PUNTUALITZEM

No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que tingui en els seus plans l’assoliment de la independència de Catalunya durant aquesta legislatura, tot i que alguns s’entestin a fer proclames en aquest sentit. Ja seria hora que anomenessin les coses pel seu nom i deixessin d’enganyar el personal.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que sàpiga explicar què significa ser fidel al mandat de l’1 d’octubre, una mena de lletania buida de contingut que fa anys que ens estem empassant i que aprofiten per guarnir els discursos més abrandats de l’independentisme.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que renunciï a un altre mantra sense significat clar que ja fa temps que em cansa una cosa de no dir: “el full de ruta”. Que l'esborrin del seu argumentari i que cada partit expliqui quin “pla” té.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que parli del percentatge del 52% amb l’aclariment necessari que la dada es refereix al tant per cent de votants del 14 F, aspecte que convé tenir present si ens hem de comptar per allò d’anar eixamplant la base. I així i tot, convé puntualitzar que hi compten els votants del PdCat que han condemnat a l’ostracisme.
No hi ha cap dels tres partits que s’autoanomenen independentistes sense matisos que faci mai referència als 700.000 vots independentistes perduts en aquestes darreres eleccions (un percentatge que es veurà incrementat si cal repetir-les).
No hi ha cap dels dos partits majoritaris que s’autoanomenen independentistes sense matisos que expliqui clarament que porten més de 80 dies discutint com es reparteixen el pastís dels alts càrrecs de la Generalitat. Per contra, ens maregen parlant de la funció del Consell de la República, que ara com ara només ha servit per produir targetes de fidelització i posar-les a la venda. Ho sento per en Lluís Llach que és dels encara deu anar amb el lliri a la mà.
No hi ha cap dirigent d’aquests partits polítics de què hem anat parlant que es mereixi la nostra confiança. Els dels altres partits ja ni els esmento. Molt haurien de canviar les coses perquè poguessin recuperar-la. Ara com ara ho veig extraordinàriament difícil.
Han aconseguit que em lliurés a l'escepticisme més complet. 

DELINQÜENTS MULTIREINCIDENTS

M’ho hauran d’explicar molt i molt bé, però mentrestant em permeto ser escèptic, molt escèptic.
Llegeixo una informació que m’explica la voluntat de lluitar contra la multireincidència de determinats delinqüents aplicant-los ordres d’allunyament del seu lloc de “treball”.
Home, així d’entrada, sembla més aviat un acudit que no pas una mesura que pugui resultar efectiva. Sempre he pensat que les ordres d’allunyament de les seves parelles aplicades a determinats personatges amb tirada a la violència masclista no han impedit que al final acabessin amb la vida de la dona suposadament protegida. I aquí només es tractaria de controlar l’entorn immediat d’una persona. Com se li pot imposar a un “pispa” la prohibició de tornar a entrar al metro de Barcelona? La colla que es dedica a rebentar vidres de cotxes a Manlleu, com se’ls impedeix entrar a la vila on deuen tenir el domicili?
Insisteixo, m’ho hauran d’explicar molt i molt bé. Altrament, ho consideraré un acudit, un simple acudit que ratlla el mal gust. Si als cervells privilegiats que vetllen per la nostra seguretat només se’ls ha acudit això, val més que deixin de pensar. 

ENS PRENEN PER ESTÚPIDS

Porto una setmana sense escriure res en aquest espai i gairebé ja m’havia promès a mi mateix que ho deixava córrer i provava d’encetar una nova sèrie de textos de ficció, però faig marxa enrere en el meu propòsit perquè és massa dur això de mossegar-se la llengua i encara podria fer-me mal.
Però qui s’han pensat que són? Ens prenen a tots per estúpids? Cada vegada que sento algun d’aquests polítics de segona regional (perquè els que tenien una certa talla ja sabem on són) dient que estan “treballant” se’m remou no sé què per dins que amenaça amb un vòmit d’improperis de dimensions gegantines.
80 dies treballant, diuen, i es queden tan frescos, i reconeixen que són al mateix lloc on eren perquè, desenganyem-nos, cap dels dos bàndols no està disposat a renunciar ni una mica a la proporció que li correspon dels 500 alts càrrecs (500!!!) dels govern de la Generalitat que s’està discutint.
Certament, pel mig s’hi ha embolicat el paper d’un ens estrany, creat sense garanties democràtiques gaire clares, que s’anomena Consell per la República, el paper i funció del qual no queda clar, però que en aquests temps que corren i amb les urgències que tenim podrien desar al calaix de les parides enginyoses i desenterrar-lo quan no sàpiguen a què jugar.
Ja n’hi ha prou. Aquest país no es mereix haver de suportar aquesta trepa. Aquest país no suportarà unes noves eleccions. Aquí hi ha coses importants que estan a punt de trencar-se mentre tots plegats assistim perplexos a un estúpid estira i arronsa per estratègies de partit. I mentrestant, a la “villa y corte” gaudeixen de l’espectacle caïnita de descomposició de l’independentisme.
Si no reaccionem, mereixem seguir essent una simple i residual comunitat autònoma d’un estat centralista que les anirà reduint a la mínima expressió d’autogovern possible.

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Estava cantat: “allò” d’allà al centre, que es considera el melic d’un estat en fallida democràtica, econòmica i social, és un món a part que es regeix per una suposada lògica que la resta de mortals no podrem arribar a comprendre mai del tot.
Un personatge de sarsuela de tercera regional que a banda de fatxenderia no té res més a oferir, perquè els seus raonaments són escandalosos i la seva capacitat de gestió pública ratlla la immoralitat, guanya les eleccions a Madrid perquè s’ha ficat el personal a la butxaca mantenint els bars oberts “contra viento y marea”, un extrem sembla ser molt ben valorat pels seus súbdits. Ha convertit aquesta decisió en una bandera de la llibertat i de la lluita contra el comunisme, i li ha funcionat. No es pot ser més simple, i també més ximple en el cas dels que l’han votat.
Com a danys col·laterals, també ha aconseguit enviar Ciudadanos a la màquina de triturar documents caducats, transferir Pablo Iglesias a la paperera de la història, ignorar la Monasterio de VOX, fotre un clatellot als sociates que ja els tremolen les orelles, i posar en alerta el seu president Pablo Casado que ja no les té totes a l’hora de prendre decisions. Jugada mestra. A veure si la IDA resulta més intel·ligent del que sembla quan parla. A mi em comença a fer una mica de por.
De rebot, com a danys col·laterals més perifèrics, em temo que hi haurà tancament en banda dels sociates pel que fa a la taula de diàleg, ajornament sine die dels indults que han de tramitar, replantejament de les aliances que li permeten governar... Ara els toca fer contents els més xovinistes de les seves files per reforçar la figura de Pedro Sánchez, i qualsevol concessió als catalans seria una traïció imperdonable.
I aquí deixant que plogui, com si el temps no corregués, empantanegats en discussions bizantines que impedeixen formar govern. 

DESPESA MILITAR

Que la despesa militar aquest any s’incrementi un 9% amb tota la que ens està caient a sobre és d’una immoralitat superba. I que això ho permeti el “govern més progressista de la democràcia” és un fet per al qual no trobo apel·latius adients, perquè els que hauria de posar-hi em farien mal a les orelles.
Quan un s’assabenta que tenen  prevista una despesa de 514 milions d’€ per comprar helicòpters de guerra (que es veu que és el pressupost anual de l’Hospital Clínic, per posar un exemple), què ha de pensar? La resposta és evident: que no estem en bones mans. Que si tots els milers de milions que han de venir d’Europa per fer front a la necessària recuperació de l’economia els han de gestionar els qui mantenen aquest ordre de prioritats, la cosa anirà de mal borràs.
I mentrestant, els ciutadans a fer la viu-viu com puguin, cobrant les pagues dels ERTO amb mesos de retard, l’ingrés mínim vital amb percentatges mínims d’aplicació, subvencions als damnificats pels tancament insuficients i tocatardanes...
Estic convençut que si s’eliminen les pensions vitalícies que tots sabem, si es talla de soca-rel el frau fiscal, si s’eliminen les trampes legals d’evasió d’impostos que apliquen les empreses i gran fortunes, si s’eliminen institucions caduques i innecessàries, si s’eliminen tots els assessors dels càrrecs polítics que cobren una morterada, si es posa seny en la despesa aplicant criteris de prioritat i transparència, si s’exigeix  a la banca que torni els 60.000 milions d’€ amb què l’estat els va rescatar... (podria seguir la llista, però em sembla que amb això ja n’hi ha prou) hi ha diners suficients per tirar endavant aquest país, segur.
I, per déu, que reconverteixin la indústria armamentista del país, que els posin a fabricar bicicletes, per exemple.

COLPISTES

De vegades, de tant convençuts com estem que ens trobem al cul d’Europa i a una distància enorme de les democràcies consolidades en què ens emmirallem, segurament no som prou objectius a l’hora d’analitzar com els van les coses i fins a quin punt hauríem de recordar allò que “a tot arreu se’n fan de bolets, quan plou”.
Dic això perquè he quedat una mica perplex en assabentar-me que un grup de militars, alguns d’ells de molt alta graduació, del país del nord que ens va prendre una part de territori amb el Tractat dels Pirineus, han fet una proclama colpista que riu-te’n tu de la dels del nostre exèrcit d’ocupació. I de quina manera la inefable Marine le Pen ha cuitat a apoderar-se del seu discurs i obrir-vos les portes del seu partit d’extrema dreta!
Em sona, això em sona. Tal com dirien ells, és un “déja vu”! I resulta que, poc acostumats a aquest tipus d’astracanades que aquí ja no ens sorprenen, han trigat força a reaccionar. Potser es deien: “No puc creure el que senten les meves orelles”.
Ara bé, a diferència del que haguéssim fet aquí, tots els que s’han significat en el manifest a què faig referència acabaran sancionats i expedientats, tal i com cal en una democràcia que té clar quin és el paper d’un exèrcit en un estat.
Margarita Robles, a veure si n’aprens! Que t’estan segant l’herba sota els peus i encara et penses que et fan pessigolles!

SÓN TANT DE PLÀNYER!

Que un tribunal obligui el Departament de Salut a vacunar 6.500 picolos i bòfies que estan instal·lats al nostre país en qualitat de forces d’ocupació, a instàncies de la fiscalia i després d’una denúncia d’un dels sindicats d’aquesta tropa que ja sabem de quin peu calcen, és una altra aberrant ingerència en la gestió de les migrades competències que el 155 sembla que va deixar més o menys intactes.
El que no expliquen els que ara volen anar de màrtirs, quan tots recordem les rajades d’hòsties que van repartir un 1 d’octubre d’impossible oblit, és que es van negar a acceptar el procediment seguit en la vacunació de mossos d’esquadra, bombers i altres col·lectius que vacunaven amb Astra Zéneca, i van demanar una vacunació a la carta i als llocs on ells triessin. A més van tenir serioses dificultats perquè els lliuressin els llistat de persones que calia vacunar, se suposa que perquè no caigués en males mans que podien tenir intencions perverses. Només faltaria que s’haguessin de barrejar amb la resta de mortals del nostre país, ells tenen privilegis! Quan resulta que n’havien vacunat un petit percentatge, fent un esforç d’organització suplementari, va arribar l’ordre de la “villa y corte” d’aturar les vacunes d’aquesta marca per allò dels trombes que mai no estarà prou ben explicat.
I ara resulta que van de víctimes? Que carreguen la responsabilitat del seu baix percentatge de vacunació a la Generalitat que els ha discriminat? Vinga, home! Imagineu com es deu vendre aquesta realitat a les casernes i comissaries de la resta de l’estat, atès el biaix polític de molts dels membres que componen aquests dos cossos. Tan fàcil com resulta vacunar 6.500 persones amb el procediment massiu que s’ha implantat!
I ara, per ordre d’un jutge, resulta que han de prioritzar la vacunació d’aquests individus endarrerint la dels col·lectius que per edat i grau de risc els pertocaria. Un aplaudiment fervorós als sindicats d’aquesta penya. Tot contribueix a millorar la seva imatge entre nosaltres. 

SIGNATURA DE LLIBRES A SENET DE LLAC

Una experiència emotiva i engrescadora: l'any vinent hem de mirar de tornar-hi, perquè això em sembla que genera addicció. Poder parlar, encara que sigui un moment amb les persones que llegiran el llibre i escoltar la seva opinió sobre altres llibres que has escrit és un plaer. Gràcies, Núria, per oferir-me aquesta possibilitat. Gràcies a tots els qui us vau acostar a la parada de la Llibreria el Clip de Calldetenes (l'entranyable Senet de Llac de la meva literatura) perquè us pogués dedicar el llibre.

LA PRINCESA I EL SUBMARÍ

Veure una preadolescent esclafar una ampolla de bon vi (sap greu malbaratar-lo d’aquesta manera) contra el casc d’un enorme submarí pintat de color negre ens podria portar a establir símils amb la relació d’una princesa i un drac que s’escauria pel fet de ser el dia que érem. Però no va d’això, no, de cap manera.
Veure el sòmines de l’hereu de Felip V aprofitant-se de la seva filla per rentar la cara de l’avi (i vés a saber si la pròpia, que el temps ho dirà), resulta inquietantment fastigós quan el que deuria voler despertar és una certa tendresa, però ja se sap que per aquests verals des del 3 d’octubre no hi té res a fer.
La cosa no mereixeria cap més comentari, si no fos perquè el maleït submarí resulta ser aquell que quan el van tenir a punt de llençar a l’aigua es van adonar que no surava. De fet els submarins ja ho tenen, això que estan pensats per anar per sota l’aigua, però hora o altra deuen haver de sortir a la superfície, diria. No és que sigui entès en la matèria, però vaig fer la mili a la Marina (1976) i vaig veure amb els meus propis ulls una mena de submarins procedents de la Guerra de Corea que els tenien permanentment atracats a moll perquè no es refiaven que fossin capaços de tornar a la superfície si sortien a navegar. O sigui que la tecnologia militar d’aquest país tampoc deu haver evolucionat tant.
El que m’esgarrifa de tot plegat és el fet que la reconstrucció del podrit submarí (que ja em direu per què necessiten un submarí si només els calen els piolins per venir a estomacar-nos) ha suposat allargar-ne l’eslora uns 16 m amb un sobrecost esgarrifós: 1.800 milions d’euros!
Té collons la cosa! Amb la que està caient i les urgències socials, econòmiques, sanitàries i laborals que ens ha plantejat la Covid, aquesta despesa és immoral, i no només per tractar-se d’armament de guerra amb objectiu abominable. Algú del govern central donarà alguna explicació? Margarita Robles, què has de dir al respecte?  

PRIMER SANT JORDI SIGNANT LLIBRES

 

Aquest any s'escau que pels volts de Sant Jordi he vist publicada una novel·la i podré tenir una sensació que encara no he experimentat mai: signar llibres en una parada. Em fa una il·lusió especial que sigui precisament a Calldetenes, l'entranyable Senet de Llac de la meva literatura, on m'estreni en aquesta activitat. En les altres ocasions, aprofitava les presentacions per fer les dedicatòries adients a les persones que m'ho demanaven, però aquest any hem descartat fer cap acte de presentació ateses les limitacions que ens imposa aquesta merda de pandèmia. Sigui com sigui, si ho desitgeu, em trobareu a la plaça Vella de Calldetenes de 12 a 1 del migdia. El meu agraïment a la Núria Navarro de la Llibreria el Clip per oferir-me aquesta oportunitat de trobada amb els lectors. 

ALTS CÀRRECS

D’una informació caçada al vol a TV3 n’obtinc l’extraordinària dada de 29 alts càrrecs de la Generalitat al Departament d’Acció Exterior, que contrasten, i força, amb els 9 del Departament d’Economia. Ja no em vaig ni fixar en el llistat de càrrecs de confiança, que caldria afegir-hi, perquè soc de lletres i no tinc capacitat per càlculs tan elevats.  
Automàticament em quedo fred, garratibat, (“empanat” que dirien els joves), i trigo una estona a digerir la informació que acaba d’entrar a computació interna del meu cervell una mica tronat per 65 anys i escaig de maltractaments.
VINT-I-NOU? A ACCIÓ EXTERIOR? Au va, home! D’entrada em resisteixo a creure el que acabo de sentir, tot i que la dada es pot confirmar. Però no resulta que el departament que dirigeix el pobre conseller, que han inhabilitat perquè un jubilat se’n va anar de la llengua i va agrair el molt que havia fet per preparar el referèndum de l’1 d’octubre a Mollerussa, amb prou feines si tenia competències i algunes encara les hi van “xapar” amb el 155?
De veritat, jo diria que algú ha de fer una mica d’endreça a la macroestructura de poder que hem anat muntant per gestionar les escorrialles que ens permeten des de la metròpoli. No pot ser que el poc pressupost que tenim se’n vagi en sous d’alts càrrecs, alguns dels quals de molt dubtosa necessitat.
I llavors penso que podria ser que haguessin triplicat els càrrecs per allò que el govern central els té el dit a l’ull i no els deixen de petja. N’hi deu haver un que munta algun temperi per cridar l’atenció d’”Asuntos Exteriores” i mentre es dediquen a tallar-li les ales, n’hi ha un altre que treballa en una altra direcció i fins i tot un tercer que, de manera discreta i sense fer cap mena de polseguera, fa la feina que interessa sense que se n’adonin els del CNI.
Si és així, es podria entendre, es podria arribar a entendre... 

ADMINISTRACIÓ I GOVERN

Sovint fem servir aquests dos termes de forma indistinta en considerar-los sinònims, però s’haurien de fer algunes puntualitzacions.
Quan es va restaurar la Generalitat de Catalunya, reconeixent Josep Tarradellas com a legítim president, només existia un símbol de govern, sense cap mena d’administració per gestionar unes competències encara inexistents. La immensa tasca del primer govern va ser precisament la d’anar creant aquesta administració que, de mica en mica, amb l’assumpció de competències transferides des del govern central, es va anar desplegant per tot el país.
Els successius governs han anat desenvolupant l’estructura d’una administració que avui en dia té competències plenes en tota una colla d’àrees i parcials en la resta, tot i que amb l’aplicació del 155 han procurat recentralitzar algunes competències minvant la capacitat d’autogestió de la Generalitat.
Sigui com sigui, disposem d’una administració que funciona amb relativa efectivitat, tot i que soc dels qui opinen que amb una mica més de voluntat i dedicació dels funcionaris es podria millorar. Dubto molt que amb la tendència actual de teletreball des de casa la cosa faci passos endavant, més aviat crec que caldrà incorporar més funcionaris per fer les tasques que abans tenien encomanades, però això seria motiu d’una altra reflexió.
Fent veure que dirigeixen aquesta administració tenim tots els polítics i els càrrecs de confiança i assessors de cada conselleria, en un nombre que ens esgarrifaria si en coneguéssim les dades objectives. En el fons, la capacitat de prendre decisions d’aquests polítics i de canviar rumbs i estratègies està absolutament limitat per culpa de compromisos previs d’altres governs i per la necessitat de fer front a deutes d’origen ancestral. Per tant, convindrem a dir que sense govern podríem anar tirant, mentre els qui són administració, que coneixen molt millor que els polítics l’àrea que gestionen, fan front al dia a dia de pagaments i altres actuacions imprescindibles.
Posem  un exemple: a Bèlgica van estar 18 mesos sense govern efectiu i durant aquest temps els índexs econòmics van millorar de forma sensible. Oi que resulta curiós?
Potser ha arribat l’hora de fotre fora tota la colla de polítics del nostre govern i encarregar la direcció de l’administració a gent tècnica que sàpiga què remena. Si més no, ens estalviarem sous d’assessors.