PUERTA DEL SOL, 1

Que una funcionària i una professora directora de postgrau es posin d’acord per regalar un màster a una alumna que no ha anat mai a classe és la cosa més normal del món, a judici d’un jutge que de just en té el que jo de frare caputxí. I la senyora Cifuentes se n’ha sortit amb la cara d’allò més alta, perquè ella, també a criteri del fiscal, no s’ha embrutat les mans, o almenys no ho han pogut provar. Tot plegat és d’una lògica espaterrant, colpidora, definitiva.
“In dubio, pro reo”, aquesta deu ser la màxima jurídica que deuen haver aplicat en aquest cas, tot i que no sé on collons veuen el dubte, a no ser que siguis un cagadubtes, que no és el cas dels jutges espanyols, massa acostumats a tirar pel dret encara que duguin el carro pel pedregar.
Això em fa pensar que en un altre cas que ara els cau al damunt haurien d’aplicar la màxima “in dubio, pro libertate”. Estic parlant dels presos polítics, que mentre el TS no es pronunciï sobre la demanda dels fiscals contra l’aplicació del tercer grau penitenciari, haurien de gaudir dels avantatges que han tingut aquest darrer mes. Però em temo que en aquest cas la cosa serà diferent. Veureu com en cosa de dies tornen a la cangrí. Coherència, sobretot coherència.
En fi, que la Barbie vetusta que vesteix amb tons pastel i té una certa tirada a la cleptomania “se va de rositas”, que diuen els madrilenys, mentre acaben “pringant” un parell de persones a qui segur que van coaccionar els de dalt perquè falsifiquessin un document oficial. Fàstic, provoca fàstic, però ja hi estem acostumats.
A tot això, ara penso que déu n’hi do el quadre d’honor de personatges il·lustres que estan acumulant a Puerta del Sol, 1. Com és que tots acaben a la mateixa poltrona? Deu tenir alguna cosa a veure amb l’estirabot que representa el fet que Madrid sigui una comunitat autònoma? Hi haurem de pensar.