Han estat dos mesos ben bons d’assajos, de comprovar empíricament que la meva memòria ja no té la capacitat d’abans, que la meva escassa experiència dalt de l’escenari no m’ha donat prou recursos per sortir dels atzucacs provocats per la sobtada absència de text, que la solidaritat dels companys d’escena i el seu “savoir faire” et treuen sempre del mal pas, que és un immens plaer compartir amb tantes persones d’edats ben diferents l’objectiu de tirar endavant la representació, que els nervis, dubtes, angoixa fins i tot, desapareixen quan dius la primera frase i tot comença a rodar...
I finalment tres funcions, amb la satisfacció de la feina
feta amb il·lusió i voluntat, amb la seguretat que en acabar sempre acabem
destacant allò en què hem reeixit i passant de puntetes damunt aquelles escenes
en què ho podíem haver fet francament molt millor.
M’enduc, com cada vegada que m’he enfilat a l’escenari
(potser aquesta vegada molt més perquè visc una etapa emocional una mica
complicada), la força del munt abraçades que ens fem abans de començar cada
representació, i dels bons desitjos que t’estimulen i et transmeten seguretat.
Gràcies, amics de la Trobada de Centelles. No us podeu ni
imaginar fins a quin punt aquesta invitació a participar en el vostre projecte m’ha
resultat terapèutica. Us duc al cor i compteu amb mi per allò que humilment us
pugui aportar. Fins sempre!
