dimecres, 5 d’octubre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 139

“ESQUINÇAR”

Vol dir trencar, fer trossos i s’aplica quan es refereix a una roba, un paper, una pell, un múscul...
Aquest mot ve del llatí vulgar “exquintiare” que significava partir en cinc parts o trossos, i era derivat de “quintus” (cinquè), en el sentit de fer a bocins una cosa fins arribar al cinquè fragment.
“En ajupir-se va sentir com se li esquinçava la part de darrere dels pantalons i va córrer a tapar-se el cul amb les mans.”

dimarts, 4 d’octubre de 2022

“ESCOTORIT”

Es diu de qui té agilitat mental, que és intel·ligent, despert, ràpid per entendre les coses, i sap aprofitar aquestes qualitats.
Aquest mot ve del llatí “excauterire”, derivat de “cauterium”, l’eina que els cirurgians aplicaven roenta de foc per cauteritzar ferides. Cauteritzar significa tancar, per tant “excauterire” sortir del tancament. En català antic era “escaltrit” i va donar lloc a “escoterit” fins que al segle XV trobem que Eiximenis la fa servir amb la forma “escotorit”. Amb tanta història al darrere, no l’hauríem de perdre.
“És una noia ben escotorida. Sort en tindrem en aquesta classe, perquè la resta tiren a ensopits”

dilluns, 3 d’octubre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 137

“DESFICI”

S’anomena d’aquesta manera l’agitació deguda a un mal físic o moral, i també a l’estat de neguit provocat per un desig violent.
M’agrada l’etimologia d’aquest mot perquè es pot explicar tot un procés de segles. La paraula ve del llatí “defectio –ionis” que significava abatiment i feblesa. Això va donar nom a l’antic “defeci” al qual s’afegí una essa (“desfeci”) influïda pel verb desfer. El darrer canvi de la “e” per una “i” va ser degut a metafonia de la darrera lletra del mot que li va encomanar el so. Vet aquí la novel·la completa.
“El movia un desfici fora de mida. El metge que el va visitar, en no trobar-li cap malaltia física, va atribuir el seu estat a alguna angoixa vital impossible de determinar mentre ell no es decidís a explicar-la.”

diumenge, 2 d’octubre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 136

“CLOFOLLA”

És l’embolcall llenyós dels fruits secs: ametlles, avellanes, castanyes... És perfectament correcte dir-ne closca i clova, però “clofolla” té una sonoritat especial i el mot s’està perdent. El verb derivat que significa llevar la clofolla és “esclofollar”.
Suposo que l’origen del mot l’hem d’anar a buscar en el mot cèltic “knoua” (nou) i es va acomodar al romanç “clova”.
“Sense trencanous no sé pas com ens ho parem treure la clofolla de les ametlles.”

dissabte, 1 d’octubre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 135

“CEBALLOT”

És el nom que es dona a cada un dels grifolls (grills) nascut d’una ceba, el que ara tothom en diu “calçot”, que era un mot completament desconegut a Osona fins que es van posar de moda les calçotades. Jo recordo els homes de casa esmorzar cada dia ceballots amanits.
És un derivat de “ceba” que ve del llatí “cepa –ae”, nom que donaven a aquesta planta de la família de les liliàcies.
Es tracta d'una planta biennal que no treu la tija recta (trompa) amb una umbel·la de flors blanques fins el segon any.
“Si enterres una ceba, aconseguiràs un manat de ceballots.”

divendres, 30 de setembre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 134

“CAPÇANA”

De la gorra de cop, peça rodona de palla o altre tipus de fibra vegetal utilitzada per infants de curta edat quan aprenen a caminar per evitar rebre cops al cap, aquí en dèiem “capçana”. Tots els que ja tenim una edat n’havíem dut de petits, quan apreníem a caminar i moure’ns amb més llibertat de la que els pares sobreprotectors actuals atorguen als seus fills.
Ve del mot llatí vulgar “capitiana” que volia dir relativa al cap.
“Porta el cap ple de nyanyos. Vols dir que no li hauríem de posar una capçana?”

dijous, 29 de setembre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 133

“BÀNUA” (VÀNOA)

Ara ens hem acostumat a dir-ne vànova perquè sembla més correcte, però a casa sempre se n’havia dir “bànua”. Es tracta d’un cobrellit d’abric i d’ornament, de teixit gruixut, de punt o de ganxet, generalment formant mostres o dibuixos i que de vegades està guarnit de serrell. Els anomenats "nòrdics" les han arraconat.
És una paraula d’origen incert, fins i tot he trobat que podria ser oriental, de l’Iran, però no us ho sabria assegurar.
“Quan arribaven els mesos més freds de l’hivern, afegíem un edredó pel damunt de la bànua.”

dimecres, 28 de setembre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 132

“CANALLA”

Tot i que un “canalla” és una persona capaç de cometre els actes més reprovables que ens puguem imaginar, nosaltres ho fem servir com a sinònim de mainada, per referir-nos al conjunt de criatures, d’infants. Recordeu que a la plana en diem “canaia”.
La paraula procedeix del llatí “canis –e”, que es referia a gos. Antigament “canalla” es referia a un conjunt de gossos (actualment “canilla”) i suposo que se li va aplicar el sentit figurat pel xivarri i la cridòria d’uns i altres.
“Quan hagi sortit tota la canalla, escombrarem l’aula, però abans ens tocarà recollir tot l’escampall de joguines.”

dimarts, 27 de setembre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 131

“ARRIAT”

Diem d’algú que és arriat quan mostra determinació, confiança en sí mateix i no li costa prendre decisions.
La paraula és el participi del verb “arriar” que significa estimular un animal a seguir o accelerar el pas. Sovint es feia amb l’expressió “arri!”, tot i que també es feien servir les xurriaques.
La paraula ve de l’antic “arrear” i prové del castellà. El canvi de la "e" per la "i" s’hauria produït a partir del crit “arri!”
“Aquesta noia que hem llogat se la veu prou arriada. Aviat la podrem deixar sola a càrrec de la botiga.”

dilluns, 26 de setembre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 130

“GAIRE”

Aquest quantitatiu és un altre mot sense correspondència en castellà. Com que és exclusiu de la llengua catalana l’acabarem perdent.
La paraula ve del germànic “waigaro” que significa “amb prou feines”, “a la força”.
L’hauríem de fer servir darrere de l’adverbi “no”, darrere de la preposició “sense”, en frases interrogatives i condicionals. En lloc d’això ens hem acostumat a usar “massa” i “molt”. Comproveu que els presentadors dels TN, per exemple, ja l’han exclosa del seu vocabulari.
“No corria gaire” en lloc de “No corria molt.”
“Ho fa sense gaire il·lusió” en lloc de “Ho fa sense massa il·lusió”
“Que hi ha gaire gent?” en lloc de “Que hi ha molta gent?”
“Si hi ha gaire xivarri, me’n torno a casa.” en lloc de “Si hi ha molt xivarri, me’n torno a casa”.

diumenge, 25 de setembre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 129

“PAS”

És un adverbi que fem servir per reforçar les frases negatives i que en el llenguatge estàndard dels mitjans de comunicació ja ha desaparegut.
Ve del llatí “passus –i” que significava “pas”, i va anar prenent funció d’adverbi com “gota”, “gens” o “cap”.
El francès el manté molt viu (“Ne me quitte pas” de Jacques Brel) i nosaltres hauríem de fer per manera de no perdre’l com estem fent amb la doble negació que és tan nostra (“Mai no en tindrem prou!” ara ja s’ha convertit en “Mai en tindrem prou.”)
“No em diguis pas res més. Amb això en tinc prou i de sobres.”

dissabte, 24 de setembre de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 128

“CALDRE”

És una paraula genuïna de la nostra llengua que no té equivalència en castellà i han de recórrer a locucions verbals (més d’un mot).
Significa ser necessari, convenir molt, ser urgent.
Ve del verb llatí “calere” que significava “ser o estar calent”. En el parlar occidental es fa servir encara la forma “caler”.
“Cal que vinguis immediatament, nosaltres no podem prendre cap decisió per resoldre aquest conflicte.”