DRETS LINGÜÍSTICS

Potser que comencem a posar els drets lingüístics al mateix nivell que altres drets fonamentals que semblen més evidents i per tant criden més l’atenció.
Menystenir una llengua i els seus parlants, està en el mateix nivell que menysprear persones pel color de pell, la raça, la religió. Negar el dret d’accedir a continguts culturals en la pròpia llengua (plataformes digitals) ho trobo igual de greu que negar-li a una persona el dret d’accedir a un local d’oci o a un restaurant a causa del seu color de pell.
I ja n’hi ha prou d’anar acotant el cap i conformant-nos amb quatre engrunes. Com deia l’Ovidi Montllor: “Volem el pa sencer”.
Queda molta feina per fer, per descomptat: no hem assolit el ple reconeixement dels drets de les dones, del col·lectiu LGTBI, dels migrants (tot i que en aquest cas hi afegiria els deures perquè els tenim molt oblidats), de les diverses minories...
Però afegim-hi, sisplau, els drets lingüístics, perquè a força de ser comprensius amb una realitat que ens aclapara, el dia que ens hi posem serà massa tard, i ens arriben senyals inequívocs que anem per mal camí, no cal que us en faci la llista perquè tots la tenim prou present. 

DEU SER QUE NO HO ENTENC

 

Confesso que la meva formació artística és realment molt minsa i influïda sobretot per elements d’un classicisme que fa temps que deu haver caducat, per tant quan em trobo davant d’una obra artística visual em limito a dir si m’agrada o no a partir dels pocs criteris estètics que dec tenir interioritzats.
Per això quan he vist l’Arc de Triomf de París embolicat com si l’haguessin d’enviar per correu (que només hi faltava el segell i l’etiqueta autoadhesiva amb les dades del destinatari), no m’he pogut estat de formular el meu judici crític pobrament argumentat i dir-me: “Segur que calia?”
Quan m’he assabentat del que ha costat l’execució d’aquesta obra de mal gust (encara que sigui feta amb el segell del senyor Christo i l’hagi pagat la seva fundació), uns 14 milions d’euros, he pensat en tota la llista de coses que realment es podrien finançar amb aquests diners i que segurament serien de molta més utilitat i favor a la humanitat.
Perquè, si voleu que us sigui franc, no acabo de veure que aquesta suposada obra artística hagi d’acabar figurant a la Història de l’Art com una de les fites importants del nostre segle, molt menys quan tenim urgències que demanen a crits una militància més que severa. Si almenys hi haguessin posat una etiqueta que digués: “Protegim el nostre patrimoni artístic”, potser la meva intel·ligència coixa en matèria artística hauria tingut un clau on aferrar-se.

EL PUIG DELS JUEUS

També és mala sort que, l’endemà de pintar uns quants quilòmetres de ratlla verda en cinc itineraris de Vic que passen per voreres força concorregudes i que adrecen al Puig dels Jueus, hagi plogut i ho hagi emmerdat tot. Demaneu què en pensen els propietaris de comerços que ahir al matí aplaudien l’acudit de la regidora Fabiana Palmero. 
Ignoro el cost d’aquesta iniciativa, però diria que l’objectiu de fer descobrir aquest indret arbrat a tocar del nucli urbà, aquesta setmana que s’hi organitzen diverses activitats, podia haver-se fet sense el merder que han muntat.
Perquè la despesa en pintura (efímera, tot s’ha de dir) no sé fins a quin punt respecta els criteris de sostenibilitat a què ens volem acostumar, la veritat. 

PUNT FINAL

S’han iniciat unes converses que, si prosperen, potser permetran assentar les bases que permetin millorar el clima de diàleg que ha de permetre posar sobre la taula un conflicte etern que periòdicament s’enverina, i assajar, amb la suposada bona voluntat de tots els participants, d’acostar postures que permetin parlar de l’esmentat conflicte per anar marejant la perdiu perquè com diem aquí: “Qui dia passa any empeny”; altrament, i com que som prou estúpids per permetre que ens prenguin el pèl i a sobre sentir-nos satisfets, diu que si no es tria aquest camí “portarem el carro pel pedregar”.
Dit això, només afegir que l’espectacle de Junts, que mai no s’ha volgut asseure a una taula que diuen que no serveix per a res i confiaven haver trobat l’excusa perfecta en la incompareixença del presidente Sánchez, que era una ofensa a la nostra dignitat, quan aquest ha practicat el gir de guió a què ens té acostumats, s’han afanyat a proposar una colla de noms per asseure’s a la taula que el president Aragonès no podia admetre perquè no formaven part del govern.
I a la metròpoli han saltat d’alegria i s’han fregat les mans, tot i que han dissimulat per no posar-se en evidència, perquè saben que ens tenen agafats pels ous i només s’han de limitar a practicar allò tan vell de “divide et impera”, una política agraïda perquè aconsegueix que a la llarga els enemics s’exterminin entre ells.
És tanta la vergonya que em fa el que ha passat que aquest serà el darrer text en què expresso opinions de caire polític. No penso malbaratar ni un segon més de la meva vida en raonar sobre el que facin o deixin de fer aquesta mena de gent. 

AIXÒ DE L'ECOLOGISME

Vagi per endavant tot el meu respecte pels espais naturals, des del convenciment que de la seva conservació en depèn, en gran mesura, la conservació de la vida al nostre planeta. Dit això, convé també advertir que, com diu en Jordi Sargatal, m’he convertit en un ecologista “pragmàtic”, entesa aquesta qualificació com a antònim de “dogmàtic”.
El sidral que han muntat al voltant de la conservació de la zona humida de la Ricarda al Delta del Llobregat és considerable i no crec que ningú hagi explicat objectivament quin és el problema i quines les possibles solucions.
La varietat d’ocells en aquesta zona humida, atesa l’actuació sistemàtica de falcons per allunyar aus en el moment d’enlairament dels avions, és més aviat escassa i juraria que ahir passant pel costat del Ter a Manlleu vaig veure’n més dels que podria observar a l’espai protegit esmentat, per tant el seu valor mediambiental per garantir la diversitat de la fauna és relatiu, i potser l’habilitació d’un altre espai inundat adequadament i més allunyat de les pistes seria una solució que actuaria en benefici de la tranquil·litat de les aus aquàtiques per les quals ara tothom sembla estar tan preocupat.
Si dic això és perquè resulta molt fàcil brandar la bandera de l’ecologisme per una bassa de relativa importància (“La Ricarda no es toca!”) quan sembla que no s’està treballant prou bé en la gestió d’espais naturals d’una importància capital com els Aiguamolls de l’Empordà o el Delta de l’Ebre, per posar dos exemples puntuals.
No en tinc ni idea de si cal allargar la pista de l’aeroport o no, només tinc clar que hem engegat a pastar fang una milionada en inversió d’infraestructures sense el debat necessari sobre l’afectació ecològica de l’espai. A tot això, fixeu-vos que bé que han quedat els Comuns amb la ministra de treball i l’alcaldessa passejant-se per la zona i fent declaracions ecologistes que els surten enormement barates, perquè si es perd la inversió la culpa serà dels independentistes, com tot.

AMOS DE GOSSOS

 A veure si soc capaç d’escriure el que vull escriure sense dir el que no vull dir, perquè de vegades les coses fetes amb la millor intenció es malinterpreten i acabes sortint-ne escaldat.
No tinc res contra els gossos, que consti, tot i que la meva relació amb aquests animals, venint com vinc de pagès, segurament no ha sigut sempre la que ara s’espera de la gent civilitzada que sembla preocupar-se més pels drets dels animals que pels de les persones.
Tothom té dret a tenir un gos, o dos, o tres, o els que li vinguin de gust, me’n guardaré prou de qüestionar-ho, tot i que segurament convindria que abans d’acollir el pobre animal pensessin si el seu pis de 50 m² és un espai ideal perquè hi pugui fer una vida prou agradable ateses les seves necessitats. Amb la quantitat de gossos que veig voltant pel carrer acompanyant els seus amos, no crec possible que ni la meitat d’ells disposin d’un espai exterior perquè el pobre animal no hagi de passar la major part de les hores de la seva vida entre quatre parets amb dèficit de ventilació.
Dit això, entraré en matèria perquè m’allargaria parlant de suposats drets i deures dels animals (us heu fixat, per exemple, que durant el confinament els gossos podien sortir al carrer i les criatures s’havien d’estar tancades a casa?), de la importància que tenen per a persones que viuen soles, de la funció terapèutica que poden desenvolupar, etc.
Els gossos han de sortir, evidentment, han de poder fer les seves necessitats, han de córrer, han de jugar... I els seus amos han de garantir que en l’exercici d’aquestes necessitats dels animalons no es perjudiquin els drets dels que han optat per no tenir cap gos a la nostra vida (digueu-los insolidaris). Per tant no tenen per què rebre llepades d’un gos que no és seu (“No pateixis, no fa res, és que és molt juganer”),  no tenen per què sentir udolar un gos hores i hores quan el deixen sol a casa, no tenen per què  anar amb quatre ulls quan trepitgen la gespa del parc esquivant les tifarades que els amos no han recollit.
O sigui, potser que deixem de preocupar-nos tant pels drets dels animals i comencem a parlar de com garantir l’exercici dels deures dels seus propietaris, que a la vista de l’estat dels camins per on transiten (camí vora el Gurri, per exemple), diria que el tema està patint un relaxament considerable.

1714

D’ençà que el 2010 vam començar a generar protestes multitudinàries, reblant el clau de la creativitat i la imaginació, hem arribat a organitzar posades en escena dignes de les millors produccions de “pèplum” que em venen a la memòria.
Onze anys després, ens trobem a les portes d’una altra diada amb voluntat de seguir insistint en les performances que omplen la nostra autoestima en la mateixa mesura que any rere any descoratgen un grapat més d’incondicionals de les trobades massificades.
Aquest any tenim l’afegit de la coincidència en el temps amb la darrera deslleialtat (per dir-ho amb paraules boniques) del govern central que ha parat la trampa de l’ampliació de l’aeroport del Prat a un govern on tots van amb peus de plom per no desvetllar el fantasma d’una crisi de confiança entre els seus membres, una realitat que ja ningú no s’esforça en dissimular.
Encara hi ha una altra coincidència de fets que contribueixen a desestabilitzar l’ambient d’unitat que hauria d’imperar almenys un dia a l’any: la refotuda taula de diàleg, o de negociació, o de contraposició de monòlegs, com vulgueu dir-ne. Com que ningú no n’espera res de bo, com que tots es miren de cua d’ull, com que encara no se sap qui s’asseurà a taula, creix la inquietud i el descrèdit de l’invent.
I ens entestem en demostrar a propis i forans que tenim raó, movent-nos en raonaments categòrics que no són acceptats per la metròpoli, perquè ni tan sols ens escolten, perquè estan instal·lats en el bé absolut de la unitat territorial que segons ells té arrels divines.
No cal buscar la raó, cal guanyar, i cal fer-ho a la manera escocesa, aprofitant amb seny cada petita escletxa que s’obri. Cal erosionar-los fent de gota malaia.

(Si us entreteniu a comptar, veureu que el text té 1714 caràcters incloent-hi els espais) 

SOM MÉS RUCS DEL QUE ENS PENSÀVEM

 Quan resulta que els que crèiem més rucs acaben demostrant més intel·ligència que nosaltres, cal anar considerant que ens trobem a la cua del rànquing en intel·ligència política. La jugada de l’ampliació de l’aeroport del Prat per part del govern central ha estat magistral. I mira que pensava que a la ministra de transports li tocava un paper galdós, havent estat part implicada en el territori fins fa cosa de quatre dies. Doncs vet aquí que s’ha acabat el bròquil: no hi ha ampliació i a més a més la culpa és de la Generalitat. I la Raquel Sànchez ha salvat els seus mobles.
Ignoro la importància que aquesta ampliació podia tenir per al desenvolupament i reindustrialització del país, però quan penso en les tones de CO₂ que passen a l’atmosfera per causa de la combustió dels motors dels avions se’m fa evident que aquest mitjà de transport no és sostenible i ja triguem a trobar-hi alternatives.
Quan penso en la proximitat de les pistes de l’aeroport a un mar que en cosa de dècades augmentarà de nivell i les inundarà, no puc deixar de valorar la conveniència de l’ampliació que proposaven.
La pluja de milions que havien de venir a l’aeroport, potser que ens els donin i els administrarem en projectes de país més segurs i amb visió de futur. Tot i que, com que demostrem ser molt més rucs del que caldria, no sé si acabaríem dilapidant-los en ximpleries mentre discutim aferrissadament sobre la conveniència o no dels projectes realment importants. Em sembla que no tenim remei, i constatar-ho a les portes de la Diada em provoca un deseiximent preocupant.

CARITAT CRISTIANA

Que un capellà deixi de ser-ne no és notícia, que un bisbe renunciï al seu estatus i demani la dispensa papal ja és un fet més greu. Que qui ho faci sigui el bisbe més jove d’aquestes contrades occidentals té un interès notable per als qui sempre suquen pa en el temes més morbosos.
El cert és que fa dies que els mitjans audiovisuals han convertit aquesta renúncia en un espectacle bastit amb conceptes misògins, masclistes i homòfobs sense cap mena de pudor ni contenció. No en podíem esperar cap altra cosa, potser esperàvem que TV3 fes ús d’una discreció i objectivitat superiors al que hem pogut extreure d’alguns comentaris.
De tot el que m’ha arribat, em quedo amb les paraules de Sor Lucía Caram, que vaig trobar molt encertades i fonamentades en informacions que circulaven per canals que la resta de mortals desconeixíem.
El que demanaria, si tingués cinc cèntims d’autoritat moral, és que deixéssim que Xavier Novell refés la seva vida en pau i que ho fes per retrobar un equilibri personal i emocional que ha fet aigües per totes bandes d’ençà que el van nomenar bisbe de Solsona. Apliquem-li la caritat cristiana que ell no va saber administrar en la majoria de casos en què va haver d’opinar i prendre decisions que la majoria de mortals no compartíem ni acabàvem d’entendre. 

QUINES PENQUES!

El senyor Lesmes, prodigi d’autoritat moral amb segell de l’Opus Dei, malgrat trobar-se en una situació de caducitat que supera de llarg la del darrer iogurt que vaig llençar a les escombraries, es creu en el dret de donar lliçons de democràcia a tort i a dret. Un personatge com ell, que creu trobar-se just per sota de déu de l’escalafó de l’autoritat del país, no podia deixar passar l’oportunitat de fer el que saben fer els de la cúpula judicial: aprofitar el recurs de la hipotètica, pervertida i trepitjada separació de poders, que ara sí que li convé, per provar de soscavar els fonaments del govern actual.
Quina autoritat moral té el personatge en qüestió per erigir-se en garant d’una justícia imparcial quan s’han dedicat a pervertir-la fins al punt que han rebut advertiments de tots els organismes mundials que els criden a l’ordre i a la rectificació? Cap, no en té cap, però veure la ministra de justícia i la fiscal general de l’estat al seu costat amb posat de xais desvalguts diu molt de per on van els trets.
I per què no va fer cap referència al pollastre de corrupció que té muntat l’edifici de la corona, aprofitant que hi tenia el rei? Podria considerar-se deslleialtat institucional, es veu.   
D’altra banda, si tan preocupat està per la renovació del CGPJ, té una solució molt fàcil: dimitir, dimitir ell i tota la tropa que seuen a la mateixa taula. D’aquesta manera al cap de quinze dies tindríem renovada la cúpula del tercer poder de l’estat.
Per què no ho fa? Perquè potser els qui realment manen en aquest país que tenen collat amb l’afany de mantenir-lo com el seu negoci particular i traspassar-lo als seus hereus (tercera generació postfranquista) veuen perillar els seus privilegis. Deu ser això. És més fàcil donar la culpa als polítics, que no dic que no la tinguin, però no deixen de ser quatre estevets que durant un temps mamen de franc a costa de l’erari públic. Els qui hauríem de passar per la pedra són els que en mamen des que van néixer, però aquests, que es poden identificar amb facilitat, sempre resten rere les bambolines, no surten mai a escena. 

UN PAPA "INDEPE"?

El Papa Francesc ens té ben acostumats a rebre’n una de freda i una de calenta, però el que ha dit en una entrevista a la “Cope” (la cadena carca dels bisbes espanyols) val la pena tenir-ho en consideració. Els ha vingut a dir que a Espanya s’han de reconciliar amb la seva història i que la unitat no s’assolirà sense la reconciliació dels pobles. I ha gosat esmentar l’exemple de Kosovo com a model d’una societat autodeterminada que s’està refent.
La referència de Kosovo no és gratuïta, perquè tots sabem que l’estat espanyol es nega a reconèixer la seva entitat i fot el ridícul cada vegada que ha d’esmentar aquest país o la seva selecció de futbol, per exemple.
Que un papa, que no deu ser gens aliè a les barbaritats comeses per l’església catòlica alineant-se amb el franquisme i proclamant el nacionalcatolicisme, clavi aquesta estirada d’orelles al sector més carca del nacionalisme unionista espanyol, ha de ser un motiu de satisfacció per a tots els que volem que la nostra trista realitat s’internacionalitzi a desgrat dels esforços de la “Marca España”.
Ara només faltaria que, instal·lada en un anticlericalisme obsolet, la nostra esquerra independentista ignorés o menystingués el seu raonament. Hauríem de reclamar i exigir l’opinió de la dreta i la ultradreta espanyola, molt aficionades a reescriure la història en lloc de cercar els ponts de diàleg que han anat dinamitant sistemàticament.
“Con la Iglesia han topado, amigo Sancho”, però el bisbe de Roma queda lluny, molt lluny, tant físicament com en relació a la seva ètica.