ANIVERSARI

Quaranta anys! Fa quaranta anys que el picolo amb tricorni i bigoti va entrar al Congrés dels Diputats cridant: “Todo el mundo al suelo!”, i tots els diputats van córrer a amagar-se sota els escons, excepte el general Gutiérrez Mellado a qui van intentar tirar a terra entre uns quants i no van poder. La imatge va convertir-se en una al·legoria de la irreversible democràcia que s’havia constituït a l’estat.
Allò sí que va ser un cop d’estat, fallit, però cop d’estat al capdavall, no com els agrada ara de referir-se al referèndum que vam fer l’1 d’octubre de 2017, que els fatxes integristes de la “corte y villa” gosen qualificar-lo de molt pitjor que allò que van perpetrar en Tejero, l’Armada, en Milans del Bosch i una colla de miserables que no devien donar mai la cara.
I després de quatre dècades encara no han desclassificat documents que ajudarien a entendre què coi va passar. No els interessa perquè alguns que encara són vius i van fer l’orni ara se’ls veuria el llautó. No els interessa perquè no està clar el paper que hi va jugar un personatge abjecte que ha hagut de fugir del país per lladre i per corrupte. No els interessa perquè n’hi hauria molts a qui els pujarien els colors a la cara, perquè hi havia polítics suposadament d’esquerres (PSOE i PCE) que sortien esquitxats per tràfecs col·laterals poc clars amb el capitost Armada.
Quaranta anys després no és que estiguem gaire millor, de fet, amb totes les retallades de llibertats que s’han perpetrat, amb tot el procés recentralitzador de competències, amb les declaracions de militars favorables a un cop d’estat que garanteixi “la sagrada unidad de España”, amb l’extrema dreta al congrés (ara de forma legal a judici de la constitució), amb presos polítics i exiliats...
Potser seria hora de pensar a fer un cop de cap i refundar l’estat, i mentre es discuteix la jugada i l’estratègia, nosaltres (sempre units per tenir prou força) podríem aprofitar per tocar pirandó, per fer “mutis” de manera discreta però digna i efectiva.