REFLEXIONS DE JUBILAT, 76

DE BURQUINIS I ALTRES PECES MEDIEVALS

La Najat El Hachmi, en un article aparegut ahir al diari Ara que us recomano ferventment que llegiu, deia les coses pel seu nom i feia uns quants raonaments que haurien, si més no, d’incomodar els qui (i les qui) generen discursos d’esquerres complaents amb aberracions com els vestits de bany integrals per a les mores.
Sí, he fet servir aquest terme perquè ella també ho fa i, per tant, m’he cregut amb el dret d’abandonar termes eufemístics (magribines, marroquines...) que no resolen cap dels problemes que pugui plantejar el degut respecte a totes les persones.
Suposo que ja us imagineu l’estampa que la mou a reflexió: havent-se aprovat la pràctica del topless a les piscines de Barcelona, la imatge contrasta vivament amb el possible ús al mateix espai d’una peça de roba que cobreixi íntegrament (per allò de ser integristes) el cos d’una dona.
Reclama el dret a gaudir de les mateixes sensacions del contacte del cos amb l’aigua, amb l’aire i amb el sol que poden tenir la resta de dones del país. Es compromet a ser una mora dissident i denunciar que aquestes peces de roba cada cop més sofisticades no són res més que simples presons ambulants amb què volen “marcar-les” els seguidors de Mahoma més ultres, els que les obliguen a renunciar a plaers tan simples com banyar-se en llibertat.
Per reflexionar-hi una mica...

REFLEXIONS DE JUBILAT, 75

ABSTENCIÓ

M’imagino que, després dels espectacles a què hem assistit en la confecció dels consistoris i dels governs autonòmics arreu de l’estat, ens ve al cap el “que us bombin a tots” d’en Trias i, en conseqüència, valorem l'opció d'abstenir-nos d’anar a votar per una qüestió de dignitat. De fet, ni en aquest punt no ens posem d'acord els independentistes d'aquest país.
Diria que, si no hi hagués hagut tanta abstenció en les proppassades eleccions, ens hauríem estalviat més d’un ensurt i uns quants maldecaps, però això és difícil d’afirmar.
Ara bé, deixar d’anar a votar en aquestes properes eleccions penso que és un error, un immens error del qual ens penedirem el dia 24 de juliol.
De la manera que van desbocats els de la dreta i l’extrema dreta, no votar des de la pròpia perspectiva té el mateix valor que si els haguessis donat el teu vot a l’hora de sumar. Feu comptes i us n’adonareu. El mateix passaria amb el vot en blanc i el vot nul.
Considero que, des de la plena acceptació de la democràcia, qualsevol opció és plenament respectable i vàlida, però rumiem-ho dos cops abans de decidir que això no va amb nosaltres, perquè podria ser que l’endemà de les eleccions descobríssim que hem fet tard. 

REFLEXIONS DE JUBILAT, 74

VOLEU DIR QUE CAL PARLAR D’EN DANI ALVES?

Quin interès poden tenir les declaracions d’aquest personatge en una entrevista? Es veu que molt, si tenim en compte que va aparèixer a tota plana a la Vanguardia. Quin era l’objectiu d’aquesta entrevista? Satisfer la morbositat els lectors? Col·laborar en la versió de l’interfecte per a la seva defensa? Tenint en compte que l’entrevista també es va emetre al programa de l’Ana Rosa, podeu imaginar la resposta, que en cap cas seria la d’aportar informació perquè els interessats poguessin contrastar-la.
A ningú se li escapa que l’entrevista es va realitzar a petició del presumpte violador, no pas dels mitjans de comunicació per als quals treballa la Maika Navarro, experta en temes criminals i morbosos. Es tractava d’una estratègia més de la defensa del “presumpte” violador que fa aigües des del primer dia.
I tot això mentre els pactes postelectorals van augmentant la taca de regressió democràtica arreu de l’estat. Sembla ben bé que no sàpiguen què més buscar per tapar o difuminar la misèria ètica i social que la política està aplicant en la seva tasca de governar i treballar en teoria per al benestar i la millora de la societat.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 73

UNA PRESIDENTA TAN FATXENDA COM COVARDA

La senyora Marta Fernández, de VOX, és la nova presidenta de les Cortes de Aragón. Aquests de color verd segueixen triomfant allà on els deixen i sembla que només han trobat el “no pasarán” a Extremadura.
El personatge en qüestió, fan de Donald Trump, negacionista de tot el que es pugui ser (climàtica, de la pandèmia, de les vacunes, de la violència masclista...), homòfoba, i totes les característiques preocupantment negatives que hi vulgueu afegir, ha corregut a esborrar les salvatjades que havia escrit al seu compte de Twitter i tancar-lo oportunament abans que li portés problemes.
Les perles que ha esborrat eren de la categoria: "Las feministas sois las nietas de los cristianos que echaron a los moros de la Península para que pudierais pasear en tetas por la calle", “Los violadores también podrán fluir y autopercibirse mujer y así, tranquilamente, podrán ir a una cárcel de mujeres”, afirmar que Irene Montero només s’ha hagut d’agenollar davant de Pablo Iglesias per fer carrera política, etc.
Covarda, és una immensa covarda incapaç de mantenir les seves idees davant una opinió pública que ara se la mirarà amb lupa. Preparem-nos per a les perles que deixarà anar, perquè com diuen en castellà: “La cabra siempre tira al monte.” I aquesta dona té incontinència verbal.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 72

FOC OFF???

Fa anys que vaig iniciar una “croada” contra la invasió de termes anglòfons que començàvem a patir. Val a dir que els resultats van ser similars als de procurar que ningú no digués “tenir que”, que era una altra de les meves obsessions.
I arriba l’estiu més perillós dels darrers anys, per culpa de la calor i de la secada, i paral·lelament a l’anunci de “Provem-ho en català”, que ens recorda l’estimada “Queta” de fa uns anys, la Generalitat ens regala amb una altra campanya de sensibilització.
I com que “la campanya és protagonitzada per gent jove, en tant que és la generació més conscienciada amb l'emergència climàtica” no se’ls acudeix cap altre lema que “FOC OFF!”.
Molt bé, ja m’imagino que “FORA FOC!”, que intueixo que és el seu significat, no deu tenir tant ganxo entre el jovent, que “FOC NO!” és massa simple, que “FOC MAI!” seria radical i hauríem de menjar cru... Però de debò que calia usar un anglicisme?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 71

LA FLAMA DEL CANIGÓ

Quina esplèndida metàfora la flama encesa al cim del Canigó que s’escampa arreu dels Països Catalans. De fet els catalans (i els valencians, i els balears) portem més de 300 anys d’ús intens de la nostra creativitat per fer front als intents d’anorreament de la nostra llengua, per tant no ens ha d’estranyar que ens hàgim avesat a viure de símbols, imatges retòriques i altres jocs de paraules per fer front a les prohibicions de l’enemic sense que aquest se n’adoni.
Segurament el període en què es va viure més creativitat en això de crear metàfores i símbols va ser des del 2010 al 2017, quan cada 11 de setembre ens movíem il·lusionats fent totes les mogudes, les posades en escena i les performances que se’ls acudien als qui dirigien el moviment independentista. No, no m’hi referiré més perquè a mi també em comença a fer una mica de vergonya per allò que soc conscient d’haver anat amb el lliri a la mà.
Però convindreu amb mi que, quan ens hàgim refet de la clatellada, quan hàgim recuperat els ànims que ara estan per terra, ens tocarà tornar-hi, perquè els temps que venen són precisament proclius a rebre prohibicions i retallades de drets socials i nacionals només comparables als rebuts durant el franquisme. Preparem-nos per a un nou Decret de Nova Planta.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 70

CENTRES D’INTERÈS

Cinc milionaris que no sabien què fer dels calers van decidir baixar a 3.000 m. de profunditat per tafanejar entre les restes del Titànic. Resulta que alguna cosa va fallar i se’n va perdre la pista.
Automàticament patrullers de tots els països propers, avions i tots els ginys que us pugueu imaginar es van posar a patrullar i pentinar una zona tan gran com tot Catalunya per intentar de manera infructuosa rescatar-los en vida, tal i com es confirmar saber ahir.
Pocs dies abans, 750 immigrants que viatjaven en un pesquer que es va enfonsar prop de la costa grega se’n van anar al fons del Mediterrani (la majoria de dones i nens tancats a la bodega del vaixell) i la repercussió mediàtica va ser molt menor que el del minisubmarí. De fet, ningú es va plantejar arribar fins al vaixell per rescatar els cossos dels qui s’hi van ofegar.
Òbviament, el nom i el currículum dels ocupants del submarí desaparegut el vam poder llegir a tots els mitjans de comunicació. Per contra, tots els morts en el naufragi de Grècia, començant pel centenar de cossos recuperats, restaran en el més complet anonimat. Sobretot perquè el govern grec ha procurat que no transcendís cap informació que els pogués comprometre.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 69

ESPORTIVITAT

Que tot el món madridista és un exemple clar d’esportivitat, fair play, generositat i lluita contra el racisme és cosa sabuda per tothom. La premsa esportiva de tot el país ja té prou cura d’atendre les demandes d’un president plenipotenciari que governa no només el club, sinó també l’empresa ACL que ha cobrat milions pels fiascos del dipòsit de gas i de les autopistes radials de Madrid.
Si hi ha un jugador de bàsquet del seu equip que practica la lluita lliure damunt el parquet, no mereix cap sanció perquè tenia motius per actuar de forma salvatge. Que un jugador del seu equip de futbol trenca la tíbia en una entrada a un contrari i no rep ni la groga, no és res més que un producte del joc net. Que un altre jugador del seu equip de futbol espera un contrari a l’aparcament per dir-li el nom del porc, tampoc no és mereixedor de cap sanció perquè responia a insults previs. Ara bé, que li toquin el que no sona a un tal Vinicius (nen consentit, malcriat, curt com una cua de conill) sí que mereix que hi entri la justícia divina i acabi pringant tothom. Ja tenen el motiu per fer-se abanderats de la lluita contra el racisme i convertir un beneit sense cervell en la nova Sara Parks del segle XXI.
A la xiulada i als improperis que van regalar a en Gavi el dia de la celebració de la selecció espanyola, segur que hi havia seguidors blancs, però aquests no compten. Els improperis racistes que van rebre els jugadors de bàsquet del Barça abans del tercer partit del final de lliga tampoc no són mereixedors de cap mena de sanció.
“No hace falta que diga nada más!”, que va dir l’ínclit Bernd Shuster una vegada.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 68

UN ALTRE CIRC MEDIÀTIC

La Policia Nacional ha muntat un altre espectacle a Sitges. Ja hi estem acostumats, quan hi ha polítics independentistes pel mig. La qüestió és magnificar una intervenció que es podia solucionar amb una citació judicial avisant els mitjans de comunicació i exposant detinguts emmanillats sense cap mena de prevenció per garantir la seva presumpció d’innocència.
Sembla que en la gestió de subvencions cap a entitats del tercer sector (ONG) han descobert que uns 260.000€ (de ves a saber quants mandats) no estaven prou justificats. Tot i que només tenien mandat d’escorcoll per part de la jutgessa, ells han procedit a detenir fins a 10 persones: alcaldessa, regidors, secretari, funcionaris, etc. I evidentment a les 8 del vespre estaven tots en llibertat.
Però la imatge de l’alcaldessa Aurora Carbonell i del regidor Jaume Monasterio (tots dos d’ERC) sortint emmanillats i essent introduïts al cotxe de la policia ha pogut sortir a tots els telenotícies del país. I des de les clavegueres de l’estat, segur que a qui comandava l’operació ja l’han felicitat o, vés a saber, potser fins i tot premiat.
A veure si resulta que la Laura Borràs, enmig de tota la hiperbòlica campanya de victimisme per la seva provada prevaricació, malversació i falsedat documental, tenia raó en això de la persecució de l’independentisme. Jo no hi havia pensat mai, en aquest extrem, però els fets...

REFLEXIONS DE JUBILAT, 67

PLANY PER SES ILLES!

Acaba de prendre possessió de la presidència del Parlament Balear un personatge anomenat Gabriel Le Senne que és un membre destacat del feixisme més ranci que volta per ses illes.
Aquest personatge afirmava fa poc, en un rampell de lucidesa producte dels seus raonaments més profunds, que “les dones són bel·ligerants perquè els manca el penis”. Es tracta d’una frase que segur que alimentarà totes les conyes marineres i els “memes” de les xarxes socials.
Això podria quedar en un acudit d’allò més estúpid, però la ideologia del beneit que han posat al davant de la segona institució balear és preocupant: negacionista del canvi climàtic, negacionista de la violència masclista, negacionista de la realitat cultural balear i contrari a la protecció del català, etc.
Que al davant d’una institució tan important hi hagi qui ha proclamat als quatre vents que cal suprimir l’autonomia de les Illes Balears, és un autèntic drama.
Confiem que els mecanismes democràtics de control establerts disposin de prou garanties per impedir que aquesta mena de troglodita pugui campar a lloure amb els seus objectius.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 66

LLADRES!

Sento les declaracions d’un d’aquests alts executius de la banca espanyola que, responent a un advertiment de la ministra d’economia en el sentit que haurien de començar a remunerar els dipòsits dels clients, afirma: “de moment encara tenim massa liquiditat i, en tot cas, quan els interessos fixats pel BCE eren negatius no vam pas cobrar als nostres clients per guardar-los els diners.
S’ha de ser pocavergonya per fer aquest tipus de declaracions quan han apujat el preu de les hipoteques fins a extrems inimaginables fa un parell d’anys. Tenint en compte que aquestes hipoteques les concedeixen amb diners de moltes persones a qui no paguen ni un trist cèntim per fer-los servir, el mínim que podrien fer és afluixar la mosca almenys un 2% anual, que ja sé que hi són per fer negoci, no pas obres de caritat.
A tot això, només dir que els qui per una qüestió de principis no hem volgut entrar mai en operacions especulatives de diner amb els quatre estalvis que hem pogut arribar a assolir resulta que per culpa de la inflació galopant, creada i animada pels mateixos que remenen els nostres diners, hem vist com aquests perdien fins a una quarta part del seu valor en cosa d’ un parell d’anys.
Ah, i sobretot no demanéssiu cap document oficial al banc, perquè segueixen cobrant comissions fins i tot per obrir l’ordinador davant qualsevol consulta que els vulguis fer. Lladres, són una colla de lladres!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 65

QUE ELS BOMBIN A TOTS!

Només a partir de l’anàlisi de les fílies i les fòbies personals, dels egos desmesurats, de les ànsies de poder i de les directrius de les cúpules del partits es poden arribar a entendre les aliances contra natura o la manca d’una entesa imprescindible a l’hora de formar alguns dels governs municipals aquest dissabte passat.
No m’entretindré a fer la llista de despropòsits, perquè és massa llarga i em sembla que tots plegats som prou conscients del desmanec de tot plegat.
Només em limitaré a fer una reflexió que em sembla imprescindible. De debò creieu que amb la que vau muntar de pactes contra natura, aliances que grinyolen, traïcions anunciades i de darrera hora, declaracions vergonyants i comportaments infantils encara hi haurà algú que tingui ganes d’anar a votar? Dissabte vau aconseguir que l’abstenció, que tant sembla que us preocupava en la majoria de discursos d’investidura, tingui ara més partidaris que mai. Ho podreu comprovar el dia 23 de juliol, perquè entre passar el dia a la platja o anar a dipositar un vot en una urna sense saber què en fareu després, tinc força clar el que triarà la majoria.
Per cert, l’únic discurs que em va arribar al cor va ser el d’en Xavier Trias: “Que us bombin a tots!”

REFLEXIONS DE JUBILAT, 64

DOBLATGE EN CATALÀ

Que una sèrie feta amb diners d’aquí (encara que només aporti el 30% del pressupost) s’hagi de rodar en castellà i doblar-la al català per emetre-la a TV3 és una estupidesa que m’haurien d’explicar molt bé perquè la pogués entendre i acceptar, però ja se sap que hi ha moltes coses que no arribarem mai a entendre i més val que no ens posem pedres al fetge. En castellà, suposo que es traduiria per “meteres piedras en el hígado”.
Dic això perquè en el primer episodi de “Cites Barcelona” vaig sentir algunes expressions que em van fer mal en allò més íntim que no sona, en fi que vaig sentir-hi com una coça. No es tractava del llenguatge espontani d’un presentador a qui l’assessor lingüístic no hagués tingut temps d’aconsellar-lo en alguna de les seves expressions, es tractava d’un doblatge sotmès a guió i, per tant, preparat i revisat.
Sentir fins a dues vegades l’expressió “quan el riu sona, aigua porta”, una traducció literal del castellà “cuando el río suena, agua lleva”, té la categoria d’atemptat lingüístic i algú hauria de demanar perdó per aquest delicte. Per cert, podrien haver optat per l'expressió "quan els gossos lladren, alguna cosa senten", que pertany a la nostra paremiologia.
Que consti que no soc ultraconservador en matèria lingüística, però a força d’anar acceptant i normalitzant aquestes perversions lèxiques i semàntiques, potser sí que d’aquí a pocs anys parlarem tots “catanyol”.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 63

ENCARA MÉS SOBRE EL PAÍS VALENCIÀ

Si no fos tan greu, semblaria ben bé un acudit d’aquells tan ximplets. Com a vicepresident del País Valencià (no es pot dir així, cal dir Comunitat Valenciana) tindran un extorero, que a més a més serà conseller de cultura.
Donar la responsabilitat de la cultura d’un país a una persona amb una formació tan notable com la que es pot aconseguir fent els estudis de “torero” és una presa de pèl dins el procés de revenja política que han engegat al país germà. El país era propietat exclusiva dels del PP i es comportaven d’una forma tan escandalosament desvergonyida que res no feia pensar que podrien arribar a perdre’n la propietat. Però l’entesa entre els sociates i els de Compromís els va esclatar als morros i van llepar de valent.
Ara comença la revenja, i la unitat de la nostra llengua en serà la primera víctima, ja ho han deixat palès. Venen temps molt difícils, més del que ens puguem imaginar, perquè ara ja han posat la primera pedra i això no té aturador.
Preparem-nos pel que pugui passar després de les eleccions del juliol. Preparem-nos per un recargolat i traïdor Decret de Nova Planta. Perquè no podem oblidar que tenen la judicatura de la seva part i aquests encara no han acabat la feina a Catalunya. Ah!, i no cal comptar amb Europa, perquè ni tan sols hem aconseguit que el català hi sigui llengua oficial.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 62

ESPORTISTES TORRATS

La imatge d’esportistes celebrant un triomf torrats com ceps, que amb prou feines es tenen drets i són incapaços d’argumentar una sola frase intel·ligible, resulta molt poc edificant.
De fet, transmeten el missatge que qualsevol celebració s’ha de fer amb alcohol i que agafar una bona turca és no només comprensible, sinó fins i tot imprescindible en aquests casos.
Tenint en compte que d’alguna manera la societat els ha atorgat la categoria de mites a valorar i fins i tot a imitar pels infants i joves que vulguin assolir l’èxit, la imatge resulta perillosament contraproduent, esperpèntica i mancada de tota mena d’ètica.
El fet que els mitjans de comunicació s’entretinguin a oferir aquestes penoses imatges i repetir-les com si tinguessin certa transcendència informativa acaba de complicar la situació i en multiplica l’efecte.
Algú va veure la rua dels dos equips del Barça després de guanyar el títol de lliga? Em quedo, per descomptat, amb la discreció i la imatge de les noies. Caldria que algú de protocol dels clubs posés alguna mena de límit als excessos etílics en les celebracions esportives.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 61

QUINA IMATGE MÉS GALDOSA

Veure la presidència de les Corts Valencianes en mans d’un feixista de Vox era un fet que ningú s’imaginava fa un parell d’anys, sobretot després d’un parell de legislatures que havien permès esborrar del mapa l’entramat de corrupció que dues dècades de governs dels populars havien instaurat al país germà.
I ara, què passarà? Doncs que faran marxa enrere en totes les qüestions de llengua, cultura i educació on s’havia avançat cap a la col·laboració de tots Països Catalans. Si a més es confirma que la Conselleria d’Educació serà per a un altre ínclit i erudit membre del partit feixista, el drama serà complet.
Encara queda per veure com s’acabarà resolent el govern de les Illes Balears, però tot apunta que hi haurà una altra tragèdia de proporcions semblants.
I mentrestant, a casa nostra segueixen llençant-se els plats pel cap els qui haurien de marxar de bracet i fer front comú a Madrid. Quin panorama més galdós! De fet, si no es posen d’acord ni per fer front a l’extrema dreta de Ripoll, què en podem esperar? Massa egos pujats de to amb “palmeros” que els fan la gara-gara. Si no aconseguim fer net, no tenim cap futur. Em sap greu, però allò de fotre el camp per no haver de veure-ho de prop, cada dia resulta un pla més engrescador.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 60

VIOLACIONS EN GRUP

La confirmació que en les darreres violacions en grup hi han participat fins a 13 menors de 14 anys i que 4 d’ells són reincidents ens hauria de deixar garratibats. Com és possible que aquesta nostra societat hagi arribat fins a aquest punt? I no serveix dir que abans també passava, però que com que hi havia menys informació no ens n’assabentàvem, perquè seria fer-se trampes al solitari.
Cal vigilar a no racialitzar el problema, d’acord. Cal evitar assenyalar barris i ciutats concretes (Badalona en surt malparada). Però suposo que cal fer alguna cosa més. No n’hi ha prou amb dir que aquests adolescents presenten una manca de valors descomunal. Si és així, les famílies hi deuen tenir alguna responsabilitat, l’escola i l’institut hi deu tenir alguna cosa a veure, la societat també deu tenir una part de culpa.
Sorprèn que alguns d’aquests joves hagin respost durant els interrogatoris del Mossos que estan fent lleis contra els homes. Aquest no és el discurs de la dreta més dreta de totes les dretes que es fan i es desfan? I després surt aquell que fa dos metres a dir que vol netejar Badalona. Déu n’hi do!
L’accés a imatges pornogràfiques des d’edats ben joves segur que hi té alguna cosa a veure, perquè si és l’única formació sexual que reben deuen tenir el cap força xarbotat. Però com es pot controlar l’accés a continguts sexualment perversos?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 59

AIXÒ DE L’EXTREMA DRETA

Siguin identitaris d’aquí o ultranacionalistes espanyols, tenen la mateixa consideració de feixistes i, per tant, cal vacunar-se contra els efectes que la seva podrida dialèctica tenen sobre la democràcia que només usen instrumentalment malgrat que no hi creuen i la volen esborrar.
Hi han sigut sempre, amagats darrere sigles que els protegien i els mantenien camuflats, però s’han destapat i ara actuen amb un desvergonyiment preocupant i sense amagar la seva condició i les seves intencions. Sentir com cantaven a ple pulmó “¡Hemos pasao, hemos pasao!” la nit electoral, fent referencia al “¡No pasarán!” de la resistència madrilenya a l’exèrcit feixista en la Guerra Civil ens hauria de preocupar, i molt!
Han tret un fotimer de vots i tothom se n’estranya, però al cap i a la fi només s’han limitat a dir el que volien sentir els de les classes més benestants que no s’atreveixen a verbalitzar-ho i les persones de classe més humil, les més incultes i necessitades, fartes que el sistema polític no els escolti ni resolgui els seus problemes.
És molt curiosa aquesta pinça social que conflueix en unes sigles llatines (potser per fer creure que tenen una certa cultura). Tant de bo aquest moviment acabi autodestruint-se com ho han fet els de color taronja, però aquests energúmens són d’una altra espècie i han vingut per quedar-se, tal com indica el corrent europeu de molts països, fins i tot els nòrdics que semblaven d’allò més cultes i civilitzats.
Almenys procurem que no creixin en nombre, perquè els haurem d’acceptar com un mal inevitable.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 58

PER TREURE’S EL BARRET!

No només són bones i ho guanyen tot, són agradables de tracte, senzilles, parlen amb humilitat i transmeten valors com l’esforç i la constància.
A veure quin dia veurem algun dels que cobren milions cada temporada per fer el mateix que aquestes noies posant-se una samarreta de compromís amb alguna causa social. Segur que això els faria perdre diners d’algun patrocinador i no podrien arribar a final de mes, pobrets.
Quan sento parlar dels valors que transmeten aquesta colla de nois consentits, la majoria amb estudis primaris i capacitat discursiva de pena, que el millor que saben fer és fotre xuts a una pilota i escopir damunt la gespa, i s’embutxaquen milionades, ho trobo lamentable.
Veure l’Aitana Bonmatí que per celebrar una “Champions” es posa una samarreta de suport als refugiats m’omple de satisfacció. A veure si l’esport femení en general comença a donar lliçons de com s’han de transmetre els valors.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 57

ENCARA MÉS SOBRE LA COMPRENSIÓ LECTORA DE LA MAINADA

He llegit a l’Ara un article de l’Alba Castellví, exprofessora de didàctica de la literatura infantil i juvenil, que m’ha afegit mitja tona de preocupació al voltant de la feina dels mestres a l’escola pel que fa a encomanar el gust per la lectura i l’interès per la literatura.
No hi ha cap mestre que surti de la universitat sabent com ho ha de fer per ensenyar a llegir. Els futurs mestres de primària creuen que això ja ho fan a infantil, quan la majoria de nens i nenes de primer de primària o tenen moltes dificultats lectores o simplement no en saben gens. Els mestres d’educació infantil tampoc no ho veuen perquè se suposa que aquest contingut didàctic es deu donar als que cursen primària. Els uns pels altres, i la casa sense escombrar!
Quan l’Alba explica la seva experiència el primer dia de classe amb estudiants de tercer curs de mestre de primària, refereix una realitat espaterrant. De la vuitantena d’alumnes que tenia, una seixantena no recordaven cap llibre llegit en edat escolar o bé el recordaven amb disgust. Quan va fer la pregunta de si els agradava llegir, la majoria va confessar que gens ni mica. No només detestaven aquesta activitat, sinó que ho reconeixien sense cap vergonya ni propòsit d’esmena.
Què voleu que us digui! En la reflexió d’abans-d’ahir només parlava d’un parell de causes dels mals resultats en comprensió lectora, i aquí en teniu una altra. Em resistia a posar el dit a la llaga dels professionals de l’educació, per allò del corporativisme que et porta a no voler parlar malament dels qui exerceixen la que ha estat la teva professió, però em sembla que convé un replantejament seriós abans el carro ja estigui al mig del pedregar.
La trista experiència que tenim a casa, en la persona de la nostra neta, ens diu que cal començar a estirar les orelles i demanar responsabilitats. A finals de segon de primària ens vam adonar que tenia serioses dificultats lectores i quan els seus pares ho van comentar a l’escola sembla que se’n van sorprendre perquè prou que agafava el llibre a l’hora de lectura. Només cal que us digui que eren divuit nens i nenes a classe i que tenien dos mestres durant la majoria de les hores lectives. Oi que no fa falta que digui res mes?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 56

ALLÒ DE L’EDUCACIÓ

Potser sí que m’he fet vell i els meus costums i valors ja no són vàlids en aquests temps que corren, però permeteu-me una mica de reflexió al voltant de la imatge que donem i el tracte que dispensem als nostres interlocutors.
Veure com una suposadament reconeguda poetessa que respon al nom de Juana Dolores es desboca i comença a cagar-se en tot, fins i tot en la persona que l’entrevista i en l’entitat que l’acull per fer l’entrevista em va semblar una completa anada d’olla (que és com els joves em sembla que es refereixen a quan algú pixa fora de test).
Es pot ser crític, es pot ser radicalment crític sense cap necessitat de caure en l’insult i la grolleria més absoluts. Una cosa és pensar que en Trias no et convé com a alcalde i l’altre desitjar que li caigui un meteorit al damunt, per posar un exemple de les barbaritats que va deixar anar. I tot això per penjar-se la medalla de marxista, sembla. En tot cas, l’expressió “puto vell” que va repetir vàries vegades diu ben poc de la seva educació, sobretot pensant que la gent gran mereix respecte encara que només sigui per la seva condició. Això seu suposa reforçar un edatisme que llavors hem de combatre. Visca la coherència!
Ara bé, no ens enganyem, en el fons va aprofitar per promocionar un llibre “que li importava una merda”, segons ella, i perquè amb aquests minuts de glòria ha acabat de fer-se un nom en el panorama literari modernet. Sincerament, a mi sí que m’importa un rave la seva poesia, perquè una persona que és capaç de fer el que va fer no em mereix cap mena d’interès ni respecte. Digueu-me antiquat.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 55

SUSPESOS EN COMPRENSIÓ LECTORA

L’informe PIRLS (Estudi Internacional de Progrés de Comprensió Lectora) ens acaba de deixar completament retratats. Els alumnes de 4t d’EP de les escoles del nostre país estan a la cua de la resta d’autonomies avaluades. Per darrere només hi ha Ceuta i Melilla. No, no cauré en l’acudit fàcil, no patiu, però deixo que us l’imagineu sense que us calgui verbalitzar-lo.
Com hem arribat aquí? Com hem pogut permetre aquest deteriorament de la qualitat d’aprenentatge a les nostres escoles? Se m’acudeixen diversos factors a considerar, però em fixaré en el més evident.
La pandèmia hi ha tingut alguna cosa a veure, però també hauria hagut d’afectar la resta d’autonomies i no és el cas. De fet els alumnes amb millor comprensió lectora als 10 anys són els asturians, una cosa poc sorprenent si tenim en compte que el seu sistema educatiu bàsic està molt disseminat en petites escoles rurals i tenen poca immigració. Però el nostre cas és més complicat. Si partim de la base que el 60% d’alumnes no tenen el català com a primera llengua a casa, un any i mig sense el referent constant del català a l’escola segur que els ha perjudicat més que no pas els qui a l’escola tenen només la llengua castellana com a vehicular.
Però no fa gaire vam conèixer que els resultats de l’Escola Vedruna Àngels (en ple barri del Raval de Barcelona) té resultats excel·lents a la prova de català de competències bàsiques. Si tenim en compte que tenen alumnes de 26 nacionalitats diferents i que només 1 de cada 10 parla el català a casa, alguna cosa deuen estar fent bé aquest equip de persones. Potser seria un bon moment per demanar-los què cal fer.
De fet no hi ha altra solució que garantir més hores de lectura comprensiva sobre paper. I si aquesta lectura és amb guia o acompanyament de l’adult, molt millor. No llegir sobre pantalla, que provoca sempre l’ansietat de trobar respostes ràpides i no facilita la concentració. El paper exigeix més reflexió, més pausa i concentració, unes habilitats que van perdent a força de passar-se les hores davant un mòbil, un iPad, una tauleta o un ordinador.
Potser a força de rebre clatellades algú posa una mica de seny i recuperem i reforcem l'imprescindible treball sistemàtic de llengua, una tasca que en cap cas no s’hauria de confiar als famosos projectes. Ara semblen la “panacea” i em fa por que resultaran una autèntica “capsa de Pandora”.