FALLAR MÉS QUE UNA ESCOPETA DE FIRA

Tot i que em sembla que és una traducció força directa de la llengua castellana, aquesta frase feta sempre m’ha fet molta gràcia. Suposo que encara recordeu quan per les festes majors dels pobles venien atraccions diverses i, a part de la tómbola, els “cavallitos”, els autos de xoc i el tren de la bruixa, sempre hi havia la parada de tir amb escopetes d’aire comprimit. Hi havia dues versions de punteria: fer caure boles d’un suport rodó o trencar escuradents fixats en una barra. No recordo haver aconseguit mai ni un regal dels que oferien.
“Noi, aquesta moto falla més que una escopeta de fira. Potser que la facis mirar per algú que hi entengui.”

FER CARA DE POMES AGRES

Aquesta frase feta encara es fa servir força, però em fa gràcia comentar-la. Significa fer mala cara, tant pot ser per amargat com per preocupat o per malalt... Suposo que si un fa un mossec a una poma agra deu fer algun rictus desagradable, i d’aquí en ve aquesta expressió.

“A aquest n’hi ha passat alguna de grossa. No veus quina cara de pomes agres que fa?

AIXECAR LA LLEBRE

Significa despertar l’atenció sobre algun afer que interessa, amb la possibilitat que altres se’n puguin aprofitar. També s’aplica al fet d’iniciar un tema de conversa que interessa als assistents però ningú no gosa encetar-lo.

“Apa, aquí! En Manel ja ha aixecat la llebre. Com se li acudeix treure el tema de les càmeres de vigilància? Ara sí que anirem tard a dormir.”

FEINA FETA NO TÉ DESTORB

Una frase que acostumen a dir els qui no deixen res per a l’endemà, aquells a qui els agrada avançar feina perquè en cas contrari no estan tranquils. És de les poques frases que no cal interpretar en sentit figurat. Quan la feina està enllestida, no hi haurà cap entrebanc que et privi de fer-la.
“Ja està, feina feta no té destorb. Ara ja podem marxar tranquils cap a casa perquè sé que els encàrrecs de demà a la tarda estan tots preparats.”

TROBADA D'ESCRIPTORS A GURB

Per tercera vegada, i en aquest cas ampliada a tota la Catalunya Central, hem fet la trobada d'escriptors a l'Ajuntament de Gurb. Es tracta d'una trobada entranyable que ens permet comentar la nostra realitat amb tota una colla de persones del gremi de lletraferits de l'espai geogràfic més immediat. Aquesta iniciativa és digna d'aplaudir i desitjar que perduri en el temps i, sobretot, que no se n'apropiï algun municipi important. Que la trobada sigui precisament a Gurb dona vida i personalitat a la Catalunya rural.

FER UN NEGOCI COM EN ROBERT AMB LES CABRES

Es diu quan un negoci no ha sortit bé o no se n’ha tret el rendiment que s’esperava. En tot cas, es veu que el tal Robert canviava dues cabres negres per una de blanca, tot i que hi ha qui ho explica a l’inrevés. Sigui com sigui, el negoci era completament ruïnós.
“Amb aquesta partida de pomes farem un negoci com en Robert amb les cabres. La meitat han sortit macades i no es poden vendre.”

SER CALENT QUAN SUA

Es diu d’una persona que és imprevisible en les seves reaccions, en les seves opinions, de qui mai saps per on et sortirà.
“No en fotis cas d’aquest. És calent quan sua. Tan et pot respondre amb una abraçada com engegar-te a dida.”

ACCÈSSIT AL PREMI DE NARRATIVA "Joan Cid i Mulet"

Ahir vam anar fins a Jesús (EMD de Tortosa) per assistir al lliurament dels premis de narrativa "Joan Cid i Mulet" que convoca anualment l'Associació de Veïns Jesús Catalònia. El relat que hi havia presentat titulat "Captard a La Solana" va merèixer un accèssit, un reconeixement que agraeixo de tot cor i que m'anima a seguir escrivint, sobretot ara que les urgències de la feina a l'escola fa anys que han desaparegut. Comentar també que el premi va ser per a en Jordi Salvans de Viladrau a qui felicito de tot cor. Aprofito per agrair l'acollida, el tracte dispensat i les mostres d'afecte rebudes durant l'acte literari durant el qual vam poder compartir vida i opinions amb moltes de les persones assistents. 

EMMASCARAT PER UNA PAELLA BRUTA

S’acostuma a dir quan s’ha rebut algun mal o algun perjudici d’una persona de qui ja ens podíem esperar una actuació contrària al que ens calia. També es pot usar per referir-nos a una persona que ens critica per haver fet malament alguna cosa que ella segur que ho hagués fet pitjor. Ara imagineu una paella de les d’abans, d’aquelles de ferro que la part exterior lluïa una capa de greixos cremats de gruix considerable. Quedava clar que si la tocaves t’emmascaraves.

“Si has de ser emmascarat, sempre serà per una paella bruta. Mira que m’ho havien dit que no era gaire de fiar, però m’ha semblat que li podia donar una altra oportunitat.”

EL SABATER ÉS EL MÉS MAL CALÇAT

En castellà dirien “en casa del herrero, cuchillo de palo”. Fa referència a què molt sovint aquell a qui se li reconeix una habilitat, una virtut, una destresa, resulta ser qui menys l’aprofita. Això no ens ha d’estranyar perquè si et passes tot el dia reparant aparells electrònics, per exemple, la darrera cosa que desitges en arribar a casa és reparar la tele que s’ha espatllat.

“Miquel, d’aquesta setmana no passa que pintis el rebedor. Quina imatge estem donant als qui ens visiten? Tu et refiaries d’un pintor que té casa seva en aquestes condicions? És ben cert allò que diuen que el sabater és el més mal calçat.”

DEMANAR O PROMETRE LA LLUNA EN UN COVE

És com dir que demanes o promets un impossible, que no toques de peus a terra. Això em permet parlar-vos de la llegenda que dona nom als torellonencs: “pescallunes”.
Es veu que un noi de Torelló una mica ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila un vespre de cel ras i transparent va veure una lluna plena exuberant, atractiva com mai, que es reflectia perfectament a les aigües encalmades del Gorg del Saule, cap a les palanques del Ges, i en va quedar tan enamorat que va decidir, aprofitant que no el veia ningú, atrapar-la dins un cove. Va anar fins al molí a buscar-ne un i es ficà de peus a l’aigua fins arribar al mig del gorg; va enfonsar el cove a l’aigua i, quan la lluna era dins el cèrcol, va extreure el cove, però la lluna esmunyedissa se li va escapar pels forats. Ho va repetir un munt de vegades fins que un altre tocatardà tafaner i burleta li va cridar: “Apa, pescallunes, deixa’t de fantasies i ves-te’n per feina que al molí t’esperen.”

“Per aconseguir el seu propòsit, va prometre-li la lluna en un cove, però no es va deixar ensarronar perquè no era la primera vegada que s’hi trobava.”

ET CONEC HERBETA QUE ET DIUS MARDUIX

Es tracta d’una frase feta per expressar desconfiança cap a algú de qui no ens refiem.

“Et conec herbeta, que et dius marduix. Et penses que me la fotràs doblada? Fa anys que ens coneixem, xicot!”

“Que te conec, que eres músic” és l’equivalent en valencià. Aquesta té un relat curiós al darrere. Es veu que a un xicot valencià que no havia sortit mai de casa li va tocar d’anar a fer aquella cosa inútil del servei militar. A banda que no havia parlat mai en castellà, el pobre xicot anava més perdut que un pop dins un garatge. Un militar de graduació el va escridassar: “Soldado, ¿no sabe usted que tiene la obligación de saludar cuando pasa un oficial?” i li va assenyalar els galons i la gorra de plat perquè s’hi fixés, i va reblar: “¡Que sea la última vez! ¡A la pròxima al calabozo!”. Des d’aquell moment, el pobre noi es passava el dia mirant a banda i banda per si de cas es topava amb algun oficial. En passar davant d’un edifici, va veure’n sortir un munt de gent uniformada i tots amb gorra de plat. Es va plantar al seu davant, i vinga saludar-los militarment a tots. Aquella gent se’l mirava i se sorprenien, fins que un d’ell li va dir: “Xe, tu per què ens saludes així?” i ell va respondre: “M’han dit que he de saludat sempre que passe un oficial i com que porteu gorra de plat...” “No, home, no, a nosaltres no cal que ens saludes, som músics!” El pobre xicot va agrair la informació i va pensar que no faria mai més el ridícul. L’endemà va topar amb un paio d’uniforme i gorra de plat i va passar sense saludar-lo. L’oficial el va fer parar a l’acte i el va escridassar: “¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!” I el pobre soldadet va somriure, va pensar que no cauria en el parany i, mentre li picava l’ullet, li va contestar: “Que te conec, que eres músic.” I efectivament el van enviar un mes al calabós.

DORMIR A LA PALLA

Indica que no s’està al cas d’algun problema o mal que ens pot afectar, és a dir que expressa ingenuïtat, innocència, ignorància... Segon Joan Amades, aquesta expressió ve de quan els nois deixaven el recer de la mare i anaven a jeure a la pallissa fins que es casaven.

“Que no ho veus que et dallen l’herba sota els peus? És ben bé que dorms a la palla!”

DE PIC O DE PALADA

Sembla que aquesta expressió té el seu origen en la feina dels miners, per la raó que hi consten les dues eines bàsiques del seu ofici. Significa “d’una manera o altra”, però també l’he escoltada amb el sentit “de grat o per força”, “tant si vols com si no vols”, “tant s’ t’agrada com si no”.
“Mira que m’hi he resistit tant com he pogut, però soc conscient que de pic o de palada acabaré fent-ho.”
Per cert, algú recorda el joc de la imatge? Se'n diu bòlit, però a València s'anomena "pic i pala" i sembla que té els seus orígens a la Grècia clàssica, tot i que se'n troben variants a l'Afganistan i al Pròxim Orient.

SER DE LA PELL DE BARRABÀS

Es diu de qui és mala persona, de qui sempre mostra una conducta dolenta, violenta, antisocial. També es diu “ser de la pell de Satanàs”. Per als qui no vau haver d’estudiar el que anomenàvem “Història Sagrada”, us recordaré que el tal Barrabàs era un assassí empresonat a Jerusalem i condemnat a crucifixió. Durant la Pasqua jueva, Pilat tenia per tradició indultar un pres condemnat a mort per aclamació popular. Es va oferir a la gent reunida la possibilitat d’alliberar Jesús, però la gernació va clamar l’alliberament de Barrabàs. En tot cas, està comprovat que un 4% dels homes són completament amorals, per tant candidats a ser de la pell de Barrabàs.
“Jo no sé què més fer amb aquest vailet. Ni reflexions ni càstigs no li han fet cap mena d’efecte i segueix comportant-se com un delinqüent. És de la pell de Barrabàs.”

DE DESAGRAÏTS, L’INFERN N’ÉS PLE

És un bon comentari per fer a qui rebutgi alguna cosa que li oferiu de bon grat o a qui, després de rebre algun favor, fa com si li passessin un fanal pel cul, és a dir que no dona cap mostra d’agraïment. Es tracta d’una altra frase feta amb referències religioses, de les qual el nostre nivell col·loquial n’està ple. 

“Mira que he procurat ajudar-te en tots els entrebancs que t’has anat trobant. Em pensava que com a mínim rebria una mica de reconeixement. Saps què et dic? Que de desagraïts l’infern n’és ple.”

COSTAT MÉS EL MALL QUE L’ENCLUSA

Es quan per aconseguir alguna cosa, ens resulta molt més difícil i complicat el procés, que no pas els resultats, que no compensen els esforços realitzats. A Lleida diuen “costar més la salsa que els cargols”. Ja podeu imaginar la raó d’aquesta referència als gasteròpodes. En tot cas, queda clar que per mida i material ha de ser més cara una enclusa que no pas un martell.
“Si m’haguessin dit que em costaria tant de temps i calés canviar el terra del garatge, no m’hi hauria posat. Al final m’ha costat més el mall que l’enclusa.”

CÓRRER MOLT I NO ATRAPAR RES

Segur que tots teniu la imatge d’algú que va sempre atabalat i no soluciona mai res, que no se’n surt amb la feina. Doncs es tracta precisament d’això. Mal va quan veus algú que a la feina va esperitat, segur que a l’hora de la veritat fa la meitat que els altres, i la majoria de les vegades amb resultats no prou satisfactoris.
“Aquest es passa tot el dia voltant pel taller com si anés a apagar foc, i la veritat és que de feina ben poca.”

CRIDAR OUS A VENDRE

Quan una cosa ja ha estat determinada i no s’hi pot fer res. Quan és inútil demanar ajut en algun afer. Suposo que deu venir del fet que qui més qui menys tenia mitja dotzena de gallines, encara que fos a la galeria del pis, que els proveïen d’ous per al propi consum. Això feia que aquest producte no tingués gaire sortida al mercat, de manera anunciar-ne la venda fos completament en va.
“Ja pots cridar ous a vendre! Que no veus que ho tenen tot amanyat? Et sembla que algú d’aquests et farà cas?”

CANVIAR PETS PER MERDA

Té el mateix sentit que “sortir del foc per caure a les brases”. Com que als catalans els temes escatològics ens encanten, hi ha un munt de frases fetes que contenen termes d’aquesta mena. En aquest cas, té el significat de fer un mal negoci, sortir-hi perdent en un afer i acabar pitjor que no estàvem. 
“Em van dir que aquest model de cotxe era molt millor i que no em portaria els maldecaps de l’altre, però de moment diria que he canviat pets per merda.”

BEURE’S L’ENTENIMENT

Es diu a algú quan en un determinat moment fa alguna cosa poc assenyada, fora de tota lògica, allò que en diríem una ximpleria o una bajanada. Aquesta expressió encara se sent de vegades, però l’he anotada perquè em fa molta gràcia. Penseu en el seu significat estricte i imagineu-vos algú amb una palla de refresc clavada al cap i xarrupant a pleret.
“Què dius que has fet? Has deixat la feina sense tenir cap oferta de treball? Però que t’has begut l’enteniment?”

ANAR-SE’N EL SANT AL CEL

Ho fem servir per expressar la sensació d’un oblit momentani, d’una fallada de la memòria immediata, com si diguéssim. Vosaltres, especialment els qui no esteu jubilats, potser encara no heu experimentat aquesta sensació, però jo m’hi trobo cada dos per tres. Es tracta, com tantes altres frases fetes, d’una referència religiosa que ens recorda les nostres arrels culturals. 

“He pensat que quan et veiés t’havia de comentar una cosa, i ara no me’n recordo. Se me n’ha anat el sant al cel.”

AGAFAR AMB ELS PIXATS AL VENDRE

Trobar o agafar algú desprevingut, sense que aquest s’ho esperi o pugui preparar-se per la trobada, enxampar-lo in fraganti fent alguna malifeta. També he trobat aquestes expressions sinònimes: (amb el cul a l'aire, amb els calçons abaixats, amb les mans a la cassola, o amb les mans a la pastera). Agafar amb les mans a la massa és un barbarisme, una castellanada, per tant estalviem-nos-la. 
“T’aviso amb temps perquè no voldria agafar-te amb els pixats al ventre.”

DÉU DONA FAVES A QUI NO TÉ DENTS PER ROSEGAR-LES

Es diu de la persona que no sap o no pot aprofitar les oportunitats i les facilitats que li arriben. És una manera molt expressiva de dir a algú que disposa d’una cosa que no pot gaudir i que faria un bon profit a algú altre. Les variants d’aquesta dita són múltiples i la podeu sentir amb dents en lloc de queixals i garrofes en lloc de faves. Fins i tot “Déu dona nous a qui no les sap trencar.” 

“Has vist quin bé de Déu de terrassa? Doncs resulta que mai no hi surten, no la fan servir per a res. És ben bé que Déu dona faves a qui no té dents per rosegar-les.”

CANVIAR-SE DE CAMISA

Es diu de qui canvia sovint d’opinió, generalment per una qüestió d’interessos personals. Específicament s’aplica als polítics que canvien fàcilment de partit. Hauríem d’evitar parlar de “canviar de jaqueta”, que és l’expressió castellana. Posaré l’exemple de Juan Carlos Girauta, que de jove havia militat en partits d’ultraesquerra, més endavant al PSC, després al PP, últimament a Ciutadans i ara definitivament a VOX. Ha aconseguit completar tot l’arc parlamentari.

“No li importa canviar de camisa. De fet l’únic que li interessa és estar sempre del costat dels qui governen.”

ANAR A FER CAURE PEDRA

Es deia sobretot parlant del jovent quan s’ajuntava amb la voluntat de passar-ho bé o fer alguna animalada, però ara fa temps que no sento aquesta frase feta que deu tenir els seus orígens en la meteorologia, per allò que la pedra causa sempre algun mal. 

“Quina por que em fan quan s’ajunten! On deuen anar a fer caure pedra avui?”

ALLÀ ON CAGA DEIXA LA MERDA

Es diu de qui és desmanegat, que no endreça res al seu lloc, que tot ho deixa tirat al lloc on ho ha fet servir. Haig de reconèixer que a força d’anys de sentir-me dir això, ara m’he tornat més endreçat, però sovint m’adono que després de fer qualsevol petita reparació d’aquestes que sempre tinc pendents a casa, descobreixo que m’he oblidat de desar el tornavís o les alicates o qualsevol altra eina, i m’afanyo a tornar-la al seu lloc abans no se n’adoni la Dolo, altrament encara m’ho hauria d’escoltar de tant en tant. 

“És ben bé que allà on cagues deixes la merda! Què et costaria tornar les eines a lloc quan acabis la feina?”

ANAR AMB UN ESCLOP I UNA ESPARDENYA

Tot i que sembla que també es fa servir amb el sentit d’anar malforjat, descurat en el vestit, a casa sempre l’hem fet servir per indicar que no disposem de tots els mitjans que caldria per poder realitzar una tasca de forma correcta. D’altra banda, això d’anar amb un esclop i una espardenya (o una sabata i una espardenya) a mi m’ha anat bé per esmolar l’enginy, sobretot a l’hora de fer petites reparacions a les quals estic acostumat i per a les qual no disposo mai de totes les eines imprescindibles. O és que vosaltres no heu soldat mai amb estany posant roent un tornavís als fogons de la cuina? 

“Noi, no sé pas com ens ho fem, però sempre anem amb un esclop i uns espardenya. Quan arribarà el dia que no haurem de patir per tenir tot el que ens calgui?”

ANAR-SE’N EN ORRIS

Tot i que semblaria que aquesta expressió es va crear a partir d’horreum (graner) o bé de l’orri, que és el lloc on munyen les ovelles, segur que té més a veure amb “anar en orri un vaixell”, que significa navegar amb vent fort i mar grossa, quan els cops de mar esbandeixen la coberta. Ho fem servir per expressar que algun pla ha fracassat.
"Havíem pensat fer la travessa d’Ull de Ter fins a Núria, però en Marcel es va torçar el peu i tot se’n va anar en orris. Vam optar per recular cap al refugi.”

BUFAR I FER AMPOLLES

Es diu d’una activitat que resulta molt senzilla i fàcil de realitzar. Aquesta expressió encara es fa servir molt, però m’ha semblat divertit explicar-la.
L’origen és l’ofici de vidrier, per a qui això de fer ampolles era la feina més simple. Penseu en la diferència que hi ha amb fer un porró, un setrill... Des del segle II aC a la Xina i Egipte ja fabricaven ampolles pel sistema de bufament que hem vist als nostres artesans. Consisteix a bufar amb la boca per un tub de més d’un metre, a l’extrem del qual hi ha una bola de vidre en estat pastós; seguidament es posa en un motlle fins aconseguir que s’emmotlli perfectament amb les seves parets. Es fa girar el tub en un moviment ascendent i s’acaba el coll de l’ampolla. Al segle I dC va passar a Itàlia i va revolucionar definitivament la indústria del vidre.
“De la manera que en tens el cul pelat, aquesta feina per a tu serà bufar i fer ampolles.”

AI SENYOR, TANTA ROBA I TAN POC SABÓ, (I TAN NETA QUE LA VOLEN)!

Aquest refrany, la majoria de vegades amb la cua afegida que he posat entre parèntesis, és una exclamació que es pronuncia quan ens referim a tasques molestes, feixugues, amb entrebancs, i poc agraïdes.
 
La Montserrat Roig va escriure un primer recull de narracions amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català l’any 1970 i el va titular “Molta roba i poc sabó” amb un subtítol que feia “i tan neta que la volen”. Aprofito per retre un homenatge a aquesta magnífica escriptora i activista que vam perdre massa d’hora.
 
“Quan va veure aquella muntanya de llibres per classificar i catalogar, va exclamar: -Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!”

ANAR A ESCAMPAR LA BOIRA

Aquesta frase feta tan popular i tan idònia per a la comarca d’Osona significa marxar, sortir a esbargir-se i prendre l’aire. En realitat sembla que té una tradició de bruixeria. Fa referència a un conjur que en temps reculats feien justament per escampar la boira en sentit literal. Consistia en fer caminar la gent sense cap mena d’ordre, rondinant i cridant invocacions i fórmules màgiques amb la finalitat d’esvair la boira que podia arribar a ser molt persistent. Segur que encara recordareu quan a la Plana de Vic ens passàvem dies sencers sense veure el sol. O sigui que si algú t’engega a escampar la boira vol que fotis el camp, que vagis lluny i que no et vol veure. 
“Vinga, ves a escampar la boira que ja en tinc el pap ple, de les teves cabòries. Si em segueixes atabalant, acabarem m
alament.”

AGAFAR LA MALETA DELS QUATRE BECS

Per “maleta de quatre becs” hem d’entendre el farcell fet amb el clàssic mocador de quadres marrons i negres, que nuant les quatre puntes permetia fer un bolic de roba, per exemple. L’expressió fa referència al fet d’haver de marxar d’un lloc de grat o per força, però sense la voluntat expressa de fer-ho.
“El procurador de Can Sargantana era un capellà malparit que tenia el pare entre cella i cella. Tan bon punt va poder, ens va desnonar i per Tots Sants vam haver d’agafar la maleta dels quatre becs.”

TENIR NASSOS

Significa ser prou agosarat per emprendre una acció difícil, però també ser desvergonyit, tenir barra. No es tracta d'una expressió eufemística per a evitar termes més ordinaris com tenir collons, ous o pilotes, sinó que sembla que fa realment referència al nas. Es veu que abans es tenia el nas per un tret expressiu d'un caràcter ferm i una forta voluntat. Un nas important, prominent, rotund, conferia al rostre cert aire honorable i de noblesa (recordeu Cyrano de Bergerac). L'origen d'aquesta creença podria trobar-se en el fet que els gots eren de nassos robustos i pronunciats. Els reis gots i els seus descendents tenien tots aquest tret i, en ser tinguts per un poble noble, es va assimilar la condició a l'apèndix nasal.
“Ara a veure qui té nassos de penjar-li el cascavell al gat, va dir el ratolí que portava la veu cantant.”

FILAR PRIM

L'origen té a veure amb l'art tèxtil de filar, una feina que s'havia de seguir amb molta cura i de forma meticulosa. Com més prim el fil, més delicadesa i meticulositat exigia a l’hora d’elaborar-lo. Ara ho apliquem quan algú és molt remirat i considera tots els detalls fent distincions massa subtils i rebuscades. 

“No cal que fileu tan prim, tot plegat és molt més senzill del que us penseu.”

ANAR COM ANELL AL DIT

Significa anar de manera oportuna, adequada, convenient, perfecta, ajustada. Segurament costaria de trobar un element que s’ajustés tan bé a un altre com un anell al dit, per la necessitat que no faci nosa i també que no balli amb risc de perdre’s. 

“El llibre que em vas deixar m’ha anat com anell al dit. Feia temps que el buscava perquè no n’hi ha cap que retrati amb tanta sensibilitat el que van viure els adolescents de la Lleva del Biberó.”

ANAR D’HERODES A PILAT

És una frase proverbial inspirada en la Bíblia, i aquests dies de Setmana Santa s’escau de comentar-la. Fa referència a Jesús, que amb desig de condemnar-lo, però volent rentar-se les mans d’aquesta responsabilitat, Herodes el va enviar a Pilat. Vol expressar que ens fan anar d’un lloc a l’altre sense donar solució a res. També l’he escoltada amb el sentit que una persona va de mal en pitjor. 
És curiós com aquesta frase va anar evolucionant. Potser pel fet que qui l’escoltava no sabia qui eren els dos personatges esmentats ni recordava l’escena que va provocar aquesta expressió, a Can Sargantana va acabar convertida en “anar de rodes a pilans”. Però en tot cas, la Mercè Rodoreda la feia servir a “Vint-i-dos contes” amb la forma “anar de rodes a pilars”.
“Que si demana-li al pare, que si demana-li a la mare... M’esteu fent anar d’Herodes a Pilat.”

QUE DÉU ENS AGAFI CONFESSATS!

Es tracta d’una exclamació davant d’un problema molt gran o una situació a la qual ni hi veiem solució. Òbviament té el seu origen en la religió catòlica que es troba a la base de la nostra cultura i dona peu a múltiples locucions, refranys i frases fetes. En sentit propi significaria, que si Déu ens ve a buscar (a l’hora de la mort) tinguem tots els pecats confessats i perdonats. 
“Tal i com estan les coses, a les properes eleccions guanyaran els d’extrema dreta. Que Déu ens agafi confessats!”

SER L’ASE DELS COPS

Diuen que a pagès sempre hi havia un ase propici per a rebre els cops de l’amo. Era “l’ase dels cops”. Ara, les persones a qui sempre els toca el rebre, ja siguin castanyots o feines penoses, qui s'emporta totes les culpes, els reganys i els mals tractes són els actuals “ases dels cops”. I, malauradament, n’hi ha molts.

“Pareu d’una vegada, que ja en començo a estar fart. Sempre soc l’ase dels cops.”

PIXAR FORA DE TEST

Es diu quan alguna cosa no ve al cas, està fora de lloc o fora del to que correspon a la conversa. En tot cas queda clar que té el seu origen en la proverbial mala punteria que acostumem a demostrar els individus de sexe masculí que sembla que no som prou capaços d’encertar el test on hauria d’anar a parar el raig d'orina. 

“Posar-se a parlar de les vacances d’estiu en plena vetlla de l’avi va ser pixar fora de test, ho has de reconèixer!”

PASSAR DE TACA D’OLI

Excedir d’allò que es podria tolerar. El que darrerament s’ha posat de moda dir-ne “ratlles vermelles” que no es poden creuar. En tot cas, la frase sembla indicar que abans el fet d’anar amb llànties d’oli a la camisa devia ser una cosa més acceptable que ara, que un simple esquitx ja provoca haver-se de canviar el vestit. 

“Som amics i ens tenim confiança, però això d’avui ja passa de taca d’oli.”

SER MÉS CURT QUER UNA CUA DE CONILL

Es fa servir sobretot en sentit figurat, quan ens volem referir a una persona de poques llums, amb una intel·ligència limitada. Hi ha una altra fase feta amb el mateix sentit i que també té força predicament, es tracta de “ser més curt que unes mànigues d’armilla.”
“Mira, noi, no sé què més fer. Jo ja l'hi he explicat tres cops. Potser sí que tens raó quan dius que és més curt que una cua de conill.”

CORREM-HI TOTS!

Amb aquesta expressió volem indicar la urgència i el trasbals que suposaria una situació hipotètica causada per un oblit o una despreocupació. Normalment la fem servir amb aquesta projecció de futur i amb una funció clara d’advertiment del que es pot esdevenir. 
“Feia temps que es veia a venir i us havia avisat un munt de vegades, fins que ha passat el que havia de passar. Apa, ara correm-hi tots!

SER EL CUL D’EN JAUMET

Es diu d’algú que no para mai quiet, que és molt actiu i bellugadís. Hauríem d’evitar fer servir l’expressió “ser un cul de mal seient” perquè és una traducció literal del castellà que no té cap mena de tradició en la nostra llengua. D’aquesta expressió en ve el refrany: “Sembles el cul d’en Jaumet que no pot seure ni estar dret.”És probable que l’expressió es basi en un tal Jaumet, un captaire peculiar que tocava el flabiol tot bellugant-se sense parar i que va existir realment.
"Para una estona, que només de veure't ja estic cansat. Sembles el cul d'en Jaumet."

RING-RING

Ja ho sé que no és una frase feta, però aquesta expressió genuïnament osonenca ha caigut completament en l’oblit. Correspon al llenguatge infantil, i feia referència al melic. És ben curiosa aquesta tendència a fer servir eufemismes (dissimulacions) per a tots els elements corporals que el vestit manté protegits i amagats. Penseu només en la llista que podeu fer de maneres de referir-nos als òrgans sexuals, tant masculins com femenins. En aquest cas, potser per allò que aquesta cicatriu que tenim enmig de la panxa té a veure amb la nostra reproducció per mètodes sexuals, la mainada la coneixíem amb aquest nom que fa referència a un botó per fer sonar un timbre. 
“No toquis el ring-ring de la teva germaneta, que encara no el té ben curat.”

FER DISSABTE

Aquesta expressió, que correspon al significat de fer la neteja general de la casa, igual que l’expressió que vaig comentar ahir, té el seu origen a l’edat mitjana, quan convivíem amb jueus que sabeu que són enormement respectuosos amb el “sàbat”, el dissabte, el dia de la setmana que no poden treballar ni en les feines més simples i senzilles. Es veu que els cristians aprofitaven aquest dia per fer neteja general de la casa, com més espectacular millor, amb flassades i estores espolsades des de les finestres. D’aquesta manera deixaven constància que ells no eren jueus, sobretot quan aquests van començar a ser mal vistos. 

“La setmana passada no vam fer dissabte i ja veus com tenim tota la casa, que sembla una cort de porcs.”

FER SALAT

La fem servir per indicar que fem tard, que arribem tard. Contràriament al que se sol suposar, aquesta expressió no té res a veure amb la sal, sinó amb una pregària musulmana. La "salath" era una pregària que feien els moriscos uns quants cops al dia, la primera força d’hora, però no pas prou com perquè els practicants de l’islam, que convivien amb nosaltres fins que els van expulsar a principis del segle XVII, no arribessin tard a les feines del camp. Ja podeu comptar la conya que hi feien la resta de jornalers. En tot cas, també podeu fer servir l’expressió “arribar a misses dites” que és més cristiana.
“Si no t’afanyes una mica, tornarem a fer salat, i ja saps com s’emprenya el teu oncle.”

NO SABER-SE’N AVENIR

És una frase feta que fem servir per expressar que ens estranyem molt d’un fet, que ho trobem extraordinàriament contrari a allò que esperàvem. També fem servir l’expressió “fer-se’n creus”. En aquest cas queda clar l’origen religiós de l’expressió, equivalent a senyar-se. Una altra frase amb el mateix sentit seria “deixar de pedra”. Ja ho veieu que el llenguatge col·loquial és enormement ric i ple d’expressions que hauríem de salvar de l’oblit, altrament tots acabarem parlant un català estàndard cada cop més castellanitzat i sense ànima.
“Però si mai no ha faltat a la trobada, en Josep. No me’n sé avenir! Vols dir que no li ha passat alguna cosa greu?”

A DALT MÉS ALT

Aquesta locució que no arriba a la categoria de frase feta me la va recordar ahir la Núria Serrabassa i em va fer gràcia perquè feia molt de temps que no la sentia, amb el que l’havia fet servir de petit quan encara vivíem a Can Sargantana al costat de Sant Francesc s’hi Moria. El jove poeta osonenc Carles Dachs, amb qui comparteixo tasques de jurat als Premis Literaris de Gurb, va guanyar el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal de 2015 amb un poemari titulat “A dalt més alt”, i com que la poesia sembla la germana petita de la nostra literatura, m’ha semblat oportú esmentar-ho. 

L’expressió es fa servir per referir-nos, a les cases de pagès tradicionals, a l’espai sota teulada, el que ara en diríem les golfes, que era el lloc destinat a graner, on s’assecava i es mantenia lliure d’humitats i també protegit de robatoris, el resultat de la collita.

“Pujar els sacs de cinquanta quilos d’ordi a dalt més alt era una tasca d’allò més feixuga, i acabàvem el dia esllomats.”

FER-S’HO VENIR BÉ

Expressa que algú arranja un assumpte d’acord amb el seu interès o per a la seva conveniència. Malgrat tractar-se d’una frase feta que es troba escrita des del segle XIX, resulta que no es troba als diccionaris normatius. Jo la considero molt nostra i hauríem de fer per manera que no es perdés.
“Sempre s’ho feia venir bé per aconseguir que tothom acceptés la seva proposta, i mai no va quedar retratat.”

CAGADA, ROC!

També he sentit “cagada, pastoret!”, i sempre amb el sentit que alguna cosa no ha sortit com esperàvem, és a dir que o bé ens hem equivocat o el resultat ha sigut lamentable. Cagada, Roc! És una expressió molt d’aquesta nostra contrada i ves a saber d’on ve aquesta exclamació. El més probable és que sigui perquè ens agraden els termes escatològics, però el roc del darrere no sé si es refereix a una persona o un mineral.
“Vaig veure la carta de trànsit i vaig pensar: cagada, Roc! Aquest any ja és la tercera vegada que m’enxampen amb el radar. Al final hauré de resignar-me a fer bondat.”

MAL SI FAS, MAL SI NO FAS

També he trobat el refrany: “Tant si fas com si no fas, criticat sempre seràs.” Seria una aplicació evolucionada d’aquesta frase feta que fem servir per indicar que ens trobem en un carreró sense sortida, que no trobem la solució perquè qualsevol cosa que fem o serà perjudicial o bé estem convençuts que sortirà malament. 

“Noi, no sé pas què dir-te. Estàs en un bon atzucac, perquè mal si fas, mal si no fas.”

NO DIR PAS QUE NO

Aquesta frase feta sempre l’he considerada de tarannà gallec, que són especialistes a no contestar res que els pugui comprometre i, si es dona el cas, són capaços de fer-ho formulant-te una altra pregunta.
Resulta que quan volem contestar afirmativament a una proposta, però sense deixar evidència que ens interessa vivament o que ens fa il·lusió, optem per aquesta expressió que, com que nega la negativa, equival a una afirmativa.
“D’això que em proposes de venir uns quants dies a casa teva a la Cerdanya, no et dic pas que no.”

TRENCAR-SE COLL I BARRES

Aquesta expressió sempre m’ha fet molta gràcia. Si ens parem a pensar en el seu sentit propi, la realitat que explica és necessàriament tràgica: trencar-se el coll significa dinyar-la per necessitat i si parlem de barres, no te’n dic res d’aquest os que difícilment es pot enguixar per esperar que torni a soldar-se i poder mastegar els aliments. 
En tot cas, fa temps que no la sento i no l’hauríem de perdre. 
“Baixant amb la bici per aquelles trialeres va cuidar trencar-se coll i barres.”

ARA VE QUAN EL MATEN

Aquesta expressió sempre m’ha recordat el company de butaca que ja ha vist la pel·lícula i no es pot estar d’anar avançant esdeveniments, allò que ens hem malacostumat a anomenar “espòilers”. En tot cas, el sentit figurat ens porta a advertir que en qualsevol procés s’apropa un moment crucial, una situació difícil on hi haurem de posar tota l’empenta si en volem sortir airosos. 

“Portem tot el matí preparant el terreny i fent el forat per plantar-hi el tronc. Ara ve quan el maten. S’ha d’aixecar aquest buscall i només som dos. T’hi veus amb cor o anem a buscar reforços?”

PAGA QUE ÉS GATA

Aquesta expressió se sol usar quan és hora d’afluixar la mosca, una altra de les frases fetes que serveixen per refermar el fet d’haver de pagar, sobretot quan no se’n tenen prou ganes. L’expressió sembla que ve d’una rondalla antiga que explicava com una colla d’estudiants afamats anaven voltant pels hostals de la Plana proveïts d’un sac on hi havien ficat un gat. De tant en tant li clavaven alguna coça perquè l’animal donés senyals de vida. A l’hora de pagar, feien una proposta a l’hostaler: si endevinava què duien al sac, pagaven doble, si no ho endevinava els sortia el menjar de franc. Quan l’hostaler, que havia sentit perfectament miolar el gat, els contestava en aquest sentit, ells deien: “Paga, que és gata!”
“Au va, para de queixar-te i somicar que avui vas granat. Paga, que és gata!”

PAGAR AMB LA CARA

En sentit estricte, deuria ser acostar la cara al datàfon a l’hora de pagar, sense necessitat de treure la targeta o el mòbil, una realitat que no trigarem a veure, perquè es veu que l’iris de cadascú és tan únic com ho poden ser les empremtes dactilars. Però el seu sentit figurat té més a veure amb aquella dita que la cara és el mirall de l’ànima i la podem llegir sense por a equivocar-nos. Altres vegades, també la podem fer servir per expressar que sense paraules ja ens ho han dit tot.
“Aquest només pot fer papers de dolent. Amb la cara ja paga.”
“Has vist quina reacció ha tingut? Amb la cara ja paga!”

SEMBLAR EN PEPITO VA DE CURT

Aquesta és una expressió que jo devia haver sentit cada tardor quan tornava a posar-me els pantalons llargs per fer front a l’hivern glaçat i boirós de la Plana de Vic. El creixement anual obligava la meva mare a desfer la vora dels pantalons i allargar-los un parell de dits perquè tornessin a caure damunt les sabates. Tot això passava quan la roba durava uns quants anys, no com ara que cada temporada fem foc nou dels armaris.
“On vas amb aquests pantalons? Que no veus que ensenyes tot el turmell? Sembles en Pepito va de curt.”

TOCAR-NE DE CALENTS

Aquesta expressió fa referència al fet de disposar de diners físicament i amb una certa abundància, una realitat que amb els temps que corren i tirant de targes de pagament i de crèdit fins i tot per comprar el pa està perdent bona part del seu sentit. Hi ha una altra expressió que pot ser sinònima: “ANAR GRAS”.
“Feia temps que no en tocava de calents, però noi, això d’anar a fer hores a les tardes i cobrar en negre és tota una experiència.”

REFLEXIONS DE JUBILAT, 17

DAMNIFICATS D’ALT STANDING

No us ha sorprès la celeritat amb què han trobat solució per als damnificats de l’incendi del macrobloc de pisos del barri de Campanar a València? Han trobat un bloc nou de pisos de protecció oficial encara per estrenar i aniran reallotjant els damnificats començant per aquelles famílies que tenen fills petits.
Si feu un mínim esforç de comparació amb els que han hagut de fugir de casa per por que els caigués a sobre als blocs amenaçats de ruïna de Badalona, us adonareu que la resposta no és tan contundent, malgrat que els responsables polítics de gestionar els desastres siguin en tots dos casos del PP.
Això em fa arribar a la conclusió que hi ha damnificats de diferents categories, i a la planta baixa de la piràmide hi hauria els benaventurats que viuen ocupant naus industrials abandonades on quan es cala foc han de fugir per cames i buscar-se la vida.
Però en aquest cas els habitatges eren d’un nivell elevat, per tant se suposa que els propietaris i llogaters devien tenir possibles, i amb aquests s’hi ha de quedar bé. Collons com grinyola tot això de la igualtat!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 16

NO HI HA UN PAM DE NET!

La darrera descoberta de corrupció política que ha aparegut, la d’un tal Koldo Garcia, que com tants d’altres (el germà de l’Ayuso, per exemple) va aprofitar el desgavell de contractacions de la pandèmia per cobrar comissions milionàries, ens demostra que de miserables sense cap mena d’ètica n’hi deu haver en tots els partits polítics i els únics que se’n deuen salvar són els que no han governat mai.
Pensar que mentre la gent es moria davant la impotència dels professionals que havien de fer front a una pandèmia sense material de protecció, sense medicaments i sense cap preparació específica, hi havia qui s’estava embutxacant euros a cabassades ho trobo d’una baixesa moral indescriptible.
La pregunta que em ve al cap és com pot arribar a assessor d’un ministre algú que van rebutjar per entrar a la Guàrdia Civil perquè tenia antecedents penals i que la feina més reeixida que va tenir va ser la de goril·la d’un club nocturn?
Aquesta contractació a dit d’assessors i nomenament de càrrecs de confiança que fan tots els partits polítics així que entren en un govern deu ser la via més rapida perquè els inútils, els penques i els vividors acabin fent carrera. Alguna mena de control s’hauria d’exercir sobre aquest personal que són sangoneres de l’administració pública.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 15

COP D’ESTAT

Ves, fins avui no m’he adonat que ahir era 23 de febrer. Suposo que tots recordem perfectament on érem quan el fdp (a aquell sí que li agradava la fruita) d’en Tejero va assaltar el Congrés dels Diputats pistola en mà.
És una data inesborrable de la nostra memòria, tot i que en aquells moments encara ni tan sols intuíem què hi havia al darrere del pronunciament militar, que no n’arribàvem a intuir les conseqüències, i que alguns dels efectes els vam acabar de copsar el 2 d’octubre de 2017.
Ja ningú no dubta que darrere d’aquell cop d’estat (aquell sí que ho era, collons!), que tothom va donar per sortosament fallit, hi havia el “fugado” (aquest sí que ho és) “campechano” que acabarà els seus dies lluny del país on el va deixar regnant en Franco, i que va aprofitar la seva immunitat per cometre tots els delictes, abusos i martingales que el seu cervell Borbó malalt li va donar a entendre.
I resulta que encara va aparèixer com el salvador de la democràcia, una consideració que qui més qui menys li va atorgar. Redeu, que en podem arribar a ser de rucs!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 14

MÚSICA INDESITJABLE

És molt probable que, anant a peu per dins del poble us hàgiu creuat amb algun espècimen d’aquests mutants que, al volant del seu cotxe normalment tunejat i amb els vidres abaixats, us fa escoltar la sorollada que emet el seu equip de so amb potència mesurable en megavats, que ell deu considerar música celestial, atesa la cara de satisfacció amb què circula.
Sempre m’he quedat amb les ganes d’aturar-ne un i comunicar-li que el so de màquina de batre que em fa escoltar em desagrada profundament i que les ordenances municipals deuen dir alguna cosa relativa al nivell de decibels amb què contamina sonorament l’espai urbà.
De vegades, sobretot de nit, he arribat a sentir algun d’aquests salvatges des dins de casa, i deu picar fort, perquè els vidres dobles amb aïllament acústic no són capaços de retenir l’embat de les ones acústiques desbordades. És llavors quan em venen ganes d’abrigar-li una galleda d’aigua des de la finestra, però me n’estic perquè, quan tingués la galleda plena, ell ja seria carrer enllà desvetllant altres veïns.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 13

QUIN JUTGE!

La pobra veïna d’origen africà de Santa Margalida (Mallorca) que porta un quart de segle integrada a la població i relacionant-se amb els seus veïns en un perfecte català, no “ha justificat un grau suficient d’integració a la societat espanyola” per poder aconseguir la nacionalitat d’aquest país d’opereta.
L’entrevista que el jutge li va fer, i que ella suposava que seria en català, l’únic idioma que parla perquè és l’oficial de la comunitat autònoma on resideix, va ser en castellà, una llengua que només coneix gràcies a un parell de cursets organitzats pel seu ajuntament.
Quin malànima estúpid pot denegar aquest dret emparant-se en la constitució? O sigui, que un jutge que no deu saber un borrall de català, perquè el deu considerar poc menys que una mena de dialecte o argot parlat per la xusma amb qui no es relaciona, pot ser ciutadà de ple dret de Mallorca i la pobra dona, evidentment molt més mallorquina i catalana que ell, no té prou voluntat d’integració a la societat que l’ha acollida.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”. He buscat una referència en la llengua imposada i he trobat aquesta expressió del Quixot de Cervantes.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 12

ENCARA MÉS INCIVISME

Si per aquelles coses s’escau que us trobeu passejant pel camí que transcorre paral·lel al costat del riu Gurri, tant si ho feu cap al nord amb direcció a Malloles com si ho feu cap al sud, cap a la font dels Frares, us recomano que vigileu bé on trepitgeu i no se us acudeixi apartar-vos ni un pam del camí fressat.
Fa un cert temps, vaig recriminar al propietari d’un gos que deixés la tifarada que acabava d’evacuar i s’allunyés sense recollir-la. Em va contestar que el gos no havia pas defecat al camí, sinó al marge damunt de l’herba i que allà no estava pas obligat a recollir-ho. No recordo exactament què li vaig dir, però em sembla que em vaig referir als meus dubtes sobre el raonament que acabava de fer a manera d’exculpació.
Aquest diumenge mateix vaig poder comprovar que un altre cívic propietari de gos, que per la mida es podria comparar a un vedell, deixava amb total impunitat una monumental tifarada just en aquella línia poc marcada entre el terra fressat i la fullaraca de sota els arbres. Segurament havia d’haver-li fet notar la meva disconformitat amb el seu comportament, però què voleu que us digui! Em cansa aquesta feina d’agent cívic sense cap mena de reconeixement i amb resultats tan poc reeixits.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 11

INCIVISME RECALCITRANT

Situeu l’acció a l’ampla vorera que hi ha davant del que havia estat l’Hotel Colon, al centre de Vic. Una dona que podríem qualificar d’entrada en anys, després de netejar-se el nas amb un mocador d’un sol ús, decideix que el millor lloc on pot anar a parar el paper en qüestió és a terra, un contenidor prou ample que es veu que ho accepta tot. Passa davant dels meus ulls i, abans que pugui reaccionar per recriminar-li la seva actitud, una àvia que anava davant meu l’escomet per retreure-li el seu incivisme.
La dona en qüestió, després de mirar la persona que la interpel·la amb un gest de menyspreu, li contesta: “Pues si te molesta, lo recojes!”
La pobra àvia, no sap com contestar al moc que li acaben de clavar i jo em limito a dir-li: “Molt bé, eh! A més d’incívica, 'borde'. Quins collons que tens!”
I em quedo amb les ganes de recollir el mocador brut i fotre-li pels morros. Me’n priva el fet que estigui brut de la merda que deu destil·lar el seu nas i que darrerament hi ha molts casos de grip i Covid.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 10

EL CONTE DE LA LLETERA

Ja em perdonareu la relliscada conscient que ahir em va portar a explicar-vos el conte de la lletera en versió 2.0. Els gallecs són així, i el caciquisme està instal·lat en la seva societat sempre disposada a perdonar els pecats dels amos perquè són això: amos. I com que són els amos ja saben què han de fer perquè tot funcioni.
D’ençà del desastre ecològic del Prestige, quan van tapar la boca dels mariscadors amb subvencions que van arribar fins a persones que feia anys que no vivien a Galícia i van córrer a demanar llicència de percebeiros (per exemple) per poder cobrar els ajuts, l’estructura de poder està fonamentada en el clientelisme. Els del BNG han millorat els resultats, però els sociates no disposen d’un discurs alternatiu que sigui atractiu i s’han enfonsat en la misèria.
En fi, que estic més que segur que déu no existeix, perquè les misèries i les injustícies que ens toca veure i viure ens ho demostren ben clarament, però en l’hipotètic cas que existís, segur que és de dretes, molt de dretes.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 9

POLÍTICA FICCIÓ

Avui no me’n puc estar. Permeteu-me que faci cinc cèntims de política ficció perquè ara mateix és el que em demana el cos.
El PP avui perd la majoria absoluta al parlament gallec, els partits d’esquerres s’ajunten i fan presidenta de Galícia Ana Pontón del BNG. En conseqüència, l’amic dels narcos gallecs, en Núñez Feijoó, pateix una revolta dins les esferes de poder de Madrid i és defenestrat com el seu predecessor. Els del PP s’estan una temporada deixant-nos en pau i pendents dels seus problemes fins que l’Ayuso agafa les regnes nacionals del partit de dretes i, essent tant de dretes acaba absorbint l’electorat de VOX. Com que una cosa és Madrid (España dentro de España) i una de ben diferent tot l’estat, perden les properes eleccions autonòmiques de Madrid mentre la IDA es dedica a anar sembrant merda i mentides a tot l’estat.
El simple fet d’haver perpetrat una campanya a Galícia parlant només de Catalunya hauria d’haver fet obrir els ulls dels gallecs, però es veu que són gallecs, i no fa falta que digui res més.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 8

JOC BRUT

Els del PP de Galícia, que fa dies que li veuen les orelles al llop, han fet un darrer esforç sense importar-los gens ni mica carregar-se la poca ètica que encara tenien.
Dos dies abans de les eleccions, han aprovat un augment dels salaris dels sanitaris amb efectes retroactius des de l’1 de gener, que suposen una bona picossada per a les butxaques dels treballadors de la sanitat pública.
Paral·lelament, també han anunciat un increment del 0,5% dels sous de tots els funcionaris.
Home, tenint en compte que, mentre a nosaltres ens foten cada any 20.000 milions d’euros dels nostres impostos, 8.000 dels quals van a parar a les seves arques, no m’estranya que es puguin mostrar generosos en tan gran mesura, mentre aquí escatimen sous i salaris de metges i infermeres per poder quadrar els comptes.
No ens en sortirem fins que no fotem el camp d’Espanya. Però darrerament em comença a preocupar que, en l’hipotètic cas que es donés aquesta utopia, amb la mediocritat i ineptitud que demostren els qui diuen que ens governen, segurament tampoc no ens en sortiríem. És a dir, que tenim mala peça al teler.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 7

SER CATALÀ I NO EXERCIR-NE

El model perfecte de persona a qui s’hauria de negar la seva condició de catalana, si és que això fos possible i servís d’alguna cosa, és la senyora Dolors Montserrat i Montserrat, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia que, després de passar per tots els papers de l’auca de la política de la mà del PP ha acabat al cementiri d’elefants del Parlament Europeu des d’on practica amb tota la mala llet del món el seu anticatalanisme més recalcitrant.
És una persona tòxica, com diu l’Antoni Bassas, que vomita les mentides que calgui per atiar guerres lingüístiques on no n’hi ha hagut mai. Des de la presidència de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, ha orquestrat la darrera atzagaiada: la creació d’una comissió que va venir a analitzar el nostre conflicte lingüístic escolar. A la comissió només s’hi van apuntar polítics de dretes, d’extrema dreta, i de dreta més extrema encara. Aquest sol fet ja hauria d’invalidar, no només el resultat del seu informe, sinó fins i tot les despeses que aquesta estupidesa ha generat i que van a càrrec de tots els europeus.
A l’informe es diu que els pares i nens castellanoparlants que han presentat demandes judicials per aconseguir l’ensenyament en castellà a les escoles catalanes pateixen exclusió social, intimidació i assetjament escolar. I el senyor Barrientos encara hi veu un altre pecat: la xenofòbia. És tot tan lamentable que, si no es tractés d’una campanya orquestrada contra la pau i la convivència a les escoles que van iniciar els malànimes de Ciutadans, ens podríem fer un tip de riure.
M’ha vingut al cap una situació equiparable al que es dona en alguna aula d’algunes escoles. Si en una comunitat de propietaris d’un edifici hi ha un sol individu que es nega a instal·lar plaques fotovoltaiques a la teulada, es deixaran d’instal·lar? Ja us dic jo que la llei i els estatuts de la comunitat passaran per damunt del seu cadàver, que és el que s’hauria de fer a les aules de les escoles on uns únics pares obliguen als altres vint-i-quatre a passar pel tub. I després encara es queixaran que se’ls miren de mal ull?
En fi, de com convertir els agressors en víctimes aplicant la demagògia més barroera en saben un munt, i sempre els ha funcionat. Fins quan?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 6

PARLAR EN CATALÀ

Expulsar un entrenador de futbol d’un equip aleví per “persistir en el uso de su dialecto” diu molt a favor de l’àrbitra que va perpetrar aquest atemptat contra els drets lingüístics que ens reconeix la seva sagrada constitució i l’estatut d’autonomia balear.
És lamentable que aquests fets que tots crèiem enterrats i oblidats tornin a aparèixer en la mesura que la dreta més dreta de totes les dretes va adquirint quotes de poder i per tant va blanquejant el seu discurs d’odi contra la nostra llengua. Les Illes i el País Valencià ho comencen a tenir fotut, però nosaltres no estem pas exempts d’aquest risc.
Segurament no ho hem fet prou bé, si en aquests moments els alumnes que hem tingut a classe i que han fet tota l’escolarització en català es comuniquen bàsicament en castellà tan bon punt a les converses habituals de la seva vida quotidiana passen apareix algú que parla en aquesta llengua.
Diria que hem estat massa comprensius, massa condescendents i massa generosos en el tracte amb persones que malgrat portar anys i panys al nostre país s’han negat sempre a parlar en la nostra llengua.
Penso que anem molt errats quan de seguida que ens comuniquem amb algú que suposem que no és catalanoparlant li engaltem la informació en castellà, perquè d’aquesta manera no valorem prou la nostra llengua, ni li fem el favor de tenir-hi contacte perquè la pugui aprendre.
I tot això ho dic des d’Osona, on sembla que el problema no és tan greu com a la macrocapital.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 5

CATALUNYA RÀDIO I RÀDIO VEDRUNA TONA

Ahir va ser un dia d’aquells que els qui estem jubilats podem sentir-nos satisfets de la nostra tasca quan estàvem en actiu. El programa “Catalunya migdia” de l’Òscar Fernàndez es va emetre des de l’Escola Vedruna Tona.
Una de les raons per les quals devien triar la meva escola de tota la vida devia ser que disposa d’una ràdio escolar des de fa més de trenta anys, un fet que suposo molt poc comú entre tots els centres educatius del nostre país.
Durant aquests trenta cursos en vaig ser responsable, tant de coordinació de les activitats com del seu manteniment, una tasca que sempre em va aportar més satisfaccions que maldecaps i que em va permetre anar aprenent com funciona tot això de la ràdio.
Que l’escola em convidés a aquest acte em va fer una enorme il·lusió, sobretot perquè ara s’han decidit a ressuscitar-la després d’una letargia d’uns quants anys motivada sobretot per la maleïda pandèmia que ho va fotre tot en doina.
Una de les fites més importants que havíem assolit amb la ràdio era la programació especial que es feia a cada contesa electoral municipal que acabava amb una marató de ràdio el dia de les eleccions. Em faria molta il·lusió que es pogués recuperar aquesta activitat que, a banda de suposar una experiència periodística real per als alumnes d’ESO, també es tractava d’un servei a la comunitat de Tona. Si d’aquí a tres anys us animeu a donar continuïtat a l’experiència i jo encara no faig catúfols, estaré encantat de poder-vos donar un cop de mà.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 4

MATRÍCULA VIVA

Per matrícula viva s’entén el moviment d’alumnes (canvi de centre, nouvinguts, altes, baixes...) amb el curs començat. No voldria equivocar-me, però em sembla recordar una informació d’aquesta setmana passada en què es parlava de 18.000 durant el que portem de curs. He intentat trobar la dada exacta, però no me n’he sortit, en tot cas rondava aquesta xifra.
Segurament, si calculem el percentatge no deu ser una xifra gaire espaterrant, però així i tot penso que deu ser una bona murga per a les escoles. Suposo que en aquests casos les aules d’acollida tenen una funció imprescindible, però temporal.
Llavors em poso en la pell del mestre que té al seu càrrec una aula de primària amb 20 alumnes i n’hi arriba un pel novembre, un altre al desembre i ara encara un tercer. Si hi afegim que ja té dos alumnes amb necessitats educatives especials, un dels quals presenta conductes disruptives tot i que tingui vetllador, que dins la resta del grup hi ha alumnes amb diferents nivells, em pregunto com pot gestionar tot això sense estirar-se els cabells. Sincerament, jo no podria.
Em pregunto com es pot dur a terme aquesta tasca d’integració, tant d’alumnes nouvinguts com d’alumnes amb necessitat educatives especials, sense acabar patint un atac de nervis cada dia per altre. Perquè això de la integració és molt lloable, però en segons quins casos pertany més a la categoria de la utopia que no pas a la realitat. I resulta molt senzill anar dictant lleis, ordres i disposicions des d’un despatx quan no s’ha trepitjat mai una aula. Definitivament, planyo els mestres que es troben en aquesta situació.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 3

TAUROMÀQUIA I SEQUERA

Les perles que ens regala la IDA des de la seva república bananera de Madrid són magnífiques, insuperables, dignes de qualsevol pel·lícula dels Germans Marx. Si la cosa acabés aquí, com si fos un simple “chascarrillo” al qual són tan aficionats els d’aquelles contrades, fins i tot riuríem, però és que allò que diu és sentència ferma i veritat absoluta per als seus acòlits, i això sí que resulta preocupant.
Relacionar sequera amb la decisió de prohibir les “corridas de toros” és d’una ment perversa, desequilibrada o analfabeta. Trieu vosaltres mateixos, però jo em quedo amb la primera, tot i que la tercera també deu tenir-hi alguna cosa a veure.
O sigui que “tras cerrar una plaza de toros, le ha seguido la sequía, el control político y el adoctrinamiento". Oleeeeé!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 2

VOLHOV

Mira que fa anys que sento aquesta paraula, d’ençà que la judicatura espanyola es va entestar a encolomar delicte d’altra traïció per aliança amb l’enemic rus a en Puigdemont i el seu sanedrí. Es tracta d’una denominació que ara ha tornat a deixar-se sentir perquè el magistrat Joaquín Aguirre no ha volgut ser menys que el tal Manolo García Castellón i ha tret tota l’artilleria pesada a desfilar pel país.
Doncs resulta que el nom “Operación Volhov” el va posar la Guàrdia Civil, i això diu molt poc al seu favor pel que fa a valors democràtics.
El nom procedeix de la batalla del riu Volhov durant el cercle Leningrad de les tropes nazis el setembre de 1941. La “División Azul”, la contribució d’en Franco als seus amics nazis que tant l’havien ajudat en la seva croada anticomunista, va ser l’encarregada de travessar el riu Volhov i establir un cap de pont sobre les defenses russes. Sota el comandament del General Muñoz Grandes, el voluntaris feixistes espanyols que formaven el Regiment 269 van aconseguir instal·lar un pont flotant que permetés el trànsit de vehicles i tropes de camí a Leningrad.
No tenen vergonya! Així que poden de seguida mostren els valors fonamentals que justifiquen la seva existència, valors plenament democràtics com heu pogut comprovar.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 1

ADOCTRINAMENT

Acabo de petar de nassos amb aquesta joia que tots els que havíem patit l’escola franquista havíem tingut a les mans. Es tracta de l’evidència més flagrant d’adoctrinament escolar que presentava una història esbiaixada i fonamentada en glòries passades, la majoria de les quals eren poc més que mites exaltats i anècdotes per exalçar la imatge d’una “unidad de destino en lo universal”.
Quan m’haig d’empassar segons quins missatges proferits per boques exaltades regides per cervells de mosquit, se’m regiren aquí dins tota una colla de disbarats còsmics patits en pròpia pell i en propi cervell que són mereixedors de repulsió i fins i tot de denúncia.
Sentir com els líders de la dreta extrema i de la ultradreta s’omplen la boca amb acusacions d’adoctrinament i de tergiversació de la nostra història abans em causava perplexitat, després el sentiment va anar derivant cap a emprenyament i ara ja ultrapassa la indignació.
Però resulta que els qui vam mamar aquelles consignes, i vam haver de fer-nos grans per fugir de sotanes i camises blaves i poder pensar lliurement, ja ultrapassem tots la seixantena, és a dir que estem pràcticament tots jubilats. I explicar segons quines coses a les generacions més tendres té ara el valor de les “batalletes de l’avi”, és a dir ha caigut de categoria per aterrar a l’anècdota.
I em preocupa que aquest oblit no sigui el primer esglaó del retorn a un temps passat que comença a treure el cap en ajuntaments i comunitats autònomes on han blanquejat el feixisme.

MILLOREM EL CATALÀ, 36

BARBARISMES BÀRBARS

Acabarem aquesta sèrie “MILLOREM EL CATALÀ” un recull de barbarismes que he anat arreplegant del parlar habitual de les persones amb qui em relaciono i del que sento pels mitjans de comunicació. Abans de començar, convé que aclarem quina és la funció de cadascú.

Aclarar -> aclarir
Aconteixement -> esdeveniment
Acostumbrar -> acostumar
Ademés -> a més a més
Agotar -> esgotar
Apoiar -> recolzar, donar suport, arrepenjar
Arrepentir-se -> penedir-se
Asco -> fàstic
Bassura -> escombraries, brossa
Borrar -> esborrar
Cantitat -> quantitat
Casi -> quasi
Columpio -> gronxador
Creència -> creença
Desarrollar -> desenvolupar
Deuda -> deute
Desperdici -> deixalles, malbaratament
El dia següent -> l’endemà
Emputxar -> empènyer
Enfermetat -> malaltia
Enxufe -> endoll
Fallo -> error, errada
Ganància -> guany
Garantitzar -> garantir
Humillar -> humiliar
Motxila -> motxilla
Olvidar -> oblidar
Pàrraf -> paràgraf
Patada -> puntada de peu, coça
Pillar -> atrapar
Plaç -> termini
Puesto -> lloc
Red -> xarxa
Rato -> estona
Retràs -> retard
Sentar-se -> asseure’s
Sudadera -> dessuadora
Susto -> sobresalt, ensurt
Tamany -> mida
Tonto -> ximple
Tormenta -> tempesta
Traïcionar -> trair
Vivenda -> Habitatge, casa, pis
Xulo -> bonic, ben parit (fatxenda, perdonavides)

MILLOREM EL CATALÀ, 35

LA DOBLE NEGACIÓ

Tingueu present que l’observació d’avui és d’un perepunyetes i no cal que en feu cas, perquè només s’aplica en els registres més formals de la llengua, però com que és una característica del nostre idioma i soc una mica maniàtic pel que fa al seu ús us l’explico abans que s'acabi perdent del tot.

Seria convenient que en frases negatives, després dels mots “cap, enlloc, mai, ningú, res, tampoc” hi afegim la negació “no”, en allò que anomenem la “doble negació” que reforça el seu sentit.

Mai no trobaràs el teu príncep blau.
En cap botiga no hi ha el que busco.
Enlloc no ens van voler atendre.
Ningú no en sap res, d’això que em demanes.
Res no em farà canviar d’opinió.
Tampoc no va venir la setmana passada.

MILLOREM EL CATALÀ, 34

TENCAR / QUEBRE

Potser per semblança amb el verb “trencar”, la majoria de persones “tenquen la porta”, però el verb és “tancar”, per tant hauríem de dir que “tanquen la porta”. El mateix fem amb el verb “caber”, i diem “no n’hi queben més”, quan hauríem de dir “no n’hi caben més”.

MILLOREM EL CATALÀ, 33

HI HAN, HI HAVIEN, HI HAURAN

El verb haver-hi és impersonal, no té subjecte, per tant només es pot conjugar en tercera persona del singular, o sigui que no podem dir: “Hi han vint-i-quatre persones.”, “Hi havien més assistents que no pas seients.”, “Hi hauran més d’un miler de persones.” Cal dir:
Hi ha vint-i-quatre persones.
Hi havia més assistents que no pas seients.
Hi haurà més d’un miler de persones.

Curiosament, aquest error el resol directament el corrector del Word, per tant a l’hora d’escriure no ens cal vigilar gaire, però hauríem de tenir-ho en compte quan parlem.

MILLOREM EL CATALÀ, 32

PREPOSICIÓ “DE” AMB FUNCIÓ DE PRONOM

En castellà, és correcta aquesta expressió: “Ponme dos calamares grandes y tres pequeños”. És per aquest motiu que cada vegada se sent més aquesta incorrecció en català: “Posa’m dos calamars grans i tres petits.”
En aquest cas, nosaltres hem d’afegir la preposició “de” abans del segon adjectiu, per tant la frase faria així:

Posa’m dos calamars grans i tres de petits.”

MILLOREM EL CATALÀ, 31

TAN/TANT

Com que en llenguatge oral sonen igual, és freqüent que a l’hora d’escriure posem indistintament qualsevol d’aquests mots. Ho facilita el fet que per al corrector del processador de textos són tots dos correctes. Em fa una mica de ràbia donar-vos aquesta solució, perquè suposarà fer servir la llengua castellana, però d’alguna cosa ens ha de servir la llengua imposada.

Si en castellà faríem servir “TAN”, en català també:
Era tan alto que tenia que agacharse para cruzar la puerta. Era tan alt que s’havia d’ajupir per passar la porta.

En canvi, si en castellà fem servir “TANTO”, en català escriurem “TANT”:
Corría tanto que no había quien lo detuviera. Corria tant que no hi havia qui el deturés.