REFLEXIONS DE JUBILAT, 59

AIXÒ DE L’EXTREMA DRETA

Siguin identitaris d’aquí o ultranacionalistes espanyols, tenen la mateixa consideració de feixistes i, per tant, cal vacunar-se contra els efectes que la seva podrida dialèctica tenen sobre la democràcia que només usen instrumentalment malgrat que no hi creuen i la volen esborrar.
Hi han sigut sempre, amagats darrere sigles que els protegien i els mantenien camuflats, però s’han destapat i ara actuen amb un desvergonyiment preocupant i sense amagar la seva condició i les seves intencions. Sentir com cantaven a ple pulmó “¡Hemos pasao, hemos pasao!” la nit electoral, fent referencia al “¡No pasarán!” de la resistència madrilenya a l’exèrcit feixista en la Guerra Civil ens hauria de preocupar, i molt!
Han tret un fotimer de vots i tothom se n’estranya, però al cap i a la fi només s’han limitat a dir el que volien sentir els de les classes més benestants que no s’atreveixen a verbalitzar-ho i les persones de classe més humil, les més incultes i necessitades, fartes que el sistema polític no els escolti ni resolgui els seus problemes.
És molt curiosa aquesta pinça social que conflueix en unes sigles llatines (potser per fer creure que tenen una certa cultura). Tant de bo aquest moviment acabi autodestruint-se com ho han fet els de color taronja, però aquests energúmens són d’una altra espècie i han vingut per quedar-se, tal com indica el corrent europeu de molts països, fins i tot els nòrdics que semblaven d’allò més cultes i civilitzats.
Almenys procurem que no creixin en nombre, perquè els haurem d’acceptar com un mal inevitable.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 58

PER TREURE’S EL BARRET!

No només són bones i ho guanyen tot, són agradables de tracte, senzilles, parlen amb humilitat i transmeten valors com l’esforç i la constància.
A veure quin dia veurem algun dels que cobren milions cada temporada per fer el mateix que aquestes noies posant-se una samarreta de compromís amb alguna causa social. Segur que això els faria perdre diners d’algun patrocinador i no podrien arribar a final de mes, pobrets.
Quan sento parlar dels valors que transmeten aquesta colla de nois consentits, la majoria amb estudis primaris i capacitat discursiva de pena, que el millor que saben fer és fotre xuts a una pilota i escopir damunt la gespa, i s’embutxaquen milionades, ho trobo lamentable.
Veure l’Aitana Bonmatí que per celebrar una “Champions” es posa una samarreta de suport als refugiats m’omple de satisfacció. A veure si l’esport femení en general comença a donar lliçons de com s’han de transmetre els valors.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 57

ENCARA MÉS SOBRE LA COMPRENSIÓ LECTORA DE LA MAINADA

He llegit a l’Ara un article de l’Alba Castellví, exprofessora de didàctica de la literatura infantil i juvenil, que m’ha afegit mitja tona de preocupació al voltant de la feina dels mestres a l’escola pel que fa a encomanar el gust per la lectura i l’interès per la literatura.
No hi ha cap mestre que surti de la universitat sabent com ho ha de fer per ensenyar a llegir. Els futurs mestres de primària creuen que això ja ho fan a infantil, quan la majoria de nens i nenes de primer de primària o tenen moltes dificultats lectores o simplement no en saben gens. Els mestres d’educació infantil tampoc no ho veuen perquè se suposa que aquest contingut didàctic es deu donar als que cursen primària. Els uns pels altres, i la casa sense escombrar!
Quan l’Alba explica la seva experiència el primer dia de classe amb estudiants de tercer curs de mestre de primària, refereix una realitat espaterrant. De la vuitantena d’alumnes que tenia, una seixantena no recordaven cap llibre llegit en edat escolar o bé el recordaven amb disgust. Quan va fer la pregunta de si els agradava llegir, la majoria va confessar que gens ni mica. No només detestaven aquesta activitat, sinó que ho reconeixien sense cap vergonya ni propòsit d’esmena.
Què voleu que us digui! En la reflexió d’abans-d’ahir només parlava d’un parell de causes dels mals resultats en comprensió lectora, i aquí en teniu una altra. Em resistia a posar el dit a la llaga dels professionals de l’educació, per allò del corporativisme que et porta a no voler parlar malament dels qui exerceixen la que ha estat la teva professió, però em sembla que convé un replantejament seriós abans el carro ja estigui al mig del pedregar.
La trista experiència que tenim a casa, en la persona de la nostra neta, ens diu que cal començar a estirar les orelles i demanar responsabilitats. A finals de segon de primària ens vam adonar que tenia serioses dificultats lectores i quan els seus pares ho van comentar a l’escola sembla que se’n van sorprendre perquè prou que agafava el llibre a l’hora de lectura. Només cal que us digui que eren divuit nens i nenes a classe i que tenien dos mestres durant la majoria de les hores lectives. Oi que no fa falta que digui res mes?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 56

ALLÒ DE L’EDUCACIÓ

Potser sí que m’he fet vell i els meus costums i valors ja no són vàlids en aquests temps que corren, però permeteu-me una mica de reflexió al voltant de la imatge que donem i el tracte que dispensem als nostres interlocutors.
Veure com una suposadament reconeguda poetessa que respon al nom de Juana Dolores es desboca i comença a cagar-se en tot, fins i tot en la persona que l’entrevista i en l’entitat que l’acull per fer l’entrevista em va semblar una completa anada d’olla (que és com els joves em sembla que es refereixen a quan algú pixa fora de test).
Es pot ser crític, es pot ser radicalment crític sense cap necessitat de caure en l’insult i la grolleria més absoluts. Una cosa és pensar que en Trias no et convé com a alcalde i l’altre desitjar que li caigui un meteorit al damunt, per posar un exemple de les barbaritats que va deixar anar. I tot això per penjar-se la medalla de marxista, sembla. En tot cas, l’expressió “puto vell” que va repetir vàries vegades diu ben poc de la seva educació, sobretot pensant que la gent gran mereix respecte encara que només sigui per la seva condició. Això seu suposa reforçar un edatisme que llavors hem de combatre. Visca la coherència!
Ara bé, no ens enganyem, en el fons va aprofitar per promocionar un llibre “que li importava una merda”, segons ella, i perquè amb aquests minuts de glòria ha acabat de fer-se un nom en el panorama literari modernet. Sincerament, a mi sí que m’importa un rave la seva poesia, perquè una persona que és capaç de fer el que va fer no em mereix cap mena d’interès ni respecte. Digueu-me antiquat.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 55

SUSPESOS EN COMPRENSIÓ LECTORA

L’informe PIRLS (Estudi Internacional de Progrés de Comprensió Lectora) ens acaba de deixar completament retratats. Els alumnes de 4t d’EP de les escoles del nostre país estan a la cua de la resta d’autonomies avaluades. Per darrere només hi ha Ceuta i Melilla. No, no cauré en l’acudit fàcil, no patiu, però deixo que us l’imagineu sense que us calgui verbalitzar-lo.
Com hem arribat aquí? Com hem pogut permetre aquest deteriorament de la qualitat d’aprenentatge a les nostres escoles? Se m’acudeixen diversos factors a considerar, però em fixaré en el més evident.
La pandèmia hi ha tingut alguna cosa a veure, però també hauria hagut d’afectar la resta d’autonomies i no és el cas. De fet els alumnes amb millor comprensió lectora als 10 anys són els asturians, una cosa poc sorprenent si tenim en compte que el seu sistema educatiu bàsic està molt disseminat en petites escoles rurals i tenen poca immigració. Però el nostre cas és més complicat. Si partim de la base que el 60% d’alumnes no tenen el català com a primera llengua a casa, un any i mig sense el referent constant del català a l’escola segur que els ha perjudicat més que no pas els qui a l’escola tenen només la llengua castellana com a vehicular.
Però no fa gaire vam conèixer que els resultats de l’Escola Vedruna Àngels (en ple barri del Raval de Barcelona) té resultats excel·lents a la prova de català de competències bàsiques. Si tenim en compte que tenen alumnes de 26 nacionalitats diferents i que només 1 de cada 10 parla el català a casa, alguna cosa deuen estar fent bé aquest equip de persones. Potser seria un bon moment per demanar-los què cal fer.
De fet no hi ha altra solució que garantir més hores de lectura comprensiva sobre paper. I si aquesta lectura és amb guia o acompanyament de l’adult, molt millor. No llegir sobre pantalla, que provoca sempre l’ansietat de trobar respostes ràpides i no facilita la concentració. El paper exigeix més reflexió, més pausa i concentració, unes habilitats que van perdent a força de passar-se les hores davant un mòbil, un iPad, una tauleta o un ordinador.
Potser a força de rebre clatellades algú posa una mica de seny i recuperem i reforcem l'imprescindible treball sistemàtic de llengua, una tasca que en cap cas no s’hauria de confiar als famosos projectes. Ara semblen la “panacea” i em fa por que resultaran una autèntica “capsa de Pandora”.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 54

QUINA CREU!

Encara no hem pogut reposar ni curar-nos les ferides de la campanya de les municipals que a la metròpoli decideixen que s’ha de continuar amb el ball. Un altre mes i mig de campanya electoral fins que els lemes, les utopies, les mitges veritats i les mentides matusseres ens surtin per les orelles abans que ens esclati el cap.
Què hem fet per merèixer aquesta tortura? No ens ho podríem estalviar? No hi hauria una manera més digna, barata i eficient d’informar els electors sense sotmetre’ls al bombardeig sistemàtic que ens espera?
I jo que havia fet vacances aquestes dues darreres setmanes esperant que tot passés!
En fi, tornem-hi! Ahir en Turull es va despenjar amb una proposta que és l’única viable perquè a Catalunya puguem aprofitar el batibull que s’organitzarà a nivell de tot l’estat i aconseguir escombrar cap a casa. Una llista única de tots els partits indepes seria una lliçó per als sociates que diuen que això del procés ja s’ha acabat i els obligaria a fer concessions si volen el nostre suport, que el necessitaran, això segur. Quina llàstima que això sigui una fantàstica utopia!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 53

SE’N VAN, PERÒ DEIXEN LA MERDA

Una de les poques alegries que m’han proporcionat aquestes darreres eleccions ha sigut la confirmació de la desaparició de “Ciutadans”, una agrupació nascuda a Barcelona l’any 2005 amb l’únic objectiu d’atiar un conflicte lingüístic a Catalunya.
Per culpa seva es va sentir la llengua castellana per primera vegada al Parlament i és gràcies a ells i la resta de formacions que han anat sortint com bolets però sempre amb els mateixos noms al darrere que han aconseguit promoure el conflicte lingüístic a les escoles del nostre país.
Penso que potser a la llarga el destí final dels de VOX, que també va néixer de la mà d’un altre català il·lustre (Aleix Vidal-Quadras), haurà de ser el mateix, quan es descobreixi que darrere d’aquests missatges xenòfobs i populistes hi ha un buit immens d’idees.
La llàstima de tot això és que se’n van però deixen la merda, perquè han aconseguit normalitzar el seu discurs podrit de mentides, odi, intransigència i lemes vomitius. A força de sentir-los els hem acceptat com un mal menor de la democràcia. Això els ha blanquejat i ara les taques ja no se n’aniran ni amb lleixiu.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 52

TOT PLEGAT, UNA PENA

Dels resultats d'aquestes eleccions municipals, a banda d’alguns detalls positius que ni cal esmentar per insignificants, només en trec una imatge: l’enorme quantitat d’energúmens de cervell encongit que s’han fet un lloc en molts ajuntaments de casa nostra a l’empara d’un ressorgiment feixista bastit al voltant de VOX i d’altres fenòmens més particularment nostrats que s’adjudiquen la consideració d’identitaris.
A mi tot plegat em fa una certa por per la tendència que estic convençut que costarà molt de trencar i que ja ha suposat la pèrdua de les Illes i del País Valencià. S’acosten temps difícils i em temo que veurem coses que mai no ens havíem imaginat.
En fi, que potser no resulta tan forassenyat el pensament esbiaixat que de vegades em porta a valorar si no seria millor un exili autoimposat en una selva ignota per fugir de la que ens caurà al damunt.
Però em sembla que faré cas al determini de Salvador Espriu:
“Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.”
I, tot i que cada dia que passa el trobo més utòpic, reforçaré les meves il·lusions de futur amb el vers d’un altre poeta, en Miquel Martí i Pol:
“Tot està per fer i tot és possible”.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 51

EXERCICI DEMOCRÀTIC

Després d’aquestes vacances autoimposades, reprenc el mal costum de torturar-vos cada dia amb un escrit que segurament seria del tot prescindible, però que em permet la pràctica de l’escriptura sistemàtica per no perdre el costum iniciat amb la punyetera pandèmia.
Avui he anat a votar, per convicció, per responsabilitat i per militància democràtica (no partidista, perquè no em veuran mai en cap partit). Érem pocs al col·legi electoral; hi havia força més apoderats dels partits i llistes que es presenten a les municipals que no pas votants amb el DNI i el sobre a la mà. M’ensumo que la participació serà minsa.
Això que us deia, que he votat, després de comprovar que figurava al cens i després que la presidenta comprovés que només hi tirava un sobre (volia garantir que no n’hi introduïa dos, perquè amb els temps que corren i que parlen de tupinades, vés a saber!). I durant tot el procés no m’he tret del damunt la sensació d’estar fent una cosa banal, la importància de la qual resultava relativa vist l’ambient en què es desenvolupava tot plegat.
I la memòria m’ha dut cinc anys i mig enrere quan vam poder participar d’una votació èpica, quan es respirava un ambient de neguit (pel perill que vinguessin els picolos o els piolins a hostiar els votants), de fermesa (perquè estàvem fent una cosa prohibida i ja se sap...), d’il·lusió (perquè llavors ens movia un objectiu que crèiem abastable), d’esperança (perquè ens semblava que podíem canviar el futur del país)...
En fi, que si em donen a triar, prefereixo la normalitat d’avui encara que sigui una mica insulsa, però els qui vam viure aquell referèndum el durem sempre a la memòria. Dels fets d’aquell 1 d’octubre, ni oblit ni perdó! Que ho tinguin clar els qui es pensen que hem passat pàgina.

UNA OLIVERA

Quan l'any 2018 vaig rebre de mans de la consellera Jordà el Premi Món Rural de Narrativa, em van regalar un plançó d'olivera que era tot un símbol. El plançó va arrelar a la terrassa de casa i cinc anys després té aquest aspecte formidable. 

 Avui, contemplant-lo després de la benaurada pluja que ha caigut aquests darrers dies, he pensat que bé podria suposar una mena d'oracle del futur que ens espera, incloent-hi l'estelada, per descomptat. Vivim tan immersos en la negativitat de tots els discursos que ens arriben que de vegades ens resulta molt difícil mirar endavant amb una mica d'esperança. 

Digueu-me càndid, ingenu, il·lús... però per un dia que decideixo ser una mica optimista, no em trenqueu la girada, sisplau. 

(I ara m'agafaré uns dies de vacances fins que passi tota aquesta merda de campanya electoral, perquè em faria dir disbarats que tampoc no aportarien res de bo al tema.)

REFLEXIONS DE JUBILAT, 49

AIXÒ VA DE MAL BORRÀS

La notícia que han suspès el 45% dels alumnes que s’han presentat a les proves d’aptitud personal per accedir a la carrera de mestre, tot i no sorprendre’m, em diu que definitivament hem perdut el rumb i algú haurà d’inventar una nova brúixola. Aquest percentatge es refereix als nois i noies que han fet batxillerat, perquè en el cas dels qui hi volen accedir des de cicles formatius arriba fins al 65%.
No us penséssiu pas que la prova en qüestió té la categoria i dificultat de les PAAU (selectivitat). Només es limita a valorar la capacitat de comprensió i interpretació de textos escrits, la capacitat de producció de llenguatge per a expressió pròpia i l’aplicació de les matemàtiques per a la resolució de problemes elementals. Els coneixements no cal avaluar-los perquè ja es poden trobar per Internet.
És a dir que la meitat dels nois i noies que volen ser mestres en aquest país no entenen el que llegeixen, no se saben expressar i no saben aplicar operacions simples per resoldre problemes quotidians. Segurament alguns no sabrien ni tornar el canvi en una transacció comercial simple.
Què voleu que us digui? Que a magisteri s’hi apunten els qui no es veuen amb cor de fer una altra carrera? Segurament, tot i que no deuen pas ser la majoria. Que és la viva expressió del resultat de la pèrdua de la cultura de l’esforç? D’això en podeu estar ben segurs, comprovant com tots aproven l’ESO i la majoria no han fet ni brot durant quatre anys. No es pot suspendre cap alumne perquè li causaríem un trauma irreparable.
El que més em preocupa és que aquests haurien de ser els responsables de la formació bàsica dels ciutadans del futur i els qui haurien de revolucionar el sistema educatiu des de dintre del sistema. Perquè fins ara tots els canvis que s’hi ha anat aplicant han resultat nefastos: els resultats ho demostren. De debò que tenim mala peça al teler.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 48

PARLANT DE SUÈCIA...

Parlar d’aquest país uns anys enrere significava fer-ho d’una mena de paradís democràtic, exemple de benestar social, model cultural i cívic, etc. Parlem del temps del primer ministre socialdemòcrata Olof Palme, assassinat el febrer de 1986.
Què ha passat perquè se n’hagi anat tot a prendre pel sac i un partit d’extrema dreta sigui la segona força política del país?
Què ha passat perquè s’hagi convertit en el país amb una taxa més alta de morts per arma de foc de tota la Unió Europea?
D’on ha sortit tota la delinqüència organitzada al voltant de la droga i el tràfic d’armes? Evidentment que sobretot dels que han vingut de fora: països de l’est, sirians, nordafricans...
I amb això no vull donar la raó als d’extrema dreta, que consti, perquè a Alemanya hi ha arribat pla més immigració que a Suècia i no tenen aquest problema, de fet no tenen ni la meitat de problema del que tenim nosaltres.
No es pot acceptar immigració sense una atenció adequada, perquè si es deixa a l’atzar es van creant guetos ingovernables als quals després només se’ns acudeix fer-hi front amb policia. Això és el que els ha passat a Suècia, amb un codi penal més que benèvol que aplica penes lleus als menors de 25 anys i amb els menors de 15 inimputables. Per tant, els grups mafiosos es dediquen a reclutar nois joves.
A mi tot plegat em comença a sonar massa semblant al que tenim a prop, que consti!