divendres, 4 de setembre de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 9

REMEI INFAL·LIBLE

El meu grau d’aprensió supera de llarg la mitjana del de les persones de la meva edat i condició, en soc conscient i no me n’amago, tot i que de vegades em costa un xic reconèixer-ho. D’ençà que a començaments d’any vaig deixar el tabac (per tercera vegada i potser definitiva a la meva vida), el meu cos ha començat a donar senyals inequívocs de malestar que de bon començament atribuïa a la síndrome d’abstinència de la nicotina, però la cosa es va anar allargant i vaig decidir anar a veure el metge per fer-li cinc cèntims de les meves inquietuds. Plaques de RX, analítica, electrocardiogrames, auscultacions, ecocardiograma, dos mesos de pandèmia pel mig, TAC abdominal, test Covid-19, TAC toràcic de contrast... M’han practicat totes les proves conegudes i he vist uns quants especialistes. Fins ara, res de consideració. I jo que aquests dies, potser agreujat pel neguit de l’accident de la meva companya de viatge, em vaig sentint cada vegada pitjor, amb l’esquena queixant-se tothora, el pit amb sensació d’opressió i molèsties similars a una faringitis incipient. Decideixo anar a urgències de la petita clínica on ja em consideren com de la casa, amb una carpeta farcida de tota la informació recollida durant mig any. Un metge si fa no fa de la meva quinta escolta pacientment el meu memorial de greuges. Rere la mascareta amb què es protegeix, em sembla endevinar-hi un somriure un punt irònic. Després d’una detallada auscultació, comprovació del nivell d’oxigenació de la sang, valoració de la tensió arterial i un nou electrocardiograma, amb l’afegit de la consulta de tots els informes que porto ordenats per dates a la carpeta, el metge em diu: “Res que mereixi la categoria d’important. Pensa que com més proves et facis, més cosetes et trobaran. Jo diria que hi ha un punt d’ansietat en tot el que et passa. El meu consell és que facis un “kit-kat”. Aquest vespre us n’aneu amb la dona a la plaça i et recomano que demaneu un biquini al bar que fa cantonada amb el carrer de les Neus. No n’has menjat mai cap de tan bo. I a viure, que són quatre dies i s’han d’aprofitar.” Haig de reconèixer que la conversa que hem mantingut després m’ha reconfortat d’allò més. Aquesta nit he dormit quatre hores d’una tirada, cosa que no feia des de qui sap quan. Però m’ha dit una cosa que em fa rumiar, que parli amb el metge de capçalera perquè he de vigilar la tiroides, que sembla que desenvolupa un goll.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada