FUGITIUS
Quin misteri, això dels mitjons desaparellats! Allò que diuen que a cada bugada es perd un llençol, a casa ho hem actualitzat i hem canviat la peça per un mitjó. A la panera de la roba per plegar hi malviuen, condemnats a l’extermini, mitja dotzena de mitjons que al llarg de la darrera temporada han perdut la seva mitja taronja sense que se n’hagi sabut mai més res.
Val a dir que hauria d’estar avesat a aquestes puntuals desaparicions, però el cas d’avui ja passa de taca d’oli. S’han fet escàpols dos mitjons de diferent parell, justament els que més li agraden a la meva dona: un de rosa amb ratlles grises i un de gris amb pics menuts verds. Fins ara les fugues eren individuals i trigàvem dies a tenir-ne constància, fins que dins la panera apareixia una altra peça desaparellada.
Per molt que hagi buscat en tots els racons, no he sabut trobar els fugitius. “No m’ho puc creure. És que no m’ho puc creure!” –remugo en veu alta mentre creuo el menjador. “Què és això que esperona la teva incredulitat?” –m’interroga ella abandonant per un moment la tasca de lectura amb què mata el temps còmodament instal·lada al sofà. “M’han desaparegut dos mitjons.” –em lamento. “També és mala sort. Per una vegada que poses la rentadora!” –aprofita ells per col·locar-hi un punt d’ironia. Conscient que tinc les de perdre, he optat per no fer cap rèplica que pogués desembocar en l’eterna discussió sobre la responsabilitat de les tasques de la llar a les quals soc poc afeccionat.
. . .
Rere la rentadora, treu la punta grisa amb voluntat de comprovar l’estat de la qüestió i comenta al company que li cobreix l’esquena: “Sssst! No facis soroll. Em sembla que l’hem despistat.” “Ostres, ja feia temps que tenia ganes d’alliberar-me d’aquell ensopit. És que ni donar-me conversa!” –respon l’altre fugitiu. “Massa temps junts a tot arreu, vet-ho aquí. La relació s’acaba migrant.”
. . .
Des del sofà, ella comenta a viva veu amb intenció que la senti el seu home: “Eren meus o teus, els mitjons?”.