“ESCAURE”
Significa ser adient, apropiat a algun afer o a alguna persona.
Ve del llatí vulgar “ex-cadere” que ja tenia el mateix significat.
Compte que el verb “escaure’s” té un significat molt diferent, el de succeir casualment, trobar-se eventualment.
“Si res li escau, poseu-li blau.” “No va trobar res que li escaigués per mudar-se una mica. Va decidir mantenir el seu uniforme habitual: pantalons texans i samarreta.”
“Es va escaure que passava per allà una partida de caçadors que, quan es van adonar del que passava, van afanyar-se a disparar al llop. Si haguessin arribat cinc minuts més tard, no sé què ens hagués passat.”
“ESBOTZAR”
Fer que una cosa s’obri, es rompi o rebenti per una pressió exterior. Resulta que ha quedat oblidat i ara tot es trenca, com en castellà.
Aquest verb ve del nom “butza” amb què ens referim a la panxa, al conjunt de vísceres del ventre d’un animal. És probable que tingui un origen expressiu a partir del moviment d’una panxa voluminosa que va fent batzim-batzam.
“Ens vam posar a empènyer tots junts i la porta es va esbotzar.”
“Si mai s’arribés a esbotzar la presa de la Baells per la pressió de l’aigua, hi hauria una inundació important a tota la vall del Llobregat.”
“ESTABORNIR”
Fer perdre els sentits amb un cop violent o a causa d’una forta batzegada.
Aquest mot està relacionat amb “estobezir” i “estabozir” procedents de l’occità antic. També té relació amb el verb llatí “stupidire” derivat de “stupidus –i” (estupefacte). El mot també va rebre influència dels catalans: atordir, estordir i estamordir.
“De petit m’agradava veure com l’àvia matava els conills que acabaven a la cassola. Sempre començava estabornint-los amb un cop sec al cap.”
“AIXAFATERROSSOS”
Es diu de manera pejorativa per referir-se a un pagès, a una persona rústica.
És un mot compost del verb “aixafar”, variant moderna de “xafar” que té un origen onomatopeic (xaf!), i “terròs” nom derivat de “terra” i que es refereix a un tros conreat, però també a un bloc compacte de terra.
Aquesta forma de referir-se als pagesos per part dels urbanites ha anat caient en desús, segurament perquè no n’hi ha cap que sàpiga què és un terròs.
“Sí, senyor, soc un aixafaterrossos, i amb molta honra. Prefereixo ser això que no pas un pixapins.”
“INXA”
El fem servir per referir-nos a una estella petita de fusta, especialment aquella que se’ns ha clavat a la pell o bé entre carn i ungla, que resulta prou dolorós. A les Illes significa irritació, rancúnia, malvolença.
És probable que vingui del castellà “hincha”/”hincharse” (inflamar-se), per allò que l’inxa causa una inflamació, però pot ser que ens hagi arribat de l’antic “inxar” que significava provocar malvolença i que encara és d’ús actual a les Illes i té un caràcter afectiu, familiar.
“M’he clavat una inxa a sota l’ungla que m’ha fet veure les estrelles. Mira a veure si me la pots treure amb unes pinces.”
“ESVALOTAR”
Significa moure esvalot, és a dir cridòria, brogit, agitació tumultuosa.
Es tracta d’una variant moderna del verb “avalotar” que procedeix del verb llatí “volutare”, i significava “agitar, moure amb insistència”.
“Tan tranquils que estàvem tots, i ha hagut d’arribar ell que sempre esvalota el galliner.”
“EIXELEBRAT”
Que actua sense reflexió, amb pressa, sense mirar el que fa.
Del mot llatí “cerebrus –i” (que designava el cervell) en ve “excerebratus –i” que textualment significava “sense cervell”. Ha patit la mateixa evolució que eixabuirar (exauguriare).
“És un eixelebrat i no s’atura mai a pensar en les conseqüències dels seus actes. No el podem promocionar a aquest càrrec de responsabilitat.”
“SONSÒNIA”
Es tracta d’un so monòton i persistent. A la Plana de Vic i sobretot a pagès, recordo que també la feien servir per referir-se a una harmònica.
La paraula és una alteració de la forma catalana antiga “samfònia” que significava caramella i també cornamusa.
“Amb la sonsònia de la música que emetien per la ràdio, vaig acabar per adormir-me i no em vaig despertar fins al cap d’un parell d’hores.”
“MORTERADA”
En sentit figurat, significa una gran quantitat, especialment de diners. El sentit propi seria “allò que es tritura d’una vegada en un morter”.
La paraula és derivada de “morter” que ve del llatí “mortarium” que ja tenia el mateix significat que ara: vas de pedra o metall de cavitat semiesfèrica on es trituren substàncies que es volen reduir a pasta.
“Resulta completament immoral la morterada que guanyen els directius dels bancs d’aquest país.”“ESMUNYIR-SE”
Significa escapolir-se, desaparèixer, escapar-se.
Derivat del verb munyir que ve del llatí “mulgere”. Vam canviar “lg” per “ng” per influència del mot “emungere” (mocar).
“Van aprofitar les ombres de la paret de troanes del jardí per esmunyir-se sense que ningú de n’adonés.”
“LLEMFERNADA” (ENLLEFERNADA)
Acció i efecte d’enllefernar, que a la Plana diem “llemfernar”. D’entrada significa empastifada de greix, però jo també l’he sentit referida a una llepada que queda al vidre, per exemple. En tot cas, qualsevol refregada que deixi marca damunt d’una superfície polida i brillant és una “llemfernada”.
És un mot derivat de “llefre”, que significa “brut de greix”. Sembla que el mot pot procedir de l’antic alemany “leffur” amb què es referien al llavi, però existeixen altres teories.
“No freguis el vidres a ple sol, que hi quedaran llemfernades.”
“PEDRÍS”
Banc fet de pedra que solia estar adossat a la paret al costat de l’entrada de les cases.
El mot és un simple derivat de “pedra”, el material del qual estava feta aquesta construcció.
A moltes ciutats hi havia el costum de posar un nombre determinat de pedres damunt del pedrís. D’aquesta manera, el sereno sabia a quina hora havia de cridar l’amo de la casa perquè es llevés. Podeu comptar que sempre hi havia algun graciós que s’emportava pedres per fer la punyeta.
“Els avis s’asseien al pedrís a mitja tarda i aprofitaven la miqueta d’escalfor del sol que anava a la baixa a entrada d’hivern.”
“ESCON”
Es tracta d’un banc amb respatller alt, especialment els que hi havia fixats al voltant de la llar de foc a les cases de pagès. D’aquí es va aplicar al seient que ocupen els membres d’un parlament, que a partir del segle XVIII va passar a dir-se “escó”. Finalment també s’ha acabat donant aquest nom a l’acta de diputat.
La paraula ve del llatí “scamnum –ni”, que es referia a un escambell si era petit o a un banc si era llarg.
“Havent sopat, tocava resar el rosari asseguts als escons de la llar de foc.”
“Qui ho havia de dir que els feixistes aconseguirien prou escons per fer-se sentir al Parlament!”
