REFLEXIÓ

I vet aquí que hem arribat al final d’aquesta campanya un punt estrafolària sense haver patit més danys dels que eren previsibles. M’he dedicat a repassar tots els que es presenten i resulten significatius, de vegades individualment, de vegades com a col·lectiu i, al capdavall, m’adono que no n’he deixat cap de gaire ben parat. Ara és quan apareix el dilema. De tots aquests, que no n’hi ha cap que acaba de fer-me el pes, a qui voto? Si volgués ser coherent, hauria de decantar-me per votar en blanc, per fer que el meu vot fos nul o simplement abstenir-me d’anar a l’urna.
Descarto el vot en blanc perquè considero que significa no prendre partit, no mullar-se, no implicar-se com a ciutadà en un moment prou transcendent. Emetre un vol nul, escrivint-hi alguna consideració particular, més enllà que pugui alliberar la meva consciència de tensions acumulades durant aquests dies, em sembla una estupidesa i, segons com m’ho miri una mena de desconsideració a la democràcia. No anar a votar, atenent la lluita, l’esforç i la vida de tantes persones per aconseguir que ara puguem exercir aquest dret, tot i les mancances i contradiccions del sistema, ho veig com una mena de traïció a la seva memòria.  
Per tant aniré a votar, i tant que sí! I aplicaré el criteri de donar un vot de confiança, potser amb un deix de recança, a qui cregui que pot fer més i de forma més coherent per sortir de l’atzucac on ens hem fotut tots plegats. Segurament al cap de pocs dies o setmanes els hauré de criticar, però ho faré amb la boca petita perquè, si arriben a poder prendre decisions des d’un lloc de responsabilitat, haurà estat també per culpa del meu vot.
Acabaré fent bona la dita: “En el país de los ciegos, el tuerto es el rey.” Es nota que vaig fer l’escolaritat en castellà. No cal que els unionistes pateixin per la llengua de l’imperi, perquè ja veieu que està molt més arrelada del que creiem, fins i tot en els independentistes més recalcitrants.