Mentre patia la cruel paradoxa d’haver dedicat tota la meva vida a la paraula oral i escrita i trobar-me immensament buit de mots per expressar el dolor que em rosegava les entranyes, em van venir al record aquests versos de Miguel Hernández:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

I vaig pensar que ja em perdonaries, Miguel, si per una vegada a la vida cometia un plagi i aprofitava els teus mots per expressar, segurament de forma menys salvatge que tu però absolutament sentida, el que haig de dir a la meva companya de l’ànima que m’ha abandonat massa d’hora.

I, ja de passada, si les vostres ànimes lliures coincidissin per aquí dalt algun moment, et demanaria que provessis de fer-li comprendre i estimar la poesia, una tasca que a mi m’ha resultat impossible. Potser per aquest motiu he acabat dedicant el meu temps a la narrativa.

Gràcies, Miguel, pels teus mots i per la teva poètica saviesa.

ELEGIA PER AL COMIAT DE LA BALLESTINA 

amb qui tant he estimat

 

Desitjo ser, plorant, el jardiner

de la terra on posarem les teves cendres,

i em trobaràs d’un cap de dia a l’altre

acaronant-la com si fos la teva pell colrada

pel sol d’estiu que des del gris hivern tant anhelaves.

I a cada terròs que arrenqui

amb l’aixada o amb la fanga

hi sabré veure el teu cor valent i coratjós

que de tant d’estimar ha esgotat el seu batec.

I a cada nou brot hi trobaré

algun dels mots que ens han quedat per dir-nos,

perquè aquests darrers dies

ens hem ofegat sovint en llargs silencis.

I cada arrel anirà a cercar una engruna teva

per acompanyar-te a prendre el sol

i respirar l’aire que els teus pulmons lassats

han deixat de regalar-te massa d’hora.

I cada nova flor que despunti

esdevindrà un dels teus eterns somriures

quan compartíem el deler de viure

i encara confiàvem tenir-ho tot al nostre abast.

I en cada solc, en cara rastre de rampí

damunt la terra assaonada per la pluja

s’hi dibuixarà algun dels camins

que ja mai més podrem petjar, mans agafades.

I cap al tard, plantat al teu damunt,

mastegant algun renec inenarrable,

amb els ulls fits cap al rogenc ponent

amollaré quatre llàgrimes que sàpiguen besar-te.

I ja de nit, dissolt en la foscor que m’embolcalli,

adreçaré els meus peus profundament feixucs

cap a abraçar la buidor de casa nostra

per poder enyorar solemnement i íntima

els ulls que van saber-me enamorar

i que em mantindran empresonat

durant la resta dels meus dies,

que ara mateix desitjo escassos

car sense tu ja res no em sembla pas possible.

DARRERES DADES METEOROLÒGIQUES DE L'ANY QUE ACOMIADEM

 

NADALA 2025

Tornarem a dir el bell nom de qui ens pensava

en la foscor del temps pretèrit,

quan res encara no s’havia esdevingut.

Celebrarem que hagi volgut tornar-se un de nosaltres

i que hagi escollit un indret tan summament humil.

De bell nou recordarem el seu missatge

i ens apressarem a fer-lo nostre,

conscients del nostre rol al firmament.

Quina llàstima que aquests auguris tan feliços

es desvetllin només el dia de Nadal!

UN NOU PREMI LITERARI

He anat a recollir-hi un reconeixement que m'ha fet il·lusió: el tercer premi de narrativa breu del II Certamen Literari "Les Veus de la Vall" per un text titulat "Quin parell de pintes" que narra amb un punt d'ironia la desaparició de dos mitjons dels parells més estimats de la protagonista. Mil gràcies als organitzadors que tiren endavant aquesta iniciativa.

Imatge de la serralada del Cadí aquest matí des de Travesseres.

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

Un any després de la inundació de València, els responsables del desmanec de gestió d’aquella catàstrofe, després de deixar palesa la seva ineptitud, la seva misèria moral, la manca de cap mena d’empatia amb les víctimes, la supèrbia amb que segueixen mostrant-se públicament, han tingut la santa barra de posar-se a presidir l’acte institucional de record i homenatge a les víctimes.

No tinc estudis de teologia que em permetin fer la reflexió que estic a punt de compartir, però malgrat això, ho expressaré de cavall estant, com se solen fer les coses a la impensada. Si déu existís, segur que no hauria permès que passés el que va passar. Si déu existís no hauria permès que els responsables encara campessin lliurement i amb el cap ben alt, perquè els hauria llençat al foc etern.

Jaume I, durant el setge de Mallorca (tot i que alguns historiadors diuen que va ser a Portopí) va pronunciar les paraules amb què encapçalo aquest escrit. Em sembla que venen una mica a compte del que estava comentant. En tot cas, he pensat que els germans valencians podrien recuperar aquesta cançó de “Al Tall” per animar-se a foragitar del seu govern tota aquesta colla de delinqüents.

https://youtu.be/UGi6fchfPOk?si=qLIuYV9mfR7vvBgq

FER LA PUTA I LA RAMONETA

És molt probable que en tot allò que ara comentaré no hi entengui res de res, de fet com la majoria de mortals que ens mirem la política una mica de reüll. De totes maneres, com que en aquest país no cal cap mena de certificat d’aptitud per poder expressar l’opinió personal i existeix una cosa que es diu “llibertat d’opinió”, que no deu ser ben bé el mateix que “llibertat d’expressió”, em ve de gust fer alguna consideració a la decisió de la cúpula de Junts en forma de trencament amb el PSOE.

Calia fer una trobada de cap de setmana a Perpinyà amb la despesa que deu comportar pel que fa a dietes i despeses de desplaçament? En una època en què les videoconferències s’han posat a l’ordre del dia per posar en contacte persones allunyades en l’espai, em sembla una mica superficial. Ah, però és que calia deixar ben palès que hi ha exiliats a qui no volen aplicar l’amnistia.

Calia tanta parafernàlia per acabar decidint allò que tothom sabia que decidirien? Ah, es veu que de tant en tant han d’aparentar treballar de valent i fer hores extres en cap de setmana, pobrets, mentre la resta de mortals gaudeixen d’un descans al qual ells han renunciat de forma generosa.

Calia decidir trencar amb el PSOE i dir que al congrés només votaran afirmativament aquelles lleis i disposicions que estiguin d’acord amb el seu programa o que representin algun benefici per a Catalunya? Però si això és el que porten fent durant tota aquesta legislatura. Ah, i per si als sociates els agafa un atac de canguelo, s’afanyen a manifestar que no votaran a favor de cap moció de censura. Només faltaria que els seus vots acabessin al mateix cistell que els del PP i VOX!

Jo, d’aquesta mena d’estira i arronsa per aconseguir sortir al diaris i recuperar un espai que els està pispant la de Ripoll, en dic “fer la puta i la ramoneta”

EL CATALÀ CORRECTE

Digueu-me perepunyetes i primmirat, però com que porto tota la meva vida ficat en una mena de croada per la preservació de la nostra llengua, malgrat haver arribat a la jubilació, no puc deixar passar ni una incorrecció sense que s’activi el meu mecanisme correctiu en forma d’observació que aporti l’esmena corresponent.

En el cas de les converses informals, procuro repetir les paraules del meu interlocutor sibil·linament corregides per no resultar pedant, impertinent o fins i tot maleducat.

Quan m’empasso el que m’arriba del televisor, com que no hi he de posar cap mena de filtre, acostumo a corregir el mot o l’expressió directament en veu no gaire alta per no molestar gaire la persona amb qui comparteixo el sofà.

Fart de sentir la Melero dir “el xocolata” i “la pebre”, vaig aprofitar el WhatsApp del seu programa per fer-li avinent que si no corregia el gènere d’aquests dos mots em vindria algun cobriment de cor. No he rebut cap mena de resposta, però diria que ha esmenat l’error.

Els tertulians, que creixen com bolets en tots els programes i es creuen capaços d’opinar de tot, són una font inesgotable de barbaritats lingüístiques i, si em dediqués a fer-ne llistes, resultarien inacabables, però almenys a aquests podria adjudicar-los l’atenuant que no són pròpiament professionals de la comunicació.

Ja fa força temps que m’he fixat que el responsable del doblatge de “El paradís de les senyores” (sí, no rigueu que els jubilats disposem de molt de temps lliure per omplir) ha inventat un nou temps verbal en llengua catalana. Es tracta d’un temps perifràstic de subjuntiu que no apareix en cap gramàtica de les que jo conec.

En cada episodi apareix dues o tres vegades una expressió del tipus: “Ja estic content que ho vagi fer tal com li vam demanar”. D’on han tret la forma verbal “vagi fer”?

L’expressió correcta seria: “Ja estic content que ho hagi fet com li vam demanar”, o bé “Ja estic content que ho fes tal com li vam demanar”. En funció de si allò que ha fet és més o menys proper en el temps al moment en què es parla.

De debò que m’agradaria posar-me en contacte amb aquest prodigi lingüístic perquè m’expliqués com s’ho ha fet crear un temps verbal nou. Algú el coneix?

PARLANT DE GENOCIDIS

(Fixeu-vos que GENOCIDIS gairebé és un anagrama de NEGOCIS) 

 Ara que sembla que la guerra entre Israel i Palestina tornarà a cremar en somort, perquè tots sabem que la pau en aquell indret és impossible, he pensat que em tocava fer una mica de reflexió sobre tot el que ha passat. I la primera cosa que ha passat és que els països occidentals han quedat d’allò més ben retratats, començant per la potència alemanya que encara té problemes de consciència i creu que no ha acabat d’expiar el seu monumental pecat. 

Dins d’aquests països, els que millor s’han retratat són sobretot les dretes perquè l’actual deriva cap a posicions ultraliberals i conservadores els diu que ara toca ballar aquest vals. Em sobtava, en aquest sentit, la seva negativa a pronunciar el mot “genocidi” fins que, després de donar-hi unes quantes voltes, em sembla que he trobat una de les raons. Genocidi és el que va practicar el nazisme exterminant 6 milions de jueus. Genocidi és el que va practicar Pol Pot a Cambodja, exterminant una quarta part de la població. Com voleu anar a comparar aquests magnicidis amb els minsos 65.000 morts de Gaza?

 Hamàs, que com a organització té l’objectiu d’eliminar l’estat d’Israel, va decidir l’octubre de 2023 fer la salvatjada que ens va horroritzar a tots, conscients que la resposta jueva seria immediata i contundent, però comptava que la pressió internacional els acabaria parant els peus. Mala estratègia quan al davant tens un exèrcit ben armat pels EEUU i governat per radicals sionistes. El resultat ha estat la destrucció del 80% del territori de Gaza. 

 I qui hi ha guanyat en tot això? Les empreses que han subministrat armes a Israel, per descomptat, i si tot va més o menys bé, les grans constructores que ja es freguen les mans pensant quan comencen a enviar les excavadores i les grues per tornar-ho a aixecar amb els diners que la solidaritat internacional hi anirà abocant. Res de nou sota la capa del cel. 

 I els colons jueus, amb l’ajut o la connivència de l’exèrcit, seguiran ocupant territori de Cisjordània i expulsant-ne els palestins fins que resultarà completament impossible la creació de cap estat palestí per la fragmentació completa del territori. 

 Definitivament, els palestins tenen molt mala peça al teler.

RIBEIRA SACRA

Acabem d’arribar de terres gallegues on hem passat uns quants dies rondant per les gorges del Miño i del Sil. Gaudir de la jubilació et permet fer vacances quan l’eixam de gent delerosa de veure món ja torna a estar treballant. 

 Ens feia una mica de por perquè aquella zona estava a tocar dels incendis que el mes d’agost van calcinar milers d’hectàrees de bosc. Per si fos poc, dijous passat se’n va declarar un altre a la Ribeira do Sil que va cremar-ne 2.000 més. 

 Val a dir que de camí cap al nostre destí, a partir de Ponferrada vam travessar unes desenes de quilòmetres de paisatge ennegrit, sobretot a la zona de Quiroga, però l’indret del que es coneix com a Ribeira Sacra estava gairebé intacte. 

 Quan veus les vinyes en terrasses ocupant les parets gairebé verticals de les gorges del Sil, entens que parlin de viticultura heroica, perquè la verema s’ha de fer manual (paguen 65€ per un dia de feina) i el transport del raïm en bona part a coll (en aquest cas paguen 120€ diaris). Tot i que les explotacions grans disposen d’alguns mitjans mecànics per remuntar les caixes de raïm, te’n fas creus de la duresa d’aquesta feina. 

 L’indret té un encant especial i està sembrat d’esglésies, ermites i monestirs (d’aquí en treu el nom de “Sacra”). De fet, la propietat del territori, abans de la Desamortització de Mendizábal, era dels monestirs.

 Es tracta d’un indret curiós, que val la pena visitar a poc a poc aturant-te als nombrosos miradors que hi ha a banda i banda (fins a 53) per copsar unes imatges úniques i corprenedores. 

Si la visita es pot completar navegant durant una horeta amb un catamarà petitó mentre degustes uns quants glops de “godello”, l’experiència és magnífica. Si el patró del vaixell, conscient que la singladura es fa gairebé en família, es mostra proper i facilita el diàleg, ja no es pot demanar res més.

COMPLEX DE DINOSAURE

Agafar la programació del Mercat de Música Viva de Vic per repassar els cantants i grups que hi actuen i acabar comprovant que els que conec els puc comptar amb els dits d’una mà m’ha deixat garratibat. Aquesta sensació de trobar-me desplaçat en el temps ha coincidit amb el fet que acabo de complir 70 anys, que no són pas pocs. Sincerament, haig de confessar que la majoria de cantants i grups catalans que de vegades s’escapen del meu filtre quan escolto la ràdio no em diuen gaire res, i trobo que més que cantar es dediquen a gemegar en somort missatges que de vegades no comprenc i d’altres els considero més aviat buits. De tant en tant em sorprenc amb algun que deu tenir el mateix concepte melòdic que la meva pobra formació musical m’ha permès obtenir, però aquest fet no es dona gaire sovint. Per tant, aquest MMVV que ha començat avui m’ofereix poques possibilitats de gaudir del que m’interessa i, a més, alguns dels qui voldria escoltar comencen el concert tan tard que la meva senilitat estrenada m’ho desaconsella. En resum, confesso que he adquirit un complex de dinosaure que ja no seré capaç de llevar-me del damunt, més val que ho assumeixi amb una certa dignitat.

CANVI DE CICLE

Algú em dirà que això no és pas d’ara, que ja portem anys de davallada, i segurament tindrà tota la raó, però avui he tingut l’autèntica sensació que, atesa la meva edat, no tornaré a viure cap diada com les de la segona dècada d’aquest segle. Aquest matí hem sortit de casa amb la intenció de fer el volt matinal que ens permet estirar les cames i deixondir l’esperit i, mentre passàvem pel Passeig, he constatat que al llarg de tot el recorregut podia comptar les estelades dels balcons amb els dits d’una mà. M’han vingut al cap les diades de què parlava i val a dir que recordava tot el trajecte que hem fet a peu farcit de color groc i roig amb els estels destacant-hi, un fet que m’ha omplert de tristor. No us explicaré el procés que he fet des del 2017 ençà perquè em suposaria una tortura innecessària, però sí que voldria compartir un parell de reflexions. L’1 d’octubre el van enginyar una colla de polítics que van creure que podien aconseguir asseure el govern central a negociar un referèndum, mentre ens venien que l’objectiu era aconseguir la independència. Encara estic esperant que algun d’aquests cervells del procés tingui el valor de reconèixer-ho a cara descoberta com ho va fer la Clara Ponsatí, única responsable que em mereix tot el respecte. Després d’aquella enganyifa que ens va deixar amb posat de beneitons i les mans deixades anar, la repressió ha estat brutal i, en lloc de fer front comú, s’han dedicat a llançar-se pedres els uns als altres en un espectacle d’autoodi que des de l’estat centralista han aplaudit, encoratjat i propiciat. I suposo que ara tenim el que ens mereixem: un tòtil a la presidència de la Generalitat que actua sota el mandat directe de Madrid mentre repeteix que ens hem de centrar. Efectivament, tot sembla indicar que ens trobem en un canvi de paradigma, perquè veig molt lluny la possibilitat de tornar a treballar colze a colze per a un futur comú i engrescador. Mentrestant els discursos populistes, amb afegitons racistes sense cap mena de vergonya, també van guanyant terreny a casa nostra. Us hauria de desitjar una “Feliç Diada”, però us voleu creure que no em surt del cor?