ENS PROPOSA UN "DÉJA VU"

La senyora Laura Borràs deu mantenir un equilibri psicològic delicat, sabent-se plat de segona taula i havent de posar-se al capdavant d’una formació amb renovades aspiracions de governar. Potser és per aquest motiu que no l’acabo de veure de presidenta, tot i que ja seria hora que una persona de sexe femení (ara no sé si hauria de dir gènere, potser algú un dia m’ho sabrà explicar) accedís a aquest càrrec, perquè sóc molt conscient que allà on les dones s’han posat a treballar en política marcant lideratge les coses han canviat i han millorat sensiblement. Com a exemple podem posar  Katrín Jakobsdóttir a Islàndia i Jacinda Arden a Nova Zelanda (ignoreu el cas de l’Ajuntament de Barcelona, perquè a tot arreu hi ha excepcions).
Deia que no me l’acabo d’imaginar com a presidenta de la Generalitat, i no pas perquè tingui l’espasa de Dàmocles de la injustícia espanyola damunt del cap, sinó perquè més enllà de la sabuda lletania d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència del 10 d’octubre de 2017, no aprecio en el seu programa cap idea lluminosa de com sortir de l’atzucac on ens han ficat entre tots.
A mi ja me la van fotre una vegada (digueu-me ingenu) i resulta que gat escaldat de l’aigua tèbia fuig. N’estic fart de declaracions, d’utopies, de màximes inabastables, de paraules abrandades...
Si els vots independentistes superen el 50%, declararem la independència de la República Catalana? I a continuació què? La tornarem a suspendre esperant que els de la Villa y Corte s’avinguin a negociar? Farà les maletes per anar-se’n a Brussel·les? Es quedarà a esperar que la detinguin? ...
Tot plegat és un “déja vu” i a mi em cansa una cosa de no dir. Voldria escoltar alguna cosa diferent, que m’aportés el punt d’esperança que ens cal a tots plegats.