NO TINC EDAT PER A UTOPIES INABASTABLES

S’estan acabant els partits que mereixen la pena ser comentats i s’està acabant la campanya electoral, però encara em queda la CUP, que he reservat per al final, abans de donar per esgotada aquesta etapa i retornar als escrits de ficció, que em motiven força més.
S’ha de reconèixer que tenen un ideari radical que en alguns punts essencials podria subscriure, però a la meva edat ja no estic per utopies inabastables i em costa una mica de pair.
Juguen amb avantatge, perquè mantenint-se sempre a l’oposició (sense comptar ajuntaments com el de Berga i d’altres de mida més modesta) és difícil que arribin a equivocar-se en la gestió i puguin rebre crítiques més o menys fonamentades. Ja sé que algú dirà que des de l’oposició es poden aconseguir moltes coses a partir de la constant pressió al govern de torn, però no és el mateix, no és el mateix que haver de donar la cara a l’hora de prendre decisions que mai no assoliran el vistiplau de tothom.
Els compro la seva idea de limitar el nombre d’anys que poden exercir un càrrec públic, però això també genera inconvenients: que la gestió recaigui en mans de persones amb nul·la experiència perquè la renovació cada quatre anys, que és el període que m’imagino que jo necessitaria per saber quin terreny trepitjo (digueu-me lent i poc perspicaç), obliga a fer canvis de responsables justament quan assoleixen el millor grau d’eficiència.   
Hi ha un altre element que no m’ha acabat d’agradar: anar a fitxar com a cap de llista la Dolors Sabater, persona de trajectòria política admirable al meu parer,  no és una cosa pròpia d’un partit que fuig de personalismes i estic segur que això ha generat més d’una mostra de rebuig entre el "totum revolutum" dels seus militants.