dimarts, 13 d’abril de 2021

ADMINISTRACIÓ I GOVERN

Sovint fem servir aquests dos termes de forma indistinta en considerar-los sinònims, però s’haurien de fer algunes puntualitzacions.
Quan es va restaurar la Generalitat de Catalunya, reconeixent Josep Tarradellas com a legítim president, només existia un símbol de govern, sense cap mena d’administració per gestionar unes competències encara inexistents. La immensa tasca del primer govern va ser precisament la d’anar creant aquesta administració que, de mica en mica, amb l’assumpció de competències transferides des del govern central, es va anar desplegant per tot el país.
Els successius governs han anat desenvolupant l’estructura d’una administració que avui en dia té competències plenes en tota una colla d’àrees i parcials en la resta, tot i que amb l’aplicació del 155 han procurat recentralitzar algunes competències minvant la capacitat d’autogestió de la Generalitat.
Sigui com sigui, disposem d’una administració que funciona amb relativa efectivitat, tot i que soc dels qui opinen que amb una mica més de voluntat i dedicació dels funcionaris es podria millorar. Dubto molt que amb la tendència actual de teletreball des de casa la cosa faci passos endavant, més aviat crec que caldrà incorporar més funcionaris per fer les tasques que abans tenien encomanades, però això seria motiu d’una altra reflexió.
Fent veure que dirigeixen aquesta administració tenim tots els polítics i els càrrecs de confiança i assessors de cada conselleria, en un nombre que ens esgarrifaria si en coneguéssim les dades objectives. En el fons, la capacitat de prendre decisions d’aquests polítics i de canviar rumbs i estratègies està absolutament limitat per culpa de compromisos previs d’altres governs i per la necessitat de fer front a deutes d’origen ancestral. Per tant, convindrem a dir que sense govern podríem anar tirant, mentre els qui són administració, que coneixen molt millor que els polítics l’àrea que gestionen, fan front al dia a dia de pagaments i altres actuacions imprescindibles.
Posem  un exemple: a Bèlgica van estar 18 mesos sense govern efectiu i durant aquest temps els índexs econòmics van millorar de forma sensible. Oi que resulta curiós?
Potser ha arribat l’hora de fotre fora tota la colla de polítics del nostre govern i encarregar la direcció de l’administració a gent tècnica que sàpiga què remena. Si més no, ens estalviarem sous d’assessors.

dilluns, 12 d’abril de 2021

90 ANYS


Quan el 12 d’abril de 1931, Lluís Companys va proclamar la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, n’hi havia molts que pensaven que acabava de “marcar-se un farol” (ho sento per no haver trobat equivalent correcte en català) i que la resposta des de la centralitat de l’estat seria contundent i tràgica. Però en Macià no va voler ser menys i va fer el mateix des del balcó de la Diputació de Barcelona el dia 14 d’abril. Els avalaven, simplement, els resultats d’unes eleccions municipals que van voler convertir en plebiscitàries, i tothom temia la repressió consegüent de l’exèrcit espanyol. Però vet aquí que, com que els republicans havien guanyat a la majoria de les grans ciutats de l’estat i en “Cametes” (Alfons XIII) no se sentia prou recolzat per l’exèrcit, el rei va fotre el camp amb la cua entre cames i el mateix 14 d’abril Niceto Alcalá-Zamora va declarar la República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació.

La nostra república va durar ben poc perquè al cap de tres dies tres ministres del govern provisional de Madrid (Marcelino Domingo, Luís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos) viatgen a Barcelona i convencen Francesc Macià que faci marxa enrere i accepti la bona voluntat del govern central que es compromet a restaurar la Generalitat de Catalunya i acceptar l’Estatut d’Autonomia que s’aprovi al nostre país. L’estatut de Núria (1932), aprovat en referèndum, va ser “ribotat” per les Corts Espanyoles (perquè vegeu que la història sempre es repeteix) abans d’aprovar-lo definitivament.
Però quedem-nos amb el “farol” de Lluís Companys. Quina casualitat que tants anys després (2017) hi hagués algú (Carles Puigdemont) que volgués tornar a anar de “farol”! Suposo que devia voler comprovar si funcionava i l’estat espanyol s’avenia a negociar. I ja en veieu els resultats: ni ha fugit el Borbó, ni s’ha fet efectiva la República Catalana amb què ens van entabanar, ni ens han ofert res de nou que pugui esmorteir els nostres anhels. Només repressió, presó, exili, inhabilitacions, retallades de poder i una submissió cada vegada més evident als designis de la “Corte y Villa”.
I encara hi ha qui parla d’embats i desbordaments democràtics. Vinga, home! Celebrarem el 90è aniversari d’una realitat, mentre evitem escoltar els cants de sirena que emeten els mediocres polítics actuals que hauríem de decidir-nos a escombrar d’una vegada per totes. Us imagineu els centenars de càrrecs de confiança que en aquests moments pul·lulen per l’administració i que es resisteixen a deixar la poltrona? Jo diria que l’autèntic problema són precisament aquests. Deixo per un altre dia la diferenciació entre “Administració” i “Govern”. Sort en tenim de la primera. De moment.

divendres, 9 d’abril de 2021

"PENOMBRES"

L'any 2008 vaig guanyar el premi "Inicia't" de teatre de Badalona amb l'obra "Penombres" que l'Espardenya Teatre de Calldetenes va posar en escena l'any 2010. Com passa el temps! Almenys a mi aquesta dècada m'ha passat en un sospir. Ahir em van trucar de Badalona; es veu que han rescatat aquesta peça teatral i en faran una lectura dramatitzada a finals de mes. No cal dir que, si la situació d'aïllament comarcal m'ho permet, em farà molta il·lusió tornar a sentir les veus de l'Elsa, la Viqui i la Sally. 



dimecres, 7 d’abril de 2021

IDENTITAT DIGITAL REPUBLICANA

L’altre dia parlava de declaracions altisonants que resultaven poca cosa més que una manifestació simbòlica i sense efectes pràctics per al cas que ens ocupa. I ves per on, el Consell per la República m’acaba de regalar un altre element que deu haver alegrat la vida i la consciència de molts independentistes, pensant que per tenir a la butxaca un tros de plàstic amb el lema Identitat Digital Republicana ja han fet un pas important en el camí que ens ha de portar a la independència.
Comptat i debatut, tot i que tampoc no m’he dedicat a esbrinar el sentit i la utilitat d’aquest carnet, pel que ha dit l’Antoni Comín, no serà res més que una altra tarja de fidelització que “potser” servirà perquè alguns comerços i serveis que siguin de la nostra corda ens puguin aplicar algun tipus de descompte si ens identifiquem amb aquest plàstic de color vermell.
Ho sento, però fa temps que no em mamo el dit i com que ja porto massa elements simbòlics carregats a la motxilla (des de l’any 2010 pel cap baix), aquesta vegada faré veure que no m’he assabentat de l’acudit.
Ho sento, però considero que no té cap altra utilitat que la d’anar fent bullir l’olla per demostrar que aquesta entitat paral·lela a les nostres institucions, que en aquests moments resulta un entrebanc important per assolir la formació de govern, està fent coses i té una utilitat important per fer visible internacionalment el conflicte que fa anys que ens ocupa. 

KOSOVO, BASSA I FORCADELL

Fa uns quants dies la selecció de futbol d’aquest país veí que ens té segrestats des de fa segles va jugar un partit decisiu contra una potència mundial anomenada Kosovo, i van tornar a fer el ridícul polític, que no esportiu, com cada vegada que hi han de tenir alguna relació: l’estat espanyol no el reconeix com a estat independent i, per tant, s’inventen totes les terminologies possibles per evitar dir la paraula “Kosovo” que es podria interpretar com l’acceptació d’una entitat que reconeix fins el FMI i el Banc Mundial.
Quina mania els ha agafat amb Kosovo! No és una potència militar que hagin de témer (només disposa de 5000 soldats, i pretenen entrar a l’OTAN); econòmicament es troba a una sisena part de la nostra renda per càpita; no arriben als dos milions d’habitants... De què té por “la nación más antigua del mundo”?
Ai caram! Ves que no sigui pel fet que va assolir la seva independència amb una declaració unilateral! Però, és clar, ells devien tenir raó perquè els serbis hi estaven practicant una salvatge neteja ètnica. Fos com fos, països com Estats Units, Canadà, Regne Unit, França, Alemanya van reconèixer el nou estat sense cap mena de reserva. Però, és clar, Canadà (Quebec), Regne Unit (Escòcia), França (Còrsega) tenen resolt això dels anhels d’autodeterminació d’una manera civilitzada i democràtica i no hi veuen cap mena de problema en acceptar realitats com la de Kosovo.
Per contra, l’estat espanyol, tot i tenir el govern més progressista de la història, segueix alineat amb països tan democràtics com Algèria, Veneçuela, Kazakhstan, Rússia, Xina, Angola, Cuba, Bielorrússia, i es nega a reconèixer aquest jove estat.
Si no els importa fer el ridícul d’aquesta manera de portes enfora, digueu-me què és el que no seran capaços de fer a dintre de casa? Ahir en vam tenir un altre exemple amb la retirada del tercer grau a la Dolors Bassa i la Carme Forcadell.

dilluns, 5 d’abril de 2021

DISCIPLINA DE PARTIT

Malament anem si ens dediquem a fulminar persones per expressar opinions raonables, malament. Jaume Alonso Cuevillas va dir el que la majoria d’aquest país comença a veure clar: que declaracions altisonants, que només serveixen per arrencar l’aplaudiment incondicional dels independentistes radicals i tenen l’estranya virtut d’engreixar el recompte de greuges provinents de la justícia no justa de la metròpoli, no porten enlloc i seria qüestió d’anar actuant amb més intel·ligència que l’enemic. Potser el seu pecat va ser qualificar-les de bestieses, potser. Jo les qualificaria de foc d’encenalls i així potser no rebria el clatellot que li han ventat. Però aquesta mena de tendència a la uniformització monolítica de l’opinió dins de cada partit fa temps que em resulta preocupant. Cada vegada que veig en una votació del Parlament com hi ha el cap de files de cada partit que assenyala amb la mà alçada l’opció que han de votar els seus correligionaris hi ha alguna cosa que se’m regira a l’interior. Tanta lluita per la llibertat, tants anhels de democràcia, tanta valoració de la llibertat d’expressió per acabar renunciant-hi per culpa de la disciplina de partit?
A veure si resulta que m’estic tornant àcrata sense adonar-me’n. Hi hauré de reflexionar.

dissabte, 3 d’abril de 2021

EXPLOSIÓ DE GROC


 Aquests dies a la plana tenim una floració espectacular de color groc: la colza. D’aquells interminables camps de restos de patates que hi havia arreu fa tres o quatre dècades no en queda cap, només algun racó escadusser al costat d’un hort que es fa servir per al consum propi. En el seu lloc, i també en part en el del blat i l’ordi, s’hi planta colza, una planta de la família dels naps que es veu que dona menys feina i més beneficis, però sap una mica de greu haver perdut la varietat de cultius i, sobretot, la rotació en cicles de set anys que es feia per no esgotar la terra: el primer any es plantaven patates i blat de moro; el segon blat; el tercer ordi; el cinquè, sisè i setè anys alfals i trepadella.
Sembla que les raons que motiven que el conreu de la colza vagi en augment són diverses: els ajuts europeus, la rotació de conreus, el fet que les varietats actuals siguin més rendibles, la diversitat d’usos i mercats (consum humà i industrial, biodièsel), contribueix a enriquir el sol i facilitat de conreu per manca de malalties.
Quedem-nos amb la bonica imatge que ens ofereixen els camps aquests dies (no tenen res a envejar a la imatge dels fruiters d’Aitona), tot i la pèrdua de varietat de conreus que empobreix el sol i obliga a l’ús d’adobs químics.

divendres, 2 d’abril de 2021

UNA MENA DE TRILOGIA


Quan l’any 2007, després de guanyar el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa amb “Aquell capvespre”, em vaig proposar escriure la meva primera novel·la llarga (“Arrels de pedra”), poc m’imaginava que la temàtica del món de pagès, que havia viscut a la meva infantesa, podria oferir-me tants elements com per poder escriure una segona novel·la (“Olor de resclosit”), i fins i tot una tercera que acaba de sortir publicada fa pocs dies: “Crònica en blanc i negre”.
Les tres novel·les estan situades a la mateixa masia (La Solana), però en la primera es tracta d’una masoveria que podríem ubicar al Collsacabra, per exemple; en la segona és una petita propietat de la Plana de Vic que una parella recupera amb un cert esperit neorural; i en la tercera una propietat modesta que em permet retratar la vida a pagès i la lenta evolució de les feines del camp durant tres generacions de la mateixa família. En cap cas no es pot parlar d’una trilogia tal i com l’entenem, perquè no té continuïtat argumental ni coincidència de protagonistes, només s’hi repeteixen el nom de la casa i els topònims de Senet de Llac (anagrama de Calldetenes, que considero el meu poble natal) i Vil·la (tal i com em refereixo sempre a la capital de la nostra comarca).
Amb aquesta darrera obra tanco la temàtica de pagès perquè corro el risc de començar a plagiar-me a mi mateix, un extrem que seria del tot lamentable i m’obro a horitzons narratius més amplis, tot i que tinc la voluntat de mantenir la geografia literària que he anat creant tant en poesia com en teatre i en narrativa. Mai no gosaria escriure sobre ambients urbans complexos que sempre m’han resultat poc acollidors, fins i tot esquerps. D’aquí ve que hagi convertit la ciutat de Vic en Vil·la, ajudat per la referència romana dels seus orígens (Ausa).
Si arribeu a llegir aquesta darrera novel·la (“Crònica en blanc i negre”), ja em direu què us ha semblat. Per als qui ens dediquem a escriure, saber que després de tot el llarg procés que hi ha fins a veure l’obra publicada, hi ha algú que ho llegeix i que et pot fer el retorn de la seva opinió té un valor incalculable, sobretot per a aquells que ens considerem perpetus aprenents d’un l’ofici on cada dia que passa hi descobrim nous recursos i més possibilitats. 

dimecres, 31 de març de 2021

AIXAFEM EL FEIXISME

Que consti que estic traint el meu propòsit de no tornar a parlar mai més d’aquesta colla d’energúmens de Vox, però és que m’ho han posat en safata i no he pogut deixar escapar aquesta oportunitat.
Aquest ximple d’en Garriga, que està cridat a proveir el Parlament de Catalunya de moments memorables per la seva estupidesa i la seva mala llet (a parts iguals), li va recriminar a la presidenta del Parlament que de la mateixa manera que se li exigia que rectifiqués algunes de les blasfèmies que havia llençat en forma d’exabrupte feixista en la darrera sessió, havia de recriminar l’ús de la simbologia feixista que s’hi havia mostrat en la primera sessió fallida d’investidura.
El molt beneit es referia al cartell de Pere Català Pic que amb el títol “Aixafem el feixisme” ens mostra un peu calçat amb espardenya de set betes trepitjant una creu gamada esquerdada. Penso que es pot ser curt de gambals, inculte, fins i tot analfabet, amb una certa dignitat, però quan als apel·latius que he indicat s’hi afegeix un punt de fatxenderia imperdonable el resultat és ridícul per definició.
Es tracta d’un cartell amb un missatge claríssim, no gens subliminal ni críptic com els que ens vèiem obligats a usar en temps del franquisme que ells enyoren, per tant he d’arribar a la conclusió que aquest xicot no és capaç d’interpretar el món que l’envolta i en conseqüència l’han posat en un lloc que no li pertoca. Si el seu ofici de dentista l’exerceix amb la mateixa eficiència que demostra com a diputat, que déu agafi confessats els qui gosen obrir la boca davant seu!

dilluns, 29 de març de 2021

NEGACIONISTES

S’ha de ser malànima de cervell buit per manifestar-se com  a negacionista en plena pandèmia mundial com la que vivim. Ahir a TV3 van fer un reportatge sobre aquesta mena de gent i em vaig negar a veure’l perquè hi ha coses que em perjudiquen molt l’estat anímic i l’equilibri emocional; deu ser que amb la punyetera pandèmia m’he tornat més fràgil i menys tolerant. En lloc d’empassar-me els exabruptes d’aquesta mena de tarats mentals, vaig optar per veure, potser per segona vegada, un capítol de “Caso cerrado” a 8TV, aquest residu del projecte mediàtic del Comte de Godó que em sembla que està a punt de canviar de mans per veure si el refloten.
Tots estarem d’acord que les farmacèutiques estan fent el seu agost, però també el deuen fer els fabricants de gel hidroalcohòlic, els de les mascaretes, fins i tot els fabricants d’electrodomèstics, que em sembla que han arribat a esgotar estocs. Però imaginar, en una mena de paranoia estúpida, que darrere d’això hi ha un contuberni universal és una miserable postura que només pot contribuir a posar pels a les rodes en la solució de la tragèdia. “No conec ningú que hagi mort de Covid”, vaig sentir que afirmava una dona en un dels tràilers de promoció del programa que van emetre durant el dia. “Doncs podries morir-te’n tu, i així faries un favor a la humanitat” vaig arribar a dir en veu alta. Us adoneu de per què em vaig negar a veure el programa?
És que resulta que no vull sentir bajanades, estupideses ni arguments ximples que em puguin avariar encara més les quatre connexions neuronals que em funcionen amb una certa regularitat.

diumenge, 28 de març de 2021

RECUPERAR EL PRESTIGI

Quan vam recuperar la Generalitat amb l’arribada d’en Tarradellas (1977), només teníem una imatge, un símbol, un prestigi del personatge, i un buit de poder per exercir que es va haver d’anar guanyant a petits passos. En aquells moments jo estava fent la mili a Madrid (a la Marina, que ja té collons la cosa!) i parlant amb personatges amb galons que voltaven per aquelles oficines on es xerrava molt i no es pencava gens em vaig adonar que li tenien un respecte especial, fins i tot gosaria dir que una certa por argumentant que havia aterrat amb aires de virrei.
Què ha passat entremig fins arribar a la situació actual? Moltes coses, massa de reprovables al meu entendre, però esmentaré les dues darreres que han estat determinants: l’aplicació del 155 i el govern d’en Torra que ha estat una olla de grills de la qual el president en va sortir per la porta del darrere amb una inhabilitació que fa temps que penso que va ser perfectament buscada.
I ara ens trobem que tenim una Generalitat amb poders (cada vegada més limitats, potser) i una manca total d’imatge, de prestigi. A això fins i tot hi va contribuir el senyor Torra dient que l’actual autonomia era un fre per a la independència. Amb missatges d’aquest tipus no es recupera la confiança en la institució. I amb espectacles com els que ens ofereixen aquests darrers dies, tampoc!
La feina d’en Pere Aragonès, si aconsegueix la investidura d’aquí a uns mesos, perquè la cosa va per llarg, serà precisament la de recuperar aquest prestigi, aquesta imatge simbòlica de què parlava. Altrament, ens instal·larem en una mena de tansemenfotisme considerant que durant tots aquests mesos de provisionalitat no s’ha pas ensorrat el món, per tant podem seguir fent la viu-viu.
Ja n’hi ha prou de ximpleries! Ens mereixem alguna cosa més que una colla d’irresponsables fent veure que treballen per al país. Us heu adonat que la paraula que més fan servir aquests dies és el verb “treballar”. Collons, quanta feina que han fet, tant treballar!