sigui com sigui, llençar un crostó de pa era pràcticament un pecat i se n’aprofitaven fins les darreres engrunes. En fi, que no es concebia la vida sense aquest aliment que ja coneixien al Neolític, d’aquesta necessitat en ve l’expressió. I avui em serveix per dir-vos que això que estem vivint “s’està fent més llarg que un dia sense pa”. Si miro enrere i penso que a mitjans de març crèiem que seria cosa de quatre dies, m’esgarrifo. Si torno a començaments d’estiu i penso que per Sant Joan vam poder fer la primera trobada de la família al complet i  confiàvem que ja anàvem per bon camí, em poso de mala lluna. Si em planto a mig estiu i recordo que aquesta merda va començar senyals de rebrot, m’emprenyo. Si reculo a començaments de setembre amb tota la lletania de consells i bons auguris de començament de curs, trec foc pels queixals. Si miro tan sols dues setmanes enrere, ho veig tot força negre. Si penso en les festes de Nadal, comptant que el cerimonial del tió és de les poques tradicions que encara ens ajunta tots al menjador de casa, em desanimo... En fi, allò que us deia, que “s’està fent més llarg que un dia sense pa”.

FRASES FETES EXEMPLARS, 33

 NECESSITAR-HO COM EL PA QUE ES MENJA

Vist tot el que ha estat passant les darreres setmanes, amb advertiments, propostes, contrapropostes, globus sonda, crítiques, decisions, contradecisions, opinions contraposades, desqualificacions velades... hom arriba a la conclusió que hi ha una colla d’incompetents que juguen, cadascú d’ells, a fer veure que els incompetents són els altres. Mentrestant nosaltres, (ves si tenim cap altra opció!) entomem els seus consecutius decrets amb més paciència que Job confiant que la justícia divina, o la casualitat, o el que sigui que es trobi per damunt d’ells, acabi tornant a posar les coses al seu lloc. Cal que ens arribi una sola veu, tant li fa que tingui més o menys raó, que estigui més o menys equivocada, però una de sola, si us plau, que potser li acabarem agafant la confiança que hem perdut després de mesos i mesos de comprovar com es mouen a les palpentes. Ho necessitem més que el pa que ens mengem!
Hi ha una altra cosa que necessitem amb la mateixa urgència, però ara mateix, a la vista de com està el pati polític d'aquest país, no sé si tirar pel dret cap a la independència no seria sortir del foc per anar a caure a les brases.