CAP D'ANY

La lluna plena amb tota la seva ufana, anant a colgar-se rere la Creu de Gurb el darrer dia de l'any, em recorda que som ben poqueta cosa, amb prou feines partícules de pols còsmica d'un univers que mai arribarem a capir, i això en un any que un simple virus ens ho ha demostrat de manera fefaent. Quan aquesta nit aixequem la copa de cava per tancar l'any i enviar-lo a prendre pel sac i generem el missatge acostumat de bons desitjos de SALUT, ho farem amb la humilitat adquirida en la pandèmia i conscients com mai del significat de la paraula.
Ostres, quina pinta de "sermó de la muntanya" que agafa aquest escrit! Però no hauria d'estranyar-me que havent rebut educació als Maristes i a La Salle, i havent dedicat quatre dècades d'exercici del magisteri en una escola cristiana, tot i que força progre, (l'escola, eh!), aquest to un punt místic acabés traient el nas tan bon punt gratés una mica.
En fi, que el meu desig per al nou any seria SALUT I FEINA PER A TOTHOM, perquè al capdavall, comptat i debatut, tota la resta no són res més que pures pamplines.

CAP AL TARD

A sol post, tornar cap a casa pel camí vora el riu i redescobrir el silenci que només trenca el cant d'algun ocell tocatardà i el lleu murmuri de l'aigua que en algun punt ha de salvar un petit desnivell. Un punt de pau per als darrers dies convulsos d'un any estranyot. A poc a poc redescobrir els primers edificis de la ciutat retallats de gris sobre l'horitzó de ponent i comprovar que, com si fossin cuques de llum, les finestres s'il·luminen per anunciar-nos que tornem a la vida de rutina d'aquestes festes. Quina sort poder disposar d'espais com aquest a quatre passes de casa!

UNA MASSACRE!

 Al riu Gurri, a tocar del pont de ferro, una mica abans d'arribar al Cantarell, els xerracs han fet feina: una vintena llarga de pollancres centenaris han estat talats sense contemplacions. El de la foto té una circumferència de pràcticament dos metres. M'imagino que els de l'ACA devien tenir els seus motius, però ni estaven malalts ni em sembla que calgués patir perquè en caigués cap damunt els qui aprofitem el sender que hi ha a banda i banda del riu per anar a estirar les cames. L'espectacle de soques immenses talades a un pam de terra i l'escampall de troncs al camp del costat resulta absolutament depriment. Ara que el mal ja està fet, almenys que s'emportin la fusta de seguida per no fer mal d'ulls.

EL PESSEBRE (Cant final)

I dins un humil estable,
flanquejat de mula i bou
el petit Jesús descansa,
riu i xuma del dit gros.

Mentre Josep i Maria
se’l miren amb tot l’amor,
un estel de cua fina
s’ha aturat sobre el pujol.

El nen que observa el muntatge
veu l’estrella i diu de cor:
-Pare, aquest any vull canviar-la
per un llaç de color groc.

EL PESSEBRE, VI

El pou arran de voral
per refrescar els viatgers,
la galleda en el brocal
per poder pouar amb escreix.

Una noia es mou galana
pel camí lliure de rocs:
duu dos càntirs curulls d’aigua
que ha cuitat omplir a la font.

Amagat rere una pedra
treu el cul el caganer
que ja no tenia espera
amb el ventre ben distret.

EL PESSEBRE, V

Els tres reis i el seu seguici,
muntant exòtics camells,
segueixen amb determini
una estrella des d’Orient.

Venen pel pla, per la sorra
que representa el desert,
i cada dia que corre
els farem tirar un trosset.

Porten or, encens i mirra
per regalar a un infantó
que ha nascut a l’establia
i ha de trasbalsar aquest món.

EL PESSEBRE, IV

 Els pastors són a la cova
quan el sol se’n va a dormir,
mengen sopa i fan tabola
abans no caigui la nit.

A la vora, dalt d’un arbre,
un àngel ha aparegut
i els convida a fer un viatge
per veure un nen que ha nascut.

L’un carrega un xai al muscle,
l’altre ja agafa el sarró,
l’omple de llaminadures
per regalar al xic nadó. 

EL PESSEBRE, III

En una punta de taula
hi ha la casa de pagès,
amb gallines, porcs i vaques
i un carismàtic hortet.

El pagès fanga la terra,
mira cap a l’Orient,
li sembla sentir xerrera:
pel camí s'acosta gent.

La dona ve de la lliça
amb la galleda a la mà:
surt a atipar les gallines
escampant pel terra gra.

 

EL PESSEBRE, II

Matxuquem paper de plata
per plantar-hi un rierol
que neix ran de la muntanya
i s’escola sota el pont.

Al meandre hi fem la bassa
amb quatre ànecs juganers
i un pescador que amb la canya
atén que piquin l’esquer.

Més amunt la dona renta
a la pedra del torrent
i damunt el pont contempla,
l’avi, com tresca la gent.

EL PESSEBRE, I

 Aquest any el poema de Nadal tindrà un aire costumista i l'aniré publicant per fascicles: un fragment cada dia mentre anem construint el pessebre. 

Damunt la taula que es plega
que hem posat al menjador,
escampem sorra i pedretes
amb cura i dedicació.

Quatre escorces de surera
arrambem a la paret
que hem folrat de tal manera
que sembla un cel ple d’estels.

Posem molsa a les escletxes,
i deixem dos grans forats:
un per pastors, xais i ovelles,
l’altre per fer-hi el portal.

FAULA 5

 EL LLOP I EL XAI

Hi havia un llop que, després de fer una bona trescada travessant una serralada, es va aturar en un rierol de muntanya a beure aigua per refrescar-se. Un xai que ja començava a pasturar herba fresca va sentir també la necessitat de beure aigua i va acabar acostant-se al mateix rierol. Poc coneixia que la bèstia que s’abeurava en el mateix indret era un llop, perquè tot i que n’hi havia parlat ell mai no n’havia vist cap.
En veure’l amorrat a l’aigua, el xai va decidir tirar un tros avall del curs del rierol per no molestar-lo. El llop el va veure i el va començar a increpar:
-Què fas, maleducat, embrutant-me l’aigua? Que no veus que estic bevent?
-L’aigua ve de tu cap a mi, no a l’inrevés –va excusar-se el pobre xai-. Com vols que embruti l’aigua que tu et beus?
El llop senzillament buscava una excusa i, quan va veure que aquesta no li funcionava, va contestar-li de molt males maneres:
-Doncs si no ets tu devia ser el teu pare que l’ha embrutada aquest matí!
I tan bon punt va acabar de dir aquestes paraules, es va abraonar damunt el xai, el va degollar i es va asseure tranquil·lament al costat del rierol a fer l’àpat de migdia.
No us fieu mai dels poderosos. Encara que no tinguin la raó, busquen la manera de fer veure que la tenen i sempre dureu les de perdre. Penseu en alguns judicis vergonyants que s’han fet darrerament i em donareu la raó. 

FAULA 4

 L’AGRÓ I EL GAT

Feia dies que el gat anava voltant per la riba de l’estany a l’encalç de ratolins i no parava de fixar-se en un ocell camallarg, una mica geperudet i amb el coll fet una essa, que s’estava estona i estona quiet i només de tant en tant clavava el bec a l’aigua per treure’n un peix que s’afanyava a engolir. Un dia va decidir escometre’l des de la riba estant.
–Té, és un bon sistema de pesca, aquest teu. Tant de bo jo pogués fer el mateix, amb el que m’agrada el peix! Però no em puc pas ficar a l’aigua, i m’haig de conformar amb algun ratolí de tant en tant.
–Oh, això té solució fàcil. El proper que pesqui te’l regalo, ves –li va contestar l’ocell.
–Doncs jo encara et proposo un altre tracte. Si me’n pesques uns quants, faré una sopa de peix i et convidaré a sopar. Què me’n dius?
Aviat van estar avinguts i al cap de poca estona el gat se n’anava cap a casa amb mitja dotzena de peixos enfilerats per les ganyes amb un jonc disposat a posar-se el vestit de cuiner i fer bullir l’olla.
Al vespre, a l’hora que havien quedat, l’agró va fer cap a casa del gat i va trobar la taula parada: dos esplèndids plats de sopa de peix fumejant esperaven els comensals damunt la taula. El gat, amb somriure sorneguer, el va convidar a passar.
El pobre agró, prou provava de pescar la sopa, però només amb la punta del bec aconseguia arreplegar-ne algunes gotetes de brou i algunes engrunes de peix.
–Que no t’agrada? –feia el gat–. Amb prou feines si l’has tastada.
L’agró s’excusava dient que no tenia gaire gana, mentre rumiava com li tornaria la jugada. Abans de marxar cap a casa, va proposar al gat:
–Això ho hem de repetir. Demà et convido a casa meva. També sé fer una sopa de peix d’allò més fina.
L’endemà al vespre, la taula de casa de l’agró estava parada amb dues ampolles de coll ample que permetien el pas d’un bec llarg com el de l’ocell per pouar bones glopades de sopa, mentre que el pobre gat es va haver de consolar llepant una mica per sobre la superfície del broc de l’ampolla.
-Que no tens gaire gana? –va demanar l’agró–. Amb prou feines si l’has tastada.
El gat va aprendre la lliçó. Des d’aquell dia van fer altres trobades, ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre, però a taula sempre hi havia un plat fondo per al gat i una ampolla de broc ample per a l’agró. 

REFLEXIONS

 SINCERAMENT PREOCUPAT

Em tinc per una bona persona en la mesura raonable que se’n pot ser, ateses les circumstàncies, i també em considero moderadament equilibrat pel que fa al sistema emotiu, tot i que tinc una certa tendència a la impulsivitat. Fent equilibris amb tot plegat, he anat circulant per la vida fins que, amb l’arribada de la jubilació, la coincidència amb una conjuntura política tan desmesuradament perversa, i aquesta merda de pandèmia que em comença a corsecar, el meu equilibri psicològic comença a fer aigües.
Què en diríeu d’una persona que quan li arriba als ulls la imatge d’un polític del PP, de C’s, del PSOE... (ja sé que en falta un, però no el vull ni esmentar perquè em provoca vòmits instantanis) automàticament li genera una al·lèrgia escandalosa? I d’algú que quan rep la imatge d’uns dels jutges que tots sabem, dels fiscals que no anomenaré, d’un policia, d’un guàrdia civil, d’un militar... se li ericen els pèls del clatell i li tremolen les orelles? I d’algú que quan veu el rei o algú de la seva miserable i decadent família no es pot estar d’escopir a terra?
I ja em direu si és normal que quan senti parlar per la tele algú dels esmentats es dediqui a insultar-los amb jaculatòries cada vegada més recargolades del tipus: “càgum la mare que va parir el fuster que encara no ha acabat la creu on haurien de crucificar-te”. La imatge d’un individu insultant un televisor que no en té cap culpa no és precisament la d’una persona equilibrada.
Per això estic sincerament preocupat, perquè la cosa, en lloc de millorar, empitjora cada dia que passa i les jaculatòries són més llargues: “càgum la llet agra de la mare que va parir el fuster que encara no ha acabat la creu on haurien de crucificar-te de cap per avall”.
Creieu com jo que m’hauria de deixar mirar per un psicòleg? Creieu que és prou greu com perquè demani hora al psiquiatre? És que el meu objectiu de fer una vida de jubilat tranquil·la, plena, creativa, activa... comença a perillar.

RONDALLA (2a part)

 EL VESTIT DEL REI QUE JA NO ERA REI

Es veu que el rei que ja no era rei però que ell es pensava que sí va insistir i plorar fins que per no haver-lo de sentir més el van deixar tornar a casa per Nadal. Perquè la gent del poble no se n’assabentés, va viatjar de nit amb un avió especial que no detectava cap radar i, tan bon punt va aterrar a l’aeroport de la capital el van fer entrar en una zona reservada a les grans autoritats del món mundial i un servei especial de protocol el va atendre amb totes les consideracions que mereixia.
El primer que van fer va ser fer-lo despullar perquè s’engiponés una vestimenta especial que incorporava una tecnologia puntera, especialment dissenyada per fer-lo aparèixer a ulls de cadascú amb una imatge diferent, la més adequada i benvolent per al cervell que la copsava i l’havia d’interpretar.
Ja li va estranyar que, en ficar-se dins la roba l’haguessin d’ajudar perquè a ell li resultava completament invisible, però avesat a viure en una realitat paral·lela on regnava la fantasia de conte, va acceptar la nova realitat sense posar-la en dubte. Ni el seu fill, ni la seva jove, ni les seves netes no van fer cap escarafall amb el resultat. Ves quina colla de samarucs per analitzar de forma racional el que veien els seus ulls!
Tot i que el rei que ara manava no ho veia del tot clar, va permetre que tota la família (la poca que els quedava, perquè entre els que havien desterrat i els que eren a la cangrí només van seure a taula quatre gats) posés davant l’arbre guarnit al menjador on havien de fer l’àpat de Nadal, i els fotògrafs autoritzats immortalitzessin la trobada.
L’endemà la foto sortia a primera plana de tots els diaris del país, i la gent obria uns ulls com taronges en veure-la, i se’ls refregaven abans de comprovar que allò que copsaven no era una il·lusió.
–Per què va despullat aquest senyor que abans era rei? –demanava una nena senyalant la foto del diari que fullejava el seu pare.
–Perquè d’aquesta manera no pot robar res i ficar-s’ho a les butxaques. Els de casa seva tampoc no es deuen fiar gaire d’ell. 

RONDALLA

 EL REI QUE TENIA EL NAS VERMELL

“Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell i anava de bota en bota sense deixar-ne ni una gota...” De petit em sembla recordar que havia sentit aquesta rondalla, i poc podia imaginar-me que de gran viuria aquesta ficció a la realitat.
Vet aquí que hi havia un rei que va venir de fora perquè un ogre que havia manat durant molts anys va decidir que quan ell la dinyés bo seria que algú continués la seva croada contra els dolents. I amb tots els honors de qui mana més que ningú es va instal·lar a la capital d’un país que va tornar a ser regne, perquè ara estava governat per un rei.
I el rei es va acostumar a viure bé, deixar que manessin els que sempre ho havien fet, concedir favors a tornajornal o bé a canvi de petites fortunes que guardava gelosament perquè sabia per experiència viscuda en carn pròpia dels qui l’havien precedit en el tron que la cosa podia durar quatre dies.
Però no va durat quatre dies, va durar molts anys i ell cada vegada vivia millor: festes, xeflis, caceres, amants... Tot des d’una discreció meravellosa perquè tots els qui en sabien alguna cosa callaven com morts, no fos cas que els toqués el crostó. I el rei es va anar fent vell i ja amb prou feines si s’aguantava els pets, però ell insistia en la seva vida dissoluta i seguia acaparant diners de tot arreu on podia. I seguia fent cada any un discurs on demanava a tothom  que es portés bé, que el país necessitava gent formal, preparada, responsable, treballadora, honesta, generosa...
I va succeir que tanta hipocresia ja no es podia disfressar i començava a treure el nas per tot arreu. Tot i que va demanar perdó, ningú no el va creure, i va haver de plegar. Però va deixar el ceptre i la corona al seu fill, que s’havia preparat molt a consciència per quan es donés el cas que hagués de fer el paperot, i ell va continuar fent el cràpula i vivint a cos de rei, mai tan ben dit.
Però els que durant tants anys havien callat com tombes van començar a xerrar, i es van anar destapant les miserables grandeses d’un rei que ja no ho era, fins que el seu fill es va veure obligat a simular que el desterrava perquè començava a perillar el seu crèdit escadusser. I el rei que ja no ho era, però que es pensava que sí, va anar a raure en un país llunyà que, allà sí, encara funcionaven amb reis que portaven túniques fins als peus com si no haguessin evolucionat d’ençà de l’època medieval.
El pobre rei que ja no ho era, lluny dels seus s’avorria com una ostra i va demanar si podia tornar a casa per Nadal. Dins la seva família hi havia opinions per tots els gustos, des dels que els feia pena fins els que opinaven que s’havia de podrir lluny de casa per descastat. Com a gest de bona voluntat, fins i tot va arribar a tornar alguns diners dels que havia robat i ningú no sabia on eren.
La rondalla de moment arriba fins aquí. Ara hauria de lligar-la amb la del rei que anava despullat, però seria massa llarga en aquest espai i l’haurem de continuar demà, o demà passat, o algun dia de la setmana vinent. 

PARÀBOLA 2

 ELS TRES NOIS MANDROSOS

En Josep, veient que els seus dies sobre aquesta terra estaven a punt de caducar, va reunir els seus tres fills per passar-los el testimoni. Ben conscient que cap dels tres tenia gaire tirada a doblar l’esquena, perquè li havien sortit d’allò més indolents, d’aquells que per mandra de fer anar la cua es deixarien menjar per les mosques, va pensar una estratègia per veure si al capdavall aconseguia deixondir-los.
–Guaiteu, nois, em queden pocs dies per anar trescant per aquesta casa i aquests camps. Quan ja no hi sigui, la hisenda serà vostra i haureu d’esforçar-vos per tirar endavant el bestiar i les collites. Abans que això no passi, us haig de dir que el vostre avi em va explicar que en algun lloc dels camps que llaurem i sembrem, a quatre pams sota terra, hi ha enterrat un tresor que us pot fer la vida més fàcil, però la veritat és que el bon home la va dinyar abans de dir-me on caram havia de buscar-lo.
El pobre Josep va durar encara un cert temps, just per constatar que d’aquells tres galifardeus no en trauria res de bo, i va traspassar bo i recomanant-los per enèsima vegada que s’esforcessin i treballessin de valent.
Amb el pare a l’altre món, no van trigar gaire a buscar el camí de la vida fàcil. Armats d’una aixada cadascun van començar a remoure la terra dels camps fins a una fondària que mai no havia assolit cap arada. D’un cap de dia a l’altre els teníeu a sol i serena cavant sense parar i treballant més del que havien fet en tota la seva vida. Al cap d’un cert temps, havien remogut el sol de tots els camps sense haver-hi descobert cap tresor, però van veure la terra tan ben llaurada que van decidir aprofitar-ho per sembrar-hi xeixa i ordi.
En aquells camps mai no s’hi havia fet una collita tan generosa, i quan va ser l’hora de segar se’n feien creus del bé de déu de sacs i sacs de gra que acabarien omplint el graner.
En Josep, del cel estant, traient el nas rere un núvol, contemplava satisfet el resultat de la seva pensada.
–Vet-ho aquí: han trobat el seu tresor –es deia per a si mateix.

FAULA 3

 ELS LÈMMINGS I LES MARMOTES

En un prat a plena tundra hi havia una colònia de lèmmings que vivien d’allò més tranquils, feliços i despreocupats. Es diria que feien una vida gairebé de perpètues vacances, si no fos perquè la temperatura era un xic massa freda, però com que ja hi estaven acostumats...
Vet aquí que un dia va arribar una família de marmotes que fugien de les terres del sud que el canvi climàtic estava tornant massa càlides. Venien decidits a instal·lar-se al mateix prat que els lèmmings i, com que cadascuna en feia pla més que quatre d’ells, les van hi deixar instal·lar sense cap mena de resistència, perquè ja es veia que en cas d’anar mal dades portaven les de perdre.
Al prat hi regnava una bona convivència, potser no exemplar, però acceptable. Les marmotes es van anar multiplicant i al cap de poc temps al prat hi havia una barreja curiosa. Uns i altres se saludaven com a bons coneguts sense intimar gaire, perquè les amistats quedaven reservades als de la pròpia espècie. Però els menuts d’uns i altres es van acostumar a jugar junts i s’ho passaven d’allò més bé, fins que al final els cadells de marmota van acabar anant a l’escola que la colònia de lèmmings hi havia instal·lat des de feia temps.
I van començar els problemes. Mentre la canalla d’uns i altres jugaven i s’entenien d’allò més bé encara que parlessin dues llengües diferents, perquè per entendre’s no hi ha com tenir-ne ganes i posar-hi voluntat, els pares i avis de les marmotes nouvingudes van començar a exigir que l’escola s’havia de fer en la seva llengua. I com li dius a algú que en fa quatre com tu que naspis, que qui arriba de fora és qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se a la llengua i als costums del lloc?
Per tant, van haver de començar a fer les classes en la llengua de les marmotes, i els lèmmings petits s’havien de quedar al final de les classes a repassar la llengua que parlaven a casa. Això era un cas ben curiós, perquè mentre jugaven al pati parlaven tots les dues llengües sense cap problema, cadascú amb el seu accent particular, perquè ja podeu suposar que els lèmmings tenien una veu molt més aguda.
Fins que un dia van decidir que ja n’hi havia prou, que a la tundra sempre s’havia parlat lemminguès i que les classes es farien en aquesta llengua. Les marmotes, una mica a contracor, van acabar acceptant la decisió perquè també feien classes de marmotí i al final uns i altres ho aprenien tot més o menys bé.
El sistema va durar molt temps i, quan tothom ja s’havia oblidat dels nyics i nyecs que havien tingut, van arribar al prat tota una colla de marmotes que fugien de la calor del sud que ara ja era asfixiant. Elles poc coneixien la bona convivència que hi havia en aquells verals, però veient-se prou valentes, van convèncer les marmotes establertes al prat que havien d’exigir que a l’escola es tornés a fer servir el marmotí per fer les classes.
A veure, diríeu que els pobres lèmmings van poder defensar el lemminguès i fer servir el seu dret a la pròpia cultura? Haureu d’esperar una dotzena d’anys per tenir la resposta. Potser menys.

FAULA 2

 ELS DOS CONILLS I LA GUINEU

Dos conills d’allò més amics anaven caminant per un senderol al mig del bosc perquè havien decidit anar a passar les vacances de Nadal a casa de la tieta d’un d’ells, que vivia més cap a la costa i suposaven que no hi faria tant fred com a la plana. En creuar per una zona arbrada de pins, el més esquifit, que sempre anava orella dret, va sentir un trepig rere seu i va veure que al tombant del camí apareixia una guineu que anava ensumant el rastre que havien deixat. Sense perdre ni un segon, va córrer a enfilar-se dalt d’un pi mentre animava el seu amic a fer el mateix.
-No puc –va dir l’altre que era més aviat grassonet-, em rellisquen les ungles. Ajuda’m!
-Sí, home. No veus que acabaríem caient tots dos? Vinga, espavila!
El conill grassonet va recordar que de petit la mare li havia explicat que les guilles no ataquen els animals morts i, veient-se perdut, es va deixar caure potes enlaire i va quedar-se ben quiet. Fins i tot va fer un pet per fer pudor de mort, que ja se sap que els animals que només mengen herba tenen gasos força pudents.
La guilla va arribar fins al peu del pi, va ensumar el conill per totes bandes i, al cap d’una estona, va seguir el seu camí sense ni tan sols tocar-lo amb la punta del nas.
Quan es va veure fora de perill, el conill grimpador va baixar del pi i va córrer al costat del seu amic.
-Com és que no se t’ha menjat? M’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella. Què t’ha dit?
-Que no faci cap més viatge amb un company que quan apareixen dificultats només pensa en si mateix i et nega cap mena d’ajut.
I en acabar de dir això, va seguir el seu camí tot sol deixant l’egoista company de viatge amb un pam de nas.
És en els moments difícils quan es reconeixen els veritables amics.

CELEBRANT LA CONSTITUCIÓ

Vestit de negre, amb la jupa de cuiro plena de tatxes metàl·liques, el cabell rapat i ulleres de sol tot i que el dia s’ha llevat rúfol, el protagonista de la proesa d’avui surt de casa disposat a lluir un drap amb el símbol wolfsangel, de connotacions nazis descarades. En sortir del portal de casa, es troba amb un altre ogre de la seva espècie que duu una bandera bicolor preconstitucional que deu haver heretat de quan els seguidors d’en Franco celebraven que cada any sumaven un “año más de paz”. Se saluden amb el braç dret aixecat en una cerimònia que ens transporta a vuitanta anys enrere, es posen de costat i, amb el pal de la bandera recolzat al muscle perquè els parracs puguin onejar al vent, desfilen rambla avall amb el posat més marcial que el seu perjudicat cervell els permet adoptar. Es veu que avui se’n van a manifestar-se a favor d’una constitució que mai no van acceptar ni votar els fatxes. Visca la coherència!
Una nena que  es creua amb ells, agafada de la mà de la mare, es mira detingudament una de les dues teles i demana a ple pulmó:
-Mama, per què en aquesta bandera hi ha una gallina negra?
La dona dubta entre ser discreta o radical, però empesa per la mala sang que cova des de fa tres anys ben bons, contesta a ple pulmó:
-Perquè és el que són aquests dos ximples: un parell de gallines.
Els dos personatges per força han d’haver sentit la conversa, però fan com si no anés amb ells i segueixen rambla avall cap al punt de concentració de la testosterona mal aprofitada.

DE MASCLES I FEMELLES

 

En una comarca, que també se’n podria dir un comarc, hi havia el vell costum (o la vella costuma) d’anar a buscar el tió o la tiona al bosc que hi havia al costat de la bosca. Allà hi havia uns arbres i unes arbres molt alts i altes, i cada any (ves que ara no n’haguéssim de dir anya) en queia algun o alguna que s’havia assecat i que els follets i les folletes convertien en esplèndids tions i fabuloses tiones que acabaven presidint els menjadors i les menjadores durant els fests i les festes de Nadal (no sé si els noms propis poden tenir els dos gèneres) per regalar als nens i a les nenes tot d’obsequis i obsèquies. Però es veu que hi ha haver una pandèmia o pandèmio que ho va trasbalsar tot i aquell any i aquella anya, quan els nens i les nenes van anar al bosc que hi ha al costat de la bosca no van trobar cap tió ni cap tiona perquè els follets i les folletes que els havien de fabricar, s’havien acollonit d’allò més amb el pandèmio i la pandèmia i havien tocar pirandó feia temps deixant la feina i el feino per fer. Els nens i les nenes estaven molt preocupats i preocupades, però l’alcaldessa (aquell any no hi havia alcalde) ho va resoldre en un tancar i obrir d’ulls i d’ulles: va manar que les taules i els taulos fessin de tions i tiones per una vegada o un vegad i que qui dia (només té una forma per als dos gèneres) passa, any i anya empeny. I que ja veurien com se’n sortien en el futur o la futura.

RONDALLA

 EL JUTGE JUTJAT

Es veu que hi havia un jutge d’allò més estricte; de tant que n’era, de vegades es passava de la ratlla i mai no havia aplicat el concepte pietat, perquè des de la poltrona on jugava a ser poc menys que déu, no havia pogut fer-se'n coneixedor.
Es va escaure que pels volts de les festes de Nadal, un dels presos a qui havia condemnat a dotze anys de presó per haver gosat demanar llibertat en nom del poble, havent complert una tercera part de la condemna, va demanar-li un permís per poder passar les festes amb tota la família, car portava tres nadals sense poder fer cagar el tió amb els seus fills. La seva resposta va ser tan cruel com despietada: emparant-se en el fet que encara no havia demanat perdó per haver gosat protestar contra el poder establert, li va negar aquest dret. No cal dir que tant la seva dona com els seus tres fills van agafar una emprenyada de mil dimonis, perquè tots els qui estaven tancats des de feia temps aconseguien permisos sense cap problema.
I van arribar les festes, i la mare amb els tres fills van decidir anar a celebrar la nit de Nadal a casa dels avis perquè potser així els menuts no trobarien a faltar tant el seu pare. Van marxar cap a muntanya a mitja tarda, i al cap de poc es va posar a nevar amb il·lusió, de manera que van optar per posar cadenes a les rodes del cotxe abans no tinguessin un ensurt.
A entrada de fosc, quan els faltaven pocs quilòmetres per arribar al poble on vivien els avis, els va fer aturar un home que feia senyals des del mig de la carretera:
-El cotxe se’ns ha parat i no portem cadenes –va dir l’home mentre es bufava els dits de les mans per fer-los entrar en calor.
-Mama, mama –va dir el fill gran-, és el jutge que va tancar el pare.
-Si us plau, pel que més vulgueu, ens esperen a sopar els nostres pares. I essent un dia tan assenyalat...
A la mare se li van desvetllar mil renecs que lluitaven per sortir a estampar-se contra la cara de l’inesperat interlocutor, però es va saber contenir a temps.
-Tant de bo que poguéssim celebrar el Nadal tots junts amb el meu home! Però resulta que vostè ens ho ha impedit. Penso que li anirà bé passar-lo en aquesta carretera mentre reflexiona una mica.
I mentre reprenia la marxa accelerant el motor del vehicle, encara li va deixar anar amb la finestra oberta:
-I encara trobo que és poca condemna per a la seva culpa!

RELAT DE CIÈNCIA FICCIÓ

DISTOPIA MILITAR AMB SOROLL DE SABRES

Una cinquantena llarga de jubilats que durant la seva vida activa només havien desfilat marcant el pas, lluint rastelleres de medalles per mèrits de dubtosa honestedat, i esbroncant soldats de lleva amb discursos abrandats de clara inspiració feixista, car la majoria eren fills de colpistes que havien guanyat una guerra civil i s’havien instal·lat al poder durant quatre dècades, van tenir la gosadia de rescatar la vella tradició de la família casernària del país: parlar de pronunciaments i cops d’estat, amenaçar amb afusellaments massius, bombardeigs de zones roges enemigues, etc.
Sortosament el país ja estava instal·lat en una democràcia exemplar que no permetia de cap de les maneres aquesta mena de fets, i la ministra del ram els va cridar a files amb certa urgència. Uniformats com en les seves millors gales, es van plantar al pati del ministeri i van formar una curiosa tropa en què destacaven crosses, caminadors, cadires de rodes... aconseguint una formació d’allò més lluïda.
La ministra es va anar plantant davant de cadascun d’ells i, mentre pensaven que els imposaria una altra medalla per afegir a la col·lecció, el que realment succeí fou que els va llevar del pit les que duien penjades i, amb l’ajut d’unes tisores, va anar-los tallant els galons carregats d’estrelles. Quan es van adonar del que passava amb el primer, alguns haguessin volgut fugir per cames, però la manca de vitalitat deguda a l’edat i el punt de dignitat mal apresa i pitjor executada els ho van impedir.
En el discurs que va cloure l’acte, la ministra els va anunciar que la seva sucosa pensió, amanida amb premis i plusos de les medalles, des d’aquell precís instant es veia reduïda a l’import estricte del salari mínim interprofessional, i encara bo perquè la seva intenció era de deixar-la a zero, però li havien fet veure que tal cosa seria inconstitucional.
Un a un van desfilar cap a la sortida, mentre al carrer una munió de persones de bé que havien estat advertides de l’acte els increpaven i xiulaven de manera cruel. 

PARÀBOLA 1

 PARÀBOLA DE LES QUATRE CABRES

Vet aquí que anant de camí amb el pare i portant moltes hores trescant sense veure ni una ànima vam arribar en un lloc a les envistes d’un riu on hi havia una caseta menuda que feia pena de veure de tan deixada com estava. Qualsevol diria que estava deshabitada, però en acostar-nos-hi vam adonar-nos que a la banda del darrere tenia un tancat amb quatre cabres, i traient el cap rere una saca d’espart que feia de cortina a la porta un home de mitjana edat ens va saludar.
–Ei, benvinguts. Costa de veure cares noves per aquests verals.
–Portem tantes hores caminant que bo seria trobar un lloc on dormir i fer una queixalada –va dir el pare per tota salutació.
–Entreu, entreu –digué l’home apartant la cortina–. No estem per a gaires alegries, però com  serà que no trobem alguna cosa per fer un mos!
Ens va fer seure a taula i ens va treure un formatge de cabra i un parell de rosegons de pa que, amb la gana que portàvem, ens van semblar unes menges exquisides. Ens va explicar que vivia amb els seus dos fills i que només tenien quatre cabres per anar fent la viu-viu, que passaven més gana que abundor, però que no es queixaven perquè tot plegat podria ser pitjor.
L’endemà al matí, aprofitant que els fills havien sortit a buscar llenya i que l’home havia anat fins al riu a omplir un parell de galledes, abans de seguir el nostre camí el pare va fer el que em va semblar una bestiesa: va treure un ganivet del sarró i va degollar les quatre cabres. Vaig quedar tan horroritzat que ni esma no vaig tenir de demanar-li per què ho feia. Que no ho veia que si els prenia el mitjà de subsistència acabarien morint-se de gana?
El pare es va limitar a dir-me que ho feia com un favor a canvi de l’acolliment que ens havien procurat. No ho vaig entendre, vaig pensar que s’havia begut l’enteniment.   
Es va escaure que, dos anys més tard, vaig tornar a passar pel mateix indret de camí cap a la ciutat on vivien els meus oncles i em vaig aturar al lloc on hi havia la humil caseta on ens havíem hostatjat. En lloc de la barraca hi havia una casa prou gran, amb una granja en un costat i una zona d’hort ben arranjada a l’altra. Em vaig imaginar que les tres persones que hi vivien devien haver hagut de marxar i buscar-se la vida, i que el lloc havia estat ocupat per gent benestant que tenien una certa hisenda, però es va obrir la porta i en sortí l’home que ens havia acollit dos anys enrere.
–El dia que vau marxar –em va fer saber–, algun malfactor ens va degollar les quatre cabres, però no sap pas prou bé el favor que ens va fer.
–Favor? –vaig dir intrigat.
–Ens vam alimentar amb carn de cabra uns quants dies, però de seguida als meus fills se’ls va acudir que podíem cavar una part de terra del costat de la casa i fer-hi un hort. L’altre fill va dir que es veia amb cor de fer un canal per portar aigua del riu i regar-lo. Una cosa va portar a l’altra i en cosa de poc temps vam poder fins i tot ampliar la casa. Aquest any hem fet el cobert nou i hem comprat bestiar.
Llavors vaig entendre l’acudit del meu pare: s’havia adonat que les cabres no eren una forma de subsistir, sinó un llast per a la seva vida. I és que el pare tenia sortides de bomber, però en el fons sempre l’encertava, no sé pas com s’ho feia. 

Hem d’aprendre a fugir del conformisme, a abandonar la nostra zona de confort, si el que desitgem, el que cal o el que ens convé és progressar.

FAULA 1

 EL LLOP I ELS TRES XAIS

Vet aquí que hi havia tres xais pasturant tranquil·lament en un prat verd i ufanós. Tots tres eren de bona família i estaven molt ben avinguts. Les mares havien marxat amb el ramat cap als prats més alts i, com que ells encara eren petits per fer una caminada tan llarga, es van estimar més deixar-los al pla bo i advertint-los que anessin amb compte perquè feia dies que havien vist rondar un llop pels verals. Encara se sentien els esquellerincs del ramat enfilant-se pel camí que serpentejava per la banda obaga de la muntanya,  que el llop es va afanyar a atansar-se al prat on hi havia els tres xaiets i, sense cap mena de precaució per no ser vist, va començar a caminar en cercle al seu voltant. Els tres xais, una mica esporuguits, es van posar a tocar de cul entre ells de manera que controlaven els 360º del seu voltant. El llop se’ls mirava i reia per sota el nas pensant en l’àpat que estava a punt de fer. Els tres xaiets havien fet un curs accelerat d’autodefensa i sabien que si el llop s’acostava li podien fer front comú aixecant les cames davanteres i clavant-li els unglots de punta a la cara. El llop se’n devia malfiar perquè els va dir:
-No entenc com podeu fer veure que sou tan amics. Ja ho saps, Clapat, què diu de tu el Blanquet?
El Clapat es va mirar el Blanquet amb cara d’interrogant, mentre el llop tornava a la càrrega:
-Ja t’ho diré jo. Va escampant per tot arreu que ets una mena de cosa rara amb aquestes taques, que no pot ser que siguis de la família perquè tots els de casa teva són ben blancs.
-No li facis cas, que no és veritat –es va excusar el Blanquet.
Però el Clapat, que era de sangs calentes, es va abraonar damunt del Blanquet i li va mossegar l’orella. El Rinxolat, que s’ho mirava pensant de descompartir-los, no va tenir temps d’actuar. Va sentir una queixalada al coll que li va fer molt de mal i tot se li va fer fosc.
El llop es va allunyar prat enllà arrossegant el pobre xaiet que deixava rere seu un regueró de sang. Mentrestant el Clapat i el Blanquet seguien barallant-se completament aliens al que acabava de passar.
No permeteu que els vostres enemics desfacin les amistats que us uneixen, perquè sap que només d’aquesta manera serà més fort que vosaltres i us podrà guanyar.