CAPÍTOL 28è

ELLA – 13

Els dies s’han anat escolant sense gaires alteracions emocionals, amb Ell instal·lat en un conformisme cada dia una mica més evident i sense obtenir cap oferta de treball més enllà d’una de temporal de 15 dies que va desestimar perquè li suposaven més maldecaps burocràtics amb tot l’embolic de l’atur que no pas beneficis en podia treure. Ella comença a patir pel merder que muntaran a finals de mes, quan se’ls acabi el contracte i els vulguin desnonar, però Ell encara està convençut que el propietari s’avindrà a establir un preu de lloguer més just. En cas contrari, la seva vida tindrà al davant un immens interrogant.
–Si almenys trobessis una feina mig ben pagada... –raona Ella–, potser podríem acceptar les condicions que ens posa.
–Treu-t’ho del cap! –fa ell taxatiu–. Això és un insult i mai no ho acceptarem. Només faltaria!
–Doncs ves que alguna sortida haurem de trobar.
–Ja t’ho vaig dir. Fins que no ens desnonin per ordre judicial hauran de passar sis mesos. Ves a saber el que pot passar durant aquests sis mesos.
–Hauríem de buscar un altre pis.
–Tal i com estan els lloguers, saps que és impossible. Demanaran informació sobre la nostra situació econòmica. Qui vols que ens llogui un pis quan sàpiguen que jo estic a l’atur i tu no tens nòmina?
I Ella pensa que té tota la raó, però es voldria estalviar de totes, totes la murga de la inquietud, les pressions, les amenaces que començaran el mes que ve. De moment han acordat que no els diran res als fills, perquè sobretot la Nena, que ja és prou gran per fer-se a la idea del problema, no hagi de carregar amb el neguit que ja duen ells al damunt. Quan comencin els problemes, ja els ho explicaran. 

CAPÍTOL 27è

ELL – 13

Ha trucat al de la immobiliària de bon matí, tan bon punt s’ha quedat sol a casa, perquè ha pensat que si s’esverava i abocava inconveniències a la conversa, almenys no hauria de suportar la mirada de desaprovació d’Ella, que sempre opta pel camí de la conversa tranquil·la i la retirada abans de forçar cap enfrontament.
Després de l’oportuna identificació i de les salutacions cordials que obren els tractes comercials, l’agent immobiliari ha volgut anar per feina.
–Quan us va bé de signar el nou contracte? Pensa que només queda un mes i ho hauríem d’enllestir abans no finalitzi el que està en vigor.
–Ui, no vull córrer, saps... M’agradaria poder parlar amb el propietari per poder-li demanar una pròrroga de tres mesos perquè ara mateix tenim una situació una mica complicada que es pot resoldre aviat.
–En cap cas no donem el telèfon del propietari, perquè tots els tractes els fa a través nostre.
–Bé, doncs, comunica-li la nostra proposta.
–És que això no s’ajusta gens a la legalitat vigent. No està prevista aquesta eventualitat.
–Però parlant la gent s’entén, em sembla. Jo diria que de paraula...
–No és la forma habitual de procedir. Les paraules se les emporta el vent i tot el que no està firmat no es pot reclamar, ho has d’entendre.
Ell pensa que no en traurà res en clar i està a punt d’engegar-lo a pastar fang i dir-li que els hauran de treure del pis per la força, però es reté a temps i, en lloc d’algun improperi que se li escaparia, proposa:
–Mira, de totes maneres no hi perds pas res comentant-li al propietari i fent-nos saber què t’ha dit.
La resposta que rep li confirma que no té cap mena d’intenció de procedir a complir la seva demanda, però ho endevina pel to amb què l’emet, no pas per les paraules escasses que li arriben des de l’altra banda de la comunicació telefònica:
–Com vulgui. Ja li faré saber.
O sigui que ja es poden acostumar a armar-se de valor i paciència per fer front als advertiments, les amenaces i tota mena de pressions que els arribaran a partir d’ara de forma sistemàtica. 

CAPÍTOL 26è

ELLA – 12

A finals de mes acostuma a fer una repassada als comptes i dona un cop d’ull a la llibreta, més que res per assegurar que hi queda saldo suficient per fer front als pagaments fixos de començaments del mes següent. En cas que vegi que justeja, fa un ingrés dels diners que cobra de les feines de neteja que guarda  a casa en una capsa de llauna de galetes que, a manera de caixa forta, tenen desada a l’armari de la cuina.
Ha tornat a veure un parell de moviments de diners de 50 euros que sortien i tornaven a entrar l’endemà. Ho ha trobat estrany, però no s’ha amoïnat perquè al cap i a la fi no alteraven el saldo del compte. De totes maneres, ha pensat que ho comentaria al seu home per saber a què eren deguts aquests moviments.
–A la llibreta hi he vist un parell de moviments de diners que no he acabat d’entendre –li diu a l’hora de dinar.
–Ah, sí! Vaig treure’ls amb la tarja perquè tenia un compromís, però com que no els vaig haver de fer servir, l’endemà els vaig tornar a ingressar.
Tot i que no acaba d’entendre quina mena de compromís que comporti diners pel mig pot haver adquirit, dona per bona l’explicació i pensa que si no es vol allargar deu ser perquè el tema pertany a aquells aspectes de la vida personal de cadascú que de vegades queden exempts de compartir amb la parella.
–Hauré d’ingressar diners per pagar el lloguer, perquè no n’hi prou amb el que has cobrat de l’atur.
–No sé què fer. No n’hem tornat a parlar, però si acceptem el nou contracte seran 750 euros. Em sembla una barbaritat. No ens ho podem permetre.
Ella n’és prou conscient, però han anat deixant passar els dies sense parlar-ne seriosament, com pensant que qui dia passa any empeny, i ara es troben que a finals del mes vinent es quedaran sense contracte. Està d’acord amb Ell que acceptar les noves condicions de renovació és gairebé un suïcidi, però altrament què poden fer.
–Li demanaré una pròrroga de tres mesos per veure si canvien les perspectives de futur o si trobem un pis més assequible a la nostra butxaca.
–Vols dir que t’hi estarà? –demana Ella amb incredulitat fonamentada en els pocs escrúpols que ha tingut el propietari a l’hora de fixar el nou preu.
–Doncs en cas que no s’hi avingui, que provi de desnonar-nos amb manament judicial. Tothom diu que no van per feina fins que hi ha un endarreriment de sis mesos. Tindrem mig any per trobar una solució
–A mi això em  fa patir. Tan bé que estàvem ara, que ja em pensava que s’havien acabat els maldecaps! –es lamenta pensant en tot el que poden perdre–. Es ben bé que tot pot canviar de la nit al dia. 

CAPÍTOL 25è

ELL – 12

–Què et sembla si aquesta tarda, quan surtis de l’escola, anem a comprar unes esportives noves?
La proposta del pare, que ha agafat per sorpresa la Nena, ve d’un acord tàcit després de la conversa que van mantenir amb Ella al vespre, havent sopat. Ell li comprarà unes sabates i Ella s’ho farà venir bé per anar a comprar-li uns texans de marca i un parell de samarretes que li facin el pes.
–Pare, però vols dir que... –inicia un raonament fonamentat en la delicada situació econòmica de la família, de la qual és plenament conscient.
–Oi tant com sí! Penso que t’ho mereixes de llarg, i dilluns les ensenyes a aquesta teva amiga procurant que es vegi ben bé la marca –diu Ell aclucant-li l’ull a tall de complicitat.
–De debò, pare, no cal que...
–No se’n parli més. Aquesta tarda, quan arribis de l’escola anem a la sabateria del passeig a triar les esportives que més t’agradin. Cent euros més o menys de despesa no ens impediran pas que puguem menjar.
Ella, de la cuina estant, segueix la conversa amb un somriure d’orella a orella, conscient de l’enorme alegria que en aquests moments deu córrer per les venes de la seva filla. Mai no els ha reclamat res ni ha insistit més enllà d’una simple proposta que en la majoria dels casos ha acabat rebent una negativa per resposta. I tant, que s’ho mereix, pensa mentre desitja que quan demà li digui que se’n van a comprar roba el resultat sigui també una abraçada com la que ara li fa al seu pare mentre li diu:
–T’estimo molt, pare. 

CAPÍTOL 24è

ELLA – 11

La Nena ha fet tot el camí de l’escola a casa força emmurriada. Els primers dies del curs van quedar que els aniria a esperar a la sortida de l’escola perquè encara no es fiaven gaire que pogués responsabilitzar-se del tabalot del seu germà. Com que no hi va estar gaire d’acord i es considera prou gran perquè no l’hagin de protegir els pares, pensa que la causa de l’emmurriament deu ser precisament aquesta: la presència de la mare que acompanya a casa una noia d’11 anys que fa el darrer curs de primària.
–Què et passa? –diu Ella quan ja porten mig camí sense que hagi obert boca.
–Res, res de greu; no pateixis, mare –però en el to que ha triat Ella hi descobreix un tel de tristor que no li agrada.
–Molt bé. Si no vols, no m’ho expliquis, però si puc fer alguna cosa per tu, m’ho demanes, eh!
–Ja t’ho explicaré un altre dia. Potser només és una sensació meva d’aquesta primers dies i ja m’anirà passant.
–Ho veus com te’n passa alguna! Va, que les penes es porten millor si són compartides.
–La Vanessa no para de ficar-se amb mi per la roba que porto, per les sabates, pel pentinat, per tot. Sempre ha sigut criticona, però t’asseguro que ara s’està passant.
–Suposo que és difícil que hi pugui fer res, però si em trobés en el teu cas procuraria que no s’adonés que et sap greu.
Ella és molt conscient que la Nena no vesteix roba de marca perquè no s’ho poden permetre i no porta sabates amb el logo que llueixen les seves companyes perquè amb el que valen unes esportives de marca pot calçar-los tots dos durant tota la temporada d’escola. La Nena n’és conscient i mai no li ha representat cap problema, però a mesura que arriba a l’adolescència les raons i les opinions de les amigues pesen molt més que el seny que imposa el migrat pressupost familiar. Hauran de parlar-ne i fer alguna excepció que li permeti una més fàcil convivència amb les amigues.

CAPÍTOL 23è

ELL – 11

Va ser ben bé sense pensar. Havia acabat la feina de casa al matí i va obrir el mòbil per entretenir-se una estona. Va veure un missatge publicitari d’una web d’apostes i va prémer l’enllaç per tafanejar-hi una mica. En aquests llocs tot està pensat perquè sigui enormement fàcil accedir a fer el primer pas, fins i tot et regalen uns quants euros perquè ho provis. I no se’n va poder estar. Per poder rebre els 15€ de regal de benvinguda es va haver de crear un compte i posar-hi el número d’una tarja de crèdit. Tot sense cap mena de compromís, evidentment.
Va apostar tots els euros que li havien cedit a guanyador el Barça en el partit que havia de jugar contra la Reial Societat. Segons els seus càlculs, com que estava completament segur d’encertar, el dilluns vinent tindria 30€ al seu compte. Mai li havia costat tan poc de guanyar uns calerons.
Però el Barça va perdre i els 15€ apostats es van esfumar. El mateix dilluns va rebre un missatge per correu electrònic on li comunicaven que li feien un càrrec de 50€ a la seva tarja perquè el seu compte no podia estar buit. També l’informaven que si estava en desacord ho havia de comunicar en el termini de 24 hores, però que en aquest cas tancarien el compte creat i no podria seguir fent apostes.
Segurament la mandra d’iniciar un procés que sempre resulta carregós va ser la causa que donés per bo el càrrec, però dintre seu ja tenia el cuquet del joc que li deia que el cap de setmana vinent es podria rescabalar del mal pas i amb una aposta guanyadora podria retornar l’import a la llibreta d’estalvis sense que es notés gaire. Ja s’inventaria alguna excusa si la seva dona descobria el moviment de diners.
Després d’un cert neguit durant tot el diumenge, amb cara d’astorat comprova que el Madrid ha perdut amb el Getafe, i els 40€ que hi havia apostat també s’han fet fonedissos. Seria hora d’aturar-se un moment a pensar, avaluar pros i contres i prendre la decisió adequada: parar en sec, recuperar els 10€ que encara té al compte i eliminar-lo de la seva vida fent com si res no hagués passat. Al cap i a la fi la quantitat que porta perduda no és gaire preocupant.
Però en lloc del que seria assenyat, afegeix 50€ més al compte de la casa d’apostes perquè encara veu possibilitats de tapar el forat amb una nova aposta el cap de setmana següent. Cada vegada li resultarà més difícil trencar aquesta cadena. 

CAPÍTOL 22è

ELLA – 10

Avui ha anat a l’escola a buscar els llibres de text del curs vinent. Encara bo que fa uns quants anys que els llibres es reutilitzen i, almenys en el cas de la nena, tenen la sort que molts són digitals perquè fa tres anys que gairebé ho fan tot per ordinador. Però amb la tauleta del Nen, que a partir de primer ja no són de l’escola sinó que cada alumne té la seva pròpia, la broma li sortirà per una mica més de quatre-cents euros. “Té, gairebé el mateix que cobra d’atur”, ha pensat en recordar l’import que va veure ingressat a la llibreta quan la va anar a actualitzar.
També hi va descobrir un càrrec de 50 € de la targeta d’Ell i va pensar que li hauria de demanar de què eren, però acostant-se el seu aniversari no ha cregut oportú comentar-li perquè potser trencaria el secret d’un regal que deu voler mantenir amb discreció fins el dia assenyalat.
Ahir va entretenir-se a fer uns quants comptes a manera de pressupost. Amb les cinc cases on neteja, aconsegueix 240€ cada setmana, que resulten pràcticament un miler al cap del mes. Si hi ajunta els quatre-cents i escaig que Ell cobra de l’atur, se’n van a uns 1.500€ mensuals. Amb això no en tenen pas prou. Si Ell no troba aviat una feina una mica ben pagada, hauran de començar a buidar la guardiola. I només els faltava que els apugessin el lloguer. Impossible de fer-hi front. Comença a neguitejar-se, però sap que és millor guardar-se aquesta sensació per a ella mateixa, perquè no en trauran res d’atabalar-se tots dos.
Cal confiar que a no trigar massa tot torni a recuperar la normalitat en què estaven còmodament instal·lats aquests darrers anys, sense gaires alegries, però també sense estretors que els ofeguessin. 

CAPÍTOL 21è

ELL – 10

Fent bona la dita que sempre plou sobre mullat, avui els han ventat una altra clatellada. Ja no recordava que els cinc anys de contracte de lloguer del pis s’acabaven aquest final d’octubre. Es pensava ben bé que encara els en quedava un, però un cop hi ha rumiat és ben cert que hi van venir a viure quan va néixer el petit que el mes que ve ja farà cinc anys.
–No hi ha cap problema per renovar el contracte –ha dit el de la immobiliària–, però el propietari vol ajustar el preu d’arrendament al mercat actual.
–I de quan estaríem parlant? –ha respost Ell una mica acollonit.
–Set-cents cinquanta euros mensuals, incloses les despeses de comunitat i la taxa municipal de recollida de brossa.
–Però què dius! Ho tens clar que n’estem pagant quatre-cents cinquanta?
–Sí, però en cinc anys el mercat de lloguer s’ha anat revaloritzant...
–Però no ens pot apujar el lloguer un setanta per cent! –ha fet un càlcul mental aproximat–. Això és una bestiesa. A més, acabo de quedar-me a l’atur.
–Miri, això és el que m’ha dit el propietari. Jo no hi puc pas fer res en aquest cas. Només dir-li que si a finals d’octubre no ha renovat el contracte s’entendrà que renuncia a l’arrendament i deixa lliure el pis.
–Se n’haurà de parlar de tot això. Voldria saber fins a quin punt és legal el que m’estàs explicant –ha dit abans d’acomiadar-se i penjar.
I s’ha quedat planxat. Només els faltava això. És cert que el mercat de lloguer ha anat pujant els preus de manera exagerada, però aquí a comarques no s’hauria de notar tant com a la capital. Ni que fos un pis de luxe en zona residencial! Tres habitacions, dues de ben petites per cert, cuina, menjador, un bany, una petita cambra per a la rentadora i dues portes que donen a un balcó exterior que en cap cas no es pot considerar terrassa. Seixanta metres quadrats a aquest preu li sembla una presa de pèl. El que és ben cert és que si deixen aquest pis no en trobaran cap altre pel preu que en paguen. 

CAPÍTOL 20è

ELLA – 9

Ha de reconèixer, una mica a contratemps, que aquests dies a la platja els han anat bé a tots. La mainada, per descomptat, s’ho ha passat d’allò més bé, alternant piscina i platja, i jugant per tot el càmping amb una colla d’amics de Saragossa amb qui s’han avingut una cosa de no dir. A l’hora de marxar s’han donat els telèfons i els correus electrònics i s’han promès que seguirien en contacte, fins i tot el Nen que havia de fer esforços considerables per parlar en castellà i, com a mínim, feia somriure la manera com el destrossava.
A ells dos els ha permès obrir un parèntesi de pau i tranquil·litat dintre el tel d’angoixa en què estan instal·lats des de fa un parell de mesos. Poder parlar de les foteses diàries que treuen el nas quan ens trobem en un ambient desacostumat és gratificant quan et sents atrapat en un discurs escarransit bastit al voltant de les dificultats de trobar feina per tirar endavant la família.
El sol fet de sortir a fer un gelat al passeig marítim cap al tard, havent sopat, suposava un valuós premi diari que difícilment s’haurien permès si s’haguessin quedat a casa. La llàstima és que només han estat cinc dies i se’ls han fet extraordinàriament curts. Un dia, mentre feien un sobretaula d’aquells que s’allarguen, van parlar amb els veïns de la seva situació laboral.
–Oye, en mi empresa han ampliado las líneas de producción y necesitan mano de obra sin requerir ninguna cualificación. Si me apuras... –li va proposar l’Home de forma més que seriosa.
–Ya, en Zaragoza, a 400 kilómetros. No voy a dejar la familia e irme a currar al quinto pino. Con los viajes y la manutención me quedaría a final de mes a dos velas.
–Oye, que tenéis trabajo los dos. Lo que te propongo es que os vengáis la familia al completo. Al fin y al cabo –digué adreçant-se a Ella–, tu tampoco tienes ocupación fija.
Certament, el que els proposava, si s’analitzava objectivament, no era pas cap bestiesa, però havien de tenir en compte l’arrelament, sobretot de la mainada, per als quals suposaria un trasbals de consideració, tot i que si feia cas de com s’havien relacionat amb els tres fills del matrimoni manyo tampoc no els hauria de suposar un entrebanc insalvable.
Sigui com sigui, els van agrair la proposta i van quedar que ja es trucarien per explicar-se com anaven les coses.
–Tu mismo –va dir l’Home amb un punt de suficiència–, sólo tienes que llamarme y me pongo a mover hilos. 

CAPÍTOL 19è

ELL – 9

No sap viure pendent del telèfon, que segurament és el que hauria de fer, i cada tarda fa un tomb per les empreses de treball temporal on va deixar el currículum per veure si hi ha res de nou. La resposta és invariable: que tingui paciència, que això no surt d’un dia per l’altre. Han encetat l’agost i no hi ha manera. S’estava convencent que fins al setembre no hi havia gaires esperances de trobar res, però estar-se a casa de braços creuats és un suplici massa dur.
Els matins li passen volant amb la feina de casa que cada dia troba més agraïda. Creu que no li costaria gaire acostumar-se a fer de mestressa de casa i acabar per conformar-se amb aquesta condició.
Pensa que, malgrat la situació en què es troben, es mereixem uns quants dies de vacances a la platja i això és el que faran tot i que Ella considera que és una despesa que no es poden permetre, i proposava d’anar a veure els seus pares a Cabra perquè els sortiria més barat, però només la despesa en gasolina del viatge ja els compensa un dia de platja. La canalla ho necessita i cinc dies de càmping en un bungalou no els desequilibraran pas el minso pressupost de què disposen. Trencar aquesta rutina diària segur que els anirà bé a tots.
El Nen bota per un peu des que li van dir i només parla del que s’endurà: la bicicleta, el monopatí... La Nena li ha tret del cap. “Com vols que ens emportem la bicicleta amb el cotxe? No hi cap, ximplet! El que t’has d’endur és un flotador, que encara no saps nedar.”, li diu burxant-lo.
A casa hi regna una certa excitació i compten els dies que falten per poder marxar, un estat d’ànim que trobava a faltar i que han aconseguit encomanar-li fins al punt que a estones se li esborren les cabòries.
Sovint pensa: “Ja cal que aprofitem aquests dies, que ves a saber quan ho podrem tornar a repetir.” 

CAPÍTOL 18è

ELLA – 8

Arriba a la casa on li toca netejar quan encara falten cinc minuts per les nou, perquè sap que l’Àvia poques coses hi ha que consideri més sagrades que la puntualitat. Després de les salutacions habituals i de respondre a les preguntes protocol·làries sobre la mainada per la qual sempre s’interessa, se’n va a la cambra de la roba, ella en diu així, es posa la bata i els guants, i es disposa a començar per la cambra de bany.
–Segur que no vols fer un cafetó abans de començar? El tinc acabat de fer.
–Gràcies, però ja n’he fet un a casa i...
–Doncs si no vols fer cap cafè, és igual, però vine a la cuina que hem de parlar –diu l’Àvia afegint un punt d’intriga amb un to sorneguer.
–Se m’endarrerirà la feina i llavors...
–No vindrà pas d’un quartet d’hora. Au va, que fa dies que no la fem petar.
Per tant, s’asseu al costat de l’Àvia que li posa al davant una tasseta de cafè fumejant malgrat la seva negativa perquè és molt conscient que no és pas capaç de rebutjar-lo.
–M’ha trucat una senyora tota dolguda que em volia posar al dia de coses que deia que m’interessaven.
–Ai, marededéu, que em sembla que ja sé per on van els trets!
–I l’he deixada esbravar. Fins i tot l’he punxada animant-la a xerrar. M’ho he passat d’allò més bé, de fet.
–No se la deu pas haver cregut, oi? –demana ella un punt esverada.
–Com vols que em cregui la rastellera de bestieses que m’ha explicat! Noia, que ens coneixem des de fa uns quants anys i et tinc per poc menys que una filla.
–Uf, doncs em treu un pes de sobre, perquè amb aquestes mentides ha aconseguit que una de les veïnes del carrer Gran m’hagi despatxat. I ara precisament no estem per anar deixant feines, ja ho sap.
–Al final l’he engegada a pastar, li he recomanat que es cuidi de casa seva, que prou feina té. Et vols creure que m’ha penjat sense ni acomiadar-se?
–Em va fer tant de mal que m’acusés d’haver-li pres diners! I és que no vaig saber com reaccionar. El meu home la va posar a escaire i la va amenaçar. Espero que s’hagi aturat.
–No et preocupis per la feina que vas perdre, ja hi parlaré jo amb aquella bleda, i li explicaré el que fa al cas.
–Doncs això sí que li agraeixo, perquè ja li he dit que ara mateix estem passant molt mala temporada.
–No ha trobat res encara, el teu home?
–Ai ca! I mira que porta dies trucant a totes les portes.
–No us amoïneu que ja sortirà alguna cosa.
–Potser que em posi a treballar, perquè garlant, garlant, el temps passa que no te n’adones.
–El bany ja l’he fet jo avui, no pateixis. Ves per fer els llits i passar l’escombra.
–Però dona de Déu, amb l’esquena que té, com se li ha acudit?
–Ves, em sobrava temps. 

CAPÍTOL 17è

ELL – 8

Havent dinat, mentre rentaven els plats a la cuina i no els podia sentir la mainada que estaven abduïts al menjador per vés a saber quina sèrie de dibuixos animats d’allò més estúpids, li ha faltat temps per interrogar-lo i l’ha haguda de posar al dia de tot el que havia passat.
–Li he dit que si feia córrer alguna altra mentida relacionada amb tu sabia perfectament com aturar-ho, que de moment només anava de bones, però que tot plegat es podia complicar.
–No em puc creure que anessis de farol. Què t’ha respost?
–Que ella tot el que diu és veritat i que s’ha limitat a informar a algunes conegudes perquè no els passi el mateix.
–Quina barra! –diu la seva dona estrenyent els punys damunt la pica.
–Però ha estat la darrera cosa que ha dit.
I davant la mirada d’interrogació que li pregava que anés al gra i es deixés d’orgues i d’intrigues, ha afegit:
–Li he dit que abans d’acusar-te a tu que li demani al seu marit, que no deu pas ser la primera vegada que li neteja la cartera ni serà la darrera, que tothom sap de quin peu calça i, si no, sempre se li pot explicar. I abans que em digués res, perquè volia protestar tota ofesa, he afegit que estàvem disposats a anar a denunciar-lo als Mossos d’Esquadra per assetjament sexual, un extrem que portaria un temperi impressionant i duia les de perdre.
–Oh, però això no és veritat.
–No em vas dir que t’havia tocat el cul i que li vas haver de parar els peus.
–Van ser un parell de cops, però no hi ha tornat més.
–N’hi ha prou per fer-li passar vergonya.
–Em sembla que t’has passat una mica. No sé si calia...
–La que s’ha passat és ella escampant calúmnies, no ho oblidis.