"LA VISITA DE LA VELLA DAMA"

 Aquest any m'han tornat a oferir la possibilitat de pujar a l'escenari com a actor en la representació de "La visita de la vella dama" de Friedrich Dürrenmatt. No cal dir que he acceptat de bon grat i que em fa molta il·lusió. No sé si estaré a l'alçada de les expectatives que han dipositat en mi, però hi posaré tota la meva voluntat. 

 

LA FAGEDA D'EN JORDÀ

 Avui he anat a tirar fotos a la Fageda d'en Jordà. Ja sabeu aquell lloc que va immortalitzar Joan Maragall... 

Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.

Sort que hi he arribat d'hora, perquè a mig matí allò ja semblava Les Rambles. Però he tingut temps d'obtenir unes quantes imatges sense la presència del factor humà. 

 

ENTREVISTA A "EL 9 FM"

Avui he anat a El 9 FM, al programa del matí, a parlar de "Ens queda la llum". Podeu escoltar l'entrevista sencera en aquest enllaç: 

https://www.youtube.com/live/ABAr8nMrafI?si=enpXjWIBHXqzBoKV

"LES COSES QUE QUEDEN" de la Bruna Hana

 Aquesta cançó, que m'ha arribat a l'ànima i m'ha fet plorar una estona, podria ser una bona banda sonora per a la presentació de "Ens queda la llum". Feia temps que no escoltava una melodia tan bonica amb una veu tan meravellosa. La Bruna Hana passa a completar la meva llista de reproducció habitual. 

PRESENTACIÓ DE "ENS QUEDA LA LLUM" A VIC (vídeo complet)

 Podeu veure l'acte de presentació del darrer llibre "Ens queda la llum" a Vic en aquesta gravació de El 9 TV. 

https://youtu.be/Ti3js2N1fLI?si=NaUNgeQzsFd5fbVN

PRESENTACIÓ DE "ENS QUEDA LA LLUM" A VIC

Amb una notable assistència que va obligar als organitzadors de El 9 Nou a habilitar un espai a l'exterior de la sala des d'on es va poder seguir l'acte amb una pantalla, ahir vam presentar "Ens queda la llum" a la sala Verdaguer i Callís. 

L'Agustí Danès va fer una introducció i presentació dels qui havíem de parlar. La Cristina Herrera va explicar el procés i la implicació d'Osona contra el Càncer en aquest projecte. La doctora Emilia Sardo va parlar de la seva relació amb la protagonista de la crònica i de la importància de la relació metge-pacient. I finalment vaig exposar una mica els objectius que m'han mogut a publicar aquest relat biogràfic, i vaig explicar que, seguint amb la meva voluntat d'incorporar als relats tota mena de tipologies de text, aquest dietari no era diferent. Finalment vaig recitar l'"Elegia per al comiat de la Ballestina", el poema que vaig escriure durant els seus darrers dies i que no vaig tenir temps de llegir-li en vida. 

Va ser un acte emotiu que per a mi va significar el tancament d'una etapa del procés de dol que encara estic assumint de mica en mica. 

POSTA DE SOL RERE LA CATEDRAL DE VIC

Els primers dies de setembre, des de la posició privilegiada de la nostra terrassa que mira cap a ponent, es pot contemplar aquest bonic espectacle: el Sol ponent-se rere el campanar de la Catedral de Vic. Feia dies que tenia preparada la càmera amb el trípode per poder captar aquesta imatge que es tornarà a donar a principis del mes de març de l'any vinent. 

DADES METEOROLÒGIQUES AGOST

 Aquest gràfic mostra l'evolució de la mitjana tèrmica dels mesos d'agost durant els darrers 26 anys. Us adonareu que la línia de tendència indica un increment d'uns tres graus durant aquest període. 

PRESENTACIÓ DEL DARRER LLIBRE

 

D'avui en quinze (ja us aviso amb temps sobrer) presentarem la crònica biogràfica dels dos anys i mig de malaltia de la Dolo. No cal dir que us rebrem amb els braços oberts. 

Hem triat aquest dia perquè coincideix amb el seu aniversari i el seu sant, i vam pensar que seria una data oportuna per poder-li retre l'homenatge que es mereix. 

PARLANT DE JUANA DOLORES...

He sentit alguns comentaris i opinions de la senyoreta “Juana Dolores” que es veu que és una poetessa i actriu catalana que de tant en tant ha de vomitar fel perquè es parli d’ella. Diu que no ha parat de patir linxaments a les xarxes per part dels “indepes amargats i ploramiques” i que es planteja deixar d’escriure en català.
És possible que la recordeu pel pollastre que li va muntar a en Xavier Grasset fa cosa de tres anys al Més 324.
Com que ja li coneixem algunes de les seves fantàstiques opinions al voltant de la inexistència dels Països Catalans i la imposició de la llengua del país per part de la burgesia catalana a la classe proletària (de la qual ella es veu que n’és una esplèndida portaveu), no ens hauria d’estranyar el seu discurs.
Sincerament, si deixa d’escriure en català, no la trobaré a faltar, per tant és ben lliure de fer el que vulgui amb la seva obra literària que mai no m’ha interessat gaire.
Per contraposició, li regalo aquests versos de la Maria Mercè Marçal perquè hi doni unes quantes voltes abans de significar-se d’una manera tan poc lluïda.
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

"ENS QUEDA LA LLUM"

Acabo de rebre els exemplars de la primera edició d'aquesta crònica biogràfica dels dos anys i mig de malaltia de la Dolo. Amb una enorme il·lusió, la fullejo i m'endinso en els records que m'acompanyaran la resta dels meus dies. Només dir-vos que, mentre escrivia, vaig poder comprovar en la pròpia pell la certitud  d'aquests versos de Miguel Hernández

"tanto dolor se agolpa en mi costado 

que por doler me duele hasta el aliento"

Amb aquest relat volia continuar el testimoni inacabat que la Dolo havia iniciat per deixar constància de la seva lluita i la dura experiència de patir un càncer. També tenia l'objectiu de cercar una activitat terapèutica que em permetés fer front al procés de dol que tot just havia iniciat. I, finalment, podria escaure's que la seva experiència vital pogués aportar una mica de llum i pau d'esperit a qui es trobés en aquest tràngol. 

Em va semblar que la seva voluntat hauria sigut la de cedir tots els drets d'autor a Osona Contra el Càncer perquè d'aquesta manera participàvem activament en la tasca d'aquesta associació. 

Aviat tindreu notícia dels actes de presentació del llibre. 

QUATRE MOTS PER AL COMIAT DEL MEU CUNYAT, EN PERE DEL CASTELL

Estimat Pere,
La persona a qui pertocaria de dir-te quatre paraules en aquest comiat era la Dolo, amb qui teníeu un estret lligam, però se’n va anar massa d’hora i es veu que m’ha tocat prendre el seu relleu bo i sabent que amb prou feines tinc coneixement d’alguna de les anècdotes i dels fets que havíeu viscut i compartit. Segur que avui no s’estaria de recordar-te, per exemple, el dia que la portaves amb la moto des de Ciuret cap a Sant Quirze per agafar el tren i la vas estavellar a la cuneta, i el tip de riure que us havíeu fet tots dos perquè cap no havia pres mal. O vés a saber, potser et parlaria de quan, complint estrictament les ordres de la mare, ella us feia d’espelma mentre festejàveu amb la Montse.
Mentre escric aquestes ratlles, atès que porto un any força complicat a causa de comiats definitius, no puc deixar de tenir presents totes aquestes bones persones a qui darrerament he hagut de dir adéu a contracor. I és que per a mi, Pere, tu encarnaves el model de bona persona a què em refereixo. Pare bondadós, marit entranyable, treballador fins a l’esgotament, humil per definició, amable en el tracte, profundament lleial, absolutament fidel als amics i als compromisos, immensament generós, conversador afable, agraït fins al més mínim detall... Que senzill i acollidor seria el món si tothom hagués anat a pouar dels teus valors!
T’enyorarem, oi tant! Com ja t’enyoràvem aquests darrers temps quan el destí et va posar a prova privant-te de la conversa amb què havies omplert tantes estones de la teva vida.
Les teves petjades no s’esborraran de cap dels indrets on has deixat la teva empremta. No hi haurà bosc, prat, camí o corriol que no trobi a faltar el teu trepig. Aquest ha estat el teu món senzill, amable, autèntic, on la natura és vida i la calma un regal. Aprofitarem la teva lliçó de vida.
El repòs i la pau de què ja gaudeixes segur que et permetran vetllar per tots els qui ens quedem aquí baix. Ens cal algú ben situat a la dreta de qui tot ho pot perquè ens ajudi a superar els entrebancs i daltabaixos que dia rere dia guarniran la nostra vida. I com que estic segur que et trobaràs amb la Dolo, digue-li que me n’estic sortint, que no pateixi, que va assolir el seu propòsit de fer-me fort per aprendre a viure sense ella.
Gràcies per tot el que ens has donat, Pere. I gràcies per tot el que ens seguiràs donant des del lloc on et trobes.
T’estimem.

DARRERES DADES METEOROLÒGIQUES

Efectivament, aquest juliol ha sigut el més càlid d'aquest segle.

A més, convé recordar que a Vic portem 51 dies sense ni una gota de pluja.

ARTICLE A L'ESTRIP NÚM. 87 (Juliol de 2026)

 

FER TRAMPES AL SOLITARI

M’hauria de sentir estupefacte, però la veritat és que em supera la indignació. La Conselleria d’Educació ha aconseguit ultrapassar tots els límits de la ineptitud i mala fe que em podia imaginar.
Acaben de reconèixer que els han fet fora de les proves Pisa (l’únic referent més o menys fiable de què disposàvem per constatar els nivells d’aprenentatge dels alumnes del nostre país) perquè han arribat a excloure fins a un 23% d’alumnes (els de pitjors resultats) quan només estaven autoritzats a fer-ho en un 5% de casos (alumnes acabats d’arribar, alumnes amb necessitats educatives especials...)
A més a més, cal aplicar al delicte la condició de traïdoria, perquè ho sabien des del mes de març i no ho han fet públic fins que, amb totes les escoles tancades i el personal docent de vacances, l’impacte en aquest col·lectiu quedarà dissolt. Ja se sap que l’aigua salada del mar acaba diluint els problemes i les culpes durant el mes d’agost.
Alguna ment privilegiada de la Conselleria va determinar que la solució per fer desaparèixer el fracàs escolar era ben senzilla: només es presentaven els resultats de les proves dels millors alumnes i automàticament el nostre país escalaria una pila de posicions en el rànquing d’escoles de tot el món.
I ara què? Una comissió d’investigació? Per trobar un cap de turc en la figura d’un alt funcionari el nom del qual quedarà ocult i en tot cas gaudirà de la impunitat que li confereix la seva condició de propietari vitalici d’un lloc de treball.
I l’escola d’aquest país seguirà duent el carro pel pedregar...
“Vergonya, cavallers, vergonya!” en paraules de Jaume I.

HEM PERDUT UN ALTRE SAVI

Segur que m’heu sentit dir més d’una vegada que en aquest país ens falten savis i ens sobren saberuts. Doncs resulta que acabem de perdre un altre savi: en Josep Vallverdú.

Vaig tenir el goig i el privilegi de poder parlar llargament amb ell l’any 2007, amb motiu del lliurament del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa del jurat del qual en formava part juntament amb un altre il·lustre savi, en Sebastià Serrano.

Josep Vallverdú era un bon conversador que sabia escoltar, un bon escriptor i un bon comunicador. Els comentaris que em va fer de la meva novel·la “Aquell capvespre” els guardo a la memòria amb un respecte venerable. També vam comentar la tasca de membre d’un jurat i em va fer unes quantes reflexions i em va donar uns quants consells que he procurat aplicar en l’exercici de jurat dels certàmens literaris en què participo.

Ens vam tornar a trobar uns anys més tard a l’Espluga de Francolí, amb motiu del lliurament d’un dels Premis Baldiri Reixac als alumnes de la meva escola, i em va sorprendre molt gratament que se’n recordés de mi i de la meva novel·la.

Era, en definitiva, un mestre entranyable.

El guardaré sempre a la meva memòria i procuraré tenir ben presents els consells que em va regalar durant les nostres dues casuals trobades.

Reposa en pau, Josep, i gràcies per l’enorme llegat que ens deixes.  

ALLÒ QUE EN DIEM ARRELAMENT

Aquests dies he estat rumiant al voltant del fenomen Lamine Yamal, sobretot perquè amb aquesta murga del mundial me’l feien present cada dos per tres.
Oi que no l’hem vist mai amb una senyera? Oi que no l’hem sentit mai manifestar-se com a català? En canvi, no para de parlar de Rocafonda (el seu barri), com si aquest fos tot el seu món personal.
I no li falta raó, perquè aquesta generació de fills d’immigrants s’han fet seu l’entorn més proper per impossibilitat de ser acceptats als espais generals de la ciutadania de tota la vida. I si no hi posem remei (ves a saber si no hem fet tard, com sempre), podem perdre una oportunitat de fer-los estimar, i per tant defensar la nostra cultura, la nostra nació.
No sé què cal fer, perquè deu resultar molt complex, però em sembla que ja triguem.
Ah, per cert, el nostre Lamine Yamal parla un català força correcte, un fet que un tal Messi no va aconseguir amb més de dues dècades vivint a casa nostra, potser per allò que els hispanoamericans que aterren al nostre país consideren que a la “madre patria” amb la llengua castellana ja van més que sobrats.

REALITAT MULTINACIONAL

Puc subscriure sense dubtar l’afirmació “la roja me la trae floja”, però malgrat tot i potser també perquè no tenia altra alternativa per omplir el meu temps d’ahir al vespre, vaig empassar-me tot el partit de la final. Reconec que la polèmica desfermada al voltant dels indepes que volien que guanyés Argentina va aportar-me el punt de morbositat que em devia caldre per suportar estoicament un partit en què n’hi havia uns que vestien samarreta vermella i estaven disposats a jugar a futbol, i uns altres vestits amb tela de matalàs que es dedicaven a destruir tot el que trobaven, incapaços de trenar cap jugada mig intel·ligent.

Haig de reconèixer que vaig estar content quan en Ferran Torres va marcar el gol que sentenciava la final i em va fer vergonya el mal perdre dels argentins, una realitat que atesa la ràbia amb què cantaven l’himne del seu país no hauria d’estranyar a ningú. També em va provocar autèntic fastig l’actitud de l’imbècil prepotent que presideix el país amfitrió amb la seva astracanada de voler sortir a la foto dels guanyadors.

Però em quedo amb una imatge que m’agradaria comentar. Cap dels jugadors de la selecció estatal que lluïen una bandera durant la celebració no duia l’estanquera dels collons. Vaig poder veure la senyera, la senyera valenciana, l’andalusa, l’extremenya, la gallega, la canària... (hi vaig trobar a faltar la “ikurrinya”). És probable que el fet que a la selecció no hi hagués cap jugador del Madrid hi hagi tingut alguna cosa a veure (en Cucurella no compta, eh!). Mentrestant els responsables de la selecció seguien repetint el “mantra” que més s’ha escoltat durant aquest estiu: “Juntos somos invencibles.”

Em pregunto la impressió que aquesta realitat multinacional devia causar al Borbó i a tots els espanyolistes dretans, ultradretans, esquerranosos i sociates que van haver de contemplar una realitat que s’entesten a negar.

La nota negativa de la nit la va posar una minicaravana de ximples que van passar pel carrer de casa fent sonar els clàxons i fent voleiar les estanqueres que cap dels protagonistes havia volgut fer seva.

DADES METEOROLÒGIQUES DE VIC

El gràfic expressa la comparativa de les temperatures mitjanes dels mesos de juny des del 2001 fins avui.
Veureu que la mitjana de juny d'aquest any coincideix pràcticament amb la mitjana global de tot el període.
El juny més càlid va ser l'any passat, amb una temperatura mitjana de 26,7ºC.
El juny més fresquet l'hem d'anar a buscar al 2004, amb una mitjana de 21,1ºC
La línia de tendència (en vermell) indica un increment de 0,5ºC durant aquest quart de segle.

REFLEXIONS D'UN JUBILAT

A veure si endevineu què tenen en comú els següents personatges: Patricia Conde, Kiko Matamoros, Isabel Pantoja, Bertín Osborne, Paz Vega, Joan Gaspart, José Enríquez Negreira, Francisco Roig, José Luis Moreno...
Doncs que tenen un deute amb hisenda que en el millor dels casos ultrapassa el mig milió d'euros!
Aquests personatges continuen fent vida normal i fins i tot apareixen als mitjans de comunicació sense que a cap d'ells li caigui la cara a terra.
Mentrestant, jo he hagut de destinar la paga extra de la pensió d'aquest juny a pagar a Hisenda, altrament m'haurien embargat el poc que tinc de propietat. Si a això hi sumem que m'han confirmat una pensió de viduïtat de 7,52€ a la qual hi aplicaran una retenció del 23% d'IRPF em sembla que ja només em queda aplaudir-los fervorosament.
A qui li senti dir que "Hacienda somos todos" que sàpiga que perilla la seva vida. El mateix per als qui gosin afirmar que "todos somos iguales ante la ley". Tinc un bat de bèisbol a punt darrera la porta. Ho sento, però m'han fet tornar violent.

TOT L'ENYOR DE DEMÀ (prenent mots de Joan Salvat-Papasseit)

 

FENT COMPANYIA A LA DOLO

 

REFLEXIONS DE JUBILAT (La vaga eterna)

Ja fa massa dies que em mossego la llengua i ara resulta que ja començo a considerar que estic fabricant una nova pedra al fetge, per tant i abans que la cosa no vagi a pitjor, he decidit abocar quatre pensaments que m'alleujaran l'esperit cada vegada més malmès.

Que la senyora Segura d'USTEC no ha estat mai sant de la meva devoció és cosa prou coneguda perquè no m'he estalviat mai de significar-ho, però aquesta darrera astracanada del referèndum, que l'ha deixada en pilotes i de passada ha menystingut el moviment sindical i llençat una pedra a la teulada de l'escola pública, em sembla que resulta definitiu per demanar-li que plegui si té cinc cèntims d'amor propi i sentit comú. I que ho faci abans de demanar la dimissió de la consellera d'Educació.
Si com a representant sindical arribes a signar un acord que, tot i no resoldre de forma general, global i definitiva els greus problemes de l'escola pública d'aquest país, incorpora bona part de les demandes dels teus afiliats, és un bon camí d'entesa i de solució del conflicte que amenaça amb enquistar-se, assumeixes la teva responsabilitat (per això cobres i no deu pas ser a precari) ho defenses davant dels qui representes i rebats els arguments dels partidaris de rebutjar-lo.
Ben al contrari, al cap de pocs dies i davant el resultat d'una consulta que mai no s'havia d'haver convocat, et desdius del que vas signar i proposes tornar a començar des de zero.
I què et pensaves que farien els docents? Cadascú deu haver votat des de la consciència de la seva personal i particular problemàtica: un que té tres alumnes de comportamernt disruptiu a l'aula, un altre que en té 27 i passa de la ràtio establerta, un altre que fa dies que està fregint alumnes mentre els explica com han d'accentuar, l'altre que plora cada dia que es veu incapaç de fer parlar en català els qui té a classe, l'altre que només disposa de 3 hores de vetlladora per atendre un alumne amb necessitats especials, un altre que...
Quan un s'ha omplert la boca, com han fet els representants sindicals en aquest conflicte, amb demandes de màxims i sense atendre cap sol·licitud de possibilisme, cal imaginar que qualsevol acord que no contempli totes les demandes serà una rendició.
I apa, ja teniu el conflicte enverinat. A veure com aconseguiu recuperar una certa unitat sindical, perquè ara mateix hi teniu un desgavell considerable.
I a tot això, els més perjudicats són els alumnes i les seves famílies, que sembla que no hi tinguin cap mena de veu en aquest conflicte. 

EL PARC DE PEDRA TOSCA

 A tocar d'Olot i a quatre trets de pedra de casa, hi ha un indret amb un encant especial. Ara feia temps que no hi anava, i avui hi he tret el nas amb la intenció de practicar una mica la fotografia per mantenir fresques les nocions bàsiques que vaig aprendre al curs que vaig fer el mes de març. He vist que encara recordo unes quantes coses. Serà qüestió de mantenir-les vives perquè no caiguin en l'oblit. 

ESCRIURE TEATRE

 Aquest matí he acabat el curs  "Escriure teatre" a la Sala Beckett. El curs anava a càrrec d'en Josep Maria Miró, que  coneixia per algunes de les seves obres: "El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc", "El principi d'Arquimedes", "La majordoma". 

Haig de dir que sis dies seguits a raó de quatre hores cada dia m'espantava una mica i temia que se'm faria feixuc. Ben al contrari. Acabo amb la sensació que durant aquesta setmana he après més de teatre de tot el que portava a la motxilla com a bagatge. 

Tinc la sensació que se m'ha fet curt, que podria haver durat un mes sencer i cada dia hauria tornat a casa amb la consciència d'haver descobert o après unes quantes coses noves. 

És un regal poder participar en un curs d'aquesta mena a càrrec d'una persona excepcional, tan per la seva condició de dramaturg, com pel que fa a la seva capacitat didàctica. I poder compartir aquesta experiència amb un gurp de 12 persones tan diverses com les que ens hem aplegat al seu voltant, un plaer. 

A més, haig de reconèixer que per a mi ha tingut també una funció terapèutica evident i m'ha servit per carregar piles i reprendre l'escriptura de ficció, que amb tot el que he passat em resultava molt feixuc. 

Mil gràcies a en Josep Maria Miró i als onze companys i companyes d'aquesta singladura. 

  

AGRAÏMENT A LA "NOSTRA" ESCOLA

Coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, l'Escola Vedruna de Tona, la "nostra" escola de tota la vida, ha volgut retre aquest homenatge a la Dolo. Podeu comptar que, si ella hagués pogut, els ho hauria prohibit, poc amant d'honors i reconeixements, però estic plenament convençut que des d'on sigui en aquests moments s'ho mira amb un somriure murri dibuixat a la cara i agraint aquest gest tan emotiu. 

Fa poc més d'un mes que ens va deixar i durant aquest temps he rebut tantes mostres de suport i tants mots especialment sentits per referir-se a la persona amb qui ho he compartit tot durant més de tres dècades, que us haig de confessar que em sento un privilegiat d'haver pogut estimar profundament i haver-me sentit estimat per una persona com ella. 

Aquest matí m'he acostat fins a Ciuret a xerrar una estona amb ella. Ha estat més aviat un monòleg, però m'he sentit obligat a explicar-li el que han perpetrat aquesta colla d'exagerats que volten per l'escola, perquè segur que no disposa d'accés a les xarxes socials i no volia que s'ho perdés. 

Gràcies, Escola Vedruna Tona, en nom de la Dolo i de tota la família! 
 

ELS "ÀNGELS" DE LA DOLO

Ja fa més de tres setmanes que vaig haver de fer front a la situació més dolorosa que he viscut i viuré la resta de la meva vida. Perdre la persona que ha estat tot el meu món durant més de tres dècades et deixa poc menys que estabornit i sembla que només el pas del temps pot arribar a retornar l'estabilitat emocional que encara en aquests moments em fa aigües uns quants cops al llarg del dia.
Però ara penso que he començat a recuperar la serenitat i l'objectivitat que els primers dies havien fugit i llavors de la meva lletra només n'haurien sortit salvatjades de les quals m'hagués penedit al cap d'un temps. Per tant puc començar a parlar de tot plegat de forma més tranquil·la.
Durant el temps que va durar el seu calvari, la Dolo va tenir l'enorme sort de ser atesa per un munt de persones (recepcionistes, personal de neteja, administratius, treballadores socials, psicòloga, infermeres, auxiliars, "camillers", metges i metgesses) que la van tractar amb professionalitat, empatia, cura, tendresa i fins i tot amor. Havent viscut durant tants dies la tasca de tots aquests professionals de ben a prop, no puc deixar de pensar que la seva feina no estaria pagada ni amb tot l'or del món.
Seria una casualitat massa excepcional que hagués coincidit justament amb les persones amb més capacitat d'empatia de tot el col·lectiu sanitari, per tant generalitzo el meu agraïment a tots treballadors del CAP de Vic-Nord, de l'Hospital Universitari de Vic, de la Clínica de Vic, de la secció de l'Hospital Clínic de Granollers i de l'Hospital Clínic de Barcelona.
La Dolo els considerava els seus "àngels" (segons ella, persones amables i generoses que vetllen en tot moment per la gent que els envolta) i van tenir cura d'ella fins al seu darrer sospir.
De vegades penso que no som prou conscients de l'enorme sort que tenim de poder gaudir d'aquest servei de salut que darrerament només rep crítiques. Penseu només que l'empatia que nosaltres els demanem (de vegades exigim) vindria rodada si fossim nosaltres els primers en posar-nos al seu lloc. Durant aquests dies he pogut escoltar un metge confessant-me que si tornava a patir una guàrdia com la que acabava en aquells moments es plantejaria canviar de feina, i una infermera que mentre atenia la Dolo a urgències ens deia que "només tenia ganes de plorar".
Una enorme abraçada d'agraïment a tots els que cada dia us poseu la bata blanca i us convertiu en els nostres "àngels".

LES ALARMES AL MÒBIL

Després d'un període una mica complicat que m'ha buidat l'esperit, reprenc les meves

REFLEXIONS DE JUBILAT

Quan ahir, caminant pel carrer Verdaguer vaig rebre el missatge d'alerta pel temporal de vent que patiríem avui, vaig dibuixar un mig somriure i fins i tot vaig considerar si atesa la meva condició senil no seria millor ajornar totes les activitats previstes per aquest esplèndid dia esventat que el febrer ens ha regalat.
Els auguris advertien de situacions apocalíptiques i els governants s'havien afanyat a minimitzar riscos (Quant de mal ha fet la mala gestió de la DANA de València!) tancant escoles, instituts, universitats, restringint activitats sanitàries, aconsellant el teletreball...
Quan aquest matí, pels volts de les 9 he sortit de casa decidit a mantenir el meu programa d'activitats, els carrers estaven buits i un vent fresquet m'ha acompanyat durant tots els trajectes que havia de realitzar. Res més lluny del que vaticinaven els oracles protectors.
Ja ho sé que cap allà baix on viu la major part de gent del país ha fet alguna destrossa, però creieu que calia tancar les escoles de l'Empordà, una comarca avesada a embats de la tramuntana almenys dues vegades cada mes?
Voleu dir que no podien haver afinat una mica més a l'hora d'establir mesures preventives?

 

 

Mentre patia la cruel paradoxa d’haver dedicat tota la meva vida a la paraula oral i escrita i trobar-me immensament buit de mots per expressar el dolor que em rosegava les entranyes, em van venir al record aquests versos de Miguel Hernández:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

I vaig pensar que ja em perdonaries, Miguel, si per una vegada a la vida cometia un plagi i aprofitava els teus mots per expressar, segurament de forma menys salvatge que tu però absolutament sentida, el que haig de dir a la meva companya de l’ànima que m’ha abandonat massa d’hora.

I, ja de passada, si les vostres ànimes lliures coincidissin per aquí dalt algun moment, et demanaria que provessis de fer-li comprendre i estimar la poesia, una tasca que a mi m’ha resultat impossible. Potser per aquest motiu he acabat dedicant el meu temps a la narrativa.

Gràcies, Miguel, pels teus mots i per la teva poètica saviesa.

ELEGIA PER AL COMIAT DE LA BALLESTINA 

amb qui tant he estimat

 

Desitjo ser, plorant, el jardiner

de la terra on posarem les teves cendres,

i em trobaràs d’un cap de dia a l’altre

acaronant-la com si fos la teva pell colrada

pel sol d’estiu que des del gris hivern tant anhelaves.

I a cada terròs que arrenqui

amb l’aixada o amb la fanga

hi sabré veure el teu cor valent i coratjós

que de tant d’estimar ha esgotat el seu batec.

I a cada nou brot hi trobaré

algun dels mots que ens han quedat per dir-nos,

perquè aquests darrers dies

ens hem ofegat sovint en llargs silencis.

I cada arrel anirà a cercar una engruna teva

per acompanyar-te a prendre el sol

i respirar l’aire que els teus pulmons lassats

han deixat de regalar-te massa d’hora.

I cada nova flor que despunti

esdevindrà un dels teus eterns somriures

quan compartíem el deler de viure

i encara confiàvem tenir-ho tot al nostre abast.

I en cada solc, en cara rastre de rampí

damunt la terra assaonada per la pluja

s’hi dibuixarà algun dels camins

que ja mai més podrem petjar, mans agafades.

I cap al tard, plantat al teu damunt,

mastegant algun renec inenarrable,

amb els ulls fits cap al rogenc ponent

amollaré quatre llàgrimes que sàpiguen besar-te.

I ja de nit, dissolt en la foscor que m’embolcalli,

adreçaré els meus peus profundament feixucs

cap a abraçar la buidor de casa nostra

per poder enyorar solemnement i íntima

els ulls que van saber-me enamorar

i que em mantindran empresonat

durant la resta dels meus dies,

que ara mateix desitjo escassos

car sense tu ja res no em sembla pas possible.