NO TOTS SÓN IGUALS

Ateses les circumstàncies i la realitat que ens toca viure i patir cada dia, comprovant la ineptitud (diguem-ne poca traça, si voleu) dels qui haurien de gestionar tot això perquè es minimitzessin els problemes en lloc de crear-ne de nous com passa massa sovint, no és d’estranyar que el comentari més estès sigui: “Tots són iguals!”
Això és enormement perillós perquè, a més de ser una simplificació de la realitat, ens porta a conclusions del tipus: tant li fa el que votem, passo de tota la classe política, aquesta vegada no voto...
I no tots són iguals; i no tant li fa qui aconsegueixi més escons; i no anar a votar, pensant en tots els que van lluitar perquè nosaltres puguem exercir el dret de vot, malgrat estiguem en una pseudodemocràcia amb carències, jo més aviat ho consideraria una traïció a la seva memòria.
Per tant anirem a votar, i tant que sí. Hi anirem tots els que vam votar l’1 d’octubre, perquè si no ho fem perdrem una nova oportunitat de recordar-los que seguim sent el mateix nombre d’emprenyats i que el temps no curarà la ferida, ben al contrari, encara ens cou i des de llavors que vam fer creu i ratlla.
Quina llàstima que el sistema de partits ens tingui lligats de mans i peus! Us imagineu una llista unitària i oberta, on poguéssim marcar els candidats que ens fan el pes? Algú dubta que superaria el 50%?
I llavors, sí, llavors ens podríem asseure a la taula de diàleg i tractar les coses de tu a tu. Això és el que els fa por, per aquest motiu han muntat l’operació Illa, per poder seure a banda i banda d’una taula de diàleg i mostrar al món mundial que són la solució del problema.
Si volen solucionar el problema, que comencin per l’amnistia. Potser llavors algú els podrà perdonar algun dels disbarats comesos.