dijous, 17 de juny de 2021

SOPAR AMB EL BORBÓ?

Diu en Carles Riera que no es pot ser independentista i seure a la mateixa taula que el rei. Discurs fàcil, proclama del tipus a què estem tan acostumats en boca dels de la seva organització política. És molt fàcil tenir escó i honoraris de diputat i limitar-se a emetre missatges contundents sense assumir cap responsabilitat de govern i, per tant, exercir la política, perquè estan instal·lats a la prepolítica.
Per fer política entenc que hom ha d’avenir-se a asseure’s a la mateixa taula que el diable, si cal. Fer política no és fer morros a qui no et cau bé o deixar-lo plantat en un exercici de falsa dignitat que no aporta res més que un gest de cara a la galeria. Fer política és empassar-te les ganes de fotre un mastegot a algú o escopir-li directament a les sabates i avenir-se a dir-li les coses clares, amb tota la fermesa i contundència que calgui, a la cara amb una taula pel mig o sense barrera.
Fer de president de la Generalitat vol dir fer política i seria bo que anessin endreçant les maneres de qui es va posar la soga al coll tot sol, potser perquè la feina de polític li anava gran.
Un president de la Generalitat havia d’assistir al sopar amb el Borbó dropo i estirat, i aprofitar per perforar-li els timpans amb un discurs independentista durant tot l’àpat, des dels entrants fins a les postres, brindar-hi amb cava català per la imminent arribada de la república i empassar-se les ganes d’abocar-li el cafè a la pulcra i emmidonada camisa que li hem pagat entre tots. I tot amb el millor dels somriures, per deixar clar que representa un país de gent educada, amb principis i valors que ell no arribarà mai a capir. 

dimecres, 16 de juny de 2021

XERRADA AMB ALUMNES DE 4t

La setmana passada vaig anar a parlar de "Verdeta volia volar" amb els alumnes de 4t de primària de l'Escola Vedruna de Tona, la meva escola de tota la vida. 

Feia prop de 2 anys que no em trobava davant d'una classe i vaig desvetllar un munt de records. No cal dir que la xerrada va ser un autèntic plaer. Poder compartir idees al voltant d'un llibre que vaig escriure fa més de deu anys és sensacional. Si hi afegeixes l'edat dels interlocutors, que són el paradigma de l'espontaneïtat, l'experiència sempre resulta engrescadora.  Llàstima de la mascareta! Com planyo els qui heu de fer de mestres amb aquest entrebanc davant dels llavis! 





diumenge, 13 de juny de 2021

XXXVII PREMI DE NARRATIVA CIUTAT DE MANLLEU

Ahir vaig assistir a l'acte de lliurament del XXXVII Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu. L'acte es va fer a la biblioteca i van determinar que el meu relat havia de considerar-se 1r Finalista i ser publicat en un llibre conjuntament amb el de la guanyadora i altres dos finalistes.
Podeu comptar que em va fer molta il·lusió perquè al final he aconseguit un reconeixement a Osona quan ja tenia clar que era ben cert allò que "ningú no és profeta a casa seva", després d'obtenir premis arreu dels Països Catalans i no aconseguir-ne cap a prop.
I em va fer encara més il·lusió perquè em va retornar a la meva infància i adolescència, quan de la biblioteca que regia la Ramona Claparols en treia els llibres que m'empassava llegint-los de vegades amb un lot tapat dins del llit perquè la mare em renyava si veia llum per sota la porta. Considerava que a partir de certa hora calia dormir, mentre jo seguia atret pel fil narratiu que no podia deixar.
Ja sé que la biblioteca actual és molt diferent de la de la meva infància, però es troba al mateix edifici.




 

dijous, 10 de juny de 2021

TANT SOROLL PER A NO RES?

Només el 5% dels alumnes que fan la selectivitat aquest any ha demanat de poder fer els exàmens en llengua castellana, uns 2.000. Exactament el mateix percentatge que els anys anteriors. Vista la realitat, el TSJC se l’hauria d’embeinar, fer un examen de consciència, entonar el “mea-culpa”, fer propòsit d’esmena per no tornar a fer el ridícul i enterrar la destral de guerra que empunyen contra la nostra llengua minoritzada. Jo també els posaria alguna penitència, tot i que això s’ho podrien estalviar.
Però vet aquí un titular del famós ABC, que ve mentint des de la Segona Guerra Mundial quan assegurava que Polònia havia atacat Alemanya: “Cataluña desatiende la justicia y señala los alumnos que se examinan en castellano”.
D’aquest titular se’n desprèn que els pobres minyons que van gosar demanar l’examen en la llengua dels colonitzadors van ser obligats a sortir davant de tota la classe, se’ls va ridiculitzar i fins i tot van rebre algun tomàquet d’algun capcalent que venia alliçonat des de casa, perquè és d’aquesta manera com aconseguim imposar el català sense respectar els drets fonamentals dels espanyols.
El titular faria gràcia si no fos que n’estem fins als pebrots de campanyes per crear conflictes lingüístics allà on sempre hi ha hagut pau, respecte i tolerància. Si ens posem al seu nivell, segur que crearem conflictes, però sortosament som pla més assenyats. 

dimecres, 9 de juny de 2021

FA ANYS QUE ES MIREN DE CUA D'ULL

Contemplo, impertèrrit i una mica contrariat, la pluja de desqualificacions, crítiques i despropòsits que des del sector independentista suposadament més radical (una consideració que caldria analitzar objectivament) s’està llançant contra el partit que encapçala l’actual Govern de la Generalitat.
De fet era previsible perquè els dos sectors (tot i que un ha experimentat diverses i sonades metamorfosis que potser encara no han acabat) es miren de cua d’ull i tenen deutes pendents d’ençà del primer tripartit, i mira que en fa d’anys, d’això!
A veure si ens aclarim una mica, perquè qui la diu més grossa no acostuma a tenir raó. Fa massa temps que rebem un bombardeig sistemàtic de missatges de fidelitat al mandat de l’1 d’octubre, compromisos determinants que són poc més que aigua, crides al diàleg, precs per a la necessària unió de tots els independentistes, i referències constants a un 52% volàtil que tothom sap que és irreal perquè no tenen en compte que el percentatge contempla els qui vam anar a votar, afegint-hi els vots del PdCat que van ser del tot inútils.
Si els que ara blasmen els d’ERC pel seu tarannà i propòsit haguessin fet els deures quan tocava i no haguessin partit peres amb el PdCAT no s’haurien perdut uns milers de vots que els haurien convertit en el partit més votat i ara no es dedicarien a tirar pedres a qui els ha passat al davant, en una clara mostra de mal perdre. I de passada haurien fet callar el del PSC, el nom del qual prefereixo no esmentar.
I cinc cèntims de respecte per l’Oriol Junqueras, que la seva condició de pres polític prou que els deu merèixer.

dimarts, 8 de juny de 2021

¡ÉRAMOS POCOS Y PARIÓ LA ABUELA!

Ja em perdonareu que faci ús d’aquesta dita en castellà, però tinc tres motius: no n’he trobada cap d’equivalent en la nostra llengua, sempre acabo mostrant un cert servilisme a l’educació que vaig rebre de petit en una llengua forana i sota la tutela de dues institucions religioses, i el tema que tractaré ho demana a crits.
Per poder tenir la col·lecció completa, només ens faltava una “Asamblea por una Escuela Bilingüe de Cataluña”, que deu tenir com a socis fundadors i membres actius els de sempre, els que apareixen en totes les organitzacions que tenen com a objectiu tocar els collons en qüestions de llengua. Però l’important és que n’hi hagi una més perquè si aconsegueixen multiplicar-les donarà la impressió que són un fotimer.
Van presentar  una demanda al TSJC per protegir els seus cadells a les PAU (la selectivitat de tota la vida), perquè no s’haguessin de significar havent de demanar les proves en castellà perquè, pobrets, llavors tota la resta de companys els assenyalarien amb el dit i ja sabem com va acabar la cosa en un institut de Sant Andreu de la Barca amb els fills dels Guàrdies Civils.
Es tracta d’una demanda estúpida perquè els seus drets lingüístics estaven perfectament garantits, però la qüestió és d’embolicar la troca en tot allò que es pugui perquè la premsa espanyolista ho pugui usar com a una arma més contra els totalitaristes catalans que no respectem la llengua castellana, que com tots sabeu a Catalunya està molt minoritzada i en perill d’extinció.
I el TSJC, que ja sabem de quin color és i quin peu calça, no se li acudeix res més que ordenar que cautelarment s’obligui a fer una cosa impossible: en cosa d’hores a les seus de les PAU hi ha d’haver el mateix nombre de còpies de les proves en català i en castellà. I aprofiten l’existència d’una tercera llengua oficial a casa nostra, l’aranès, per justificar el seu despropòsit.
O sigui que s’han de fer 39.000 fotocòpies de tots els exàmens en català, 39.000 en castellà i, suposo, 39.000 en aranès.
Algú d’aquests beneits, que porten toga i punyetes però això no els cura la beneiteria, ha fet un simple càlcul del que això representa econòmicament? Suposo que no, però si realment fan entrar el clau per la cabota i acaben aconseguint el seu propòsit, jo els ho faria pagar de la butxaca.
Sort que la nova consellera, la Gemma Geis, en un exercici de seny i sentit comú que l’honora, s’ha limitat a dir que no, que fins aquí podríem arribar. Però ja tenim un membre de l’actual govern apuntat a la llista dels possibles denunciats i jutjats per desobediència amb l’amenaça d’inhabilitació.
No paren, no paren... 

dissabte, 5 de juny de 2021

L'ÚS DEL CATALÀ

Irremeiablement, les coses “es” cauen, els iogurts “es” caduquen, tothom “té que” fer coses i no tenen “ningun” problema. Irremeiablement, han aconseguit exiliar els pronoms febles “en” i “hi”, i la locució “com que” que introduïa frases causals ha quedat reduïda al “com” perquè es veu que aquests elements sobraven en la cada vegada més lamentable sintaxi de la nostra llengua.
Si això només passés en converses col·loquials, encara tindria un passament, però quan ho sents en veus de presentadors, tertulians i comentaristes de ràdio i televisió passa a tenir una altra consideració, sobretot pel fet que aquests personatges acaben exercint de models en l’ús de la nostra llengua.
Em fa l’efecte que estem perdent la guerra per la conservació més o menys assenyada de la llengua catalana que a més a més pateix una davallada important en el seu ús quotidià. Fa només 10 anys, voltaves per Vic i les converses que senties eren gairebé de forma exclusiva en català, ara diria que això es dona en un 50%, un extrem que només passava a grans ciutats com Barcelona.
Què devem haver fet malament? Com pot ser que ens sorprengui sentir infants d’origen subsaharià o magribí parlant entre ells en un català d’Osona que enamora i a la vegada vegem com els adolescents passen al castellà tan bon punt n’hi hagi un que es comunica en aquest idioma?
Això no deu anar d’escoles ni de mitjans de comunicació. Deuen ser massa anys de tendència a parlar en castellà a tothom qui se’ns adreci en aquest idioma o a qualsevol que pel seu aspecte endevinem que deu ser forà, aplicant de manera malentesa una norma de cortesia o d’educació no escrita.
De jove (aviat farà 50 anys), tornant amb tren des de Barcelona, vaig estar xerrant amb una persona en castellà fins que entrant a Granollers ens vam adonar que tots dos érem catalans (vull dir que la nostra llengua habitual era el català). Aquell dia em vaig prometre a mi mateix que no tornaria a fer aquest ridícul mai més.
Però haig de reconèixer que, quan se m’adreça algú en castellà, sobretot si el seu aspecte m’informa que és d’arrels foranes, el cervell traeix la meva voluntat i acabo parlant-li en castellà.
Quin error, quin immens error! Sense adonar-nos-en estem qualificant la llengua catalana de segona categoria, que és el que passa a les aules de la universitat on, només que hi hagi un alumne que reclami la classe en castellà, s’abandona el català com a llengua vehicular sense que ningú protesti perquè, abans que res, hem de ser educats.
Potser seria hora que recuperéssim la categoria de “ser del morro fort”. 

divendres, 4 de juny de 2021

HI TORNEN

Tornar a veure tota aquesta colla de “hijos de papà que no han dado un palo al agua en toda su vida”, esquenadrets, tibats, fatxendes, recollint signatures (una activitat que fins fa poc era patrimoni dels qui no teníem cap mena de poder per provar de canviar alguna de les coses podrides d’aquesta societat) en contra de la concessió de l’indult a nou persones bones i justes tancades a la presó per defensar un dret fonamental de tot un país hauria de generar una onada d’indignació arreu de l’estat. Haurien de mobilitzar-se totes les esquerres (inclòs el PSOE que d’esquerra ja no n’hi queda ni el nom) per plantar cara a un despropòsit estúpid d’un inútil que es manté a la cúpula d’un partit corrupte fent veure que això de la corrupció no té res a veure amb ell malgrat haver obtingut títols sense haver trepitjat una aula.
Però no esperem cap mena de gest d’unes esquerres covardes que només pateixen per la pèrdua inevitable de vots davant el populisme de la dreta desfermada i cada vegada més descarada.
Ens queda l’esperança que la història, que tothom diu que es repeteix, s’acabi girant al nostre favor. Quan en Rajoy va muntar la campanya de recollida de firmes contra l’estatut, els independentistes es van multiplicar per quatre. Jo encara confio que ara torni a passar el mateix. Us imagineu que l’independentisme arribés a doblat el suport?
Il·lús, que ets un il·lús!

dimarts, 1 de juny de 2021

COHERÈNCIA

Que el senyor García Margallo, esplèndid ministre d’afers exteriors en temps del PP, tan potiner de mena com salvapàtries, havia demanat favors per frenar l’independentisme a diversos països era una cosa reconeguda per ell mateix. I ara hi ha algú que vol començar a cobrar per aquests favors.
Com se li pot acudir demanar favors al veïns del Sud, un país que és una monarquia d’allò més corrupta encara que el seu rei sigui molt amic, gairebé germà, del que fa veure que regna des de la Zarzuela? Com es pot tractar amb aquesta mena de personal pensant que no se’n sortirà esquitxat?
Van trigar poc a muntar el pollastre obrint fronteres, recurs reincident i fàcil d’usar, quan es van assabentar que per qüestions humanitàries el líder del Front Polisario es trobava ingressat en una clínica de l’estat. Ara reclamen, en un prodigi de coherència que els honora, que si ells van donar suport a la integritat del territori espanyol, s’avinguin a acceptar que el Sàhara pertany al Marroc i abandonin la idea d’un referèndum d’autodeterminació.
Visca la coherència per les dues parts! L’Estat Espanyol es nega a acordar un referèndum d’autodeterminació per a una zona del seu territori (Catalunya), mentre defensa el contrari per a un altre territori descolonitzat (Sàhara Occidental). El Marroc diu que defensa la integritat de l’Estat Espanyol mentre els reclama les ciutats de Ceuta i Melilla.
Pedro Sánchez ho té fàcil: si vol seguir defensant l’autodeterminació del poble sahrauí, només li cal acceptar la nostra i estarà carregat de raons per plantar cara als xantatgistes del país del sud.

divendres, 28 de maig de 2021

ENCARA MÉS SOBRE ELS INDULTS

Que els senyors Fernández Vara i Garcia-Page vomitin el seu anticatalanisme llançant exabruptes amb missatges contraris a qualsevol mesura de gràcia en favor dels presos polítics no ens hauria d’estranyar, al cap i a la fi no fan res més que anivellar la seva moralitat amb la seva capacitat política. Diria que els mou només la voluntat de seguir vivint folgadament a costa dels nostres impostos. Només hi he trobat a faltar l’andalusa Susana Díaz per completar el trio la-la-la.
Però que un senyor que cada dia que passa accentua més el seu aspecte porcí, i que es troba còmodament instal·lat en algun consell d’administració on va arribar usant portes giratòries quan de fet hauria d’haver-se podrit a la presó com a creador i ànima dels GAL complint condemna completa per terrorisme d’estat, gosi pontificar sobre la conveniència d’atorgar un indult als presos polítics depassa de llarg els límits del que la democràcia pot tolerar.
Que un personatge que va concedir l’indult al general Armada, colpista convicte i confés del 23F (aquest sí, Arrimadas, no els nostres presos polítics), gosi atribuir-se alguna autoritat moral per negar l’indult parcial a 9 persones que simplement van defensar la voluntat d’un poble, és d’un cinisme aclaparador.
Que el sant protector del pare de la Soraya Sáenz de Santamaria (collons, és que hi estan tots embolicats), que havia de “pringar” com en Vera i en Barrionuevo, ara es negui a concedir cap mesura de gràcia és deplorable.
Però anem a buscar-li la part positiva, perquè amb aquestes píndoles de vacuna que ens van administrant de record garantim que mai no oblidarem el que van fer: donar suport i coresponsabilitzar-se de l’aplicació del 155; celebrar les desorbitades condemnes als acusats en el judici del procés; negar la condició de presos polítics als tancats a la cangrí i la condició d’exiliats dels que van decidir fugir; negar-se a visitar els presos, una obra de misericòrdia que no els deu permetre la seva condició de no creients.
Sincerament, crec que convindria exigir-los que fessin examen de consciència, que mostressin penediment i que declaressin propòsit d’esmena abans que, com a damnificats per tot el merder, alguns accedeixin a asseure’s amb ells a negociar al voltant d’una taula.

dijous, 27 de maig de 2021

AIXÒ DELS INDULTS

No ens podien sorprendre. Pensar que qui els havia negat el tercer grau pogués arribar a fer un informe favorable al seu indult seria d’il·lusos. I ja ho sé que en som força, d’il·lusos, altrament no ens hauríem empassat mitges mentides i alguna mitja veritat que ens han acabat portant on som. Però de mica en mica ens anem fent grans i vull creure que ens costa més anar amb el lliri a la mà.
En això dels indults hi ha estratègia calculada, si no fos així ja faria temps que el govern central hauria tirat pel dret. Mentre es neguen ni tan sols a parlar d’amnistia amb l’excusa que no la permet la constitució, tot i que n’hi ha una en vigor des de l’inici de la democràcia, poden anar fent la puta i la ramoneta posant-se al costat de les dretes més repressores i centralistes, i llançant missatges de concòrdia renegant de revenges. Per cert, veure en Jordi Cuixart parlant amb l’Iceta em va remoure considerablement les tripes: jo en el seu lloc li hauria escopit a la cara, però en Jordi és tot un senyor.
Ara toca mullar-se, sociates, i ho teniu fotut després de les atzagaiades que en Marchena va deixar escrites!
Faran indults parcials i personalitzats intentant salvar els mobles del suport que necessiten d’ERC, mentre la turba nacionalista espanyola (que ja comença a vomitar) presenta un recurs i el Suprem torna a tombar la iniciativa del govern. Tenen mala peça al teler.
Vist el que és previsible, seria millor que passés com amb l’Arnaldo Otegi, que va sortir quan va haver complert la pena i després el tribunal d’Estrasburg va tombar-los el procés i la sentència. No va servir de res perquè és com si haguessin sentit ploure, però almenys no els deu res i no els ha hagut d’agrair cap gest. Ni es va veure obligat a acceptar un perdó per un delicte que no havia comès. 

dimecres, 26 de maig de 2021

OKUPACIONS

Ni 24 hores de tranquil·litat no li han concedit a en Pere Aragonès en l’exercici del càrrec acabat d’estrenar: ahir els socis d’investidura li van muntar un pollastre considerable en una desocupació on van intervenir els Mossos d’Esquadra complint una ordre judicial.
En tot això de les ocupacions hi ha molta retòrica interessada que s’escampa com una taca d’oli i acaba tenyint totes les accions dels okupes del mateix color i barrejant desnonaments que tenen un punt d’immoralitat (avis, persones amb discapacitats, famílies amb pocs recursos) i desocupacions d’espais i habitatges que han estat envaïts per persones que branden la bandera del dret a l’habitatge però que al seu darrere hi ha sempre un motiu econòmic. A qui no li agradaria disposar d’un pis sense pagar ni un euro?
La meva experiència amb okupes es limita al fet que al bloc de casa van okupar un pis espanyant la porta d’entrada al bloc, rebentant la porta dels comptadors de llum i canviant el pany del pis amb nocturnitat. Eren autèntics professionals: mentre un esperava a l’exterior, l’altre connectava el llum directament sense passar per comptador (protegit amb un gos que si més no intimidava i no convidava a recriminar-li res; (me’n faig creus de com el vaig foragitar del bloc sense contemplacions, perquè ara no sé si ho faria) i una dona s’estava al replà del pis pendent del mòbil, sistema de comunicació infal·lible per controlar la situació.
Al cap de dos dies tenien comptador d’aigua (em sembla sorprenent perquè diria que per aconseguir-lo cal presentar contracte de lloguer), van seguir connectats al gas sense que ningú els digués res. La senyora (no, no era d’aquí, però no vull que ningú em titlli de racista) va portar a viure amb ella un parell de menors i automàticament va passar a desplaçar-se coixejant de forma exageradament teatral (si la trobaves pel carrer caminava perfectament) dos elements importants perquè pogués al·legar vulnerabilitat.
El banc propietari del pis va acabar acceptant de pagar-li una quantitat considerable perquè desocupés l’habitatge, i el dia abans, amb l’ajuda d’un carretó, es va endur tots els electrodomèstics del pis que ara està amb la porta blindada i connectat a una alarma per estalviar cap altre disgust.
No vull entrar a considerar l’especulació dels fons voltor amb els lloguers d’habitatges, ni tampoc l’actuació d’energúmens d’empreses dedicades a desokupar per pebrots, però veure una autèntica batalla campal al carrer entre dues bandes que pretenien okupar el mateix pis ens hauria de dir que tenim un problema seriós i que no el resoldrem amb els missatges demagògics que fan arribar els activistes antidesnonament, per molta raó i certesa ètica que tinguin.
Ah!, per cert, el personatge que van treure de l’habitatge i que va donar la cara en el reportatge de televisió autoqualificant-se de vulnerable té d’aquest concepte el mateix que jo de frare caputxí.