LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

De petit em van ensenyar que la meva llibertat tenia un límit: s’acabava just allà on començava la de l’altre; d’aquesta manera es podia mantenir un equilibri respectuós en un joc d’exercici de llibertats compartides. No m’he parat mai a pensar si això també es podia aplicar a la llibertat d’expressió i, ara que el tema està tan de moda potser estarà bé que el dia que tingui una estona vagarosa dediqui una mica de temps a reflexionar-hi.
Que una persona pugui ser empresonada per l’expressió de les seves idees, per molt radicals i bèsties que puguin resultar, sigui damunt d’un paper o davant d’un micròfon, ho trobo una aberració d’un sistema democràtic que ja he dit moltes vegades que era imperfecte. Els casos de Pablo Hasél o de Valtònyc són un exemple viu del que no hauria de passar mai en una democràcia. Tant li fa que allò que rapegin sigui una completa bestiesa que ens faci mal a les orelles sentir-ho, tot i que estic convençut que les idees es poden expressar de mil maneres i no cal triar sempre la més feridora; resulta una expressió lliure de la seva opinió i, com a tal, s’ha de respectar.
Cal posar límits a aquesta llibertat d’expressió? Algú s’atreveix a contestar la pregunta? En cas que sigui així, on s’han de fixar aquests límits? No podem posar-los en el punt en què algú se senti ferit perquè hi ha qui té la pell molt prima. Els càrrecs públics han d’acceptar que seran criticats i que ho poden ser de forma molt dura, perquè mai actuaran al gust de tothom; i això també val per al cap d’estat encara que sigui una figura monàrquica obsoleta. Això va amb el càrrec, i si no vols pols, no vagis a l’era.
El que no em semblaria correcte seria aplicar la llibertat d’expressió per barris com sembla deduir-se d’algunes opinions que s’estan generalitzant de forma perillosa. Si posem límits a la llibertat d’expressió, caldrà posar-los a tota mena d’opinions, vinguin del sector que vinguin. Amb això vull dir que està molt bé reclamar respecte per a les expressions que puguin venir dels dos rapers esmentats, però aleshores hauríem d’acceptar que determinades boques d’infern que es troben als antípodes del seu ideari puguin vomitar els seus missatges en exercici de la seva santa llibertat d’expressió. Reflexionem-hi una mica, avui que no podem parlar de política.