MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 16

 DIADA 2020

Assegut al sofà, mentre repassa les pàgines del diari constatant una vegada més que no hi ha res de nou sota la capa del cel i que tot el que llegeix li sona com si ho fes per segona, tercera o quarta vegada, repassa mentalment les diades viscudes i té un record viu de la primera, la del 1976 a Sant Feliu. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Llavors s’obria al davant una època que anunciava un nou temps i una recuperació de la nació. D’ençà del 2010, que la va viure amb indignació i esperança, no s’ha perdut cap de les manifestacions de la diada. Té encara molt present, per l’emotivitat i la impressionant significació, la via catalana en què va participar a Arenys de Mar, rere el missatge “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”...

L’edat i aquest collons de pandèmia l’han convertit en persona vulnerable i aquest any es queda a casa sense poder participar en cap de les concentracions previstes. Ho fa amb un punt de recança, com si representés una mena de traïció als principis i al compromís personal. Ahir va seguir l’acte institucional per la tele i el va trobar fred, sense ànima, amb alguns detalls que cercaven solemnitat i  ratllaven la ridiculesa. Potser era el seu estat d’ànim, però. D’un temps ençà s’adona que tot plegat no va gens bé i que tenim mala peça al teler.

Mira cap al balcó i descobreix l’estelada descolorida pels anys que fa que hi és penjada. La darrera calamarsada l’ha perdigonada i presenta un estat llastimós. Sent un punt de vergonya. “Me’n vaig fins als ‘xinos’ a comprar una estelada nova. És el mínim que puc fer, penso.” “Vols dir que tindran obert, avui?”, el fa dubtar la seva dona. “Aquests no tanquen mai.”