dijous, 19 de maig de 2022

UN LLARG COMIAT (DIA 3)

Avui m’he llevat una mica emmurriat, suposo que a causa del mal temps que fa. Aquesta pluja que sembla més aviat de tardor que de primavera hi deu tenir alguna cosa a veure. Tot em sembla gris i poc atractiu, però mantindré la promesa que et vaig fer de dedicar cada dia unes quantes hores a fer memòria i repassar el nostre camí per tenir-te present dins la teva absència, i mentre espero que deixi de ploure per poder anar a comprar el diari i el pa, torno a posar fil a l’agulla i reprenc el discurs que ahir vaig deixar en pausa.
Des del primer dia que vas posar els peus en aquesta casa em vaig tornar a sentir viu, amb ganes de reprendre una vida que havia deixat en letargia i, si no hagués estat perquè la Mireia va tenir una adolescència precoç i turbulenta, la nostra llar hagués estat una autèntica bassa d’oli. Però de la nit al dia, aquella nena tan formal, tan comprensiva, tan afectuosa amb tots dos, es va girar com una mitja i va desvetllar tots els temporals imaginables. Protestava per tot, no li fèiem res bé, cridava per qualsevol fotesa, et va arribar a escopir a la cara que tu no eres la seva mare i que et fiquessis la llengua al cul. Jo me’n feia creus i em sembla que vaig ser massa tou perquè si el primer dia m’hagués plantat i li hagués tret totes les seves coses al replà de l’escala potser s’ho hagués rumiat dos cops abans de tornar a muntar cap temperi. Però aquella mena de por que tenim els pares de perdre la filla em feia excessivament comprensiu i condescendent amb les sortides de to que cada dia que passava s’anaven fent més insuportables.
La murga va durar prop de quatre anys, fins que va fer COU i va semblar que posava un punt de seny. Mai no t’agrairé prou la paciència que vas arribar a tenir amb ella, perquè més d’una vegada pensava que no entenia com encara podies continuar al meu costat, perquè ens en va fer de força grosses. I jo ho vaig anar suportant tot perquè era el seu pare i m’hi sentia obligat, però tu... Devies estimar-me molt per permetre que ella et tractés amb aquell menyspreu. Però tot va ser començar a la universitat i tornar a fer un gir de 180 graus perquè d’una persona jove tothom espera raonaments crítics i durs sobre la societat que li ha tocat de viure, postures trencadores contra els valors que els grans pretenem inculcar i en canvi vam comprovar que en algunes coses ella era pla més carca que nosaltres.
Només va faltar que acabats els estudis es casés amb un de l’Opus! I això em passava a mi, que a casa érem menjacapellans per tradició familiar i mai no la vam voler batejar! Jo ja li veia a aquell noi una mena de pinta de seminarista que no m’acabava de fer el pes, però quan ens vam assabentar que tenia nou germans vaig lligar caps de seguida. Què hi feia la Mireia renunciant a la seva il·lusió de treballar en un laboratori científic per limitar-se a parir com una conilla? Sis fills han tingut, i això perquè em sembla que ella va dir que prou i va tancar caixa, que prou que li devia costar tenint en compte els valors ultraconservadors de l’Obra.
Ep, que això de tenir sis nets dona molta vida, que mai no ens ho hauríem ni imaginat tenint una sola filla. Però el cert és que no n’hem pogut gaudir gaire perquè vivint ells a Barcelona només els vèiem de tant en tant. Amb el que t’hauria agradat poder acompanyar-los a l’escola amb posat d’àvia satisfeta, encara que tu sempre deies que de fet eres una mena d’àvia postissa, un qualificatiu que a mi no m’agradava gens i sempre que l’esmentaves t’ho retreia.
Com també et retreia que fossis tan missaire, que aquesta va ser la primera pedra a la sabata en matèria d’anticlericalisme. Només et vaig dir: “Fes el que vulguis, que en això has de tenir llibertat, però no em demanis que trepitgi una església, ni mort. Queda clar?” I tu et vas limitar a somriure, potser pensant que a la llarga donaria el braç a tòrcer, però soc de conviccions profundes i no t’hi vaig acompanyar ni als enterraments, ni molt menys a la Missa del Gall malgrat les coaccions i el xantatge afectiu que vas provar d’aplicar els primers anys de viure junts. I resulta que amb tot el que està sortint darrerament d’abusos a menors, no saps pas com agraeixo que els meus pares em mantinguessin allunyat per complet d’aquesta institució caduca i incoherent. Que estic segur que si tornés a aparèixer aquell en qui diuen que creuen tornaria a muntar un escàndol com el que va organitzar al temple de Jerusalem.
Però vam haver d’anar al casament de la Mireia, que jo poc havia vist mai tants senyorassos tan ben vestits ni m’havia sentit tan poca cosa al costat de tota aquella gent que només amb el posat ja et feien sentit tres o quatre esglaons per sota seu. I ella que es va passar tot el dia interessant-se per com ens trobàvem en aquell ambient. Com volia que ens sentíssim? “Com un pop dins un garatge”, li vaig dir i encara es va posar a riure. “Quines sortides que tens! No canviaràs mai.”, va dir-me mentre tu posaves cara de circumstàncies.
I també va tocar fer el paperot a cada bateig de cada net, que jo només pensava a veure quan decidirien de tancar caixa per estalviar-nos aquell suplici que ens queia al damunt pràcticament cada any, poc menys del que es porten de l’un a l’altre. Que jo només pensava: “Pobra filla, només viu per tenir criatures.” Però la veia tan feliç, suposo que conformadament feliç, amb la seva condició de màquina de parir, que qualsevol li feia cap mena de comentari. Corria el risc d’aixafar-li la guitarra.

dimecres, 18 de maig de 2022

UN LLARG COMIAT (DIA 2)

Tenir-te a prop m’ajudarà a reviure els records que a partir d’avui he decidit posar per escrit abans que les llacunes de la memòria, que ja comencen a sovintejar, els esborrin per sempre.
La primera vegada que et vaig veure feia tot just un any que havia perdut la Maria i començava a aixecar el cap després de l’esterrecada que em va engaltar la seva mort sobtada quan tot just n’acabava de fer trenta-cinc. Qui s’havia d’anar a pensar que una dona jove, forta i amb tota la vida per endavant cauria fulminada per un infart mentre treballava! Oh, i si s’hagués tractat d’una feina que exigís esforç potser s’entendria, però asseguda en un despatx i escrivint a màquina... Segur que si fos ara, amb tots els avenços i la rapidesa d’actuació de les urgències, haurien aconseguit reanimar-la, però eren altres temps i a cap company de feina no se li va acudir intentar fer un massatge cardíac. Quan va arribar l’ambulància ja no hi havia res a fer. La Mireia només tenia cinc anyets i d’avui per demà em vaig trobar havent de pujar una criatura tot sol amb la poca traça que havia deixat palesa en aquesta mena de tasques. El més dur va ser haver-li d’explicar que no tornaria a veure la seva mare. “I se n’ha anat per sempre?”, recordo que em va dir. La vaig abraçar com no ho havia fet mai i, sense poder contenir el devessall de llàgrimes que feia estona que mantenia a ratlla, li vaig confirmar que a partir d’aquell moment hauríem d’espavilar-nos tots dos solets. Amb una maduresa de la qual encara ara me’n faig creus, em va contestar: “No et preocupis, que ja t’ajudaré a netejar.”
Però parlàvem de la primera vegada que et vaig veure. En Pitu portava temps insistint que havia de sortir, que havia de refer la meva vida obrint-me a noves oportunitats. Com si fos tan fàcil! Jo només tenia la Maria al pensament i encara considerava una mena de traïció a la seva memòria el fet que una altra dona pogués entrar, ni que fos de puntetes, en l’espai que ella ocupava, que era tot el meu univers. Però es va arribar a fer tan pesat que al final vaig accedir a sortir una nit amb la seva colla de “singles”. Quina collonada de paraula, havent-hi la possibilitat de dir desaparellats! Tots rondant la quarantena i amb unes ganes de gresca que em pertorbaven. Em sentia com un pop en un garatge i amb prou feines si gosava obrir la boca per por d’aigualir-los la festa. I mentre feia veure que escoltava les ximpleries que compartien, posant cara de circumstàncies, et vaig veure a la taula del costat d’aquell bar musical, si fa no fa amb el mateix posat que el meu. I vaig somriure. I em sembla que vas adonar-te que somreia mentre et mirava, perquè vas girar el cap esquivant els meus ulls. Em vaig adonar que de tant en tant em miraves de cua d’ull, procurant dissimular l’evident interès que et despertava un paio avorrit que feia esforços per seguir el corrent dels companys. Em sembla que em moria de ganes d’aixecar-me, venir-te a buscar i dir-te si volies sortir a fer un tomb per alliberar-nos d’un ambient que no ens feia el pes, però vaig ser incapaç d’aixecar el cul del banc encoixinat on em trobava i em vaig limitar a anar-te clavant llambregades furtives i somrient quan les nostres mirades coincidien.
No sé si et vaig arribar a explicar mai que em vaig passar tota una setmana pensant en la noia que em somreia des de l’altra banda del bar i esperant la nit del divendres per tornar a sortir amb la colla de sapastres que havien aconseguit treure’m de casa, pregant perquè tu també haguessis decidit tornar al mateix bar. Portava memoritzat fins i tot el que et volia dir quan m’aixequés per venir a trobar-te, i l’atzar va voler que no calgués fer aquest pas perquè ens vam trobar entrant alhora al bar i ja no vam arribar a seure amb les respectives colles. Aquella passejada de fosc des de la rambla fins arribar al mirador sobre la plana va ser premonitòria de tot el que vindria després.
Ens vam explicar la vida com si ens coneguéssim de sempre i em va sorprendre la teva determinació d’engegar una nova vida allunyant-te de qui t’havia martiritzat psicològicament des de l’adolescència. Vaig pensar que devies ser molt valenta per haver fet fora del teu món qui et maltractava i controlava fins l’aire que respiraves. En aquella època, s’havia de ser molt valenta, molt. Suposo que això és el que em va atrapar perquè des de la meva condició de cagadubtes existencial vaig adonar-me que tornar a tenir al costat una persona d’empenta em podia ajudar a recuperar les ganes de fer coses que s’havien fos un any enrere.
Des d’aquell dia vam sortir junts cada cap de setmana i tu mai vas voler que deixés la Mireia amb algú que la cuidés. El primer dia que va venir amb nosaltres et va agafar la mà i no te la va deixar en tota la tarda. Em sembla que ella també va voler trobar en tu la mare que havia perdut i que tant enyorava. Ens vam prendre tot el temps del món, que només va ser un any, per fer-nos a la idea del que suposava tornar a compartir la vida amb algú i allunyar els diables personals que cadascú duia a la motxilla. I vam prendre la decisió gairebé sense dir-nos-ho, com un element més que natural en el procés d’adaptació mutu.
Durant aquell any vas descobrir les meves misèries, vas aprendre a suportar les meves manies i vas acceptar la meva tendència al pessimisme tot i que sempre vas lluitar per fer-me veure el got mig ple. Jo vaig descobrir les teves vergonyes, vaig acceptar les teves pors i em vaig acostumar a mossegar-me la llengua abans de dir segons quines paraules quan em vaig adonar del desassossec que et produïen el seu sol esment.
No és fàcil començar una relació quan cadascú ja duu una motxilla farcida amb vivències anteriors que de vegades condicionen respostes i motiven reaccions involuntàries en la quotidianitat que es comparteix. L’entrebanc més gran que imaginava era l’existència de la filla, però de seguida em vaig adonar que la Mireia et tenia més confiança a tu que a mi i que havia de deixar de preocupar-me per la vostra relació, que m’havia imaginat amb possibilitats de ser problemàtica perquè patia pel fet que la nena et veiés com una mena d’usurpadora de drets de la seva mare.
Res més lluny de la realitat, i al cap de poc era plenament capaç de parlar amb tu de la mare que se li havia mort i de la qual en recordava la cara només pel fet que en conservava un àlbum de fotografies que tot sovint repassava.
Com ens va sorprendre al cap de mig any d’haver vingut viure amb nosaltres, mes amunt, mes avall, quan a l’hora de sopar ens va demanar si podria tenir un germanet. Jo no sé pas què anava a respondre, però em vas fer callar amb un lleu contacte de la teva mà damunt del meu colze, com volent dir: “Deixa-m’ho per a mi, que me’n sortiré millor.” I quan jo esperava que li donaries allargues, que és el que se sol fer en aquests casos, com si la Mireia tingués deu anys i ho pogués entendre tot, li vas deixar anar: “Saps què passa? Que jo vaig tenir un problema a la panxa, em van haver d’operar i no puc tenir fills, o sigui que ens haurem de conformar només amb tu.” Lluny de posar cara de decepció, ella va i ens planta: “Doncs en podríeu adoptar un. Què us sembla?”
Però no, no en vam arribar a adoptar mai cap, tot i que en alguna ocasió encara ho vam comentar, però suposo que vam ser una mica egoistes i ens feia una certa por que l’equilibri de relacions familiars que havíem aconseguit sense gaires dificultats es pogués trencar amb l’arribada d’una altra criatura. En fi, que quan la Mireia va fer els vuit anys nosaltres ja havíem passat la barrera dels quaranta i ens feia una mandra immensa.

dimarts, 17 de maig de 2022

UN LLARG COMIAT (DIA 1)

Surto del tanatori a mitja tarda, amb l’urna sota el braç i penso que dec fer una bona fila travessant tota la ciutat amb un cossi tan fàcil d’identificar, però em nego a ficar-la dins la bossa que m’han donat perquè la pugui transportar amb discreció. Aquest serà el meu primer homenatge a la teva absència: et portaré a passejar fent el trajecte habitual d’anar a estirar les cames, que aquests darrers mesos havíem anat escurçant fins a reduir-lo a la mínima expressió.
No fa ni sis hores del comiat que aquest matí t’hem retut i, ja ho veus, no he volgut deixar passar ni un minut més sense la teva companyia, tot i que ara serà més silenciosa que de costum, però saber que encara hi ha algun àtom del teu cos prop meu m’ajudarà a acostumar-me al buit que has deixat a casa. Ja et vaig dir que no patissis, que me’n sortiria. Et vaig prometre una fermesa que mai no he tingut i que la teva absència amenaça amb acabar d’escanyar, però ja saps que soc tossut i, ni que sigui per no donar el braç a tòrcer, penso dedicar tota la meva energia a superar aquest tràngol que no per anunciat ha resultat ser menys dolorós. Per això quan la Mireia m’ha dit: “Pare, vine a dinar amb nosaltres. No vull que estiguis sol.”, li he agraït l’oferiment, però he preferit començar a pair la meva condició en la intimitat del lloc que hem compartit aquests quaranta anys, perquè ja saps que sempre he sigut aficionat a les cures de cavall sense concessions per fer front a les putades de la vida.
Les persones amb qui em creuo pel passeig poc s’imaginen el sermó mental que t’estic clavant sense donar-te peu a cap resposta, tot i que em puc imaginar que ara mateix em diries: “No siguis tan caparrut i deixa’t ajudar, que fer-te el milhomes mai no t’ha provat.” Sé que deus tenir raó, però a aquestes alçades de la vida (ja té collons que em vingui al cap aquesta paraula!) no et pensis pas que estic predisposat a assajar cap canvi de tarannà, perquè ho consideraria una mena de traïció a prop de vuitanta anys d’aprenentatges extensius que, si em paro a pensar, al capdavall tampoc no han anat pas tan errats.

M’aturo a mig passeig i m’assec en un dels bancs on acostumàvem a fer parada fins fa quatre dies per reposar una mica abans de tornar a casa. Deixo l’urna al meu costat i m’adono que estic fent exactament el mateix que tot just fa cosa de quinze dies. L’únic que estalvio és verbalitzar el que penso, perquè la imatge d’un vell parlant amb una urna funerària seria d’allò més inquietant i es tracta de no donar peu possibles motius de morbositat. Ara mateix estaríem comentant el bon temps que tu tant anhelaves, delerosa de sol i temperatures agradables, i que ja no podràs gaudir en aquesta primavera retardada.
Aquest any no podràs contemplar com per Sant Jordi el racó de migjorn de la terrassa torna a esclatar amb roses roges. Queden un parell de setmanes i ja despunten les poncelles. I ara penso que aquest any no em podràs regalar cap llibre. Jo seguiré comprant-te la rosa i penjant-hi l’etiqueta amb el poema. Serà el que faci trenta-nou i no n’hi ha cap d’igual. Ni aquell any que em va enxampar ingressat a l’hospital després de l’ensurt que et vaig donar. Tenia totes les infermeres de la planta mobilitzades amb la meva baterola, i ben cara que em va sortir la broma, que els vaig haver de regalar una rosa a cadascuna, amb poema inclòs perquè n’hi va haver una que va xerrar massa.
S’ha girat un ventet tot frescot i pel cantó de ponent s’acosta una nuvolada massa fosca per al meu gust. Més val que anem tirant cap a casa que encara ens mullarem. Bé, tu ara poc que has de patir pel fred i la mullena, però ja veus que així i tot em segueixo preocupant per les mateixes coses que quan et portava de bracet.
A pas lent, enfilo la meitat de passeig que em quedava per transitar fins arribar al carrer de Llevant que, com que fa baixada, m’accelera una mica el ritme, com si pretengués fugir de la pluja que aviat ens caurà al damunt. Un tro que encara escolto en la distància m’aconsella no entretenir-me i avivo el pas. Arribo a la porta del bloc de pisos just quan comencen a caure les primeres fulles. “Ha vingut de poc, Mercè.”, dic en un murmuri mentre em miro l’urna de color gris platejat que duc sota el braç.
Em creuo amb la veïna del segon primera que va per sortir i es veu obligada a interessar-se per mi amb cara de circumstàncies: “Com anem, Martí?”. “Ja ho veus, vinc de buscar el poc que em queda d’ella.” “La trobarem a faltar”, diu en un atac de forçada empatia. “Sobretot jo, sobretot jo.”, li contesto sense gaires ganes d’allargar la conversa. “Agafa el paraigua, que s’ha posat a ploure.”, afegeixo mentre entro a l’ascensor.
Entro a casa i la penombra que inunda la sala d’estar m’envia un advertiment seriós de la grisor a què m’aboca el buit que hi has deixat i que no sabré omplir amb res. Deixo l’urna al prestatge de dalt del moble on hi ha el televisor, just entre dues peces de ceràmica de les que acostumàvem a portar de cada viatge de vacances que fèiem a finals d’estiu, quan l’allau de gent delerosa de platxeri ja havia fet el viatge de retorn a casa i els llocs turístics recuperaven el ritme pausat que ens agradava.

diumenge, 15 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 100

“BALDEIO”

Acabo aquesta sèrie amb un mot és una entranyable castellanada. Es fa servir dins l’expressió “fer un baldeio”, que significa netejar a cop d’aigua, però també es fa servir en general amb el sentit de fer neteja general, “fer dissabte”, que és el que toca avui a casa tot i que és dilluns
La paraula ens ha arribat del castellà “baldeo”, que té el mateix significat i que és derivada de “balde” (cubell). No té origen romànic, per tant pot ser que vingués d’algun terme visigot.
“Després de tota una setmana tenint a casa els segadors, ens havíem de passar un parell de dies fent baldeio general.”

Fins aquí aquesta sèrie que vaig començar fa més de tres mesos. Em queden al calaix alguns mots (“BERTRANADA”, “ESCARRANSIT”, “XAUP”, “BATEROLA”, “BOTZINAR”, “BRILLO!”...), però els desaré al calaix per si algun dia em ve la baterola de fer un segon lliurament. Demà compartiré el primer capítol d'una nova novel·la.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 99

“PAMPALLUGUES”

Noses, llums, etc., que impedeixen intermitentment la visió, com passa quan es tanquen i obren els ulls repetidament o quan un llum fa intermitència irregular.
És probable que la paraula vingui del grec “pompholýga” que és el cas acusatiu (complement directe modern) del mot “pomphólyx –ygos” amb què es designava una bombolla.
“No et passis tantes hores davant la pantalla de l’ordinador si no vols que els ulls et facin pampallugues.”

divendres, 13 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 98

“GRIMÈGIA”

Recordo que a casa deien “garimegia” amb la segona g pronunciada com la jota castellana.
Per grimègia s’entén comèdia, barrila, expressió teatralitzada, exagerada, en general qualsevol cosa que allargui innecessàriament un procés.
L’origen de la paraula el trobem en el terme italià “grimeggia” (barrila, broma)
“No em vinguis amb grimègies que no estic per brocs, avui.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 97

“BARRIGAR”

És sinònim de furgar, però només ho apliquem als porcs i, per tant, als senglars, que utilitzen el morro per remoure la terra a la recerca d’arrels i tubercles.
De fet també es fa servir en sentit figurat quan volem expressar que un lloc està molt desendreçat, per exemple en el cas d’un llit desfet.
Ve del cèltic “bodigare” (moure el morro) que l’occità transforma en “bosigar” i arriba al català antic amb la forma “borrigar” perquè hi afegeixen el concepte “barra” referit a mandíbula.
“Els senglars han tornat a barrigar a l’hort i s’han fotut totes les patates. Ja et vaig dir que el tancat elèctric no serviria de res.”

dijous, 12 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 96

“ENGANDALLAR”

És una de les paraules que a la plana pronunciem amb “i” (“engandaiar”). Significa preparar adequadament per poder realitzar alguna acció, però em sembla que la fem servir sobretot amb el sentit d’empolainar-se, endiumenjar-se.
“Vam engandaiar la sala per a la feinada que ens queia al damunt. La matança del porc era tasca de tota la família durant una jornada sencera. Vam cobrir la taula llarga amb els draps d’estam per anar-hi posant la carn a mesura desosséssim...”
“Es van engandaiar com si haguessin d’anar a casament. Feia temps que parlaven de fer-se una foto de tota la família per poder-la posar a la sala.”

dimarts, 10 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 95

“NYICRIS”

Es fa servir amb dos sentits diferents però relacionats: per referir-nos a una persona escarransida, escanyolida (dos altres mots que estem perdent), malaltissa; i també ho apliquem a qui menja poc perquè no troba res bo.
És possible que sigui una deformació popular del terme llatí “nichil” que volia dir “no res” i els estudiants medievals aplicaven per referir-se als febles. El més segur és que es tracti d’un mot d’origen expressiu, sense etimologia prèvia.
“Era tan nyicris que amb quinze anys acabats de complir encara cabia a la roba del seu germà petit que en tenia poc més de vuit.”
“No siguis nyicris i acaba’t el que t’han posat al plat.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 94

“FLOSTI”

(A proposta de la Margarida Rifà.)
No el trobareu al diccionari. És un mot inventat que permet omplir un forat lingüístic, quan no trobem un nom adient per referir-nos-hi. Sol ser un objecte rar, de dubtosa utilitat, del qual en desconeixem la funció o fins i tot el seu nom. Pot tenir la mateixa utilitat que el “daixonses” i el “dallonses”.
La seva procedència és un complet misteri, però assemblant-se tant al terme “fòtil” diria que és una adaptació popular i modificada d’aquest mot, que l’he arribat a sentir fins i tot com a eufemisme (dissimulació) de penis.
“Porta el flosti aquell que vam trobar l’altre dia endreçant les golfes. A veure si l’avi ens sap dir què coi és!”
“Dona’m aquell flosti d’allà al costat de l’aigüera, que no hi arribo i no puc deixar anar la clau anglesa.”

diumenge, 8 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 93

“AFETGEGAR”

Aplicar força cap avall sobre alguna cosa. A Osona tendim a fer el so de “tg” com si fos “tx”, per tant segur que heu sentit “afetxegar”.
L’única cosa segura és que es tracta d’una paraula derivada de fetge que se li ha afegit el sufix –egar com a recurs expressiu per donar-li més força. Heu vist mai com peixen els ànecs amb un embut i els afetgeguen el menjar coll avall? I amb quina finalitat? Què li passa al fetge del pobre animal? Traieu conclusions de l’origen del significat vosaltres mateixos.
“Va afetgegar tota la roba a la maleta de qualsevol manera, però per poder tancar la cremallera va haver de treure’n una jaqueta gruixuda que es volia endur per si feia fred.”

dissabte, 7 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 92

“ATRACALLAR”

A Osona diem “atracaiar” i el fem servir per referir-nos a escometre algú de mala manera, fins i tot ofendre’l amb paraules sense donar-li opció de rèplica.
Aquest mot estar format per la fusió dels verbs “atracar” i “callar”
“La nena es va empuntegar amb unes cassoles de la parada de terrissa, i l’home em va atracallar d’una manera que no vaig saber què contestar-li. De poc va anar que no acabo havent-li de comprar la ditxosa cassola!”