QUATRE MOTS PER AL COMIAT DEL MEU CUNYAT, EN PERE DEL CASTELL

Estimat Pere,
La persona a qui pertocaria de dir-te quatre paraules en aquest comiat era la Dolo, amb qui teníeu un estret lligam, però se’n va anar massa d’hora i es veu que m’ha tocat prendre el seu relleu bo i sabent que amb prou feines tinc coneixement d’alguna de les anècdotes i dels fets que havíeu viscut i compartit. Segur que avui no s’estaria de recordar-te, per exemple, el dia que la portaves amb la moto des de Ciuret cap a Sant Quirze per agafar el tren i la vas estavellar a la cuneta, i el tip de riure que us havíeu fet tots dos perquè cap no havia pres mal. O vés a saber, potser et parlaria de quan, complint estrictament les ordres de la mare, ella us feia d’espelma mentre festejàveu amb la Montse.
Mentre escric aquestes ratlles, atès que porto un any força complicat a causa de comiats definitius, no puc deixar de tenir presents totes aquestes bones persones a qui darrerament he hagut de dir adéu a contracor. I és que per a mi, Pere, tu encarnaves el model de bona persona a què em refereixo. Pare bondadós, marit entranyable, treballador fins a l’esgotament, humil per definició, amable en el tracte, profundament lleial, absolutament fidel als amics i als compromisos, immensament generós, conversador afable, agraït fins al més mínim detall... Que senzill i acollidor seria el món si tothom hagués anat a pouar dels teus valors!
T’enyorarem, oi tant! Com ja t’enyoràvem aquests darrers temps quan el destí et va posar a prova privant-te de la conversa amb què havies omplert tantes estones de la teva vida.
Les teves petjades no s’esborraran de cap dels indrets on has deixat la teva empremta. No hi haurà bosc, prat, camí o corriol que no trobi a faltar el teu trepig. Aquest ha estat el teu món senzill, amable, autèntic, on la natura és vida i la calma un regal. Aprofitarem la teva lliçó de vida.
El repòs i la pau de què ja gaudeixes segur que et permetran vetllar per tots els qui ens quedem aquí baix. Ens cal algú ben situat a la dreta de qui tot ho pot perquè ens ajudi a superar els entrebancs i daltabaixos que dia rere dia guarniran la nostra vida. I com que estic segur que et trobaràs amb la Dolo, digue-li que me n’estic sortint, que no pateixi, que va assolir el seu propòsit de fer-me fort per aprendre a viure sense ella.
Gràcies per tot el que ens has donat, Pere. I gràcies per tot el que ens seguiràs donant des del lloc on et trobes.
T’estimem.

DARRERES DADES METEOROLÒGIQUES

Efectivament, aquest juliol ha sigut el més càlid d'aquest segle.

A més, convé recordar que a Vic portem 51 dies sense ni una gota de pluja.

ARTICLE A L'ESTRIP NÚM. 87 (Juliol de 2026)

 

FER TRAMPES AL SOLITARI

M’hauria de sentir estupefacte, però la veritat és que em supera la indignació. La Conselleria d’Educació ha aconseguit ultrapassar tots els límits de la ineptitud i mala fe que em podia imaginar.
Acaben de reconèixer que els han fet fora de les proves Pisa (l’únic referent més o menys fiable de què disposàvem per constatar els nivells d’aprenentatge dels alumnes del nostre país) perquè han arribat a excloure fins a un 23% d’alumnes (els de pitjors resultats) quan només estaven autoritzats a fer-ho en un 5% de casos (alumnes acabats d’arribar, alumnes amb necessitats educatives especials...)
A més a més, cal aplicar al delicte la condició de traïdoria, perquè ho sabien des del mes de març i no ho han fet públic fins que, amb totes les escoles tancades i el personal docent de vacances, l’impacte en aquest col·lectiu quedarà dissolt. Ja se sap que l’aigua salada del mar acaba diluint els problemes i les culpes durant el mes d’agost.
Alguna ment privilegiada de la Conselleria va determinar que la solució per fer desaparèixer el fracàs escolar era ben senzilla: només es presentaven els resultats de les proves dels millors alumnes i automàticament el nostre país escalaria una pila de posicions en el rànquing d’escoles de tot el món.
I ara què? Una comissió d’investigació? Per trobar un cap de turc en la figura d’un alt funcionari el nom del qual quedarà ocult i en tot cas gaudirà de la impunitat que li confereix la seva condició de propietari vitalici d’un lloc de treball.
I l’escola d’aquest país seguirà duent el carro pel pedregar...
“Vergonya, cavallers, vergonya!” en paraules de Jaume I.

HEM PERDUT UN ALTRE SAVI

Segur que m’heu sentit dir més d’una vegada que en aquest país ens falten savis i ens sobren saberuts. Doncs resulta que acabem de perdre un altre savi: en Josep Vallverdú.

Vaig tenir el goig i el privilegi de poder parlar llargament amb ell l’any 2007, amb motiu del lliurament del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa del jurat del qual en formava part juntament amb un altre il·lustre savi, en Sebastià Serrano.

Josep Vallverdú era un bon conversador que sabia escoltar, un bon escriptor i un bon comunicador. Els comentaris que em va fer de la meva novel·la “Aquell capvespre” els guardo a la memòria amb un respecte venerable. També vam comentar la tasca de membre d’un jurat i em va fer unes quantes reflexions i em va donar uns quants consells que he procurat aplicar en l’exercici de jurat dels certàmens literaris en què participo.

Ens vam tornar a trobar uns anys més tard a l’Espluga de Francolí, amb motiu del lliurament d’un dels Premis Baldiri Reixac als alumnes de la meva escola, i em va sorprendre molt gratament que se’n recordés de mi i de la meva novel·la.

Era, en definitiva, un mestre entranyable.

El guardaré sempre a la meva memòria i procuraré tenir ben presents els consells que em va regalar durant les nostres dues casuals trobades.

Reposa en pau, Josep, i gràcies per l’enorme llegat que ens deixes.  

ALLÒ QUE EN DIEM ARRELAMENT

Aquests dies he estat rumiant al voltant del fenomen Lamine Yamal, sobretot perquè amb aquesta murga del mundial me’l feien present cada dos per tres.
Oi que no l’hem vist mai amb una senyera? Oi que no l’hem sentit mai manifestar-se com a català? En canvi, no para de parlar de Rocafonda (el seu barri), com si aquest fos tot el seu món personal.
I no li falta raó, perquè aquesta generació de fills d’immigrants s’han fet seu l’entorn més proper per impossibilitat de ser acceptats als espais generals de la ciutadania de tota la vida. I si no hi posem remei (ves a saber si no hem fet tard, com sempre), podem perdre una oportunitat de fer-los estimar, i per tant defensar la nostra cultura, la nostra nació.
No sé què cal fer, perquè deu resultar molt complex, però em sembla que ja triguem.
Ah, per cert, el nostre Lamine Yamal parla un català força correcte, un fet que un tal Messi no va aconseguir amb més de dues dècades vivint a casa nostra, potser per allò que els hispanoamericans que aterren al nostre país consideren que a la “madre patria” amb la llengua castellana ja van més que sobrats.

REALITAT MULTINACIONAL

Puc subscriure sense dubtar l’afirmació “la roja me la trae floja”, però malgrat tot i potser també perquè no tenia altra alternativa per omplir el meu temps d’ahir al vespre, vaig empassar-me tot el partit de la final. Reconec que la polèmica desfermada al voltant dels indepes que volien que guanyés Argentina va aportar-me el punt de morbositat que em devia caldre per suportar estoicament un partit en què n’hi havia uns que vestien samarreta vermella i estaven disposats a jugar a futbol, i uns altres vestits amb tela de matalàs que es dedicaven a destruir tot el que trobaven, incapaços de trenar cap jugada mig intel·ligent.

Haig de reconèixer que vaig estar content quan en Ferran Torres va marcar el gol que sentenciava la final i em va fer vergonya el mal perdre dels argentins, una realitat que atesa la ràbia amb què cantaven l’himne del seu país no hauria d’estranyar a ningú. També em va provocar autèntic fastig l’actitud de l’imbècil prepotent que presideix el país amfitrió amb la seva astracanada de voler sortir a la foto dels guanyadors.

Però em quedo amb una imatge que m’agradaria comentar. Cap dels jugadors de la selecció estatal que lluïen una bandera durant la celebració no duia l’estanquera dels collons. Vaig poder veure la senyera, la senyera valenciana, l’andalusa, l’extremenya, la gallega, la canària... (hi vaig trobar a faltar la “ikurrinya”). És probable que el fet que a la selecció no hi hagués cap jugador del Madrid hi hagi tingut alguna cosa a veure (en Cucurella no compta, eh!). Mentrestant els responsables de la selecció seguien repetint el “mantra” que més s’ha escoltat durant aquest estiu: “Juntos somos invencibles.”

Em pregunto la impressió que aquesta realitat multinacional devia causar al Borbó i a tots els espanyolistes dretans, ultradretans, esquerranosos i sociates que van haver de contemplar una realitat que s’entesten a negar.

La nota negativa de la nit la va posar una minicaravana de ximples que van passar pel carrer de casa fent sonar els clàxons i fent voleiar les estanqueres que cap dels protagonistes havia volgut fer seva.

DADES METEOROLÒGIQUES DE VIC

El gràfic expressa la comparativa de les temperatures mitjanes dels mesos de juny des del 2001 fins avui.
Veureu que la mitjana de juny d'aquest any coincideix pràcticament amb la mitjana global de tot el període.
El juny més càlid va ser l'any passat, amb una temperatura mitjana de 26,7ºC.
El juny més fresquet l'hem d'anar a buscar al 2004, amb una mitjana de 21,1ºC
La línia de tendència (en vermell) indica un increment de 0,5ºC durant aquest quart de segle.

REFLEXIONS D'UN JUBILAT

A veure si endevineu què tenen en comú els següents personatges: Patricia Conde, Kiko Matamoros, Isabel Pantoja, Bertín Osborne, Paz Vega, Joan Gaspart, José Enríquez Negreira, Francisco Roig, José Luis Moreno...
Doncs que tenen un deute amb hisenda que en el millor dels casos ultrapassa el mig milió d'euros!
Aquests personatges continuen fent vida normal i fins i tot apareixen als mitjans de comunicació sense que a cap d'ells li caigui la cara a terra.
Mentrestant, jo he hagut de destinar la paga extra de la pensió d'aquest juny a pagar a Hisenda, altrament m'haurien embargat el poc que tinc de propietat. Si a això hi sumem que m'han confirmat una pensió de viduïtat de 7,52€ a la qual hi aplicaran una retenció del 23% d'IRPF em sembla que ja només em queda aplaudir-los fervorosament.
A qui li senti dir que "Hacienda somos todos" que sàpiga que perilla la seva vida. El mateix per als qui gosin afirmar que "todos somos iguales ante la ley". Tinc un bat de bèisbol a punt darrera la porta. Ho sento, però m'han fet tornar violent.

TOT L'ENYOR DE DEMÀ (prenent mots de Joan Salvat-Papasseit)

 

FENT COMPANYIA A LA DOLO

 

REFLEXIONS DE JUBILAT (La vaga eterna)

Ja fa massa dies que em mossego la llengua i ara resulta que ja començo a considerar que estic fabricant una nova pedra al fetge, per tant i abans que la cosa no vagi a pitjor, he decidit abocar quatre pensaments que m'alleujaran l'esperit cada vegada més malmès.

Que la senyora Segura d'USTEC no ha estat mai sant de la meva devoció és cosa prou coneguda perquè no m'he estalviat mai de significar-ho, però aquesta darrera astracanada del referèndum, que l'ha deixada en pilotes i de passada ha menystingut el moviment sindical i llençat una pedra a la teulada de l'escola pública, em sembla que resulta definitiu per demanar-li que plegui si té cinc cèntims d'amor propi i sentit comú. I que ho faci abans de demanar la dimissió de la consellera d'Educació.
Si com a representant sindical arribes a signar un acord que, tot i no resoldre de forma general, global i definitiva els greus problemes de l'escola pública d'aquest país, incorpora bona part de les demandes dels teus afiliats, és un bon camí d'entesa i de solució del conflicte que amenaça amb enquistar-se, assumeixes la teva responsabilitat (per això cobres i no deu pas ser a precari) ho defenses davant dels qui representes i rebats els arguments dels partidaris de rebutjar-lo.
Ben al contrari, al cap de pocs dies i davant el resultat d'una consulta que mai no s'havia d'haver convocat, et desdius del que vas signar i proposes tornar a començar des de zero.
I què et pensaves que farien els docents? Cadascú deu haver votat des de la consciència de la seva personal i particular problemàtica: un que té tres alumnes de comportamernt disruptiu a l'aula, un altre que en té 27 i passa de la ràtio establerta, un altre que fa dies que està fregint alumnes mentre els explica com han d'accentuar, l'altre que plora cada dia que es veu incapaç de fer parlar en català els qui té a classe, l'altre que només disposa de 3 hores de vetlladora per atendre un alumne amb necessitats especials, un altre que...
Quan un s'ha omplert la boca, com han fet els representants sindicals en aquest conflicte, amb demandes de màxims i sense atendre cap sol·licitud de possibilisme, cal imaginar que qualsevol acord que no contempli totes les demandes serà una rendició.
I apa, ja teniu el conflicte enverinat. A veure com aconseguiu recuperar una certa unitat sindical, perquè ara mateix hi teniu un desgavell considerable.
I a tot això, els més perjudicats són els alumnes i les seves famílies, que sembla que no hi tinguin cap mena de veu en aquest conflicte.