NO ELS OBLIDEM NI ELS DEIXEM SOLS

És tan lamentable tot el que està passant a València que, si no fos pel patiment de la gent que ho ha perdut tot, se’n podria fer tot un llibre d’acudits i us asseguro que resultaria gruixut.

Què se’n podia esperar d’un president de la Generalitat Valenciana que va ser capaç de nomenar un torero com a Conseller de Cultura? Ja es veia a venir que pintaven bastos per a un país que havia aconseguit lliurar-se de la colla de “forajidos” com vaig sentir que els anomenava el poeta Marc Granell en una conversa que vam tenir durant el lliurament del Premi Micalet l’any 2016. Doncs aquells delinqüents van tornar i ho van fer disposats a escombrar tot el que havien aconseguir reconstruir amb un govern de coalició d’esquerres, el del Pacte del Botànic.

És tan gran l’estupidesa, la poca vergonya, la insensatesa, la ineptitud, la barra i la mala llet de tota aquesta colla de “peperos” valencians, que no em sorprèn res del que hem anat sabent durant aquestes darreres setmanes; només confio que en endavant siguin capaços de superar-se fins que al final el caigui el cel al damunt, que ja van tastar-lo el dia 29 d’octubre.

De moment van concedint subvencions i contractes a empreses que estaven esquitxades pel femer de la trama Gürtel, una manera d’anunciar-nos que hi són amb la finalitat de “forrarse”, tal com va reconèixer Eduardo Zaplana, un ínclit expresident valencià.

Només a un cervell desballestat se li pot acudir nomenar com a consellers dos militars a la reserva. Les connotacions que aporta això a la gestió política són greus. Ara sí que ja gairebé hi som tots. He pensat donar-li una idea que em semblaria sensacional: que nomeni monsenyor Rouco Varela com a conseller d’educació. Tindria l’arc complet de tota la rància fauna celtibèrica i podria començar una autèntica opereta.

Mentrestant, tota aquella catàstrofe s’està aixecant amb l’altruisme, la gratuïtat i la solidaritat de persones arribades des de tot el país, que són els únics importants i gràcies als quals aquesta societat encara funciona, perquè refiar-nos dels polítics a aquestes alçades és voler anar amb el lliri a la mà. Només cal confiar que l’allau actual de solidaritat els segueixi arribant, perquè trigaran mesos a normalitzar la seva vida.

TROBADA D'ESCRIPTORS D'OSONA

 Promoguda per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i organitzada al Casino de Vic, avui hem fet la primera Trobada del Gremi. És interessant conèixer altres persones que es dediquen a embrutar pàgines en blanc per compartir idees, sensacions, històries, emocions a través de la literatura. La majoria dels qui han assistit a l'acte per a mi eren completament desconeguts, i això no deixa de ser una paradoxa. A veure si, ara que ja som saludats i coneguts, podem pujar un esglaó més per tirar endavant iniciatives de promoció del llibre, la literatura i la lectura en una comarca que, com molt bé va dir en Jordi Vilarrodà, és excepcional pel que fa a quantitat d'autors. 

DESPRÉS DE LA CATÀSTROFE

Quan vaig sentir el senyor Valdobí que deia que ara calia “arrimar el muscle” i que després ja arribaria el moment de demanar responsabilitats “que les hi havia”, vaig pensar que tenia tota la raó del món i que abans que res convenia posar-se al costat dels damnificats i ajudar-los en allò que els calgués.

Però va anar passant el dia i les informacions que arribaven m’anaven fent indignar. Veure el senyor Manuel Milian desbocat i maleint els polítics del seu partit (del qual en va ser fundador) em va fer veure que hi havia responsabilitats greus. La decisió de desmuntar la Unitat Valenciana d’Emergències, que el senyor Mazón va fer desaparèixer en quatre mesos perquè ho considerava un xiringuito i una ocurrència de l’anterior govern, ha resultat una autèntica salvatjada. La descoordinació dels serveis d’atenció que ahir al vespre encara no havien arribat a algunes poblacions com Chiva ho deu poder demostrar.

L’AEMET va emetre un codi vermell a les 9 del matí advertint de l’enorme risc que corrien les comarques afectades, però a migdia el senyor Mazón apareixia davant els mitjans de comunicació dient que el nucli dur de la tempesta es desplaçava cap a Cuenca i que no calia patir. Lluny d’això, va descarregar durant hores a les capçaleres dels rius Túria i Magre que van acabar emportant-se tot el que van trobar per davant. Les poblacions afectades no van rebre l’avís de perill fins a les 8 del vespre, quan l’aigua ja els arribava a la cintura. I el mateix senyor Mazón, en una posada en escena detestable, amb les mànigues arremangades i l’armilla del SEM, encara sortia a dir que ells no eren meteoròlegs i que poc havien pogut fer al respecte.

I per acabar de reblar el clau, el senyor Núñez Feijóo va visitar la zona queixant-se que el govern central no l’havia informat de res i mostrant-se d’allò més dolgut.

Mentrestant, són els propis veïns i les empreses de les poblacions afectades els qui han posat les mans i els mitjans per començar a desbloquejar accessos i carrers per poder recuperar mínimament una normalitat que trigaran anys a restablir.

Només puc dir una cosa: “Que més de 200 ànimes us roseguin la consciència durant tota la vostra vida i que en la mort us persegueixin les nostres memòries!” (La segona part de la frase és d’en Lluís Llach a “Campanades a mort”)