EN DEFENSA DEL VERB CARDAR

Parlant del verb “cardar”, voldria fer algunes reflexions i, sobretot, reivindicar-lo com a propi i necessari. Com que es veu que ha passat de moda l’expressió eufemística “fer l’amor” perquè ens devia semblar estúpidament bleda, ara tothom parla de “follar” que és un castellanisme lamentable, igual que “polla”, mot per al qual disposem d’un terme col·loquial tan bonic com “cigala”, per exemple.
Follar vol dir trepitjar el raïm per fer-ne most, i punt. Amb el significat de copular, és un castellanisme que prové de “fuelle” (manxa). No cal explicar-ho, perquè la comparació és d’una evidència meridiana.
El verb “cardar”, amb el sentit de copular, sembla que es va començar a usar a la Catalunya central (sobretot a la Garrotxa), i d’aquí s’ha anat estenent arreu del país, de forma que s’ha consolidat en el llenguatge vulgar i convindria portar-lo al col·loquial sense reserves.
A Osona també l’usem com a sinònim de “fer” o “fotre”, però en aquest cas disposem de verbs molt més precisos per cada cas. En canvi és perfectament correcte dir “estic cardat” com a sinònim de trobar-se algú o alguna cosa molt malament, en estat crític.
La nostra llengua té un problema greu per trobar termes de registre estàndard per a totes les referències sexuals i escatològiques: o fem servir el terme culte o ens veiem obligats a usar el registre col·loquial que de fet és sorprenentment ric i divertit.
En el cas que ens ocupa disposem dels verbs boixar, cardar, folgar, fotre, pitjar, sucar... I encara hi podem afegir les locucions i frases fetes següents: sucar l’api, sucar el melindro, fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, embolar les sabates, escurar la cisterna, fer un carquinyoli, fotre un patac, clavar la gafa, fotre un clau...
Trieu i remeneu, però si us plau, no parleu més de “follar”, i encara menys "fotre un polvo".