SE'LS EN VA DE LES MANS

Quan ahir al matí vaig escriure l’article que acostumo a publicar a diari, encara no tenia coneixement del sidral que havien muntat al vespre a Barcelona. Si ho hagués sabut potser hauria sigut més contundent en algunes de les consideracions que hi feia.
Fa 12 dies que dura la murga i en alguns aspectes s’ha anat desvirtuant i complicant fins a extrems de comportament salvatge, com el d’ahir en què van estar a punt de rostir viu un policia municipal dins una furgoneta. Ja no parlo de la trencadissa de vidres de l’hotel ni dels altres establiments saquejats, perquè es veu que ja ens hi hem acostumat.
Els valedors i justificadors de la violència juvenil desfermada aquests dies no tenen res a dir sobre aquest fet? Hòstia, no es devien adonar que no era de la Brimo! Un dany col·lateral sense cap més consideració? Seguim insistint amb la broma que tot és culpa de la policia, especialment dels antiavalots?
Algú ha de clavar el cop de puny definitiu damunt la taula, i suposo que per a això cal ser una mica valent i no fer càlculs sobre les probabilitats que una decisió dura influeixi negativament en la seva carrera política. Altrament, la imatge de tots els polítics que hi tenen una certa responsabilitat ja està greument tocada, sobretot la d’en Pere Aragonès que va trigar una setmana a donar la cara.
El conflicte se’ls en va de les mans i voldria creure que les reaccions de “tots” els partits polítics acabaran confluint en una sola veu: “S’ha acabat el bròquil!”
Ho acabo d’escriure i penso: “És ben bé que encara creus en els contes de fades.”

ARRAN DE LA POLICIA

Ahir vaig veure una estona el FAQS, el temps imprescindible perquè no se’m faci carregós l’etern debat que es dedica a marejar la perdiu deixant tots els fils penjant. Hi havia la Gabriela Serra, que d’ençà que va assolir la fita d’enviar l’Artur Mas a la paperera de la història no l’havíem vista més, però ara torna a treure el nas a tot arreu; un noi que el vaig trobar molt assenyat i em va proporcionar l’agradable sensació que tot i la meva edat no sóc tan carca si també hi ha jovent que pensa com jo; i també hi havia un altre noi i una noia que representaven la progressia del jovent que participa a les manifestacions i que cada dia que passa afegeixen un motiu nou a la protesta.
La noia no disposava de gaires arguments i es limitava a repetir la lletania “s’ha de dissoldre la BRIMO” perquè creu és la font de tots els problemes i quan desaparegui també ho farà la violència. No entrarem a considerar qui provoca qui i qui és el primer que llança la pedra, però en tinc una opinió prou clara i, en tot cas, acabaríem considerant que és un peix que es mossega la cua.
El noi, que es deia Pau, em va fascinar perquè mai no havia vist tanta candidesa argumental en un personatge fet i dret, amb aspecte d’haver lluitat en mil batalles urbanes amb els de les porres i les bales de foam. Va venir a dir que quan desaparegui la policia s’acabaran els conflictes, quan ningú no tingui cap necessitat insatisfeta, s’acabarà la violència, etc.
A veure, jo també he sigut jove, tot i que fa tant de temps que a vegades me n’oblido, i he sigut idealista, i m’han fascinat les utopies, algunes de les quals, com la del comunisme, m’han fotut una sonora patacada a la cara quan he copsat la realitat i la misèria que amagaven. Amb això vull dir que creure en contes de fades no és aconsellable per a la bona salut anímica de la societat. A aquest xicot se li hauria de recordar que hi ha estudis que confirmen que un 4% d’homes i un 1% de dones són amorals, i no ho són perquè la societat els hi hagi convertit com opinava Rousseau, ho són per naturalesa. Quan no hi hagi policia, què en fem? Un copet a l’esquena mostrant-los la nostra comprensió i la nostra solidaritat? La trencadissa de vidres i el saqueig de comerços és producte de l’actuació policial o de la amoralitat dels qui van cometre el delicte? 

DE BORBONS I EXILIS

Tant de bo m’equivoqui; de fet tant me faria si visquéssim en una república com la que desitgem, fora del domini i el saqueig a què estem sotmesos per part d’un estat centralista, però mentrestant el que passi en aquesta mena de regne caduc amb una monarquia corrupta suportada amb pinces pels partits que temen perdre la part de pastís que els pertoca des del 1978, resulta que ens deu afectar. Deia que tant de bo m’equivoqués, però molt em temo que s’està preparant el retorn del rei exiliat, i potser seria millor perquè ens sortiria més barat, però això no ho sabrem mai.  
Hi ha indicis evidents que ens fan intuir aquest retorn: un pagament d’impostos de ja fa temps, notícies sobre la seva salut, un rentat d’imatge a les Corts commemorant el fallit cop d’estat, una regularització d’un pila de milions que Hisenda valora en gran mesura...
Ja té pebrots la cosa! Procura no equivocar-te ni en 100€ a la teva declaració de renda, perquè ja has begut oli. Mentrestant el podrit manefla mentider, malbaratador, faldiller i tots els apel·latius que li vulgueu posar amb la caixa forta a rebentar a Suïssa i de vacances permanents als Emirats Àrabs. I encara li agraeixen que regularitzi una mínima part de tot el que s’ha embutxacat d’estranquis.
Si aquest personatge tornés, trencaria una vella tradició familiar que diu que tots els darrers borbons han acabat els seus dies exiliats fora del país on regnaven: Carlos IV va fugir a França i més tard a Roma; Fernando VII també va haver de marxar cap a França; Isabel II també va haver de travessar els Pirineus cap al país veí; Amadeu de Savoia s’hi va estar poc, va fugir cap a Lisboa i va acabar a Torí; Alfonso XII no va tenir temps d’exiliar-se perquè va morir jove de tuberculosi; Alfonso XIII va marxar per cames i va residir a diverses capitals europees fins que va acabar a Roma; Juan de Borbón, el rei sense corona, vivia a Portugal; i Juan Carlos I ha fugit als Emirats Àrabs Units. Potser per això desitgen el seu retorn, per trencar la tradició, pensant que d’aquesta manera s’estintola una monarquia que va perdre el poc crèdit de què ja disposava amb la figura de Felip VI (El Preparao), perquè lluny d’intentar acostar postures per resoldre un conflicte etern, va prendre part bel·ligerant per un dels sectors en conflicte. I aquí tenim memòria, molta memòria!  De fet, n’és plenament conscient, perquè quan trepitja el territori de la nostra nació ho fa d’amagatotis i amb el cul estret.

ENDESA MULTIPLICA PER 8 ELS BENEFICIS.

M’assabento pel telenotícies que Endesa ha multiplicat per 8 els seus beneficis durant l’any 2020. I tot això pagant sous milionaris als membres del Consell d’Administració que acull polítics de porta giratòria com és el cas de Miquel Roca Junyent i abans ho havia fet amb Elena Salgado, Luis de Guindos i Rodrigo Rato.
Ho trobo immoral, sobretot després de les constants apagades d’aquest gener en alguns barris deixats de la mà de déu. Ho trobo immoral perquè aquests beneficis s’han aconseguit escatimant recursos a la millora de la xarxa de distribució, que en alguns indrets és més aviat precària.
Han aconseguit aquests beneficis tenint en compte que hi ha un munt de punts amb el llum punxat i sense passar per comptador. Imagineu els beneficis que obtindrien si realment cobressin tota l’electricitat que es consumeix. Potser perquè ja guanyen prou no tenen cura de resoldre el problema. Us poso un exemple: a l’escala de casa hi havia un pis ocupat on van punxar el llum, el pis és d’un banc, van treure’n els ocupes, van blindar la porta d’entrada, van posar-lo a la venda sense gaire èxit atès el seu lamentable estat, hi van instal·lar un sistema d’alarma, i porten un any enganxats directament a la xarxa sense passar pel comptador.
Una altra barbaritat a tenir en compte és el sistema d’establiment del preu de l’electricitat, que va permetre que es disparés exponencialment precisament quan més necessitat de consum hi havia. Portem més d’un any amb el govern més d’esquerres que hi ha hagut mai, i no han aconseguit tocar ni una mica aquest sistema per provar de maquillar-lo. Deu ser perquè ells també esperen poder arribar a ocupar alguna de les butaques del consell d’administració d’una companyia elèctrica. 

O JUGUEM TOTS O ESTRIPEM LA BARALLA

Repassem alguns fets d’una certa transcendència:
Els assaltants ultres de Blanquerna a Madrid, amb condemna en ferm, han arribat a trepitjar la cangrí? No em consta, tot i que podria estar equivocat perquè ara fa temps que no es parla d’ells.
S’han iniciat diligències judicials contra les proclames feixistes que diversos energúmens van fer en les celebracions del 12 d’octubre. Al cap d’una setmana ja ningú no en deia res.
Quines mesures s’han pres contra els militars a la reserva que en un xat amenaçaven amb matar 26 milions de persones i que animaven a un cop d’estat? La Margarita Robles va dir que ho investigaria.
Se’ls ha fet algun advertiment als militars en actiu que van defensar la llibertat d’opinió d’aquests darrers? No em consta.
Quines diligències s’han dut a terme per aclarir el fet que futurs oficials de l’armada cantessin himnes feixistes en una celebració? Es van limitar a cursar unes orientacions als centres de formació de “milicos” perquè treballessin conceptes democràtics.
Què ha fet la fiscalia amb els autors dels discursos racistes, feixistes i negacionistes que es van fer al cementiri de l’Almudena en la celebració anual d’exaltació de la División Azul? Va dir que obriria diligències, però ho devien deixar en això.
S’ha obert alguna diligència contra les proclames racistes, negacionistes i extemporànies dels candidats de Vox en la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya? Suposo que no, perquè devien estar emparades per la llibertat d’expressió.
Quantes vegades hem vist un picolo, un PN  o un Mosso d’Esquadra repartir llenya a un grup d’ultres? Deu ser perquè aquests col·lectius no són violents i se’ls ha de tractar amb respecte i se’ls ha de protegir.
A veure si ens aclarim: “o tots moros o tots cristians”, que dèiem abans quan l’expressió del primer terme encara no tenia les connotacions pejoratives que ara se li reconeixen. També podríem dir: “o juguem tots o estripem la baralla”, una expressió que em sembla recordar que feia servir l’Ovidi Montllor.

EM FA MAL EL TEATRE

He tingut la sort i el privilegi de poder gaudir del teatre des de tres perspectives diferents. De jove vaig formar part de L’Òliba Negra, un grup de teatre independent de Manlleu que em va permetre conèixer i viure en condició d'amateur la feina d’actor; i quaranta anys més tard no vaig desaprofitar l’oportunitat de tornar a pujar a l’escenari de l’Atlàntida per allò que diuen del cuquet que sempre queda. Com a dramaturg, he escrit quatre peces teatrals amb fortuna diversa i més aviat discreta, però una l’he pogut veure representada dalt d’un escenari gràcies a l’Espardenya Teatre de Calldetenes. Com a espectador, procuro aprofitar l’oferta de qualitat que hi sol haver a Osona.
Tot plegat fa que pugui dir que valoro i estimo el teatre d’una manera especial, i que el que ha passat a l’Institut del Teatre em provoca pena, fastig i indignació. La cultura és segura, la cultura és imprescindible per a la bona salut anímica de les persones, però es veu que en aquest cas la cultura també ha sabut amagar allò més vil i pervers de la naturalesa humana.
Alguna cosa va començar a fer un cert tuf quan un col·lectiu d’actrius va denunciar en Lluís Pasqual fa un parell d’anys i va haver de dimitir. Se l’acusava d’abús de poder i tracte vexatori. Però la cosa no va passar d’aquí perquè va tenir molt de suport dins els companys de professió. L’any passat es van destapar 20 anys d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida i ens vam esgarrifar una mica, però semblava un cas aïllat. També s’ha parlat de la proliferació de falsos càstings com a paranys d'incauts i incautes principiants en la professió.
El fet que el teatre comporti una relació física i emocional de persones, que es fonamenti en el moviment, el gest, la paraula i que en el seu exercici s’estableixin relacions que no són d’igual a igual (director<->actors / professor<->alumnes), sembla que pot afavorir les males pràctiques que ara s’han destapat, però en cap cas no justifica que durant anys i panys hagi succeït sense que ningú hagi gosat tallar-ho de soca-rel. Sembla que es tracta de comportaments força estesos dins el col·lectiu de professors de la institució i em costa de creure que ningú no es revoltés, de no ser que tot plegat s’hagués arribat a considerar normal, habitual i necessari per a la formació d’actors i actrius. No pot ser que s’imposés el silenci per por a represàlies o amb falses promeses d'un paper en alguna producció dramàtica professional en un univers on costa déu i ajut fer-s'hi un lloc.
D’entrada costa d’imaginar tota una figura dins el món teatral com en Joan Oller (poso aquest nom perquè és una patum, però la llista es veu que és llarga) abusant del seu poder, assetjant alumnes i abusant-ne sexualment, humiliant-les, humiliant-los... Però avui he tornar a mirar una imatge seva i no m’he pogut estar de pensar: “Ets un miserable. Has tacat el nom d’una institució i embrutat una professió que t’hauria de rebutjar a garrotades. Tot el que et caigui al damunt serà poc, considerant el mal que has fet.”
Tant de bo que tot plegat serveixi per fer neteja, censurar i eradicar comportaments menyspreables en la formació de nous actors i actrius, i també en l’exercici d’una professió artística imprescindible en una societat culta com la que desitgem.  

ANIVERSARI

Quaranta anys! Fa quaranta anys que el picolo amb tricorni i bigoti va entrar al Congrés dels Diputats cridant: “Todo el mundo al suelo!”, i tots els diputats van córrer a amagar-se sota els escons, excepte el general Gutiérrez Mellado a qui van intentar tirar a terra entre uns quants i no van poder. La imatge va convertir-se en una al·legoria de la irreversible democràcia que s’havia constituït a l’estat.
Allò sí que va ser un cop d’estat, fallit, però cop d’estat al capdavall, no com els agrada ara de referir-se al referèndum que vam fer l’1 d’octubre de 2017, que els fatxes integristes de la “corte y villa” gosen qualificar-lo de molt pitjor que allò que van perpetrar en Tejero, l’Armada, en Milans del Bosch i una colla de miserables que no devien donar mai la cara.
I després de quatre dècades encara no han desclassificat documents que ajudarien a entendre què coi va passar. No els interessa perquè alguns que encara són vius i van fer l’orni ara se’ls veuria el llautó. No els interessa perquè no està clar el paper que hi va jugar un personatge abjecte que ha hagut de fugir del país per lladre i per corrupte. No els interessa perquè n’hi hauria molts a qui els pujarien els colors a la cara, perquè hi havia polítics suposadament d’esquerres (PSOE i PCE) que sortien esquitxats per tràfecs col·laterals poc clars amb el capitost Armada.
Quaranta anys després no és que estiguem gaire millor, de fet, amb totes les retallades de llibertats que s’han perpetrat, amb tot el procés recentralitzador de competències, amb les declaracions de militars favorables a un cop d’estat que garanteixi “la sagrada unidad de España”, amb l’extrema dreta al congrés (ara de forma legal a judici de la constitució), amb presos polítics i exiliats...
Potser seria hora de pensar a fer un cop de cap i refundar l’estat, i mentre es discuteix la jugada i l’estratègia, nosaltres (sempre units per tenir prou força) podríem aprofitar per tocar pirandó, per fer “mutis” de manera discreta però digna i efectiva.

RETRAT DE PABLO HASÉL

Pablo Rivadulla Duró és fill d’un empresari que va ser president del Club Lleida Esportiu i neda força en l’abundància. Els seu avi, un tal Andrés Rivadulla Buira, va ser un militar franquista que es va especialitzar en la caça i captura de maquis a la zona del Pirineu. Com a bon fill de “papà”, no se li coneixen estudis de cap mena, i molt menys musicals, per això devia optar per dedicar-se al rap on s’ha fet un nom a força d’anar introduint barbaritats a les seves lletres amb una clara intenció provocativa. El seu currículum resulta ampli i sucós.
Detingut el 2011 per enaltiment del terrorisme, és posat en llibertat amb càrrecs per l’AN.
El març de 2014, l’AN li encoloma dos anys per enaltiment del terrorisme, però no entra a presó perquè no té antecedents.
El desembre de 2014 se les té amb l’exalcalde de Lleida, Àngel Ros, per amenaces que acaben amb la decisió judicial de tancar el seu perfil de Facebook.
El juny de 2016 agredeix un periodista de TV3 al rectorat de la Universitat de Lleida (es veu que té vocació universitària aquest xicot) i li cauen sis mesos de presó i una multa.
El febrer de 2018 li imposen dos anys i nou mesos de presó per apologia del terrorisme i injúries a la corona (una causa estúpida que ara blanqueja el seu historial) per les lletres de les seves cançons i missatges a Twitter.
El març de 2020 li imposen 2 anys i mig de presó per amenaces a un testimoni d’un judici.
Entremig he obviat fets de poca importància perquè la llista seria massa llarga, però n’esmentaré alguns: demanar que posessin una bomba al cotxe d’en Patxi López, que clavessin un piolet al cap d’en José Bono, alegrar-se dels trets al clatell dels del PP, elogiar el Camarada Arenas dels GRAPO...
Entre les sentències fermes i l’any addicional de presó per no haver pagat cap de les multes que li han imposat, acumula un total de sis anys i nou mesos de condemna.
El febrer de 2021 es tanca al Rectorat de la Universitat de Lleida per protestar contra l’ordre d’entrada a la presó que es fa efectiva fa pocs dies.
Jutgeu vosaltres mateixos si el personatge en qüestió, que deu viure dels calers del “papà” perquè no crec que el rap doni per a tant, es mereix el forassenyat recolzament que està rebent. I que consti, com ja he dit repetides vegades, que la llibertat d’expressió és sagrada i s’ha de garantir en tots els casos, no segons el barri ideològic on t’hagis instal·lat. 

ARRAN DEL SAQUEIG DE COMERÇOS

Les imatges que vam poder veure de persones (potser seria millor dir vàndals) assaltant botigues i saquejant tot el que podien, especialment roba de marca, ens ha de provocar tristesa i un punt d’indignació. Dels sis mil manifestants que ahir van aplegar-se a la plaça de la Universitat, posa que només fossin cinc-cents els qui van generar aldarulls en acabar la concentració; d’aquests, posa que només la meitat es dediquessin a trencar aparadors; i posats a ser benèvols, que només un centenar es dediquessin a saquejar comerços. N’hi ha prou per pervertir la imatge d’un moviment de protesta que convé respectar si ens considerem demòcrates.
Darrere seu, o davant entomant pedrades i ampolles voladores, els Mossos d’Esquadra, l’actuació dels quals ara resulta que no defensa ni el propi govern assegurant que s’hauran de replantejar els protocols, un extrem que ha provocat una reacció irada de totes les organitzacions sindicals del cos policial. I no oblidem els de sempre, demanant dimissions, dissolucions d’equips... Déu n’hi do del quadre escènic!
Senyora Colau, vostè volia dissoldre la unitat antiavalots de la Guàrdia Urbana, em sembla recordar, perquè quedava lleig que la policia que estava sota les ordres d’una política d’esquerres hagués de desallotjar acampades i sortir a repartir llenya. Vist el que campa per la ciutat on governa, sort que no se’n va sortir i la unitat segueix activa, però estaria d’allò més bé que posés aquests antiavalots a donar un cop de mà als Mossos. Potser els podrien ensenyar a actuar amb criteris menys contundents, que ajudessin a calmar els ànims, no a encendre’ls com sembla que opinen els de la seva corda. 

PIXES FORA DE TEST, DONA!

Dir que el raper de qui parlem ja fa dies té menys art que qualsevol de nosaltres en un karaoke després de prendre’ns dos cubates és una opinió que puc compartir, perquè ja se sap que l’art és una cosa subjectiva i l’opinió encara més. Aquesta opinió expressada fent el “carajillo” al bar de la cantonada pot tenir un passament, però utilitzar-la com un argument de pes per desautoritzar “los niñatos que le apoyan” té un cert delicte. No es tracta d’això “IDA” (Isabel Díaz Ayuso), no es tracta d’això, dona, que pixes fora de test. Però hi estem tan acostumats a aquest tipus de declaracions,  que ja no deu venir d’una. I en això ens equivoquem, perquè estem desvirtuant el debat polític fins a deixar-lo en una posició semblant al que seria una conversa de barra de bar, cosa que diu poc dels polítics.
Aquest recurs lamentable és l’eina dels populistes per arribar a les consciències poc formades de la població, perquè es tracta de missatges simples (i ximples) a l’abast fins i tot dels qui no entenen la factura del llauner. Van calant, van calant, van tornant-se habituals, els van acceptant i la gent acaba votant Vox com a solució dels seus problemes, tant li fa que aquests estiguin relacionats amb l’atur, amb la seguretat ciutadana o fins i tot el medi ambient, perquè tot es pot posar en el mateix sac.
Hi hauria d’haver una manera de treure targeta vermella per expulsar els polítics que en seu parlamentària fan servir discursos d’un nivell cultural tan baix, potser així recuperaríem el to que es mereix el debat polític.

ENCARA SOBRE LA VIOLÈNCIA

Es pot entendre el desencís de molts joves davant la situació actual, es pot entendre la desesperança que els provoca, es pot entendre que estiguin emprenyats amb tot el món mundial, es pot entendre que tinguin ganes d’esbravar-se...
No es pot acceptar la violència desfermada que s’ha vist aquests dies i no crec que ningú pugui acceptar que aquesta violència comporti trinxar propietats públiques i privades: contenidors i motos cremades, vidres d’aparadors trinxats, espais comercials i bancaris assaltats...
La nostra policia, com totes les policies del món, té diferents funcions i una d’elles és la de mantenir l’ordre públic, per tant no és d’estranyar que actuïn en conseqüència. Ja ens podem imaginar que a la BRIMO i a les ARRO no hi destinen ànimes càndides angelicals, ateses les seves funcions, més aviat hi deuen anar persones que els va la marxa. Fins i tot és probable que algun dels seus membres s’extralimiti en l’exercici de les seves funcions, com semblen demostrar algunes imatges i el fet que una noia hagi perdut un ull a causa d’una bala de foam. Toca aclarir els fets i sancionar els culpables.
Ara bé, aprofitar aquests fets per justificar la violència que tots hem vist, argumentant que hi ha hagut provocació dels Mossos d’Esquadra, com ha deixat anar la Dolors Sabater, em sembla d’una irresponsabilitat extrema, i ja tenim cabells blancs per haver posat seny. 
O és que potser volen aprofitar l’avinentesa i posar-ho damunt la taula de negociació per a la formació del nou govern? Sincerament, aprofitar el malestar creat arran de la detenció d’en Pablo Hasél per disposar d’arguments amb la finalitat de pressionar qui ha de formar govern ho trobo de la mateixa categoria ètica dels qui van forçar les eleccions el 14F per aprofitar l’efecte Illa.

PUNT DE MIRA DESENFOCAT

Si tenim una policia amb funcions de policia judicial, hem d’acceptar que sempre s’hauran d’embrutar les mans per ordre dels jutges, sigui en casos de desnonament, sigui en detencions, per molt arbitràries que ens puguin semblar.
La imatge dels Mossos d’Esquadra entrant a la Universitat de Lleida per detenir un raper condemnat entre d’altres coses per les lletres de les seves cançons fa molt de mal, perquè ens fa recular a temps passats de la dictadura en què aquest fet era força habitual.
Dit això i després de refermar-me en la salvatjada que suposa tancar algú per l’exercici de la seva llibertat d’expressió, voldria fer unes quantes consideracions:
-Hasél era perfectament conscient que això passaria quan es va tancar al Rectorat de la Universitat de Lleida, per tant és una imatge buscada i volguda, tot i que no sé si va calcular-ne tots els efectes no desitjats.
-Atiar la gent a focalitzar tot l’emprenyament acumulat contra els Mossos d’Esquadra ni em sembla just ni crec que en aquests moments ens aporti res de bo.
-L’expressió de vandalisme en les destrosses a la comissaria dels Mossos de Vic em provoca una profunda tristor. Em sembla que tenen el punt de mira molt desenfocat i s’ho haurien de fer mirar.
-Els que l’endemà justificaven aquestes expressions de violència, partits polítics inclosos, també s’ho haurien de fer mirar. 

PUERTA DEL SOL, 1

Que una funcionària i una professora directora de postgrau es posin d’acord per regalar un màster a una alumna que no ha anat mai a classe és la cosa més normal del món, a judici d’un jutge que de just en té el que jo de frare caputxí. I la senyora Cifuentes se n’ha sortit amb la cara d’allò més alta, perquè ella, també a criteri del fiscal, no s’ha embrutat les mans, o almenys no ho han pogut provar. Tot plegat és d’una lògica espaterrant, colpidora, definitiva.
“In dubio, pro reo”, aquesta deu ser la màxima jurídica que deuen haver aplicat en aquest cas, tot i que no sé on collons veuen el dubte, a no ser que siguis un cagadubtes, que no és el cas dels jutges espanyols, massa acostumats a tirar pel dret encara que duguin el carro pel pedregar.
Això em fa pensar que en un altre cas que ara els cau al damunt haurien d’aplicar la màxima “in dubio, pro libertate”. Estic parlant dels presos polítics, que mentre el TS no es pronunciï sobre la demanda dels fiscals contra l’aplicació del tercer grau penitenciari, haurien de gaudir dels avantatges que han tingut aquest darrer mes. Però em temo que en aquest cas la cosa serà diferent. Veureu com en cosa de dies tornen a la cangrí. Coherència, sobretot coherència.
En fi, que la Barbie vetusta que vesteix amb tons pastel i té una certa tirada a la cleptomania “se va de rositas”, que diuen els madrilenys, mentre acaben “pringant” un parell de persones a qui segur que van coaccionar els de dalt perquè falsifiquessin un document oficial. Fàstic, provoca fàstic, però ja hi estem acostumats.
A tot això, ara penso que déu n’hi do el quadre d’honor de personatges il·lustres que estan acumulant a Puerta del Sol, 1. Com és que tots acaben a la mateixa poltrona? Deu tenir alguna cosa a veure amb l’estirabot que representa el fet que Madrid sigui una comunitat autònoma? Hi haurem de pensar. 

"SÓN BEN BOJOS, AQUESTS ROMANS"

Si no han entès mai res, no esperem que arribin a entendre el que passa en aquest país, perquè la seva mentalitat tancada i amanida amb restes d’imperialisme xaró i obsolet els impedeix adonar-se que tenen al davant un poble amb una capacitat de resiliència increïble. Ho han provat a hòsties, amb totes les represàlies imaginables, empresonant, forçant exilis, inhabilitant... Què els quedava? Una jugada política mestra. Es van dir:
-Hem d’aprofitar el moment. Només tenen quatre estevets per fer les llistes. Nosaltres tenim un geni de la política per fer de cap de llista. Hi ha una pandèmia que jugarà a favor nostre perquè anirà a votar molt poca gent. Els farem votar quan abans millor, perquè ara ho tenim tot de cara. Què és això de retardar les eleccions? Els jutges els explicaran quan ho han de fer. S’ha acabat el procés i comença una nova era a la política catalana. Un sol missatge: “hem de passar pàgina”. Que treuen els presos polítics a fer campanya? Mira, amb aquesta no hi comptàvem, però fem com si res, perquè ara mateix hem de demostrar que nosaltres hem canviat i cal que es pensin que d’aquí a no res hi haurà l’indult, etc.
I va i nosaltres votem, els pocs que ho vam fer, tot s’ha de dir, i resulta que els qui volem fotre el camp d’un estat colonialista ja som més del 50%. Hòstia, quina sorpresa! Poc s’ho esperaven!
-Què farem ara? Corre, avisa la Dolores Delgado que mogui la fiscalia. Els hem de tornar a engarjolar perquè necessitem ostatges polítics, que l’Illa ha de negociar i tal com estan les coses, o juguem fort o ens l’envien a la paperera de la història.
És que han perdut la mica de vergonya que els quedava. Fa temps que se’ls veu el llautó, però aquesta jugada potinera d’esperar l’endemà de les eleccions per recórrer el tercer grau dels presos polítics està fora de tota mida. Esperem que els seus advocats prenguin bona nota de totes i cada una de les putades que els han gastat. Quan l’afer arribi a Europa ens divertirem una cosa de no dir. Llàstima que trigarà, trigarà...
Mentrestant, diguem com els del poble de l’Astèrix: “Són ben bojos, aquests romans!” 

POQUES NOVETATS A L'HORITZÓ

Bé, ja està! Ahir vam votar amb tota la seguretat que ens van procurar, que en tot cas és molta més que la que tenim nosaltres i les caixeres dels supermercats quan cada setmana anem a omplir el carro de la nostra subsistència. I ja tenim resultats: els que ja sabíem, més o menys. Però alguna cosa s’ha clarificat, tot i que em temo que no servirà per resoldre els problemes que anem arrossegant.
Ciutadans s’ha fotut la patacada que tothom esperava: s’ha acabat el bròquil.
El PP ha passat a ser una força residual que aviat tindrà problemes per sortir a les enquestes.
El PSC ha guanyat en vots, però no en escons, una cosa que hauria de portar-los a actuar amb una mica més de modèstia i menys eufòria. En tot cas els estrategs del muntatge Illa s’ha de reconèixer que tenen bon ull i millor nas.
La CUP millora resultats, cosa que reforça la utilitat de l’efecte Sabater.
ERC i JuntsXCat han invertit les posicions més a causa de la dispersió del vot dels segons cap a formacions minoritàries que no pas com a mèrit dels primers.
I de Vox què n’hem de dir? 11 escons del parlament ocupats per energúmens que pretenen abolir l’autonomia, tancar TV3 i no sé quantes barbaritats més. D’on han sortit els 217.000 votants d’aquests feixistes? Almenys ara sabem que hi són i que no podem oblidar-ho, perquè abans quedaven emmascarats i camuflats dins els resultats de C’s i PP.
Quedem-nos amb la idea que l’independentisme ha superat el 50% tant en vots com en escons del Parlament. Això seria una molt bona notícia si, paral·lelament, tinguéssim la certesa que sabran posar-se d’acord per tirar el país endavant. Malauradament, les mútues desqualificacions i recels que s’han apreciat durant la campanya no auguren res de bo. Ai que finalment tornarem anar a votar el mes de maig! 

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

De petit em van ensenyar que la meva llibertat tenia un límit: s’acabava just allà on començava la de l’altre; d’aquesta manera es podia mantenir un equilibri respectuós en un joc d’exercici de llibertats compartides. No m’he parat mai a pensar si això també es podia aplicar a la llibertat d’expressió i, ara que el tema està tan de moda potser estarà bé que el dia que tingui una estona vagarosa dediqui una mica de temps a reflexionar-hi.
Que una persona pugui ser empresonada per l’expressió de les seves idees, per molt radicals i bèsties que puguin resultar, sigui damunt d’un paper o davant d’un micròfon, ho trobo una aberració d’un sistema democràtic que ja he dit moltes vegades que era imperfecte. Els casos de Pablo Hasél o de Valtònyc són un exemple viu del que no hauria de passar mai en una democràcia. Tant li fa que allò que rapegin sigui una completa bestiesa que ens faci mal a les orelles sentir-ho, tot i que estic convençut que les idees es poden expressar de mil maneres i no cal triar sempre la més feridora; resulta una expressió lliure de la seva opinió i, com a tal, s’ha de respectar.
Cal posar límits a aquesta llibertat d’expressió? Algú s’atreveix a contestar la pregunta? En cas que sigui així, on s’han de fixar aquests límits? No podem posar-los en el punt en què algú se senti ferit perquè hi ha qui té la pell molt prima. Els càrrecs públics han d’acceptar que seran criticats i que ho poden ser de forma molt dura, perquè mai actuaran al gust de tothom; i això també val per al cap d’estat encara que sigui una figura monàrquica obsoleta. Això va amb el càrrec, i si no vols pols, no vagis a l’era.
El que no em semblaria correcte seria aplicar la llibertat d’expressió per barris com sembla deduir-se d’algunes opinions que s’estan generalitzant de forma perillosa. Si posem límits a la llibertat d’expressió, caldrà posar-los a tota mena d’opinions, vinguin del sector que vinguin. Amb això vull dir que està molt bé reclamar respecte per a les expressions que puguin venir dels dos rapers esmentats, però aleshores hauríem d’acceptar que determinades boques d’infern que es troben als antípodes del seu ideari puguin vomitar els seus missatges en exercici de la seva santa llibertat d’expressió. Reflexionem-hi una mica, avui que no podem parlar de política.

"ASÍ NOS VA"

No ens hauria d’estranyar que en un estat on els polítics abandonen la seva feina i es limiten a endossar-la als òrgans judicials, aquests, sobretot els que estan a les cúpules on han arribat per amiguisme, es considerin poc menys que déus, i en tot cas sempre per damunt del bé i del mal.
Tot el llistat de barbaritats executades pels de toga amb punyetes és esfereïdor: la sentència de la manada, la dels joves d’Altsasu, les causes de l’Audiència Nacional, el judici polític del Suprem, les sentències del Constitucional carregant-se una vegada i una altra lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, la caça de bruixes dels CDR, les barbaritats de les Juntes Electorals prohibint els mitjans de comunicació usar segons quins termes, les inhabilitacions del TSJC, les intromissions constants carregant-se decisions preses durant la pandèmia, la decisió de fer mantenir la data de les eleccions, la sentència que obliga a obrir els bars i restaurants bascos malgrat trobar-se en plena fase d’intent de control de la pandèmia...
I llavors t’adones que un dels personatges de què parlem i que forma part del Tribunal Superior de Justícia del País Basc és un tal senyor Garrido, que amb la cara ja paga. Fent servir argumentari de “carajillo” de bar de barri, que ell en funció del seu càrrec eleva poc menys que a la categoria de jurisprudència, es carrega de forma estúpidament desconsiderada tots els epidemiòlegs i la seva tasca que en aquests moments és imprescindible.
Estem parlant d’aquestes persones, de persones que malgrat els seus estudis i estar investits d’un poder excepcional, no passen la prova del cotó en termes com ètica, moral, justícia i, el que és més greu, sentit comú. “Y así nos va!”, que dirien en la llengua veïna.

REFLEXIÓ

I vet aquí que hem arribat al final d’aquesta campanya un punt estrafolària sense haver patit més danys dels que eren previsibles. M’he dedicat a repassar tots els que es presenten i resulten significatius, de vegades individualment, de vegades com a col·lectiu i, al capdavall, m’adono que no n’he deixat cap de gaire ben parat. Ara és quan apareix el dilema. De tots aquests, que no n’hi ha cap que acaba de fer-me el pes, a qui voto? Si volgués ser coherent, hauria de decantar-me per votar en blanc, per fer que el meu vot fos nul o simplement abstenir-me d’anar a l’urna.
Descarto el vot en blanc perquè considero que significa no prendre partit, no mullar-se, no implicar-se com a ciutadà en un moment prou transcendent. Emetre un vol nul, escrivint-hi alguna consideració particular, més enllà que pugui alliberar la meva consciència de tensions acumulades durant aquests dies, em sembla una estupidesa i, segons com m’ho miri una mena de desconsideració a la democràcia. No anar a votar, atenent la lluita, l’esforç i la vida de tantes persones per aconseguir que ara puguem exercir aquest dret, tot i les mancances i contradiccions del sistema, ho veig com una mena de traïció a la seva memòria.  
Per tant aniré a votar, i tant que sí! I aplicaré el criteri de donar un vot de confiança, potser amb un deix de recança, a qui cregui que pot fer més i de forma més coherent per sortir de l’atzucac on ens hem fotut tots plegats. Segurament al cap de pocs dies o setmanes els hauré de criticar, però ho faré amb la boca petita perquè, si arriben a poder prendre decisions des d’un lloc de responsabilitat, haurà estat també per culpa del meu vot.
Acabaré fent bona la dita: “En el país de los ciegos, el tuerto es el rey.” Es nota que vaig fer l’escolaritat en castellà. No cal que els unionistes pateixin per la llengua de l’imperi, perquè ja veieu que està molt més arrelada del que creiem, fins i tot en els independentistes més recalcitrants. 

NO TINC EDAT PER A UTOPIES INABASTABLES

S’estan acabant els partits que mereixen la pena ser comentats i s’està acabant la campanya electoral, però encara em queda la CUP, que he reservat per al final, abans de donar per esgotada aquesta etapa i retornar als escrits de ficció, que em motiven força més.
S’ha de reconèixer que tenen un ideari radical que en alguns punts essencials podria subscriure, però a la meva edat ja no estic per utopies inabastables i em costa una mica de pair.
Juguen amb avantatge, perquè mantenint-se sempre a l’oposició (sense comptar ajuntaments com el de Berga i d’altres de mida més modesta) és difícil que arribin a equivocar-se en la gestió i puguin rebre crítiques més o menys fonamentades. Ja sé que algú dirà que des de l’oposició es poden aconseguir moltes coses a partir de la constant pressió al govern de torn, però no és el mateix, no és el mateix que haver de donar la cara a l’hora de prendre decisions que mai no assoliran el vistiplau de tothom.
Els compro la seva idea de limitar el nombre d’anys que poden exercir un càrrec públic, però això també genera inconvenients: que la gestió recaigui en mans de persones amb nul·la experiència perquè la renovació cada quatre anys, que és el període que m’imagino que jo necessitaria per saber quin terreny trepitjo (digueu-me lent i poc perspicaç), obliga a fer canvis de responsables justament quan assoleixen el millor grau d’eficiència.   
Hi ha un altre element que no m’ha acabat d’agradar: anar a fitxar com a cap de llista la Dolors Sabater, persona de trajectòria política admirable al meu parer,  no és una cosa pròpia d’un partit que fuig de personalismes i estic segur que això ha generat més d’una mostra de rebuig entre el "totum revolutum" dels seus militants. 

IGNOREM-LOS!

La democràcia és la forma imperfecta de govern que més s’assembla al que es podria considerar com la més justa. De fet és tan generosa que fins i tot permet la lliure expressió dels qui se la voldrien carregar, que en aquests moments estan fent mans i mànigues per anar creixent i sumant adeptes mentre escampen merda i odi a tort i a dret.
Rebentar un acte feixista pot estar justificat èticament, moralment, fins i tot cívicament, però deixeu-me dir que de cap manera políticament, i molt menys usant els mitjans que ells no dubtarien en fer servir. Ja sé que em direu que pixo fora de test, que no s’ha de permetre que els energúmens hereus del pitjor franquisme campin amb llibertat i que és bo que tastin la seva medecina, però de cap manera no ens podem posar a la seva alçada, que és molt baixa.
En lloc de muntar un sidral i enfrontar-se a aquesta colla de malànimes, és molt millor ignorar-los. Imagineu que es troben la vintena de cretins seguidors d’aquest moviment a la plaça Major per escoltar el discurs infecte dels capitostos. Només vint, i a cada entrada de carrer de la plaça un piquet per informar als qui volen accedir-hi que hi ha una trobada feixista i que se’ls aconsella deixar-los sols i ignorar-los. Només darrere seu, despenjar-hi una immensa estelada des dels balcons que emmarquen les imatges dels polítics presos perquè els faci de teló de fons. Ni un crit, ni un xiulet. Se sentirien completament fora de lloc, com li va passar a l’Arrimadas no fa gaire i tots recordem, no tindrien ni capacitat de reacció.  
Que no hem entès que el que busquen amb  la provocació és que hi hagi merder? Mentre, suposo que una mica acollonits, fugien amb les furgonetes i la cua entre cames, no deixaven de somriure pensant en la quantitat de minuts que aconseguirien l’endemà a les televisions de tot l’estat. TV3 ha estat l’única que hi ha passat de puntetes, suposo que perquè no podia informar de res relacionat amb un discurs de campanya. Aquest és el camí. Si volen hòsties on vagin, que ells mateixos es paguin els sequaços que els han d’atonyinar, que en són prou capaços, no en tingueu cap dubte. 

SIGUEM CLARS!

 Anar fent la puta i la Ramoneta per salvar els mobles sense implicar-se de forma significativa en la defensa del dret d’autodeterminació, aquesta amalgama de sigles que s’amaga rere els hereus del PSUC (perdoneu que sigui tan carrossa, però jo em vaig quedar en aquesta etapa) acabarà per anar-se diluint fins a desaparèixer. Jo els recomanaria que tornessin a les arrels i recuperessin el seu ideari en lloc en lloc d'entestar-se a nedar entre dues aigües. A la resta de l'estat pot funcionar, però a casa nostra cal una mica més de fermesa i dignitat. Ja és ben trist que les enquestes els donin uns resultats equiparables als d’un partit feixista del qual vaig dir que no en tornaria a escriure el nom.
Per por de perdre els vots dels castellanoparlants d’origen forà que obtenen a l’àrea metropolitana, juguen a emetre el discurs dels qui estan preocupats sobretot pel medi ambient i per la justícia social, dos objectius d’allò més lloables, i obliden referir-se als drets del país per no ferir susceptibilitats, però a cada nova convocatòria d’eleccions pateixen fuita de vots, suposo que cap a posicions més radicals.
Què hauria passat el mes d’octubre del 2017 si, en lloc de ser covards i votar “NO” ensenyant-ho públicament per evitar represàlies, haguessin triat una altra opció? Recordo molt bé la satisfacció del senyor Coscubiela mostrant la seva papereta. No ho podrem saber mai, però com que som força propensos a fer volar coloms podem imaginar-nos-ho.
En fi, tota la sort del món, i procureu no quedar per darrera, en vots o en escons, dels qui ja sabeu, perquè la vergonya seria majúscula.

AIXÒ S'HA DE CANVIAR!

Avui he comès la temeritat d’analitzar la llista que ens proposa Esquerra Republicana de Catalunya. Ni mai que ho hagués fet! Suposo que l’efecte hauria estat semblant o pitjor en el cas que m’hagués entretingut a furgar en qualsevol de la resta de llistes (s’entén de les que podem considerar de casa nostra perquè la resta em provoquen al·lèrgia i ni se m’acudiria).
Més enllà de reconèixer la consideració que em mereix en Pere Aragonès, un altre plat de segona taula, pel paper que li ha tocat en aquesta òpera tràgica d’execució desafinada que ha durat tres anys, no cometré l’estupidesa d’anar passant llista, perquè em duria molta feina i no compensa dedicar-hi tant de temps. Soc plenament conscient que tenen allò que tenen i que es troben a faltar personatges amb carisma, empenta, experiència i responsabilitat, perquè encara són a la garjola, però mantenir-hi certes persones que ja han demostrat la seva ineptitud gestora, tot i que deu ser una manera de pagar els serveis prestats, desvirtua la vàlua de la llista i et fa repensar el vot.
Ara més que mai cobra vigència la urgència de fer una llei electoral que estableixi llistes obertes on es puguin marcar les persones concretes que mereixen el nostre suport. Mentre les llistes siguin tancades i es formulin a partir dels interessos, de les lluites fratricides, de les promocions internes per favors rebuts, dels criteris que fixi l’estructura del partit, no hi haurà manera de canviar la gestió política del país. Ep, i que les circumscripcions electorals siguin per vegueries o, potser millor, per comarques, que ja n’estem fins als collons que l’àrea metropolitana de la capital fixi criteris per a tot un país la realitat del qual desconeixen per complet.
El partit que tingui el valor i la decisió de prometre que en mig any aprovarà una llei electoral pròpia amb les consideracions exposades, i immediatament dissoldrà el Parlament per tornar a convocar eleccions amb una nova fórmula té el meu vot.

ENS PROPOSA UN "DÉJA VU"

La senyora Laura Borràs deu mantenir un equilibri psicològic delicat, sabent-se plat de segona taula i havent de posar-se al capdavant d’una formació amb renovades aspiracions de governar. Potser és per aquest motiu que no l’acabo de veure de presidenta, tot i que ja seria hora que una persona de sexe femení (ara no sé si hauria de dir gènere, potser algú un dia m’ho sabrà explicar) accedís a aquest càrrec, perquè sóc molt conscient que allà on les dones s’han posat a treballar en política marcant lideratge les coses han canviat i han millorat sensiblement. Com a exemple podem posar  Katrín Jakobsdóttir a Islàndia i Jacinda Arden a Nova Zelanda (ignoreu el cas de l’Ajuntament de Barcelona, perquè a tot arreu hi ha excepcions).
Deia que no me l’acabo d’imaginar com a presidenta de la Generalitat, i no pas perquè tingui l’espasa de Dàmocles de la injustícia espanyola damunt del cap, sinó perquè més enllà de la sabuda lletania d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència del 10 d’octubre de 2017, no aprecio en el seu programa cap idea lluminosa de com sortir de l’atzucac on ens han ficat entre tots.
A mi ja me la van fotre una vegada (digueu-me ingenu) i resulta que gat escaldat de l’aigua tèbia fuig. N’estic fart de declaracions, d’utopies, de màximes inabastables, de paraules abrandades...
Si els vots independentistes superen el 50%, declararem la independència de la República Catalana? I a continuació què? La tornarem a suspendre esperant que els de la Villa y Corte s’avinguin a negociar? Farà les maletes per anar-se’n a Brussel·les? Es quedarà a esperar que la detinguin? ...
Tot plegat és un “déja vu” i a mi em cansa una cosa de no dir. Voldria escoltar alguna cosa diferent, que m’aportés el punt d’esperança que ens cal a tots plegats. 

"COSAS VEREDES..."

Ahir parlava de la desintegració de Convergència, però el cas d’Unió Democràtica de Catalunya encara és més paradigmàtic perquè va patir descomposició i centrifugació tan bon punt va abandonar el paraigua d’una coalició feta a mida dels senyors Pujol i Duran. I en aquest procés, el senyor Ramon Espadaler, de can Sepí de Sant Quirze de Besora, va demostrar que és el típic supervivent de tots els naufragis. Si hagués viatjat en el Titànic, l’haurien trobat al cap d’uns quants dies remant tot sol en una barca al mig de l’Atlàntic. Ell també va formar el seu partit fet a mida (Units per Avançar) per provar de seguir vivint del “cuento” de la política perquè ja hi està fet després d’interpretar gairebé la meitat de papers de l’auca al Govern de la Generalitat.

Ara bé, que vol dir moro,  (ho sento però aquest acudit fàcil l’havia de col·locar), veure un democratacristià dels de missa cada diumenge fent pinya amb tota la colla de menjacapellans del PSC jo diria que és un preu massa alt per mantenir la poltrona. A qualsevol acabaria passant-li factura psicològica, però es veu que a ell no, perquè repeteix en aquestes properes eleccions. “Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras.” 

UTOPIA, ÉS UNA UTOPIA.

Ahir em vaig creuar amb la Marta Pascal al carrer Verdaguer de Vic i vaig estar temptat d’aturar-la i felicitar-la pel seu canvi d’imatge (osti, he estat a punt d’escriure look, amb l’al·lèrgia que em provoquen els anglicismes innecessaris), i només la discreció i el respecte que es mereixen les persones a la seva vida privada m’ho van impedir.
La trobada casual em va fer recordar que també es presenta a aquestes eleccions com a cap de llista d’un partit (PNC) creat a mida seva que no té cap mena de projecció de futur ni possibilitat d’obtenir representació.
La desintegració de Convergència ha generat una atomització de l’espai electoral que mantenia més o menys intacte des de feia dècades, i ha propiciat un escampall de vots nacionalistes i independentistes que acaben a la paperera dels vots inútils.
No entenc aquesta tendència al personalisme, a la dissensió davant el més petit entrebanc. Si entre els que comparteixen ideari a grans trets no hi ha possibilitat d’entesa, imagineu la utopia que representa el que realment li cal al nostre país: una llista unitària.
Definitivament, tenim mala peça al teler. 

I SI TAMBÉ ENDRECEM UNA MICA A CASA?

La senyora Àngels Chacon exconsellera d’Empresa i Coneixement, de tarannà dialogant, d’aquelles persones que s’esforcen per convèncer amb argumentació en lloc d’imposar els seus criteris, era de les poques persones eficients en un govern que feia aigües per tot arreu. Li va esclatar a les mans la crisi de Nissan i es va arremangar, va trucar a totes les portes possibles, es va asseure a parlar amb tothom i al cap de poc tenia uns quants compromisos per reindustrialitzar el desert que deixaria la fugida de la multinacional. Però no va voler passar pel tub apuntant-se al carro de JxCat i des de Brussel·les va arribar l’ordre de purga, per tant el Govern de la Generalitat va perdre una de les poques persones a qui el càrrec no li venia gran. Al seu lloc, amb el “nihil obstat” del sanedrí d’en Puigdemont, hi van col·locar en Ramon Tremosa, massa temps avesat a arrepapar-se a la macroestructura inoperativa de les institucions europees que sovint deu fer desaparèixer el concepte de realitat del propi país, que s’ha limitat a anar a remolc dels esdeveniments i arribant-hi sempre tard.
El resultat és que la tasca feta per l’Àngels Chacon es va quedar a la carpeta d’assumptes pendents i ningú més va moure ni un dit pels 3.000 treballadors directes i els 20.000 indirectes que es queden a l’atur. I ara resulta que les empreses que tenien un cert compromís ja han estat tocades per en Ximo Puig de València que els ofereix catifa vermella i fins i tot pel senyor Javier Lamban d’Aragó.
Si explico això és perquè ens adonem que, a banda de recriminar males pràctiques del Govern Central, a banda de reclamar els nostres drets, a banda d’estar emprenyats amb tots els que es dediquen a putejar-nos des de fora, potser també valdria la pena que féssim autocrítica i comencéssim a endreçar a casa nostra. Ara tenim una bona oportunitat per posar la primera pedra. 

PROGRAMA? QUIN PROGRAMA?

Haig de reconèixer en contra de la meva voluntat que em van sorprendre i d’una manera un punt agradable. Un espot publicitari electoral sense cap veu, només amb música i rètols que combinen colors complementaris, s’ha d’agrair malgrat que sigui ridículament naïf i faci tuf de teletubbie amb tanta collonada d’abraçades. I de seguida vaig pensar: això és que han fet examen de consciència, propòsit d’esmena i es volen fer perdonar els pecats fundacionals basats en engegar una guerra de llengües en un oasi de convivència que sorprèn a tot el món. I llavors també vaig pensar: com que no tenen cap mena de programa i la cosa de la guerra de llengües no va enlloc, han optat per simular que s’apunten al carro del bon rotllo.
Però és sabut que un llop disfressat d’ovella acaba sempre per ensenyar els ullals, i en aquest cas no han trigat ni dos dies. S’ha de ser miserablement roí per establir la mínima comparació entre el president Torra dient als CDR: “Vosaltres,  apreteu-nos!”, i el monstre d’en Trump cridant a aixecar-se contra una institució democràtica sagrada. S’ha de ser infinitament miserable per comparar l’assalt al Capitoli amb els dos Jordis damunt el cotxe de la Guàrdia Civil demanant als concentrats davant d’Economia que se’n tornessin a casa. El problema rau en el fet que els pobres d’esperit que no són capaços d’analitzar el missatge que els arriba se l’empassen com una veritat de fe d’allò més fonamental. Aquesta és l’essència del populisme, i d'això s'aprofiten els malànimes sense escrúpols. 
Per cert, aquests el nom dels quals no penso escriure mai més en cap lloc perquè seria fer-los el favor d’una propaganda gratuïta, només tenen com a programa electoral fer una auditoria dels comptes de la Generalitat per aixecar totes les catifes i comprovar el que es van gastar donant suport a un procés que tots sabem com es va pagar. I això ho diuen ells, que no els van aprovar els comptes de la darrera campanya electoral perquè estaven farcits d’irregularitats.

DECADÈNCIA?

 El senyor Pedro Sánchez ha vingut a apuntalar el seu “salvador”, el que ha de salvar-li el cul i els mobles en allò que ells anomenen “el problema catalán”, i mira que hi deu tenir fe, perquè jo no confiaria pas tant en un personatge inexpressiu amb pinta de moniato i poques llums davant del nas, però en fi, per a ell fa.
Resulta que en un d’aquests discursos abrandats i estúpids que en diuen mítings ha dit dues coses que m’han tocat el voraviu.
La primera és l’afirmació que “estamos instalados en la bronca permanente”. Curiosa apreciació, aquesta seva. El tinc per força estudiat, tot i que ja se sap que a Madrid regalen els títols universitaris, per tant em sorprèn que no sàpiga que portem tres segles reclamant els drets nacionals que ens van ser arrabassats per un Borbó el descendent del qual només ha afegit una I al número d’ordre de la dinastia. L’hauria de sorprendre i hauria de valorar que tres-cents anys més tard encara tinguem el valor i la dignitat de demanar allò que és nostre: el simple dret a decidir com a poble.
La segona és la consideració que estem en decadència. S’han de tenir molt grossos per venir de la “Villa y Corte” a dir-nos el que estem patint, sobretot quan la seva responsabilitat en aquest fet és prou evident. Li hauríem de recordar qui va “cepillar” el nostre estatut, qui va declarar-ne una bona part com a anticonstitucional, qui és el responsable de l’infrafinançament del nostre govern, qui va fer tots els possibles per tancar les delegacions catalanes a tot el món, qui va instar i amenaçar a empreses i bancs a marxar de casa nostra, qui va aplaudir l’aplicació del 155, qui va intervenir el nostre autogovern fins a fer-lo inoperatiu, qui va muntar un judici farsa que va escapçar de lideratge tots els partits independentistes, qui va muntar una caça i captura de CDR, qui ha celebrat les inhabilitacions, qui... Apa, a cagar a la via amb aquestes argumentacions de salvapàtries noucentista. Vigili amb el que diu, que no estem per a gaires bromes.
Posats a parlar de decadència, què tal si mira cap a casa seva? Té un país a la misèria, que si fos una empresa ja hauria presentat concurs de creditors; té menys separació de poders del que hi ha hagut mai, amb interferències constants del poder judicial sobre el polític; té més feixistes dins l’exèrcit dels que seria aconsellable per a la salut; té més feixistes dins el congrés que a les antigues “cortes” franquistes, té una monarquia corrupta que s’entesta a apuntalar i paga l’exili daurat d’un rei que hauria de ser a la garjola...
Comenci per endreçar casa seva i, després, si encara ho creu convenient, vingui a donar-nos lliçons; mentrestant muts i a la gàbia, que la nostra decadència ja sabem com revertir-la, com hem fet sempre: pencant, que és una activitat que als seus dominis sembla que no s’estila gaire.