EM FA MAL EL TEATRE

He tingut la sort i el privilegi de poder gaudir del teatre des de tres perspectives diferents. De jove vaig formar part de L’Òliba Negra, un grup de teatre independent de Manlleu que em va permetre conèixer i viure en condició d'amateur la feina d’actor; i quaranta anys més tard no vaig desaprofitar l’oportunitat de tornar a pujar a l’escenari de l’Atlàntida per allò que diuen del cuquet que sempre queda. Com a dramaturg, he escrit quatre peces teatrals amb fortuna diversa i més aviat discreta, però una l’he pogut veure representada dalt d’un escenari gràcies a l’Espardenya Teatre de Calldetenes. Com a espectador, procuro aprofitar l’oferta de qualitat que hi sol haver a Osona.
Tot plegat fa que pugui dir que valoro i estimo el teatre d’una manera especial, i que el que ha passat a l’Institut del Teatre em provoca pena, fastig i indignació. La cultura és segura, la cultura és imprescindible per a la bona salut anímica de les persones, però es veu que en aquest cas la cultura també ha sabut amagar allò més vil i pervers de la naturalesa humana.
Alguna cosa va començar a fer un cert tuf quan un col·lectiu d’actrius va denunciar en Lluís Pasqual fa un parell d’anys i va haver de dimitir. Se l’acusava d’abús de poder i tracte vexatori. Però la cosa no va passar d’aquí perquè va tenir molt de suport dins els companys de professió. L’any passat es van destapar 20 anys d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida i ens vam esgarrifar una mica, però semblava un cas aïllat. També s’ha parlat de la proliferació de falsos càstings com a paranys d'incauts i incautes principiants en la professió.
El fet que el teatre comporti una relació física i emocional de persones, que es fonamenti en el moviment, el gest, la paraula i que en el seu exercici s’estableixin relacions que no són d’igual a igual (director<->actors / professor<->alumnes), sembla que pot afavorir les males pràctiques que ara s’han destapat, però en cap cas no justifica que durant anys i panys hagi succeït sense que ningú hagi gosat tallar-ho de soca-rel. Sembla que es tracta de comportaments força estesos dins el col·lectiu de professors de la institució i em costa de creure que ningú no es revoltés, de no ser que tot plegat s’hagués arribat a considerar normal, habitual i necessari per a la formació d’actors i actrius. No pot ser que s’imposés el silenci per por a represàlies o amb falses promeses d'un paper en alguna producció dramàtica professional en un univers on costa déu i ajut fer-s'hi un lloc.
D’entrada costa d’imaginar tota una figura dins el món teatral com en Joan Oller (poso aquest nom perquè és una patum, però la llista es veu que és llarga) abusant del seu poder, assetjant alumnes i abusant-ne sexualment, humiliant-les, humiliant-los... Però avui he tornar a mirar una imatge seva i no m’he pogut estar de pensar: “Ets un miserable. Has tacat el nom d’una institució i embrutat una professió que t’hauria de rebutjar a garrotades. Tot el que et caigui al damunt serà poc, considerant el mal que has fet.”
Tant de bo que tot plegat serveixi per fer neteja, censurar i eradicar comportaments menyspreables en la formació de nous actors i actrius, i també en l’exercici d’una professió artística imprescindible en una societat culta com la que desitgem.