UTOPIA, ÉS UNA UTOPIA.

Ahir em vaig creuar amb la Marta Pascal al carrer Verdaguer de Vic i vaig estar temptat d’aturar-la i felicitar-la pel seu canvi d’imatge (osti, he estat a punt d’escriure look, amb l’al·lèrgia que em provoquen els anglicismes innecessaris), i només la discreció i el respecte que es mereixen les persones a la seva vida privada m’ho van impedir.
La trobada casual em va fer recordar que també es presenta a aquestes eleccions com a cap de llista d’un partit (PNC) creat a mida seva que no té cap mena de projecció de futur ni possibilitat d’obtenir representació.
La desintegració de Convergència ha generat una atomització de l’espai electoral que mantenia més o menys intacte des de feia dècades, i ha propiciat un escampall de vots nacionalistes i independentistes que acaben a la paperera dels vots inútils.
No entenc aquesta tendència al personalisme, a la dissensió davant el més petit entrebanc. Si entre els que comparteixen ideari a grans trets no hi ha possibilitat d’entesa, imagineu la utopia que representa el que realment li cal al nostre país: una llista unitària.
Definitivament, tenim mala peça al teler.