SIGNATURA DE LLIBRES A CALLDETENES

Aprofitant la Fira de la Mercè, he pogut estar una bona estona dedicant llibres a qui s'ha acostat fins a la paradeta de "El Clip". Gràcies, Núria, per permetre'm gaudir d'aquesta activitat que acosta l'escriptor als seus lectors, i li permet parlar del seu llibre i també rebre l'opinió de qui l'ha llegit. Ha estat un plaer. 

PRESENTACIÓ AL CASINO DE VIC

 Amb l'ajut d'en Jaume Coll, músic, escriptor i exalumne tant meu com de la Dolo, hem presentat la darrera novel·la al Casino de Vic. Ha estat un acte bonic, senzill, amb una certa espontaneïtat que diria que els assistents han agraït. No sé si hi ha gaires mestres escriptors que puguin dir que un alumne seu els ha presentat un llibre, extrem que hem viscut amb il·lució tant en Jaume com jo mateix. La sala modernista del Casino s'ha omplert d'amics, companys i coneguts als quals hem donat algunes informacions sobre característiques del llibre que en una primera lectura poden passar per alt al lector. El meu més sincer agraïment a tots els qui ens heu vingut a fer companyia, i d'una manera especial a la junta directiva del Casino per haver-nos acollit a casa seva, especialment a la seva presidenta, la Montse Ayats, que ha estat qui ha iniciat l'acte fent referència a la importància de llegir i la complicitat entre mestres i alumnes en aquesta activitat. 

PREMI DE NARRATIVA TORRELL DE REUS

Ahir vam anar a Prades a recollir el Premi de Narrativa Torrell de Reus que vaig guanyar amb el relat "Des de Coll d'Ares" amb el qual volia recordar els drames familiars que s'hi van viure el febrer de 1939 en plena fugida cap a l'exili de persones que temien les represàlies dels feixistes quan la guerra ja es donava per perduda. Tristament, imatges molt semblants a les que hi descric ens tornen a ferir els ulls gairebé un segle després.

El meu agraïment al jurat que ha acordat concedir-me el premi. Aquests reconeixements m'animen a seguir escrivint.

Xè PREMI GUILLEM DE BELIBASTA

Per segon any consecutiu m’han convidat a l’acte de lliurament del X Premi Guillem de Belibasta de Tragó. Segueixo sorprenent-me de la capacitat de convocatòria d’aquest certamen (aquest any ens hi hem presentat més de 160 persones que escrivim), que va néixer fa deu anys en aquesta petita població de l’Alt Urgell per voluntat i iniciativa d’en Jesús Bach, que segueix essent l’ànima d’aquesta festa literària. Insisteixo a dir que, si en tots els pobles de Catalunya hi hagués un grup de persones amb l’empenta de l’AFICT, no caldria que patíssim més per la cultura del nostre país.

L’any passat, amb la Dolo ens vam endur Tragó i la seva gent al cor per molt de temps; aquest any hem refermat el nostre vincle amb organitzadors, jurat, autoritats i companys finalistes. En aquests casos el menys important resulta el premi, que en el meu cas va ser simplement el reconeixement com a sisè finalista d’un relat titulat “Orígens de Senet de Llac”, una mena d’ucronia relacionada amb el poble on situo gairebé tots els fets de la meva obra narrativa,  un anagrama de Calldetenes.

El nostre agraïment per l’acollida, el tracte i la consideració de tots els qui van assistir a l’acte. Que per molts anys, si així ho considera el Jurat del Premi, ens puguem seguir trobant el mes d’agost en aquest petit poble. Que consti que per nosaltres no quedarà!

XXV MOSTRA DE POESIA D'AVINYONET DE PUIGVENTÓS

Per segon any consecutiu hem assistit a aquesta trobada de lletraferits i he tornat a quedar finalista del concurs de poesia que s'hi celebra per la Festa Major. L'espai de la Comanda és un indret excepcionalment adequat per a aquest tipus d'acte que, segueixo insistint, haurien de canviar-ne el format per fer-lo més àgil i atractiu al públic que hi va assistir. En tot cas, el meu agraïment als organitzadors per considerar que el meu poema era digne de ser publicat en el llibre que editen anualment.

AL·LUCINEU!

Llegeixo en un esplèndid article de Vicent Partal a Vilaweb unes dades que em fan posar els pèls de punta. La Generalitat de Catalunya té còmodament instal·lades a dit en càrrecs d’aquells que s’anomenen de confiança fins a 580 persones, que cobren una mitjana de 80.000 € anuals, uns 16.000 € més que el funcionari de més rang i més qualificat de l’administració. Tenint en compte que el sou mitjà de Catalunya volta els 28.000 €, es poden considerar més que ben pagats.
La majoria d’aquestes persones són militants o afins al partit que ara governa, per tant podeu imaginar-vos les poques ganes que hi ha de canviar de govern, tot i que els resultats de les darreres eleccions els hi obligaran.
Algú dubta que ERC acabarà donant els seus vots al PSC? El que no sé és quina argumentació faran servir per justificar la seva decisió, que els acabarà d’enfonsar, però permeteu-me que us doni una pista de les raons reals de l’assumpte. Tingueu present que demanaran al PSC que una bona part d’aquestes persones designades com a assessors, càrrecs de confiança i directius d’entitats i empreses públiques puguin continuar en el seu càrrec a seguir cobrant per feines que la majoria de les vegades els venen tan grans que ni tan sols les entenen. És allò que en Partal anomena “sottogoverno” i que ha afavorit el clientelisme i el nepotisme, convertint l’administració en un aparell que cada dia que passa fa més olor de podrit.
Convé regenerar aquest sistema democràtic que mai no ha acabat de ser complet. El que no sé és per on caldria començar perquè allà on gratis trobaràs ronya acumulada.

UNA VERGONYA INFINITA

Em vaig autoimposar un silenci respectuós quan, de fet, el que hi devia haver era una infinita vergonya que a mesura que ha anat passant el temps ha anat creixent en intensitat. Ara ja no puc més perquè sé que si no ho dic hi ha alguna cosa que s’acabarà corcant i podrint per aquí dins i se’n ressentirà la meva salut mental.
Veure els retornats de l’exili (que quedi clar que me n’alegro, malgrat tot) llançant proclames en pro d’una lluita que saben impossible mentre parlen de victòries assolides m’ha deixat garratibat. Però que no són conscients que si han tornat ha estat per un error judicial?
I llavors van els que ho havien de renovar tot i, en una convocatòria extraordinària que va moure uns pocs milers de persones, es dediquen a llençar pa davant de la Generalitat, un acte lamentable tenint en compte que hi ha qui passa gana. Sí, ja ho sé: “Ara ja no en tenim prou amb les molles, ara volem el pa sencer”, deia l’Ovidi Montllor. La metàfora era enginyosa en el seu moment. Més valdria que es dediquessin a raonar sobre les causes de la pèrdua d’un milió de vots independentistes, i també els motius que ens han dut a una crisi demogràfica, educativa, energètica, ambiental, lingüística, d’inversions i del sistema de salut. Som els de la cua en tot, collons!
Que no es pot guanyar una guerra amb tots els generals empresonats, expulsats i acollonits és cosa prou sabuda, però suposo que us adoneu que els de segona fila també han fet gala d’un valor i una lucidesa extraordinaris.
Vist tot plegat, algú dubta que el proper president serà l’Illa? I potser és el millor que ens podria passar: repetir quatre anys de misèria com quan va governar en Montilla potser servirà per tornar-nos a armar i recuperar el jovent per a la causa. Us heu adonat que els joves indignats que van aixecar les llambordes d’Urquinaona ara són seguidors de la selecció espanyola? El que us deia: UNA VERGONYA INFINITA!

MICRORELATS, 20

QUINA ESTUPIDESA!

Mira que m’ho havia d’haver imaginat! Per què m’haurien d’haver convidat a un concurs de cuina si amb prou feines em defenso fent una truita? Però em van dir que això no era pas important, que l’objectiu era passar-s’ho bé.
Quan he vist que la taula on haig de cuinar sembla més aviat el taulell d’una ferreteria ja m’he imaginat que això aniria de mal borràs. “No et pensis que t’ho posarem fàcil, eh!”, comenta el presentador amb sornegueria. Haig de fer samfaina i només disposo d’una serra, un tornavís, un martell, una clau anglesa i un punxó. Em sento obligat a seguir-li el joc per no muntar un sidral, perquè ja m’adono que l’objectiu és que qui em vegi treballar es foti un fart de riure.
Mentre imagino la millor manera de procedir a trinxar el pebrot, l’albergínia i la ceba, i rumio com m’ho faré per ratllar el tomàquet, el presentador encara afegeix: “Però hi posarem un grau més de dificultat.” I em posa un guant de boxa a la mà dreta, l’única que tinc una mica útil per a motricitat fina.
Me’l miro, i mentre em llevo el guant i endreço totes les eines perfectament alineades, comento: “Me’n vaig un moment al lavabo, perquè em sembla que l’escombreta de la comuna m’anirà bé per remenar la paella.”
Em llevo el davantal, el llenço damunt la verdura i faig mitja volta deixant el presentador amb un pam de nas. “Per fer el pallasso no et cal pas ajut, ho pots fer tot sol.”, mentre desaparec rere el decorat xaró que guarneix el plató.

MICRORELATS, 19

CAIXER AUTOMÀTIC

S’acosta al taulell amb la llibreta a la mà, que sosté amb un cert tremolor. Encara dubta si demanar humilment a veure si li poden fer el favor de donar-li cent euros per passar la setmana. La darrera vegada se la van treure del damunt sense cap consideració, al·legant que aquesta no era la seva feina, que fes servir el caixer automàtic com tothom.
-Hauria de treure’ls al caixer de l’entrada –rep per tota resposta.
-És que no me n’acabo de sortir i a més avui m’he deixar les ulleres de prop a casa.
-Ho sento, però no puc abandonar el taulell. Potser si ve d’aquí a una estona...
Un noi que ha contemplat l’escena, s’acosta a l’àvia i li diu:
-Bon dia, Magdalena! Voleu que us ajudi?
La dona veu el cel obert.
-Oh, sí! Gràcies, Martí!
I s’encaminen cap al caixer que hi ha a la banda exterior de l’oficina.
Al cap de poc, el noi torna a entrar i s’adreça al taulell amb ànims de recriminar l’actitud de la persona que atén el públic:
-Digue’m que dels 1.600 especialistes en atendre la gent gran de què us vanteu en la vostra publicitat no n’hi ha cap en aquesta oficina! Teniu uns collons que us els trepitgeu!

MICRORELATS, 18

XXL

Quan arriba l’estiu i cal fer canvi d’armari, acostumo a llençar algunes peces de roba que ja no donen per a més i comprar-me una samarreta, una camisa i un polo per allò d’anar renovant el vestuari que, si fos per mi i a aquestes alçades ja el podria donar per definitiu, tot i que la meva dona opina ben al contrari.
Quan la dependenta em demana la talla, després de fer-me una repassada per comprovar l’abast de la meva còrpora, procuro ser garrepa i sempre dir: “XL, no m’he engreixat aquesta temporada.” La noia em mira amb posat de commiseració i em busca la talla que li indico.
A l’emprovador, comprovo el meu aspecte de de bull blanc botit i reconec que em cal una talla més, tot amanit amb el somriure burleta de la dependenta i de la meva dona que s’han aliat en un cas evident de sororitat.
-No sé què passa que les talles cada vegada les fan més petites! A aquest pas, l’any vinent hauré de demanar un a XXXL!”

MICRORELATS, 17

FINCA D’ESTIU

"La torratxa del roure està prou bé, sobretot a l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau, però arriba la primavera i toca inundació cada dos o tres dies, i és un no parar: ous amunt, ous avall, canvi de graner... Tot el dia de bòlid! I ahir va passar el de cada any: van aparèixer aquelles maleïdes boletes blanques escampades. I aquestes ximpletes no tenen memòria. “Ni les toquéssiu!” –els vaig advertir, però elles com si sentissin ploure. I mossegada per aquí, llepadeta per allà, una mortaldat de por. I mentre estava traginant cadàvers fora del cau, he pensat que ja en tenia prou, que fins aquí havíem arribat, que ja s’ho farien. Això de viure instal·lada en el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme inconvenient: t’acaba despersonalitzant. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen amb cap altre estúpid bitxo negre de sis potes. He trobat un roure que creix en un plat petit on s’hi ha fet un prat de molsa que enamora. M’hi quedo!"

MICRORELATS, 16

CONVERSA TELEFÒNICA

Són les 10 del vespre i sona el telèfon fix que, pel que el fem servir més valdria desconnectar-lo, però com que encara hi ha qui en fa ús per comunicar-se amb nosaltres...
–Buenas tardes, caballero. Mi nombre es Gladys. ¿Con quien tengo el gusto de hablar?
–És massa tard per desitjar-me bona tarda. No la conec de res, per tant no em considero obligat a dir-li el meu nom. Suposo que no truca pas per a cap urgència, atesa l’hora que és.
–Perdone caballero, però no le entiendo.
-Doncs això sí que resultarà un problema. Mira, si truques a Anglaterra, per exemple, oi que t’esforçaràs per parlar l’anglès? Doncs resulta que has trucat a Catalunya.
–Pip – pip – pip – pip –sento per l’auricular de l’aparell.
–La maleducada m’ha penjat –em lamento.
–Com et passes! –em recrimina la meva dona.