diumenge, 12 de setembre de 2021

AMOS DE GOSSOS

 A veure si soc capaç d’escriure el que vull escriure sense dir el que no vull dir, perquè de vegades les coses fetes amb la millor intenció es malinterpreten i acabes sortint-ne escaldat.
No tinc res contra els gossos, que consti, tot i que la meva relació amb aquests animals, venint com vinc de pagès, segurament no ha sigut sempre la que ara s’espera de la gent civilitzada que sembla preocupar-se més pels drets dels animals que pels de les persones.
Tothom té dret a tenir un gos, o dos, o tres, o els que li vinguin de gust, me’n guardaré prou de qüestionar-ho, tot i que segurament convindria que abans d’acollir el pobre animal pensessin si el seu pis de 50 m2 és un espai ideal perquè hi pugui fer una vida prou agradable ateses les seves necessitats. Amb la quantitat de gossos que veig voltant pel carrer acompanyant els seus amos, no crec possible que ni la meitat d’ells disposin d’un espai exterior perquè el pobre animal no hagi de passar la major part de les hores de la seva vida entre quatre parets amb dèficit de ventilació.
Dit això, entraré en matèria perquè m’allargaria parlant de suposats drets i deures dels animals (us heu fixat, per exemple, que durant el confinament els gossos podien sortir al carrer i les criatures s’havien d’estar tancades a casa?), de la importància que tenen per a persones que viuen soles, de la funció terapèutica que poden desenvolupar, etc.
Els gossos han de sortir, evidentment, han de poder fer les seves necessitats, han de córrer, han de jugar... I els seus amos han de garantir que en l’exercici d’aquestes necessitats dels animalons no es perjudiquin els drets dels que han optat per no tenir cap gos a la nostra vida (digueu-los insolidaris). Per tant no tenen per què rebre llepades d’un gos que no és seu (“No pateixis, no fa res, és que és molt juganer”),  no tenen per què sentir udolar un gos hores i hores quan el deixen sol a casa, no tenen per què  anar amb quatre ulls quan trepitgen la gespa del parc esquivant les tifarades que els amos no han recollit.
O sigui, potser que deixem de preocupar-nos tant pels drets dels animals i comencem a parlar de com garantir l’exercici dels deures dels seus propietaris, que a la vista de l’estat dels camins per on transiten (camí vora el Gurri, per exemple), diria que el tema està patint un relaxament considerable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada