ADÉU AL MÓN DE PAGÈS
Aquests dos darrers dies he estat amb els nois i noies de 1r i 2n d’ESO de la meva escola de tota la vida (Escola Vedruna Tona) al Museu del Blat del Colomer. Han recuperat el treball de síntesi que feien a final de curs i l’han reconvertit en un projecte que abasta diferents àrees d’aprenentatge. “Del conreu del blat a l’elaboració del pa” és un dels treballs que recordo més agradablement de tot el que vam arribar a crear durant els quaranta anys llargs que hi vaig fer de mestre.
Tornar a explicar coses a nois i noies d’aquesta edat ha estat un plaer i val a dir que tot allò que bonament els he pogut transmetre ho han escoltat atentament i n’han pres nota per a elaborar el seu treball. Durant dos dies m’he tornat a sentir mestre i també m’he adonat que les meves cordes vocals ja no estan avesades a parlar tanta estona, perquè n’han sortit una mica malmeses.
Abans de començar la visita, a cada grup d’una vintena de joves els he fet les mateixes tres preguntes:
Quants de vosaltres viviu a pagès? I només s’han aixecat dues o tres mans.
Quants de vosaltres teniu el pare o la mare que ha viscut a pagès? I les mans ratllaven la mitja dotzena.
Quants de vosaltres teniu constància que els vostres avis o àvies havien viscut a pagès? I només han quedat una o dues mans sense aixecar.
En només tres generacions, hem passat de ser una societat rural a ser una societat eminentment urbana. Aquests dies els nois i noies de Tona han tingut l’oportunitat de recuperar una mica de la cultura pagesa que es troba en les nostres arrels i que no hauríem de permetre que desaparegués.
PENSIONS VITALÍCIES
Els expresidents del Parlament de Catalunya gaudeixen d’una pensió vitalícia d’uns 100.000€ anuals. A més a més, durant la legislatura posterior al seu mandat cobren el 80% del sou durant quatre anys, compensació a què s’han acollit tots menys en Roger Torrent perquè ja té sou de conseller. En cas de mort, les seves viudes seguiran cobrant de forma vitalícia un 50% d’aquest import, com és el cas d’en Joan Raventós.
Entenc que han tingut un càrrec de responsabilitat i que el país els ho ha de reconèixer d’alguna manera, però voleu dir que amb aquest reconeixement econòmic no s’han passat unes quantes estacions?
En un país on la pensió màxima actual està fixada al voltant dels 3.000€ mensuals (40.000€ anuals), hagis cotitzat el que hagis cotitzat durant la teva vida laboral, trobo un despropòsit les quantitats de què estem parlant. Si ens referim a les pensions mitjanes dels jubilats del nostre país, que en aquest moment es troben en 1.282€, la comparació resulta escandalosa. Si considerem que hi ha molt jubilats que han de tirar endavant amb pensions d’uns 700€, les pensions vitalícies de tota aquesta colla les considero immorals.
A veure si resulta que la segona institució més sagrada del nostre país s’ha convertit en una mena de cova de lladres de guant blanc! Ja seria hora que comencéssim a fer endreça! Llàstima que qui ho proposi siguin els “sociates” i no ho facin per convicció ètica, sinó per interessos electorals de partit!
PARLANT DE JUBILATS
Es veu que una tal Imma Folchi, exsecretària general del Parlament de Catalunya, per tant una d’aquestes funcionàries d’alt rang els privilegis de les quals són inenarrables, s’ha estat durant els darrers quatre anys de la seva vida laboral (per dir-ne d’alguna manera) sense trepitjar el Parlament i cobrant 15.000€ mensuals. Per tant, si feu càlculs us adonareu que durant aquest període s’ha embutxacat una xifra escandalosa propera als 900.000€ sense fotre res. A més, com a premi de jubilació, se li ha pagat la xifra de 100.000€ perquè pogués pagar els rebuts del gas i el llum sense problemes.
Si es tractés d’una persona al servei d’una entitat o empresa privada, no hi tindria res a dir, més enllà de considerar-ho una immoralitat, però tractant-se de diners públics, d’aquells que sempre resulta que n’hi ha pocs per poder fer front a les necessitats i urgències socials, la cosa no té nom. Què podem fer davant d’aquests delictes que mai no podran ser perseguits perquè els emparen els reglaments aprovats pels nostres representants polítics? Potser canviar de representants polítics...
Un altre dia parlaré de les pensions vitalícies dels expresidents del Parlament per comparar-les amb les pensions mínimes amb què es veuen obligades a viure tantes persones de la meva condició.
TU JA M’ENTENS
Fa un parell de setmanes que ronden pel centre comercial lluint el seu clatell rapat i la tofa de cabells bruns amb pinta d’escarola al cim d’uns caps amb poc cervell. Són cinc vailets que cap d’ells no passa dels setze anys i duen escrit a la cara la seva condició de futura carn de presidi. El “segurata” els té ullats, però com que de moment es limiten a fer el dropo i no molesten ningú, no els ha hagut d’advertir.
Avui, però, finalment han aconseguit localitzar una presa fàcil: una noieta que deambula sola per les galeries mirant aparadors de botigues de roba. Han esperat que durant el seu trajecte passés a prop del passadís que duu als lavabos i l’han escomesa. Envoltada de cinc energúmens que li passen un pam, la noia s’ha espantat i ha provat de cridar, però un d’ells, el més alt, li ha tapat la boca i li ha acostat una punta de navalla al coll advertint-li que més val que faci el que li diuen si no vol prendre mal.
Mentre un dels delinqüents es queda a la porta dels lavabos d’homes per garantir que no entri ningú, els altres quatre hi introdueixen la noieta. Estalvio descriure el que hi succeeix perquè el sol fet d’imaginar-ho em provoca el vòmit. Podeu suposar que mentre tres d’ells posen en pràctica les imatges del darrer “porno” que deuen haver visionat, el darrer grava amb el mòbil unes imatges que compartiran amb el seu cercle de contactes.
Al cap d’uns minuts surten dels lavabos amb posat de qui no ha trencat cap plat, tot i que un d’ells encara s'està cordant la bragueta dels pantalons. Segons després, surt la noieta desencaixada, tentinejant, amb dificultat per tenir-se dreta. S’apropa fins el “segurata” que passeja a la punta del passadís i intenta explicar-li el que li acaba de passar, però només obté per resposta: “No me lies i tira para tu casa.”
Què hem fet malament perquè a la nostra societat puguin passar coses d’aquesta mena? L’altre dia vaig parlar amb un amic mosso d’esquadra que em vaig trobar a l’entrada dels jutjats on havien conduït un grup de presumptes delinqüents per fer una roda de reconeixement. El que vam comentar queda entre nosaltres, perquè no seria políticament correcte. I no afegeixo res més perquè, com en el temps de la dictadura, “tu ja m’entens” que deia en Raimon.
FER-HO A L’INREVÉS
Massa temps per pensar acostuma a afavorir aquelles divagacions que s’esdevenen sense solta ni volta, a la impensada, les digressions mentals que et fan dubtar de la utilitat de la pròpia intel·ligència.
Ahir, sense anar més lluny, em trobava entrant al pis amb el cabàs de la compra ple de la verdura que un cop per setmana anem a proveir a la fruiteria del barri i mentre posava la clau al pany em vaig adonar que portava anys fent la mateixa operació i que tenia tots els moviments automatitzats, que ho hagués pogut fer a ulls clucs, per entendre’ns.
Llavors vaig pensar en la sensació que tindria entrar a casa de recules, una possibilitat que no se m’havia acudit mai. Vaig girar sobre els meus talons i vaig fer per manera que la primera cosa que traspassés el llindar de la porta fos el meu cul, no la panxa cada cop més prominent tal com tinc per costum.
I em vaig adonar que era com si digués adéu al món del defora en lloc de dir hola al petit món personal que em conec d’allò més bé i que tinc per molt i molt saludat. Vet aquí que des d’ahir he incorporat aquesta novetat a la meva vida i de moment n’estic prou content. Avui fins i tot he dit adéu al ficus que vam plantar en una torratxa al replà de l’escala i que és de les poques plantes agraïdes que conec perquè s’ha fet enorme.
QÜESTIÓ DE TEMPS
La vida de jubilat d’entrada et porta a disposar de més hores vagaroses de les que et veus capaç d’omplir, però aquesta temença de seguida se’n va en orris en tractar-se d’una persona activa i, si ho demaneu a algú que gaudeixi d’aquesta condició, és fàcil que us diguin que no atrapen la feina i que se’n fan creus de com els fuig el temps sense adonar-se’n.
No és el meu cas, potser perquè la refotuda pandèmia va venir a estroncar un projecte d’activitats que relacionava amb aprenentatges que mai no havia arribat a fer per causa de la dedicació completa a l’ensenyament i l’escriptura, i al capdavall resulta que he après a agafar-me la vida amb el punt de pausa i contenció que mereix la meva condició física i mental.
Vet aquí doncs que disposo de temps suficient com per poder dedicar-me a allò que em plau sense haver de fer cap mena d’equilibris i reserves, però tinc la sensació que a mesura que afegeixo anys a la meva vida, i que en siguin molts, el temps va variant les seves característiques i no té la mateixa capacitat que abans. Dit d’una altra manera, els dies em passen volant i les setmanes i els mesos cauen un darrere l’altre de forma inexorable, però a la meva manera de veure ho fan a una velocitat cada vegada més rabent.
O sigui, que veig passar la vida cada vegada més de pressa i em comença a fer una certa basarda que això no tingui aturador. A veure si al final resulta que tot plegat queda en un llampec instantani!
