BENEÏDA JUBILACIÓ!

 
Estic del tot segur que Sant Aristeu i Santa Seràpia, l’onomàstica dels quals coincideix amb el meu aniversari, van aliar-se en l’exercici de la meva protecció i van permetre que em jubilés mig any abans que comencés aquesta reconsagrada pandèmia.
Quan m’arriben informacions procedents de les escoles per boca de companys i companyes que no van tenir la meva sort, m’adono de la immensa fortuna d’haver-me lliurat de patir aquests dos darrers anys exercint la professió de mestre en les condicions que ho han hagut de fer, i consultant l’oracle a diari per si els designis divins incorporaven alguna nova consideració als laberíntics protocols aplicables davant de qualsevol eixavuiro d’un alumne.
No me les vull pas donar d’espavilat, perquè segurament si m’hagués trobat davant de les disjuntives que ha plantejat la pandèmia als responsables del govern, i més en concret d’ensenyament, ho hauria engegat tot a rodar. Però voleu dir que no es podia haver fet d’alguna altra manera més senzilla? O més coherent? O més amable? O més respectuosa amb professionals i famílies?
D’una cosa estic plenament segur: els nens i nenes, nois i noies que han viscut aquests dos cursos de pandèmia (de fet anem pel tercer) estic segur que aniran coixos d’aprenentatges durant molt de temps. I potser aquest dèficit no serà l’únic al qual hauran de fer front.

JOCS OLÍMPICS D'HIVERN?

Algú pensava que el senyor Lambán no aprofitaria la mínima excusa per treure pit i demostrar arreu de l’estat que els té molt ben posats i de passada guanyar punts, perquè comença un cicle electoral? Encara recordo com va aprofitar l’espoli del Museu de Lleida aconseguit amb l’aplicació del 155 per felicitar l’any nou des de Sixena, que hi ha algunes immoralitats que no hauríem d’oblidar mai.
Li hem posat “a huevo” per tornar a fer-se el milhomes i demanar pla d’igualtat en la foto dels qui promouen els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. “Ara que em necessiten, no saben pas el preu que en pagaran!”, es deu haver dit. I planta el nostre President que es queda amb un pam de nas visitant Balaguer i fent veure que no ha passat res.
De fet, només cal veure com els sociates s’han afanyat a dir que ni Catalunya ni “leches”, que qui demana els Jocs és el Comité Olímpico Español, per recordar-nos una vegada més que no cal que ens fem il·lusions, que no som res més que una autonomia sense Estatut cada vegada amb menys competències, per molt que ens entestem a maquillar la nostra trista realitat.
Tot això sigui dit sense entrar a fons en l’estupidesa monumental de voler organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern l’any 2030, quan el més probable és que la neu més propera l’hàgim d’anar a buscar als Alps, perquè haurà desaparegut fins i tot la gelera de l’Aneto. Ep!, i s’han cobert les espatlles amb una consulta a les comarques afectades (no totes per cert, només les més favorables) dient que seria concloent. Algú pensa que el resultat pot ser-los desfavorable, tenint en compte el dèficit d’infraestructures de les comarques del Pirineu?
Doncs això, a seguit mamant-nos el dit!

QUO VADIS?

Resulta que ahir es van fer públiques unes dades estadístiques que, com a mínim, es poden qualificar de curioses. Durant el darrer any han arribat a les llars catalanes el doble de mascotes que de criatures.
No, no cauré en l’error de treure conclusions simplistes i precipitades, tot i que venint del sector educatiu començo a témer per la feina de companys i companyes que no van tenir la sort de jubilar-se en el moment oportú com jo, que fins i tot vaig poder esquivar aquest merder de pandèmia.
Segurament hi deu tenir a veure la situació d’incertesa pandèmica que estem vivint des de fa gairebé dos anys, les dificultats d’aconseguir estabilitat econòmica abans de fer el pas de portar un nou ésser a aquest món amb la responsabilitat que això comporta, els dubtes de les dones davant la dificultat de conciliar maternitat i exercici de la professió, la poca aportació d’ajuts de l’estat per al foment de la natalitat... La llista de condicionants seria llarga i no em vull estendre.
Però convindreu amb mi que, per la manera com es tracten els animals de companyia (fins i tot “s’adopten”, un terme fins fa poc exclusiu dels fills), com se’ls parla, com se’ls acarona, com se’ls fa petons, més aviat es diria que hi ha qui els utilitza per sublimar la necessitat de paternitat/maternitat que la lògica del seu cervell els ha obligat a ajornar fins que de vegades se’ls acaba passant l’arròs.
Només una darrera reflexió que de ben segur que no agradarà gaire als animalistes, però que no em puc resistir de formular, i que és la mateixa que uso quan vaig a parlar amb els nens i nenes que llegeixen el meu llibre “Caramels de menta”:
“Una societat que arracona els vells mentre petoneja els gossos és una societat malalta.”

DE PATI D'ESCOLA

Quin espectacle que han muntat al Parlament!
Si no tinguéssim imatges dels resposables de tota aquesta moguda, estaria per dir que em torno a trobar en una d'aquestes semibatusses d'adolescents a les quals assistia quan feia de mestre procurant no ficar-hi massa el nas perquè, ja se sap, quan un adult s'hi embolica és com si un elefant entrés en una terrisseria.
Que si el lletrat major diu que la culpa és teva, que si la secretèria general només faltaria, que la culpa és teva i que ets una mena d'assetjadot psicològic (una categoria nova de delicte?)...
A tot això, la molt honorable presidenta deu poder dir-hi alguna cosa...
Doncs resulta que no, que passa el que ens temíem, que els polítics no tenen veu ni vot ni competències davant l'alt funcionariat que és qui realment té la paella pel mànec i manega les cireres.
A veure com s'ho fan per llevar-los els privilegis! Si els toquen el que no sona aturen el país i tots a prendre pel sac.
D'això se'n diu tenir privilegis!

CAL FER NETEJA!

El policia nacional que va trinxar la cara d'en Jordi Borras, periodista
independentista especialitzat en investigar els grups espanyols d'extrema dreta, al final ha reconegut els fets i ha acceptat un any de presó i pagar una indemnització de 7.000 €.
Han hagut de passar més de tres anys perquè acceptés que la seva versió dels fets no tenia cap fonament de realitat, sobretot havent-hi testimonis, perquè sense aquests ja sabem com acaben les causes en què hi ha implicat un membre de les forces d'ordre públic, la paraula del qual preval sobre totes les altres davant d'un tribunal.
El tal Ivan Racaj, inspector i no pas un mamelló acabat de sortir de l'acadèmia, el va colpejar reiteradament al cap i a la cara mentre cridava "Viva España!" i "Viva Franco!", deixant clar que anava armat amb una navalla. Es va identificar ensenyant la placa als testimonis que van intentar mobilitzar-lo amb l'objectiu d'intimidar-los i exigir el seu silenci.
I se'n sortirà amb un any de presó que no haurà de complir perquè, en el supòsit que tingués antecedents ja es cuidarien prou de netejar-li l'expedient.
En un país normal (Alemanya, posem pel cas que estan força sensibilitzats amb l'objectiu d'eliminar nazis de les forces armades), aquest personatge seria expulsat del cos de policia nacional, però lamentablement ens el podem tornar a trobar pel carrer massacarant algú que no combregui amb la seva ideologia franquista. Oi que sí, senyor Grande Marlaska?
Ah, me'n descuidava, l'obligaran a fer dos cursets: un de prevenció de conductes violentes i un altre d'atenció als drets humans.
Sí, sí... allò d'anar covant l'ou de la serp.

UN ALTRE OXÍMORON

Més enllà de reconèixer el dret de tothom a tenir un sou digne i garantir els mitjans per millorar-lo, avui em ve al cap una consideració arran d'una informació llegida al diari. Es veu que els funcionaris de la Generalitat recuperaran el plus de productivitat que havia desaparegut de la seva nòmina el 2012 amb les retallades que van aplicar arran i arreu.
I és que m'ha fet gràcia veure junts dos termes formant un oxímoron de la mateixa categoria que "intel·ligència militar", en aquest cas: productivitat i funcionaris.
Com coi calcularan la seva productivitat?
I com ho faran tenint en compte que encara n'hi deu haver una bona pila que fan teletreball (això ho dic perquè encara no s'ha recuperat l'atenció d'abans de la pandèmia i cal demanar hora per a qualsevol tràmit).
És un bon misteri. Creieu que m'agradaria esbrinar-ho.

IGNOREM-LOS!

Són quatre gats a Osona, siguem francs, i si venen és per provocar i tocar els collons, altrament no s'entén que vulguin atendre els mitjans de comunicació davant la paradeta de l'ANC. Ja ho sé que se'ns remouen totes les entranyes cada vegada que diuen el que diuen, perquè essent el paradigma de la imposició d'idees volen tant sí com no donar-nos lliçons de llibertat. Però els hem d'ignorar. Si ningú no els hagués escridassat i els hagués obligat a fotre el camp amb la cua entre cames, no haurien tingut ni un segon d'atenció als mitjans de comunicació, i ara hem de suportar com aquesta colla de miserables fan el paper de víctimes a totes les cadenes de de televisió i a tots els diaris de l'estat.
Que no els podem seguir el joc, que els hem d'ignorar, que s'alimenten de la nostra militància, que són especialistes en l'art de provocar, que només tenen un objectiu i encara els estem fent un favor per aconseguir-lo!

SINCERITAT

Si resulta que aquests darrers dies hi ha hagut fins a 12 funcionaris del Parlament que han demanat acollir-se a la possibilitat de cobrar sense fotre brot, és a dir sense fer ni la mica de brot a què deuen estar acostumats, em venen al cap dues preguntes que no em sé contestar:
Quants funcionaris deu arribar a tenir el Parlament?
Van entrar-hi tots alhora i ara resulta que n'hi ha un munt en edat de prejubilació? (21+12=33)
De debò algú es creu l'argument que l'objectiu de la mesura és la renovació i rejoveniment de la plantilla?
Però sobretot n'hi ha una que m'he fet a mi mateix:
Si quan vaig complir 60 anys m'haguessin proposat quedar-me a casa sense treballar i cobrant el meu sou íntegre, què hagués fet?
La resposta, que ha sigut en veu baixa, m'ha provocat una íntima vergonya que em veig obligat a compartir amb vosaltres. Segurament hauria acceptat l'oferiment i hauria netejat la meva consciència dient-me que així em podria dedicar només a escriure, i que ja m'ho havia guanyat després de tants anys cotitzant.
Si no voleu passar vergonya, més val que no us feu la pregunta.

SANTA INDIGNACIÓ

Fins que no s'han vist assetjats per totes bandes no han corregut a rectificar en la seva prerrogativa d'atorgar privilegis als funcionaris del Parlament. No serveix l'excusa de malpagador d'en Benach que n'era president quan es va aprovar, al·legant que eren altres temps. No serveix el pervers argument que els qui estan en un càrrec públic han de tenir un sou alt per garantir la seva independència i lliurar-los de la temptació d'enriquir-se amb corrupteles des de la seva posició de privilegi.
Que un uxier de 60 anys, que deu tenir l'enorme responsabilitat d'obrir i tancar portes, custodiar despatxos, portar ampolles i gots d'aigua al faristol dels oradors i poca cosa més, si ho ha fet durant 15 anys, se'n pugui anar a casa tranquil·lament i cobrar prop de 4.000 € cada mes sense fotre ni brot, és una realitat que indigna tothom, però sobretot els qui han cotitzat durant 45 anys a la Seguretat Social i es jubilen cinc anys més tard que ell amb una paga exigua que en el millor dels casos permet viure sense estretors.
Si permetem que passin coses com aquestes, deixem d'argumentar que no hi ha diners per a tot. Comencem per eliminar privilegis i retallar càrrecs de confiança i assessors.
Aquesta malversació generalitzada de fons públics disfressada d'acords legals esquitxa tots els partits de totes les darreres legislatures, per tant que no es dediquin a assenyalar-se amb el dit els uns als altres, que acotin el cap, paguin per la seva culpa (que no ho faran), i facin propòsit d'esmena. Pot ser un bon moment per començar a treure l'escombra i el drap de la pols.

EL NOSTRE MAL NO VOL SOROLL

A veure si ens adonem d'una vegada que el nostre mal no sol soroll. Cada cop que posem el crit al cel a causa d'una nova decisió judicial al voltant de l'obligatorietat de fer el 25% de les classes en la llengua invasora, els que van néixer per generar un conflicte lingüístic i ara es desviuen per atiar-lo es freguen les mans, i el malànima d'en Carrizosa ja està proposant expulsar mestres i inhabilitar-los. No els podem seguir el joc.
Les escoles tenen un projecte lingüístic. Només cal incloure-hi un punt que garanteixi que la llengua de l'antic imperi també té la consideració de vehicular en la proporció que determini cada consell escolar. Que per garantir la llibertat de càtedra, el moment d'ús de la llengua forana amb aquesta finalitat serà determinat per cada docent atenent les necessitats del grup-classe, deixant palès que ell n'és l'unic professional responsable. Jo per exemple, optaria per engegar dites castellanes de tant en tant, del tipus: "En casa del herrero, cuchillo de palo, com diuen en castellà, no com nosaltres que ens referim al fet que el sabater és el més mal calçat". I és que la meva educació en castellà a La Salle em va proveir de munició d'aquest tipus per poder avorrir a la concurrència.
S'ha acabat el bròquil. Quan algú d'aquest miserable 1% de famílies que reclamen el que no és seu demani informació al respecte, se li lliura un cronòmetre i, ell mateix, que s'entretingui durant tota una setmana a comptabilitzar el minutatge d'ús de la llengua que reclama.
Ep!, estic parlant de les escoles i instituts de la zona privilegiada en què vivim. A les de la majoria del país, sobretot de l'àrea metropolitana, els inspectors farien bé de garantir que l'ús del castellà com a llengua vehicular quedi restringit a aquest 25%. Em sembla que hi sortiríem guanyant de llarg.

COMPROMÍS

Em sembla que ja he explicat alguna vegada que de jove, quan estudiava magisteri, feia ús del tren per tornar a casa els caps de setmana. En un d'aquests trajectes, a l'alçada de Montcada, es va asseure davant meu al mateix compartiment un home d'una trentena d'anys que se'm va adreçar en castellà i jo, fent ús de la tendència innata a ser condescendent amb els interlocutors, vaig contestar-li també en aquesta llengua. Vam estar parlant una bona estona i, quan el tren estava entrant a l'estació de Granollers vam adonar-nos que tots dos érem exclusivament catalanoparlants, jo d'Osona i ell del Ripollés. L'íntima vergonya que vaig sentir en aquell moment em va fer prometre a mi mateix que no em tornaria a passar mai més.
Faig referència a aquesta anècdota perquè, ara que tots sembla que estem tan preocupats pel retrocés del català en la llengua parlada, faríem bé de procedir a una anàlisi de consciència i propòsit d'esmena pel pecat de renunciar de manera sistemàtica a l'ús de la nostra llengua tan bon punt el nostre interlocutor se'ns adreça en una llengua forana. La majoria d'ells segur que parlen el català prou correctament o, si més no, el comprenen en grau suficient com perquè els arribi sense gaire dificultat la informació que els adrecem.
Només així ens podran absoldre del pecat de contribuir per omissió a la desaparició de la nostra llengua.

EN SUPORT DE JORDI CUIXART

Feia dies que tenia això abandonat perquè m'he dedicat a refer la novel·la que vaig compartir amb vosaltres i també a posar un cert ordre a tot el que porto escrit d'ençà que va començar la maleïda pandèmia. Ja fa temps que vaig decidir abandonar els comentaris relatius a la nostra realitat política i social perquè em cansava d'allò més, però hi ha hagut un fet que, pel que representa de positiu i innovador en el nostre panorama, m'ha semblat que havia de comentar.
Em refereixo a l'anunci d'en Jordi Cuixart fent saber a tothom la seva voluntat d'abandonar la presidència d'Òmnium Cultural per deixar pas a altres lideratges.
D'entre tots els represaliats que van adquirir la condició de presos polítics, l'únic a qui li he escoltat missatges amb el sentit i la intenció positivista que ens calen ha estat ell. La seva actual decisió l'honora i, a la meva manera d'entendre, mostra el camí que els activistes socials haurien de seguir: donar el millor que tenen fins a les darreres conseqüències i fer un pas al costat perquè hi hagi qui n'agafi el relleu.
Quina llàstima que els polítics no sàpiguen estar a la seva alçada! I no ho estaran mai perquè han fet de la seva condició una professió, un modus vivendi.
En l'actual panorama polític independentista hi ha massa persones amb deutes pendents entre ells que fan anar el carro pel pedregar.
I si comencem a exigir nous lideratges?
Voleu dir que ens pot anar pitjor de com va ara?