divendres, 3 de desembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 72è)

ELLA – 35

S’ha tancat a passar l’obligada quarantena a l’habitació del nen, on hi ha una taula que li permetrà fer-hi els àpats. Perquè les hores li passin més ràpides, hi han instal·lat un televisor petit que tenien al traster d’ençà que el van canviar per un de més gran d'aquests plans que ocupen poc espai, però el temps, quan no hi ha res a fer, es mostra tossudament lent.
S'ha emportat uns quants llibres per provar de recuperar un hàbit que fa anys va oblidar. Ho ha intentat, però té massa coses rondant-li pel cap per poder seguir el fil del que llegeix. Al cap d’un quart d’hora s’ha adonat que no tenia ni idea del que havia llegit i ha abandonat el llibre a la tauleta. Ha engegat la televisió i ha anat saltant de canal en canal comprovant que a tot arreu hi ha el mateix: tertúlies monotemàtiques que només li aporten un punt més d’inquietud a la que ja porta de sèrie. Al final ha trobat que a la 13 estan emetent una pel·lícula de l’oest i ho ha considerat ideal per no haver de pensar i per evadir-se de la desagradable realitat que haurà de viure durant una setmana i mitja.
Si no hagués perdut la fe des de ben jove, ara mateix reconeix que es posaria a resar amb un únic objectiu: que l’Avi no s’hagi infectat, que en el fons és la seva màxima preocupació.
No pateix gens per la mainada, perquè tot apunta que els que s’infecten acaben sent gairebé tots asimptomàtics i no desenvolupen la malaltia, tampoc ho fa per Ell, perquè hi ha pocs casos de la seva edat que s’infectin i acabin desenvolupant la malaltia de forma greu.
Al cap de mitja hora de mirar la televisió sense veure-la, s’adona que li passa el mateix que amb la lectura i decideix apagar l'aparell. S’aixeca, obre la petita finestra que dona al carrer de Dalt i es repenja a l’ampit amb la intenció de respirar aire pur i ventilar la cambra. Pel carrer, ara que comencen a desescalar el confinament, ja transiten algunes persones i també cotxes. Veu com Ell travessa el carrer de retorn d’acompanyar l’Avi fins a casa.
Aquesta tarda tindran els resultats dels quatre testos. Creua els dits perquè tots donin negatiu.

dijous, 2 de desembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 71è)

ELL – 35

Han deixat la mare aïllada a la seva habitació amb la promesa que faci el favor de trucar al mòbil si li passa res. Amb el Nen i la Nena se’n van al CAP per fer-se la PCR. Han quedat que, així que tornin a ser a casa, trucarà a l’Avi per acompanyar-lo a fer-se la prova. Malgrat que insistia que ja hi podia anar tot sol, li ha demanat que no es mogués de casa, que no li costava res, que només faltaria que li passés res, que no s’ho perdonaria.
Arriben al CAP pels volts de 2/4 de 10 del matí i només han de fer 10 minuts de cua, perquè de seguida els demanen de passar a l’espai cobert exterior que han habilitat per garantir que la gent amb possibilitats d’estar infectada no hagi d’entrar al centre mèdic. Furgar amb un pal a l’interior de les fosses nasals provoca una mena d’esgarrifança i al Nen li han caigut un parell de llàgrimes que no ha pogut contenir.
–Aquesta tarda us trucarem per comunicar-vos els resultats. El telèfon que tenim a la base de dades és correcte? –demana l’auxiliar que parapetada darrera un EPI espectacular li mostra les dades que apareixen a la pantalla.
–Sí, sí. Aquest és el fix. Si et vols apuntar el mòbil...
I Ell li canta la numeració del seu aparell que introdueix a la base de dades per completar la fitxa.
De tornada a casa, la Nena comenta:
–No us ha fet molta angúnia quan us han ficat aquell pal al nas?
–A mi no –diu el Nen fent-se el valent.
–Tú, calla, que he vist com et queien les llàgrimes –li venta la germana.
–Eh que no, papa? –demana a la recerca de protecció.
Quan arriben a casa seva, Ell els fa uns quants advertiments sobre el que poden i no poden fer, sobretot no molestar la mare, però portar-li el que necessiti si els ho demana. I no donar-li les coses directament a les mans, deixar-ho al terra del passadís perquè Ella ho agafi. I fregar-se les mans amb hidroalcohol. I...
–Jo me’n vaig a buscar l’Avi per acompanyar-lo al CAP. Tornaré de seguida i llavors ja prepararem el dinar. Mentrestant, feu les feines que us van enviar ahir de l’escola.
Com si s’haguessin posat d’acord, tots dos miren enlaire i bufen. Ell simula que li ha passat per alt aquesta reacció i s’allunya vorera enllà a pas viu. 

dimecres, 1 de desembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 70è)

ELLA – 34

Torna de casa de l’Avi on aquesta tarda ha anat a fer una mica de neteja, perquè van acordar que potser n’hi hauria prou amb dos cops per setmana. Avui ha aprofitat per planxar-li quatre peces de roba que encara eren al cove i, mentre feia anar la planxa amunt i avall de la post s’ha trobat més cansada del que és habitual. En acabar, tenia una sensació a les cames que semblava com si hagués corregut uns quants quilòmetres. No n’ha fet gaire cabal, però ha pensat que en arribar a casa es posaria el termòmetre.
–Tot bé? –li demana Ell així que la veu arribar.
–No em trobo gaire bé –respon Ella amb cara de pomes agres–. Em posaré el termòmetre perquè em fa l’efecte que tinc una mica de febre.
Ell no voldria cridar el mal temps, però es tem el pitjor.
–Si tens febre, ja podem anar corrent al CAP, que no tanquen el servei d’urgències fins a les 8 del vespre.
S’ha posat el termòmetre i, quan al cap d’una estona ha sentit el so agut que l’adverteix que ja ha fet la lectura, comprova la temperatura. 37,9 graus.
–Doncs hauré d’anar al CAP –ha acabat transigint Ella.
A aquestes hores de la tarda, l’entrada del centre ja no presenta les cues que s’hi organitzen des de bon matí, per tant en cosa de 15 minuts ha pogut entrar. Al servei de cribratge que tenen instal·lat a la planta baixa, li confirmen la temperatura i comproven que el nivell d’oxigen en sang és correcte. La fan pujar a la segona planta on li practiquen una PCR que confirma infecció per SARS Cov-19.
L’auscultació dels pulmons indica que de moment no hi ha indicis de pneumònia, per tant l’envien a casa amb tota una llista de recomanacions: un paracetamol de tant en tant i aïllar-se de la resta de persones que convisquin al mateix domicili. També li demanen els contactes propers dels darrers cinc dies i li confirmen que han de passar tots pel punt Covid del CAP per fer-se la PCR corresponent.
–Com em puc aïllar a casa? –es lamenta Ella–. El pis és petit i amb dues criatures em sembla impossible.
–Hauria de procurar restar tancada a la seva habitació almenys durant 10 dies. Els àpats els ha de fer a la mateixa habitació.
–Sort que tenim dos quartos de bany! –se li acaba d’acudir.
–Doncs un, el que estigui més a prop de la seva habitació, exclusiu per a vostè. I no es tregui la mascareta en cap cas, només per menjar.
Ell l’esperava a la sortida del CAP i de camí tornant cap a casa li explica el que fa al cas. Déu n’hi do de l’embolic que han de muntar si volen complir amb la normativa que li han explicat!
–El que més m’amoïna és l’Avi –es lamenta Ella–. Només faltaria que l’hagués infectat!
–Li haurem de trucar per explicar-li que haurà d’anar a fer-se una PCR. O potser és millor que m’hi arribi a explicar-li de viva veu –rectifica Ell considerant que al cap i a la fi viu a quatre cantonades de casa seva. 

dimarts, 30 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 69è)

ELL – 34

Les dades d’infectats, ingressats a planta en hospitals, ingressats en UCI i morts fa dies que mostren tendència a disminuir. Sembla que la cura de cavall aplicada en forma de confinament complet i la progressiva i mínima obertura del comerç no imprescindible, encara que sigui amb cita prèvia, fa ensumar un retorn a la normalitat que tothom desitjaria molt més ràpid.
Ell és plenament conscient que la situació actual resulta econòmicament molt precària, però ara com ara no té possibilitats d’anar a buscar cap feina perquè encara està tot aturat i la majoria de treballadors pengen d’un ERTO que ningú sap quant de temps durarà. Encara bo que no ha tornat a tenir notícies de la immobiliària. Almenys per aquesta banda no hi ha urgències.
Fent la viu-viu a casa, controlant la mainada que ara ja està avorrida de tants dies sense relacionar-se amb persones de la seva edat, perquè les converses que la Nena té amb les amigues fent servir el Zoom quan ha de connectar amb les tasques de classe i l’Skype quan vol conversar amb les amigues, tot i que s’assemblen a una relació normal, costa de veure-les-hi. “És ben bé que aquesta generació ha nascut amb un ordinador enganxat a les mans”, pensa Ell quan comprova la facilitat amb què es connecta fent servir el petit portàtil de l’escola.
–Potser que comencis a acomiadar-te de les amigues i vagis endreçant aquest fòtil –aconsella Ell quan s’adona que la conversa de la filla es mou dins de paràmetres del tot prescindibles que només serveixen per omplir el temps–, perquè ja hi portes més d’una hora enganxada i se t’està tornant la cara rectangular.
–Ostres! –exclama la Nena contrariada–. Només una estoneta més, que encara queda mitja hora per dinar.
–Mitja hora? Molt bé. La cronometro –diu ell engegant el cronòmetre del rellotge–. Ni un minut més.

dilluns, 29 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 68è)

ELLA – 33

Cada vegada que la consellera de sanitat surt per la tele fent una roda de premsa, anuncia algun canvi en les mesures de confinament. La lluita contra la pandèmia s’ha tornat tan complexa que a hores d’ara difícilment trobaríem ningú que sabés dir exactament el que es pot fer i el que està prohibit. Davant d’aquesta situació, el més correcte és fer allò que el seny t’aconsella mirant d’aplicar totes les precaucions que tinguis a mà.
Ara l’Avi ja ve tot sol a casa seva pels volts de migdia i a mitja tarda el Nen i la Nena l’acompanyen de tornada, i d’aquesta manera s’esbargeixen una estona. Segurament no ho haurien de fer, perquè l’Avi està considerat persona de risc i la mainada es veu que rarament desenvolupa la malaltia, però són uns transmissors molt efectius del maleït virus.
A tots dos els encanta fer companyia a l’Avi. Han trobat en ell la figura d’un avi que per part de mare no han arribat a conèixer mai i per part de pare fa gairebé tres anys que no han vist. Els explica històries i falòrnies de quan era jove i ells se l’escolten bocabadats.
–Au, va –diu Ella veient-los tots tres asseguts a la sala fent-la petar animadament–, hauríeu d’anar passant que se us farà tard. I vosaltres dos no us entretingueu pel camí. Si us pesquen els municipals ja sabeu què heu d’explicar.
–Sí, mama –diu el Nen–. Que estàvem sols a casa i havíem d’acompanyar l’Avi fins a casa seva.
–I si us enxampen i us porten al “quartelillo”, ja us vindrem a visitar –diu Ell des de la cuina estant.
–Em sap greu posar-vos en un compromís –diu l’Avi mentre s’aixeca de la butaca–. Ves si no podria anar-hi tot sol, cap a casa!
–No patiu, que a aquests dos els convé ventilar-se –referma Ella amb contundència–. Ara resulta que podrien sortir a passejar el gos i no poden acompanyar-vos?
Ella té raó en l’aplicació de la lògica, però s’ha de reconèixer que les darreres disposicions del PROCICAT cada dia tenen menys d’aquesta consideració i resulten més d’incomprensibles. Se suposa que, com que són els tècnics, deuen disposar de dades i fer raonaments que a la resta de mortals profans en la matèria se’ns escapen. 

diumenge, 28 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 67è)

ELL – 33

Amb la mainada han parat la taula del menjador allargant-la perquè hi hagi més espai entre els comensals. Ja que contravenen les normes més o menys estrictes dictades per l’autoritat competent, que en aquest cas sembla ser el PROCICAT, un nom al qual tothom s’ha avesat a força de sentir-lo repetit dia rere dia, almenys procuraran mantenir una certa distància entre tots i ventilaran el menjador per minimitzar els riscos.
Quan arriba Ella amb l’Avi, ja hi ha la safata d’amanida al centre de la taula i des de la cuina arriba flaire de guisat. Avui Ell ha gosat emprendre l’aventura de fer carn de vedella estofada amb patates i pèsols, un plat que no havia fet mai perquè són més aviat de preparar coses cuites a la planxa i poc de suquets que requereixen més temps de cocció.
Tots cinc asseguts al voltant de la taula donen una imatge d’una certa celebració. Fins i tot han posat tovallons de roba, tot i que normalment en fan servir de paper per la practicitat que suposen.
–Beveu vi, Avi? –demana Ell, disposat a obrir una ampolla que ha tret de la nevera.
–Ui, no. Fa anys que vam decidir prescindir-ne. A casa només en posàvem a taula els diumenges i dies de festa.
–Doncs l’endreço i ja l’obrirem el diumenge.
El Nen i la Nena fa estona que estan callats, com si la presència de l’Avi coartés en certa manera la seva llibertat. Per això Ella procura convidar-los a participar en la conversa:
–Sembla que se us hagi menjat la llengua el gat. L’Avi és com de la família. Aneu-vos-hi acostumant.
–Em sap greu destorbar-vos –diu el pobre home un punt compungit.
–I ara! Només faltaria! Quan us agafin confiança, els haureu de dir que callin una estona.
La Nena mira amb cara d’enfadada la seva mare i de seguida intervé:
–És divertit tenir convidats a casa! Ara feia molt temps que no venia ningú.

divendres, 26 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 66è)

ELLA – 32

Aprofitant que les primeres hores del matí s’han destinat a la mobilitat de la gent gran, Ella ha anat a buscar l’Avi a casa. Van convenir que a partir d’aquesta setmana aniria a dinar amb ells, que s’hi estaria fins a mitja tarda i llavors se’n tornaria a casa amb el sopar preparat. Ja fa una setmana que Ella no es queda a dormir a casa de l’Avi per fer-li companyia. Va ser una iniciativa de l’home, que feia dies que insistia en considerar que ja es trobava força més animat i que el lloc d’Ella era a casa seva amb el seu home i els seus fills. Al final, considerant que el veia prou ben refet de la patacada, Ella va accedir-hi a condició que almenys fes un àpat en família, perquè no era gens bo estar-se tantes hores sol.
–Us cauran bé, aquells dos tabalots, ja ho veureu –explica a l’Avi agafant-lo de bracet.
–Només que siguin la meitat de trempats que la seva mare, segur.
–No ens podem pas queixar. Em sembla que hem estat de sort, perquè es veu cada cosa...
–Perquè els deixen fer el que volen, vet-ho aquí. I després no hi ha qui els controli.
–Jo, és que hi ha coses que no suporto. Que corrin i s’esverin pels passadissos del supermercat. Quan veig aquests espectacles lamentables i em miro el Nen i la Nena al nostre costat, prop del carro, compartint la tasca de la compra setmanal, penso que no és pas tan difícil fer que es comportin com a persones.
L’Avi se la mira amb posat un punt murri i comenta:
–Ves si et puc donar gaires lliçons d’educar criatures, sense haver-ne pujat cap!
–Si només es tracta de sentit comú –diu ella després de riure amb la sortida de l’Avi–. I de ser constant i coherent, em sembla.
–Vet aquí: sentit comú és el que falta en aquesta societat.
I gairebé sense adonar-se’n es planten davant de casa seva. Ella obre la porta de l’escala i convida l’Avi a passar davant seu. S’acosten al replà de l’ascensor i en reclamen la presència.
–Veus, això sí que m’aniria bé a casa –comenta l’Avi mentre esperen–. Aquell tram d’escales tan dret cada dia se’m fa més feixuc. Sort que només és un pis!

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 65è)

ELL – 32

Ella li acaba d’explicar, mig en broma mig seriosament, la sortida de l’Avi d’aquest matí i Ell s’ha afanyat a treure-li del cap abans que l’oferta tingui opcions de versemblança.
–Entenc que al pobre home li calgui companyia, i per això t’ho deu haver dit, però això d’anar a viure a casa d’un altre sabent que no és casa teva, només ens faria sentir acollits. Jo em sentiria un refugiat, t’ho asseguro. Ja veurem què fem quan se’ns compliqui la cosa.
–Sí, sí, tens raó. A mi ni se m’havia acudit això que dius.
De fet, quan l’Avi li ha fet la proposta, Ella de seguida s’ha afanyat a desestimar l’oferta, però no ha pogut evitar pensar en les enormes proporcions del pis dels avis comparant-les amb el pis del qual volen desnonar-los. No és que s’hi hagi imaginat amb tota la família instal·lada, ni de bon tros, tot i que ha acabat reconeixent que l’oferiment de l’Avi no era cap bestiesa. De tota la planta que ocupa el pis, els avis només feien servir la part posterior, la que dona a migdia i és més assolellada, perquè les quatre cambres que donen al carrer Nou sempre les havia vist tancades. I ara que l’Avi ha quedat vivint-hi tot sol, la desproporció de l’espai s’ha fet encara més evident.
–És bo saber que en cas de necessitat no ens quedarem al carrer –reconeix Ell–, però el que ens cal fer és bellugar-nos així que tot això es normalitzi.
El govern ha començat el que qualifiquen de desescalada del confinament i ha establert franges horàries per permetre que la gent pugui començar a recuperar els espais públics per anar a passejar i respirar aire lliure, i aquesta tarda han promès al Nen i la Nena que aniran a caminar una estona pels voltants de Vil·la.
–Beeeeeé! –exclama el Nen quan l’informen– M’emportaré la pilota que em van passar els Reis.
–Què entens tu per anar a caminar? –interroga Ell mentre veu com Ella se li adreça negant fermament amb el cap–. Digues, digues...
–Però podem quedar-nos una mica al parc a jugar a futbol.
–Ens deixen sortir a estirar les cames, a passejar tranquil·lament sense barrejar-nos uns i altres –explica Ella amb convicció–. I haurem de posar-nos la mascareta.
–Doncs quina me...!

dijous, 25 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 64è)

ELLA – 31

Com cada dia, i ja en fa quinze que van enterrar l’Àvia, cap a migdia Ella ha anat a casa de l’Avi a dinar i estar-se una estona amb ell per fer-li companyia. De mica en mica ha anat retardant l’hora de presentar-s’hi per poder estar més estona amb els fills i amb Ell a casa. De vegades s’emporta el dinar fet i d’altres el prepara a la cuina amb l’Avi que cada dia que passa sembla que posa un punt més d’afició a la tasca de fer anar els fogons. Està contenta de comprovar que s’ha sobreposat, i de quina manera, a la garrotada de la pèrdua de l’Àvia. La processó deu anar per dins, suposa Ella, però almenys no va donant voltes constantment a la dificultat d’acceptar la seva absència.
Asseguts a taula amb un plat de llenties estofades fumejant que omple de flaire la cuina i convida a clavar-hi cullerada, Ella li explica el calvari que els estan fent passar pel lloguer del pis.
–És que els preus dels lloguers són impossibles –opina l’Avi amb posat seriós–. Els que en tenen en propietat no són conscients de les penúries de la gent per arribar a final de mes.
–El meu home diu que, de moment i mentre duri el confinament, no hem de patir perquè està tot aturat, però jo no les tinc pas totes.
–Ara estava pensant... –i l’Avi s’atura un moment mirant-la amb certa murrieria– Estava pensant que hi ha una solució ben senzilla, com hi ha Déu!
–De senzilla res de res.
–Veniu a viure aquí, que hi ha lloc de sobres. Ei, si no us fa cosa aguantar un vell. I el favor me’l fareu a mi.
–I ara! Ni pensar-hi. No sabeu pas el que és el rebombori d’una família amb criatures, tan acostumat com esteu des de sempre a la pau que es respira aquí.
–Tanta pau pot corsecar, noia. Penseu-vos-ho.

dimarts, 23 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 63è)

ELL – 31

No es pot creure el que veuen els seus ulls. Acaba de llegir el buró-fax que ha anat a recollir a Correus i que li ha suposat tres quarts d’hora de cua al carrer perquè els usuaris han d’entrar d’un en un malgrat que el taulell dona ben bé per a 5 punts d’atenció. La resta de funcionaris devia estar treballant des de casa en això que ara diuen del teletreball, que no sap pas com s’ho deuen fer per gestionar correu físic des d’una posició virtual, però aquesta reflexió ens allunya del tema.
El buró-fax de l’administrador de finques li recorda un deute de lloguer per un import de 2.700 euros, corresponents als darrers sis mesos i l’adverteix que de no satisfer la quantitat esmentada i alliberar el pis arrendat en un termini de quinze dies procediran a presentar demanda civil al jutjat de primera instància.
“Que fotin el que vulguin”, pensa des de la indignació de comprovar com tant se’ls en fot el que estiguin vivint relacionat amb la pandèmia, com són capaços de tirar el carro pel pedregar passant de totes les disposicions que permeten ajornar els procediments legals mentre duri l’estat d’alarma. És plenament conscient que es tracta d’una simple amenaça, d’un element de pressió per provar d’aconseguir els seus objectius, i no s’hauria d’amoïnar, però no pot evitar recuperar aquell neguit que ja havia oblidat perquè ara com ara la seva preocupació més important torna a ser trobar feina, una cosa completament impossible ateses les circumstàncies socials actuals.
En arribar a casa ho comunica a la seva dona que, després de dir un parell de penjaments en contra del dat pel sac del propietari i del desgraciat de la immobiliària, es lamenta:
–Hem de buscar un altre pis –afirma Ella amb contundència–. No ens queda cap més solució. Jo n vull sortir al telenotícies amb un procés de desnonament i tots els mobles al carrer.
–Ningú no ens voldrà llogar un pis, ara. Només podem presentar la teva nòmina mínima i el meu atur com a aval. Fins que no torni a trobar feina, oblida’t d’això.
–Doncs què vols que fem?
–Ignorar-los. No poden fer res mentre duri l’estat d’alarma i tot sembla que anirà per llarg.
–I no podríem, com a mínim, pagar el que reclamen? Ho tenim ingressat en aquell compte.
–No n’hi ha prou. Recorda que el mes passat ja no hi vam poder ingressar res. A més, els hem de reclamar la fiança.
–Doncs els descomptem la fiança del deute i ho paguem. Veuran que tenim bona voluntat.
–A tu et sembla que valoraran la nostra bona voluntat? El que penso fer és trucar a la immobiliària per dir-los que s’hi posin fulles.

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 62è)

ELLA – 30

–Ha sigut tan trist! –es lamenta Ella quan arriba a casa a mitja tarda–. Nosaltres dos palplantats davant la paret de nínxols i els dos paletes amb la granota blanca, màscara, ulleres de protecció, guants... Semblava una pel·lícula de ciència ficció.
–Com està l’Avi? –s’interessa Ell.
–Prou sencer. Ara em sembla que ja ha paït la patacada, però no el podem deixar sol. Oi que no et sap greu?
–I ara! Només faltaria!
–T’asseguro que si aquest nostre pis fos una mica més gran me l’emportaria a viure amb nosaltres. Seria una solució més que pràctica i tots hi sortiríem guanyant, però no podem pas alliberar l’habitació del Nen i fer-lo dormir al menjador.
Certament, les tres habitacions del pis, que no són precisament àmplies, estan ocupades i el petit recambró de què disposen per a la gestió de la roba i els mals endreços no mereix la categoria d’espai on instal·lar un llit que sigui mig confortable. De moment Ella seguirà quedant-se a dormir a casa de l’Avi i ja veuran com va evolucionant tot plegat.
–Almenys porta’l a dinar aquí. D’aquesta manera el Nen i la Nena et veuran una estona més, perquè al final s’oblidaran de quina cara fas –diu Ell aclucant un ull en direcció a la filla que li somriu amb complicitat.
–Mentre duri aquest confinament total, més val que no temptem la sort. Quan permetin començar a circular pel carrer, per descomptat. Ja faré per manera que quedar-me bona part del matí i de la tarda amb vosaltres. Sé que aquests darrers dies us he tingut una mica oblidats.
–No pateixis, mare –diu la Nena fent-se la gran–, que aquí ens apanyem prou bé.
En el fons el seu raonament està més relacionat amb la condescendència del pare i la intransigència de la mare que s’apliquen a totes les escasses activitats que poden realitzar a l’espai on resten confinats gairebé totes les hores del dia. Pensa: “Una persona menys a ocupar pis i rondinar pel desordre”.

dilluns, 22 de novembre de 2021

TEMPS D'INCERTESES (Capítol 61è)

ELL – 30

Aquest mes ja no podran ingressar l’import del lloguer al compte del banc, perquè amb els prop de 500 euros del seu atur i els poc més de 900 que li ingressen a Ella, amb prou feines abasten les despeses de llum, aigua, gas, telèfon i el menjar, perquè quatre boques no s’omplen així com així. Encara bo que amb la pandèmia s’ha aturat tot i no ha tornat a tenir notícies de la immobiliària. És plenament conscient que quan escampi la Covid-19 tindran una situació insostenible i se li fa difícil pensar la manera com hi faran front. Fa dies que no en parlen amb Ella, però està convençut que encara està més preocupada que Ell, perquè es troben lligats de mans i peus i ara mateix no poden fer absolutament res, només esperar que els esdeveniments es desencadenin per si sols.
Després de la topada que van tenir pels càrrecs de la targeta, va estar d’acord a no disposar més del recurs i només en tenen una que va a nom d’Ella, perquè és prou conscient que tornaria a caure en la temptació del joc en qualsevol moment que l’enxampés amb la guàrdia baixa. D’aquesta manera desapareix el perill.
Els dos darrers dies han estat d’allò més angoixants, i Ell s’ha limitat a tenir cura de la mainada mentre Ella atenia les necessitats de l’Avi i l’acompanyava en les desagradables gestions burocràtiques que comporta la mort d’algú en un país on el trasbals es veu agreujat per unes despeses extraordinàries amb les quals es genera un negoci d’allò més sucós.
De moment Ella s’ha quedat a dormir a casa de l’Avi perquè van convenir que no el deixarien sol passant el tràngol, però aquesta situació es pot allargar perquè no els han sabut dir quan podran fer l’enterrament de l’Àvia, en el benentès que no es podrà fer cap cerimònia i només es procedirà a posar el taüt dins el nínxol. Li van proposar la incineració com a alternativa més pràctica, però l’Avi no ho va voler de cap manera. “Ja que no me’n vaig poder acomiadar, almenys que tingui un lloc per anar-la a visitar de tant en tant”, va dir-los mastegant amb tristor cada un dels mots.