diumenge, 20 de maig del 2012

PARDAL (passer domesticus)

pardal.JPG

Aquest esplèndid i confiat pardal de teulada es va fer amic nostre al parc de la Rimenbranze a Venècia. No recordo haver tingut mai un pardal a l'abast de la mà, però aquest es va estar una bona estona picotejant entre els nostres peus mentre estàvem reposant de la caminada pels estrets carrerons, asseguts en un banc de l'únic parc amb aquesta categoria que es pot trobar a Venècia.

Els pardals del nostre país són més esquerps: mantenen una distància de seguretat, segons he pogut comprovar a la terrassa, d'uns tres a cinc metres. Qualsevol moviment que detectin dins d'aquest radi els dispara l'avís de perill i fugen rabents. Aquest, ben al contrari, va permetre que em mogués, que tragués la màquina de fotografiar de la motxilla, que canviés els peus de lloc perquè no sortissin a la foto. Fixeu-vos que sembla que s'hi posi bé i tot.

Vaig intentar allò la gavina de l'anunci: "Amb la mirada perduda...", però no em va entendre perquè el meu italià és molt, molt dolent.

divendres, 4 de maig del 2012

DE L’HORT AL PLAT

enciamspedra.jpgenciamsgrans.jpgenciamsamanits.jpg

Algun component atàvic se'ns deu desvetllar quan volem recuperar activitats rurals en medis urbans. Sembla mentida que una simple jardinera permeti recuperar la il·lusió per plantar, regar, veure créixer, tallar, posar el plat i menjar.

Després de la pedregada, ningú no hagués donat ni cinc cèntims pels nostres enciams, però vet aquí que van sobreviure i van anar creixent. Van créixer tant que amb prou feines si cabien en els quatre pams quadrats que els havíem proporcionat a la nostra terrassa.

Ahir vam començar la collita: vam tallar el primer enciam i vam preparar la primera amanida feta amb una hortalissa crescuda a la terrassa. Segur que un gourmet hauria considerat que no n'hi havia per a tant, però a nosaltres ens va semblar que tenia un gust especial, el que li dóna un producte fet i tractat per un mateix amb tot l'amor del món.

dimarts, 1 de maig del 2012

UN CAMPANAR INCLINAT A BURANO

buranobloc.jpg

Molt més famosa la Torre de Pisa, és ben cert, però aquest campanar de la petita illa de Burano resulta igual d'inquietant.

Hem estat tres dies a Venècia i hem aconseguit sobreviure enmig de la constant riuada de turistes que envaeixen la ciutat. La solució ha consistit en rondar pel laberint de carrers i canals que no acostumen a freqüentar els turistes que van en ramat precedits de la guia amb una antena de ràdio telescòpica reconvertida en senyal identitari del grup.

Fugint de les aglomeracions, hem fet cap a les illes del voltant: Murano, Torcello i Burano.  A Torcello hem visitat la primera catedral veneciana, que conserva uns dels mosaics bizantins més antics d'Europa. A Murano hem descobert que els seus habitants, a banda de ser molt negats en la tasca de combinar colors per pintar les façanes de les cases, un extrem que confereix al poble un encant innegable, deuen mirar sovint cap a la punta del "campanile" per comprovar que el grau d'inclinació de la torre segueix permetent-li el fràgil equilibri amb què se sosté.