SIGNATURA DE LLIBRES A CALLDETENES

Aprofitant la Fira de la Mercè, he pogut estar una bona estona dedicant llibres a qui s'ha acostat fins a la paradeta de "El Clip". Gràcies, Núria, per permetre'm gaudir d'aquesta activitat que acosta l'escriptor als seus lectors, i li permet parlar del seu llibre i també rebre l'opinió de qui l'ha llegit. Ha estat un plaer. 

PRESENTACIÓ AL CASINO DE VIC

 Amb l'ajut d'en Jaume Coll, músic, escriptor i exalumne tant meu com de la Dolo, hem presentat la darrera novel·la al Casino de Vic. Ha estat un acte bonic, senzill, amb una certa espontaneïtat que diria que els assistents han agraït. No sé si hi ha gaires mestres escriptors que puguin dir que un alumne seu els ha presentat un llibre, extrem que hem viscut amb il·lució tant en Jaume com jo mateix. La sala modernista del Casino s'ha omplert d'amics, companys i coneguts als quals hem donat algunes informacions sobre característiques del llibre que en una primera lectura poden passar per alt al lector. El meu més sincer agraïment a tots els qui ens heu vingut a fer companyia, i d'una manera especial a la junta directiva del Casino per haver-nos acollit a casa seva, especialment a la seva presidenta, la Montse Ayats, que ha estat qui ha iniciat l'acte fent referència a la importància de llegir i la complicitat entre mestres i alumnes en aquesta activitat. 

PREMI DE NARRATIVA TORRELL DE REUS

Ahir vam anar a Prades a recollir el Premi de Narrativa Torrell de Reus que vaig guanyar amb el relat "Des de Coll d'Ares" amb el qual volia recordar els drames familiars que s'hi van viure el febrer de 1939 en plena fugida cap a l'exili de persones que temien les represàlies dels feixistes quan la guerra ja es donava per perduda. Tristament, imatges molt semblants a les que hi descric ens tornen a ferir els ulls gairebé un segle després.

El meu agraïment al jurat que ha acordat concedir-me el premi. Aquests reconeixements m'animen a seguir escrivint.

Xè PREMI GUILLEM DE BELIBASTA

Per segon any consecutiu m’han convidat a l’acte de lliurament del X Premi Guillem de Belibasta de Tragó. Segueixo sorprenent-me de la capacitat de convocatòria d’aquest certamen (aquest any ens hi hem presentat més de 160 persones que escrivim), que va néixer fa deu anys en aquesta petita població de l’Alt Urgell per voluntat i iniciativa d’en Jesús Bach, que segueix essent l’ànima d’aquesta festa literària. Insisteixo a dir que, si en tots els pobles de Catalunya hi hagués un grup de persones amb l’empenta de l’AFICT, no caldria que patíssim més per la cultura del nostre país.

L’any passat, amb la Dolo ens vam endur Tragó i la seva gent al cor per molt de temps; aquest any hem refermat el nostre vincle amb organitzadors, jurat, autoritats i companys finalistes. En aquests casos el menys important resulta el premi, que en el meu cas va ser simplement el reconeixement com a sisè finalista d’un relat titulat “Orígens de Senet de Llac”, una mena d’ucronia relacionada amb el poble on situo gairebé tots els fets de la meva obra narrativa,  un anagrama de Calldetenes.

El nostre agraïment per l’acollida, el tracte i la consideració de tots els qui van assistir a l’acte. Que per molts anys, si així ho considera el Jurat del Premi, ens puguem seguir trobant el mes d’agost en aquest petit poble. Que consti que per nosaltres no quedarà!

XXV MOSTRA DE POESIA D'AVINYONET DE PUIGVENTÓS

Per segon any consecutiu hem assistit a aquesta trobada de lletraferits i he tornat a quedar finalista del concurs de poesia que s'hi celebra per la Festa Major. L'espai de la Comanda és un indret excepcionalment adequat per a aquest tipus d'acte que, segueixo insistint, haurien de canviar-ne el format per fer-lo més àgil i atractiu al públic que hi va assistir. En tot cas, el meu agraïment als organitzadors per considerar que el meu poema era digne de ser publicat en el llibre que editen anualment.

AL·LUCINEU!

Llegeixo en un esplèndid article de Vicent Partal a Vilaweb unes dades que em fan posar els pèls de punta. La Generalitat de Catalunya té còmodament instal·lades a dit en càrrecs d’aquells que s’anomenen de confiança fins a 580 persones, que cobren una mitjana de 80.000 € anuals, uns 16.000 € més que el funcionari de més rang i més qualificat de l’administració. Tenint en compte que el sou mitjà de Catalunya volta els 28.000 €, es poden considerar més que ben pagats.
La majoria d’aquestes persones són militants o afins al partit que ara governa, per tant podeu imaginar-vos les poques ganes que hi ha de canviar de govern, tot i que els resultats de les darreres eleccions els hi obligaran.
Algú dubta que ERC acabarà donant els seus vots al PSC? El que no sé és quina argumentació faran servir per justificar la seva decisió, que els acabarà d’enfonsar, però permeteu-me que us doni una pista de les raons reals de l’assumpte. Tingueu present que demanaran al PSC que una bona part d’aquestes persones designades com a assessors, càrrecs de confiança i directius d’entitats i empreses públiques puguin continuar en el seu càrrec a seguir cobrant per feines que la majoria de les vegades els venen tan grans que ni tan sols les entenen. És allò que en Partal anomena “sottogoverno” i que ha afavorit el clientelisme i el nepotisme, convertint l’administració en un aparell que cada dia que passa fa més olor de podrit.
Convé regenerar aquest sistema democràtic que mai no ha acabat de ser complet. El que no sé és per on caldria començar perquè allà on gratis trobaràs ronya acumulada.

UNA VERGONYA INFINITA

Em vaig autoimposar un silenci respectuós quan, de fet, el que hi devia haver era una infinita vergonya que a mesura que ha anat passant el temps ha anat creixent en intensitat. Ara ja no puc més perquè sé que si no ho dic hi ha alguna cosa que s’acabarà corcant i podrint per aquí dins i se’n ressentirà la meva salut mental.
Veure els retornats de l’exili (que quedi clar que me n’alegro, malgrat tot) llançant proclames en pro d’una lluita que saben impossible mentre parlen de victòries assolides m’ha deixat garratibat. Però que no són conscients que si han tornat ha estat per un error judicial?
I llavors van els que ho havien de renovar tot i, en una convocatòria extraordinària que va moure uns pocs milers de persones, es dediquen a llençar pa davant de la Generalitat, un acte lamentable tenint en compte que hi ha qui passa gana. Sí, ja ho sé: “Ara ja no en tenim prou amb les molles, ara volem el pa sencer”, deia l’Ovidi Montllor. La metàfora era enginyosa en el seu moment. Més valdria que es dediquessin a raonar sobre les causes de la pèrdua d’un milió de vots independentistes, i també els motius que ens han dut a una crisi demogràfica, educativa, energètica, ambiental, lingüística, d’inversions i del sistema de salut. Som els de la cua en tot, collons!
Que no es pot guanyar una guerra amb tots els generals empresonats, expulsats i acollonits és cosa prou sabuda, però suposo que us adoneu que els de segona fila també han fet gala d’un valor i una lucidesa extraordinaris.
Vist tot plegat, algú dubta que el proper president serà l’Illa? I potser és el millor que ens podria passar: repetir quatre anys de misèria com quan va governar en Montilla potser servirà per tornar-nos a armar i recuperar el jovent per a la causa. Us heu adonat que els joves indignats que van aixecar les llambordes d’Urquinaona ara són seguidors de la selecció espanyola? El que us deia: UNA VERGONYA INFINITA!

MICRORELATS, 20

QUINA ESTUPIDESA!

Mira que m’ho havia d’haver imaginat! Per què m’haurien d’haver convidat a un concurs de cuina si amb prou feines em defenso fent una truita? Però em van dir que això no era pas important, que l’objectiu era passar-s’ho bé.
Quan he vist que la taula on haig de cuinar sembla més aviat el taulell d’una ferreteria ja m’he imaginat que això aniria de mal borràs. “No et pensis que t’ho posarem fàcil, eh!”, comenta el presentador amb sornegueria. Haig de fer samfaina i només disposo d’una serra, un tornavís, un martell, una clau anglesa i un punxó. Em sento obligat a seguir-li el joc per no muntar un sidral, perquè ja m’adono que l’objectiu és que qui em vegi treballar es foti un fart de riure.
Mentre imagino la millor manera de procedir a trinxar el pebrot, l’albergínia i la ceba, i rumio com m’ho faré per ratllar el tomàquet, el presentador encara afegeix: “Però hi posarem un grau més de dificultat.” I em posa un guant de boxa a la mà dreta, l’única que tinc una mica útil per a motricitat fina.
Me’l miro, i mentre em llevo el guant i endreço totes les eines perfectament alineades, comento: “Me’n vaig un moment al lavabo, perquè em sembla que l’escombreta de la comuna m’anirà bé per remenar la paella.”
Em llevo el davantal, el llenço damunt la verdura i faig mitja volta deixant el presentador amb un pam de nas. “Per fer el pallasso no et cal pas ajut, ho pots fer tot sol.”, mentre desaparec rere el decorat xaró que guarneix el plató.

MICRORELATS, 19

CAIXER AUTOMÀTIC

S’acosta al taulell amb la llibreta a la mà, que sosté amb un cert tremolor. Encara dubta si demanar humilment a veure si li poden fer el favor de donar-li cent euros per passar la setmana. La darrera vegada se la van treure del damunt sense cap consideració, al·legant que aquesta no era la seva feina, que fes servir el caixer automàtic com tothom.
-Hauria de treure’ls al caixer de l’entrada –rep per tota resposta.
-És que no me n’acabo de sortir i a més avui m’he deixar les ulleres de prop a casa.
-Ho sento, però no puc abandonar el taulell. Potser si ve d’aquí a una estona...
Un noi que ha contemplat l’escena, s’acosta a l’àvia i li diu:
-Bon dia, Magdalena! Voleu que us ajudi?
La dona veu el cel obert.
-Oh, sí! Gràcies, Martí!
I s’encaminen cap al caixer que hi ha a la banda exterior de l’oficina.
Al cap de poc, el noi torna a entrar i s’adreça al taulell amb ànims de recriminar l’actitud de la persona que atén el públic:
-Digue’m que dels 1.600 especialistes en atendre la gent gran de què us vanteu en la vostra publicitat no n’hi ha cap en aquesta oficina! Teniu uns collons que us els trepitgeu!

MICRORELATS, 18

XXL

Quan arriba l’estiu i cal fer canvi d’armari, acostumo a llençar algunes peces de roba que ja no donen per a més i comprar-me una samarreta, una camisa i un polo per allò d’anar renovant el vestuari que, si fos per mi i a aquestes alçades ja el podria donar per definitiu, tot i que la meva dona opina ben al contrari.
Quan la dependenta em demana la talla, després de fer-me una repassada per comprovar l’abast de la meva còrpora, procuro ser garrepa i sempre dir: “XL, no m’he engreixat aquesta temporada.” La noia em mira amb posat de commiseració i em busca la talla que li indico.
A l’emprovador, comprovo el meu aspecte de de bull blanc botit i reconec que em cal una talla més, tot amanit amb el somriure burleta de la dependenta i de la meva dona que s’han aliat en un cas evident de sororitat.
-No sé què passa que les talles cada vegada les fan més petites! A aquest pas, l’any vinent hauré de demanar un a XXXL!”

MICRORELATS, 17

FINCA D’ESTIU

"La torratxa del roure està prou bé, sobretot a l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau, però arriba la primavera i toca inundació cada dos o tres dies, i és un no parar: ous amunt, ous avall, canvi de graner... Tot el dia de bòlid! I ahir va passar el de cada any: van aparèixer aquelles maleïdes boletes blanques escampades. I aquestes ximpletes no tenen memòria. “Ni les toquéssiu!” –els vaig advertir, però elles com si sentissin ploure. I mossegada per aquí, llepadeta per allà, una mortaldat de por. I mentre estava traginant cadàvers fora del cau, he pensat que ja en tenia prou, que fins aquí havíem arribat, que ja s’ho farien. Això de viure instal·lada en el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme inconvenient: t’acaba despersonalitzant. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen amb cap altre estúpid bitxo negre de sis potes. He trobat un roure que creix en un plat petit on s’hi ha fet un prat de molsa que enamora. M’hi quedo!"

MICRORELATS, 16

CONVERSA TELEFÒNICA

Són les 10 del vespre i sona el telèfon fix que, pel que el fem servir més valdria desconnectar-lo, però com que encara hi ha qui en fa ús per comunicar-se amb nosaltres...
–Buenas tardes, caballero. Mi nombre es Gladys. ¿Con quien tengo el gusto de hablar?
–És massa tard per desitjar-me bona tarda. No la conec de res, per tant no em considero obligat a dir-li el meu nom. Suposo que no truca pas per a cap urgència, atesa l’hora que és.
–Perdone caballero, però no le entiendo.
-Doncs això sí que resultarà un problema. Mira, si truques a Anglaterra, per exemple, oi que t’esforçaràs per parlar l’anglès? Doncs resulta que has trucat a Catalunya.
–Pip – pip – pip – pip –sento per l’auricular de l’aparell.
–La maleducada m’ha penjat –em lamento.
–Com et passes! –em recrimina la meva dona.

MICRORELATS, 15

FUGITIUS

Quin misteri, això dels mitjons desaparellats! Allò que diuen que a cada bugada es perd un llençol, a casa ho hem actualitzat i hem canviat la peça per un mitjó. A la panera de la roba per plegar hi malviuen, condemnats a l’extermini, mitja dotzena de mitjons que al llarg de la darrera temporada han perdut la seva mitja taronja sense que se n’hagi sabut mai més res.

Val a dir que hauria d’estar avesat a aquestes puntuals desaparicions, però el cas d’avui ja passa de taca d’oli. S’han fet escàpols dos mitjons de diferent parell, justament els que més li agraden a la meva dona: un de rosa amb ratlles grises i un de gris amb pics menuts verds. Fins ara les fugues eren individuals i trigàvem dies a tenir-ne constància, fins que dins la panera apareixia una altra peça desaparellada.

Per molt que hagi buscat en tots els racons, no he sabut trobar els fugitius. “No m’ho puc creure. És que no m’ho puc creure!” –remugo en veu alta mentre creuo el menjador. “Què és això que esperona la teva incredulitat?” –m’interroga ella abandonant per un moment la tasca de lectura amb què mata el temps còmodament instal·lada al sofà. “M’han desaparegut dos mitjons.” –em lamento. “També és mala sort. Per una vegada que poses la rentadora!” –aprofita ells per col·locar-hi un punt d’ironia. Conscient que tinc les de perdre, he optat per no fer cap rèplica que pogués desembocar en l’eterna discussió sobre la responsabilitat de les tasques de la llar a les quals soc poc afeccionat.

. . .

Rere la rentadora, treu la punta grisa amb voluntat de comprovar l’estat de la qüestió i comenta al company que li cobreix l’esquena: “Sssst! No facis soroll. Em sembla que l’hem despistat.” “Ostres, ja feia temps que tenia ganes d’alliberar-me d’aquell ensopit. És que ni donar-me conversa!” –respon l’altre fugitiu. “Massa temps junts a tot arreu, vet-ho aquí. La relació s’acaba migrant.”

. . .

Des del sofà, ella comenta a viva veu amb intenció que la senti el seu home: “Eren meus o teus, els mitjons?”.

MICRORELATS, 14

ÉS GREU, DOCTOR?

“Miri que jo mai no he sigut de cinema d’art i assaig, sinó més aviat de pel·lícules amb argument clarament identificable i que no em facin ballar gaire el cap, però darrerament em sorprenc seguint una sèrie tan ensucrada i poc original com ‘El paradís de les senyores’. I consti que si no la puc veure a la tarda, al vespre no em puc estar de comprovar si la cosa ha fet algun gir de guió, un fet cada vegada menys probable perquè ja els endevino les atencions d’un dia per altre. Els diàlegs ximplets entre les dependentes, l’ambient d’una botiga de moda italiana, els maldecaps i embolics de cada un dels personatges em tenen el cor robat. He arribat a creure que se m’ha estovat el cervell. Vostè creu que és greu, doctor?”

MICRORELATS, 13

NO ENS EN SORTIREM

Sortim al parc a acompanyar els menuts que ens confien a la tarda, ara que s’ha acabat l’escola. Necessiten la seva dosi d’aire pur per respirar i és bo que s’esbargeixin i cremin el seu doll d’energia interna que sembla inesgotable.
Asseguts al banc que queda prop de la zona infantil, contemplem atònits com un grup de preadolescents instal·lats dos bancs més enllà estan berenant i consumint aquesta productes envasats que es veu que són tan sans i equilibrats. Són 6 i, efectivament, hi ha almenys 6 embolcalls a terra, malgrat que disposen d’una paperera a dos passos d’on es troben asseguts.
No em puc contenir i m’acosto a recriminar-los la manca de civisme. Us voleu creure que ni un no s’ha aixecat per recollir res? En aquests casos, tinc una tendència innata a encendre’m, però davant dels seus somriures per sota el nas, he procedit a recollir tots els papers escampats, ficar-los a la paperera i dir-los: “D’acord, no són vostres? Ja els recullo jo. Però demà em tindreu vigilant altra vegada perquè si us enxampo tirant un paper a terra us ho diré de forma desagradable”. L’expressió de les seves cares convidava a clavar-los un mastegot a cada un.

MICRORELATS, 12

FUGITIU

Porten un quart d’hora amunt i avall del jardí que envolta la residència i no hi ha manera de trobar en Fidel. “No pot haver anar gaire lluny, fa un moment que era al costat d’aquest banc”, es justifica l’auxiliar encarregada de controlar el parc i el jardí on els residents surten a prendre l’aire a mig matí. Com que la porta exterior acostuma a estar oberta, algú aventura la possibilitat que hagi sortit al carrer. Corren a mirar amunt i avall del passeig, però enlloc no hi veuen la cadira amb motor elèctric del presumpte fugitiu. Una de les vetlladores s’ofereix per agafar el cotxe i sortir a fer un tomb pels voltants del centre a veure si el localitzen, i de seguida tenen organitzada la patrulla de cerca i captura. La directora, alarmada pels moviments i nerviosisme que detecta des de la finestra del despatx, ha sortit a demanar què passa. Un cop informada dels fets, somriu amplament i demana: “Heu mirat darrere les troanes del carrer de sota?”.
Rere la tanca vegetal, en Fidel, amb un somriure murri, aprofita per fer unes quantes calades clandestines al cigarret que ha aconseguit encendre abans que el localitzin i l’obliguin a tornar al ramat després de clavar-li l’enèsima reprimenda. Mentre no descobreixin l’amagatall, rai! És conscient que el forat a la paret tapat amb la pedra quadrada que hi encaixa perfectament no el trobaran per molt que investiguin.

MICRORELATS, 11

TOT UN ARTISTA

Comencen les vacances escolars i als avis se’ns gira feina. Tinc un amic que afirma que si desapareguéssim els avis el món deixaria de funcionar, i em sembla que no li falta raó. O sigui que toca tenir cura del net petit cada tarda fins que els seus pares surten del treball. L’Oriol és un sol de criatura i, tot i que sovint et reclama atenció, és capaç d’entretenir-se tot sol amb qualsevol joguina o pintant. L’àvia se n’ha anat a fer l’activitat de taitxí que fa tres dies cada setmana i m’ha deixat encarregat de controlar el belluguet de casa i d’estar per ell per cobrir les seves necessitats materials, afectives i de relació.
Com que he vist que s’entretenia tot sol a l’habitació on hi té les joguines, m’he assegut a la taula del menjador a fer els mots encreuats del diari, una activitat que no deixo de fer cada dia. Al cap d’una bona estona, estranyat de no sentir cap soroll cap a la banda del passadís, m’he aixecat per controlar la situació i he quedat garratibat. En cosa d’un quart d’hora ha aconseguit decorar mitja paret del passadís amb un retolador negre que no sé pas d’on deu haver tret.
-Avi, has vist quantes coses hi havia dins del retolador?
-Però què has fet? L’àvia se’ns enfadarà molt.
-No pateixis, avi. Ja hi parlaré jo, amb l’àvia -m'ha tranquil·litzat en veure la meva cara de preocupació.

MICRORELATS, 10

COM UN MIRACLE

Feia dos anys que no queia ni una gota. La terra, clivellada, no es deixava conrear i s’havia tornat erma, els animals anaven morint i al poblat començava a escampar-se la gana. No havien servit de res els rituals, les danses, els càntics, les ofrenes i els sacrificis que el bruixot havia fet al voltant del tòtem de la plaça central. El dia que aquest va descobrir Mamadou clavant puntades de peu al tòtem, va córrer a estirar-li les orelles i endur-se’l cap a la seva cabana.
-Per què claves coces al tòtem sagrat? – va demanar-li l’home molt enfadat.
-Perquè estic fart de veure que la mare ha de fer vint quilòmetres cada dia amb els càntirs per portar aigua.
-I què cridaves? –va interrogar encara.
-Malparit! Fes que plogui d’una punyetera vegada!
Mentre passava això, una densa nuvolada s’havia acumulat damunt el poblat i van començar a caure les primeres gotes. El bruixot, des de la porta de la cabana, mirava atònit el xàfec que queia i que amarava la terra assedegada. Va llevar-se el capell de plomes, els braçalets de pedres vermelles i les turmelleres de llavors, va anar a un racó de la cabana on tenia desada una aixada i la va agafar disposat a començar a cavar un hort que no havia trepitjat en sa vida.
-Gràcies, noi! –va dir a en Mamadou amb l’aixada al muscle.

MICRORELATS, 9

POBRE FILOMENA!

“Mira, tu, avui deuen tenir convidats, perquè posen les tovalles de fil! Ah, no! Només dos plats. Però deu haver-hi celebració important perquè hi posen la vaixella del trinxant. Fins i tot espelmes! Això serà un festival! Ja seria hora que fessin alguna cosa diferent perquè aquesta casa és un avorriment! És clar, tants anys de casats, ja s’ho deuen haver dit tot, aquests dos. A veure... Ai, que ell mira cap aquest racó! Amaga’t ràpid. Veig que ve amb el plomall de colors. Apa, la feina de tres dies a pastar fang! Ja està, ja podem tornar-hi. No, a paciència ja et dic jo que no em guanyarà. Ai, que m’ha clissat! I ve amb un esprai que té pinta de ser perillós. Filomena, resa! ... Aaaargh!”

–Collons d’aranya! A veure si he resolt el problema d’una vegada per totes! –fa ell amb el punt de satisfacció de la feina feta.

–No sé pas què et passa, però se t’estan desvetllant els instints més salvatges. Tu més aviat eres de respectar qualsevol forma de vida –comenta ella amb un somriure a la cara–. Si fins i tot obries les finestres perquè les mosques poguessin marxar.

–Totes les coses tenen un límit. No sé si te n’has adonat, però aquesta et puc assegurar que s’estava fotent de mi.

MICRORELATS, 8

SANTA PACIÈNCIA!

Tornava disposada a fer les paus, després d’haver rumiat durant una hora llarga la manera de resoldre el conflicte que havia creat al matí. Ell s’ha posat com una fera i ha decidit anar a fer un tomb fins que es calmés perquè no n’hagués tret res d’intentar parlar-hi. Quan s’emprenya més val deixar-lo sol i que vagi tornant a situar totes les idees al seu lloc. Al cap i a la fi era un llibre d’anècdotes i estirabots que no tenia cap mena d’interès i a casa comença a ser preocupant la manca d’espai a la biblioteca. Per tant, havia decidit unilateralment fer lloc llençant al contenidor de paper i cartró una vintena llarga de llibres que a judici seu no mereixien la consideració literària mínima. I avui havia de menester precisament aquell aplec de relats sense solta ni volta! Obre la porta amb cautela per veure com està el pati i el troba llegint atentament un llibre i prenent notes en una llibreta amb el seu inseparable llapis. “Ah, hola! Ja has tornat? Resulta que el tenia al calaix de la tauleta de l’habitació i no me’n recordava.”, diu per tota disculpa. Ella se’l mira amb intenció de saltar-li al coll, però s’hi repensa.

MICRORELATS, 7

EMPRENYAT

Està emprenyat, i com que ningú no li ha ensenyat a dissimular, cada vegada que obre la boca en surt una mena de reny disfressat de súplica. “El 155 ja va fer la feina, aquests beneits d’independentistes s’han fotut els plats pel cap i no he hagut de presentar cap programa per guanyar les eleccions. Què esperen per fer-me president?” I no s’adona que aquesta estratègia ja la va usar l’Arrimadas que va passar a millor vida, ella i partit sortosament. Tampoc no és conscient que al cap i la fi ha obtingut menys vots dels que havia arreplegat al seu dia en Maragall. Però ell, amb aquesta fesomia agra, que transmet la imatge d’una ment torturada, insisteix a dir que deixin de fer el ridícul, sense adonar-se que potser el ridícul el fa ell assajant un posat de perdonavides que li convindria endreçar al calaix dels mals endreços abans de posar-se a negociar de veritat i acabar abaixant-se els pantalons com a pas previ a una hipotètica investidura. Ai, que haurem de tornar a votar!

MICRORELATS, 6

RESPONSABLE

“Que agafi la corretja ja és bon senyal perquè, la veritat, aquí dins començo a patir claustrofòbia. Apa, anem a estirar les cames que avui fa bo. Tots aquests dies de pluja sembla que m’han entumit els ossos. A veure si encara estem de sort i avui puc olorar el cul a unes quantes femelles! Ep, atura’t, que haig de fer una feina que tu no pots pas fer per mi. Collons, cada dia vaig més restret! Això deu ser del pinso que em fa menjar tothora. Apa, doncs, feina enllestida. Ah, no. Això sí que no! I tant que la recolliràs. Jo em planto aquí al costat i fins que no arrepleguis el regalet no ens movem, t’ho ben asseguro. I no cal que em miris amb cara de mala llet, que ja ens coneixem. Vinga, agafa la bossa d’aquesta estúpida capseta amb forma d’os i ves per feina que no tenim tot el temps del món. Veus com sí que ho saps fer? No era pas tan difícil! I la llences a un contenidor, no al costat del camí com vas fer la setmana passada. Collons si l’adondaré aquest!”

MICRORELATS, 5

SAPASTRE

Havia d’haver fet cas a la mare i buscar alguna feina normal, però es va deixar engalipar per en Simó, que ja portava dos anys dedicant-se al tema i li va assegurar que enlloc no trobaria una activitat que li reportés diners de forma tan fàcil com abundant. Ell no les tenia pas totes, però a força d’insistència el seu amic va aconseguir convènce’l i el va acompanyar per començar a aprendre l’ofici. Es va vestir amb roba més aviat fosca, que no cridés gaire l’atenció, sabates còmodes i amb sola de goma, per si calia córrer, i una gorra de llana que es podia convertir en passamuntanyes si calia. La tasca va resultar fàcil: l’accés a l’habitatge el van poder fer aixecant una persiana a peu de carrer, van arreplegar un joier, un parell de rellotges que semblaven bons, un grapat de monedes i algun bitllet que hi havia en una capsa del trinxant del menjador, i un mòbil que havien posat a carregar. Van sortir sense fer fressa i un cop a fora, quan ja havien tombat la cantonada i se sabien segurs, es va adonar del merder en què s’havia ficat. “Em deu haver caigut el mòbil a dins de la casa, perquè el duia a la butxaca dels pantalons.”, es va queixar l’aprenent de pispa. “No et vaig dir que no duguessis res al damunt que et pogués identificar?”, va lamentar l’expert. “És que no puc estar sense el mòbil, jo.”

MICRORELATS, 4

HIPOCONDRÍAC

“Fa de mal dir, doctor, però em sembla que em comença a patinar alguna neurona. Sóc conscient que amb l’edat que tinc hauria d’acceptar la meva condició i permetre que el procés ineludible de decrepitud anés fent el seu camí sense escarafalls, però ja sap que la voluntat de vegades és molt tossuda i s’entesta a negar la realitat. Cada dia em passa tres o quatre vegades que hi ha alguna refotuda paraula que ha decidit fugir de la memòria interna i per més que m’entesti a furgar-hi no la sé recuperar. Llavors, quan menys m’ho espero em ve la inspiració i mentre parlo del que faré per dinar m’apareix el terme que s’havia fet escàpol: hipocondríac, per exemple, que ja em dirà què té a veure amb la samfaina! I encara visc una altra realitat més xocant i empipadora: la de conèixer la paraula en castellà i haver perdut la catalana. Recordo perfectament alimoche i haig de consultar el diccionari de traducció per aconseguir l’equivalent català d’aufrany. Això em fa una ràbia especial, intensa, dolorosa... Vostè diria que m’haig de preocupar, doctor?”

MICRORELATS, 3

POBRE LLUENT!

"Dos anys de secada que ho ha cuidat matar tot i jo amb prou feines he pogut sortir de casa, només aprofitant per fer volts curts amb la rosada del matí, i una feinada de por per trobar alguna cosa verda per poder rosegar! I sempre amb por de no acabar deshidratat i més sec que una pansa. Però, noi, arriba aquesta primavera i sortim a ruixat per dia, que dic jo que ja podria anar una mica millor repartit, perquè no hi puc fer res, si sento quatre gotes a la closca, instintivament surto a fer el volt. I us ben asseguro que començo a estar una mica fart de tanta aigua i tants viatges amunt i avall. També té el seu cantó bo, no us vull enganyar, perquè ara no em costa gens trobar fulles verdes i sucoses per poder endrapar a voluntat.
Ep!, on va aquest ximple voltant entre els matolls amarats de la pluja d’aquesta nit? I duu una bossa de plàstic. Osti, que ha enxampat en Xop i en Bavós i els ha ficat a la bossa. Ai que m’ha vist! Corre, Lluent, corre a amagar-te rere el tronc d’aquest arbre! Ai, ai, ai.. Merda, massa tard!"

MICRORELATS, 2

UN MALÀNIMA

Cada vegada que clissa la seva cara en una imatge del diari, a la pantalla del televisor, en un cartell penjat en algun fanal, desbarra de mala manera. No repetirem les grolleries, penjaments i jaculatòries que deixa anar perquè seria de mal gust i suposo que podeu imaginar-vos-les.
Acostuma a queixar-se que el personatge en qüestió ha sigut capaç de treure el que hi ha de pitjor a la seva ànima i que l’ha convertit en un potencial assassí si es donés el cas que el deixessin sol amb ell ni que fos un moment.
-Suposo que aquests disbarats no els deus escampar de forma gratuïta hi hagi qui hi hagi al teu davant –li ha comentat el seu amic a tall d’advertiment-. Els delictes d’odi en aquest país...
-Digue’m que a tu no t’ha passat mai pel cap fotre-li un tret al cap –li ha contestat amb cara de set deus.
L’amic s’adona que estan a punt de tombar cap al passeig on, en plena campanya electoral, han penjat cartells amb la cara del personatge, i decideix maniobrar per estalviar-se tot un rosari de penjaments.
-Mira, avui anirem a esmorzar a aquell bar nou que han obert a la placeta –diu mentre tomba en sentit contrari al que tenien previst prendre.

MICRORELATS, 1

URNADEPENDÈNCIA

S’ha passat tota la precampanya i tota la campanya d’aquestes eleccions renegant dels polítics, dient-los el nom del porc, sobretot quan apareixien en la pantalla del televisor els que carreguen a la banda dreta i encara més a la dreta. Des de feia quinze dies deia que aquesta vegada no aniria a votar, que li costaria perquè no ha deixat d’anar a fer-ho en cap de les conteses electorals de la pseudodemocràcia que vam estrenar a finals de la dècada dels setanta del segle passat. Es veu que li han acabat els torrons!
Avui, 9 de juny, s’ha llevat i li ha dit a la seva dona que anava a comprar el diari. De camí cap al quiosc, no ha pogut resistir la temptació de fer cap al col·legi electoral que li pertoca, i ha acabat votant per una candidatura que ningú dels qui el coneixen no s’imaginaria.
De tornada a casa, la seva dona, que el coneix com si l’hagués parit, en lloc de saludar-lo li ha engaltat:
-No te n’has pogut estar, oi?
Avergonyit, ha acotat el cap i se n’ha anat de dret al sofà de la sala a repassar les notícies impreses que, curiosament, estan centrades en el tema del dia: les refotudes eleccions europees.

VERMELL COM UN PIGOT

Si anant pel bosc sentiu un soroll de percussió repetida damunt la fusta d’un tronc, és que us trobeu prop d’un pigot que està foradant el tronc d’un arbre per fer-hi el niu. Són molt vergonyosos i si s’adonen que els mireu s’amagaran de seguida rere el tronc traient només de tant en tant el caparró que presenta una zona de color vermell intens. La comparació s’estableix amb les persones que envermelleixen les galtes per vergonya, tot i que també se’ls aplica si es tornen vermells per estar molt enfadats.

“La Carmina li va demanar si volia ballar amb ella i es va tornar vermell com un pigot. Aquest em sembla que no el casarem.”

PREU PER PREU, SABATES GROSSES

També ho he sentit amb l’expressió “tant per tant, sabates grosses”. Dita que ens recomana que davant d’un dubte relatiu a la quantitat, capacitat o mida del que necessitem, sempre s’ha d’optar per anar sobrat i estalviar maldecaps.

“Mira, amb tot el que m’has posat damunt el taulell i tenint en compte que com més varietat em mostres més dubtes tinc, aplicaré la dita de preu per preu, sabates grosses.”

NO TOT SÓN FLORS I VIOLES

Què més voldríem que sempre ens ponguessin totes! Però aquesta nostra vida està feta de vivències bones, no tan bones, dolentes i molt dolentes, i hem d’anar-les entomant com venen i adaptant-nos a les conseqüències dels fets. Quan algú es queixa d’algun entrebanc o destret, podem aplicar-li aquesta dita.

“Què et pensaves? Que tot aniria sobre rodes? Ja t’ho podies imaginar que no tot serien flors i violes.”

TOCAR EL BOTET

Anar insistint en dir coses molestes a algú perquè es piqui, molestar-lo sense parar. No sé si heu vist mai un botet, però es tracta d’un reclam per atreure ocells. Deu ser la insistència en anar produint el so del reclam el que li ha donat el sentit figurat d’aquesta frase feta.

“No va parar de tocar-me el botet fins que al final el vaig engegar a dida de males maneres.”

QUI TÉ EL CUL LLOGAT, NO SEU QUAN VOL

Ja se sap, si treballes a compte d’un altre, estaràs sempre subjecte a la seva voluntat i rarament podràs fer el que tu vols o fer-ho com tu voldries. Aquesta dita està especialment indicada per al jovent que s’inicia en el món laboral i que sembla que no té la paciència que abans es reconeixia als “aprenents”, una figura que potser caldria recuperar si volem tenir operaris de qualitat per a les feines que ara sembla que ningú vulgui fer. Falten paletes, pintors, electricistes, llauners...

"Per molt que et queixis, no aconseguiràs canviar la seva manera de fer. Ja et vaig dir que qui té el cul llogat no seu quan vol.”

SENTIR TOCAR CAMPANES

Té el sentit d’haver escoltat vagament alguna cosa, però no saber-ne res en concret ni amb gaire fiabilitat. El toc de campanes dels pobles són el darrer element d’una cultura basada en la comunicació oral, la que captem amb l’oïda. No l’hauríem de perdre malgrat que molesti algú i pensi que s’haurien de fer callar els campanars en benefici del silenci nocturn.

“Ara que ho dius, em sembla que he sentit tocar campanes, però jo no ho donaria encara per segur. Vols dir que no ens haurien informat?”

QUI OLI REMENA, ELS DITS SE N’UNTA

Amb la corrupció que sembla que existeix en segons quines administracions i esferes de poder econòmic, es tracta d’una dita molt apropiada. Fa referència a les persones que administren bens que no són propis i que, de vegades, aprofiten per omplir la seva butxaca. Semblantment, quan diem que han untat algú, volem dir que l'han subornat. Vull creure que aquesta realitat és menys generalitzada del que ens pensem, però en tot cas cal considerar que el poder és molt llaminer i la voluntat humana massa feble. 

“Només fa un any que va entrar d’alcalde, i has vist quin cotxe s’ha comprat? Potser sí que és veritat allò que qui oli remena els dits se n’unta.”

34è PREMI DE NARRATIVA BREU D'ARTESA DE SEGRE

 Avui hem anat fins a Artesa de Segre a recollir el Premi de Narrativa Breu 2024. Han sigut molt generosos i han considerat que el meu relat "Insomni" mereixia aquesta consideració. Sembla que tinguin una certa debilitat per als meus textos, perquè ja m'havien premiat l'any 2022. En aquest cas es tracta d'una narració que, com la majoria de les que estic escrivint actualment i que potser a la llarga acabaran configurant un recull, té una dona com a protagonista. Aquest tipus de reconeixements m'aporten un punt de motivació per continuar escrivint, sobretot ara que disposo de moltes més hores per a aquesta activitat. 

QUE DÉU ENS AGAFI CONFESSATS!

Exclamació invocativa davant d’un possible problema greu o una expectativa que té tota la pinta de ser negativa. Es tracta d’una altra referència religiosa de la munió que conté la nostra cultura popular. La cultura catòlica es troba a la base de la nostra història i, malgrat que ara la tendència és defugir de tot el que fa olor d’encens, convindria que es donés a conèixer a totes les escoles. De vegades em pregunto com podran entendre els actuals alumnes la iconografia de la nostra pintura i escultura sense les mínimes bases de cultura religiosa catòlica. I no es tracta de proselitisme ni de fe, sinó del mateix tipus de cultura que ens aporta la mitologia clàssica, que també hem anat oblidant. En fi...

“Si en aquestes properes eleccions guanya l'extrema dreta, que Déu ens agafi confessats!”

PORTAR UN GOS A SOBRE

La fama de ganduls que se’ls ha anat atribuint als gossos ve del fet que sovint se’ls veu ajaçats tranquil·lament i això, a les cases de pagès, era tot al contrari del que feien les persones, que trescaven tot el sant dia perquè es veu que a pagès no s’acaba mai la feina. Quan es diu d’algú que porta un gos a sobre és perquè se’l considera mandrós, gandul, amb poques ganes de pencar. 

“Has acabat llogant en Miquel? No sé pas en què penses. Porta sempre un gos a sobre que no li deixa doblegar l’os de l’esquena.”

SER DE LES METES DEL DARRERE

No sé si heu vist mai una truja donar de mamar a la godallada. En tot cas, sapigueu que les dues darreres metes, que són les més petites, quedaven reservades per als més renocs perquè els més espavilats sempre s’aferraven a les més ufanoses. En conseqüència, dir a algú que és de les metes del darrere vol dir que fa tard a tot arreu. També es pot dir que “arriba a misses dites” o bé que “fa salat”, però la de les metes m’agrada especialment perquè se sent molt poc. 

“Osti noi, ets ben bé de les metes del darrere! Has arribat mai el primer en algun lloc? Perquè sempre fas tard...”

PLOURE A BOTS I BARRALS

Ploure de forma abundant i tempestuosa. Un bot és un recipient de cuiro de cabra que pot contenir vi, oli o algun altre líquid. Un barral és també un recipient per contenir líquids que pot ser de vidre, de terrissa o de fusta, amb formes diferents segons la seva procedència geogràfica. Aquí també dèiem “ploure a semalades”. Per semalada entenem el contingut d’una semal o senalla. En Joan Salvat-Papasseit aprofita aquesta expressió modificada al poema “Nocturn per a acordió”:
“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa”

“Amb la secada que hem patit, hauria de ploure a bots i barrals set dies seguits i potser ni així no arribaríem a omplir els pantans.”

RECORDAR-SE DE SANTA BÀRBARA NOMÉS QUAN TRONA

La santa patrona dels miners també és advocada de les tempestes. D’aquí ve aquesta dita que s’aplica a qui viu força despreocupat fins que apareix algun problema greu, un destret o una necessitat. Aleshores sí que s’encomanaria a tots els sants a condició de sortir-ne il·lès.
Es veu que Santa Bàrbara va néixer a Nicomèdia, prop del mar de Màrmara a començaments del segle III. El seu pare Diòscor era un tirà que, en assabentar-se que la filla s’havia convertit al cristianisme, la va tancar en un castell. La volia obligar a casar-se, però ella s’hi va negar dient que elegia Jesucrist com a espòs. El pare la va voler matar, però va aconseguir escapar-se. Desesperat, la va perseguir, la va capturar i la va torturar. La va flagel·lar, li va esquinçar la pell a tires, la va rebolcar damunt de pedres cantelludes i la va cremar amb ferros roents. Finalment la va enviar al tribunal on la van condemnar a decapitació. I va ser el propi Diòscor, el seu pare, l’encarregat d’executar-la al cim d’una muntanya. Però la llegenda explica que en decapitar la filla un llampec el va tocar i el va matar. D’aquí ve que aquesta santa sigui la patrona de tot el que explota, de l’artilleria militar, per exemple.

“Ara et preocupes pel que et pot passar? És ben bé que només et recordes de Santa Bàrbara quan trona.”

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L’ERA

Si no vols veure’t emmerdat en algun fet que et pugui causar problemes o maldecaps, procura allunyar-te’n. Altrament, t’hauràs d’atendre a les conseqüències. Aquesta referència al món de pagès parla de batre el blat, una activitat que es feia a l’era, l’esplanada al costat de les cases de pagès on es parava la batuda per fer amb animals de peu rodó i més tard s’hi instal·lava la màquina de batre, un monstre sorollós que devorava les garbes i treia la palla per un tub llarg que queia damunt el paller, mentre el gra sortia per la part baixa, s’ensacava i es duia al graner, situat a la planta de dalt més alt de les cases de pagès. La polseguera que muntava la màquina endimoniada era espectacular.
“Jo ja et vaig avisar i et vaig dir que si no volies pols que no anessis a l’era. Oi que no em vas fer cas? Doncs ara no vinguis a somicar, perquè t’ho has buscat tu solet.”

PASSAR UN FENAL PEL CUL

Es diu quan un fet, un regal o un favor no et fa ni fred ni calor, és a dir que no hi dones cap mena d’importància, ni et sembla que ho hagis d’agrair. O sigui, que fas veure com si no te n’adonessis, com si et passessin la fina tija d’un fenal pel forat del cul. Entenguem com a fenal la tija d’herba llarga que creix als marges i que de petits fèiem servir per burxar al cau d’un grill, fent-lo sortir per capturar-lo i posar-lo en aquelles petites gàbies tan boniques on l’alimentàvem d’enciam.

“Jo ni li faig cap més favor. No és que demani que m’estigui eternament agraït, però almenys que no sembli que li han passat un fenal pel cul.”

FER PASSAR PER LA FEIXA DE BAIX

Aconseguir, normalment després d’una esbroncada, que algú cregui, que faci alguna cosa o que es comporti com desitgem. Té un significat semblant a l’expressió “posar a escaire” que fa temps que no se sent i a mi m’agrada molt. De vegades penso que a l’escola hem deixat de fer passar per la feixa de baix la mainada i resulta que ara ens adonem que “portem el carro pel pedregar”, vistos els resultats que esparveren a tothom.

“Aquell es pensava que podria fer el que li sortís dels pebrots, però ha acabat passant per la feixa de baix com tots els altres.”

FER MÉS NOSA QUE SERVEI

No és pròpiament una frase feta que s’hagi d’interpretar en sentit figurat perquè expressa directament allò que indica, però trobo que és una dita molt nostra i que val la pena mantenir. A casa, per exemple, la Dolo és la qui l’aplica amb més determinació i fa desaparèixer qualsevol estri o objecte que no tingui una utilitat específica o previsible en un futur immediat, mentre que jo soc més d’anar arreplegant-ho i desant-ho tot perquè mai saps si algun dia ho pots menester.

“Mira, aquest moble baix trobo que fa més nosa que servei a l’habitació de la mainada. I aquells dos cada dia necessiten més espai. Em sembla que el posaré al Wallapop i encara em veig amb cor de treure’n 10 euros.”

NO VOLER BAIXAR DEL BURRO

Significa no voler acceptar alguna cosa que és força evident, que tothom la veu, de vegades per amor propi, de vegades per tossuderia. Per contra, l’expressió “baixar del burro” es pot fer servir com a sinònim de desenganyar-se, caure la bena dels ulls, obrir els ulls, veure i acceptar la realitat. La imatge que il·lustra aquest text serviria per a una altra expressió: “no veure’n tres a cavall d’un burro”, que significa ser curt de vista i no veure-s’hi bé.

“He vist poques persones tan tossudes com el teu germà. T’ho creuràs si et dic que mai  no l’he vist baixar del burro?”

PASSAR-HI UN GAT AMB LA CUA DRETA

Expressió hiperbòlica que es deia quan alguna porta o finestra no quedava ben ajustada, o bé quan alguna peça metàl·lica venia escassa a l’encaix on s’havia de fixar. Té la seva gràcia haver-se fixat en aquests felins domèstics que, efectivament, van sovint tot ufanosos amb la cua dreta. Suposo que us heu fixat que aquesta posició de la cua correspon a una salutació afectuosa.

“A l’hivern ens fotrem de fred en aquesta sala. Fixa’t en la porta: per sota hi passa un gat amb la cua dreta.”

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

Es diu quan algú, abans de fer qualsevol tasca, en parla molt, fa grans preparatius, munta gairebé un espectacle, i al final resulta que la feina era minsa i de poca estona. En definitiva, s’aplica a qui, per fer veure que la seva feina és important, fa un desplegament de mitjans espectacular. 

“Quan veig l’estona que porta preparant-ho tot, em ve al cap aquella dita de molta fressa i poca endreça. A veure si m’equivoco!”

SER MÉS VELL QUE EL CAGAR AJUPIT

Es diu de les coses velles, passades de moda, antiquades. I de la manera com ens agraden els temes escatològics, no és d’estranyar que hàgim anat a buscar aquesta activitat humana d’evacuació que devem practicar en posició ajupida des dels inicis de la nostra existència.

“Què m’estàs explicant? M’ho vens com si fos el darrer invent que ha arribat a les teves mans i resulta que és més vell que el cagar ajupit.”

HOME DE MOLTS OFICIS, POBRE SEGUR

És una dita popular que fa referència a aquelles persones que saben fer moltes coses a mitges, que s’atreveixen amb tot, però que no en fan cap de prou correctament que els permeti ser reconeguts i guanyar-se la vida folgadament. En definitiva, que hi ha molts “manetes”, però que no us en refieu gaire. Però potser el significat més estès és el de qui es veu obligat a fer moltes feines diferents perquè amb prou feines arriba a final de mes. 

“Segons diu, ha après més de vint oficis, però em sembla que no me’n fiaria gaire, d’ell. Ja saps què diuen: home de molts oficis, pobre segur.”

FUGIR D’ESTUDI

Per eludir un tema que no ens interessa tractar o per no haver de donar la nostra opinió, de vegades portem la conversa cap a una altra banda, és a dir: “fugim d’estudi”. El sentit figurat és prou evident i té relació amb el fet de marxar de classe, anar-se’n de l’escola perquè el que s’hi fa no ens acaba de fer el pes. Té el mateix significat que "fugir per la tangent", tot i que aquesta frase sembla un cultisme afegit el segle passat perquè el concepte tangent no crec que sigui especialment popular. 

“Cada vegada que li he demanat un augment de sou, fuig d’estudi. No sé pas com fer-m’ho. Hauré d’esperar un dia que l’enxampi desprevingut.”

MENJAR MÉS QUE UNA LLIMA NOVA

És una adaptació de l’expressió “és una llima” quan es refereix a algú que menja molt i sense aturador. L’analogia és prou evident perquè una llima nova raspa el metall amb més eficàcia i per tant desbasta més fàcilment la peça metàl·lica que es treballa.

“És ben bé que estàs en edat de créixer, noi. Menges més que una llima nova!”

NO TOCAR NI QUARTS NI HORES

Es diu d’algú que parla sense cap mena de coherència, que desvarieja i no té clar el coneixement. Si és el cas d’una persona gran que repapieja, també se’n diu “fer catúfols”. Un rellotge que no toca ni quarts ni hores és un estri del qual no et pots fiar gens ni mica. Aquesta seria l’analogia que s’ha fet servir per aplicar-hi el sentit figurat. 

“Sempre ha sigut una mica rarot i força maniàtic, però ara ja no toca ni quarts ni hores.”

O CAIXA O FAIXA

Es tracta d’una expressió que suposa una decisió clara, precisa i ràpida, sense lloc a dubtes. Joan Amades la documenta en boca del general Prim. Es veu que un dia passava a cavall pel carrer de l’Argenteria i un home el va escridassar dient-li: “El que vol aquest és la faixa de general!” I en Prim li va respondre: “O caixa o faixa. I si voleu guerra, guerra tindreu”. En tot cas, significa el determini de lluitar i no tenir por a la caixa d’enterrament davant la possibilitat d’obtenir la glòria representada per la faixa de general. Segons això, sembla més lògic que digués “o faixa o caixa, però no canvia pas gens el seu significat.

“Vinga, nois, no ens hi pensem més que es va fent tard. O caixa o faixa!”

HAVER-N’HI PER TIRAR EL BARRET AL FOC

Quan un està molt contrariat per alguna cosa que no ha sortit com volia, quan es veu abocat a un fracàs que mai no hagués imaginat, sol afirmar que n’hi ha per tirar (llençar o fotre) el barret al foc. Per què precisament el barret? Són d’aquelles coses que pots inventar-te el que vulguis i segurament que queda bé, perquè ningú sap d’on prové. El barret era una peça de vestir que tenia funcions cerimonials evidents (treure’s el barret, per exemple), per tant suposo que enviar-lo de pet al foc devia significar una cosa molt important. 

“N’hi ha per tirar el barret al foc. Saps que aquest dijous havíem de marxar cap a Galícia? Doncs el cotxe s’ha espatllat. No sé què de la corretja de distribució i diu que tenen molta feina, i fins divendres no s’hi poden posar.”

MÉS CONTENT QUE UN GÍNJOL

Aquesta comparació sempre m’ha fet molta gràcia perquè un gínjol és el fruit del ginjoler, petit de la mida d’una oliva i vermell, i no sembla pas que sigui el paradigma de l’alegria. Tot i que l’origen d’aquesta comparació és incert, sembla que els catalans tenim certa tendència a considerar que els fruits petits (pèsols, gínjols...) fan goig i per tant són alegres. De fet en general atribuïm característiques positives a les coses petites: més content que un gínjol, més eixerit que un pèsol.

“Ahir li vam comprar unes sabates noves i hauries d’haver vist com marxava avui a l’escola: més content que un gínjol.”

MARXAR AMB LA CUA ENTRE CAMES

Significa anar-se’n d’un lloc avergonyit, espantat, fins i tot decebut. L’expressió té el seu origen en el comportament dels gossos que, quan fugen espantats, col·loquen la cua entre les cames.

“Em vaig voler fer el valent, però quan vaig veure que eren tres i força ben plantats, vaig optar per fugir amb la cua entre cames.”

FOTRE-LI DE CAVALL ESTANT

Dir alguna cosa sense rumiar-la gaire i sense pensar en les possibles conseqüències. Potser, si no volguessim ser tan políticament correctes i les "engaltéssim tal com venen", les coses ens anirien d'una altra manera. I és que de vegades és d'agrair que et "diguin les coses pel seu nom". Suposo que es tracta d’una expressió molt local de la nostra zona geogràfica, perquè no n’he trobat referències en les fonts que acostumo a consultar.
“És clar que acaba tenint problemes amb tothom. No veus com les hi fot de cavall estant? Potser si aprengués a rumiar una mica el que diu...”

SEMBLAR LA POR DE RIBES

Es diu d’una persona mal vestida, escabellada, deixada en general. Se suposa que aquesta frase deu tenir alguna cosa a veure amb algun fet antic relacionat amb la població de Ribes de Freser, però no he sabut trobar-ne cap referència. Només he trobat “en Met de Ribes”, exponent de la vida tranquil·la (“anar fent com en Met de Ribes”). 

“T’hauries de cuidar una mica. Si et troben pel carrer amb aquesta pinta et diran que sembles la Por de Ribes.”

VOLER LA DONA BORRATXA I EL VI AL BOT

Es diu de qui desitja ferventment alguna cosa sense estar disposat a renunciar a res o sense acceptar pagar-ne cap preu. I és que a la vida, sovint ens toca triar i acceptar el preu de les nostres decisions; altrament resultaria que “volem repicar campanes i anar a la processó”, una altra frase feta que té si fa no fa el mateix sentit. La frase m'ha recordat que a la Rambla del Carme hi havia un boter al costat de Can Postius i tenia bots penjats a la façana de la botiga i obrador. 

“Mira noi, no pots voler la dona borratxa i tenir el vi al bot. No t’adones que no ho pots tenir tot?”

TENIR-NE MÉS D’ESTÈS DEL QUE ES POT BATRE

Aquesta referència al procés de batre ens parla d’una estesa de garbes a l’era que és superior al que es pot arribar a batre trepitjant el blat amb animals de peu rodó. Per analogia es diu de qui té més feina per fer de la que és capaç de realitzar, de qui no s’ha programat bé la feina i acaba desbordat per la quantitat o la urgència. La imatge correspon a una batuda feta al Molí de la Calvaria.

“El meu problema és que no sé dir que no. Vaig acceptant totes les feines que em proposen i sempre acabo tenint-ne més d’estès del puc batre.”

HAVER-HI MÉS DIES QUE “LLANGONISSES”

Té el sentit ben bé contrari a “feina feta no té destorb”. Quan a pagès hi havia molta feina per fer i es tenia por de no poder-la acabar, sempre hi havia algú optimista que aportava el punt de tranquil·litat. En la relació entre temps i embotits del rebost quedava clar que sempre guanyava el temps. Per cert, a Osona són “llangonisses” i no pas llonganisses com estableix el diccionari.

“Tanta pressa, tanta pressa! Que no veus que hi ha més dies que llangonisses?”

FER UN CAPMÀS

Significa establir un preu global per a un conjunt de coses molt diverses i de diferents valors que es volen comprar o vendre totes plegades. 
“Vols dir que cal entretenir-se a calcular tot això peça per peça? Jo et proposo fer un capmàs. T’està bé tres-cents euros?”

FOTRE-LI BARRES AVALL

Es diu quan en un canvi d’impressions o en una discussió, cansat de callar-te la veritat, acabes dient tot el que et surt del cor per quedar-te més tranquil. És ben cert que, de vegades per no ferir susceptibilitats, o per allò del que en diuen políticament correcte, tendeixes a suavitzar o dissimular determinades realitats, fins que al final te’n canses. 

“Mira, quan un en té el pap ple, s’estalvia miraments i va de dret al gra. Li he fotut barres avall i no et pots pas imaginar com n’he quedat de descansat.”

GUARDAR SEMPRE UN ROC A LA FAIXA

Ara ja no portem faixa damunt els pantalons de vellut i normalment no resolem els conflictes a cops de roc, però per un si de cas, convé no ensenyar totes les armes a l’enemic i, en tot cas, tenir rumiada sempre una alternativa per quan un pla fracassa. És el que ara en diuen “tenir un pla B”, tot i que segueixo preferint guardar un roc a la faixa.

“A aquell no el fotràs mai. Sempre té guardat un roc a la faixa i s’acaba sortint de tots els despropòsits.”

GUANYAR-SE LES GARROFES

Expressió que encara es pot sentir tot i que la majoria de persones no han vist una garrofa en sa vida, almenys per aquests verals on no hi ha garrofers. Significa guanyar-se la vida, sigui com a treballador assalariat o bé per compte propi. Sempre es diu en situacions on cal pencar de valent per guanyar-se el pa. Les garrofes s’han utilitzat bàsicament per alimentar el bestiar, però en temps de penúries (la nostra postguerra, per exemple) van ser una font d’aliment important. La farina de garrofa resulta una alternativa prou interessant a la farina de cacau.

“Noi, a casa em van dir que ja tenia una edat i que havia de començar a guanyar-me les garrofes. No m’ha quedat més remei que buscar una feina.”