SEGON ACTE DE CAMPANYA
No em direu que no els ha sortit rodó. La sentència a la Laura Borràs, que era una cosa esperada i sabuda des de feia temps, ha servit per refermar la voluntat d’un sector independentista de seguir aprofitant el discurs victimista de la suspesa presidenta del Parlament per sortir a la foto dels mitjans de comunicació i anar fent bullir l’olla de cara a les municipals.
A veure, si demanem a tots els càrrecs públics d’aquest país que han tingut responsabilitats en l’execució de pressupostos, a veure qui d’ells ha fraccionat contractes per facilitar tràmits i estalviar el llarg camí del concurs públic per fer alguna actuació, la majoria d’ells aixecarien la mà, si volguessin ser honestos. Es tracta d’una pràctica estesa a totes les administracions i que en la majoria de casos està més que justificada.
Però el cas que ens ocupa fa una mica més de tuf, perquè tots els contractes anaven a la mateixa persona, casualment un amic seu, i d’això se’n diu nepotisme sense cap mena de dubte.
Si ho vol emmascarar barrejant-hi la persecució de l’estat contra tots els independentistes, ningú li ho prohibirà, perquè en aquest camp i aquest país hi ha llibertat d’expressió, però preferiria que digués les coses pel seu nom. L’han pescat i ha llepat. Crec que la sentència és desproporcionada, això sí. Però d’aquí a desbarrar amb el grapat de qualificatius pejoratius que ahir va emetre contra tot el món mundial que no estava al seu costat, hi van unes quantes estacions.
Perquè és que “la dona del Cèsar no tan sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar”. Potser la cita no és gaire adequada i algú hi trobarà desviacions de gènere perilloses, però és l’única referència que tinc i no la penso desar al calaix.
SEIXANTA-VUIT!
Quan a classe sortia el número seixanta-vuit, sempre hi havia una colla de graciosos que deia: “Aaaiiiiii!” mentre la resta de la tropa d’adolescents reia a cor què vols.
Bé, doncs resulta que aquest any en faré 68 i miro de portar-los amb la dignitat que s’escau i se’m permet. Curiosament els mateixos que té la insigne biòloga Ana Obregón, la vida i obra de la qual m’importa ben poc perquè és una d’aquelles persones que han viscut de vendre la seva vida amb exclusives a les revistes que hi ha a les perruqueries.
Hòstia! Que ja tenim una edat, som de la mateixa quinta i hauríem d’haver posat seny! Algú pensa que una persona de la meva edat està facultada per ser pare o mare d’una criatura acabada de néixer? El més probable és que el nadó en qüestió quedi orfe abans no superi l’adolescència.
I el més trist és que tot el muntatge, una immoralitat sense pal·liatius tractant-se d’un nadó comprat, només obeeix a la necessitat de seguir generant exclusives per a la premsa rosa per garantir una jubilació amb ingressos suficients per mantenir un nivell de vida que devia perillar.
Esment a part mereixeria el procés com ha obtingut la seva filla, que ara s’anomena “gestació subrogada” per blanquejar-ne el nom, o “ventre de lloguer” si es vol dir de forma més crua. I entre tots encara aconseguiran promocionar aquest negoci a força de opinions estúpides de persones que mai no han obert un llibre d’ètica. Execrable, completament abominable!
PRIMER ACTE DE CAMPANYA?
Què me’n dieu de l’espectacle de la Clara Ponsatí per animar l’inici de la campanya electoral? No ho heu trobat curiós? Se sabia que venia, que faria una roda de premsa, que faria una passejada pública pel centre de Barcelona, que s’aturaria a la plaça de la Catedral perquè els Mossos d’Esquadra poguessin detenir-la davant les càmeres, que aniria a la Ciutat de la Justícia, que en sortiria lliure i que l’endemà tornaria a ser al plenari del Parlament Europeu.
Deixa en mala posició la nostra policia (ja em direu si podien fer altra cosa amb una ordre judicial), el Govern de la Generalitat perquè no l’ha protegida adequadament, els jutges espanyols perquè no han respectat la seva immunitat, el Govern de l’Estat que s’ha apressat a refermar que amb la modificació de la llei aconsegueix portar tots els pròfugs davant la justícia, TV3 que tenia l’exclusiva d’imatge des que travessava la frontera... D’un tret ha matat almenys cinc pardals.
I tot aquest muntatge a qui beneficia? No us ho sabria dir. Potser als qui tenen por de perdre una pila d’alcaldies en les properes municipals... En tot cas, no crec que ens hàgim acostat ni un mil·límetre a la independència que la majoria desitgem. Deu ser que a la meva edat l’escepticisme ja guanya per golejada a l’esperança.
EL TRACTE ALS VELLS
Una de les coses que em va sorprendre de la societat marroquina va ser el tracte gairebé de veneració que dispensaven als ancians. No puc dir que em sobtés perquè al cap i a la fi fins fa quatre dies dins les famílies el tracte als avis era de vós, no de tu que aporta proximitat però perd el concepte de respecte que es volia transmetre amb el simple llenguatge.
Les darreres dècades hem evolucionat com a societat i l’hem convertida en més laica, més democràtica, més oberta... Això no es pot negar, però també l’hem convertida en més hostil cap a la gent gran, de qui ja no s’aprecia tant la seva innegable experiència acumulada al llarg de tota una vida i es comencen a considerar més aviat una nosa que no pas una benedicció.
Al procés de digitalització de totes les activitats comercials, que representa un handicap per als avis, s’hi han afegit les dificultats de tota mena de relacions amb l’administració, els funcionaris de la qual han aprofitat la punyetera pandèmia per reduir l’atenció presencial al mínim imprescindible i encara amb cita prèvia.
De debò que cal fer campanyes dient: “Soc gran, no idiota!” perquè els bancs ens tinguin en consideració? A una persona que porta un segle organitzant la seva economia amb una llibreta d’estalvi, negar-li aquest servei és una immoralitat. Anem pensant en la quantitat d’accions immorals que la societat tolera i que afecten la mal anomenada tercera edat.
S’ACOSTEN DIES FEIXUCS
La instal·lació d’una tanca publicitària que m’obliguen a veure cada dia quan obro la finestra de l’habitació per comprovar el temps que fa i com m’haig de vestir (a entrada de primavera ja se sap) amb la imatge somrient d’un noiet que diu que s’anomena Pau i es presenta per ser alcalde m’ha confirmat que hem entrat en campanya electoral. El dia que me’l trobi pel carrer li comentaré que ha errat el partit, si vol ser alcalde, perquè em sembla que no li deuen haver explicat gaire bé com funcionem per aquests verals, i emparar-se sota les ales blaves d’una mena de gavina estrafeta no li augura cap aplaudiment.
Fullejo la premsa comarcal a la qual estic subscrit i tot em confirma la pitjor de les meves temences: falten dos mesos per a les eleccions municipals i ja només es parla de llistes, de candidats... D’aquí a poc començaran les promeses, els contes de la vora del foc i les fantasies animades dels programes electorals.
Davant la previsió d’aquesta allau d’informació que m’arribarà per terra, aire i aigua (en aquest cas serà difícil perquè la cosa està fotuda), he de començar a elaborar un pla de resistència que em permeti suportar tot el procés patint el mínim de danys possibles.
El pla consistirà en llençar tota la publicitat que m’arribi a la bústia sense obrir cap sobre, no assistir a cap dels previsibles mítings estúpids i insuportables que organitzaran, saltar-me les pàgines de política i opinió dels diaris, marcar com a correu brossa qualsevol correu electrònic provinent d’un partit que arribi a la safata d’entrada, no acceptar cap dels fullets i tríptics que m’oferiran els dies de mercat, caminar acotant el cap per no haver de veure les pancartes i banderoles que penjaran dels fanals...
I com decidiré a qui haig de votar? El cor, escoltaré el que em diu el cor, que és el que porto fent des de fa dècades. Si tots féssim el mateix, estalviaríem temps, maldecaps, menjades de coco i, sobretot, diners, un munt de diners que es podrien usar en tasques més profitoses.
CONTROLANT LES OBRES
És cosa sabuda que això de les obres, i també les demolicions, representen un espectacular centre d’interès per a les persones de la mal anomenada tercera edat. Allà on vegeu paletes treballant en una obra d’una certa envergadura, segur que hi trobareu un grupet d’avis (mai iaies) contemplant la feina i comentant la idoneïtat de la tasca que s’hi fa i els materials que s’hi usen.
Doncs jo vaig tenir la possibilitat de poder gaudir d’aquesta feina de jubilat des de la terrassa de casa durant un cert temps, el que van trigar a desmuntar tota l’estructura de la benzinera del carrer Montserrat, a la cantonada amb l’avinguda dels Països Catalans. I sovint em sorprenia a mi mateix criticant alguna de les feines que hi feien i delint-me per travessar el carrer i anar a donar-los alguna instrucció o si més no algun consell.
A què es deu aquest curiós interès dels jubilats per les obres? Deu ser per algun deix de nostàlgia de la vida activa, ara que ja ens manquen activitats per omplir el temps? Deu ser que atesa la nostra edat, amb el cúmul d’experiències aplegades, ens creiem amb dret d’opinar sobre qualsevol feina? En fi, la qüestió és que quan arribem a la jubilació tots els avis ens convertim en teòrics enginyers, arquitectes i constructors.
I jo ja em deleixo per comprovar a veure quan comencen a excavar per fer els fonaments del bloc de pisos que segur que construiran al solar que han deixat net. Tindré feina per molts mesos!
INCOHERÈNCIES
Llegeixo la carta que ha publicat a El 9 Nou en Josep M. Puigdomènech dels Hostalets de Balenyà i haig de dir que estic plenament d’acord amb el seu raonament. Diu que fins fa quatre dies, quan els agents rurals caçaven un pescador furtiu al pantà de Sau, li requisaven la pesca, el multaven i tenien prou cura de fer-ho sortir als mitjans de comunicació perquè servís d’avís als que els agrada passar l’estona banyant el cuquet o el que sigui que facin servir d’esquer.
Doncs resulta que aquests mateixos peixos, la majoria espècies invasores, ara seran pescats de forma industrial fins a arreplegar-ne unes 60 tones, seran sacrificats i segurament convertits en farina de peix.
I s’estranya de la incoherència que representa que una activitat de lleure sigui sancionada per preservar unes vides que ara s’aniquilaran a l’engròs.
El que tinc per segur és que els designis de l’Agència Catalana de l'Aaigua (igual que els del Senyor) són inescrutables i sovint contradiuen el més elemental sentit comú, per tant no val la pena intentar buscar-hi cap explicació. Al nostre país hem arribat a crear tants procediments i protocols per poder decidir qualsevol mínima cosa relacionada amb el medi natural i el món agropecuari que semblen expressament fets amb la finalitat de poder contractar el màxim nombre de funcionaris per poder-los aplicar i comprovar, quan el que caldria és facilitar la vida als pagesos, per exemple.
La burocràcia i la vida real són dos mons paral·lels que difícilment arribaran a convergir mai en un punt de trobada. No val la pena fer cap esforç.
ENVELLIR
Això d’envellir, es miri com es miri, és una autèntica murga. És una tasca constant que consisteix bàsicament en anar veient com passa el temps i t’aporta periòdicament una nova xacra (no confondre amb txacra, que és un canal per on flueix l’energia). De vegades aquesta xacra és temporal, de vegades passa a ser permanent i has d’integrar-la a la col·lecció que has anat acumulant amb els anys.
Sigui com sigui, convé fer un considerable esforç d’acceptació de les noves limitacions per poder portar aquest procés amb la dignitat indispensable. Altrament, corres el risc de gastar el temps en lamentacions que no aporten res de positiu o fer coses que per edat ja no et correspondria.
Em sembla que en vaig començar a ser conscient el dia que em vagi fotre una patacada de consideració amb el patinet del net i al metge, furgant a la ferida, no se li va acudir altra cosa que dir-me: “Ja tenim una edat, eh! Hauríem de començar a posar seny.”
En fi, que si quan em llevo descobreixo un dolor en algun racó del cos que encara no havia descobert que podia generar aquesta desagradable sensació, ho entomo com una benedicció. L’alternativa, siguem sincers, ningú no la voldria triar, perquè significaria que hem deixat d’existir. I jo, us ho puc ben assegurar, de moment no tinc cap ganes d’anar-me’n a l’altre barri perquè a part de col·leccionar xacres, cada dia segueixo aprenent alguna cosa nova que no sabia.
ADÉU AL MÓN DE PAGÈS
Aquests dos darrers dies he estat amb els nois i noies de 1r i 2n d’ESO de la meva escola de tota la vida (Escola Vedruna Tona) al Museu del Blat del Colomer. Han recuperat el treball de síntesi que feien a final de curs i l’han reconvertit en un projecte que abasta diferents àrees d’aprenentatge. “Del conreu del blat a l’elaboració del pa” és un dels treballs que recordo més agradablement de tot el que vam arribar a crear durant els quaranta anys llargs que hi vaig fer de mestre.
Tornar a explicar coses a nois i noies d’aquesta edat ha estat un plaer i val a dir que tot allò que bonament els he pogut transmetre ho han escoltat atentament i n’han pres nota per a elaborar el seu treball. Durant dos dies m’he tornat a sentir mestre i també m’he adonat que les meves cordes vocals ja no estan avesades a parlar tanta estona, perquè n’han sortit una mica malmeses.
Abans de començar la visita, a cada grup d’una vintena de joves els he fet les mateixes tres preguntes:
Quants de vosaltres viviu a pagès? I només s’han aixecat dues o tres mans.
Quants de vosaltres teniu el pare o la mare que ha viscut a pagès? I les mans ratllaven la mitja dotzena.
Quants de vosaltres teniu constància que els vostres avis o àvies havien viscut a pagès? I només han quedat una o dues mans sense aixecar.
En només tres generacions, hem passat de ser una societat rural a ser una societat eminentment urbana. Aquests dies els nois i noies de Tona han tingut l’oportunitat de recuperar una mica de la cultura pagesa que es troba en les nostres arrels i que no hauríem de permetre que desaparegués.
PENSIONS VITALÍCIES
Els expresidents del Parlament de Catalunya gaudeixen d’una pensió vitalícia d’uns 100.000€ anuals. A més a més, durant la legislatura posterior al seu mandat cobren el 80% del sou durant quatre anys, compensació a què s’han acollit tots menys en Roger Torrent perquè ja té sou de conseller. En cas de mort, les seves viudes seguiran cobrant de forma vitalícia un 50% d’aquest import, com és el cas d’en Joan Raventós.
Entenc que han tingut un càrrec de responsabilitat i que el país els ho ha de reconèixer d’alguna manera, però voleu dir que amb aquest reconeixement econòmic no s’han passat unes quantes estacions?
En un país on la pensió màxima actual està fixada al voltant dels 3.000€ mensuals (40.000€ anuals), hagis cotitzat el que hagis cotitzat durant la teva vida laboral, trobo un despropòsit les quantitats de què estem parlant. Si ens referim a les pensions mitjanes dels jubilats del nostre país, que en aquest moment es troben en 1.282€, la comparació resulta escandalosa. Si considerem que hi ha molt jubilats que han de tirar endavant amb pensions d’uns 700€, les pensions vitalícies de tota aquesta colla les considero immorals.
A veure si resulta que la segona institució més sagrada del nostre país s’ha convertit en una mena de cova de lladres de guant blanc! Ja seria hora que comencéssim a fer endreça! Llàstima que qui ho proposi siguin els “sociates” i no ho facin per convicció ètica, sinó per interessos electorals de partit!
PARLANT DE JUBILATS
Es veu que una tal Imma Folchi, exsecretària general del Parlament de Catalunya, per tant una d’aquestes funcionàries d’alt rang els privilegis de les quals són inenarrables, s’ha estat durant els darrers quatre anys de la seva vida laboral (per dir-ne d’alguna manera) sense trepitjar el Parlament i cobrant 15.000€ mensuals. Per tant, si feu càlculs us adonareu que durant aquest període s’ha embutxacat una xifra escandalosa propera als 900.000€ sense fotre res. A més, com a premi de jubilació, se li ha pagat la xifra de 100.000€ perquè pogués pagar els rebuts del gas i el llum sense problemes.
Si es tractés d’una persona al servei d’una entitat o empresa privada, no hi tindria res a dir, més enllà de considerar-ho una immoralitat, però tractant-se de diners públics, d’aquells que sempre resulta que n’hi ha pocs per poder fer front a les necessitats i urgències socials, la cosa no té nom. Què podem fer davant d’aquests delictes que mai no podran ser perseguits perquè els emparen els reglaments aprovats pels nostres representants polítics? Potser canviar de representants polítics...
Un altre dia parlaré de les pensions vitalícies dels expresidents del Parlament per comparar-les amb les pensions mínimes amb què es veuen obligades a viure tantes persones de la meva condició.
TU JA M’ENTENS
Fa un parell de setmanes que ronden pel centre comercial lluint el seu clatell rapat i la tofa de cabells bruns amb pinta d’escarola al cim d’uns caps amb poc cervell. Són cinc vailets que cap d’ells no passa dels setze anys i duen escrit a la cara la seva condició de futura carn de presidi. El “segurata” els té ullats, però com que de moment es limiten a fer el dropo i no molesten ningú, no els ha hagut d’advertir.
Avui, però, finalment han aconseguit localitzar una presa fàcil: una noieta que deambula sola per les galeries mirant aparadors de botigues de roba. Han esperat que durant el seu trajecte passés a prop del passadís que duu als lavabos i l’han escomesa. Envoltada de cinc energúmens que li passen un pam, la noia s’ha espantat i ha provat de cridar, però un d’ells, el més alt, li ha tapat la boca i li ha acostat una punta de navalla al coll advertint-li que més val que faci el que li diuen si no vol prendre mal.
Mentre un dels delinqüents es queda a la porta dels lavabos d’homes per garantir que no entri ningú, els altres quatre hi introdueixen la noieta. Estalvio descriure el que hi succeeix perquè el sol fet d’imaginar-ho em provoca el vòmit. Podeu suposar que mentre tres d’ells posen en pràctica les imatges del darrer “porno” que deuen haver visionat, el darrer grava amb el mòbil unes imatges que compartiran amb el seu cercle de contactes.
Al cap d’uns minuts surten dels lavabos amb posat de qui no ha trencat cap plat, tot i que un d’ells encara s'està cordant la bragueta dels pantalons. Segons després, surt la noieta desencaixada, tentinejant, amb dificultat per tenir-se dreta. S’apropa fins el “segurata” que passeja a la punta del passadís i intenta explicar-li el que li acaba de passar, però només obté per resposta: “No me lies i tira para tu casa.”
Què hem fet malament perquè a la nostra societat puguin passar coses d’aquesta mena? L’altre dia vaig parlar amb un amic mosso d’esquadra que em vaig trobar a l’entrada dels jutjats on havien conduït un grup de presumptes delinqüents per fer una roda de reconeixement. El que vam comentar queda entre nosaltres, perquè no seria políticament correcte. I no afegeixo res més perquè, com en el temps de la dictadura, “tu ja m’entens” que deia en Raimon.
FER-HO A L’INREVÉS
Massa temps per pensar acostuma a afavorir aquelles divagacions que s’esdevenen sense solta ni volta, a la impensada, les digressions mentals que et fan dubtar de la utilitat de la pròpia intel·ligència.
Ahir, sense anar més lluny, em trobava entrant al pis amb el cabàs de la compra ple de la verdura que un cop per setmana anem a proveir a la fruiteria del barri i mentre posava la clau al pany em vaig adonar que portava anys fent la mateixa operació i que tenia tots els moviments automatitzats, que ho hagués pogut fer a ulls clucs, per entendre’ns.
Llavors vaig pensar en la sensació que tindria entrar a casa de recules, una possibilitat que no se m’havia acudit mai. Vaig girar sobre els meus talons i vaig fer per manera que la primera cosa que traspassés el llindar de la porta fos el meu cul, no la panxa cada cop més prominent tal com tinc per costum.
I em vaig adonar que era com si digués adéu al món del defora en lloc de dir hola al petit món personal que em conec d’allò més bé i que tinc per molt i molt saludat. Vet aquí que des d’ahir he incorporat aquesta novetat a la meva vida i de moment n’estic prou content. Avui fins i tot he dit adéu al ficus que vam plantar en una torratxa al replà de l’escala i que és de les poques plantes agraïdes que conec perquè s’ha fet enorme.
QÜESTIÓ DE TEMPS
La vida de jubilat d’entrada et porta a disposar de més hores vagaroses de les que et veus capaç d’omplir, però aquesta temença de seguida se’n va en orris en tractar-se d’una persona activa i, si ho demaneu a algú que gaudeixi d’aquesta condició, és fàcil que us diguin que no atrapen la feina i que se’n fan creus de com els fuig el temps sense adonar-se’n.
No és el meu cas, potser perquè la refotuda pandèmia va venir a estroncar un projecte d’activitats que relacionava amb aprenentatges que mai no havia arribat a fer per causa de la dedicació completa a l’ensenyament i l’escriptura, i al capdavall resulta que he après a agafar-me la vida amb el punt de pausa i contenció que mereix la meva condició física i mental.
Vet aquí doncs que disposo de temps suficient com per poder dedicar-me a allò que em plau sense haver de fer cap mena d’equilibris i reserves, però tinc la sensació que a mesura que afegeixo anys a la meva vida, i que en siguin molts, el temps va variant les seves característiques i no té la mateixa capacitat que abans. Dit d’una altra manera, els dies em passen volant i les setmanes i els mesos cauen un darrere l’altre de forma inexorable, però a la meva manera de veure ho fan a una velocitat cada vegada més rabent.
O sigui, que veig passar la vida cada vegada més de pressa i em comença a fer una certa basarda que això no tingui aturador. A veure si al final resulta que tot plegat queda en un llampec instantani!
