ALLÒ QUE EN DIEM ARRELAMENT

Aquests dies he estat rumiant al voltant del fenomen Lamine Yamal, sobretot perquè amb aquesta murga del mundial me’l feien present cada dos per tres.
Oi que no l’hem vist mai amb una senyera? Oi que no l’hem sentit mai manifestar-se com a català? En canvi, no para de parlar de Rocafonda (el seu barri), com si aquest fos tot el seu món personal.
I no li falta raó, perquè aquesta generació de fills d’immigrants s’han fet seu l’entorn més proper per impossibilitat de ser acceptats als espais generals de la ciutadania de tota la vida. I si no hi posem remei (ves a saber si no hem fet tard, com sempre), podem perdre una oportunitat de fer-los estimar, i per tant defensar la nostra cultura, la nostra nació.
No sé què cal fer, perquè deu resultar molt complex, però em sembla que ja triguem.
Ah, per cert, el nostre Lamine Yamal parla un català força correcte, un fet que un tal Messi no va aconseguir amb més de dues dècades vivint a casa nostra, potser per allò que els hispanoamericans que aterren al nostre país consideren que a la “madre patria” amb la llengua castellana ja van més que sobrats.

REALITAT MULTINACIONAL

Puc subscriure sense dubtar l’afirmació “la roja me la trae floja”, però malgrat tot i potser també perquè no tenia altra alternativa per omplir el meu temps d’ahir al vespre, vaig empassar-me tot el partit de la final. Reconec que la polèmica desfermada al voltant dels indepes que volien que guanyés Argentina va aportar-me el punt de morbositat que em devia caldre per suportar estoicament un partit en què n’hi havia uns que vestien samarreta vermella i estaven disposats a jugar a futbol, i uns altres vestits amb tela de matalàs que es dedicaven a destruir tot el que trobaven, incapaços de trenar cap jugada mig intel·ligent.

Haig de reconèixer que vaig estar content quan en Ferran Torres va marcar el gol que sentenciava la final i em va fer vergonya el mal perdre dels argentins, una realitat que atesa la ràbia amb què cantaven l’himne del seu país no hauria d’estranyar a ningú. També em va provocar autèntic fastig l’actitud de l’imbècil prepotent que presideix el país amfitrió amb la seva astracanada de voler sortir a la foto dels guanyadors.

Però em quedo amb una imatge que m’agradaria comentar. Cap dels jugadors de la selecció estatal que lluïen una bandera durant la celebració no duia l’estanquera dels collons. Vaig poder veure la senyera, la senyera valenciana, l’andalusa, l’extremenya, la gallega, la canària... (hi vaig trobar a faltar la “ikurrinya”). És probable que el fet que a la selecció no hi hagués cap jugador del Madrid hi hagi tingut alguna cosa a veure (en Cucurella no compta, eh!). Mentrestant els responsables de la selecció seguien repetint el “mantra” que més s’ha escoltat durant aquest estiu: “Juntos somos invencibles.”

Em pregunto la impressió que aquesta realitat multinacional devia causar al Borbó i a tots els espanyolistes dretans, ultradretans, esquerranosos i sociates que van haver de contemplar una realitat que s’entesten a negar.

La nota negativa de la nit la va posar una minicaravana de ximples que van passar pel carrer de casa fent sonar els clàxons i fent voleiar les estanqueres que cap dels protagonistes havia volgut fer seva.

DADES METEOROLÒGIQUES DE VIC

El gràfic expressa la comparativa de les temperatures mitjanes dels mesos de juny des del 2001 fins avui.
Veureu que la mitjana de juny d'aquest any coincideix pràcticament amb la mitjana global de tot el període.
El juny més càlid va ser l'any passat, amb una temperatura mitjana de 26,7ºC.
El juny més fresquet l'hem d'anar a buscar al 2004, amb una mitjana de 21,1ºC
La línia de tendència (en vermell) indica un increment de 0,5ºC durant aquest quart de segle.

REFLEXIONS D'UN JUBILAT

A veure si endevineu què tenen en comú els següents personatges: Patricia Conde, Kiko Matamoros, Isabel Pantoja, Bertín Osborne, Paz Vega, Joan Gaspart, José Enríquez Negreira, Francisco Roig, José Luis Moreno...
Doncs que tenen un deute amb hisenda que en el millor dels casos ultrapassa el mig milió d'euros!
Aquests personatges continuen fent vida normal i fins i tot apareixen als mitjans de comunicació sense que a cap d'ells li caigui la cara a terra.
Mentrestant, jo he hagut de destinar la paga extra de la pensió d'aquest juny a pagar a Hisenda, altrament m'haurien embargat el poc que tinc de propietat. Si a això hi sumem que m'han confirmat una pensió de viduïtat de 7,52€ a la qual hi aplicaran una retenció del 23% d'IRPF em sembla que ja només em queda aplaudir-los fervorosament.
A qui li senti dir que "Hacienda somos todos" que sàpiga que perilla la seva vida. El mateix per als qui gosin afirmar que "todos somos iguales ante la ley". Tinc un bat de bèisbol a punt darrera la porta. Ho sento, però m'han fet tornar violent.

TOT L'ENYOR DE DEMÀ (prenent mots de Joan Salvat-Papasseit)

 

FENT COMPANYIA A LA DOLO

 

REFLEXIONS DE JUBILAT (La vaga eterna)

Ja fa massa dies que em mossego la llengua i ara resulta que ja començo a considerar que estic fabricant una nova pedra al fetge, per tant i abans que la cosa no vagi a pitjor, he decidit abocar quatre pensaments que m'alleujaran l'esperit cada vegada més malmès.

Que la senyora Segura d'USTEC no ha estat mai sant de la meva devoció és cosa prou coneguda perquè no m'he estalviat mai de significar-ho, però aquesta darrera astracanada del referèndum, que l'ha deixada en pilotes i de passada ha menystingut el moviment sindical i llençat una pedra a la teulada de l'escola pública, em sembla que resulta definitiu per demanar-li que plegui si té cinc cèntims d'amor propi i sentit comú. I que ho faci abans de demanar la dimissió de la consellera d'Educació.
Si com a representant sindical arribes a signar un acord que, tot i no resoldre de forma general, global i definitiva els greus problemes de l'escola pública d'aquest país, incorpora bona part de les demandes dels teus afiliats, és un bon camí d'entesa i de solució del conflicte que amenaça amb enquistar-se, assumeixes la teva responsabilitat (per això cobres i no deu pas ser a precari) ho defenses davant dels qui representes i rebats els arguments dels partidaris de rebutjar-lo.
Ben al contrari, al cap de pocs dies i davant el resultat d'una consulta que mai no s'havia d'haver convocat, et desdius del que vas signar i proposes tornar a començar des de zero.
I què et pensaves que farien els docents? Cadascú deu haver votat des de la consciència de la seva personal i particular problemàtica: un que té tres alumnes de comportamernt disruptiu a l'aula, un altre que en té 27 i passa de la ràtio establerta, un altre que fa dies que està fregint alumnes mentre els explica com han d'accentuar, l'altre que plora cada dia que es veu incapaç de fer parlar en català els qui té a classe, l'altre que només disposa de 3 hores de vetlladora per atendre un alumne amb necessitats especials, un altre que...
Quan un s'ha omplert la boca, com han fet els representants sindicals en aquest conflicte, amb demandes de màxims i sense atendre cap sol·licitud de possibilisme, cal imaginar que qualsevol acord que no contempli totes les demandes serà una rendició.
I apa, ja teniu el conflicte enverinat. A veure com aconseguiu recuperar una certa unitat sindical, perquè ara mateix hi teniu un desgavell considerable.
I a tot això, els més perjudicats són els alumnes i les seves famílies, que sembla que no hi tinguin cap mena de veu en aquest conflicte. 

EL PARC DE PEDRA TOSCA

 A tocar d'Olot i a quatre trets de pedra de casa, hi ha un indret amb un encant especial. Ara feia temps que no hi anava, i avui hi he tret el nas amb la intenció de practicar una mica la fotografia per mantenir fresques les nocions bàsiques que vaig aprendre al curs que vaig fer el mes de març. He vist que encara recordo unes quantes coses. Serà qüestió de mantenir-les vives perquè no caiguin en l'oblit. 

ESCRIURE TEATRE

 Aquest matí he acabat el curs  "Escriure teatre" a la Sala Beckett. El curs anava a càrrec d'en Josep Maria Miró, que  coneixia per algunes de les seves obres: "El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc", "El principi d'Arquimedes", "La majordoma". 

Haig de dir que sis dies seguits a raó de quatre hores cada dia m'espantava una mica i temia que se'm faria feixuc. Ben al contrari. Acabo amb la sensació que durant aquesta setmana he après més de teatre de tot el que portava a la motxilla com a bagatge. 

Tinc la sensació que se m'ha fet curt, que podria haver durat un mes sencer i cada dia hauria tornat a casa amb la consciència d'haver descobert o après unes quantes coses noves. 

És un regal poder participar en un curs d'aquesta mena a càrrec d'una persona excepcional, tan per la seva condició de dramaturg, com pel que fa a la seva capacitat didàctica. I poder compartir aquesta experiència amb un gurp de 12 persones tan diverses com les que ens hem aplegat al seu voltant, un plaer. 

A més, haig de reconèixer que per a mi ha tingut també una funció terapèutica evident i m'ha servit per carregar piles i reprendre l'escriptura de ficció, que amb tot el que he passat em resultava molt feixuc. 

Mil gràcies a en Josep Maria Miró i als onze companys i companyes d'aquesta singladura. 

  

AGRAÏMENT A LA "NOSTRA" ESCOLA

Coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, l'Escola Vedruna de Tona, la "nostra" escola de tota la vida, ha volgut retre aquest homenatge a la Dolo. Podeu comptar que, si ella hagués pogut, els ho hauria prohibit, poc amant d'honors i reconeixements, però estic plenament convençut que des d'on sigui en aquests moments s'ho mira amb un somriure murri dibuixat a la cara i agraint aquest gest tan emotiu. 

Fa poc més d'un mes que ens va deixar i durant aquest temps he rebut tantes mostres de suport i tants mots especialment sentits per referir-se a la persona amb qui ho he compartit tot durant més de tres dècades, que us haig de confessar que em sento un privilegiat d'haver pogut estimar profundament i haver-me sentit estimat per una persona com ella. 

Aquest matí m'he acostat fins a Ciuret a xerrar una estona amb ella. Ha estat més aviat un monòleg, però m'he sentit obligat a explicar-li el que han perpetrat aquesta colla d'exagerats que volten per l'escola, perquè segur que no disposa d'accés a les xarxes socials i no volia que s'ho perdés. 

Gràcies, Escola Vedruna Tona, en nom de la Dolo i de tota la família! 
 

ELS "ÀNGELS" DE LA DOLO

Ja fa més de tres setmanes que vaig haver de fer front a la situació més dolorosa que he viscut i viuré la resta de la meva vida. Perdre la persona que ha estat tot el meu món durant més de tres dècades et deixa poc menys que estabornit i sembla que només el pas del temps pot arribar a retornar l'estabilitat emocional que encara en aquests moments em fa aigües uns quants cops al llarg del dia.
Però ara penso que he començat a recuperar la serenitat i l'objectivitat que els primers dies havien fugit i llavors de la meva lletra només n'haurien sortit salvatjades de les quals m'hagués penedit al cap d'un temps. Per tant puc començar a parlar de tot plegat de forma més tranquil·la.
Durant el temps que va durar el seu calvari, la Dolo va tenir l'enorme sort de ser atesa per un munt de persones (recepcionistes, personal de neteja, administratius, treballadores socials, psicòloga, infermeres, auxiliars, "camillers", metges i metgesses) que la van tractar amb professionalitat, empatia, cura, tendresa i fins i tot amor. Havent viscut durant tants dies la tasca de tots aquests professionals de ben a prop, no puc deixar de pensar que la seva feina no estaria pagada ni amb tot l'or del món.
Seria una casualitat massa excepcional que hagués coincidit justament amb les persones amb més capacitat d'empatia de tot el col·lectiu sanitari, per tant generalitzo el meu agraïment a tots treballadors del CAP de Vic-Nord, de l'Hospital Universitari de Vic, de la Clínica de Vic, de la secció de l'Hospital Clínic de Granollers i de l'Hospital Clínic de Barcelona.
La Dolo els considerava els seus "àngels" (segons ella, persones amables i generoses que vetllen en tot moment per la gent que els envolta) i van tenir cura d'ella fins al seu darrer sospir.
De vegades penso que no som prou conscients de l'enorme sort que tenim de poder gaudir d'aquest servei de salut que darrerament només rep crítiques. Penseu només que l'empatia que nosaltres els demanem (de vegades exigim) vindria rodada si fossim nosaltres els primers en posar-nos al seu lloc. Durant aquests dies he pogut escoltar un metge confessant-me que si tornava a patir una guàrdia com la que acabava en aquells moments es plantejaria canviar de feina, i una infermera que mentre atenia la Dolo a urgències ens deia que "només tenia ganes de plorar".
Una enorme abraçada d'agraïment a tots els que cada dia us poseu la bata blanca i us convertiu en els nostres "àngels".

LES ALARMES AL MÒBIL

Després d'un període una mica complicat que m'ha buidat l'esperit, reprenc les meves

REFLEXIONS DE JUBILAT

Quan ahir, caminant pel carrer Verdaguer vaig rebre el missatge d'alerta pel temporal de vent que patiríem avui, vaig dibuixar un mig somriure i fins i tot vaig considerar si atesa la meva condició senil no seria millor ajornar totes les activitats previstes per aquest esplèndid dia esventat que el febrer ens ha regalat.
Els auguris advertien de situacions apocalíptiques i els governants s'havien afanyat a minimitzar riscos (Quant de mal ha fet la mala gestió de la DANA de València!) tancant escoles, instituts, universitats, restringint activitats sanitàries, aconsellant el teletreball...
Quan aquest matí, pels volts de les 9 he sortit de casa decidit a mantenir el meu programa d'activitats, els carrers estaven buits i un vent fresquet m'ha acompanyat durant tots els trajectes que havia de realitzar. Res més lluny del que vaticinaven els oracles protectors.
Ja ho sé que cap allà baix on viu la major part de gent del país ha fet alguna destrossa, però creieu que calia tancar les escoles de l'Empordà, una comarca avesada a embats de la tramuntana almenys dues vegades cada mes?
Voleu dir que no podien haver afinat una mica més a l'hora d'establir mesures preventives?