XXV MOSTRA DE POESIA D'AVINYONET DE PUIGVENTÓS

Per segon any consecutiu hem assistit a aquesta trobada de lletraferits i he tornat a quedar finalista del concurs de poesia que s'hi celebra per la Festa Major. L'espai de la Comanda és un indret excepcionalment adequat per a aquest tipus d'acte que, segueixo insistint, haurien de canviar-ne el format per fer-lo més àgil i atractiu al públic que hi va assistir. En tot cas, el meu agraïment als organitzadors per considerar que el meu poema era digne de ser publicat en el llibre que editen anualment.

AL·LUCINEU!

Llegeixo en un esplèndid article de Vicent Partal a Vilaweb unes dades que em fan posar els pèls de punta. La Generalitat de Catalunya té còmodament instal·lades a dit en càrrecs d’aquells que s’anomenen de confiança fins a 580 persones, que cobren una mitjana de 80.000 € anuals, uns 16.000 € més que el funcionari de més rang i més qualificat de l’administració. Tenint en compte que el sou mitjà de Catalunya volta els 28.000 €, es poden considerar més que ben pagats.
La majoria d’aquestes persones són militants o afins al partit que ara governa, per tant podeu imaginar-vos les poques ganes que hi ha de canviar de govern, tot i que els resultats de les darreres eleccions els hi obligaran.
Algú dubta que ERC acabarà donant els seus vots al PSC? El que no sé és quina argumentació faran servir per justificar la seva decisió, que els acabarà d’enfonsar, però permeteu-me que us doni una pista de les raons reals de l’assumpte. Tingueu present que demanaran al PSC que una bona part d’aquestes persones designades com a assessors, càrrecs de confiança i directius d’entitats i empreses públiques puguin continuar en el seu càrrec a seguir cobrant per feines que la majoria de les vegades els venen tan grans que ni tan sols les entenen. És allò que en Partal anomena “sottogoverno” i que ha afavorit el clientelisme i el nepotisme, convertint l’administració en un aparell que cada dia que passa fa més olor de podrit.
Convé regenerar aquest sistema democràtic que mai no ha acabat de ser complet. El que no sé és per on caldria començar perquè allà on gratis trobaràs ronya acumulada.

UNA VERGONYA INFINITA

Em vaig autoimposar un silenci respectuós quan, de fet, el que hi devia haver era una infinita vergonya que a mesura que ha anat passant el temps ha anat creixent en intensitat. Ara ja no puc més perquè sé que si no ho dic hi ha alguna cosa que s’acabarà corcant i podrint per aquí dins i se’n ressentirà la meva salut mental.
Veure els retornats de l’exili (que quedi clar que me n’alegro, malgrat tot) llançant proclames en pro d’una lluita que saben impossible mentre parlen de victòries assolides m’ha deixat garratibat. Però que no són conscients que si han tornat ha estat per un error judicial?
I llavors van els que ho havien de renovar tot i, en una convocatòria extraordinària que va moure uns pocs milers de persones, es dediquen a llençar pa davant de la Generalitat, un acte lamentable tenint en compte que hi ha qui passa gana. Sí, ja ho sé: “Ara ja no en tenim prou amb les molles, ara volem el pa sencer”, deia l’Ovidi Montllor. La metàfora era enginyosa en el seu moment. Més valdria que es dediquessin a raonar sobre les causes de la pèrdua d’un milió de vots independentistes, i també els motius que ens han dut a una crisi demogràfica, educativa, energètica, ambiental, lingüística, d’inversions i del sistema de salut. Som els de la cua en tot, collons!
Que no es pot guanyar una guerra amb tots els generals empresonats, expulsats i acollonits és cosa prou sabuda, però suposo que us adoneu que els de segona fila també han fet gala d’un valor i una lucidesa extraordinaris.
Vist tot plegat, algú dubta que el proper president serà l’Illa? I potser és el millor que ens podria passar: repetir quatre anys de misèria com quan va governar en Montilla potser servirà per tornar-nos a armar i recuperar el jovent per a la causa. Us heu adonat que els joves indignats que van aixecar les llambordes d’Urquinaona ara són seguidors de la selecció espanyola? El que us deia: UNA VERGONYA INFINITA!

MICRORELATS, 20

QUINA ESTUPIDESA!

Mira que m’ho havia d’haver imaginat! Per què m’haurien d’haver convidat a un concurs de cuina si amb prou feines em defenso fent una truita? Però em van dir que això no era pas important, que l’objectiu era passar-s’ho bé.
Quan he vist que la taula on haig de cuinar sembla més aviat el taulell d’una ferreteria ja m’he imaginat que això aniria de mal borràs. “No et pensis que t’ho posarem fàcil, eh!”, comenta el presentador amb sornegueria. Haig de fer samfaina i només disposo d’una serra, un tornavís, un martell, una clau anglesa i un punxó. Em sento obligat a seguir-li el joc per no muntar un sidral, perquè ja m’adono que l’objectiu és que qui em vegi treballar es foti un fart de riure.
Mentre imagino la millor manera de procedir a trinxar el pebrot, l’albergínia i la ceba, i rumio com m’ho faré per ratllar el tomàquet, el presentador encara afegeix: “Però hi posarem un grau més de dificultat.” I em posa un guant de boxa a la mà dreta, l’única que tinc una mica útil per a motricitat fina.
Me’l miro, i mentre em llevo el guant i endreço totes les eines perfectament alineades, comento: “Me’n vaig un moment al lavabo, perquè em sembla que l’escombreta de la comuna m’anirà bé per remenar la paella.”
Em llevo el davantal, el llenço damunt la verdura i faig mitja volta deixant el presentador amb un pam de nas. “Per fer el pallasso no et cal pas ajut, ho pots fer tot sol.”, mentre desaparec rere el decorat xaró que guarneix el plató.

MICRORELATS, 19

CAIXER AUTOMÀTIC

S’acosta al taulell amb la llibreta a la mà, que sosté amb un cert tremolor. Encara dubta si demanar humilment a veure si li poden fer el favor de donar-li cent euros per passar la setmana. La darrera vegada se la van treure del damunt sense cap consideració, al·legant que aquesta no era la seva feina, que fes servir el caixer automàtic com tothom.
-Hauria de treure’ls al caixer de l’entrada –rep per tota resposta.
-És que no me n’acabo de sortir i a més avui m’he deixar les ulleres de prop a casa.
-Ho sento, però no puc abandonar el taulell. Potser si ve d’aquí a una estona...
Un noi que ha contemplat l’escena, s’acosta a l’àvia i li diu:
-Bon dia, Magdalena! Voleu que us ajudi?
La dona veu el cel obert.
-Oh, sí! Gràcies, Martí!
I s’encaminen cap al caixer que hi ha a la banda exterior de l’oficina.
Al cap de poc, el noi torna a entrar i s’adreça al taulell amb ànims de recriminar l’actitud de la persona que atén el públic:
-Digue’m que dels 1.600 especialistes en atendre la gent gran de què us vanteu en la vostra publicitat no n’hi ha cap en aquesta oficina! Teniu uns collons que us els trepitgeu!

MICRORELATS, 18

XXL

Quan arriba l’estiu i cal fer canvi d’armari, acostumo a llençar algunes peces de roba que ja no donen per a més i comprar-me una samarreta, una camisa i un polo per allò d’anar renovant el vestuari que, si fos per mi i a aquestes alçades ja el podria donar per definitiu, tot i que la meva dona opina ben al contrari.
Quan la dependenta em demana la talla, després de fer-me una repassada per comprovar l’abast de la meva còrpora, procuro ser garrepa i sempre dir: “XL, no m’he engreixat aquesta temporada.” La noia em mira amb posat de commiseració i em busca la talla que li indico.
A l’emprovador, comprovo el meu aspecte de de bull blanc botit i reconec que em cal una talla més, tot amanit amb el somriure burleta de la dependenta i de la meva dona que s’han aliat en un cas evident de sororitat.
-No sé què passa que les talles cada vegada les fan més petites! A aquest pas, l’any vinent hauré de demanar un a XXXL!”

MICRORELATS, 17

FINCA D’ESTIU

"La torratxa del roure està prou bé, sobretot a l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau, però arriba la primavera i toca inundació cada dos o tres dies, i és un no parar: ous amunt, ous avall, canvi de graner... Tot el dia de bòlid! I ahir va passar el de cada any: van aparèixer aquelles maleïdes boletes blanques escampades. I aquestes ximpletes no tenen memòria. “Ni les toquéssiu!” –els vaig advertir, però elles com si sentissin ploure. I mossegada per aquí, llepadeta per allà, una mortaldat de por. I mentre estava traginant cadàvers fora del cau, he pensat que ja en tenia prou, que fins aquí havíem arribat, que ja s’ho farien. Això de viure instal·lada en el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme inconvenient: t’acaba despersonalitzant. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen amb cap altre estúpid bitxo negre de sis potes. He trobat un roure que creix en un plat petit on s’hi ha fet un prat de molsa que enamora. M’hi quedo!"

MICRORELATS, 16

CONVERSA TELEFÒNICA

Són les 10 del vespre i sona el telèfon fix que, pel que el fem servir més valdria desconnectar-lo, però com que encara hi ha qui en fa ús per comunicar-se amb nosaltres...
–Buenas tardes, caballero. Mi nombre es Gladys. ¿Con quien tengo el gusto de hablar?
–És massa tard per desitjar-me bona tarda. No la conec de res, per tant no em considero obligat a dir-li el meu nom. Suposo que no truca pas per a cap urgència, atesa l’hora que és.
–Perdone caballero, però no le entiendo.
-Doncs això sí que resultarà un problema. Mira, si truques a Anglaterra, per exemple, oi que t’esforçaràs per parlar l’anglès? Doncs resulta que has trucat a Catalunya.
–Pip – pip – pip – pip –sento per l’auricular de l’aparell.
–La maleducada m’ha penjat –em lamento.
–Com et passes! –em recrimina la meva dona.

MICRORELATS, 15

FUGITIUS

Quin misteri, això dels mitjons desaparellats! Allò que diuen que a cada bugada es perd un llençol, a casa ho hem actualitzat i hem canviat la peça per un mitjó. A la panera de la roba per plegar hi malviuen, condemnats a l’extermini, mitja dotzena de mitjons que al llarg de la darrera temporada han perdut la seva mitja taronja sense que se n’hagi sabut mai més res.

Val a dir que hauria d’estar avesat a aquestes puntuals desaparicions, però el cas d’avui ja passa de taca d’oli. S’han fet escàpols dos mitjons de diferent parell, justament els que més li agraden a la meva dona: un de rosa amb ratlles grises i un de gris amb pics menuts verds. Fins ara les fugues eren individuals i trigàvem dies a tenir-ne constància, fins que dins la panera apareixia una altra peça desaparellada.

Per molt que hagi buscat en tots els racons, no he sabut trobar els fugitius. “No m’ho puc creure. És que no m’ho puc creure!” –remugo en veu alta mentre creuo el menjador. “Què és això que esperona la teva incredulitat?” –m’interroga ella abandonant per un moment la tasca de lectura amb què mata el temps còmodament instal·lada al sofà. “M’han desaparegut dos mitjons.” –em lamento. “També és mala sort. Per una vegada que poses la rentadora!” –aprofita ells per col·locar-hi un punt d’ironia. Conscient que tinc les de perdre, he optat per no fer cap rèplica que pogués desembocar en l’eterna discussió sobre la responsabilitat de les tasques de la llar a les quals soc poc afeccionat.

. . .

Rere la rentadora, treu la punta grisa amb voluntat de comprovar l’estat de la qüestió i comenta al company que li cobreix l’esquena: “Sssst! No facis soroll. Em sembla que l’hem despistat.” “Ostres, ja feia temps que tenia ganes d’alliberar-me d’aquell ensopit. És que ni donar-me conversa!” –respon l’altre fugitiu. “Massa temps junts a tot arreu, vet-ho aquí. La relació s’acaba migrant.”

. . .

Des del sofà, ella comenta a viva veu amb intenció que la senti el seu home: “Eren meus o teus, els mitjons?”.

MICRORELATS, 14

ÉS GREU, DOCTOR?

“Miri que jo mai no he sigut de cinema d’art i assaig, sinó més aviat de pel·lícules amb argument clarament identificable i que no em facin ballar gaire el cap, però darrerament em sorprenc seguint una sèrie tan ensucrada i poc original com ‘El paradís de les senyores’. I consti que si no la puc veure a la tarda, al vespre no em puc estar de comprovar si la cosa ha fet algun gir de guió, un fet cada vegada menys probable perquè ja els endevino les atencions d’un dia per altre. Els diàlegs ximplets entre les dependentes, l’ambient d’una botiga de moda italiana, els maldecaps i embolics de cada un dels personatges em tenen el cor robat. He arribat a creure que se m’ha estovat el cervell. Vostè creu que és greu, doctor?”

MICRORELATS, 13

NO ENS EN SORTIREM

Sortim al parc a acompanyar els menuts que ens confien a la tarda, ara que s’ha acabat l’escola. Necessiten la seva dosi d’aire pur per respirar i és bo que s’esbargeixin i cremin el seu doll d’energia interna que sembla inesgotable.
Asseguts al banc que queda prop de la zona infantil, contemplem atònits com un grup de preadolescents instal·lats dos bancs més enllà estan berenant i consumint aquesta productes envasats que es veu que són tan sans i equilibrats. Són 6 i, efectivament, hi ha almenys 6 embolcalls a terra, malgrat que disposen d’una paperera a dos passos d’on es troben asseguts.
No em puc contenir i m’acosto a recriminar-los la manca de civisme. Us voleu creure que ni un no s’ha aixecat per recollir res? En aquests casos, tinc una tendència innata a encendre’m, però davant dels seus somriures per sota el nas, he procedit a recollir tots els papers escampats, ficar-los a la paperera i dir-los: “D’acord, no són vostres? Ja els recullo jo. Però demà em tindreu vigilant altra vegada perquè si us enxampo tirant un paper a terra us ho diré de forma desagradable”. L’expressió de les seves cares convidava a clavar-los un mastegot a cada un.

MICRORELATS, 12

FUGITIU

Porten un quart d’hora amunt i avall del jardí que envolta la residència i no hi ha manera de trobar en Fidel. “No pot haver anar gaire lluny, fa un moment que era al costat d’aquest banc”, es justifica l’auxiliar encarregada de controlar el parc i el jardí on els residents surten a prendre l’aire a mig matí. Com que la porta exterior acostuma a estar oberta, algú aventura la possibilitat que hagi sortit al carrer. Corren a mirar amunt i avall del passeig, però enlloc no hi veuen la cadira amb motor elèctric del presumpte fugitiu. Una de les vetlladores s’ofereix per agafar el cotxe i sortir a fer un tomb pels voltants del centre a veure si el localitzen, i de seguida tenen organitzada la patrulla de cerca i captura. La directora, alarmada pels moviments i nerviosisme que detecta des de la finestra del despatx, ha sortit a demanar què passa. Un cop informada dels fets, somriu amplament i demana: “Heu mirat darrere les troanes del carrer de sota?”.
Rere la tanca vegetal, en Fidel, amb un somriure murri, aprofita per fer unes quantes calades clandestines al cigarret que ha aconseguit encendre abans que el localitzin i l’obliguin a tornar al ramat després de clavar-li l’enèsima reprimenda. Mentre no descobreixin l’amagatall, rai! És conscient que el forat a la paret tapat amb la pedra quadrada que hi encaixa perfectament no el trobaran per molt que investiguin.