CAL FER NETEJA!

El policia nacional que va trinxar la cara d'en Jordi Borras, periodista
independentista especialitzat en investigar els grups espanyols d'extrema dreta, al final ha reconegut els fets i ha acceptat un any de presó i pagar una indemnització de 7.000 €.
Han hagut de passar més de tres anys perquè acceptés que la seva versió dels fets no tenia cap fonament de realitat, sobretot havent-hi testimonis, perquè sense aquests ja sabem com acaben les causes en què hi ha implicat un membre de les forces d'ordre públic, la paraula del qual preval sobre totes les altres davant d'un tribunal.
El tal Ivan Racaj, inspector i no pas un mamelló acabat de sortir de l'acadèmia, el va colpejar reiteradament al cap i a la cara mentre cridava "Viva España!" i "Viva Franco!", deixant clar que anava armat amb una navalla. Es va identificar ensenyant la placa als testimonis que van intentar mobilitzar-lo amb l'objectiu d'intimidar-los i exigir el seu silenci.
I se'n sortirà amb un any de presó que no haurà de complir perquè, en el supòsit que tingués antecedents ja es cuidarien prou de netejar-li l'expedient.
En un país normal (Alemanya, posem pel cas que estan força sensibilitzats amb l'objectiu d'eliminar nazis de les forces armades), aquest personatge seria expulsat del cos de policia nacional, però lamentablement ens el podem tornar a trobar pel carrer massacarant algú que no combregui amb la seva ideologia franquista. Oi que sí, senyor Grande Marlaska?
Ah, me'n descuidava, l'obligaran a fer dos cursets: un de prevenció de conductes violentes i un altre d'atenció als drets humans.
Sí, sí... allò d'anar covant l'ou de la serp.

UN ALTRE OXÍMORON

Més enllà de reconèixer el dret de tothom a tenir un sou digne i garantir els mitjans per millorar-lo, avui em ve al cap una consideració arran d'una informació llegida al diari. Es veu que els funcionaris de la Generalitat recuperaran el plus de productivitat que havia desaparegut de la seva nòmina el 2012 amb les retallades que van aplicar arran i arreu.
I és que m'ha fet gràcia veure junts dos termes formant un oxímoron de la mateixa categoria que "intel·ligència militar", en aquest cas: productivitat i funcionaris.
Com coi calcularan la seva productivitat?
I com ho faran tenint en compte que encara n'hi deu haver una bona pila que fan teletreball (això ho dic perquè encara no s'ha recuperat l'atenció d'abans de la pandèmia i cal demanar hora per a qualsevol tràmit).
És un bon misteri. Creieu que m'agradaria esbrinar-ho.

IGNOREM-LOS!

Són quatre gats a Osona, siguem francs, i si venen és per provocar i tocar els collons, altrament no s'entén que vulguin atendre els mitjans de comunicació davant la paradeta de l'ANC. Ja ho sé que se'ns remouen totes les entranyes cada vegada que diuen el que diuen, perquè essent el paradigma de la imposició d'idees volen tant sí com no donar-nos lliçons de llibertat. Però els hem d'ignorar. Si ningú no els hagués escridassat i els hagués obligat a fotre el camp amb la cua entre cames, no haurien tingut ni un segon d'atenció als mitjans de comunicació, i ara hem de suportar com aquesta colla de miserables fan el paper de víctimes a totes les cadenes de de televisió i a tots els diaris de l'estat.
Que no els podem seguir el joc, que els hem d'ignorar, que s'alimenten de la nostra militància, que són especialistes en l'art de provocar, que només tenen un objectiu i encara els estem fent un favor per aconseguir-lo!

SINCERITAT

Si resulta que aquests darrers dies hi ha hagut fins a 12 funcionaris del Parlament que han demanat acollir-se a la possibilitat de cobrar sense fotre brot, és a dir sense fer ni la mica de brot a què deuen estar acostumats, em venen al cap dues preguntes que no em sé contestar:
Quants funcionaris deu arribar a tenir el Parlament?
Van entrar-hi tots alhora i ara resulta que n'hi ha un munt en edat de prejubilació? (21+12=33)
De debò algú es creu l'argument que l'objectiu de la mesura és la renovació i rejoveniment de la plantilla?
Però sobretot n'hi ha una que m'he fet a mi mateix:
Si quan vaig complir 60 anys m'haguessin proposat quedar-me a casa sense treballar i cobrant el meu sou íntegre, què hagués fet?
La resposta, que ha sigut en veu baixa, m'ha provocat una íntima vergonya que em veig obligat a compartir amb vosaltres. Segurament hauria acceptat l'oferiment i hauria netejat la meva consciència dient-me que així em podria dedicar només a escriure, i que ja m'ho havia guanyat després de tants anys cotitzant.
Si no voleu passar vergonya, més val que no us feu la pregunta.

SANTA INDIGNACIÓ

Fins que no s'han vist assetjats per totes bandes no han corregut a rectificar en la seva prerrogativa d'atorgar privilegis als funcionaris del Parlament. No serveix l'excusa de malpagador d'en Benach que n'era president quan es va aprovar, al·legant que eren altres temps. No serveix el pervers argument que els qui estan en un càrrec públic han de tenir un sou alt per garantir la seva independència i lliurar-los de la temptació d'enriquir-se amb corrupteles des de la seva posició de privilegi.
Que un uxier de 60 anys, que deu tenir l'enorme responsabilitat d'obrir i tancar portes, custodiar despatxos, portar ampolles i gots d'aigua al faristol dels oradors i poca cosa més, si ho ha fet durant 15 anys, se'n pugui anar a casa tranquil·lament i cobrar prop de 4.000 € cada mes sense fotre ni brot, és una realitat que indigna tothom, però sobretot els qui han cotitzat durant 45 anys a la Seguretat Social i es jubilen cinc anys més tard que ell amb una paga exigua que en el millor dels casos permet viure sense estretors.
Si permetem que passin coses com aquestes, deixem d'argumentar que no hi ha diners per a tot. Comencem per eliminar privilegis i retallar càrrecs de confiança i assessors.
Aquesta malversació generalitzada de fons públics disfressada d'acords legals esquitxa tots els partits de totes les darreres legislatures, per tant que no es dediquin a assenyalar-se amb el dit els uns als altres, que acotin el cap, paguin per la seva culpa (que no ho faran), i facin propòsit d'esmena. Pot ser un bon moment per començar a treure l'escombra i el drap de la pols.

EL NOSTRE MAL NO VOL SOROLL

A veure si ens adonem d'una vegada que el nostre mal no sol soroll. Cada cop que posem el crit al cel a causa d'una nova decisió judicial al voltant de l'obligatorietat de fer el 25% de les classes en la llengua invasora, els que van néixer per generar un conflicte lingüístic i ara es desviuen per atiar-lo es freguen les mans, i el malànima d'en Carrizosa ja està proposant expulsar mestres i inhabilitar-los. No els podem seguir el joc.
Les escoles tenen un projecte lingüístic. Només cal incloure-hi un punt que garanteixi que la llengua de l'antic imperi també té la consideració de vehicular en la proporció que determini cada consell escolar. Que per garantir la llibertat de càtedra, el moment d'ús de la llengua forana amb aquesta finalitat serà determinat per cada docent atenent les necessitats del grup-classe, deixant palès que ell n'és l'unic professional responsable. Jo per exemple, optaria per engegar dites castellanes de tant en tant, del tipus: "En casa del herrero, cuchillo de palo, com diuen en castellà, no com nosaltres que ens referim al fet que el sabater és el més mal calçat". I és que la meva educació en castellà a La Salle em va proveir de munició d'aquest tipus per poder avorrir a la concurrència.
S'ha acabat el bròquil. Quan algú d'aquest miserable 1% de famílies que reclamen el que no és seu demani informació al respecte, se li lliura un cronòmetre i, ell mateix, que s'entretingui durant tota una setmana a comptabilitzar el minutatge d'ús de la llengua que reclama.
Ep!, estic parlant de les escoles i instituts de la zona privilegiada en què vivim. A les de la majoria del país, sobretot de l'àrea metropolitana, els inspectors farien bé de garantir que l'ús del castellà com a llengua vehicular quedi restringit a aquest 25%. Em sembla que hi sortiríem guanyant de llarg.

COMPROMÍS

Em sembla que ja he explicat alguna vegada que de jove, quan estudiava magisteri, feia ús del tren per tornar a casa els caps de setmana. En un d'aquests trajectes, a l'alçada de Montcada, es va asseure davant meu al mateix compartiment un home d'una trentena d'anys que se'm va adreçar en castellà i jo, fent ús de la tendència innata a ser condescendent amb els interlocutors, vaig contestar-li també en aquesta llengua. Vam estar parlant una bona estona i, quan el tren estava entrant a l'estació de Granollers vam adonar-nos que tots dos érem exclusivament catalanoparlants, jo d'Osona i ell del Ripollés. L'íntima vergonya que vaig sentir en aquell moment em va fer prometre a mi mateix que no em tornaria a passar mai més.
Faig referència a aquesta anècdota perquè, ara que tots sembla que estem tan preocupats pel retrocés del català en la llengua parlada, faríem bé de procedir a una anàlisi de consciència i propòsit d'esmena pel pecat de renunciar de manera sistemàtica a l'ús de la nostra llengua tan bon punt el nostre interlocutor se'ns adreça en una llengua forana. La majoria d'ells segur que parlen el català prou correctament o, si més no, el comprenen en grau suficient com perquè els arribi sense gaire dificultat la informació que els adrecem.
Només així ens podran absoldre del pecat de contribuir per omissió a la desaparició de la nostra llengua.

EN SUPORT DE JORDI CUIXART

Feia dies que tenia això abandonat perquè m'he dedicat a refer la novel·la que vaig compartir amb vosaltres i també a posar un cert ordre a tot el que porto escrit d'ençà que va començar la maleïda pandèmia. Ja fa temps que vaig decidir abandonar els comentaris relatius a la nostra realitat política i social perquè em cansava d'allò més, però hi ha hagut un fet que, pel que representa de positiu i innovador en el nostre panorama, m'ha semblat que havia de comentar.
Em refereixo a l'anunci d'en Jordi Cuixart fent saber a tothom la seva voluntat d'abandonar la presidència d'Òmnium Cultural per deixar pas a altres lideratges.
D'entre tots els represaliats que van adquirir la condició de presos polítics, l'únic a qui li he escoltat missatges amb el sentit i la intenció positivista que ens calen ha estat ell. La seva actual decisió l'honora i, a la meva manera d'entendre, mostra el camí que els activistes socials haurien de seguir: donar el millor que tenen fins a les darreres conseqüències i fer un pas al costat perquè hi hagi qui n'agafi el relleu.
Quina llàstima que els polítics no sàpiguen estar a la seva alçada! I no ho estaran mai perquè han fet de la seva condició una professió, un modus vivendi.
En l'actual panorama polític independentista hi ha massa persones amb deutes pendents entre ells que fan anar el carro pel pedregar.
I si comencem a exigir nous lideratges?
Voleu dir que ens pot anar pitjor de com va ara?

DADES METEOROLÒGIQUES 2021

Amb l'any a punt d'extingir-se, permeteu-me que us desitgi el millor per al que encetem d'aquí a unes hores, en el benentès que per poc que millori l'actual segur que d'aquí a 365 dies acabarem sentint-nos satisfets.
Com cada any, aprofito el darrer dia per passar comptes meteorològics i fer-los públics per si són d'interès per a algú.
Veureu que, tot i la secada d'aquest any, la línia de tendència de la pluviositat continua creixent.
El mateix indica la línia de tendència de la temperatura mitjana que en els 21 anys de registre s'ha incrementat en 1,5 ºC.
Amb una dedicatòria especial als qui encara es resisteixen a acceptar que estem en ple canvi climàtic.

MENTIDES

Senyor Casado,
S’ha de ser malànima (un terme que en el seu idioma no existeix però que defineix perfectament els qui com vostè van pel món provocant i sembrant l’odi a força de mentides) per escampar tanta merda retòrica sense fonament ni raonament de cap mena.
Proposo que el tanquin en una aula i no el deixin anar al lavabo fins que no demani perdó per totes les barbaritats que ha vomitat aquests dies. Proposo que li pengin una motxilla ben gran i el facin anar d’excursió per totes les escoles del nostre país, afegint-li un roc de quilo cada vegada que torni a dir una barbaritat, fins que arrossegui els collons per terra. Ja que sembla que el seu cervell extraviat no és capaç de raonar de forma més o menys acceptable, potser la penitència l’acabarà fent entrar en raó.
Aleshores, quedi’s al seu país i deixi de donar pel sac, perquè ja s’haurà adonat que entre el seu partit i els dels seus acòlits “palmeros” no arribaran mai a un 15 per cent de suport. Vostè ja ho sap que aquí no hi tenen res a fer, el problema és que fa servir la merda que ens llença com a adob per fer créixer vots al territori on l’aplaudeixen.
Adoni’s d’una vegada que aquesta és una raó de pes per la qual estem decidits a fotre el camp.

NADALA 2021

(El 25% del text, que a la llarga s’haurà de redactar en una llengua invasora, està escrit de forma encriptada. Convé anar recuperant vells estratagemes per evitar la futura i previsible censura)

El bon Josep, amb cara de sorprès,
veu cap al lluny una corrua llarga
de gent que arriba pel camí de l’est
amb teies dins la nit poc estelada.

Maria, encara no prou ben refeta
del tràngol d’infantar en tan hostil lloc,
somriu veient tota la patuleia
que guipa el nen tot estirant el coll.

L’infant tot just acaba d’obrir els ulls,
somriu amb les paraules d’un noiet:
“Té, pren la manta i sigues benvingut,
que en aquest món, ja ho veus, fa molt de fred”

Xcjut quiftga mhotfe drontelg abagali
pliscanf vnetic dustrem espinrtolà
pert ambusc mundulié estrantc barmi
barmdeix estrui pomt clastarn ostrupar.


Malgrat tot, els meus millors desitjos per aquestes festes que s'acosten i per al proper any que, ja ho veureu, serà el que portarà la solució de tots els nostres problemes.

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Parlem d’immersió lingüística, parlem-ne. De vegades, des del que anomenem “comarques”, on hem acabat esdevenint la reserva espiritual del país en matèria de llengua, cultura i tradicions, tenim una visió esbiaixada de la realitat global del país.
Ens sentim cofois quan comprovem que un grup d’adolescents magribins es comuniquen entre ells en la llengua catalana que han après a l’escola, o quan un grup d’infants negres que juguen al parc fan servir un preciós català amb accent d’Osona. Aleshores pensem que sort n’hem tingut de la immersió lingüística a l’escola, que garanteix el català com a llengua de cohesió social, etc.
Però un bon dia als mitjans de comunicació comencen a aparèixer dades sobre l’ús del català entre el jovent i ens esgarrifem. Arriben dades relatives a la llengua vehicular en què es fan les classes als instituts del nostre país i ens posem les mans al cap. Però, això sí, la immersió lingüística és un model exitós que garanteix uns resultats envejables, segons afirmen els responsables d’aplicar-la i d’avaluar-la.
Quan vaig sentir que es proposava obligar els centres a impartir una quarta part de les classes en llengua castellana, no em vaig poder estar de pensar en la sort que tindrien els instituts de l’àrea metropolitana on el català com a llengua vehicular deu ser gairebé residual.
Convindria que el projecte lingüístic de totes les escoles i instituts del país no fos només aquell document pulcrament enquadernat que es presenta a l’inspector després d’haver-li tret la pols. En aquest sentit, benvinguda sigui la decisió presa ahir de marcar com a prioritat per als inspectors la revisió i comprovació de l’aplicació real dels projectes lingüístics. Resulta massa fàcil abandonar la llengua pròpia a l’hora d’impartir una classe quan apareixen protestes entre l’alumnat. Potser el que cal és un replantejament del model d’immersió que actualment no sembla que respongui prou bé a les necessitats del nostre país.
De passada, potser també convindria revisar el sistema d’avaluació del domini de les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria, perquè estem massa acostumats a una comparativa de resultats que no m’acabo de creure del tot.