DECADÈNCIA?

 El senyor Pedro Sánchez ha vingut a apuntalar el seu “salvador”, el que ha de salvar-li el cul i els mobles en allò que ells anomenen “el problema catalán”, i mira que hi deu tenir fe, perquè jo no confiaria pas tant en un personatge inexpressiu amb pinta de moniato i poques llums davant del nas, però en fi, per a ell fa.
Resulta que en un d’aquests discursos abrandats i estúpids que en diuen mítings ha dit dues coses que m’han tocat el voraviu.
La primera és l’afirmació que “estamos instalados en la bronca permanente”. Curiosa apreciació, aquesta seva. El tinc per força estudiat, tot i que ja se sap que a Madrid regalen els títols universitaris, per tant em sorprèn que no sàpiga que portem tres segles reclamant els drets nacionals que ens van ser arrabassats per un Borbó el descendent del qual només ha afegit una I al número d’ordre de la dinastia. L’hauria de sorprendre i hauria de valorar que tres-cents anys més tard encara tinguem el valor i la dignitat de demanar allò que és nostre: el simple dret a decidir com a poble.
La segona és la consideració que estem en decadència. S’han de tenir molt grossos per venir de la “Villa y Corte” a dir-nos el que estem patint, sobretot quan la seva responsabilitat en aquest fet és prou evident. Li hauríem de recordar qui va “cepillar” el nostre estatut, qui va declarar-ne una bona part com a anticonstitucional, qui és el responsable de l’infrafinançament del nostre govern, qui va fer tots els possibles per tancar les delegacions catalanes a tot el món, qui va instar i amenaçar a empreses i bancs a marxar de casa nostra, qui va aplaudir l’aplicació del 155, qui va intervenir el nostre autogovern fins a fer-lo inoperatiu, qui va muntar un judici farsa que va escapçar de lideratge tots els partits independentistes, qui va muntar una caça i captura de CDR, qui ha celebrat les inhabilitacions, qui... Apa, a cagar a la via amb aquestes argumentacions de salvapàtries noucentista. Vigili amb el que diu, que no estem per a gaires bromes.
Posats a parlar de decadència, què tal si mira cap a casa seva? Té un país a la misèria, que si fos una empresa ja hauria presentat concurs de creditors; té menys separació de poders del que hi ha hagut mai, amb interferències constants del poder judicial sobre el polític; té més feixistes dins l’exèrcit dels que seria aconsellable per a la salut; té més feixistes dins el congrés que a les antigues “cortes” franquistes, té una monarquia corrupta que s’entesta a apuntalar i paga l’exili daurat d’un rei que hauria de ser a la garjola...
Comenci per endreçar casa seva i, després, si encara ho creu convenient, vingui a donar-nos lliçons; mentrestant muts i a la gàbia, que la nostra decadència ja sabem com revertir-la, com hem fet sempre: pencant, que és una activitat que als seus dominis sembla que no s’estila gaire.