REFLEXIONS DE JUBILAT, 8

ADÉU AL MÓN DE PAGÈS

Aquests dos darrers dies he estat amb els nois i noies de 1r i 2n d’ESO de la meva escola de tota la vida (Escola Vedruna Tona) al Museu del Blat del Colomer. Han recuperat el treball de síntesi que feien a final de curs i l’han reconvertit en un projecte que abasta diferents àrees d’aprenentatge. “Del conreu del blat a l’elaboració del pa” és un dels treballs que recordo més agradablement de tot el que vam arribar a crear durant els quaranta anys llargs que hi vaig fer de mestre.
Tornar a explicar coses a nois i noies d’aquesta edat ha estat un plaer i val a dir que tot allò que bonament els he pogut transmetre ho han escoltat atentament i n’han pres nota per a elaborar el seu treball. Durant dos dies m’he tornat a sentir mestre i també m’he adonat que les meves cordes vocals ja no estan avesades a parlar tanta estona, perquè n’han sortit una mica malmeses.
Abans de començar la visita, a cada grup d’una vintena de joves els he fet les mateixes tres preguntes:
Quants de vosaltres viviu a pagès? I només s’han aixecat dues o tres mans.
Quants de vosaltres teniu el pare o la mare que ha viscut a pagès? I les mans ratllaven la mitja dotzena.
Quants de vosaltres teniu constància que els vostres avis o àvies havien viscut a pagès? I només han quedat una o dues mans sense aixecar.
En només tres generacions, hem passat de ser una societat rural a ser una societat eminentment urbana. Aquests dies els nois i noies de Tona han tingut l’oportunitat de recuperar una mica de la cultura pagesa que es troba en les nostres arrels i que no hauríem de permetre que desaparegués.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 6

PENSIONS VITALÍCIES

Els expresidents del Parlament de Catalunya gaudeixen d’una pensió vitalícia d’uns 100.000€ anuals. A més a més, durant la legislatura posterior al seu mandat cobren el 80% del sou durant quatre anys, compensació a què s’han acollit tots menys en Roger Torrent perquè ja té sou de conseller. En cas de mort, les seves viudes seguiran cobrant de forma vitalícia un 50% d’aquest import, com és el cas d’en Joan Raventós.
Entenc que han tingut un càrrec de responsabilitat i que el país els ho ha de reconèixer d’alguna manera, però voleu dir que amb aquest reconeixement econòmic no s’han passat unes quantes estacions?
En un país on la pensió màxima actual està fixada al voltant dels 3.000€ mensuals (40.000€ anuals), hagis cotitzat el que hagis cotitzat durant la teva vida laboral, trobo un despropòsit les quantitats de què estem parlant. Si ens referim a les pensions mitjanes dels jubilats del nostre país, que en aquest moment es troben en 1.282€, la comparació resulta escandalosa. Si considerem que hi ha molt jubilats que han de tirar endavant amb pensions d’uns 700€, les pensions vitalícies de tota aquesta colla les considero immorals.
A veure si resulta que la segona institució més sagrada del nostre país s’ha convertit en una mena de cova de lladres de guant blanc! Ja seria hora que comencéssim a fer endreça! Llàstima que qui ho proposi siguin els “sociates” i no ho facin per convicció ètica, sinó per interessos electorals de partit!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 5

PARLANT DE JUBILATS

Es veu que una tal Imma Folchi, exsecretària general del Parlament de Catalunya, per tant una d’aquestes funcionàries d’alt rang els privilegis de les quals són inenarrables, s’ha estat durant els darrers quatre anys de la seva vida laboral (per dir-ne d’alguna manera) sense trepitjar el Parlament i cobrant 15.000€ mensuals. Per tant, si feu càlculs us adonareu que durant aquest període s’ha embutxacat una xifra escandalosa propera als 900.000€ sense fotre res. A més, com a premi de jubilació, se li ha pagat la xifra de 100.000€ perquè pogués pagar els rebuts del gas i el llum sense problemes.
Si es tractés d’una persona al servei d’una entitat o empresa privada, no hi tindria res a dir, més enllà de considerar-ho una immoralitat, però tractant-se de diners públics, d’aquells que sempre resulta que n’hi ha pocs per poder fer front a les necessitats i urgències socials, la cosa no té nom. Què podem fer davant d’aquests delictes que mai no podran ser perseguits perquè els emparen els reglaments aprovats pels nostres representants polítics? Potser canviar de representants polítics...
Un altre dia parlaré de les pensions vitalícies dels expresidents del Parlament per comparar-les amb les pensions mínimes amb què es veuen obligades a viure tantes persones de la meva condició.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 4

TU JA M’ENTENS

Fa un parell de setmanes que ronden pel centre comercial lluint el seu clatell rapat i la tofa de cabells bruns amb pinta d’escarola al cim d’uns caps amb poc cervell. Són cinc vailets que cap d’ells no passa dels setze anys i duen escrit a la cara la seva condició de futura carn de presidi. El “segurata” els té ullats, però com que de moment es limiten a fer el dropo i no molesten ningú, no els ha hagut d’advertir.
Avui, però, finalment han aconseguit localitzar una presa fàcil: una noieta que deambula sola per les galeries mirant aparadors de botigues de roba. Han esperat que durant el seu trajecte passés a prop del passadís que duu als lavabos i l’han escomesa. Envoltada de cinc energúmens que li passen un pam, la noia s’ha espantat i ha provat de cridar, però un d’ells, el més alt, li ha tapat la boca i li ha acostat una punta de navalla al coll advertint-li que més val que faci el que li diuen si no vol prendre mal.
Mentre un dels delinqüents es queda a la porta dels lavabos d’homes per garantir que no entri ningú, els altres quatre hi introdueixen la noieta. Estalvio descriure el que hi succeeix perquè el sol fet d’imaginar-ho em provoca el vòmit. Podeu suposar que mentre tres d’ells posen en pràctica les imatges del darrer “porno” que deuen haver visionat, el darrer grava amb el mòbil unes imatges que compartiran amb el seu cercle de contactes.
Al cap d’uns minuts surten dels lavabos amb posat de qui no ha trencat cap plat, tot i que un d’ells encara s'està cordant la bragueta dels pantalons. Segons després, surt la noieta desencaixada, tentinejant, amb dificultat per tenir-se dreta. S’apropa fins el “segurata” que passeja a la punta del passadís i intenta explicar-li el que li acaba de passar, però només obté per resposta: “No me lies i tira para tu casa.”
Què hem fet malament perquè a la nostra societat puguin passar coses d’aquesta mena? L’altre dia vaig parlar amb un amic mosso d’esquadra que em vaig trobar a l’entrada dels jutjats on havien conduït un grup de presumptes delinqüents per fer una roda de reconeixement. El que vam comentar queda entre nosaltres, perquè no seria políticament correcte. I no afegeixo res més perquè, com en el temps de la dictadura, “tu ja m’entens” que deia en Raimon.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 2

FER-HO A L’INREVÉS

Massa temps per pensar acostuma a afavorir aquelles divagacions que s’esdevenen sense solta ni volta, a la impensada, les digressions mentals que et fan dubtar de la utilitat de la pròpia intel·ligència.
Ahir, sense anar més lluny, em trobava entrant al pis amb el cabàs de la compra ple de la verdura que un cop per setmana anem a proveir a la fruiteria del barri i mentre posava la clau al pany em vaig adonar que portava anys fent la mateixa operació i que tenia tots els moviments automatitzats, que ho hagués pogut fer a ulls clucs, per entendre’ns.
Llavors vaig pensar en la sensació que tindria entrar a casa de recules, una possibilitat que no se m’havia acudit mai. Vaig girar sobre els meus talons i vaig fer per manera que la primera cosa que traspassés el llindar de la porta fos el meu cul, no la panxa cada cop més prominent tal com tinc per costum.
I em vaig adonar que era com si digués adéu al món del defora en lloc de dir hola al petit món personal que em conec d’allò més bé i que tinc per molt i molt saludat. Vet aquí que des d’ahir he incorporat aquesta novetat a la meva vida i de moment n’estic prou content. Avui fins i tot he dit adéu al ficus que vam plantar en una torratxa al replà de l’escala i que és de les poques plantes agraïdes que conec perquè s’ha fet enorme.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 1

QÜESTIÓ DE TEMPS

La vida de jubilat d’entrada et porta a disposar de més hores vagaroses de les que et veus capaç d’omplir, però aquesta temença de seguida se’n va en orris en tractar-se d’una persona activa i, si ho demaneu a algú que gaudeixi d’aquesta condició, és fàcil que us diguin que no atrapen la feina i que se’n fan creus de com els fuig el temps sense adonar-se’n.
No és el meu cas, potser perquè la refotuda pandèmia va venir a estroncar un projecte d’activitats que relacionava amb aprenentatges que mai no havia arribat a fer per causa de la dedicació completa a l’ensenyament i l’escriptura, i al capdavall resulta que he après a agafar-me la vida amb el punt de pausa i contenció que mereix la meva condició física i mental.
Vet aquí doncs que disposo de temps suficient com per poder dedicar-me a allò que em plau sense haver de fer cap mena d’equilibris i reserves, però tinc la sensació que a mesura que afegeixo anys a la meva vida, i que en siguin molts, el temps va variant les seves característiques i no té la mateixa capacitat que abans. Dit d’una altra manera, els dies em passen volant i les setmanes i els mesos cauen un darrere l’altre de forma inexorable, però a la meva manera de veure ho fan a una velocitat cada vegada més rabent.
O sigui, que veig passar la vida cada vegada més de pressa i em comença a fer una certa basarda que això no tingui aturador. A veure si al final resulta que tot plegat queda en un llampec instantani!

FRASES FETES (50)

(La darrera d'aquesta sèrie)

TREURE ELS DRAPS BRUTS / no haver trencat mai un plat

Mentre m’anava empassant el reportatge que TV3 va emetre per recordar-nos el passat esclavista d’alguns membres notables de la societat catalana, gràcies als quals lluïm un envejable patrimoni modernista, m’anava envaint un profund sentiment de vergonya, malgrat que essent d’origen humil i de pagès és altament improbable que cap dels meus avantpassats tingués res a veure amb aquesta barbàrie que vam seguir practicant quan s’havia abolit arreu. Ni el fet de trobar-hi els cognoms Vidal Quadras no va aconseguir apaivagar gens aquest sentiment.
I vaig pensar que no s’hi val a blasmar els espanyols com a genocides, i recordar-ho sobretot cada 12 d’octubre, fent com si nosaltres fóssim els pobres dissortats que sempre han llepat i que no han trencat cap plat. En tot cas, sí que cal reconèixer que els països que disposen d’estat han tingut sempre més possibilitats d’amagar la merda sota l’estora, i aquest no és precisament el nostre cas, però que et treguin els draps bruts serveix si més no com a lliçó d’humilitat.

FRASES FETES (49)

TENIR MOLTES PENQUES / tenir la santa barra / ja s’ho faran

El senyor Antonio Garamendi Lekanda, esplèndid president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) té la santa barra de defensar la seva millora salarial que ara s’enfila fins a 400.000€ anuals mentre s’oposava a l’increment de salari mínim de 40€ que proposava el govern de l’estat.
Essent una entitat privada, hom podria pensar que ja s’ho faran, però d’entrada em sembla un desvergonyiment i una manca de sensibilitat cap a la classe treballadora, de la mateixa manera que trobo immorals els sous dels membres de consells d’administració i consellers delegats d’entitats financeres, elèctriques i gasístiques que estan tots per sobre del milió d’euros (el de Caixabank va cobrar 4.000.000€!).
Però el senyor de qui parlem va fer  servir per defensar-se un argument que demostra que té moltes penques i cap mena de valor ètic. Va comparar la seva situació amb la de la noia que han violat i li recorden que portava una minifaldilla massa curta.

Mentre als llocs de responsabilitat d’aquesta societat hi hagi personatges amb aquesta capacitat de raonament, ho tenim realment fotut.

FRASES FETES (48)

EMBOLICAR LA TROCA / qui no té feina el gat pentina / no tenir paraules

Tot el tema LGTBIQ+ (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals, queer i altres que encara no s’han descobert a si mateixos) ja de per si mereix un estudi detallat i potser em convindria fer un curs de comprensió de qüestions de gènere i orientació sexual amb l’afegit de prevenció de riscos fòbics. Penso que hauria de ser del mateix tipus que es fan per a manipuladors d’aliments i prevenció de riscos laborals. Altrament, si tracto el tema, segur que hi fico la pota fins a genoll i acabo tractat de masclista i LGTBIQ+fòbic. Per tant no entraré en raonaments sobre aquesta qüestió i em limitaré a dir que sóc força carcamal, com correspon a la meva edat, i em sorprèn tanta varietat de consideracions, sentiments i orientacions de gènere i sexuals, però les respecto totes aplicant la simple fórmula que tothom té dret a la pròpia identitat, sense cap mena d’excepció.
Però el que m’ha sorprès, i que m’ha fet pensar que hi ha gent amb poca feina que es dediquen a pentinar el gat i embolicar la troca, és el canvi de terminologia que s’ha aplicat al Codi Civil per referir-se a qüestions de paternitat i filiació. Resulta que dues paraules tan maques, significatives i estimades com són “pare” i “mare” ja no defineixen el seu concepte i han d’anar amb l’afegitó: progenitor gestant i progenitor no gestant. No tinc paraules! Com més hi penso més estúpida trobo aquesta terminologia.
Tants problemes per acceptar que les referències nominals masculines són genèriques i per tant inclusives dels dos gèneres, i el problema es pretén resoldre esmentant els dos termes i fent frases cada vegada més llargues i carregoses perquè els queer tampoc no ho accepten i s’ha d’inventar un mot amb una flexió que contradiu tota la morfologia de la nostra llengua, i ara resulta que troben normal l’expressió “mare o progenitor gestant”?
Han pensat en la terminologia que caldrà aplicar en el cas dels pares adoptius? Perquè resulta que no són ni progenitors ni cap dels dos ha gestat el fill en qüestió. Penseu en l’enorme varietat de famílies que existeix i us adonareu de les dificultats de referir-se a una mare soltera que ha decidit adoptar un fill, per exemple.
Insisteixo, són ganes d’embolicar la troca. Hi ha fills que tenen pare i mare, d’altres que tenen dos pares, d’altres que tenen dues mares, hi ha pares i mares sols que exerceixen la paternitat sobre un fill parit o adoptat, i no veig que sigui difícil d’entendre i d’acceptar. I ja sé que en aquest paràgraf només m’ha sortit el terme masculí “fill” i “fills”, però quan he intentat afegir-hi el femení perquè ara s’imposa aquesta moda m’ha sortit massa complicat. I jo ja tinc una sintaxi prou complexa.

FRASES FETES (47)

VEURE’S VENIR / ser de traca i mocador / dir amb la boca petita / ficar el dit a l’ull

Que “Alcarràs” no obtindria cap significació important als Goya era una cosa que ja es veia venir. Però que la guanyadora del certamen de Berlín, el premi a la millor direcció als Feroz, i la pel·lícula representant del cinema espanyol als Òscar no hagi obtingut cap reconeixement és de traca i mocador.
Busqueu-hi les excuses que vulgueu: que la pel·lícula ja portava un any de recorregut als cinemes, que aquest any l’elenc que s’hi presentava era excepcional, que el sistema de votacions que només coneix el notari que certifica afavoreix que passin aquestes coses, que l’acadèmia té membres vitalicis que són una colla de carques, etc.
Però n’hi ha dues que planen per damunt de tot aquest reguitzell i que es diuen amb la boca petita. La primera és que als professionals del cinema (actors sobretot) d’aquest país els va caure com una coça als collons que els actors protagonistes de la pel·lícula no fossin professionals. L’altra, i aquesta la considero la més important, és que la producció era catalana i que estava rodada íntegrament en català.
La indústria espanyola del cinema, centralitzada a Madrid, no veu amb bons ulls la revifalla del cinema català d’aquests darrers anys. I tant li fa que es creïn obres que tot i el baix pressupost aconsegueixen resultats increïbles, tant artístics com econòmics. No perden cap ocasió per ficar-nos el dit a l’ull.

FRASES FETES (46)

HAVER-HI DOBLE VARA DE MESURAR

No entrarem a discutir la conveniència o la qualitat artística de l’espot publicitari que la Comunidad de Madrid va perpetrar per promocionar-se turísticament. El fet de triar Mario Vaquerizo com a cambrer ja diu força coses sobre l’invent en qüestió.
El que resulta interessant és la despesa que li va suposar a les arques de “España dentro de España” en paraules de la IDA que, tot i no ser desmesurada, es va fraccionar en quatre contractes diferents que no superessin els 15.000€ per estalviar-se de fer concurs públic. El primer contracte amb Mario Vaquerizo, que va cobrar el triple que l’actriu professional que interpretava una empresària. El segon en part a l’actriu en qüestió i la resta amb una empresa de la seva propietat. El tercer a una empresa que va fer el guió. El quart a l’empresa que va fer la realització. Casualment la tercera i quarta empreses són propietat del mateix personatge.
Per poc que conegueu el sistema de funcionament dels ajuntaments, convindreu amb mi que aquesta pràctica de fraccionar contractes està molt estesa. I vet aquí que em sembla recordar que aquest fet és el que ha portat la Laura Borràs, personatge que no em cau precisament gaire bé, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya després de ser cessada com a presidenta del Parlament.
Encara no me n’havia adonat, però deu ser que en aquest país hi ha doble vara de mesurar.

FRASES FETES (45)

AIXECAR LA CAMISA / anar amb el lliri a la mà / donar peixet

Si algú es pensava que traient el delicte de sedició del codi penal s’havia guanyat alguna batalla, ja ha pogut comprovar que naspis, que ens han tornat a aixecar la camisa.
Els jutges (per dir-ne d’alguna manera) del Tribunal Suprem s’han limitat a fer un tetris diferent amb les peces de les penes que quedaven de manera que el dibuix final segueix sent el mateix: una enorme botifarra als nassos dels pocs catalans que encara se suposa que anem amb el lliri a la mà.
I tots els partits espanyols han corregut a donar la seva opinió, ja us ho podeu imaginar, en el sentit que hi veuen refermat l’estat de dret, excepció feta dels sucursalistes del PSC que diuen que ells respecten sempre les decisions judicials i mai no les valoren.
I la cara que els ha quedat als d’ERC? Ara què farem per justificar el fet d’anar donant peixet als sociates que encara són més unionistes que els de dretes i ja no ho dissimulen?