REFLEXIONS DE JUBILAT (La vaga eterna)

Ja fa massa dies que em mossego la llengua i ara resulta que ja començo a considerar que estic fabricant una nova pedra al fetge, per tant i abans que la cosa no vagi a pitjor, he decidit abocar quatre pensaments que m'alleujaran l'esperit cada vegada més malmès.

Que la senyora Segura d'USTEC no ha estat mai sant de la meva devoció és cosa prou coneguda perquè no m'he estalviat mai de significar-ho, però aquesta darrera astracanada del referèndum, que l'ha deixada en pilotes i de passada ha menystingut el moviment sindical i llençat una pedra a la teulada de l'escola pública, em sembla que resulta definitiu per demanar-li que plegui si té cinc cèntims d'amor propi i sentit comú. I que ho faci abans de demanar la dimissió de la consellera d'Educació.
Si com a representant sindical arribes a signar un acord que, tot i no resoldre de forma general, global i definitiva els greus problemes de l'escola pública d'aquest país, incorpora bona part de les demandes dels teus afiliats, és un bon camí d'entesa i de solució del conflicte que amenaça amb enquistar-se, assumeixes la teva responsabilitat (per això cobres i no deu pas ser a precari) ho defenses davant dels qui representes i rebats els arguments dels partidaris de rebutjar-lo.
Ben al contrari, al cap de pocs dies i davant el resultat d'una consulta que mai no s'havia d'haver convocat, et desdius del que vas signar i proposes tornar a començar des de zero.
I què et pensaves que farien els docents? Cadascú deu haver votat des de la consciència de la seva personal i particular problemàtica: un que té tres alumnes de comportamernt disruptiu a l'aula, un altre que en té 27 i passa de la ràtio establerta, un altre que fa dies que està fregint alumnes mentre els explica com han d'accentuar, l'altre que plora cada dia que es veu incapaç de fer parlar en català els qui té a classe, l'altre que només disposa de 3 hores de vetlladora per atendre un alumne amb necessitats especials, un altre que...
Quan un s'ha omplert la boca, com han fet els representants sindicals en aquest conflicte, amb demandes de màxims i sense atendre cap sol·licitud de possibilisme, cal imaginar que qualsevol acord que no contempli totes les demandes serà una rendició.
I apa, ja teniu el conflicte enverinat. A veure com aconseguiu recuperar una certa unitat sindical, perquè ara mateix hi teniu un desgavell considerable.
I a tot això, els més perjudicats són els alumnes i les seves famílies, que sembla que no hi tinguin cap mena de veu en aquest conflicte. 

EL PARC DE PEDRA TOSCA

 A tocar d'Olot i a quatre trets de pedra de casa, hi ha un indret amb un encant especial. Ara feia temps que no hi anava, i avui hi he tret el nas amb la intenció de practicar una mica la fotografia per mantenir fresques les nocions bàsiques que vaig aprendre al curs que vaig fer el mes de març. He vist que encara recordo unes quantes coses. Serà qüestió de mantenir-les vives perquè no caiguin en l'oblit. 

ESCRIURE TEATRE

 Aquest matí he acabat el curs  "Escriure teatre" a la Sala Beckett. El curs anava a càrrec d'en Josep Maria Miró, que  coneixia per algunes de les seves obres: "El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc", "El principi d'Arquimedes", "La majordoma". 

Haig de dir que sis dies seguits a raó de quatre hores cada dia m'espantava una mica i temia que se'm faria feixuc. Ben al contrari. Acabo amb la sensació que durant aquesta setmana he après més de teatre de tot el que portava a la motxilla com a bagatge. 

Tinc la sensació que se m'ha fet curt, que podria haver durat un mes sencer i cada dia hauria tornat a casa amb la consciència d'haver descobert o après unes quantes coses noves. 

És un regal poder participar en un curs d'aquesta mena a càrrec d'una persona excepcional, tan per la seva condició de dramaturg, com pel que fa a la seva capacitat didàctica. I poder compartir aquesta experiència amb un gurp de 12 persones tan diverses com les que ens hem aplegat al seu voltant, un plaer. 

A més, haig de reconèixer que per a mi ha tingut també una funció terapèutica evident i m'ha servit per carregar piles i reprendre l'escriptura de ficció, que amb tot el que he passat em resultava molt feixuc. 

Mil gràcies a en Josep Maria Miró i als onze companys i companyes d'aquesta singladura. 

  

AGRAÏMENT A LA "NOSTRA" ESCOLA

Coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, l'Escola Vedruna de Tona, la "nostra" escola de tota la vida, ha volgut retre aquest homenatge a la Dolo. Podeu comptar que, si ella hagués pogut, els ho hauria prohibit, poc amant d'honors i reconeixements, però estic plenament convençut que des d'on sigui en aquests moments s'ho mira amb un somriure murri dibuixat a la cara i agraint aquest gest tan emotiu. 

Fa poc més d'un mes que ens va deixar i durant aquest temps he rebut tantes mostres de suport i tants mots especialment sentits per referir-se a la persona amb qui ho he compartit tot durant més de tres dècades, que us haig de confessar que em sento un privilegiat d'haver pogut estimar profundament i haver-me sentit estimat per una persona com ella. 

Aquest matí m'he acostat fins a Ciuret a xerrar una estona amb ella. Ha estat més aviat un monòleg, però m'he sentit obligat a explicar-li el que han perpetrat aquesta colla d'exagerats que volten per l'escola, perquè segur que no disposa d'accés a les xarxes socials i no volia que s'ho perdés. 

Gràcies, Escola Vedruna Tona, en nom de la Dolo i de tota la família! 
 

ELS "ÀNGELS" DE LA DOLO

Ja fa més de tres setmanes que vaig haver de fer front a la situació més dolorosa que he viscut i viuré la resta de la meva vida. Perdre la persona que ha estat tot el meu món durant més de tres dècades et deixa poc menys que estabornit i sembla que només el pas del temps pot arribar a retornar l'estabilitat emocional que encara en aquests moments em fa aigües uns quants cops al llarg del dia.
Però ara penso que he començat a recuperar la serenitat i l'objectivitat que els primers dies havien fugit i llavors de la meva lletra només n'haurien sortit salvatjades de les quals m'hagués penedit al cap d'un temps. Per tant puc començar a parlar de tot plegat de forma més tranquil·la.
Durant el temps que va durar el seu calvari, la Dolo va tenir l'enorme sort de ser atesa per un munt de persones (recepcionistes, personal de neteja, administratius, treballadores socials, psicòloga, infermeres, auxiliars, "camillers", metges i metgesses) que la van tractar amb professionalitat, empatia, cura, tendresa i fins i tot amor. Havent viscut durant tants dies la tasca de tots aquests professionals de ben a prop, no puc deixar de pensar que la seva feina no estaria pagada ni amb tot l'or del món.
Seria una casualitat massa excepcional que hagués coincidit justament amb les persones amb més capacitat d'empatia de tot el col·lectiu sanitari, per tant generalitzo el meu agraïment a tots treballadors del CAP de Vic-Nord, de l'Hospital Universitari de Vic, de la Clínica de Vic, de la secció de l'Hospital Clínic de Granollers i de l'Hospital Clínic de Barcelona.
La Dolo els considerava els seus "àngels" (segons ella, persones amables i generoses que vetllen en tot moment per la gent que els envolta) i van tenir cura d'ella fins al seu darrer sospir.
De vegades penso que no som prou conscients de l'enorme sort que tenim de poder gaudir d'aquest servei de salut que darrerament només rep crítiques. Penseu només que l'empatia que nosaltres els demanem (de vegades exigim) vindria rodada si fossim nosaltres els primers en posar-nos al seu lloc. Durant aquests dies he pogut escoltar un metge confessant-me que si tornava a patir una guàrdia com la que acabava en aquells moments es plantejaria canviar de feina, i una infermera que mentre atenia la Dolo a urgències ens deia que "només tenia ganes de plorar".
Una enorme abraçada d'agraïment a tots els que cada dia us poseu la bata blanca i us convertiu en els nostres "àngels".

LES ALARMES AL MÒBIL

Després d'un període una mica complicat que m'ha buidat l'esperit, reprenc les meves

REFLEXIONS DE JUBILAT

Quan ahir, caminant pel carrer Verdaguer vaig rebre el missatge d'alerta pel temporal de vent que patiríem avui, vaig dibuixar un mig somriure i fins i tot vaig considerar si atesa la meva condició senil no seria millor ajornar totes les activitats previstes per aquest esplèndid dia esventat que el febrer ens ha regalat.
Els auguris advertien de situacions apocalíptiques i els governants s'havien afanyat a minimitzar riscos (Quant de mal ha fet la mala gestió de la DANA de València!) tancant escoles, instituts, universitats, restringint activitats sanitàries, aconsellant el teletreball...
Quan aquest matí, pels volts de les 9 he sortit de casa decidit a mantenir el meu programa d'activitats, els carrers estaven buits i un vent fresquet m'ha acompanyat durant tots els trajectes que havia de realitzar. Res més lluny del que vaticinaven els oracles protectors.
Ja ho sé que cap allà baix on viu la major part de gent del país ha fet alguna destrossa, però creieu que calia tancar les escoles de l'Empordà, una comarca avesada a embats de la tramuntana almenys dues vegades cada mes?
Voleu dir que no podien haver afinat una mica més a l'hora d'establir mesures preventives?

 

 

Mentre patia la cruel paradoxa d’haver dedicat tota la meva vida a la paraula oral i escrita i trobar-me immensament buit de mots per expressar el dolor que em rosegava les entranyes, em van venir al record aquests versos de Miguel Hernández:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

I vaig pensar que ja em perdonaries, Miguel, si per una vegada a la vida cometia un plagi i aprofitava els teus mots per expressar, segurament de forma menys salvatge que tu però absolutament sentida, el que haig de dir a la meva companya de l’ànima que m’ha abandonat massa d’hora.

I, ja de passada, si les vostres ànimes lliures coincidissin per aquí dalt algun moment, et demanaria que provessis de fer-li comprendre i estimar la poesia, una tasca que a mi m’ha resultat impossible. Potser per aquest motiu he acabat dedicant el meu temps a la narrativa.

Gràcies, Miguel, pels teus mots i per la teva poètica saviesa.

ELEGIA PER AL COMIAT DE LA BALLESTINA 

amb qui tant he estimat

 

Desitjo ser, plorant, el jardiner

de la terra on posarem les teves cendres,

i em trobaràs d’un cap de dia a l’altre

acaronant-la com si fos la teva pell colrada

pel sol d’estiu que des del gris hivern tant anhelaves.

I a cada terròs que arrenqui

amb l’aixada o amb la fanga

hi sabré veure el teu cor valent i coratjós

que de tant d’estimar ha esgotat el seu batec.

I a cada nou brot hi trobaré

algun dels mots que ens han quedat per dir-nos,

perquè aquests darrers dies

ens hem ofegat sovint en llargs silencis.

I cada arrel anirà a cercar una engruna teva

per acompanyar-te a prendre el sol

i respirar l’aire que els teus pulmons lassats

han deixat de regalar-te massa d’hora.

I cada nova flor que despunti

esdevindrà un dels teus eterns somriures

quan compartíem el deler de viure

i encara confiàvem tenir-ho tot al nostre abast.

I en cada solc, en cara rastre de rampí

damunt la terra assaonada per la pluja

s’hi dibuixarà algun dels camins

que ja mai més podrem petjar, mans agafades.

I cap al tard, plantat al teu damunt,

mastegant algun renec inenarrable,

amb els ulls fits cap al rogenc ponent

amollaré quatre llàgrimes que sàpiguen besar-te.

I ja de nit, dissolt en la foscor que m’embolcalli,

adreçaré els meus peus profundament feixucs

cap a abraçar la buidor de casa nostra

per poder enyorar solemnement i íntima

els ulls que van saber-me enamorar

i que em mantindran empresonat

durant la resta dels meus dies,

que ara mateix desitjo escassos

car sense tu ja res no em sembla pas possible.

DARRERES DADES METEOROLÒGIQUES DE L'ANY QUE ACOMIADEM

 

NADALA 2025

Tornarem a dir el bell nom de qui ens pensava

en la foscor del temps pretèrit,

quan res encara no s’havia esdevingut.

Celebrarem que hagi volgut tornar-se un de nosaltres

i que hagi escollit un indret tan summament humil.

De bell nou recordarem el seu missatge

i ens apressarem a fer-lo nostre,

conscients del nostre rol al firmament.

Quina llàstima que aquests auguris tan feliços

es desvetllin només el dia de Nadal!

UN NOU PREMI LITERARI

He anat a recollir-hi un reconeixement que m'ha fet il·lusió: el tercer premi de narrativa breu del II Certamen Literari "Les Veus de la Vall" per un text titulat "Quin parell de pintes" que narra amb un punt d'ironia la desaparició de dos mitjons dels parells més estimats de la protagonista. Mil gràcies als organitzadors que tiren endavant aquesta iniciativa.

Imatge de la serralada del Cadí aquest matí des de Travesseres.

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

Un any després de la inundació de València, els responsables del desmanec de gestió d’aquella catàstrofe, després de deixar palesa la seva ineptitud, la seva misèria moral, la manca de cap mena d’empatia amb les víctimes, la supèrbia amb que segueixen mostrant-se públicament, han tingut la santa barra de posar-se a presidir l’acte institucional de record i homenatge a les víctimes.

No tinc estudis de teologia que em permetin fer la reflexió que estic a punt de compartir, però malgrat això, ho expressaré de cavall estant, com se solen fer les coses a la impensada. Si déu existís, segur que no hauria permès que passés el que va passar. Si déu existís no hauria permès que els responsables encara campessin lliurement i amb el cap ben alt, perquè els hauria llençat al foc etern.

Jaume I, durant el setge de Mallorca (tot i que alguns historiadors diuen que va ser a Portopí) va pronunciar les paraules amb què encapçalo aquest escrit. Em sembla que venen una mica a compte del que estava comentant. En tot cas, he pensat que els germans valencians podrien recuperar aquesta cançó de “Al Tall” per animar-se a foragitar del seu govern tota aquesta colla de delinqüents.

https://youtu.be/UGi6fchfPOk?si=qLIuYV9mfR7vvBgq